El Retorn dels Black - XIII- Sembrant llavors de futur
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 02/10/2018 a les 12:45:35
Última modificació 02/10/2018 a les 13:34:06
Tots els capítols de El Retorn dels Black
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


XIII- Sembrant llavors de futur

 

Sembrant llavors de futur

 

       La mussolerissa es trobava a la part més alta de Torre Oest del castell, i quan era fosc encara era més freda i humida. L'Altaïr havia d’enviar la carta que havia escrit a la Granny, així que va haver de fer un esforç per pujar-hi. Mentre evités mirar al buit a tota costa per no perdre l'equilibri entre tanta palla i excrements d'aus, era prou suportable. I ella s'havia acostumat a anar-hi al vespre, per tal de no alterar massa la naturalesa nocturna i solitària de l’Umbra, el seu gamarús d'ulleres. A aquelles hores intempestives no la podia cridar des del jardí si no volia fer escàndol. Gairebé s'alegrava de veure-hi l’Umbra i l’Arquimedes esbarallant-se per una granoteta (només esperava que no fos la mascota de cap alumne, perquè sinó tindria problemes...).

       Les veus dels altres habitants de la mussolerissa no podien emmascarar l’estranya sèrie de sons que feia el gamarús d’ulleres. Els copets que semblava donar amb la gola, com l’efecte pop-pop-pop d’algú que truca una porta, cada nota successiva és més baixa i més feble i cada cop a un ritme més ràpid, destacava entre els udols de la resta de mussols i els crits de les òlibes. L’Umbra també feia de vegades una mena de xiulet de màquina de vapor, que semblava el crit d’un falcó. Però, tot i que aquella nit semblava que havia sortit a caçar perquè no se’l veia per enlloc, l’Altaïr havia vist en altres ocasions un falcó que també vivia a la mussolerissa.

       L’únic mussol nival també destacava entre la resta. Les plomes blanques l’Abu, el duc de l’Àrtic d’en Macmillan, semblaven brillar en la foscor de la mussolerissa. No era especialment parlador, i es limitava a observar callantívol al seu voltant amb els seus ulls grocs.

       Però hi havia un mussol que encara era més silenciós, i que tenia un mirar que se’t clavava que no podia deixar indiferent ningú.

       L'Altaïr no es treia del cap la mirada penetrant de ferro roent del Duc d'en Gaunt. Es va adonar aleshores de la ferida corba que li resseguia la templa, molt a prop a la comissura lateral de l’ull dret. Però aquest trenc al seu rostre de plomes no minvava la intensitat de les flames que semblaven crepitar dins dels seus iris rogencs. Aquells ulls de foc encesos que semblaven observar amb una lluïssor d’enteniment. Com si aquell cap d’orelles erectes imponents funcionés amb sofisticada precisió...

       Des que l’havia vist aquell primer matí al Gran Saló a l’hora del correu, que aquells ulls flamejants li treien la son.

       És clar que l'Aracne també.

       La trobada que havia tingut amb la vigilant del castell l'havia deixat tocada.

       Feia posar la pell de gallina.

       Era una cosa que no havia comentat a Briubruixina. Potser perquè quan li va escriure no hi havia donat gaire importància i li havia semblat absurd comentar-li-ho en una carta. Probablement només eren imaginacions seves. Aquella presència que la seguia pels passadissos i que respirava d’una manera estranya. Potser era el vell Filch quan feia la ronda i, seguint els consells de l'Àstat i de la Lucy Weasley, el millor era fugir-ne abans de no ser vist.

       I això és precisament el que l’Àstat i l’Altaïr van fer quan van veure la seva ombra projectada a la paret de la cantonada del passadís del tercer pis, quan anaven a tafanejar la Sala dels trofeus. Es movia d’una manera estranya, lentament i sigil·losa, i la llum que hi incidia provinent de diverses torxes feia que les seves extremitats, llargues i primes, es projectessin multiplicades com les vuit cames d’una aranya gegant. L’Àstat es va ficar rere un tapís i l’Altaïr es va amagar darrere la gepa de l’estàtua de la Bruixa Bòrnia.

       Els dos estudiants la van veure passar, com lliscant per la pedra, amb el cor en un puny. La Lucy Weasley li havia donat una descripció prou acurada de la vigilant misteriosa. A l’Altaïr se li van eriçar els pèls de l’esquena quan va veure, sobre aquells negres ulls velats, el pentinat que portava. Els cabells negres i encrespats lligats en una cua que recordava l’abdomen d’una aranya...

       La monitora també havia comentat una cosa estranya de la vigilant-aranya. La rivalitat que tenien amb en Filch, el vell vigilant, era a causa de la seva passió comuna: els càstigs físics. Allò no només era estrany, era preocupant. Ja podien donar gràcies a la professora McGonagall i a les normes de l’escola, perquè si no fos per això... «ens deixarien tancats a les masmorres, penjats pels polzes»... Com és que la directora permetia tot allò? Li havien d’agrair que tingués algú com ells a l’escola? Per què la directora no els feia fora tots dos?!

 

***

 

       Aquell migdia li va arribar el calderó de peltre que havia encarregat, just per fer una classe força regular de Pocions, la de l’última hora de la tarda del dijous. Per sort, no li havia passat res al nou, cosa que era un alleujament, tenint en compte la decepció creixent que el professor Llagot tenia amb ella.

       Entre l’esguard de foc d’aquell mussol indesitjable que havia tornat a veure aquell vespre després de les classes quan havia anat a enviar la carta per la Granny i l’episodi de l’Aracne, que estava tan desmoralitzada, i alhora inquieta, que no sabia si tenia gaire res per ordenar en els seus apunts... Però l’apreciada taula de noguera es va buidar i va aprofitar el moment per fer la seva rutina de repàs, bo i estenent els seus pergamins a la bella superfície.

       La Sue es va atansar a la seva amiga i es va abocar a la taula.

   —Cada vespre, fas un escampall, Altaïr. Què és tot això?

   —Doncs... són les meves notes de varetologia.

   —Varetolo-què? —va fer l’Àstat, inclinant el cap a la taula, cosa que va propiciar que li rellisquessin les ulleres nas avall com de costum.

   —Mira que ets troll, Àstat —li va etzibar la Sue posant els ulls en blanc, però sense maldat a la llengua—. Així t’agraden les varetes, Altaïr?

       Un somriure es va dibuixar al seu rostre bronzejat.

   —És per això que t’has apuntat a Duel Màgic, Black?

       En Macmillan acabava d’exposar la seva raó principal i de sobte es va sentir avergonyida.

   —Perquè tinc la sensació que no ho has fet pel professor Dàgor, que opina que no és el teu fort—va aclarir de bona voluntat.

       Ella va fer una ganyota, controlant que no li pugessin els colors a la cara per aquella descoberta.

   —I això que tinc una vareta de banús —va dir, i va mostrar la seva vareta negra i lluent, de la qual estava molt orgullosa—. D’entre d’altres qualitats, se suposa que és una fusta que funciona molt bé amb la màgia de combat.

   —Doncs bé que li va anar bé la primera nit...

       La Sue li acabava recordar l’atac d’en Thor Gaunt durant el seu primer banquet a Hogwarts. I, encara que per una banda agraís els seus coneixements previs de la màgia pirinenca, la va tornar a envair aquest sentiment d’indignació cap a aquell grenyut miserable.

   —Sí, això és ben cert... —va concedir en Macmillan—. Però tampoc no es pot dir que tu i el professor Dàgor hàgiu començat amb gaire bon peu, oi?

       L’Altaïr li va haver de tornar a donar la raó. Quina ràbia que li feia l’elf... Semblava que li tenia botada des del principi. Ella podria donar molt més a les classes de Defensa o al Club de Duel, però era ell que s’entestava a posar-li reptes massa avançats i a no valorar-li res...

   —Màgia de combat? Però això no és el cor de drac? —va demanar l’Àstat.

       L’Altaïr no va saber com explicar-li que el poder d’una vareta no es basava exclusivament en l’atac i la defensa, que hi havia una clara diferència entre la màgia marcial o de combat i les Forces del Mal, i que les ànimes de drac solien crear varetes més aviat temperamentals...

       L’Altaïr va tenir una necessitat imperiosa de preguntar-li directament de què era l’ànima de la seva vareta. Però no va tenir temps de ser impertinent o indiscreta (com segurament havia estat la impressió que havia donat quan de petita havia començat a preguntar-ho directament a tot bruixot amb qui es topava), perquè l’Àstat es va avançar.

   —La meva vareta és de Sanguinyol i ploma de fènix.

   —Fènix! Ho sabia! —va saltar l’Altaïr, sense poder-se controlar.

       Els altres tres se la van quedar mirant. En part perquè estaven sorpresos, atès que l’Altaïr no solia tenir reaccions tan irreflexives; i en part pel fet que semblava que ja tenia sospites de l’ànima de la vareta de l’Àstat.

       No era gaire complicat... Al cap i a la fi no més havia de deliberar-se entre només tres menes de material pels nuclis: ploma de fènix, fibra de cor de drac i pèl d’unicorn. El senyor Ollivander, el varetòleg, es limitava a aquests tres per a les seves famoses varetes.

   —Veig que ho domines, Black —va fer en Macmillan amb un somriure.

   —És que és el que vull ser de gran —va respondre amb molta seguretat, tota il·lusionada—: Vull ser varetòloga!

       L’Altaïr els va explicar que sempre l’havia apassionada, la varetologia, i que el seu objectiu era dedicar-se a aquesta branca de la màgia tan misteriosa i captivadora.

   —I vosaltres, què voleu ser, quan acabeu l’escola?

       La Sue va fer cara de pensar-s’ho i en Macmillan d’esperar que algú altre respongués.

   —Què vols dir ‘quan acabem l’escola’? —es va queixar l’Àstat—. Que he d’acabar l’escola?

   —És clar! Que no et vols graduar i ser algú de profit? —va inquirir la Sue amb la seva intensa mirada, alçant una cella com li allò ofengués del tot el seu codi moral.

       Ell se la va mirar amb una barreja d’estranyesa i d’obvietat.

   —No vull ‘ser algú de profit’—va respondre l’Àstat—. Vull ser algú gran.

       L’Altaïr compartia aquella set de grandesa. I era precisament allò, aquell afany, el que feia dels Slytherin bruixots ambiciosos i inconformistes. En Macmillan devia opinar el mateix, perquè els seus llavis van adoptar un petit rictus d’aprovació.

       La Sue no va dir res.

   —O et penses que cal graduar-se per encaminar-se a la grandesa? —va fer l’Àstat—. El mateix Harry Potter no va acabar els seus estudis.

   —L’Escollit no va acabar els estudis, perquè tenia una missió —va replicar la Sue—. I va ser algú de profit.

   —Sí, algú ‘de profit’ que no va acabar els estudis. Però hi ha molts altres grans bruixots que no van acabar els seus estudis.

   —A veure, qui?

   —Quin estudis et penses que van fer els creadors de Bromes dels Bruixots Bessons? —va fer ell retòricament, recol·locant-se les ulleres, divertit quan la Sue va posar els ulls en blanc.

   —Au!

   —O Bowman Wright, el famós encantador metàl·lic! —va exclamar l’Àstat, per posar un altre exemple—. Tampoc no va acabar els MAG.

   —El que va crear la papallona daurada? —va preguntar l’Altaïr, que més que saber-ho per interès pel quidditch, ho recordava dels seus Cromos de les Granotes de Xocolata.

   —El mateix! —va exclamar l’Àstat—. No va acabar setè perquè se’n va anar a treballar amb els glòblins! Quin intrèpid! I, per cert —va afegir mirant l’Altaïr amb simpatia—, era mestís: de mare bruixa i pare muggle.

       Sabia que ho havia comentat amb bona intensió, malgrat que no podia evitar entendre que feien "concessions especials" quan es tractava dels mèrits d’un bruixot que tenia algun grau de mestissatge. Però l’Altaïr es va limitar a encaixar el comentari sense afegir-hi res més.

       La Sue no acabava d’estar convençuda.

   —Merlí —va treure el tema per tocar la fibra sensible de l’Àstat— sí que devia acabar els seus estudis.

   —Sí, però no et pensis. No crec pas que creés l’Ordre de Merlí perquè s’hagués tret el MAG de Futurolog--

   —Jo vull ser duelista professional.

       La intervenció d’en Macmillan havia tallat suaument la discussió entre la Sue i l’Àstat, cosa que l’Altaïr va agrair.

       Els que discutien també se’l van quedar mirant.

   —Sempre m’ha interessat el duel màgic —va explicar amb una transparència poc habitual en el noi dels ulls grisos que inquietaven l’Altaïr—. Des de ben petit que m’agrada, i quan la meva mare em va apuntar Duel em vaig posar molt content.

       L’Àstat va arrufar les celles:

   —Així... Tu també vas mimetitzar l’Empremta?

   —«També»? —va repetir la Sue—. Que tu sí que la vas mimetitzar l’Empremta?

   —No, jo no; la meva mare —va respondre l’Àstat, com li allò tranquil·litzés la Sue.

       En Macmillan el va mirar i va negar amb el cap.

   —No. Feia una part del duel medieval. Ja m’hauria agradat començar també amb màgia, però ens educaven només amb espases.

       La Sue es va sorprendre que els bruixots es batessin en duel també sense màgia, com els muggles.

   —Anteriorment a l’Estatut de Secretisme —va explicar en Macmillan, més passional que no pas en actitud de saberut —, quan els bruixots es barrejaven amb els muggle lliurement, per batre’s en duel es feien servir les espases tant com les varetes. De fet, es considerava antiesportiu fer servir la vareta contra un muggle armat únicament amb una espasa, encara que també es produïen aquesta mena de duels descompensats. Molts bruixots amb talent eren duelistes consumats també amb espases, sense màgia. I diuen que és una bona base per la màgia marcial.

       L’Altaïr havia sentit a parlar d’aquella mena de duels. Cap al segle XVI, quan van començar les emigracions de no-màgics a Artineu, que fins aleshores havia estat un poble exclusivament màgic, tots aquests duels amb espases també es van portar molt entre buixots i muggles. S’explicaven històries sobre aquests enfrontaments: qüestió de termes o de noies, o de riqueses... alguns fins i tot duels a mort. No només a Artineu, també a tot Catalunya, especialment als Pirineus, i a bona part d’Europa. Evidentment, no tothom era tan honest i, mentre els muggles es guardaven dagues i cordes entre la roba, els bruixots s’aprofitaven d’espills màgics, d’armes i armadures encantades i de l’ús secret d’amulets i de talismans.

   —I recordo —va seguir explicant en Macmillan— que, quan vaig comprar la vareta a ca l’Ollivander, em va dir que la meva vareta era «particularment bona amb la màgia marcial». És d’àl--

   —Àlber.

       Els altres tres van mirar l’Altaïr entre encuriosits i admirats.

   —Doncs sí —va assentir en Macmillan—. D’àlber i pèl d’unicorn. «Raonablement flexible», va dir el senyor Ollivander. Em va fer molta il·lusió perquè havia llegit molt sobre Les Llances d’Argent, i somiava formar-ne part algun dia.

       Els ulls verd boscà de l’Altaïr i els seus misteriosos ulls grisencs es van creuar.

   —Què és això de les Llances d’Argent? —va preguntar l’Àstat amb interès.

   —És un infame club de duelistes secret del segle XVIII —va explicar en Macmillan—, conegut per la particularitat notòria d’admetre només aquells que posseïen varetes d’àlber.

   —De certs pollancres —va puntualitzar l’Altaïr—. De pollancre blanc (àlber) o de pollancre trèmul...

   —Això.

       A la Sue la frustrava que tots tinguessin clar, o almenys una idea del que volien ser de grans, i no va poder dir-los-ho.

   —La meva vareta és d’arç blanc —va revelar a falta de tenir altra cosa a explicar—, ploma de fènix, un pam i dos dits, de «flexibilitat enganyosa».

   —De «flexibilitat enganyosa»? —va inquirir l’Altaïr amb interès.

       La Sue va arronsar les espatlles.

   —És el va dir el senyor Ollivander.

       La Sue li va ensenyar la seva vareta. Era una peça resistent que es veia molt sòlida i dura, entre grisosa i rosada, amb unes acurades filigranes al mànec.

   —Em diries què significa?

   —Bé... doncs... —va començar a dir l’Altaïr, un xic intimidada per l’expectació dels seus companys—. Hi ha diverses teories sobre l’arç blanc... En Gregorovitx--

   —Qui?

   —Un important varetòleg!

   —Ah!

   —Doncs deia que l’arç produeix una vareta estranya i contradictòria, «tan plena de paradoxes com l'arbre que la va fer» —l’Altaïr es va saltar detalls escabrosos que defensava Gregorovitx en les seves teories varetològiques—. Tot i que el senyor Ollivander no estava d’acord amb aquestes conclusions.

   —No sabia que els fabricants de varetes no estaven d’acord entre ells! —va exclamar l’Àstat.

       L’Altaïr va assentir.

   —Hi ha molt debat obert, però només algunes teories surten a la llum...

   —I en què coincideixen, Gregorovitx i Ollivander? —s’hi va interessar també en Macmillan.

   —Tots dos —va respondre l’Altaïr mirant de llegir la frase literal que tenia recollida en les seves notes, bo i fent-ne una traducció simultània— coincideixen a afirmar que «les varetes d'arç són complexes i intrigants en la seva naturalesa, com ho són els amos amb els que funcionen millor».

   »Tanmateix, l'arç no és pas fàcil de controlar i, combinada amb la gran iniciativa del fènix, que li agrada actuar per seu compte, requereix un gran domini dels encanteris que se li demanin. Amb això has d’anar alerta —va afegir l’Altaïr sense mirar els apunts, sinó als atents ulls cafè de la Sue—, perquè si no la controles prou se’t pot tornar en contra.

       Aquesta va posar cara de circumstàncies.

   —Però les varetes de ploma de fènix aprenen ràpidament. I és molt compartit que funcionen particularment bé tant amb la màgia guaridora com amb els maleficis.

       Allò semblava complaure la Sue.

   —«He observat [escriu Garrik Ollivander] —va continuar l’Altaïr— que la vareta d'arç se sent còmoda amb les naturaleses que es troben en conflicte o amb un bruixot que està passant per un període d& #39;agitació».

       Aquella darrera frase va deixar la Sue especialment capficada.

 

***

 

       El divendres al matí, les bessones Doppel s’havien llevat de molt bon humor, especialment l’Até, que esperava frisosa que arribés al moment d’anar cap al camp de quidditch i seure a les grades. En Robin Bole, el capità, havia convocat les proves del seu equip per aquella mateixa tarda que, juntament amb les de Gryffindor, eren les darreres que se celebraven.

       Les va saludar amb un bon dia molt alegre, tant a elles com a l’Ignis, a qui no semblava apassionar-li el tema, i van pujar totes cinc al Gran Saló per esmorzar.

       Com cada matí, el correu per mussol va arribar, però l’Umbra no va aparèixer. Potser la Granny encara no havia redactat cap resposta o potser el gamarús d’ulleres encara no l’havia localitzada. No tenia ni idea d’on es podria trobar, i confiava que ja la trobaria i que la carta arribaria més tard o més d’hora a la seva destinació. Mentrestant l’Altaïr es va centrar en el seu plat d’arròs bullit (el règim estricte que li havia aplicat Madame Pomfrey) i hi tirava tres gotes del beuratge que contenia el flasconet que la sanadora li havia donat.

       Com a fan de l’esport màgic de les quatre pilotes, l’Àstat també estava igualment entusiasmat pel mateix motiu.

   —Àstat... Segur que cal que vagis a veure les proves? Si els de primer ni tan sols podem formar part dels equips...

       A l’Altaïr ja li agradava veure l’Àstat tan content, però el quidditch no era precisament la seva passió. I, tot i que a la Sue sí que semblava agradar-li, segurament considerava que veure les proves seria més aviat avorrit.

   —És veritat, Àstat. Ja tindrem oportunitat de veure els partits...

   —Au vinga!! —va insistir l’Àstat—. Són les proves de quidditch!! Veurem les primeres proves del curs d'Slytherin! Segur que no us interessa saber qui jugarà per la nostra residència? Per Merlí!

       La Sue i l’Altaïr es van mirar dubitatives. Li feia molta il·lusió.

   —Va sí, anem-hi —va intervenir en Macmillan quan elles ja estaven a punt d’acceptar, deixant el Periòdic Profètic que llegia justament per la secció esportiva i va fer un glop de suc de préssec de la seva copa d’or—. Que a mi també m’agrada el quidditch, i veure les proves pot estar molt bé.

       Tots tres se’l van mirar sorpresos per aquesta revelació. No se’l veia una persona gaire esportiva.

   —Decidit doncs! —va fer l’Àstat, que estava tan content que no va comentar que no li feia gens de gràcia de saber que tenien un altre interès en comú i que, com havia resultat amb el duel o les pocions, en Macmillan podria ser un rival digne de tenir en compte— Cap a les proves!

 

----------------------------

 

       I fins aquí el capítol d’avui!

    L’Altaïr confia més en el seus companys i els ha pogut explicar que vol fer varetologia, i bé els ha demostrat que en sap força. En Sílver també ens ha dit que li encanta el duel (ja ens ho esperàvem!) i l’Àstat no sap què vol fer però se’l veu amb ganes d’escalar. I tots quatre s’han interessat pel que l’Altaïr els podia dir de la seva vareta.

    Ah! Però també hem conegut el mussol nival d’en Macmillan, l’Abu, i ens hem tornat a topar amb el mussol d’en Thor Gaunt, aquest duc de les orelles erectes i els ulls rojos. De què deu ser la ferida que té?

    I què me’n dieu, de l’Aracne? Fa angúnia, oi? Què deu ser, aquesta cosa? És una persona, un animal...?

       Doncs ja és divendres 16 i, després de les classes del matí, Encanteris i Botànica, a la tarda acompanyarem l’Àstat a veure les proves de quidditch que tan l’apassiona. Qui jugarà per l’equip d’Slytherin? Atents al proper capítol!

   Comenteu! ^^

Antares


Llegit 73 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarUnapersona 189 comentaris05/10/2018 a les 20:47:55
#27263Tinc 6 fanfictions i un total de 39 capítols

Visca visca, nou capítol! Mola la descripció detallada dels mussols, trobo que has encertat molt els animals d'en Macmillan i en Gaunt. El meu preferit és l'Abu ("callantívol"! Quina descoberta, aquesta paraula). Em pregunto com serien els de les Doppel... es posarien a cantar en cànon?

M'ha confós una mica el salt de la mussolerissa a l'escena de l'Aracne, no sabia no situar-la temporalment. Quina por, aquesta criatura! Molt escaient, fer-la sortir per aquestes dates hahaha. Jo també em faig aquesta pregunta, per què la McGonagall tolera coses com aquestes? No tinc ni idea de quina mena d'ésser podria ser, aquesta Aracne. Una mena de fill híbrid de les aranyes gegants del Bosc Prohibit? xD

Aaaah varetologia! Quina passió, l'Altaïr (i tu! ;)). M'agrada llegir sobre l'Altaïr quan comparteix les seves passions amb els seus amics. Que bé, que vagi agafant confiança per fer-ho, al principi em tenia una mica preocupat!

"Quina ràbia que li feia l’elf...", doncs sí, a mi també! Aquest paio amaga alguna cosa entre les seves orelletes punxegudes... Parlant d'elfs amb noms síndarin, això dels bruixots que fan màgia i a més lluiten amb espases m'ha recordat molt a en Gandalf ^_^

Què és això de mimetitzar l'Empremta? Fer alguna cosa perquè la Conselleria no sàpiga que fas màgia? No recordo si als llibres ho mencionen.

Això de les Llances d'Argent està molt bé, sobretot perquè estàs inventant tota una tradició que lliga força bé amb el que ja coneixem. Li dona més vida!

I he dit alguna vegada que el Macmillan em sembla molt misteriós? Perquè ho és!! A veure si me'l trobo i li poso una mica de Veritaserum al te i així ens explica per què és tan enigmàtic!

I ara cap al camp de Quidditch! Viscaa! :D




AvatarAgatha Black Moderador/a 1181 comentaris05/10/2018 a les 21:07:06
#27264Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Hola!

M'he llegit el capítol a la feina però no he pogut fer el comentari, així que aprofito ara que tinc una estoneta...

En general, el capítol m'ha semblat interessant però hi he trobat a faltar una mica d'acció... no sé, alguna classe, o les proves que quidditch de què parlen, o potser que passés alguna cosa quan l'Altaïr anava a la mussolerissa... però si aquests capítols omés són de tant en tant ja està bé!

De la primera part m'ha agradat molt el semi-encontre amb l'Aracne (l'has descrita molt i molt bé, fa molta angúnia... Jo havia assumit que era una persona corrent i que el nom només era per la mitologia, però aquí deixes entreveure que no és del tot humana, oi...? Em fa molta cuiositat però a la vegada angúnia i creeps, una mica com m'està passant ara mateix amb la Nagini...XD). El que no he entès gaire ha estat la trancisió entre la mussolerissa i la part aquesta on fuig de l'Aracne... perquè érem a la mussolerissa, i de cop i volta érem a un passadís amb l'Àstat, que no tinc gaire clar d'on ha sortit... primer he pensat que l'escena de l'Aracne era com un flashback que tenia l'Altaïr a la mussolerissa, però he vist que després no tornàvem a estar a la mussolerissa després d'un petit incís d'un record, sinó que ens quedàvem allà al passadís... Si és un record com he pensat, crec que abans de tallar l'escena s'hauria de tornar a la mussolerissa amb l'Altaïr del present. Si són dues escenes diferents... no ho sé, potser és que he badat i en algun moment m'he perdut en la trancisió (que també podria ser i estic carregada de punyetes XD).

Després hi ha la conversa sobre el que volien ser de grans... el que volen en Sílver i l'Altaïr fa molt per ells. El que vol l'Àstat és molt, molt general, vol ser algú "important", però no sap el camp ni res... Jo de la Sue no em sentiria pas tan malament, perquè això que té l'Astat no són plans, són somnis de grandesa, però sense planificació! D'aquests crec en tenim tots, però això no és una "carrera professional", precisament... XD

El que més m'agrada de la conversa, i on recau la gran pes del capítol, és la veretologia. És que és superguai... el que passa que només ha "llegit" la vareta de la Sue, i m'hagués agradat veure-ho també de l'Àstat i el MacMillan...

Per cert! Has deixat anar una cosa així que si res... "Tu també vas mimetitzar l'Emprenta?". M'he quedat una mica a quadros, perquè ho planteges com una cosa que ja sabem què és, però no ho he entès, i esperava alguna explicació com la del club de dualistes aquests (que per cert, m'ha semblant brillant, i ambé molt ben explicat en el diàleg), però això de l'empremta i la mimetització... què és? Potser és que sí que ja ho hauríem de saber perquè ho ha explicat abans, però com que va passant força temps entre capítols la veritat és que no ho recordo. Si és així, si ja s'explica anteriorment, no en tinc cap queixa, però m'agradaria que ho expliquessis en un comentari a part pels lectors que anem llegint a mida que escrius. 

I crec que això és tot! Tinc ganes de veure les classes i les proves de quidditch promeses al capítol següent! Estic molt contenta que vagis seguint la FF, encara que no sigui tan ràpidament com havies planejat ;) 

Fins aviat!




AvatarAgatha Black Moderador/a 1181 comentaris05/10/2018 a les 21:12:07
#27265Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Correcció: Acabo de llegir el comentari de l'Unapersona i ja sé què és mimetitzar l'empremta. En efecte, l'Àstat li ho va comentar a l'Altaïr fa uns capítols: la seva mare "li treia" l'empremta de la Conselleria quan era a caa perquè pogués aprendre una mica de màgia a casa, oi? Per això l'Àstat li pregunta al Sïlver si ell també ho feia, perquè entén que els duels són de màgia!

Em retracto, està ben fet i si no hagués oblidat què era l'Empremta ho hagués pogut  desxifrar fàcilment sense ni tan sols haver de recordar aquesta explicació anterior de l'Àstat.




AvatarAntares_Black 340 comentaris09/10/2018 a les 18:18:31
#27267Tinc 8 fanfictions i un total de 39 capítols

De fet, cada missatge va dirigit a tots, perquè responc coses sobre la història que poc o molt us interessen en general.

Unapersona:

«Visca visca, nou capítol! Mola la descripció detallada dels mussols, trobo que has encertat molt els animals d'en Macmillan i en Gaunt.»
Ja tenia ganes de presentar-vos-els més a fons. Que ens mussols també són personatges, com la resta de mascotes.

«El meu preferit és l'Abu»
A mi també m’agrada molt! En aquest bloc no tindrà un paper destacat, però l’anirem veient! :) Sí que fa molt per en Sílver!

«("callantívol"! Quina descoberta, aquesta paraula).»
Doncs me n’alegro! Trobaràs aquest sufix (-ívol) a diverses paraules. De pensarós, pensívol de pensatiu, pensatívol; de callat, callantívol... i coses així. El faig servir sovint.

«Em pregunto com serien els de les Doppel... es posarien a cantar en cànon?»
hahaha això m’ha fet riure! Et fa gràcia, eh, que siguin tres bessones! XD De moment no tenen un mussol propi que sapiguem, però ja en tindran!

«M'ha confós una mica el salt de la mussolerissa a l'escena de l'Aracne, no sabia no situar-la temporalment.»
Bé, no és res que passi en un moment concret. Bé, s’entén que l’Altaïr puja a la mussolerissa al vespre per enviar la carta que ha escrit a la Granny. Però això de l’Aracne va passar i hi pensa. No és ben bé que he recordi, no és com una retrospectiva. És una manera de narrar per sobre fets quotidians. No ho dec haver fet bé...

«Quina por, aquesta criatura! Molt escaient, fer-la sortir per aquestes dates hahaha.»
El Duc o l’Aracne? (Suposo que especialment l’Aracne). Ja han sortit: el Duc va sortir el primer dia, amb el primer correu; i l’Aracne s’esmenta per primer cop per part de la Lucy Weasley (te’n recordes?), i després en un moment en els pensaments de l’Àstat.

«Jo també em faig aquesta pregunta, per què la McGonagall tolera coses com aquestes? No tinc ni idea de quina mena d'ésser podria ser, aquesta Aracne. Una mena de fill híbrid de les aranyes gegants del Bosc Prohibit? xD»
Ah! Les seves raons deu tenir la McGonagall... Primer era en Dumbledore que l’embolicava bruna, i ara que no hi és ens pensàvem que amb la McGonagall tot aniria millor... i la pobra s’està menjant tots els mulladers que el vell Dumby li ha deixat d’herència! Aquest no és el cas, per això...

«Aaaah varetologia! Quina passió, l'Altaïr (i tu! ;))»
Ja tocava!! N’hem de parlar encara més!

«"Quina ràbia que li feia l’elf...", doncs sí, a mi també! Aquest paio amaga alguna cosa entre les seves orelletes punxegudes... Parlant d'elfs amb noms síndarin, això dels bruixots que fan màgia i a més lluiten amb espases m'ha recordat molt a en Gandalf ^_^»
Això dels duels amb espases per part de bruixots no m’ho he inventat jo. És el que explica que Nícanor Gryffindor tingués una espasa. Recordes Ragnuk I, el rei dels glòblins que acusa Gryffindor d’haver-li robat l’espasa de robins? Però això no només és de Harry Potter i de l’Estatut de Secretisme màgic (se’n parla molt a Les Rondalles de Beedle el Bard, o Bard Gallard...). Això apareix a la història de la bruixeria i de la màgia, com el que comento dels espills màgics, de les armes i armadures encantades i amulets i talismans. La història d’Artineu (tot això que veiem al primer capítol o el que en vaig dient al llarg de la fic) me l’he inventada jo, és clar, però les dates i els esdeveniments van d’acord amb fets històrics, perquè es vegi el més versemblant possible (dins de l’univers màgic).

El més mínim detall el relaciones amb el Senyor dels Anells! Hahahaa ^^

«Què és això de mimetitzar l'Empremta? Fer alguna cosa perquè la Conselleria no sàpiga que fas màgia? No recordo si als llibres ho mencionen.»
És una cosa que comenta l’Àstat al tren. Em pensava que ho recordaríeu.
Capítol II:
«   —Tu ja has començat a fer màgia?
       En Zeller va treure la vareta de la butxaca d'aquells pantalons muggles.
   —Naturalment, que he fet màgia! —va fer el noi—. Quines preguntes de fer!
   —Volia dir amb la vareta —es va afanyar a aclarir-li.
   —Ah! —El seu rostre, de pell molt clara i ulls marrons enquadrats per les ulleres, es va relaxar considerablement—. Bé... La meva mare va mirar de crear una atmosfera de protecció en una sala de casa, perquè pogués practicar aquest estiu. Aquest sortilegi et permet actuar esborrant temporalment la marca que tenim els menors d'edat, de manera que la Conselleria no pot saber si el bruixot que fa màgia és menor o no.
       L'Altaïr va quedar ben sorpresa.
   —Per Merlí! I això es pot fer!?
   —La mare diu que és un encanteri molt complicat. I, de fet, no sé si és del tot legal...
   —Si hagués sabut que existia aquesta mena de màgia, li ho hauria demanat al meu pare!
       L'Àstat Zeller va somriure.»
;)

«Això de les Llances d'Argent està molt bé, sobretot perquè estàs inventant tota una tradició que lliga força bé amb el que ja coneixem. Li dona més vida!»
Això de les Llances d’Argent no és enterament meu tampoc. The Silver Spears és el nom anglès d’aquest club de duelistes. Però no només és part del món de Harry Potter, sinó que forma part del folklore màgic. Com que a les notes de l’Ollivander la cosa és força difusa (la Rowling es va documentar, però té molts forats...), he de completar la informació amb altres varetòlegs de la història. En les notes de la Rowling hi ha molta confusió respecte les especies dels arbres que donen les fustes màgiques per fer varetes. Bé, no m’enrotllaré amb els problemes que hi ha (que en són molts), però us diré que m’he basat en tota la informació varetològica que m’ha caigut a les mans i l’he teixida amb les meves pròpies idees. Perquè, de la Rowling, no te’n pots refiar...

Segur que podràs trobar cançons irlandeses o grups de folk amb aquest nom de The Silver Spear. A classic Irish Reel! ;)

«I he dit alguna vegada que el Macmillan em sembla molt misteriós? Perquè ho és!! A veure si me'l trobo i li poso una mica de Veritaserum al te i així ens explica per què és tan enigmàtic!»
Hahhaa Sí que ho has dit. La Gee no pensa el mateix! xD Em sembla que no en trauràs res de res amb el veritaserum! Hahaha No diré més!

«I ara cap al camp de Quidditch! Viscaa! :D»
Sí! A veure què us sembla!

Antares




AvatarAntares_Black 340 comentaris09/10/2018 a les 18:19:55
#27268Tinc 8 fanfictions i un total de 39 capítols

Agatha Black:

«En general, el capítol m'ha semblat interessant però hi he trobat a faltar una mica d'acció... no sé, alguna classe, o les proves que quidditch de què parlen, o potser que passés alguna cosa quan l'Altaïr anava a la mussolerissa... però si aquests capítols omés són de tant en tant ja està bé!»
Tens raó, li falta acció. A mi, en general, em falta acció, però n’hi falta especialement en aquest capítol. I el motiu és que la part més activa d’aquest capítol se’m va fer molt llarga i la vaig haver de tallar. No la veurem al proper capítol, que tenim les proves (i espero que sí que hi trobis més acció, o almenys misteri), però sí que la veurem en els que el seguiran.

«De la primera part m'ha agradat molt el semi-encontre amb l'Aracne (l'has descrita molt i molt bé, fa molta angúnia...»
Sí que en fa, pobra... Que bé que t’hagi agradat la descripció. Havia de ser molt important, perquè us havia d’impactar. Espero que hagi aconseguit aquest efecte.

«Jo havia assumit que era una persona corrent i que el nom només era per la mitologia, però aquí deixes entreveure que no és del tot humana, oi...? Em fa molta cuiositat però a la vegada angúnia i creeps, una mica com m'està passant ara mateix amb la Nagini...XD).»
Ja fa per mi, això de posar noms mitològics, oi? Si bé no és "del tot humana", per dir-ho d’alguna manera, el nom també és important no només per fer referència a les aranyes... Mmm no pensis gaire amb la Nagini (he de dir que, dintre de tot..., em va agradar la transformació a serp que surt al tràiler), per això... No és cap maledictus. Em fa curiositat tot això nou de la sang maleïda que s’ha tret de la màniga la Rowling (no em crec que ja ho tingués pensat... Quan trigarà a dir que la Senyora Norris és un maledictus?), però no sé si incorporar-ho al meu cànon mental... el més probable és que no. De tota manera, l’Aracne no pot ser un maledictus (almenys no pas com s’han descrit per les pel·lícules de Fantastic Beasts) perquè quan la vaig idear ni tan sol sabíem que es farien noves pel·lícules del món màgic.

«El que no he entès gaire ha estat la trancisió entre la mussolerissa i la part aquesta on fuig de l'Aracne... perquè érem a la mussolerissa, i de cop i volta érem a un passadís amb l'Àstat, que no tinc gaire clar d'on ha sortit... primer he pensat que l'escena de l'Aracne era com un flashback que tenia l'Altaïr a la mussolerissa, però he vist que després no tornàvem a estar a la mussolerissa després d'un petit incís d'un record, sinó que ens quedàvem allà al passadís... Si és un record com he pensat, crec que abans de tallar l'escena s'hauria de tornar a la mussolerissa amb l'Altaïr del present. Si són dues escenes diferents... no ho sé, potser és que he badat i en algun moment m'he perdut en la trancisió (que també podria ser i estic carregada de punyetes XD).»
No és ben bé un pensament ni una retrospectiva, com li explicava a l’Unapersona. Sinó com un resum de successos que han passat, com una mirada per sobre. Potser no ho he fet del tot bé i hauríem de tornar a la mussolerissa...

«Després hi ha la conversa sobre el que volien ser de grans... el que volen en Sílver i l'Altaïr fa molt per ells. El que vol l'Àstat és molt, molt general, vol ser algú "important", però no sap el camp ni res... Jo de la Sue no em sentiria pas tan malament, perquè això que té l'Astat no són plans, són somnis de grandesa, però sense planificació! D'aquests crec en tenim tots, però això no és una "carrera professional", precisament... XD»
L’Àstat sap què li agrada: el duel, les pocions, el quidditch... i a més són els seus forts. Però, com bé dius, no sap com enfocar-ho en una professió pel futur.

«El que més m'agrada de la conversa, i on recau la gran pes del capítol, és la veretologia. És que és superguai... el que passa que només ha "llegit" la vareta de la Sue, i m'hagués agradat veure-ho també de l'Àstat i el MacMillan...»
Cert, només ha parlat de la vareta de la Sue. Però és que he pensat que seria millor repartir-ho, que sinó era massa informació tota de cop. Ja les veurem també, no pateixis!

I, en el meu intent de criticar l’Ollivander (amb tot l’efecte del món), recordeu qui té també una vareta d’arç blanc? A Harry Potter, vull dir. En aquest sentit, estic d’acord per tot el que hem vist amb les conclusions d’en Gregorovitx...

«Per cert! Has deixat anar una cosa així que si res... "Tu també vas mimetitzar l'Emprenta?". M'he quedat una mica a quadros, perquè ho planteges com una cosa que ja sabem què és, però no ho he entès, i esperava alguna explicació com la del club de dualistes aquests (que per cert, m'ha semblant brillant, i ambé molt ben explicat en el diàleg), però això de l'empremta i la mimetització... què és?»
Veig que això ha estat un dubte generalitzat... Però veig que després ja hi has caigut:

«Correcció: Acabo de llegir el comentari de l'Unapersona i ja sé què és mimetitzar l'empremta. En efecte, l'Àstat li ho va comentar a l'Altaïr fa uns capítols: la seva mare "li treia" l'empremta de la Conselleria quan era a caa perquè pogués aprendre una mica de màgia a casa, oi? Per això l'Àstat li pregunta al Sïlver si ell també ho feia, perquè entén que els duels són de màgia!»
Que bé!! M’alegro que ho hagis vist!

«Potser és que sí que ja ho hauríem de saber perquè ho ha explicat abans, però com que va passant força temps entre capítols la veritat és que no ho recordo.»
Sí, en això et dono la raó. El fet que vagi penjant els capítols tant amb compta-gotes dificulta que aneu retenint les coses... I és important que us aneu recordant de tot. Altrament, quan arribi el moment, haureu de remirar capítols anteriors, si aconsegueixo que us agafi la febre detectivesca! ;)

«Si és així, si ja s'explica anteriorment, no en tinc cap queixa, però m'agradaria que ho expliquessis en un comentari a part pels lectors que anem llegint a mida que escrius.»
En el comentari de l’Unapersona he copiat el fragment de la conversa on apareix.

Ai, tant de bo pugui mantenir el ritme. I el dia de hal·lopín caigui en hal·lopín (que a més a més també estic pendent del relat pel repte, i ja he començat el curs i se m’acumula tot...). A veure si us puc oferir un Nadal prou nadalenc!

Antares