El Retorn dels Black - XIV- Les proves i la predicció (1a part)
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 10/10/2018 a les 23:43:23
Última modificació 10/10/2018 a les 23:54:05
Tots els capítols de El Retorn dels Black
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


XIV- Les proves i la predicció (1a part)

Les proves i la predicció

(1a part)

 

       La classe d’Encanteris del divendres al matí va transcórrer sense massa novetats. Tret potser del fet que el professor Flitwick havia decidit anar més enllà i tocar temes més complicats de Teoria Màgica. Allò significava que calia practicar més cada encanteri, estudiar més i parar més atenció a les explicacions i consells de l’adorable professor ancià.

       La lliçó de Botànica va ser tan insòlita com de costum. El professor Longbottom tutelava els seus alumnes i els aconsellava quan necessitaven una mà. Però l’hivernacle dos continuava empaperat i es notava que hi havia alguna cosa que no anava a l’hora pel seu posat nerviós.

   —Per cert, Altaïr —li va dir l’Annie Price amb afecte, mentre carregava el seu test de terra humida amb erugues verdes—, la Florence Bidwell, la nostra monitora, m’ha donat records per tu i m’ha demanat que et pregunti com et trobes. M’ha explicat que vas anar a la infermeria per una indigestió.

   —Doncs em trobo molt millor, gràcies —va respondre gratament l’Altaïr—. Una potinga de Madame Pomfrey i un règim avorrit i aviat ni me’n sentiré.

       Preferia mil vegades haver anat a la infermeria per una indigestió, que per haver abusat d’ous i haver-se marejat anant cap a la instrucció de vol. I va pensar que la Florence Bidwell era molt considerada.

   —És una persona molt bonica —va comentar l’Annie, enfonsant les mans enguantades en aquell test de terra i erugues—. T’hauria anat a trobar ella mateixa, però està enfeinada ajudant Madame Pomfrey.

   —I com és que l’ajuda tant? —va voler saber l’Altaïr.

   —La Flo es vol treure els GNOM de Pocions, per especialitzar-se en la branca de la Sanació màgica —li va explicar.

       L’Annie Price era l’única noia de Hufflepuff del seu curs, així que, tot i que tenia un dormitori per ella sola, acostumava a estar-se al dormitori amb les de segon. Es veia que el dormitori de les de cinquè quedava just al costat. Semblava que l’Annie Price no tenia problemes per relacionar-se amb els més grans.

       L’Annie es va gratar una cella amb el guant brut i es va empastifar de terra el front suat...

   —Mmm No sé si ho estic fent gaire bé... —va dir per si mateixa. Va fer un somriure a l’Altaïr abans d’anar a demanar ajuda al professor Longbottom, que ara ajudava l’Steeve Bell i l’Eco amb un esqueix que es bellugava tot sol—. Professor...

       Va ser una classe pràctica tranquil·la, si bé el Cap de Gryffindor es mostrava tan inquiet. A l’Àstat, però, se li va fer eterna. Estava tan frisós per anar a les proves de quidditch, que es va atipar a l’hora de dinar i es van passar hores al menjador. En Kun Nott va menjar quatre fulles d’enciam i va desaparèixer. L’Altaïr i en Macmillan van aprofitar per resoldre els enigmàgics del Periòdic Profètic, i la Sue i l’Eco es van capbussar a la revista Bruixa Indiscreta.

       Quan per fi l’Àstat va acabar la teca, el Gran Saló era gairebé buit i ja era quasi l’hora de les proves, així que es van encaminar al vestíbul, van sortir del castell i van travessar els jardins.

       Com que feia el dia rúfol i el cel es començava a ennuvolar, van agafar les capes. El vent batia contra les teles de les torres de l’estadi que representaven les residències i les feia ondular al seu ritme lent.

       Al camp ovalat de quidditch, tot semblava a punt de començar. Al bell mig, hi havia un noi alt i ben plantat, vestit amb la túnica de capità, que organitzava amb serenitat i esperit de lideratge tota la comitiva. Els cabells espessos i foscos amb reflexos rogencs li ballaven al vent suau i, quan s’hi van atansar, li van veure la cara de guineu i les gruixudes celles inclinades.

   —Us hauré de demanar que aquells que vingueu d'espectadors aneu a seure a les grades. Els aspirants formeu un grup aquí al camp, si us plau.

       L’Altaïr va reconèixer la seva veu vibrant i agradable. Ja l’havia sentida. A la infermeria.

       Una patuleia d'alumnes despistats va desfilar cap a les grades i un altre amb túniques esportives es van quedar a la gespa del camp. Formaven un mosaic de colors diferents al costat dels uniformats de verd dels jugadors titulars. Hi havia un parell de veterans que feien por de veure, pel seu volum d'esquena i per la seva expressió de suficiència.

   —Bufa, quins paios...

       En Macmillan, la Sue i l'Altaïr es van enganxar amb el grup de túniques negres que anava cap a les grades, perquè una veu adolescent els va separar del seu amic, cridant-lo en to sol·lícit.

   —Ei, Àstat! —el va saludar un dels participants de les proves, que lluïa la túnica verda oficial de l’equip.

       L'Àstat va veure el noi d'ulls espurnejants i posat fatxenda, que ara duia una cinta ample al cap preparat per suar. Ensenyava orgullosament la seva Endimoniada 9, el nom de la qual estava gravat amb lletres enceses al seu mànec de freixe acabat d’enllustrar. L'Àstat el va reconèixer de seguida i va fer morros. Era el seu contrincant habitual d'escacs màgics, però també era de domini públic que era un trampós. El va saludar sense gaire entusiasme, i va convenir a fingir que s'alegrava de veure'l.

   —Així que et presentes a les proves.

   —Sóc encistellador —va dir en Lee Lawless presumint—. Però, mira, cada any hem de repetir les proves igualment. A veure si per fi cau la plaça de batedor!

       Sense dir ni piu, l'Altaïr es va mirar bé la seva Endimoniada 9 que agafava amb aquells dits esvelts d'ungles llargues i brutes. Poc hi entenia en escombres, però sabia reconèixer mínimament les propietats de la fusta. Potser el freixe feia una mànec lleuger i aerodinàmic, però es va demanar si aquells frens col·locats a la part posterior del raspall devien ser gaire pràctics d’accionar en ple vol.

   —Batedor?! —va exclamar l'Àstat, un cop es va haver assegut a la grada amb els braços creuats—. És la plaça que vull jo!

  —Doncs presenta-t'hi tu l'any que ve —li va suggerir tot serè en Sílver Macmillan.

       L'Àstat va quedar parat... amb les celles amunt i els ulls esbatanats, i com sempre les ulleres li van relliscar. Com si mai no hagués caigut en aquesta possibilitat. Era una bona idea.

   —És clar...

   —L'any que ve, jo jugaré a l’equip de quidditch —es va sentir la veu de l'Até que venia del darrere, que parlava amb les seves germanes i amb el seu cosí.

       En Gaunt i les bessones Doppel es van instal·lar dues grades enrere.

       Ell duia el seu immens Duc sobre l’espatlla. I els ulls llançaflames de l’animal observaven els espectadors, però es van sentir més atrets pel camp de quidditch. Devoraven el camp amb fervor i encara semblava que amb impaciència.

   —Surt del mig, barreja —va grunyir una veu ronca i infantil des del darrere.

   —Ei, tu, para el vespral! —va etzibar la Sue enfadada a en Gaunt—. Aquí tots veurem les proves!

       La Sue va passar el seu ratolí albí, que sempre duia a sobre, a l'altra mà i, ara amb la mà lliure, va abraçar l'Altaïr, i va donar l'esquena a en Gaunt.

   —Sí, ja podeu anar dient, els menja-ro--

   —Au va! —va tallar l'Altaïr, que coneixia prou bé aquell insult en la llengua que fos i no li feia gens de gràcia—. Seu i calla, grenyut!

   —Que no et vaig donar una lliçó el primer dia!?

       En Gaunt, la cara del qual s'havia enrogit sota les grenyes llardoses, va ficar-se la mà a la butxaca enfurismat. L'Altaïr es va avançar per treure la vareta abans que ell, i l'Àstat es va posar dret amb ella. L'Àlthorn es va escapar de la falda de la Sue i, quan la nena es va ajupir per enxampar-lo per la llarga cua, es va donar un cop de cap contra les grades del davant.

   —Ei, els de les grades! —els va cridar l'atenció una veu vibrant amb cos i esquena des del camp. La veu del capità de l'equip es va amplificar amb un perfecte encantament sonorus —. El Club de Duel no és aquí!

       El capità va apujar la mirada cap a les últimes grades. El Duc s’havia procurat un lloc privilegiat a dalt de tot i l’au rapinyaire se la veia d’allò més intimidadora. Fins i tot en Bole es va estremir en veure aquells ulls de foc que semblaven pensar per si mateixos. La nineta negra i circular, al centre de l’iris roig com el foc, estava més dilatada en el seu ull ferit.

       La Sue es va ficar l'Àlthorn a la butxaca i, fregant-se la banya que s'acabava de fer, va estirar l'Altaïr i l'Àstat per tal que seguessin. La Nix i l'Até van fer seure en Gaunt lluny de l'Altaïr —«ja n'hi ha prou, Thor»—, i la van saludar amb el braç amb l'expressió incòmode.

   —Si us voleu batre, aneu a fer-ho a una altra banda. Aquí necessitem concentració. Moltes gràcies!

       Els ulls verd boscà de l'Altaïr van mirar aquells ullets de mico entre grenyes greixoses en un últim moment, fins que l'instigador va seure al costat de l'Eco, que se la distingia perfectament pel seu aire presumit i per la cinta blava amb què es lligava els cabells negres amb un llacet rere una orella, uns quants seients amunt. La bessona coqueta va plantar la mirada a en Macmillan, i ell va apartar el cap amb gest desentès.

   —El capità té raó —va dir sense mirar-la, donant-li copets al braç sobre la capa—: això no és lloc pels duels.

       L’Altaïr va fer un darrer cop d’ull enrere. Entre el públic hi havia alumnes més grans Slytherin, però es va fixar que un dels estudiants dura l’escut de Hufflepuff a la capa. En Kun Nott no havia vingut. És clar que pràcticament no li havien vist el pèl a l’hora de dinar. Però a ningú no semblava importar-li gaire.

   —Què fa? —va demanar l'Àstat ansiós amb la vista fixa al camp, mentre es recol·locava les ulleres negres per si podia enfocar millor—. No veig què fa des d'aquí.

   —Sembla que agita alguna cosa... —va endevinar la Sue, encongint els ulls.

       L'Altaïr va veure com el capità de l'equip agitava un pergamí i brandava una ploma.

   —Està fent una llista dels aspirants i de les posicions que es disputen —va explicar l'Altaïr, acomodada al seient sense que li calgués forçar la vista, bo i intentant ignorar que tenien una bèstia enorme observant-los des de dalt de les grades.

   —Sort que ens hem posat a la primera fila i podem veure el que passa a la gespa —va comentar la Sue dedicant un somriure a l'Altaïr.

       Sí, ja se n'havia encarregat prou, d'agafar lloc a tocar de terra... i no pas perquè volgués veure què feien o sentir el que deien. Això si parlaven de quidditch. Perquè una sempre volia parar l'orella si el que es deia era interessant...

       Aleshores el capità es va atansar al jugador que la feia petar amb dos dels seus companys, que eren corpulents i forts. Era en Lee Lawless un altre cop, amb el seu posat fatxenda habitual.

       Des de les grades, no podien sentir clarament què deien, però l'Altaïr tenia bona oïda i va poder encaixar el fil d'una discussió:

   —Lee, ja n'hem parlat, d'això —va recordar-li en Robin Bole—. Si només et presentes per batedor i l'Olly et supera, perdràs la posició d'encistellador. Quedes advertit.

   —Però, Robin —va començar a protestar en Lee Lawless—, ja saps que jo vull ser...

   —Ja m'has sentit —va dir en Robin taxatiu amb les seves celles poblades i inclinades, i va fer un gest amb la ploma preparat per apuntar la demanda definitiva de l'aspirant—. Per quin lloc et presentes?

       En Lawless va remugar.

   —Per totes dues places: batedor i encistellador.

       A les grades, l'Àstat estirava la túnica de l'Altaïr, tot neguitós.

   —Què diuen? Què fan?

   —Sembla que hi ha un jugador que discuteix amb el capità.

       Sí, aquell desafiament constant del titular encistellador principal va fer que al capità d'Slytherin li vinguessin ganes de rebufar, però es va contenir. Havia de mantenir les formes i l'autoritat freda. Va gargotejar amb la ploma el pergamí i es va dirigir a tots els participants de les proves:

   —Molt bé, tot a punt! —va anunciar, i es va col·locar la punta de la vareta al coll per amplificar el so de la seva veu amb l’encantament sonorus:— Comencem pel porter!

       Aquell anunci s'havia sentit perfectament per tot l'estadi. L'Àstat va parar encara més atenció esperant veure, com ho esperaven els candidats, com el porter titular pujava a l'escombra i feia una demostració de la seva estabilitat damunt l'escombra i davant dels cèrcols.

       D'estabilitat, sí que en tenia. Diguem que mentre es trobés en el cèrcol atacat, podia anar parant les bombes que li llançaven. No obstant això, no era precisament el més ràpid a l'hora d'anar d'una perxa a l'altra i perdia molt de temps.

       D'un en un, els aspirants a la plaça de porter i el jugador titular es van enfrontar a una sèrie de penals que es llançaven a gran velocitat. A veure qui era el que parava més bombes.

       Una de les aspirants pujava a la seva escombra, s'enlairava i feia alguna demostració de les seves habilitats. La noia era menuda i àgil, i va assolir el nivell dels cèrcols fent petits tirabuixons amb l'escombra com si fos un teuladí.

   —No ho veig gaire bé... —es va lamentar l'Àstat, bregant amb les seves ulleres.

   —És molt primeta, oi, aquesta noia, per fer de portera? —deia la Sue encongint els seus ulls grossos per forçar la vista —: segur que la tombaran de seguida...

       En Macmillan, les bessones Doppel i en Gaunt també aprimaven els ulls per veure-ho millor. Per a l'Altaïr, en canvi, allò no requeria cap esforç. Ella els veia bé perfectament, sense dificultat.

   —Mira que és ràpida! —va sentir que comentava la Nix gratament sorpresa.

       S'havien posat tan a tocar de terra, a la primera renglera de les grades, que semblava que formessin un comitè aïllat de la resta del petit públic que venia a veure les proves, que seia als llocs més elevats.

       El capità va demanar que llancessin la bomba un cop i un altre, i l’aspirant menuda que esperava inquieta davant dels cèrcols. I ella, lleugera i menuda com un colibrí, anava àgilment d'un cèrcol a l'altre amb facilitat i immediatesa. S'havien presentat tres porters més: un alumne de segon espantat, i dos alumnes més grans d'espatlles prou amples gairebé com per cobrir un cèrcol, però amb poca habilitat amb les mans enguantades per aturar els llançaments. No van fer pas un paper millor que el porter anterior...

   —Pidgey —la va demanar el capità—. Vine, queda't per aquí, fins al final de les proves. Així veuràs com juguen els altres, entesos?

   —Molt bé, Robin! M'estaré per aquí!

       L'Altaïr no va saber quantes persones van testimoniar, com ella, com en Robin Bole li feia amistosament l'ullet a la Phyllis Pidgey. Però hi havia un jugador que segurament ho devia haver vist.

   —Ei, Bole! —li va cridar l'atenció, estrenyent les dents de ràbia.—. Encara no pots donar els resultats de les proves!

   —No els dono pas. T'hauràs d'esperar fins dilluns per saber-los.

       Quan el capità va anar cap als altres aspirants, el paio es va dirigir a la que, segons semblava, seria la futura portera:

   —Ei, tu! —va rondinar, fent un gest amb la seva mà immensa, com si volgués engrapar la Pidgey per l'espatlleta—. Tu no havies jugat ja, l'any passat?

       La noieta es va esmunyir amb un moviment fugaç d’espatlla i va evitar elegantment que la toqués.

   —Sí —va respondre amb el cap estirat cap amunt, mirant-se el tiarro, aviat ex-porter, sense mostrar el més mínim indici d'intimidació—. Era cercadora de reserva; havia jugat algun partit. I també et vaig substituir a la porteria aquella vegada que vas relliscar de l'escombra. Mmm sí, si fa no fa, com fa un moment...

       Al pols li bategava una vena de la ràbia que li feia aquella mocosa de cara bufona.

   —Vols un caramelet de menta? —li va oferir ella amb el seu somriure melòdic.

       L'Altaïr havia de transmetre a la grada tot el que passava al camp. L'Àstat i en Macmillan van quedar divertits amb el caràcter de la nova portera. Tot i que no semblava que la Sue pensés el mateix.

       Els cinc aspirants a encistelladors que es presentaven a la prova van haver de competir amb en Lawless i amb aquells dos tiarros de cara de trol. Potser no tenien gaire cervell, però tenien una punteria comparable al seu volum, i sabien com passar-se la bomba l'un a l'altre sense que cap dels aspirants no aconseguís interceptar-la.

       En Robin Bole va ser prou convincent a l'hora d'amagar que no estava gens satisfet amb el resultat d'aquella prova. Tot indicava que tots tres encistelladors, els ganàpies i en Lawlees, es mantindrien a l'equip. No era a les seves mans canviar el fet que, li agradessin i no, havia comprovat que no seria fàcil trobar algun altre encistellador que els desbanqués.

   —Passem als batedors!

       En sentir allò, hi va haver una gran ovació a les grades de més amunt. L'afició s'havia situat a les posicions més altes per veure les proves a vista d'ocell, i ara s'hi arremolinava un grup extra d'estudiants que no es volien perdre aquella part de l'espectacle. Al seu costat, els ulls rojos del Duc seguien observant.

       Pel que semblava, especialment les proves dels batedors eren molt esperades. El moment estrella: la selecció dels batedors de l'equip d'Slytherin.

       Si per alguna cosa era famós l'equip de les serps, era pels seus batedors. Per això s’havien aplegat tants estudiants a les grades en aquell moment de les proves. I el Duc era un espectador més, tan atent com els altres.

       En Bole semblava la mena de capità que no volia públic d'altres residències quan hi havia entrenaments, però no va fer fora cap dels nouvinguts, com tampoc no havia prohibit l'entrada del noi de Hufflepuff.

       Les grades més altes eren un mosaic de colls de túnica de colors diferents, llevat d'un grup de verds concentrats (entre els que hi havia en Gaunt i les bessones Doppel) que no es volien barrejar amb els altres. I, apartats a la primera renglera, hi havia el grup de l'Altaïr, la Sue, l'Àstat i en Macmillan.

   —Quan hi hagi partit —va dir l'Àstat, obligant-se a no moure's del costat de l'Altaïr, però frisant per pujar a dalt—, ens posarem a dalt de tot amb uns bons prismàtics, oi?

       La popularitat del capità d'Slytherin provocava allò... aquell desgavell a tot l'estadi. Ja sabien que el llistó estava molt amunt. L'Olly Pocket no era un contrincant gens fàcil, i el mateix Robin Bole tampoc. Però la seva plaça de batedor semblava haver-se convertit en un repte molt atractiu.

       En Bole no deixava d’estar pendent de les grades més altres, semblava un xic intimidat pel Duc d’en Gaunt. En Lee Lawless i aquell jugador que responia al nom d’Olly Pocket també miraven cap a les grades amb la mateixa inquietud. La mirada del Duc també posava nerviosa l’Altaïr, que la tenia clavada al clatell, així que entenia perfectament que els jugadors també els distragués.

       El professor Llagot li havia passat una llista molt llarga d'aspirants a batedors. I en Bole no es volia passar tota la tarda per escollir batedor. A més, si bé era una plaça cobejada, també sabia que la majoria dels que s’hi havien presentat no valien gens... Així que es va posar a eliminar-ne uns quants de cop amb una prova rere una altra. Situacions on havien de mostrar també les seves habilitats de vol, la seva capacitat de coordinació, la punteria i el criteri adequat per triar l’objectiu de cada llançament de bala. I el cúmul de participants es va anar reduint en un obrir i tancar d’ulls.

       En Robin Bole va tenir el disgust de veure que en Lee Lawless tocava quatre bales de cinc, amb un cop de bat prou acceptable per molt que li pesés. Però es va alegrar de veure que l'Olly Pocket tenia molta més classe. El capità de l'equip no va fer escarafalls a l'hora de competir ell mateix també contra en Lawless.

   —Deixa'm tornar a batejar, Robin.

   —De cap manera —va replicar el capità amb un to que no admetia rèplica i amb les celles gruixudes molt inclinades li va xiuxiuejar—: Encistellador.

       En Lawless va entomar aquella paraula amb una expressió d'abatiment, com si l'haguessin sentenciat per enèsima vegada a ser encistellador, negant-li la plaça que realment volia.

       Tots els presents van quedar meravellats de les habilitats i la compenetració d’en Bole i d’en Pocket, els batedors originals de l’equip. No eren uns llocs disputats gens fàcils de guanyar...

   —I aquesta és la plaça que vols, Zeller? —va preguntat en Macmillan mig divertit, mirant la munió de gent que s'hi havia presentat i com els havien deixat amb un bon pam de nas. Un cop vistes les actuacions dels batedors titulars qualsevol veuria que era un repte molt difícil.

       L'Altaïr no tenia ni idea de quidditch (i poc li importava), però també va saber veure que eren massa bons batedors. Malgrat que, de tots els alumnes que s'hi havien apuntat, n'hi havia alguns de molt bons, cap d'ells no tenia la classe d'en Bole i d'en Pocket.

       En Robin es va tombar i es va trobar amb un somriure de cara als membres de l'equip. Hi va haver una ovació a la graderia, per presenciar la tria de l'últim membre de l'equip.

       En Bole havia deixat expressament pel final les proves de selecció dels del cercador, amb l'esperança que ell vindria.

       Ara tocava seleccionar l'últim membre de l'equip: el cercador. Tanmateix, hi van haver uns quants minuts d'entreacte. Semblava que en Bole feia els ulls grossos als comentaris que s'havien format, en un principi tímids i anecdòtics però que aviat s'havien convertit en converses, per allargar al màxim els minuts entre prova i prova.

   —I la setena plaça? —preguntava l'Àstat, tan desconcertat com la resta d'espectadors.

       L'Altaïr s'ensumava d'on venia aquella espera: En Robin deixava el cercador pel final, perquè devia voler que en Sy Gloom, el noi que jeia en un llit de la infermeria quan l’Altaïr hi va passar la nit, participés a la prova.

       Finalment, un noi magre va irrompre al camp amb l'uniforme d'entrenament. Els seus ulls vidriosos irradiaven més fortalesa i decisió que les seves extremitats primes com canyes. Dissimulava molt bé l'esforç que havia de fer per caminar i no es va permetre ni d'arrossegar la seva escombra, sinó que la duia a pes amb un sol braç com si res.

       El públic el va rebre amb una ovació.

   —Aquest és el noi que hi havia a la infermeria! —va explicar l'Altaïr en veu baixa als seus amics.

       El cercador titular es va disculpar pel retard molt de passada i es va dirigir confident al capità amb un somriure de seguretat.

   ―No et fallaré, Robin —li va dir en Gloom prou a prop com perquè fins i tot a l'Altaïr li costés de saber què deia—. Slytherin tornarà a tenir el millor caçador.

   ―Et trobes bé?

   ―És clar que sí.

       Tot seguit va pujar a l'escombra. En Sy Gloom va compatir amb almenys una dotzena d'aspirants a la plaça de cercador.

       Cap dels aspirants no tenia els reflexos ni la capacitat per detectar la papallona daurada que en Gloom tenia. I quan van acabar les proves de caçador, en Gloom estava groc com la cera i s'arrepenjava a l’escombra per mantenir-se dret.

       El capità va dissimular la impressió que li feia veure que al seu cercador se li feia la respiració dificultosa, i amb presses va donar la sessió de proves per acabada.

 

-----

 

Cap a la segona part...

 


Llegit 33 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarUnapersona 189 comentaris13/10/2018 a les 18:37:55
#27269Tinc 6 fanfictions i un total de 39 capítols

Hola! Visca visca, capítol doble! :D

Mmmhh... tu vas deixant anar misteris perquè continuem llegint però no hi ha manera que es resolguin, eh? hahaha Què deuen ser tots aquests papers? Cartes d'admiradors? Potser hi ha alguna criatura que li fan pot els papers i així es protegeix. L'Aracne? :P

Que maca, la Florence! Hufflepuff fins al moll de l'os, preocupant-se per tothom. M'ha semblat curiós això de "és una persona molt bonica" (normalment dic "maca").

Endimoniada 9! Suposo que això sí t'ho has inventat tu? Molt adequat per un nom d'escombra. L'Àstat de batedor? Quin perill! I aquest Gaunt... per mi ja hi podria un cop de vent que li fes perdre l'equilibri mentre mira el partit de Quidditch... En fi, sort que la majoria d'Slytherins no són així.

Sí que sorpren que una noia petiteta faci de portera. M'ha fet gràcia com s'ha enfrontat al noi amb el caramel de menta, però no tinc clar si em cau bé no, encara... si és així amb tothom deu ser força pesadeta, em penso! Ja ho anirem veient, suposo.

"Ens posarem a dalt de tot amb uns bons prismàtics, oi?" I tant, segur que a l'Altaïr li farà molta il·lusió!

I aquest conflicte entre en Lee i en Robin? Si ha sortit abans, no me'n recordo. I el Gloom... vols dir que podrà resistir un partit sencer? Que, per cert, encara no sabem què li passa, oi? Aix, quants misteris!

Continuo amb la segona part!