Les Masmorres del castell de Hogwarts - Primera part: Entre la llum i la foscor
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 03/11/2018 a les 20:13:17
Última modificació 03/11/2018 a les 20:40:59
Tots els capítols de Les Masmorres del castell de Hogwarts
impresora Versió per imprimir
Pròxim capítol >


Primera part: Entre la llum i la foscor

       I tant de bo no hi hagués anat mai, a les masmorres. Tant de bo no hi hagués passejat mai, per aquells passadissos medievals, ni m’hagués deixat endur pel seu halo de misteri. Tant de bo no m’hagués deixat seduir pels fantasmes. Tant de bo no m’hagués sentit mai atret per les masmorres del castell de Hogwarts... Tant de bo no hi hagués posat mai els peus... Però ho vaig fer.

Gènere: Terror (com pot ser que no aparegui a la llista dels estils?)

   Aquesta fanfiction participa al Repte de Halloween 2018.

 

 

Primera part: Entre la llum i la fo scor

 

       El groc deu ser un color molt agradable, m’imagino. És el color dels gira-sols, i d’altres flors com els narcisos. Un color suau i perfumat. El groc és el color de la llum. També és el color de les panotxes de blat de moro, així que a més deu ser un color d’allò més gustós.

       Però de tant en tant, pot ser envaït per la foscor. Com quan cau la nit sobre els camps daurats de forment en els contes de la mare. L’abraça, l’engoleix. És la tenebra que envolta la llum. Que se l’empassa.

       I jo sóc al llindar entre aquesta llum i aquesta tenebra.

 

       Recordo la primera nit que vaig arribar a Hogwarts...

   —Guia’m, Tei, si us plau —li vaig demanar al meu elf guia, i vaig allargar el braç.

       Vaig localitzar l’espatlla menuda d’en Tei, que s’havia col·locat al meu davant. L’elf caminava un pas davant meu i m’anava descrivint com era el castell.

   —És un espaiós vestíbul empedrat, amo Luke —em va explicar l’elf—, i a sobre els nostres caps penja una aranya enorme amb espermes enceses que ens il·lumina. Unes àmplies escales de marbre s’enfilen amunt amunt enllà, i els diversos trams es mouen tots sols d’una banda a l’altra encantats. Les parets de pedra estan cobertes de quadres de bruixots i d’escenes medievals.

       Vaig sentir la remor del moviment de les escales i la xerradissa dels quadres que ens donaven amablement la benvinguda a l’escola. En Tei em va portar cap a la paret, amb els seus passos lents però diligents que sonaven en l’enllosat com si tingués peus d’ànec, per tal que jo en pogués palpar la pedra. Amb el peu, vaig notar-ne el sòcol i amb les puntes dels dits vaig resseguir la juntura dels blocs en una línia que trontollava perdent la rectitud.

   —Aquesta és la gran porta principal del Gran Saló, amo —va seguir en Tei, amb la seva veu clara i pausada, baixa però amb cadències nasals, mentre jo em familiaritzava amb les antigues frontisses metàl·liques—. Al fons, hi ha dues portes més petites: l’una aliniada amb la gran porta i l’altra a la paret del fons.

       Recordo quan em vaig posar el Barret que tria al cap. Com el correu va arribar l’endemà al matí, i els meus dits van llegir la carta de la mare on em felicitava per la meva Tria a Hufflepuff. La residència dels teixons. La residència del groc. I del negre...

       La porta del fons portava als passadissos del soterrani, que baixaven cap a la que seria la meva sala comuna, cap a la cuina i també... cap a les masmorres del castell...

       Em preguntava per què una escola podria necessitar masmorres... El vigilant funest de l’escola, el senyor Filch, deia que eren un espai per aplicar els càstigs als alumnes. Potser en el seu passat medieval, quan es va construir aquest castell imponent, però no em treia el son...

       La pregunta que em perseguia: Per què Hogwarts té masmorres?

       Les masmorres van ser la meva fascinació durant molt de temps... i també van ser la tenebra que finalment em va engolir...

***

 

  &nb sp;    Aviat em vaig acostumar a moure’m pel soterrani de Hufflepuff tot sol, sense que m’acompanyés en Tei. Bona part dels passadissos de Hogwarts s’havien fet d’allò més familiars en la meva ment. I, amb la meva vara guia, em movia sense massa dificultat.

       Cada dia anava a la sala comuna, així que aquest era un itinerari molt habitual. En sortir del Gran Saló, cap a la dreta, havia de baixar un tram d’escales.

   —Virgula protendre.

       Aquell conjur de transfiguració allargava a la meva vareta, per convertir-la en un llarg bastó d’allò més útil per guiar-me.

       A la primera cantonada, recordo que hi ha una esquerda a la paret, llavors caminava uns passos fins que la flama de les torxes petarrelleja amb més força i el passadís torna a fer xamfrà, ara cap a la dreta. En passar per davant de les cuines, m’envaïa l’olor de menjar (i les aromes dolces de les postres delicioses que preparen els elfs domèstics que treballen a Hogwarts) i, finalment, arribava a una part del terra on un bloc de l’empedrat sobresurt lleument. La vara guia em permetia notar-lo abans no m’hi pogués entrebancar.

       Aleshores, només havia de seguir la paret fins al racó del costat dret del passadís de la cuina, amagat rere una pila de bótes. Per entrar a la sala comuna, s’ha de tocar la segona bóta per la part inferior, al mig de la segona fila, al ritme d’Hor-tèn-si-a Huf-fle-puff. Mantinc la mà a la bóta fins que aquesta obre la tapa, deixant al descobert el passadís tubular que porta al soterrani de la sala. Picava d’una paret curvilínia a l’altra amb la vara a mesura que anava avançant a través del tub, per mantenir l’equilibri malgrat acotar el cap.

       Malgrat trobar-se recollida sota el castell, la cambra té una calidesa que t’envaeix tant bon punt hi poses els peus. Així com les olors de terra, d’argila i de fusta; la dolçor de Hufflepuff. La sala comuna més còmode de totes, n’estic segur.

       En Tei em va agafar la mà i me la va posar al respatller d’una de les butaques de la sala, per tal que jo hi pogués seure.

   —Com estan les plantes de les lleixes, Tei?

       La sala comuna és plena de plantes i d’elements de jardineria. En Tei em va confirmar que les fulles es veien verdes («el color de la vida», segons diu la meva mare, i el que en la majoria de plantes denota un aspecte sa), vitals i brillants. La Rain, la meva millor amiga, es cuida de regar-les, juntament amb un altre estudiant de quart, d’un curs més que nosaltres. L’elf va dir que aquell dia s’havien posat a ballar alegrement. Estaven animades.

       El caliu d’un raig de sol em reposava a la cara. En posar els peus sobre la catifa, sabia que em trobava al centre de la sala comuna. Unes estones llegia, i d’altres m’estava amb els meus millors amics. Les tardes que passava amb la Rain i l’Adaih eren les millors.

       A l’hora d’anar a dormir, passava les mans per les parets reabastides de fusta fins arribar a la porta d’ull de bou. Cada cop que passava per davant del seu quadre, la veu tendra i maternal de la fundadora de la residència, l’Hortènsia Hufflepuff em parlava amb el seu to acollidor i amable.

   —Bona nit, senyor Sullivan, que dormi bé.

   —Bona nit tingueu vós, senyora Hufflepuff.

       Jo palpava la porta circular de fusta fins que en localitzava el pany, i agafava el passadís tubular i estret que condueix als dormitoris. També cal ajupir el cap, i els ecos són profunds.

       Els cobrellits del baldaquí estaven decorats amb dibuixos de pachwork, que amb les puntes dels dits podia resseguir i identificar, i les cortines eren de vellut. Del sostre penjaven cortines metàl·liques que dringaven amb una modulació evolvent i hipnòtica. Estaven embruixades per tal que deixessin de sonar quan els estudiants es fiquessin al llit, o en qualsevol moment que necessitessin silenci.

       Compartir dormitori amb l’Adaih i la Rain m’ha aportat la seva amistat més incondicional. Els estic molt agraït. Alguna vegada, m’hi he sincerat per dir-los la sort que tenia de tenir-los, malgrat no poder veure’ls les cares...

   —No diguis ximpleries! —exclamava la Rain indignada pel meu comentari, que se’l prenia molt a la valenta—. Si només m’hagués fixat en la teva vara, m’hauria perdut de conèixer-te a tu. I ara ets el meu millor amic.

       En sortir del lavabo, on anava a trenar-se els cabells abans d’anar a dormir, em va fer el seu petó de bona nit.

   —A més —va afegir amb el to més sincer i suau—, tu vas ser la primera persona que em va veure des del principi.

       Era impossible no tenir dolços somnis.

***

 

  &nb sp;    Els dinars a Hogwarts eren abundants, i els trobo a faltar.

   —Tei, la mateixa distribució a taula, suposo.

   —I tant, amo —assentia en Tei, amb entusiasme—. Al plat, la carn a les dotze, la guarnició a les tres i el primer plat a les sis. Avui hi ha arròs amb safrà i un parell de talls de pollastre arrebossat amb amanida. A les nou, hi ha salsa, i la setrillera és davant de la vostra copa.

   —Gràcies, Tei. Quina gana!

       Però, com sempre, algun trol ens havia d’espatllar la festa...

   —Ecs! —va exclamar una veu infantil i prepotent—. Un elf domèstic al Gran Saló!

       Jo vaig estar a punt de protestar, fos qui fos, perquè no suporto que ningú es fiqui amb en Tei ni en la seva feina, però la seva mà tendra plena de nusos em va aturar.

   —En Tei està treballant, senyor —li va explicar l’elf molt educadament, però al mateix temps amb fermesa i sentit de responsabilitat—. Només abandonarà el seu espai quan l’amo Luke no requereixi l’ajuda d’en Tei i li demani que es retiri.

       En Tei es pren molt seriosament la seva feina i em sento molt estimat. Vaig temptejar l’espai fins a ubicar la meva mà a la seva espatlla. Vam estar uns segons així, fins que ell em va indicar que l’abusa-gnoms ja havia tocat pirandó.

   —Ei, Luke. Sóc la Rain —va fer la veu brillant i animada de la meva amiga, que acabava d’arribar i es va asseure al meu costat—. Bon dia, Tei!

   —Bon dia, senyoreta.

       Una altra persona va arribar a la taula.

   —Hola, Luke —va dir el nouvingut, amb una coneguda veu suau, posant-me una mà a l’espatlla. Feia molta olor de vinagre—, Sóc l'Adaih. M’he entrebancat i, amb les presses, m’he equivocat a l’hora de percudir la bóta... He quedat ben ruixat de vinagre i ara no puc entrar a la sala comuna.

       Em vaig posar a riure amistosament i, recorrent-li el braç fins a l’espatlla, li vaig donar dos copets a l’esquena per donar-li ànims.

   —Després de dinar, t’obrim nosaltres i et canvies de roba.

       Va assentir resignat amb un cop de gola i em va avisar que anava a seure a la banqueta del meu davant, a l’altra banda de la taula. Quan li vaig donar permís per retirar-se, en Tei ens va desitjar bon profit i, quan la seva veu nasal es va projectar a terra, vaig saber que ens havia fet una reverència. A continuació, va avisar-me que marxava.

   —Em passeu la plata de la crema de porro, si us plau? —va demanar la Rain, projectant-se enllà de la taula en el sentit contrari on em trobava jo, i en moure’s vaig notar com la banqueta cruixia lleument.

       Un alumne li va passar la plata a la Rain, i l’olor de porro em va passar per davant del nas. I aquest ens va seguir parlant:

   —Tu vols la gerra de suc de carbassa, Adaih? —va apel·lar el meu amic, que va assentir amb un altre cop de gola

       Vaig notar el rebombori de la gerra viatjant al llarg de la taula.

   —I en Luke què prefereix? —va preguntar, i la seva veu aguda i nerviosa es va projectar cap a la meva amiga Rain.

       La gent es dirigeix als meus acompanyants, perquè hi veuen, en comptes de preguntar-me directament a mi. Hi estic acostumat.

   —La meva ceguesa no m’afecta l’oïda —li vaig dir reclinant-me cap allà d’on venia la seva veu—: m’ho pots demanar a mi.

   —Ai, sí —va murmurar amb inseguretat, després d’un silenci—. Perdona, Luke...

       Més que com s’està sentint la persona que parla amb mi, és com la faig sentir jo. Així que, per tal que no se senti incòmode, acostumo a fer broma per treure ferro a l’assumpte.

   —No et preocupis, em deus un cromo de les Granotes de Xocolata i tot solucionat.

       Els meus companys estan acostumats al meu humor, així que li vaig somriure i ell es va relaxar. El que per la seva veu diria que era (no ho puc assegurar perquè no es va presentar) un alumne de cinquè, famós pel seu paper d'encistellador a l’equip de quidditch, em va cercar la mà i, quan jo la vaig parar, ell me la va xocar.

***

 

  &nb sp;    Dins la classe de pocions, hi feia un fred que pelava, però no podia emmascarar la fortor de la varietat de substàncies en conserva que envaïa l’aula. El primer dia havia picat el terra —tic-tic-tic— amb la vara guia i vaig saber que la classe era una masmorra doble. Però el sostre era tan baix, que els vapors de les pocions que fèiem s’acumulaven a l’alçada dels nostres caps i em deixaven els cabells humits fins a l’arrel.

       El professor de pocions no deixava entrar en Tei a classe. Com el pallasso que de tant en tant es queixa quan el veu durant els àpats, és d’aquells que pensa que els elfs domèstics han de treballar sense ser vistos. Com si pel fet de treballar Hogwarts haguessin d’obeir tots els seus capricis. A més, en Tei era un elf guia i no treballava per Hogwarts. De tota manera, li donava les dues hores que tenia de classe lliures i hi anava pel meu compte.

   —Virgula protendre.

       Jo podia anar a la masmorra on s’impartien les classes de pociologia tot sol..

       Vaig sentir el guix màgic com lliscava per la superfície rugosa de la pissarra.

   —Perdoni —vaig dir, alçant el braç amb aire tímid—. Que podria dir en veu alta el que està escrivint, professor?

       Això mateix és el que li vaig dir el primer dia, però de tant en tant ho he de repetir, perquè els professors se n’obliden. Va grunyir i ho va llegir, però, com sempre, afegia que ell no podia estar pendent del meu «problema» perquè endarreria la resta de la classe.

   —No pateixis, Luke —em deia l’Adaih que, tot i el seu sentit de l’humor, era un noi introvertit i escrupolós—. Ja et llegiré jo els meus apunts perquè te’ls puguis copiar.

       Però la Rain no pensava el mateix:

   —I una sirena amb potes! —s’indignava ella—. Que el profe llegeixi el que escriu en veu alta!

       Quan ens vam conèixer a primer, la Rain no era tan atrevida i decidida. Era una persona reservada i apagada. Ara, és de les persones més autèntiques i lluitadores que conec.

   —Amo, Luke —em deia el meu elf guia en sortir de classe—. En Tei al seu servei.

       Em guiava de nou cap al vestíbul, quan vam passar pel davant d’aquell corredor...

   —Què és aquest soroll? —vaig preguntar, aturant-me de cop i volta, emportat per una estranya fragor metàl·lica que reverberava.

   —Són els passadissos foscos de les altres masmorres, amo —em va explicar Tei.

       En aquell precís instant, vaig sentir la necessitat imperiosa d’endinsar-me en aquells passadissos misteriosos. Vam seguir avançant, però aquesta idea d’anar a les masmorres no em va desaparèixer mai de la ment...

   —Aneu passant cap a taula —els vaig dir—. Ara vinc.

   —Ens trobem al Gran Saló, doncs —em va dir l’Adaih animadament.

       Vaig anar cap al so del vent d’octubre que feia trontollar la gran portalada, fins on hi havia a banda i banda els rellotges que portaven el compte de la puntuació. Vaig palpar cada escultura: el lleó amb la seva melena i cua tesa (clonc-clonc, mig buit), l’àliga amb les ales esteses (clic-clic, prou ple), les simpàtiques orelles del nostre teixó i el cos sinuós i escatat amb la llengua bífida de la serp.

   —Anem tercers?

   —Sí, amo —va assentir en Tei—: Ravenclaw va guanyant i Slytherin el segueix. Hufflepuff és en tercer lloc. Gryffindor va perdent per molta diferència.

       Trobar-nos en tercer lloc era adequat. No som al cap davant, ni en plena competició amb els que van primers; però tampoc no quedem els últims, a la cua de tot, perdent estrepitosament. Per mi, era la posició més calmada. La posició de la concòrdia. Estem donant el millor de nosaltres mateixos i no rivalitzem amb la resta de residències.

       Vaig anar a trobar la paret del costat i, fent mitja volta, vaig anar cap a la porta del soterrani, resseguint amb la mà dreta la juntura d’entre els blocs de pedra.

***

 

  &nb sp;    Era cap a final d’octubre del tercer any. Aquell dia em trobava pel meu compte pels passadissos del soterrani i vaig passar per aquell corredor. Va ser aleshores quan vaig sucumbir a l’halo seductor que em captivava d’aquella zona. Havia de saber per què una escola necessitava unes masmorres...

       Com hipnotitzat, em vaig endinsar al passadís de les masmorres atret per una greu fressa metàl·lica. Les cadenes d’una cel·la reverberaven en el passadís buit. L’atmosfera encantada i antiga del passadís resclosit i fred em cridava.

       Les parets de pedra tenien verdet de la humitat, així que em vaig limitar a brandar suaument la meva vara guia. Tic. Tic. Tic. Clonc. Alguna cosa que semblava ser una barra de ferro, que feia olor de rovell. Es tractava d’una cel·la.

       El pany estava trencat i no es va resistir gens a obrir-se.

       Vaig espetegar els dits, per obtenir una idea de la dimensió de la sala. Tic-tic, sorollet amb la vara guia al terra, per orientar-me, pel rebot que et tornen les parets i el terra del lloc on et trobes. Era una de les masmorres petites.

       Em vaig posar a examinar la cel·la. Al terra era desigual i hi havia bassals. A les parets, on no hi havia finestres, vaig topar amb uns grillons desengreixats, com si aquelles cel·les realment servissin per castigar els alumnes... Tal com deia en Filch, el vigilant...

       De sobte, unes cadenes van grinyolar just al meu costat.

       No estava sol.

       Hi havia algú altre a dins.

   —Qui és? Què hi fas aquí?

       La veu que em va contestar era vellutada però jove i tendre, la veu d’un alumne.

   —Sóc l’Eteri Nobreath —va respondre el noi.

       No sabia qui era, però vaig imaginar que devia ser un alumne d’alguns cursos més amunt,

   —Jo em dic Luke Sullivan —em vaig presentar també—. Què hi fas aquí, a les masmorres?

   —Estic castigat —va respondre únicament.

       Així el que deia en Filch que castigava els alumnes a les masmorres era veritat...

       D’alguna manera, em vaig notar que en Nobreath m’estudiava.

   —Que tens un tic als ulls? —em va demanar estranyat. La seva veu resseguia els moviments que jo feia amb el cap, com si m’examinés el rostre—. No puc endevinar el color dels teus ulls.

       La seva veu sonava molt a prop meu:

   —Com és que tens els ulls entelats?

   —Sóc cec —vaig respondre.

   —Aleshores —va preguntar en un to progressivament optimista— vol dir que no em veus?

   —Doncs no, no et veig. Però et sento —vaig afegir, per tal que sabés que el percebia igualment.

       No puc dir amb exactitud quina va ser la seva recció, atès que normalment la gent reaccionava amb sorpresa i inseguretat, però ell ho havia fet amb un cert interès. De tota manera, la revelació va anar acompanyada dels usuals moments de silenci, així que vaig recórrer al meu humor habitual:

   —Pensa que sóc una bona influència per tu, si vols deixar de dir paraulotes, perquè paro molta atenció a cada mot. I si algun dia et vols presentar en roba interior, jo ni me n’adonaré.

       Va trigar tres segons a esclatar a riure, cosa que va fer que el gel es trenqués i la conversa que en va seguir va ser molt agradable i fluïda.

   —I com és que vas tot sol per les masmorres? —em va demanar estranyat i amb aire interessat, com si em trobés d’allò més exòtic.

       Vaig ignorar el «tot sol» present a la seva pregunta.

   —Em fascinen.

       Va ser tot el que li vaig dir. Però en aquelles dues paraules li vaig dir tot el meu mal.

       I, per algun motiu misteriós, semblava que allò el plaïa d’allò més.

   —Quin és el teu delicte? —vaig voler saber, ensenyant-li que li somreia.

   —Estar pels passadissos «quan no toca» —va contestar amb ironia, i la seva veu infantil va quedar com suspesa.

       No era cap crim, jo mateix ho feia a ulls d’en Filch. Així que no em va semblar cap amenaça. Vam estar parlant una estona. Com si tot el castell que teníem sobre els nostres caps no fos tan real com el que passava a les masmorres.

       Havia sopat poc i de sobte l’estómac em va rugir. Em vaig disculpar i vaig notar com se m’escalfava la cara. Ell va riure estranyament envanit.

   —No tinc gaire gana —va dir complagut—. Si vols, et pots menjar el meu pa.

       Em va indicar amb paraules que hi havia un plat al racó de la cel·la, i em va assegurar que ell no se’l menjaria.

   —Te l’has endut del Gran Saló? —vaig preguntar-li, mentre hi feia un mos petit.

       Aquell pa tenia un gust de podrit i de ranci, i semblava que fes dies que havia sortit del forn i portés molta estona fora del rebost de la cuina del castell. Però no volia ser maleducat i me’l vaig cruspir dedicant-li el meu millor somriure. No volia que s’ofengués, i no li vaig comentar que no tenia massa bon gust. Així que me’l vaig empassar ràpid i vam seguir la nostra conversa.

       I així ens vam anar coneixent.

       O, més ben dit: em va anar coneixent. Perquè per a mi l’Eteri Nobreath va ser un misteri molt interessant que no es va resoldre de seguida...

--------

 

Antares Black


Llegit 58 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris04/11/2018 a les 05:52:19
#27296Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Ai, ai.

Anàvem molt bé fins que hem entrat a les masmorres. Això no és un alumne. Als alumnes no se'ls castiga a les masmorres, ja no. Però tampoc no és un fantasma, perquè fa soroll amb les cadenes, i els fantasmes no les podrien tocar. Podria ser un Poltergheist... però diria que a Hogwarts només hi ha el Peeves. I això que estigui tan content que no el pugui veure... mala pinta. Crec que el Luke hauria hagut de sospitar d'aquest pa ranci, perquè amb la de cuiners que hi ha a Hogwarts, segur que fan el pa cada dia... 

Bueno, deixem les coses escbroses per aquí i anem a comentar la resta del capítol. M'agrada molt que vagi d'un personatge de Hufflepuff! I m'agrada molt com deixes clar des del principi que el protagonista és ceg sense dir-ho, i com dones molta importància a les olors, i al tacte, i als sorolls i a les veus. De fet em sobta una mica de els amics del Luke sempre li diguin qui sñón quan apareixen, perquè segur que el Luke els reconeix la veu de seguida. M'agraden també els dos amics, especialment la Rain, que per mi és l'epítet de Hufflepuff: amable i maternal, però a la vegada amb un gran sentit de la justícia. 

El professor de pocions és l'Snape? Com que només menciones el Filch, de personatge cànon, entenc que estem en alguna època a partir dels anys seixanta o setanta, però no puc elucubrar més lluny d'això... a veure si al següent capítol tinc alguna pista més.

Tinc la sensació que el Luke no sortirà viu d'aquesta fanfic... el fet al dibuix hi hagi un fantasma amb un elf fa mala espina... i hi ha uns detalls del text que criden molt l'atenció i no tinc gaire clar com llegir: barreges forms verbals en passat i en present. Això em fa pensar que el narrador (el Luke) ens explica la història al present del que va passar en el passat, però que segueix estant a Hogwarts, perquè els verbs en present són normalment els desciptious, mentre que les accions són en passat. M'equivoco? Bé, ja veurem... :)

No comento res de llenguatge ni estil, perquè prefereixo fer-ho al final, ara estic només amb la història. Segueixo!




AvatarUnapersona 199 comentaris17/11/2018 a les 23:35:54
#27307Tinc 6 fanfictions i un total de 39 capítols

Eteri Nobreath, eh? Eteri com un esperit, potser? I no és gens sospitós que el seu nom sigui "sense respiració", no, què va! Sabent com t'agrada donar noms amb sentit, ha de ser alguna cosa així hahaha

Bé, tornem al principi del capítol. Quin principi! M'agrada molt la descripció del groc. Representa que té com restes visuals, en Luke? Perquè després també menciona la llum de les torxes. Quina bona pensada, això de tenir un protagonista cec amb un elf guia! T'he de dir que al principi m'he imaginat un elf tipus Dàgor fent-li de guia, però després he recordat que són fanfics diferents xD Doncs això, molt bona pensada, i trobo que les descripcions queden molt originals, perquè normalment es recolzen en la vista i la resta són complements. Aquí són l'oïda i el tacte, els principals!

Aix quina ràbia aquest jugador de Quidditch i el professor. Com si la ceguesa fos culpa seva. En fi, no ens indignem, i continuem llegint xD Diria més coses, perquè és un capítol llarg (oi, quina sorpresa), però tinc ganes de continuar amb el següent!