El Retorn dels Black - XIV- Les proves i la predicció (2a part)
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 10/10/2018 a les 23:53:00
Última modificació 10/10/2018 a les 23:53:00
Tots els capítols de El Retorn dels Black
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


XIV- Les proves i la predicció (2a part)

Les proves i la predicció

(2a part)

 

   —Dilluns —va anunciar en Robin Bole— hi haurà els resultats de les proves penjats al tauló d'anuncis de la sala comuna, amb la data del primer entrenament. Ja sabeu que els entrenaments són privats! Si voleu venir de públic, heu de demanar-me un permís exprés. Molta sort i moltes gràcies a tots!

       L’Àstat va baixar de seguida les grades i va anar directe a parlar amb en Bole. Però va haver d’anar esquivant la munió d’admiradors, que feia que alentís el pas.

   —Bole!

       Però el capità d’Slytherin va fer veure que no sentia els crits, ni de l’Àstat ni dels grupets d’admiradors que s’havien format al seu voltant. Va dirigir una darrera mirada de sospita al Duc dels ulls encesos i va poder desaparèixer del camp amb en Gloom abans que cap fan se li llancés a sobre.

  —Quina solemnitat —va comentar la Sue quan desfilaven cap als jardins, ja fora de l’estadi—. Només li faltava de dir: s'aixeca la sessió...

       Agafava l’Altaïr pel canell com de costum amb un gran somriure, tots tres dirigint-se cap al castell. Aquesta estava una mica absent i, amb el braç estirat es deixava fer,

   —Doncs a mi m'ha encantat! —L'Àstat estava molt content.

   —Però si no t'ha fet ni cas.

   —Encara no m'ha vist jugar —va contestar molest l'Àstat amb to d'escarni, però estava somrient.

   —Doncs t’hauràs d’esperar a segon per demostrar-li com jugues —li va dir l’Altaïr, inclinant el cap de costat.

       Ell va inflar les galtes, però de seguida se la va mirar amb el seu somriure de pillet:

   —I tu quan penses esperar per demostrar el professor Llagot que ets digne d’entrar als Llagoters?

       Ara era l’Altaïr qui estava molesta. No semblava que li costaria gaire entrar al club, per molt desastre que fos en Pocions. El professor Llagot semblava obstinat a perseguir-la de tota manera. Però ella també hi havia d’aportar alguna cosa.

   —Au, Black —va intervenir en Macmillan—. Ja et donarem un cop de vareta a les classes pràctiques de Pocions.

   —Ja t’ajudaré jo, Altaïr! —es va afanyar a oferir-se l’Àstat—. Però necessito que la professora McGonagall deixi de fulminar-me a classe cada cop que els meus llumins s’encenen en comptes de transformar-se en agulles, o els llimacs se li enfilen a la túnica maragda...

   —Molt bé —va declarar l’Altaïr—. Ja us ajudaré en Transfiguració, però vosaltres m’heu d’ajudar a impressionar en Llagot i el professor Dàgor, d’acord?

   —Caram... Demanes molt, no? Això no serà gaire fàc...

       Ara era l’Altaïr qui fulminava l’Àstat.

   —Jo accepto el repte, Black —deia en Macmillan.

       Ell no tenia massa problemes amb Transfiguració (almenys no tants com l’Àstat), i més aviat necessitava tutoria a Astronomia, però semblava content de complaure l’Altaïr amb la seva ajuda amb les assignatures que més dominava.

   —Molt bé —va fer la Sue amb el to afectat, i va deixar anar el canell de l’Altaïr.

   —Ei, on vas!?

       La Sue se n’apartava cap els claustres pel seu compte.

   —Ja torneu a bandejar-me —va fer a mitja veu, tota ofesa —. És igual, hi estic acostumada; i ja sé veure quan no m’hi volen...

       Tornava a tenir aquella actitud recelosa, i aquelles imaginades fixes, obsessives i absurdes que tothom tenia secrets i assumptes privats, on ella no hi tenia cabuda. L’Altaïr ja començava a cansar-se del caràcter canviant i totalment incomprensible de la seva amiga. Però era conscient que ella també havia tingut la primera setmana a Hogwarts de molta solitud.

   —Què li agafa? —va exclamar l’Àstat mirant com s’allunyava pel seu compte cap als claustres i entrava al castell.

       Semblava que ell la volia seguir, però l’Altaïr li va barrar el pas. I, davant de la mirada interrogativa de l’Àstat a través de les seves grosses ulleres quadrades, l’Altaïr

   —Deixa-la —va dir amb els ulls cap als claustres, per on la Sue havia desaparegut—. Potser necessita estar sola.

       Hi va haver uns moments de silenci i reflexió. L’Àstat va comprendre les paraules de la seva amiga i va endolcir l’expressió (amb la qual les ulleres van relliscar-li pel nas). Es va aturar davant del braç de l’Altaïr, que el va abaixar de seguida, i va concedir a la Sue aquella estona d’intimitat.

   —Han estat bé les proves, oi? —va dir en Macmillan, després dels instants cortesos de silenci.

       L’Altaïr també va convenir amb sorpresa a aquella valoració. El quidditch era avorrit i violent, no havia canviat pas d’opinió. Tanmateix, el capità d’Slytherin li despertava un interès especial, i l’encuriosia la seva relació amb el cercador malaltís de l’equip.

   —Doncs ara... cap a les proves de Gryffindor! —va exclamar l'Àstat, que s’havia agafat aquella concessió en un sentit massa literal.

       Els núvols es començaven a escampar, i s’obrien clarianes des del camp de quidditch fins a la cabana del guardabosc i el Bosc Prohibit pregon i llòbrec. Malgrat tot, la llum es feia escadussera a mesura que vesprejava. Semblava que els de Gryffindor havien eixugat les hores fins al límit, i havíem convocat les proves per l’últim moment, atès que tota la resta dels equips ja les havíem celebrades.

   —No, Àstat —va negar ella, amb peus de plom per no ofendre’l—, que una mica d'acord, però ja està bé...

       Ell, però, va saltar amb determinació:

   —Tu no volies conèixer en Potter?

   —Però...

   —A les proves el veuràs —va dir convençut, i li va donar un copet amistós a l’esquena.

   —Què et fa pensar que hi serà? I si no li agrada el quidditch?

       L’Àstat va fer evident la seva estupefacció teatralitzada en el seu rostre magre i allargat, i la seva veu va apujar-se encara un to més.

   —Au, què dius? —va saltar— És un Potter! A quin Potter no li agrada el quidditch?! El porten a la sang!

 

(***)

 

        L’Altaïr mirava per la finestra angoixada. No es veia el cel, sinó la verdor del Llac Negre, però sempre semblava que els mussols haguessin d’entrar per una finestra...

       Feia més d’un dia que l’Altaïr havia escrit la Granny i l’Umbra encara no havia tornat. Potser no havia trobat el parador de la seva padrina, o potser aquesta es trobava molt lluny, potser no havia tingut temps d’escriure-li, o potser no volia contestar, o potser el seu gamarús d’ulleres s’havia perdut i no sabia tornar... Confiava de tot cor que no li hagués passat res...

   —Ei, Altaïr! —li va cridar l’atenció l’Até, des de la mateixa reunió de sofàs negres.

       Les bessones Doppel, la Sue i en Macmillan s’havien posat a conversar sobre el quidditch. Potser per això, i per la preocupació de l’Altaïr, ella havia desconnectat. No estava tan malament estar tots junts. En Gaunt no hi era, perquè havia hagut d’anar a assistir al càstig d’en Llagot. Uns quants dies després del seu... I en Nott, tampoc no hi era. No és que el nano tingués gaire presència, pobre, però portava absent des de l’hora de dinar i cap d’ells no sabia on s’havia ficat. És clar que poc els importava...

   —Qui és el capità de Gryffindor? —li va preguntat l’Até a l’Altaïr.

   —Ni idea...

   —En Fred Weasley —va respondre l’Àstat, que en aquell moment entrava per la porta de la sala comuna i tot just es treia la bufanda—. Quin fred que comença a girar-se.

   —Weasley? —va fer l’Até, fent-li un lloc al sofà—. No sé per què no em sorprèn...

       La Sue, que ja tornava a estar de bon humor, també hi va intervenir:

   —Deu ser cosí de la Lucy Weasley, la nostra monitora.

   —Sí —va convenir l’Eco—, i de la de Gryffindor, la Molly Weasley.

   —Sí —va afegir en Macmillan—, i de mig món màgic...

   —Mira qui parla...

       En Macmillan es va mirar l’Altaïr. Si sortia al tapís dels Sagrats vint-i-vuit, pensava ella, bé devia ser un cognom que, si bé escàs i preuat, abundava a Slytherin.

   —Es veu que la Molly Weasley ha tret un excel·lent —va dir la Nix—. És una estudiant modèlica.

       L’Altaïr va veure que el seu amic feia una cara llarga.

   —Àstat, se’t veu moix...

   —En Weasley no m'ha deixat quedar a les proves.

   —I per què? —es van sorprendre.

       Ell va arronsar les espatlles.

   —Quan s'ha adonat que la meva corbata era verda i no blava, m'ha fet fora de les grades.

   —Blava?

   —Seh... —va sospirar l’Àstat i va posar un to irònic—: Però els de Ravenclaw sí que hi poden ser, saps...

   —Per les barbes de Merlí! —es va indignar l’Até—. I els de Hufflepuff també els deixa quedar?

   —Però què vols que facin, els de Hufflepuff? Dubto que un teixonet s'aguanti sobre l'escombra més de tres segons...

   —Au, Au, Àstat... —el va aturar l’Altaïr incòmoda, posant-li una mà a l’espatlla.

       L'Altaïr ja coneixia alguns teixons. L'Annie Price i els seus companys de residència, en Bubble i en Bell, i també la monitora. Cada cop se sentia pitjor quan l'Àstat en parlava malament.

   —El primer partit serà Gryffindor contra Hufflepuff —va informar en Macmillan—. Ho he llegit al tauló d'anuncis.

  —I a qui li importa? —va fer l’Até amb to de suficiència—. Hi aniré perquè és el primer, però no penso animar ningú...

   —«Aneu en compte amb el que dieu de Hufflepuff» —va citar l’Eco, i els altres la van mirar estranyats—. És el que ens va deixar anar, oi, Sue?

   —Sí, anava pels passadissos amb l’Eco i vam fer un comentari sobre Hufflepuff. Aleshores ens vam trobar aquell noi alt i ros de Hufflepuff, amb els ulls més aviat foscos, que ens va deixar caure això.

   —L’Steeve Bell? —va demanar l’Altaïr, però l’Eco va brandar el cap:

   —No, no; era més gran.

   —I qui era aquest? Teixó, el monitor? —va riure l'Àstat.

       La Sue va negar amb el cap.

   —No, no portava xapa de monitor.

   —La monitora de Hufflepuff és la Florence Bidwell —els va recordar l’Altaïr—, ja us ho vaig dir. Tampoc no porta la xapa.

       «I és un amor de persona, per cert», va pensar l’Altaïr.

   —La que et va acompanyar a la infermeria, oi? —va demanar la Sue.

   —Sí —va assentir l’Altaïr, potser un xic incòmode pel fet que esmentés l’episodi davant les Doppel, però aquestes no van fer cap comentari negatiu.

   —Sembla que és molt amable, oi? —va dir la Sue i li van somriure els ulls cafè amb franquesa.

       L’Altaïr va mostrar-se alegre convenint el comentari encantada.

       Aleshores un fantasma endormiscat, vestit amb una bata de nit, va entrar a la sala comuna. A través de la transparència que lluïa com perles d’un altre món, van veure l’alumne dels ulls i cabells negres, més pàl·lid que de costum... Aquell que no semblava pas que sabés que les persones són éssers socials...

   —Bona nit, Nott —va saludar-lo l’Eco amb el seu to de veu afectat—. De tot el dia que no et veiem el pèl.

       En Kun Nott es va aturar per mirar-los. Semblava exhaust, marejat, i estava suat.

   —No has vingut a sopar, oi? —va demanar la Nix en to de preocupació.

   —No.

       Només va contestar això. Però se’ls va quedar observant amb una mirada indesxifrable, palplantat enmig de la sala comuna.

   —Què has estat fent, fins tan tard? —va tenir l’atreviment de preguntar-li la Sue.

       Ell va mirar la Black una estona, ara en Macmillan, ara en Zeller, ara l’Smallweed, ara les Doppel... articulant unes paraules amb els llavis a poc a poc però sense emetre sons, i va tornar a mirar la Sue directament.

   —No n’has de fer res, tu.

       I va anar immediatament cap al dormitori fent tentines.

   —Potser no es troba bé... —van convenir tots plegats.

   —I a qui li importa! —va exclamar l’Eco, ofesa.

       Es va alçar del sofà de cuir negre i es va col·locar bé el serrell negre, sobre els seus ulls d’ònix brillants.

   —Jo me’n vaig a dormir, que ja és molt tard —va anunciar amb la veu presumida—. «Una bruixa estupenda ha de dormir si no es vol marcir».

       I, dit això, va anar cap al dormitori.

       Les ulleres de l’Àstat li van relliscar pel nas.

   —Què ha dit?

   —És un tros literal de l’article de bellesa de la revista Bruixa Indiscreta d’aquest mes —li va contestar la Sue a cau d’orella —. I jo també me n’hi vaig que estic molt cansada.

       I seguidament en Macmillan també es va alçar.

   —Jo també em retiraré.

   —Però si demà és dissabte! —va fer l’Àstat, sense entendre aquella presa per anar a dormir.

       I l’Até i la Nix també van anar cap al dormitori, i ’Àstat i l’Altaïr es van quedar sols als sofàs. Tot i que a la taula de Noguera i a les butaques del darrere encara hi quedava algú, la sala comuna estava silenciosa.

       L’Altaïr encara pensava en les paraules que en Kun Nott havia articulat en silenci... Però no sembla que els altres haguessin llegit bé els llavis del noi... Què era el que havia dit?

   —Lleona...? Pantera negra? Àliga? Pe-Perill?

   —Què? —va demanar l’Àstat.

   —No, no res...

       L’Altaïr va deixar de banda les paraules incongruents d’en Kun Nott i va aprofitar per saber què n’havia tret el seu amic d’anar a les proves de Gryffindor.

   —Què, ja has localitzat en Potter? —li va demanar baixet.

       Ell es va apujar les ulleres de pasta negres.

   —Això no t'agradarà, Altaïr...

   —Què és el que no m'agradarà? —va inquirir ella, examinant-lo.

   —En Potter... En James Potter... Mmm... Te'n recordes de l'explosió que vam sentir al Hogwarts Express?

   —Sí...?

   —Aquells que fan esclatar coses magipirotècniques...

   —Sí, sí —va fer, cansada—. Aquells que han esgotat les existències d'essència de murtlap de la infermeria; els que juguen a les escales; els que sempre estan castigats... —deia l'Altaïr, enumerant-los les malifetes—. Sí, sí, aquells quatre esvalotats de Gryffindor. I ara què els passa, a aquests pesats?

   —Doncs que... en James Potter és un d'ells .

 

-----------------------

 

          I aquí les proves!

         Què us han semblat?!

    Els jugadors, el capità...

    I que bonica que és la Florence, eh, que s’ha recordat de l’Altaïr!

  Què li deu passar, a la Sue? On deu haver estat en Kun Nott? Què redimonis ha dit? Que potser vol muntar un zoo? Com penseu que s’ho haurà pres l’Altaïr això d’en James?

(ja sé què és una segona part molt curta comparada amb la primera, però és que no sabia per on tallar-lo...)

Comenteu! ^^

Antares

 

 


Llegit 79 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarUnapersona 199 comentaris13/10/2018 a les 19:01:40
#27270Tinc 6 fanfictions i un total de 39 capítols

Els anys no canvien el Llagot, pel que veig, eh? Pobra Altaïr, no voldria veure'm en la seva situació. És el que passa quan es té un cognom famós, suposo! "Un cop de vareta", no sé si ja havia sortit, però molt bé, això de fer frases fetes pel món màgic.

Ai, pobra Sue... M'ensumo que tenia problemes amb el tema amistats abans d'entrar a Hogwarts. Espero que ho puguin solucionar. Potser una granota de xocolata d'aquestes de l'Àstat? ;) Ben fet per part de l'Altaïr de deixar-la sola una estona.

Aix, aquest odi dels Gryffindors cap als Slytherins... que no tothom és com en Gaunt!

I què li passa al Kun Nott? Això em pregunto jo! Potser s'ha colat a l'entrenament de Gryffindor i al Fred no li ha agradat gaire hahaha. (Per cert, estic veient que als meus comentaris la meitat són preguntes. La pregunta que em faig és com estaran totes relacionades... perquè segur que ho estan!)

"En James Potter sempre s'està ficant en embolics" Ostres, no em diguis! Quina sorpresa! xD Ja tinc ganes que es trobin! A veure com reaccionen.

Fins la propera! :)