Harriet Potter - Vuit anys després
AvatarEscrit per luna Lovegood
Enviat el dia 14/03/2019 a les 01:21:08
Última modificació 14/03/2019 a les 01:21:08
Tots els capítols de Harriet Potter
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


Vuit anys després

Vuit anys després

 

Es curiós com canvia tot en un moment. De sobte, la vida fa un gir inesperat, com si la marea no arribés mai a port, com si el vent mai bufés en la direcció correcta.

A vegades, la mort i l'amor van de la ma. Tant sovint succeeix així que es esfreïdor pensar en com una historia s'acava de sobte, sense més, i una altra comença, més fosca, mes freda, mes dolorosa.

Es dolorós haver de posar fi a aquelles coses sobre les que ja no podem tenir control, però a la llarga es millor... No?

En Harry i en Draco ho sabien, això, millor que ningú, de fet. Que usar unes tisores a temps és millor que patir en va, que contemplar com la mort deteriora l'amor. Un amor, què, al cap i a la fi, tenia data de caducitat.

Vuit anys es molt temps, i moltes coses poden ocórrer. La mort d'en Sirius, la mort d'en Dumbledore, la d'en Fred, en Remus, la Tonks... La d'en Voldemort. La llista de víctimes d'aquest últim era massa llarga com per recordar-la tota, més quan donava mal de cap esforçar-se en pensar en tot el que en Tom Rodlel havia destrossat en el seu pas per la vida d'en Harry.

No era agradable admetre-ho, però amb vint-i-tres anys, a en Harry se li havien passat les ganes de ser jove. I havia sigut així des de que la guerra havia acabat... I es que en Voldemort havia extinguit moltes coses en el nostre protagonista, un adult fet i complet, en el cos d'un jove. I no era l'únic, tota la seva generació es sentia mes o menys igual, excepte clar, si eres en Ron o l'Hermione.

Els seus dos millors amics feia la tira que estaven junts, i secretament despertaven una enveja a en Harry, que feia alguns anys que ja no tenia parella. Però no els envejava per això, era més aviat el fet de que entre ells semblava existir-hi una dinàmica de recolzament incondicional: Es teníen l'un a l'altre, i es mantenien gravitant en aquella bombolla cursi i romàntica que a vegades aconseguía desesperar en Harry, malhumorat des de feia ja temps.

La cosa és, que en vuit anys, moltes coses poden canviar. Algunes segueixen essent iguals, però n'hi ha d'altres que tenen caducitat... Per molt que això amargués a en Harry.

 

Era principi d'agost, acabaven de celebrar el vint-i-tresè aniversari d'en Harry i en Neville, i estaven passant uns dies tots junts al Cau, de visita als senyors Weasley. Allà no hi havia passat el temps, d'això segur: La Molly Weasley seguia volent fer-los menjar quilos i quilos de menjar (que no rebutjaven pas), en Harry continuava rebent preguntes de l'Arthur, aquell dia sobre obre-llaunes, i en George es passejava per la casa, recollint vells objectes que ell i el seu germà bessó havien creat.

La Ginny, en canvi, es passejava de la ma amb el seu novio, en Ronan O'Conelly. Feia molt temps que el romanç adolescent entre ella i en Harry s'havia acabat, i eren prou amics com per  seguir estimant-se sense aquell amor romàntic que un dia es va acabar.

Tot i així, a en Harry no li causava massa complaença veure'ls junts. En Ronan era un bon noi, una mica burro, i junts treballaven en una lliga protectora de bèsties màgiques ferides. Recollien animals màgics, els curaven i els deixaven en llibertat. Tot i això, en Harry havia desenvolupat aquell complexe de germà gran irritant... La Ginny seria sempre part important a la seva vida, i cap mindundi seria suficient per a ella sense passar primer per l'estricte filtre de  Weasleys (i Potters).

En Ron treballava amb en George a la botiga dels bessons. Tots dos s'havien deixat créixer el cabell llarg en honor a en Fred (que sempre havia volgut deixar-se'l llarg, com el seu germà Bill), i l'Hermione tenia un càrrec important a la Conselleria; era la més jove en aconseguir el lloc de Directora de Control i Regulació de Bèsties Màgiques. Havia fet coses tan importants com crear una associació annexada a la Conselleria pels drets dels elfs domèstics. En Dobby era la imatge, un gest que va emocionar a tothom que el coneixia: Era la millor forma de recordar-lo. La Luna Lovegood, que també formava part del grup actual, estava enamoradíssima d'en Neville. Eren, tots dos junts, la parella més estrambòtica que en Harry havia vist. L'un, professor adjunt d'Herbologia a Hogwarts, l'altra, exploradora d'objectes irreverents (títol que ella mateixa s'havia posat), i directora adjunta del Tafaner. En Neville havia adquirit part de la bojería de la Luna i ella... Bé, ella seguia igual, tot i que havia après a fer-se créixer el cabell a voluntat, i de tant en tant apareixia amb els pentinats més absurds que en Harry havia vist mai. La cosa era que entre els dos et parties de riure, explicaven coses d'allò més absurdes (però reals), que els hi passaven.

I en Harry... Bé, en Harry havía aconseguit el seu objectiu acadèmic; ser auror.  Desprès de la guerra es van necessitar molts aurors, per apagar les flames de magia negra que en Voldemort va deixar com a rastre del seu pas pel mon. Però tard o d'hora, les flames sempre s'apaguen, i després de tres o quatre anys de la guerra... Ser auror va deixar de ésser útil. Ja no hi havía fonts de mal, excepte algun cas aïllat. Hi havía centenars d'aurors, per un món practicament pacífic. Tots van anar deixant el carrec, i es van anar dedicant-se a altres coses.

Hi va quedar una lliga petita, de la qual en Harry n'era un, d'entre una cincuantena. Al principi anava cada dia al quartell general, en busca de noves missions, però... Poc a poc, es va haver d'anar quedant a la casa que compartia amb el Ron i l'Hermione a les afores de Londres, sabent que la seva feina, per molt que li entristís, s'estava acabant a marxes forçades.

Alló significava que tot anava bé, sí, però una part d'en Harry va començar a sentir que totes les ilusions se li acavaven. ¡Quin rotllo!

El fet era que mai mes tornaría a sentir el que va sentir a Hogwarts, i allò... allò el posava molt, molt trist i de mal humor.

Sobrava dir, que estava començant a deprimir-se perque trovaba a faltar el passat. ¡Qué lluny havíen quedat els anys on es convertíen en noies i jugaven a fer de bruixots amb pocions, qué lluny estaven els partits de Quidditch, les classes d'encantaments...!

En aquell matí, en Harry estaba tirat al sofa de casa dels Weasley. Sentía de fons la deliciosa olor de les torrades i la cansalada de la Molly, i els passets d'en Teddy corrent amunt i avall de la casa. Estava endormiscat, i la Ginny feia punt al seu costat, encara en pijama.

- Harry, qué et ve de gust esmorzar, rei? -Li preguntava la Molly desde la cuina.

- No res, senyora Weasley, no tinc massa gana. -Va respondre-li ell.

Va sentir la mirada de la Ginny clavada al clatell, i es va girar, mirant-la amb expressió de “¿Qué passa?”.

- Harry, quant fa que no et talles els cabells? -Li va preguntar la germana petita dels Weasley, inquisidora com la seva mare.

- ¿Que més dona? -Li va contestar de males maneres en Harry, creuant-se de braços com un nen petit. Es coneixía aquell to de veu a la perfecció, anunciava bronca segura.

- Sembles un....

- ...Un vagabund. -Va acabar la frase en George, que va aparéixer amb la seva novia per un costat. Angelina Johnson, que era igual de sonada que ell, era part del grup també.

Literalment estava envoltat de parelletes feliçes.

- ¿Qué més us dona a tots? Em fa més interessant. A més, combina bé amb el mes que conegut tatuatge de drac que tinc.

Van esclatar a riure per la broma, i en Harry va dibuixar un somriure vague als seus llavis. La senyora Weasley li va portar torrades amb ous i cansalada igual, i que finalment apareguessin en Ron i l'Hermione, va ser suficient com per que s'aixequés i caminés amb ells a la taula.

Aquell ambient era el que li escalfava el cor. Era el que li ajudava a seguir animat, tot i que faltessin alguns, sempre estaríen els seus amics allà, amb ell. I ho agraía, tant...

- Mare, on es en Bill? -Va preguntar en Ron, que li servia ous a l'Hermione.

- No ho sé, fill, ja saps com es la Fleur. Tot el dia de França a Londres, de Londres a França...

- Es perdran la final. -Va dir l'Angelina, enmurriada. Ella i la Fleur eren millors amigues ara.

- No pateixis, sempre podem enviar-li l'ultim crit en recordatoris inflamables. -Va dir en George, rient entre dents. L'Angelina va riure amb ell, mirant-lo als ulls amb aquella mirada malévola. Era calcada als bessons.

- Parlant de recordatoris... I de mussols que venen en grup cap a la finestra -Va dir l'Hermione, aixecant-se en direcció a la finestra. Va aclucar els ulls, tractant d'enfocar la mirada.- ¿Espereu correu? Perquè hi ha com... Set mussols que es dirigeixen al Cau.

La resta va enmudir. No esperaven correu, clar que no, i menys set mussols, i com a resultat, es van quedar mirant la finestra intrigats, en silenci. L'Hermione la va obrir, i les aus van entrar una rere l'altre, volant cap a les espatlles dels  destinataris. Un pel Ron, un per l'Hermione, un per la Luna, per la Ginny, pel Neville, per en Fred i per en Harry.

Es van mirar els uns als altres, però van deixar anar un esbufec de sorpresa al veure el segell de Hogwarts.

“Harry Potter,

Taula del Menjador,

El Cau,

afores de Ottery St. Catchpole

Devon, Regne Unit”

Vaja. No s'ho esperava, allò segur. I cap dels seus companys, que van començar a obrir les cartes depressa. En Harry va començar a imitar-los.

“Benvolgut Senyor Potter,

L'escola de Magia Hogwarts es coneguda per la seva excepcional educació. A menys que l'alumne hagi volgut abandonar voluntàriament els estudis abans d'hora, ens veiem amb l'obligació de recordar-li que té un curs pendent per cursar.

Degut a l'enorme quantitat d'alumnes que l'escola acull cada any, ens hem vist obligats a post-posar l'estudi dels cursos pendents tot aquest temps, però ara hem aconseguit, amb l'esforç de tots els professors i la conselleria, ampliar els salons de Hogwarts per que els ex-alumnes que no tinguin els M.a.G. puguin obtenir-los fent els cursos pendents.

Li adjuntem una fitxa que pot entregar al seu lloc de treball, per adquirir el permís d'un any per assistir a setè. També trobara la llista de materials necessaris.

L'esperem el dia 1 de Septembre a l'andana 9 3/4 de King's Cross.

Atentament,

Minerva McGonagall

Directora de Hogwarts”

 

- Espera, espera. -Va dir en Ron, mirant-los a tots.- ¿Què coi vol dir això?

L'Hermione el va mirar, somrient d'orella a orella.

- ¡Vol dir que tornem a Hogwarts!

Ostres. Ostres, ostres, ostres. Una ramalada d'emoció li va recòrrer l'espinada de cap a peus. Es va quedar rellegint la carta, una vegada i una altra, fins que va acabar per aixecar els ulls del paper, mirant els seus amics, expectant.

Tornaven a Hogwarts.

 

 

 < /p>

La Tornada a Hogwarts

 

El tren corría, allunyant-se de King's Cross a tota velocitat.

- ¡Qué guai! -No deixava de dir en Ron, mirant per la finestra.- ¡Qué guai, Harry!

- ...El fet es que les proves de M.a.G. Son bastant dures, ens vam perdre setè, tampoc sabem masses coses de pocions, per exemple, i numerología, ai deu meu, i runes antigues, mira que he estat repassant però no recordo la majoría... -Balbucejava l'Hermione, mirant a la Ginny, que encara estava plorosa perqué el seu novio no necessitava cursar res.

- ¡Luna! ¡Mira! -Va exclamar en Neville, mirant a la noia rossa, que portava les seves velles arrecades en forma de rave. Li va senyalar una cosa al sostre, i tots van aixecar el cap per mirar. No hi havia res.

- ¡Creatum revelo! -Va dir la Luna, apuntant cap al sostre. Una criatura, d'aspecte aranyós, va correr per la paret, i en Neville la va agafar sense por alguna, mostrant-la als demés, que miraven horroritzats.- Oh, un Plimpi Saltador...

Uns nens que passaven per davant del vagó on estaven tots junts, es van quedar mirant-los impressionats. Evidentment no tenien idea de qué feien aquells adults en el tren, ni molt menys perquè anaven vestits amb els uniformes de cada casa.

Sobrava dir que en Harry estava pletòric. ¡Tornava a Hogwarts! ¡Per fi! ¡Tornaria a veure els seus camps de gespa, tornaria a veure el Camp de Quidditch! ¡En Hagrid! ¡Les avorrides classes del Professor Binns! ¡Siiii!

Somrient d'orella a orella, mirava per la finestra, ignorant als seus companys i als nens dels primers cursos, se li enfotía la diferència d'edat, ara per ara se sentía com un nen amb una escombra nova.

¡Merda, l'escombra!

Es va aixecar a buscar la Hedwig, va escriure una noteta i la va enviar a la seva casa de Londres, on en Kreacher hauría d'enviar l'escombra amb la Hedwig. Amb una mica de sort, estaria a Hogwarts per l'endema.

- ...En Ronan et vindra a veure a Hogsmeade, no siguis bleda, Ginny, que ja no tens quinze anys. -La renyaba en George. Era evident que estaba tant trist com la seva germana, ja que l'Angelina si va acabar els estudis, no com ell. S'havien reunit tots per parlar si en George hauria d'acabar els estudis o no. En George defensava que “Si en Fred no els va acabar, jo tampoc” i la Senyora Weasley deia que “Els pots acabar tú per tots dos”.

Al final va véncer el fet de que íntimament, tots dos bessos volíen acabar els estudis, i si els van deixar va ser perque l'estúpida Dolors Umbridge estava amargant-los l'existència.

Tots dos Weasleys enamorats van suspirar, però en Harry no es va deixar afectar per la melancolia... Més aviat al contrari. ¡Siii, tornava a Hogwarts!

Era comú que els Slytherin es passegessin per el vagó donant llambregades de superioritat, però definitivament, les coses havien cambiat. Els Slytherin ja no eren una casta de mags i bruixots escollits, més aviat eren savia nova igual que la resta...  I allò els va sorprendre gratament: Hi havia, arreu del tren, grups mixtos de totes les cases. Els dels últims anys, potser, sí que es quedaven en un racó arrecerats.

I...Ni rastre d'en Malfoy.

Hores desprès, van arribar a Hogsmeade. Un gran aldarull es va montar tan bon punt la majoría va veure en Harry, i amablement els va saludar a tots per amargura d'en Filch. Va abraçar-se amb el Hagrid, es respirava un ambient festiu, emocionant, i es va retrobar amb altres alumnes que havíen deixat Hogwarts abans d'hora, que havien compartit el mateix curs amb ell. Hannah Abbot, Ernie McMillan, les bessones Patil, Dean Thomas, Seamus Finnigan... Ni un Slytherin.

Van entrar al gran Menjador, sota uns aplaudiments que a en Harry el van fer volar d'alegría: No podía mentir, feia molt temps que no se sentia tant bé, i després de tants anys, que li recordessin que el seguíen tenint present era... Emocionant.

Es van sentar tots al costat dels nous alumnes, els van donar la benvinguda quant el barret que tría els va escollir, i la Directora McGonagall es va posar de peus, calmant les ovacions.

- Benvinguts a Hogwarts, nous alumnes! Em plau donar-vos la benvinguda en aquest nou any que comença. -Va començar.- Feia molt temps que esperavem uns alumnes que en el seu día no van poder acabar els estudis, i com ja haureu vist, son aquí per finalitzar-los d'una vegada, abans que els surtin canes... -Tothom va riure.- ...De manera que espero que es portin bé i aprenguin molt d'ells, els asseguro que tenen molt a oferir. Sense més miraments, ¡disfrutin del sopar!

Dels plats van florir tot d'exquisits menjars, i van començar a donar-li a la llengua amb alguns dels alumnes que sens dubte tenien molt a preguntar.

- Diuen que vas alliberar-la a ella de l'embruix d'en Voldemort. -Va dir un noiet d'uns quize anys, senyalant a la Ginny.

En Harry va assentir, explicant-li la historia per sobre. La Ginny assentia, i el noi es quedava bocabadat.

- Va matar a un basilisc, ¿T'ho pots creure? -Va preguntar la Ginny.- Tant esquifit com era en Harry fa deu anys.

En Harry la va mirar, negant amb el cap amb un sonriure. Mes que ex-novios semblaven germana gran i germà petit.

Després d'una estona, subtilment, va treure el tema que l'interessava.

- És extrany, oi? Ni un Slytherin. -Va dir casualment.

- No t'ha d'extranyar. Tots ells eren fills de Cavallers de la Mort, o nanos massa afins a Voldemort. Tu mateix n'has ficat alguns a azkaban després de la guerra.

- Sí, però Ron, no tots eren iguals. -Va murmurar en Harry, sentint-se bastant plè.

Un grinyol de la porta del menjador, bastant sorollós, va cridar l'atenció de la majoria. No era comú que s'obrís durant el sopar inaugural, inclús la Professora McGonagall va mirar, sorpresa, com quatre figures de negre van entrar al Gran Saló. No ho van poder evitar: Figures altes, de negre, xopes... Tots van buscar les varetes a les seves butxaques, però de sobte les capes negres van volar, revelant l'identitat dels que hi anaven a sota. Al Harry li va fer un salt el cor, i molts van xiuxiuejar, sorpresos: La Pansy Parkinson, en Zabini Blaise, en Crabbe i en Malfoy, acabaven d'arribar.

La Professora McGonagall es va aixecar, corrent en direcció als cuatre. Les seves expressions eren clavades: Respecte, culpa... I humiltat.

Increïble.

- Senyor Malfoy -Va dir la Professora McGonagall, parant-se davant seu.

- Professora, sentim no haver pogut arribar abans. -Va dir en Malfoy. La seva veu continuava sent eixuta, orgullosa, però ara estava tenyida d'un respecte que acariciava la veneració.- Els nostres oficis ens impedien arribar a temps al tren. -Va explicar. Va baixar els ulls lleugerament, i en Harry, que era a pocs metres d'ell, va llegir perfectament aquella expressió: Darrere d'aquells cabells que ja no duia repentinats com abans, continuava carregant la culpa d'una lleialtat imposada a Voldemort, i va semblar que la Professora ho notava. No va poder evitar que el Malfoy, d'alguna manera, es disculpés.- ...Espero que encara ens pugui rebre a Hogwarts. No hi ha res que ens agradés més, que acabar el curs... I, d'alguna manera, arreglar tot...

- Senyor Malfoy -El va interrompre la Professora McGonagall. El va mirar als ulls, com qui mira un fill perdut, i li va posar una ma a l'espatlla.- Segui a la seva taula, si us plau.- Sempre seran benvinguts aquí... Recordi que Hogwarts dona sempre segones oportunitats a qui les mereixen.

En Malfoy va somriure, i en Harry, sorprès per tot aquell canvi, va mirar al seu voltant. Tots estaven com en xoc. Els quatre Slytherins van passar per davant d'ells, i en Malfoy va mirar un moment en direcció a en Harry. Va assentir a tall de salutació, i en Harry va fer el mateix.

Mentiria si digués que aquell retrobament li havia agradat més enllà de tota mesura.

Tot tornava a ser com sempre, i el que estava malament, semblava que s'arreglava poc a poc.

Una vegada va acabar el sopar, es van retirar tots a les seves habitacions. Van haver de compartir-les amb els de setè d'aquell any, i quan es van asseure per parlar de tot el que havien perdut en aquell temps, amb els nois més joves, va ésser com si el temps no hagués passat. Tornaven a Hogwarts... Tornaven a ser joves de nou.

El dia següent va començar dur, com recordaven que era Hogwarts. La rutina d'aixecar-se d'hora, caminar cap a les classes, estudiar desenes de pagines al dia. Aviat va empenedir-se d'haver pensat que allò seria fàcil o divertit, però ja no era un nen, i sabia escollir les coses bones de les dolentes. Escollia les bones, i durant les primeres setmanes, escollia mirar per la finestra en comptes de dormir-se a les classes d'en Binns. Escollia esforçar-se en fer bones pocions, i no en mirar de trobar l'antic llibre del Mig Príncep, i s’esforçava per ensenyar-los coses als mes joves en comptes de molestar-se per les disputes infantiloides que ja no anaven amb ell.

No era l'únic. Ésser un adult en mig d'una marea d'adolescents hormonals podia arribar a ser irritant i cansat, i mentre que alguns es controlaven com l'Hermione, n'hi havia d'altres, com el Ron o en Dean Thomas, que dedicaven mirades furibundes mentre practicaven sortilegis, espantant als més petits.

No era res tan estrany com fer encanteris amb els Slytherin. Es van trobar amb que no sabien relacionar-se amb ells si no era a base de menysprear-se, i aviat van tornar a la dinàmica de sempre: En Malfoy va tornar a ficar-se amb en Harry, la Pansy amb l'Hermione, i en Crabbe amb en Ron. En canvi, en Zabini i en Neville aviat es van fer molt amics, degut a que tots dos eren uns boigs per les plantes. Mentre que la resta es barallaven (En Harry pràcticament havia oblidat aquella “època” de quan ell i en Malfoy tenien quinze anys... ), ells dos vinga a riure i a compartir coses estranyes.

Aquell fet va fer que les coses canviessin una mica. La Pansy va deixar estar a l'Hermione, i en Crabbe a en Ron. Es miraven malament, però aviat es van cansar de ser infantils: Tots havien madurat allà, sense excepció.

El punt d'inflexió va arribar un dia en el que els alumnes de cinquè, tres mesos més tard de començar el curs, van usar la poció Transsexadora.

Van sortir de la classe d'Encanteris, i van mirar tots el grup. El Ron es partia, recordant anècdotes de quant ells ho van fer.

- I quant la Lavender es va intentar lligar un tio, sent ella un noi també? Quasi li trenca la cara. -Es reia.

- I les pintes que teníem tots? -Va dir en Zabini, parlant amb el Neville.

- La Luna em va dir que em trobava “encantadora i adorable” -Deia en Neville, somrient.

- Segur que s'hagués canviat d’acer a per tu. ¡això es amor! -Va exclamar en Zabini, fent riure a la Luna que s'havia unit a ells. El seu riure va espantar a en Zabini, que va fer un bot.

- Doncs no m'hagués importat. -Va admetre obertament. No va sorprendre a ningú, menys als Slytherin, que se la van mirar sorpresos.

- No ets la única que es canviaria d'acera amb aquesta poció, ¿Eh, Potter? -Va dir de sobte en Malfoy.

En Harry es va girar, al·lucinant. ¿En serio estava traient allò a la llum?

- ...¿Què coi vols dir, Malfoy? -Va dir, molest.

- No ho neguis, et vas enamorar de mi. Tu i tothom... Era una rossa d'ulls clars, cap Gryffindor em treia els ulls de sobre. -Va dir, orgullós, amb un somriure divertit alls ulls.

En Harry va sentir ràbia per un moment, no entenia a què venia allò, però després es va mirar en Draco més detingudament. No hi trobava, en aquella mirada, rastre d'aquella maldat que un dia hi va haver. Estava fent broma, simple i innocent broma.

De manera que la ira va desaparèixer, i sincerament, no s'equivocava. Va riure entre dents, relaxant-se, i es va creuar de braços.

- No dissimulis, que et van les morenes amb ulleres i cicatrius, Malfoy. -Li va deixar anar, picant-li l'ullet. Els demés van esclatar a riure, però en Malfoy també.

- Crec que es un complot dels professors per treure alumnes homosexuals a la llum. -Va dir la Luna.- Ja sabeu, igualtat, sortir de l'armari, eradicació de l’homofòbia... Feminisme al poder. -Va dir.

- Bajanades -Va contestar el Malfoy.- ¿Creus que em vaig sentir millor per ser dona? Va ser un fastig. Jo soc un home. Pixar assegut es una murga.

El Harry va riure, assentint.

- Exacte, Luna. Si haguessin volgut que ens sentíssim mes feministes, ens haguessin fet vestir de noia, sent homes. Veuries si així ens hauríem deixat de tonteries i masclisme innecessari.

- Sí home. ¿I què més? -Va dir en Malfoy.- No tens collons a vestir-te de tia tot un dia.

- Ni tu, idiota. -Va contestar el Harry, aturant-se al passadís.

- ¿Que no? -Va dir en Malfoy, parant-se també.

Es van mirar als ulls.  Els demés els van mirar, l'Hermione va negar el cap fent que no.

- No us baralleu -Va demanar-los la Luna.

- No ens anem a barallar -Van dir el Harry i en Draco al uníson. Es van mirar, reptant-se amb la mirada.

- Vinga, Malfollat, que ja fa temps que no et demostro que els tinc més grans que tu. -Va dir en Harry, somrient malèvol.

El Malfoy va somriure també, i va mirar a la Pansy.

- Noies. Deixeu-nos faldilles, que en Po-potter creu que soc un cagat.

- Oh, no. -Va sospirar la Pansy amb esgotament.- Ja hi tornen.

I ho van fer. I van passar un dia sencer vestint-se com noies. I els van castigar per burros, a recollir excrements de doxi de les masmorres, ja que quan el vent els feia voleiar les faldilles no portaven mitges i havien ensenyat els calçotets a mitja escola. Sobrava dir que no tenien ni la meitat de vergonya que feia deu anys. Va ser un dia d’allò més divertit.

- Ostres tu, quin poc humor tenen aquí. -Es va queixar en Malfoy, un com estaven tots dos agenollats a les masmorres, raspallant el terra.- Mai en la vida m'han castigat a fer res tan indigne... -Murmurava, enfadat.- Si el meu pare em veiés...

- ¿Encara estàs amb això del teu pare? -Li va preguntar en Harry, sentant-se.- Deixa'l en pau d'una vegada, prou té l'home.

En Malfoy es va asseure també.

- I tu ets un avorrit també, Potter. Ja no suposes cap repte si estàs al meu nivell... -Va dir, sospirant.

- Vaja, ¿Es que mai ho he estat? -Va preguntar.- Et recordo que et vaig salvar el cul en moltes ocasions, i tu a mi en cap.

- També m'has estat a punt de matar en moltes altres. Et recordo aquell cop que em vas tallar en rodanxes al lavabo del segon pis? -Va remugar.

En Harry va mirar a una altra banda. Poques coses li donaven remordiments, i aquella era sens dubte una d'elles.

- No sabia què feia aquell embruix. -Va dir, a tall de disculpa.

En Malfoy es va quedar callat, notant la sobtada tensió.

- ...Ei, no et posis així. -Va dir.- M'ho mereixia.

En Harry Es va girar, aixecant una cella.

- ¿Tu...? ¿Dient això?

L'expressió d'en Malfoy va canviar. Va deixar de somriure, es va endurir, però no va semblar que es molestés.

- Porto anys disculpant-me amb tothom a qui vaig causar problemes. Jo no soc com el meu pare. Ell es massa ambiciós i orgullós, té por a redimir-se. Però jo no. De manera que sí, ho dic. Soc conscient de que vaig fer coses horribles, a tu i a molta gent, però sé que si jo hagués pogut escollir... M’hauria unit a l'Orde del Fènix fa anys.

El Harry es va quedar mut. ¿Què? ¿Cóm? ¿Què acabava de sentir?

- ...¿Ho dius en serio? -Va preguntar en Harry, bocabadat. En Malfoy se'l va mirar, una mica molest.

- Sembla que et sorprengui... Tot i que em vas veure recent marcat, tot i que vam tenir aquella cosa estranya, et sorprèn que et digui que després de tot, soc bona persona.

- Em vaig creure el paper de dolent, Malfoy -Va dir en Harry, defensant-se... Tot i que era difícil fer-ho. Si ell ho havia tingut cru, en Malfoy tant o més que ell.- ...Vas escollir anar amb en Voldemort, el dia que em va matar.

- ...¿I no se't va acudir que ho vaig fer perquè si no matarien als meus pares? -Va contestar amb una honestedat que va espantar a en Harry.

- Doncs... No. -Va dir amb sinceritat.

- ...Ets més burro del que jo pensava, Potter. -Va sospirar en Draco.

En Harry va sospirar també, sentant-se contra la paret.

- El dia que vas estar a punt de matar a en Dumbledore vaig saber que no ho faries. -Va dir, sense mirar-lo.- Suposo que vaig entendre sota quin tipus de pressió estaves, i admeto que tot i que et vaig culpar durant molt temps... Et va redimir el fet que vas intentar protegir-me davant la Bellatrix... Ja saps, quan vas fingir que no em reconeixies.

- Oh, sí... -Va mussitar en Draco.- Estaves fet un nyap. -I es va riure entre dents.

- Cabró, i tu estaves com un esquelet.- Va dir en Harry, somrient.

- No et fas creus de que pobres érem. No podíem sortir de la mansió, i gairebé tot el menjar que teníem era per la resta de cavallers de la mort...

En Harry es va remoure, fent-li lloc a en Draco, que es va asseure al seu costat.

- Daixò... ¿Com esta el teu pare?

En Draco va deixar anar un altre sospir, més carregat i cansat.

- Bé... Des que va sortir d'Azkaban i té la retenció domiciliaria esta millor. Però no es refarà mai del tot... Els cavallers de la mort que van tancar amb ell el reconeixien com un desertor, tot i que va estar de la seva part fins al final. Van intentar matar-lo molts cops, però els demèntors ho van impedir. Els crims de guerra es paguen, i si portes el meu cognom t'has guanyat mala fama de per vida. Espero, tot i això, poder arreglar tot el que el meu pare va fer. -Va girar-se, mirant a en Harry als ulls.- I com esta, en George...? Com estan els Weasleys?

- Bé. -Va dir en Harry, somrient.- Crec que mai es refaran de la pèrdua d'en Fred, cap de nosaltres. Però hem sobreviscut, tots hem viscut per poder explicar-ho... Hem de viure per els que ja no hi son.

En Draco no va dir res, tan sols va mirar a terra, seriós.

- Els que més falten son en Remus i la Tonks. -Va continuar en Harry.- Tenen un fill... Tens, en fi, un cosí. -Va dir-li.- En Teddy Llopin. Es un marrec, té sis anys, però es igual que la seva mare. Té el cabell violeta, llarg fins al cul, no deixa de fer-se sortir plomes per tot el cos. Els seus avis l'estan tot al dia darrere perquè si  no, arrencarà a volar algun dia d'aquests.- Va somriure, era com parlar del seu propi cosí, una part més d'aquella família sense llaços de sang.- Vam enterrar els seus pares amb els meus. -Li va explicar.- Juntament amb en Sirius i en Fred... El Cau de Godric es una tomba en certa manera, ja no m'agrada massa anar per allà si no es per visitar les tombes un cop a l'any. La veritat sigui dita... El mon ha perdut certa gracia des de la guerra.

Es va quedar en silenci uns segons, però després va continuar, intentant explicar-se.

- I no vull dir que abans fos més emocionant. Però el que ha deixat la guerra han sigut molts buits, ¿No trobes? Masses estones perdudes en planificar tot tipus de batalles, en buscar horricreus, en maleir en Voldemort, en perseguir-lo... I ara amb prou feines sé com repartir el meu temps lliure. Gracies a Deu que hem tornat a Hogwarts, amb una mica de sort al final de curs ja hauré decidit quin es el meu nou camí. -Va concluir. Va mirar a en Draco, que se'l mirava en silenci, i va aixecar una cella.- ¿I tu què? ¿Què feies abans de tornar? ¿Què fèieu tots els Slytherin?

En Draco va agafar aire, i després d'uns moments de pensar, finalment va contestar.

- Quan la guerra va acabar, al meu pare el van detenir d'immediat, com ja saps.- En Harry va assentir.- La meva mare va desaparèixer tot un any. No em va dir res, i em vaig quedar tot sol complint la retenció domiciliaria. No em van ficar a Azkaban perquè em van sotmetre a judici, i sota Imperio i Veritaserum vaig confessar que tot el que havia fet va ser per obligació. Va ser un any horrible, tots els meus amics, inclosos en Crabbe, estaven en la mateixa situació que jo... Però aquests judicis no es van fer públics; no volien que se sabés que la canalla dels cavallers de la mort, els nous reclutes, no teníem pretensions de màgia negra. Tant valia. Tots vam passar molt temps tancats i en solitari. -Va continuar.

>> Un any i pocs mesos després, la meva condemna va acabar, i la meva mare va tornar... Però no ho va fer sola. Ella havia sigut absolta de tots els càrrecs, ja que no va matar mai a ningú ni era cavaller de la mort. Era una còmplice dels milers que hi havia, no la podien condemnar per allò. Tot i això, quan va tornar vam estar parlant molt temps sobre com refer les nostres vides. Ella no podia suportar l'absència del meu pare, per això va fugir tot aquell temps fora: Em va explicar que va enterrar la meva tieta, la Bel.latrix, i que va descobrir una llar just al costat de la seva, on hi va trobar set criatures petites. Totes elles eren fills i filles de la meva tieta i diferents cavallers de la mort. No sabem de qui, els nens estaven maltractats, oblidats en aquell lloc. Els cuidaven muggles sota l'Imperio... Va tornar amb tots ells. Eren nens molt perjudicats, malaltissos, i sospitem que més d'un pot ser fill d'en Voldemort mateix.

En Harry va fer una ganyota de fastig, i en Malfoy va negar el cap.

- Te'n faries creus de com son. Son nens bons, amables i dolços. Bé, ara ja no son tan nens. De fet... Més d'un ha començat aquest any a Hogwarts. -Va explicar.

- Espera, ¿Els vau adoptar o alguna cosa així? -Va preguntar en Harry, obrint els ulls.

- Sí, es clar. La meva mare necessitava perdonar-se els seus crims, i va creure que així ho faria. Però no en va tenir prou, i va acabar venent les cases que teníem per fundar una casa d'acollida per a fills de cavallers de la mort empresonats o morts, per a fills de mags i bruixes que van perdre els pares a la guerra... Es diu La casa de Dora, en honor a la Nimfadora.

En Harry es va quedar mut. No tenia ni idea de tot allò.

- La meva mare va intentar anar a parlar amb els meus avis, volia disculpar-se, però res del que va dir o fer va servir de res; no li van deixar conèixer en Teddy. Jo ja sabia que tenien un fill, tots ho sabíem. Però els meus avis no suporten la idea de saber que la seva filla, la meva mare, va ser la culpable de la mort de la seva germana.

- Però si la teva mare no...

- La meva mare esta casada amb en Lucius Malfoy, Potter, ¿Que no ho entens? El meu cognom es una casta de mags obscurs i assassins. Jo no soc benvingut enlloc... Hogwarts es, per sort, l’únic lloc on puc estar sense ser jutjat.

Va acabar el discurs amb un altre sospir. Se'l veia bastant canviat.

- No m'has dit a què et vas dedicar.- Va dir el Harry.

- Soc el responsable de la casa d'acollida, per suposat. -Va dir, com si fos la cosa més obvia. En Harry va imaginar-se en Draco envoltat de nens.- Vull ser professor algun dia, d'Història o d'Encantaments.

Carai. Mai ho hagués dit, però es va deixar aquells judicis per si mateix, i va assentir.

- Qui sap, potser el professor Binns es retira algun dia... -Va dir en Harry.

- Abans em mato que substituir-lo. Prefereixo encantaments. En Binns es insuportable, però es un mite en l’historia de Hogwarts... ¿Sabies que porta ensenyant quatre-cents vuitanta-nou anys? ¿No es increïble? Jo m’hagués mort. No m'explico com no s'ha mort... Oh, es perquè ja ho esta. -Va dir, rient-se.

En Harry va riure també. Van posar-se mans a la feina de nou, i junts, van dirigir-se al menjador per sopar. Casualment, en Zabini, ignorant les queixes de la Pansy i en Crabbe, s'havia sentat a la taula de Gryffindor amb en Neville i la Luna. Els alumnes acostumaven a mesclar-se, però era una estampa certament curiosa veure els que una vegada van estar tant enfrentats, junts i tant amics.

En Harry i en Draco es van asseure també, acceptant que tard o d'hora la seva rivalitat canviaria, i van començar a sopar l'un al costat de l'altre.

- Vaja, vaja, en Malfoy i en Potter sopant junts... -Deia l'Hermione, mirant-los.- ¿Què esta passant? ¿Les granotes tenen pèl? ¿Els senglars han après a volar?

En Malfoy va somriure-li.

- Mai et vaig poder dir que em sembles una estupenda setciències, i que gracies a tu vaig aprovar uns quants exàmens. -Li va dir. L'Hermione va obrir els ulls com a taronges, sobtada, i en quant va copsar el que va dir-li en Draco, va obrir la boca.

- ¡Malparit! ¡Per això et sentaves darrere meu als exàmens! -Va xisclar, donant-li una coça que el ros va esquivar, rient.

- I no vaig ser l'únic. ¿Eh que no, Crabbe?

En Crabbe va fer que llegia un llibre, i l'Hermione va fer girar els ulls en blanc, exasperada.

- ¿Quina mena d'ambició i orgull es copiar? Els Slytherin sou terribles.

- ¡Som els millors sent terribles! -Va dir en Zabini.- Som guapos, som carismàtics i poderosos. No podeu negar-ho. -I li va fer ullets a la Pansy, que es va enrojolar, mirant a una altra banda.

- Calla. -Li va dir aquesta.- Sou uns creguts i uns mariques, sobretot tu i en Draco.- Va deixar anar, defensant-se.

En Draco li va tapar la boca, mirant-se-la sorprès.

- ¿Vols callar? -Li va preguntar a sota-veu mentre els altres reien com a descosits per la reacció del Zabini, que va començar a fer gestos d'ofensa exagerats.

En Harry, però, se'n va adonar del que feia en Malfoy, y va començar a riure fort quan la Pansy va apartar-li la ma a en Draco, aixecant les espatlles.

- ¿Què més dona? Si total, no...

- ¡Que callis he dit! -Li va dir en Draco, enervant-se.

- ¿Què passa, Malfoy? -Li va cridar l'atenció en Harry, fet que va fer que el ros es girés, mirant a en Harry tot tens. A sota-veu, va dir:- Caram, si que et vaig fer efecte fa vuit anys...

En Draco se'l va mirar tot orgullós i enfadat, però la seva expressió va canviar poc després, a un somriure maliciós.

- El mateix et dic, Potter. Que sé que ja no estàs amb la Ginny... ¿Eh?

En Harry es va posar a la defensiva també, i la Pansy es va quedar mirant-los, somrient de costat... Evidentment sabia tot el que necessitava saber.

- ¿I què? No té res a veure amb allò...

El sopar va transcórrer amb calma, bromes i la dosi justa d'humor negre Slytherin-Gryffindor. Val a dir, que tot i pertanyer a cases rivals... Tots s'hi avenien sense cap problema.

- Vinga, nois, es hora d'anar a dormir, que demà es divendres! -Va dir en Zabini, aixecant-se per estirar-se. Estava evidentment cansat. Tothom es va acabar d'aixecar, parlant, i mentre en Harry enraonava amb l'Hermione sobre els deures de demà un moment, en Draco, va dir el seu nom.

- Ei, Harry.

Tots es van girar. En Harry el primer, sorprès, com els altres, per que en Draco pronunciés el seu nom... I no el cognom.

- ¿Qué vols? -Va fer en Harry, aixecant una cella.

- Fa temps que em deus una, ¿No creus? -Va dir, aixecant la ma, com si volgués fer una apretada de mans amb ell. Allò li va portar a molts anys enrere, dotze en concret, en la que en Draco li va oferir la seva amistat, i que en Harry va rebutjar.

En Harry va somriure de fit a fit, fent com si s'ho pensés. Tot i  que els seus companys miraven al·lucinats l'escena, doncs no pensaven que veurien allò en sa vida, va acabar per estrènyer la ma d'en Draco amb la seva.

- Fa temps no t'ho mereixes, Draco. -Va dir-li. – Però crec que ara ja si.

- Em sembla just. -Va respondre, rient entre dents.

Els amics van esclatar en aplaudiments i crits. Eren poc més de deu o quinze persones, però feien tant rebombori que fins i tot alguns professors es van unir a la celebració, encara que després d'uns segons de soroll els van fer fora del gran saló.

En Zabini, per això, va començar a abraçar-se a en Harry i a en Draco, envoltant-los el coll amb els braços.

- ¡¡¡Demà anem a Hogsmeade a celebrar-ho!!! ¡La nova aliança de Potters i Malfoys, senyors! ¡Els Gryffindor i els Slytherin contra el mon, Hogwarts! ¡Que us tremoli el cul, Helga i Rowena, que el lleó i la serp s'han unit! - Cridava, fent que en Harry sentís un formigueig d'alegria i vergonya a la panxa.

En Zabini estava com una cabra. De festa, deia, ¿De devó? Es clar que sí. Gryffindors i Slytherins, tots junts i l'aigua de foc... ¿Què podia sortir malament?

 

 

 


Llegit 21 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avatarluna Lovegood 36 comentaris14/03/2019 a les 01:22:35
#27358Tinc 2 fanfictions i un total de 14 capítols

He trigat dotze anys però aquí està el següent capítol. 

(Això és surrealista xDDDDDD)