The Weird Sisters: els inicis - 05 — El vodka és indispensable
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 24/08/2018 a les 04:00:21
Última modificació 19/09/2018 a les 13:45:17
Tots els capítols de The Weird Sisters: els inicis
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


05 — El vodka és indispensable

Cinc minuts més. Cinc minuts més. Total, són les vuit i quart. Cinc minuts més.

Espera. 

Les vuit menys cinc.

En quin punt havien passat quaranta minuts ja?! Si fa no-res eren les vuit i quart! El Myron no s'havia adormit, oi que no?

O sí. Però això ja ho hauria de discutir internament després. Ara s'havia d'afanyar si de veritat volia arribar a temps a classe.

Però espera. La classe era història de la Màgia. 

Meh. No valia la pena renunciar a l'esmorzar per això.

 

Anant cap al Menjador, eventualment sí que ell Myron va decidir que era temps de passar a quarta marxa. No perquè hagués canviat d'idea i hagués conclòs que les classes d'Història de la Màgia eren importants. No, més bé perquè volia assegurar-se almenys un tassó de suc de carabassa abans que aquest s'acabés. 

De sobte, una figura misteriosa el va impulsar un mentre endavant. I bé, quasi el fa travelar. Instintivament, el Myron es va girar. I allà estava el Donaghan. Un altre cop.

—Merda. No... no ho he fet a propòsit. No t'estic seguint ni res. No vull que pensis que t'estic assetjant. Jo... —Pausa per agafar aire—. Per favor no em posis una ordre d'allunyament. 

—De què parles tio? Si sempre és un plaer tenir companyia pel berenar —El Myron va passar el seu braç per davall de les aixelles del Donaghan i el va estirar cap al Menjador —. De moment, de l'únic allunyament del qual ens hem de preocupar és del nostre respecte al suc de carabassa. No voldràs quedar-te sense suc de carabassa, oi?

—Però... ara toca classe d'Història de la Màgia! Deumeudeumeu... he d'anar-hi! —Però el braç del Myron li impedeix anar en sentit contrari. Amb la ximpleria el noi té bastant força —. El despertador se m'ha avariat, l'uniforme se m'ha mullat, m'he deixat el llibre i a mig camí me n'he adonat que m'havia deixat el llibre de Transfiguracions i he hagut de tornar enrere! I ara arribó tard i ja vaig estar castigat la setmana passada... deumeudeumeu els meus pares se n'entendaran. I no tindré la PlayStation pels reis... I em faltaran apunts i suspendre els MAG i seré el nou Flynn... però sense tenir tanta cara de troll. 

—Tio, que tampoc es tan greu. Traaaaaaanquiiiiiiii. Primer, esmorzem que ningú pot pensar bé amb l'estómac buit, tu —El va seguir estirant cap a la taula de Hufflepuff. En aquella hora, el Menjador estava quasi desert. Tan sols restaven als que també se'ls havien enganxat els llençols o els que (afortunadament) començaven a segona hora —. I sobre els apunts... et deixo els meus, tranqui. Bé, meus no són, són de la Julia, però bé, segur que te'ls deixa també. O el Heath. El Heath té bons apunts també —Mentre el Myron donava el seu monòleg, s'anava emplenant el plat. Un poc d'aquí, un poc d'allà... fins i tot va agafar un plat més perquè no li bastava amb un—. Costa entendre la seva lletra i remuga com a mitja hora abans de donar-te'ls... però bons apunts, sí. Un secret: no vaig a classe sovint, aprovo gràcies als seus apunts —Li va aclucar l'ullet en confiança. Com si ningú se n'hagués assabentat que era més probable veu al mateix Merlí a classe que al Myron.

—Però... estás segur que no passarà res? No he faltat a classe des de aquella vegada a l'escola que em va pegar la varicel·la... i em vaig perdre els tallers de Halloween per culpa d'això! —El Myron va obrir la boca tant com si davant seu hagués aparegut una figura mitològica. Tant que quasi li cauen les salsitxes que s'estava menjant —. El professor no m'odiarà? M'ha costat molt que s'aprengui el meu nom... Crec que li caic bé, vaja. 

—Bah. El Buns...

—Crec... crec que es diu Bins —El "crec" era mera formalitat. Estava segur que es deia Bins. Però no volia pecar de set-ciències davant el Myron.

—Ah sí, això. Sí aquest home viu empanat! —I té tela que el Myron digui això —. El Heath també era com tu, abans. I ara... ara o deu estar a la seva habitació fent coses de Heath... o a classe fent coses de Heath.

 

—Em cago... —va maleir el Heath quan el llibre de transfiguracions li va caure de la taula. Des del l'altra banda de l'aula, la va arribar una mirada assassina del Thruston, un dels pocs que intentava parar atenció a la classe d'història. El Heath va haver de resistir la temptació de treure-li el dit d'enmig —. I tu em vols deixar de copiar, gilipolles? 

—Eh, eh, tampoc no et posis així!—va intervenir el Kirley, que indissimuladament mirava el pergamí del Heath —. Jo el diumenge tenia millors coses a fer que quedar-me fent el treball de transfiguracions. I el dilluns a la tarda també. I com si tu haguessis estat fent-lo a tope. Vaig veure els teus còmics de Malcom i Roy amagats rere el llibre!

—Malberic i Rory.

—Tu ets un dels pocs friquis als quals els hi agraden aquests còmics sense sentit...

—Has de tenir un alt coeficient intel·lectual per entendre'ls.

—Repeteix-ho una vegada més i crec que ja t'hauràs convençut a tu mateix. —va murmurar la Julia mentre girava els ulls —. Nois, podeu abaixar el to? Estic intentant escoltar.

—Nicador, necessito el Myron aquí... sinó estic envoltats d'estudiosos —El Kirley es va deixar caure sobre el seu pergamí, bastant més buit que del seu amic, malgrat els seus esforços de fer la lletra gegant per acabar abans —. Heath, pot fer la lletra més clara? Costa d'entendre.

—És aposta. Estic escrivint els meus apunts en jeroglífic perquè certa persona no me'ls copiï.

—Jeroglífic? Però el treball no era sobre les transfiguracions humanes?

—Tu obres de casualitat algun llibre d'història alguna vegada? Està bé per no parèixer, ja saps, un autèntic analfabet.

—VÓS VOLEU CALLAR!! —va cridar la Julia enfadada, amb aquell to que utilitzar la mare com a preavís que caurà un càstig descomunal. Automàticament, tota la classe es va girar cap a ells tres.

—Mira la que has liat, Julia!

 

El Myron va tornar la taula de Hufflepuff, després d'anar a caçar els últims ous a la taula d'Slytherin. El Donaghan ja feia estona que havia berenat, i internament s'estava preguntant quina mena de metabolisme tenia el Myron perquè tot aquell menjar cabés al seu estómac. Va compadir als seus pares. Una bona part del sou se'n devia anar cap al menjar com el Myron mengés sempre en les mateixes quantitats. 

—Per on anàvem? Ah sí, la primera mostra de màgia de l'Ivy. Va ser... fa tres anys? Fa tres anys jo feia tercer? Quart? —Va començar a contar amb els dits —. Quart, quart. L'estiu que havia de fer quart. La mama havia dut a casa una de les seves criatures a casa... és magizoòlega, t'ho havia dit? I... espera, no estem parlant massa de jo? —Un detall que hagués notat que en quasi una hora i mitja el Donaghan quasi ni havia obert la boca—. Per Helga, no em vull parèixer al Kirley. Conta'm alguna cosa de tu. De què fan feina els teus pares?

—Els dos són professors. El pare a la universitat, d'història; la mare a un institut, de ciències. Els dos són muggles i no tinc cap germà. 

—Vaja. A jo m'encanta tenir germans. No sé què faria els estius sense ells. La Julia també té germans i es porta bé amb ells... almenys amb la majoria. El Heath també té un germà però sempre se'n queixa... bé, el Heath es queixa de tot. I el Kirley —va callar de cop quan va recordar que al Kirley no li agradava que parlessin de la seva germana. Ni que la gent sabés de la seva germana gran —sempre diu que és molt guapo. El Kirley diu que el Kirley és molt guapo —"Uff, ha vingut d'un pèl. Ningú dissimula com jo".

—Bé, per compensar que no tenia germans els pares em varen apuntar a moltes activitats de petit. Karate, orquestra, boy scouts... però res va funcionar especialment.

—Espera... has dit orquestra? D'instruments? Ja saps... que toquen cançons del Bathoven i el Mopart i tal.

—Síiii... no en conec d'un altre tipus.

—I toques cap instrument? 

—Allà tocava el violoncel. I també he après a tocar la guitarra, l'ukulele i el baix. Les avantatges d'una infància solitària i patètica, et dóna molt de temps lliure per aprendre noves habilitats.

—Toques el baix?!?! —El Myron va fer cara de com quan estàs pel desert i per fi trobes aigua. O millor dit, suc de carabassa,

—Síiii... Acaba d'aparèixer un àngel darrere meu? Estàs en èxtasi...

—T'interessaria per casualitat formar part d'un grup?

 

—Julia, Julia... oh vinga, perdona'm! Si no ens han fet fora de classe!

El Kirley seguia a la Julia pels passadissos de Hogwarts. La pèl-roja, visiblement molesta, sobretot després que el Kirley l'hagués acusat davant tota la classe, feia oïdes sordes de les paraules del seu amic. El Heath els seguia uns metres enfora, callat i amb les mans dins les butxaques. La seva mirada denotava certa tristesa per la situació, però tampoc anava a anar darrere d'ella com el Kirley. Més quan no havia estat culpa seva... del tot. El Kirley era el que l'havia estat punxant, però ell havia respost. Joder. Amb lo fàcil que era estar-se callat...

—No, però per fi he aconseguit que el Bins es fixi en jo... per les raons equivocades! I per si no te n'has assabentat, es necessita bona nota als MAGs per poder fer les pràctiques a San Mungo —va dir finalment la Julia, mentre avançava el pas per ajuntar-se amb les seves amigues —. I deixa de seguir-me. Me'n vaig cap a botànica jo. A tu et toca transfiguracions. Espero que hagis pogut acabar la puta redacció almenys. I que treguis bona nota. No, això no!

La noia va voltar a la dreta i va desaparèixer. El Kirley va sospirar. Potser era millor deixar-li temps i anar tirant cap a Transfiguracions. Va tornar amb el Heath. El seu amic li va donar la bossa, li havia fet el favor d'aguantar-li mentre perseguia a la Julia.

—Se li acabarà passant l'empipada. Espero —El Heath va mirar a terra. Una estratègia per a intentar amagar la seva mirada de preocupació al seu amic.

—Segur que sí. Qui pot estar enfadat amb aquesta monada? —Va assenyalar-se a ell mateix mentre feia la seva mirada 'd'home adorable'; reservada per quan l'agafaven amb les mans a la massa i no era pla quedar-se un mes sense sortir —. Però qui no ens ho perdonarà serà la McGonagall com arribem tard. Francament, encara no vull morir. No és que no hagi fet suficients coses perquè m'excloguin dels llibres d'història, però prefereixo tenir un llibre tan sols per jo.

—Vinga, tira, Don Juan.

En arribar a la classe de Transfiguracions, es varen trobar que encara no havia entrat ningú. Pausa per a un sospir d'alleujament perquè no arribaven tard. Per a fer més còmode l'espera, es varen recolzar en la paret, i el Heath va demanar al noi de devora perquè encara no havia començat la classe. La McGonagall estava parlant amb una alumna, duia així uns cinc minuts. La paraula alumna va fer que el Kirley s'interessés abruptament per la conversa.

—Moltes gràcies pel llibre que m'ha recomanat, professora. No vull que el fet d'haver fet els primers cursos a Ilvermony m'impedeixi seguir les classes amb normalitat —La veu de la noia que retenia a la McGonagall es va fer més forta, a mesura que la cap de Gryffindor la conduïa amablement cap a fora de l'aula —. Tot i que he de tenir que aquests títols... quina manera més particular tenen a vegades d'expressar-se els anglesos.

—Perdoni, senyoreta Havatone, però nosaltres vam originar la llengua. Si te algun dubte em pot consultar, quan no tingui classe —El seu to li venia a dir amablement que toqués el dos d'una vegada.

El Kirley va girar-se cap a la porta de forma gens dissimulada. "L'americana?" va demanar al Heath, però no va tenir resposta. El Gryffindor s'havia interessat, sobtadament, en el seu pergamí. Curiós, perquè el Heath mai no revisava res, confiava en el seu talent; però pareixia haver decidit que aquell era un bon moment per deixar enrere aquella mala costum. El no tenir resposta no va ser un fet que impedís al Kirley desenganxar-se de la paret, pentinar-se els cabells amb les mans i anar a l'encontre de la noia.

—O sigui que d'Ilvermony. Ets nova aleshores? Pobreta, imagino que amb lo gran que és aquest castell et deu costar un poc orientar-te. Si necessites una visita guiada... bé, jo sempre estic disponible. Conec molt bé Hogwarts i tots els racons ocults que té —Va acompanyar la frase amb l'a que havia anomenat "La mirada irresistible": I es va moure lleugerament cap a l'esquerra, que hi havia millor llum i per tant feia ressaltar més els seus cabells. 

—Clar... quina pena que sàpiga utilitzar un mapa. I un consell: millora les teves táctiques per lligar. S'han quedat allà on ha quedat el teu pentinat —La Leah va rodar els ulls. I després eren els anglesos els que presumien de tenir classe? A Ilvermony almenys els nois convidaven a una aigua de flors quan volien lligar amb tu —Ah, hola Heathcote.

—Ho... hola —Va respondre el Heath sense desviar els ulls de la seva redacció. Devia ser d'una qualitat extraordinària, tenint en compte lo molt que l'havia absorbit. Si li hagués dedicat més de temps, en comptes de l'hora d'Història de la Màgia, segurament li hagueren convalidat l'assignatura.

El Kirley es va quedar al seu lloc, palplantant, uns segons, intentant assumir el que acabava de passar. Per sort, quasi tots els seus companys ja havien entrat a l'aula i ni se n'havien assabentat. Sort. Un té una reputació que s'ha de mantenir. Va tornar al costat del Heath, com de costum, un dels darrers en entrar a classe.

—Però, tio, has vist el que acaba de passar? Però... és que cony ha passat?

—Que t'han donat carabasses? És una cosa bastant freqüent al meu món —Més del que voldria admetre—. Enhorabona, ara ja ets un humà com la resta.

—Però... com algú es pot resistir a jo?

—Resistint-se? El que acaba de passar és un bon exemple de com fer-ho —va dir el Heath mentre s'asseia al seu lloc i obria el llibre, impassible. Ell ja estava vacunat contra els rebutjos.

—I t'ha saludat... de què la coneixes? —va fer el Kirley mentre aclucava els ulls.

—Ah... de la biblioteca.

—O sigui que és una de les teves.

—Calla't abans que em pegui un Julia a jo també.

 

Arribada l'hora de dinar, a la Julia encara no se li havia passat l'enuig, com els va fer notar als nois amb la seva mirada assassina que els envià des del seu lloc a la taula de Hufflepuff. Cap dels dos no es va atrevir a anar a parlar amb ella. El Myron, per la seva part, pareixia especialment animadament aquell migdia. Li explicava alguna cosa la Julia mentre movia les mans frenèticament i somreia d'orella a orella.

El Kirley es va deixar caure damunt el seu plat per segona vegada. Després de més de dues hores... no, seguia sense superar la primera vegada que l'havien rebutjat. Durant la classe de transfiguracions s'havia mantingut estranyament callat, prenent apunts sense cessar.

—Tens un tros de pollastre als cabells. Aquí —El Heath va assenyalar-se el costat esquerre de la cara. Al principi, havia estat divertit veure la reacció del seu amic. Ara ja començava a estar preocupat. Hi hauria un club d'striptease a Hogsmeade? Si el seu amic no es recuperava d'aquí al cap de setmana, s'haurien de pensar mesures excepcionals.

—Ja dona igual. M'estic convertint en tu, Heath! Que serà el següent? Decréixer un metro? Començar a fer sudokus? Dóna'm un còmic de Malberic i Rory, vinga... 

—Sort que no ets dramàtic —Va rodar els ulls. Anava a apuntar que per fi havia dit bé el nom dels còmics i que podia ser una mena de presagi, mes va pensar que no era el més adequat —Eh, eh, espera, que coi fas?! —va exclamar en veure que el Kirley que es treia una petaca de la bossa i tenia tota la pinta de voler buidar-la al seu suc de carabassa.

—És vodka, en vols?

—Et recordo que tenim classe a les tres —el Heath va llevar-li la petaca de les mans—. Per què punyetes portes una petaca amb alcohol... a classe?!

—Sempre s'ha d'estar previngut —El Kirley va encongir els braços.

La petaca va tornar al seu lloc original, la bossa del Kirley, després que aquest li arranqués al Heath. "Bé, pel cap de setmana. Aquí no tudem res" va pensar mentre la guardava. La imatge del cap de setmana, cada vegada més proper, va inundar el seu futur d'imatges de llum i festa i, eventualment, es va recuperar. O almenys, va començar a menjar-se el pastís de pollastre en comptes d'aixafar-hi la seva cara. 

La resta del dinar va transcórrer amb absoluta normalitat. Cap al postre, el Kirley ja s'estava fent ullets amb un noi de sisè de Hufflepuff. El Heath, per la seva bada, es va acabar la poma mirant-se la seva mà esquerra. A la taula dels teixons, la Julia va acomiadar-se del Myron amb un petó i va tirar cap a la sala comuna, a repassar la lliçó d'història, ja que 'certes persones' no l'havien deixat prendre bons apunts. El Myron va aprofitar per cruspir-se el tros de pastís de poma que la xicota havia deixat. Amb l'estómac ben ple (tot i que tampoc no diria que no a una magdalena) va anar a cercar als seus amics.

—Eh, tios, ho sento per no haver-vos saludat abans. Però la Julia s'ha enfadat amb vosaltres. He pensat que ho havíeu de saber.

—Hòstia, Myron, mai no ho hauria endevinat. La forma com ens ha fulminat amb la mirada i ens ha escridassat després d'Història no eren cap mena d'indicis.

—Un plaer. Però Heath... això normalment són pistes que una persona està enfadada —El Heath va obrir la boca, no obstant això no va dir res i en poc temps va tornar a tancar-la —. Tinc una bona notícia per a vosaltres.

—No tenim classe a la tarda?

—No, Kirley, una cosa millor. Ens he trobat baixista! DONAGHAN SALUDA!!! —Per si els crits no fossin suficients, el Myron va assenyalar al noi. El pobre es va convertir en un tomàtec, un tomàtec que desitjava que la terra el tragués, quan va veure com mig menjador es girava per mirar-lo.

—Molt subtil.

—L'he convidat a l'assaig d'avui a la tarda. Ja veureu com ara tot va millor! És un pressentiment... però segur que tot va millor! Ens veiem després de classe!

 

L'enuig de la Julia va seguir intacte durant tota l'hora de pocions. Es va seguir seient devora el Heath i fins i tot li va demanar materials uns quants cops, però sempre amb to excessivament sec. Es veia que feia esforços sobrehumans per mantenir aquell to tan sec. El Heath va intentar demanar-li perdó uns quants cops, però les paraules no acabaven de sortir mai. Va intentar ajudar-la tot el que va poder amb la poció, malgrat que no va ser suficient.

Aquesta situació va fer que la classe de pocions fos extraordinàriament llarga. El Heath va plantejar-se la salut mental de la persona que havia fet els horaris. Definitivament no estava en plena funció de les seves facultats mentals quan va decidir que era una bona idea enflocar-los dues hores de pocions a la tarda. Ho va combinar amb tota la discreció que va poder. Després de l'incident de l'altre dia, millor era no enfadar a l'Snape. L'uniforme que havia dut aquell dia encara feia una lleugera olor de peix. I mira que l'havia rentat.

Quan l'Snape va anunciar el final de la classe, la Julia va anar-se'n tan ràpid com va poder, acomiadant-se del Heath amb un sec "adéu i gràcies". El Heath va quedar-se recollint el seu material amb silenci. Coneixia a la seva amiga i sabia que l'endemà tot tornaria a ser com sempre, mes això no feia més agradables les baralles. Mentre guardava el llibre a la bossa, va agafar a l'Ian mirant-lo i li va ventar un descarat "Que mirés?". Perfecte, ara aquest també se n'havia adonat.

Va anar cap a la taula del Donaghan, que encara seguia guardant coses. No havia parlat molt amb el noi, però no li queia malament. I si segons el Myron era el nou baixista, era bastant idiota ignorar-lo ara. Sobretot quan tenien assaig en deu minuts.

—Necessites ajuda?

—No, no, ja estic —va afanyar a ficar-se tots els materials de mala manera dins la bossa —. Tu ets el guitarrista de la banda, oi? El Myron m'ho ha explicat per sobre aquest matí.

—Ahà. Eh... anem tirant? —va preguntar el Heath mentre es rascava el cap. Per Nicanor, no era gaire bo en aquelles coses—. Estar més temps del necessari amb l'Snape no està precisament dins les meves prioritats.

Els dos es van encaminar cap al retrat del Percival Pratt. Durant la trajectòria, poques vegades es va trencar el silenci establert entre els dos. Els dos van intentar encetar una conversa, però moria al cap de pocs minuts. Va ser un alleujament, per tant, arribar i veure com el Kirley i el Myron ja estaven allà.

—Tios, tenim un problema. No sé quina mosca li ha picat al retrat però no ens deixa passar. Segons ell li ha vingut la inspiració o-jo-que-sé.

—Més aviat diria que s'ha fumat una bona dosi de mandràgora —va intervenir el Kirley, tallant al Myron —. Deixa'ns passar home! —El Pratt el va ignorar. De cop, havia començat a escriure frenèticament —Aquesta contrasenya és absurda.

—Tu... ets la meva absurditat —va cridar de cop el retrat, obrint els braços —. Quin gran poema! L'heu entès, deixebles? Us agrada?

—Du així tota l'estona—va explicar el Kirley.

—Preferia quan estava com a mig adormit i ens deixava entrar sense piular —va opinar el Myron.

—No dormia, descansava els ulls! Descansar els ulls... bo pels orgulls. Un altre gran poema. Deixebles, aquest no em podeu dir que no us ha agradat!

—Oh sí. M'informen que Octavio Paz vol entregar-li el seu premi Nobel. No creu que sigui mereixedora després d'escoltar les seves rimes.

—Qui és aquest que està anomenant, senyor baixet? Jo tan sols llegeixo els clàssics! Homer, lord Byron... jo! Per on anava?

—Aquesta contrasenya és absurda —va tornar a provar el Kirley. 

—Ai, contrasenya, ets una bona ressenya.

—Per què coi li han posat un retrat a Hogwarts? El pobre Edgar Allan Poe deu estar retorçant-se a la seva tomba en veure que algun amb tan peculiars... obres es fa anomenar poeta.

—Heath... no estàs ajudant —va murmurar el Myron. Tot i que per ell, murmurar era parlar amb el mateix to de sempre, tan sols passant-se la mà al costat de la boca; com si així ja impedís que les seves paraules fossin sentides per la resta de l'habitació.

—I si intento lligar amb ell? Una de les meves mirades i ens deixa passar.

—No crec que siguis el seu tipus.

El Pratt va seguir deixant anar rimes de les seves. No pareixia fer cas a cap dels intents dels tres nois perquè els deixés passar (el Donaghan tan sols s'estava allà, palplantat, sense saber molt bé que fer). Per Merlí, la Julia era la que era bona tractar amb les persones i ho hauria pogut solucionar. Però ells tres... cada intent pareixia més infructuós que l'anterior. Fins que...

—Tinc una idea! Abans, quan estava callat, ens deixava entrar... tan sols l'hem de fer callar una altra vegada!

—I com exactament el vols fer callar, Myron? —va preguntar el Kirley, mentre el hufflepuff treia de la bossa la seva ploma. I abans que algun dels nois ho pogués anticipar, va pintar a sobre de la boca del Pratt. 

—Com goseu?! És una falta de respecte a jo, un dels grans poetes! Mai no us tornaré a deixar passar! Aneu-vos'en! Oblideu el meu nom, la meva cara, la meva casa i torneu enrere! Ara si esperen uns moments els hi rimo tot i ho converteixo en un poema.

—Perfecte! Ens acabem de quedar sense lloc per assajar! On deies que guardaves la botella de vodka, Kirley? Ara sóc jo el que en necessito—va fer el Heath mentre s'asseia a terra. 

—Eh, que tampoc és tan greu! Els meus cabells estan agraïts! Tanta humitat... no és bona, no.

—Però Percy... li puc dir Percy? No s'ho prengui com una cosa personal. No, per favor, no em faci un poema d'odi!

—Eh... nois... —va intervenir tímidament el Donaghan, quan per fi s'havia refet de l'ensurt d'aquella experiència —. Per què no heu anat directament a la Sala de la Necessitat a assajar?


Llegit 108 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarMercè Granger 55 comentaris24/08/2018 a les 16:41:45
#27256Tinc 3 fanfictions i un total de 7 capítols

Meh.

Tinc sentiments contradictoris respecte a aquest capítol (ignorem que em sento així amb quasi qualsevol cosa que creo). Globalment, com a tot, no m'acaba de convèncer; però per l'altra part, trob que té moments divertits i serveix per conèixer més als personatges. A més volia continuar ja, treure'm de sobre algunes coses i torna a introduir alguns temes. Buah, esper que no vos estigueu embolicant amb els personatges o trames, que crec que estic ficant bastant personatges nous i fils i amb el que he tardat a publicar... si necessiteu un croquis o algo feu-m'ho saber xd

Ja tenim baixista! Finally. He vist que el Donaghan us ha agradat bastant en els anteriors capítols, esper que continueu amb aquesta mateixa postura ^^ I també tenim Sala de la Necessitat! Bé, quasi... xDD Per cert, vos juro que a la meva ment era molt més graciós el tema del Myron amb el Pratt, però no ho he sabut reflectir bé, quina ràbia!

Hi ha algunes referències a la cultura pop, bàsicament perquè m'agrada molt fer-ne durant els meus escrits! El que em fot en els fics de Harry Potter és que, en la majoria dels casos, no en puc fer, a no ser que el personatge sigui fill de muggles, i en aquesta fic tenc el doble problema que està ambientada durant el noranta, quan jo encara no havia nascut xd So, el que sol fer és adaptar el nom de la sèrie/llibre/peli per fer-lo més màgic... i ficar-ho tal qual haha. Això és el que he fet una mica amb Malberic i Rory, aquests cómics que el Heath llegeix. En la vida real és una sèrie... alguna idea de quina pot ser? També he fet al Pratt recitar Pimpinela (ho sé, un acudit absurd i ridícul... però m'ha fet gràcia, perdó pel meu sentit de l'humor xd) i la frase que ha dit la McGonagall... la necessitava posar. Si algú ho ha pillat de veritat que tendrà el meu amor incondicional.

Per cert, volia preguntar... de moment, quin és el vostre personatge preferit? Tenc curiositat per saber-ho ^^. I si n'hi ha algun que us caigui especialment malament també m'agradaria saber-ho, per veure si el puc fer més agradable, que sé com costa quan en una història hi ha un personatge infumable i els escriptors intenta ficar-ho sempre i s'acaba fent massa pesat. Iiii si de casualitat ja shippejau algun duo xd.

Esper que us hagi agradat el capítol! Ens llegim <3




Avatarhermione potter 230 comentaris30/08/2018 a les 18:26:39
#27257Tinc 7 fanfictions i un total de 66 capítols

Bona tarda!

Per fi capítol nou. M'ha costat força recorar per on anàvem, però m'he acabat trobat xD Aquesta història és addictiva (m'agrada molt, no la deixis pls). Però bé, et vinc a respondre el que ens has deixat als comentaris.

A mi m'ha convençut. Potser és per què tenia ganes de llegir un noi capítol d'aquests nois tan divertits o per què tu hi has deixat parts teves (o les dues!!). A més, les trames no les he trobat ges sobreposades, tot al contrari, crec que estan paral·leles i, de moment, no m'he embolicat amb cap d'elles xD (cosa que es estranya en mi).

M'agraden molt els comentaris sobre música, sèries i pel·lícules que hi poses. Sé que costa molt fer-ho en aquesta generació i l'anterior (no és la nostra, al menys no la meva hahah) i més quan són fills de bruixes (has de fer servir molt més la imaginació). (moment Pimpinela impressionant, devien estar tots flipant)

T'he de dir que ja tinc un crush... Heath, I love you so much xD No em preguntis per què però m'agrada molt aquest noi i les reaccions que té davant dels seus amics. És brutal.

I bé, de moment no et puc shippejar ningú (tot i que la Leah i en Heath m'agraden) perquè no els coneixem gaire, però sé que aviat ho podrem fer (i no saps les ganes que tinc de fer-ho xD).

Doncs res, fins aquí el comentari. Ens llegim!!!




AvatarMercè Granger 55 comentaris06/09/2018 a les 21:43:35
#27258Tinc 3 fanfictions i un total de 7 capítols

Mea culpa per tardar tant a publicar xd Però bé, estic contenta que tot i haver tardat tant et segueixi agradant, a veure si puc publicar aviat!

Que bé que no t'estiguis embolicant amb les trames, perquè és una de les coses que més por em fa xDDD És que en vera hi ha bastants nous personatges i pocs són coneguts i bé, que intento fer tot el que pugui xd

Això em fa molta ràbia, no poder posar cap referència a res muggle :( Bé a la música, perquè en aquesta fic està justificat, però tot i això he de mirar tot el temps si per dates concorda HAHA (per cert, sé que la PlayStation encara no havia sortit al món real, però al de la Rowling sí, o sigui que he trobat graciós que el Donaghan la mencioni).

El Heath és molt divertit xDDDA jo també m'agrada ^^ (clar que a hores d'ara ja els hi he agafat apreci a tots... tindria un problema si encara no ho hagués fet).

I el Myron i la Julia? Ja sé que és molt prest pel shippeig, però volia veure si per casualitat... xDDD I també es poden shippetjar amistats! No em diguis que el Kirley i el Heath no són genial els dos junts... HAHAHA.

Una abraçada!