Les Masmorres del castell de Hogwarts - Comentari
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 03/11/2018 a les 20:24:14
Última modificació 04/11/2018 a les 14:50:11
Tots els capítols de Les Masmorres del castell de Hogwarts
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


Comentari

   Aquest comentari és tan llarg (ja sabeu que el límit de paraules no és el meu fort! xD) que he decidit posar-lo aquí en comptes de deixar-lo als comentaris. El poso abans per tal que quan ho llegiu tingueu la història fresca. Però que això no us desviï dels comentaris que volíeu fer des de bon principi. Vull veure les vostres pròpies impressions i interpretacions!

 

   Per cert, vaig escriure un final alternatiu perquè la primera persona que va llegir la fic em va armar un bon sarau pel final que tenia. Així que us poso el final alternatiu pels que no us vulgueu quedar amb un mal gust de boca:

*** ***

""""""""" """""""""

    On sóc...? Com em puc haver adormit? Aquesta nit esgarrifosa m’ha robat l’alè... L’Eteri m’ha robat l’alè i s’ha apoderat de la meva llibertat...

       Espereu... Sento la veu d’en Tei. Sí, és la seva veu... La Rain i l’Adaih també... Em criden!

   —Amo Luke!

   —Luke, on ets!?

       Les seves veus ressonen cada cop més properes...

   —Sóc aquí! Sóc aquí!

       Els passos apressats em troben. Ja són al meu costat.

   —Luke!

       És la Rain, que se m’ha tirat a sobre i, amb ella l’Adaih. M’abracen amb força. Em toquen; els toco. En Tei també se m’agafa de la cama. Ens podem tocar!

   —T’hem estat cercant tota la nit! —m’explica l’Adaih, amb la veu emocionada i la respiració alterada.

       Jo també respiro. El cor em batega al pit. Sóc viu!!!

   —Què t’ha passat? —em pregunten amb la veu ansiosa.

       No sé ben bé com expressar l’experiència que he tingut aquesta nit de Halloween. El terror de la nit dels morts havia calat el meu ésser...

   —He estat al llindar... —els dic finalment, omplint-me els pulmons amb tot l’aire que sóc capaç d’agafar—. Però ara em sento més viu que mai.

"""""""""""" """""

 

Comentari

 

       Un dels elements més notoris de la història és la ceguesa del protagonista. Ja feia temps que volia tractar un personatge cec, i vaig pensar que aprofitaria aquest repte per introduir-lo. Em sap greu, però, que en Luke Sullivan hagi hagut de viure aquesta terrible nit... per sort la cosa s’ha arreglat. De tota manera, havia d’anar amb peus de plom, perquè no volia caure en tota una sèrie d'estereotips del personatge cec només pel fet de ser cec.

       En la meva experiència, hi ha molt poques històries que tinguin un personatge cec (la literatura n’està plena, és cert, però no és habitual). N’hi ha, però en la majoria es tracta la persona com un objecte de ridícul o d’espant. Aquelles que tenen un cec per protagonista solen ser històries de terror. I, mira quina casualitat, normalment són noies!

       Els homes cecs o bornis apareixen com a bandits o pirates misteriosos i inquietants. Les dones cegues, vulnerables, i adorables o dignes de compassió.

       En aquestes històries de por de cecs, l’objecte de terror és precisament la ceguesa del personatge, i sempre des d’una òptica vident. O bé perquè les persones vidents sembla que els espanten els ulls d’un cec o bé perquè el protagonista no hi veu. Sempre està fet des del punt de vista d’una persona vident, atès que la qüestió és o bé que aquell que no hi veu hi ha vist en algun moment (i li costa acostumar-s'hi) o bé que l’espectador/lector està en tensió pel fet de ficar-se, com a vident, a la pell d’algú que en aquell moment no hi pot veure.

       Ja estava cansat d’aquesta imatge del cec i no volia reproduir cap d’aquests elements. I, si bé he fet una història de terror, no ens fa por perquè en Luke no hi vegi. És cert que per això la primera vegada que el troba no s’adona que és un fantasma, i això és important. Però són coses que passen. També és veritat que cada persona cega és diferent (com tothom!) i no tots tenen una ceguesa total, com en Luke. Però així és com el vaig concebre.

       Jo no sóc una persona cega, i per tant espero que això no es consideri apropiació. Sempre m’ha interessat la comunitat, i m’he informat força per escriure aquesta història. Ha estat tot un repte, escriure-la en primera persona. I m’ha agradat molt.

       Que no hagi vist mai els colors també és un factor important. N’ha de parlar d’alguna manera. Com la metàfora de la llum i la foscor, la residència o la poció del suc de la col mossegaire xinesa (amb la qual veiem els colors amb el gust). Tanmateix, m’agradaria que aquest tema el comentéssiu més vosaltres.

       Pel que fa a això de la llum i la foscor. En Luke és precisament el llindar d’aquesta llum (Luke) i d’aquesta foscor (Sullivan). Luke és un nom anglès (basat en el nom llatí Lucius) que fa referència a la llum. A més, també es pronuncia com look (en anglès, ‘mirar’). En contrast, tenim Sullivan, un cognom irlandès que significa ‘petits ulls negres’. Això em suggeria una foscor que cobria els ulls. Quan el vaig tenir triat em va agradar que coincidís amb el de Anna Sullivan, la mestra de Hellen Keller. Cosa que és una casualitat bonica.

       Parlant de noms. No sé si us n’heu adonat, però els noms dels personatges no són a l’atzar. Començant per l’Eteri Nobreath. Eteri deriva d’èter, ‘aire’, ‘l’aire més pur’. Es tracta del cinquè element, una substància hipotètica extremadament lleugera que es creia que ocupava tots els espais buits. En la mitologia grega, és la personificació del cel superior, on la llum és més pura (si seguiu indagant en la genealogia d’Èter, encara us encaixaran més coses). Potser el trobareu moltes vegades com a nom femení, però de fet és epicè. I Nobreath és un cognom inventat. En anglès: no breath. Literalment, ‘sense alè’. Tant el nom com el cognom em van semblar molt adequats per a un fantasma.

       Es veu que Tei és un nom japonès (o coreà). També es va servir com a hipocorístic de Mattheus (versió neerlandesa del nom anglès Mathew, Mateu en català: ‘regal de Jahvè’). A banda que també és un cognom. Però jo no en tenia ni idea, de tot això! La idea del nom de Tei és en honor a la deessa titànide Teia, que representa la Vista. Com en Luke ens diu al relat, «En Tei és els meus ulls».

       Finalment, els noms dels amics d’en Luke. Rain és un nom epicè (amb més popularitat femenina) que significa literalment ‘pluja’. També es fa servir com a forma curta de Rainer i altres noms compostos germànics amb l’element comú consell, però això no ho he tingut gens en compte. M’ha agradat saber que (encara que tampoc no ho comptava) també pot tenir un origen maputxe, amb el significat de ‘florit’. Pel seu cantó, Adaih és un nom d’origen gaèlic que vol dir ‘terra roja’. És la forma gaèlica d’Adie, que se suposa que està vinculada amb el pensament medieval que es tenia d’Adam.

       És a dir, que tenim el gran ull d’en Tei i els quatre elements. L’Aire (l’Eteri Nobreath), l’Aigua (la Rain), la Terra (l’Adaih) i el Foc (en Luke). I diuen que el mot αἰθήρ deriva de l’arrel indoeuropea aydh- ‘cremar’, ‘foc’. Un vincle entre en Luke i l’Eteri?

       Certament, la història només té un gir de por al final, però calia fer-ne una preparació amb tot el que passa anteriorment. Espero que us hagin agradat els personatges. Aquí us llegeixo!

 

Antares


Llegit 64 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris04/11/2018 a les 07:17:06
#27298Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Gràcies per l'explicació, especialment la dels noms, em sembla molt bonic com els has lligat. La de la ceguesa a la literatura també m'ha agradat de llegir però tot això ja ho coneixia més. No és gaire usual trobar personatges amb alguna mena de discapacitat en literatura, i quan n'hi ha la història gira al voltant d'això, o bé és un secundari que només acaba sent definit per la seva discapacitat. Això no m'agrada gens, i valoro molt que hagis posat la ceguesa del Luke només com a una peculiaritat més en la seva descripció. (Tot i que he de dir que la història fa més por pel fet que ell és cec: ser un fantasma (intangible) que a més a mes és cec dona tota una altra dimensió esgarrifosa al fet d'estar mort.)

I vaig a fer el comentari general per parts com ho he fet amb la resta:

- Argument: Normalment crec que l'argument, la història de fons, és el teu punt més fluix en els relats curts (a la FF de l'Altaïr no, però allò ja és tota una altra cosa). Els arguments als relats curts o bé són molt potents i breus, o bé són simples i l'atenció de centra en els personatges i el llenguatge. Els teus relats curts són normalment d'aquest segon tipus (cosa que ja està bé). Aquí, però, aquest no és el cas. Aquí la trama de l'argument és el punt més important de la història, més que el llenguatge, més fins i tot que els personatges. Has fet una senyora història de por, i l'has feta molt bé, amb el twist necessari per causar una sorpresa esgarrifosa. Molt, molt bé. 

- Personatges: El Luke. El Luke és bàsicament EL personatge, contraposat a l'Eteri, és clar, que és qui causa la trama, tot i no sortir gaire. Els altres personatges (la Rain, l'Adaih, en Tei) estan bé, però tampoc no hi pinten gran cosa, només donar naturalitat a la història (perquè no faràs que el Luke no conegui ningñu!) i, en el cas del Tei, proporcionar-os descripcions. Però si els traguessim de la història a tots tres, no passaria res, perquè no intervenen en la trama principal. Així que hi són per donar una mica de realisme a la història i comoditat pel lector, però no resulten interessants. En Luke, per altra banda... el Luke és un personatge molt poderós (no em refereixo a ell com a noi, sinó com  a protagonista). Transmet molt bé tot el que sent, fins i tot sense veure-hi, i des del principi ens va deixent entreveure que ens espera una bona cagada a les calces, ens va preparant, tot i que a final els trets no can del tot per on un es pensa. És un personatge original i relacionable. N'has tret molt de profit en un relat tan curt! Ben fet!

- Llenguatge: Bé, no et diré el que ja et dic sempre. Tu ja ho saps ;) El llenguatge és el teu punt fort en els escrits i com sempre és molt literari i està molt cuidat. PERÒ ara no acabo d'entendre el perquè de la combinació de temps verbals en passat i futur. Ara em grinyolen. Si al final el Luke hagués resultat ser un fantasma que ara viu a Hogwarts i que és qui explica la història, ho entendria. Però si al final no ha passat res, i està explicat tot des d'un punt incert del futur fent servir un passat narratiu normal, no acabo d'entendre els verbs en present que vas colant. Ho podries explicar, siusplau?

- En general, el relat és molt, molt bo. Et felicito de debò. Només hi veig una pega: el final. El final m'ha matat. Perquè el relat va tot in crescendo... comença així planer, aleshores entra el misteri de l'Eteri, ens fa curiositat, es va posant interessant, llavors veiem que alguna cosa no va bé, merda, merda, merda, llavors en adonem del que ha passat que es un BAM, i el pitjor de tot, el clímax, quan es queda perdut al buit! I de sobte, el trosset d'escena final aquest que torna a ser planer, no ha passat res i tot el que hem viscut s'ha esfumat i ja no et queda mal cos. M'he quedat com "Noooooooo, per què? Si estava perfecte!" Em sap greu, però el final no m'ha agradat. M'ha matat massa. I a més ara no entenc del tot bé la història, no sé què ha estat un somni i què no. Potser només sóc jo, eh, que tots tenim els nostres gustos i les nostres preferències. Però és que trobo que t'havia quedat perfecte i l'escena final l'ha espatllat. No sé què en deus pensar, d'això, ja em diràs!

Bufa. M'ho esteu posant molt molt difícil. I espera, que falta la Marta XD

Molta sort al concurs! Un petonet!