El Retorn dels Black - XV- La passejada nocturna
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 28/06/2019 a les 13:59:18
Última modificació 28/06/2019 a les 13:59:18
Tots els capítols de El Retorn dels Black
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


XV- La passejada nocturna

 

La passejada nocturna

 

       Potter... En Potter... El nom que l’havia d’orientar l’havia desorientat encara més. La persona que l’havia d’apropar a en Harry Potter, que li havia de parlar d’en Sírius...

       En Potter no només era de Gryffindor, sinó que, a més, era dels que armava aquells guirigalls i bromes de mal gust, especialment als d’Slytherin. Això volia dir que, si no era com l’Evan Wood, no voldria ni parlar amb ella.

       No. La via de parlar amb en James Potter semblava un camí barrat, i això la va desanimar del tot.

       No només això. L’Umbra encara no havia tornat...

   —Esperes l’Umbra, Altaïr?

       La Sue la va mirar amb simpatia als seus ulls cafè. Ella va assentir amb mig somriure. Tot el Gran Saló s’havia omplert de mussols dels correu i havien inundat les taules de plomes i de paquets amb el seu vol sigil·lós. Fins i tot el Duc d’en Thor Gaunt carregava el correu amb l’aleteig inaudible. El seu gamarús, en canvi, feia dies que havia sortit a trobar la Granny.

       Llavors la veu gèlida d’en Kun Nott va estroncar els pensaments de l’Altaïr:

   —No tornarà fins que no hagis parlat amb l’elf.

   —Què dius?

       En Nott va mirar l’Altaïr amb cara de qui no sap dissimular gens.

   —Jo no he dit res.

       Però l’Altaïr l’hi havia sentit dir perfectament.

   —Què t’empatolles, d’un elf?

   —Jo no he dit res —va repetir ell a poc a poc, i va fer un glop de la seva copa.

       Ella va sacsejar el cap, i va tornar a centrar-se en el seu "esmorzar saníssim", segons les instruccions nutricionals de Madame Pomfrey.

   —Altaïr —va dir l’Àstat amb gest confident—. Avui hi ha sopar dels Llagoters.

   —Ah, sí? —va fer amb els ulls com plats. Allò li va fer tornar l’ànim—. Aquesta nit?

       L’Àstat va assentir.

   —Què et sembla si hi anem a tafanejar?

       Ella va somriure animada per la proposta:

   —Em sembla una idea magnífica!

       L’Àstat es va apujar els ulleres i va seguir endrapant.

   —No hi podreu entrar.

       En Kun Nott havia tornat a deixar anar una de les seves sentències.

       Aquella actitud d’aixafaguitarres del nen de cara flegmàtica ja començada a atipar l’Altaïr.

   —Ah, no? I per què no?

   —Perquè el Gat i l’Esquirol us barraran el pas.

       Aquella sí que era bona! Esquirols i gats al passadís de Hogwarts...?

   —Però es pot saber què t’empatolles? —va repetir l’Altaïr, tipa dels comentariets d’en Nott, tot i que es no es podia negar a si mateixa que també la desconcertaven.

       En Nott li va dirigir una darrera llambregada apàtica de les seves i va abandonar la taula. «Aquest noi no hi deu tocar gaire», va pensar l’Altaïr.

   —Ja m’explicareu com ha anat —va dir en Macmillan, que va deixar el Periòdic Profètic amb els Enigmàgics de la secció de passatemps tots resolts, excepte els de tema d’astronomia, sobre la taula i es va posar dret—. Jo aniré a la biblioteca a fer el pergamí que tenim de Transfiguració sobre les lleis de Gamp.

       L’Altaïr va estar a punt de dir-li a la Sue si volia venir a veure què podien caçar de la festa dels Llagoters, però...

   —Sí, i tant. Ara demaneu-me si vull venir —va fer la Sue, orgullosa, fent veure que estava molt enfeinada a donar bocins de xocolata a l’Àlthorn—. Doncs no, gràcies. No em ve de gust. Prefereixo anar a la biblioteca amb en Macmillan.

   —Aniràs un dissabte a la biblioteca? —va burxar l’Àstat—. No deies que era tan avorrit?

   —Àstat... Au, prou, deixa-la...

       La Sue va deixar el plat de cansalada fregida a mitges i ella i el seu ratolí albí es van retirar altivament de la banqueta.

   —Em... Sue! —va cridar l’Àstat—. Mireu si hi torna a haver el llibre de la Marina Fetillera!

       Per tota resposta, la Sue li va llançar una de les seves mirades assassines.

   —Però què li passa, a la Sue? —va preguntar quan van haver marxat—. Està molt rara, oi?!

   —Sí, —va concedir l’Altaïr, pensativa— sí que està rara...

       Al cap i a la fi, s’acabaven de conèixer amb la Sue. Amb tots, de fet. Potser ella ja era així... O hi havia alguna cosa més...?

       Tanmateix el que ara li lligava els pensaments era una altra cosa. L’Àstat seguia menjant i parlant amb la boca plena, i ella es va mirar la taula dels professors. La professora McGonagall seia al mig, al gran tron daurat del director. Al seu costat, el professor Flitwick conversava amb ella en una cadira alta. També hi havia un parell de professors que no coneixia, i unes quantes cadires buides, atès que aviat acabaria l’hora d’esmorzar i l’Àstat encara endrapava i xerrava, i ara s’omplia més el plat sense considerar que no tenia gaire més temps per acabar-s’ho. Els professors que restaven també començarien a desfilar aviat i la directora també es podria retirar. La professora Borgil tot just s'eixugada els llavis amb el tovalló de roba i sortia per la porta adjacent del costat de la tribuna del professorat, per on l’Eöl Dàgor també acabava de desaparèixer.

       El professor Dàgor era en l’únic elf en què podia pensar. De debò havia de parlar amb ell per tal de fer tornar l’Umbra? A la setmana entrant ja tindrien la primera lliçó de Duel Màgic, potser llavors...

       Però de veritat s’estava plantejant seriosament que el que havia dit en Kun Nott tenia cap sentit? Quina ximpleria!

***

 

Aquell vespre, a la sala comuna d’Slytherin es respirava quietud. Hi havia molta menys gent que normalment.

   —Això és perquè alguns ja han anat al sopar on els han convidat —li va xiuxiuejar l’Àstat.

       La Sue se n’acabava d’anar a dormir molt d’hora, en Macmillan també es disposava a retirar-se i en Kun Nott no hi era.

   —Ara és la nostra, Altaïr.

       Tot dos van fer cap a les escales de pedra i els passadissos (no sense abans agafar les assassines escales de marbre maleïdes).

   —El despatx del professor Llagot és a la sisena planta. M’ho va dir la Lucy Weasley.

       Van localitzar un parell d’alumnes que vestien túniques de gala i van saber que els havien de seguir. Amb el màxim sigil, van traçar el camí cap al sopar de les personalitats... Un cop prop del despatx, escenari de la festa, es van amagar rere una torxa de pedra.

       L’Altaïr va veure la Lucy Weasley amb un noi de cabells castanys arrissats que s’havia fet la clenxa al costat i una mica de tupè. Tots dos anaven mudats. La Lucy duia una túnica de vellut de color verd molsa i una flor de belladona als cabells; i ell, un vestit d’etiqueta de bruixot amb un elegant mocador granat al coll. Van entrar al despatx del Llagot, que desprenia una llum carbassa i música festiva, i, amagats darrere la columna de pedra de la torxa, l’Àstat i l’Altaïr veien com els seguien cap dins tot d’alumnes ben vestits i de bruixots distingits.

   —Permeteu-me que us presenti...

   —Que coneixeu el Sr...

   —Segur que t’agradaria veure què fa amb...

       La veu del professor Llagot presentava els seus convidats en el seu millor paper d’amfitrió. L’Àstat i l’Altaïr s’ho passaven bé escoltant-ho. Es miraven en silenci, però amb els ulls brillants amb els quals es podien dir tot de coses, cada cop que es deia algun nom famós. Però un d’aquells noms va cridar més l’atenció de l’Altaïr que qualsevol altre.

   —Ah, hola, Harry!

   —Harry?

   —Sí, en Harry Potter!

   —Valga'm Merlí!

       L’Altaïr va tenir l’impuls de seguir aquell nom...

   —Espera! —va mussitar l’Àstat, a tall d’avís, quan l’Altaïr es va abocar més enllà del bloc de pedra que acollia la flama: hi havia algú al passadís.

       Era veritat. L’Altaïr en va sentir les veus i van parar l’orella amagats:

   —... si no pot mantenir l’ordre a classe, no podrà impartir la seva assignatura. I ha de saber que...

       Aquella veu estricta, resoluda i fragmentada només podia pertànyer a una persona...

   —Sí, professora McGonagall...

       Una bruixa jove i menuda, que semblava ben poca cosa al costat de la directora, aguantava l’esbroncada amb el cap cot. Tenia les galtes enceses i les orelles rosades, del mateix color que la seva cabellera roja que li queia en una llarga trena sobre el cosset de la túnica negra com desmaiada, i el seu cos flac trontollava a cada paraula que sortia dels llavis tibats de la directora. Els seus ulls de resina d’ambre, recollits rere les seves ulleres sense muntura, no podien mirar més que les puntes dels seus peus, que amb prou feines si li aguantaven l’equilibri.

   —No pot abandonar la classe a mitges, que no ho veu!

   —S-sí... Té raó...

       La veu de la professora Borgil semblava no res en la renyida ferma de la directora. Els seus dits blancs es fregaven amb timidesa i inseguretat.

   —Espero que hi posi remei com més aviat millor.

       El fil de veu professora Borgil quedava apagat, però ara que les tenia una al costat de l’altra, l’Altaïr va veure que l’accent de la professora d’Astronomia era diferent del de la directora, que el tenia inequívocament escocès.

   —A veure si és veritat.

       Finalment, la professora McGonagall, a qui l’expressió li havia mudat a una d’afable i maternal, li va posar una de les seves mans de dits ossuts a l’espatlleta i li va xiuxiuejar en gest confident:

   —Si necessita parlar amb algú, ja sap que pot venir al meu despatx.

       La professora Borgil no va gosar alçar la vista, però va assentir amb apocament, i es va mantenir dreta, oscil·lant inestable com un panell al vent, mentre la professora McGonagall s’allunyava passadís enllà. Llavors es va obligar a fer un pas i va seguir per la cantonada on s’estaven amagats l’Altaïr i l’Àstat, i va passar de llarg amb la mirada d’ambre esmaperduda sense ni tan sols veure’ls.

       L’Àstat va deixar anar descansat l’aire que havia aguantat mentre la directora era allà.

   —Bufa —va dir, quan les ulleres de pasta li van cedir nas avall—. Si ens arriba a enxampar...

       Aquest cop va ser l’Altaïr va alertar l’Àstat de la presència d’en Filch.

       El vigilant i la Senyora Norris patrullaven pel passadís, ell amb la llengua a fora i la gata amb els ulls grocs com fars ben alerta. I ara es van posar a l’entrada del despatx del Llagot segurament amb la intenció de fer-hi guàrdia.

       Ja havien pensat que no s’hi podrien colar, però almenys havien pogut sentir prou com per tenir encara més ganes de pertànyer al Club dels Llagoters. Però se’n van haver de tornar.

       Allí tenien el gat: la Senyora Norris, va pensar l’Altaïr. Però llavors no entenia per què en Nott parlava d’en Filch com si fos un esquirol. Ella n’hauria dit més aviat una mòmia... Potser un esquirol s’havia abocat a la finestra i ella no se n’havia adonat?

       Au, va! Per què mirava de trobar-li cap sentit a les paraules inconnexes d’en Kun Nott?! Quina ximpleria!

   —Al final ha resultat ser un desastre, oi? —va comentar l’Altaïr, un cop van tornar ser a la sala comuna.

   —Ah, l’any que ve hi estarem convidats, ja ho veuràs!

       Va somriure a l’optimisme de l’Àstat, però ella hauria de fer molts mèrits per fer content en Llagot perquè això passés. L’habilitat de pociologia de l’Àstat ja el tenia prou content. En canvi la seva...

   —Quina esbroncada que li ha clavat la professora McGonagall, eh...

   —Normal —va respondre l’Àstat, fent un badall—. Quina mestra abandona els alumnes a classe espantada per un ratolí!

       Es van dir bona nit i l’Àstat va anar cap al dormitori dels nois, però l’Altaïr se’n va tornar a la sala comuna, ara totalment deserta, i va seure al sofà de cuir negre. No hi havia foc a la llar que la hipnotitzés, però els ulls se li van passejar d’esma per les figures tallades a la pedra que decoraven l’escalfapanxes. La llum verdosa dels llargs finestrals que donaven al Llac Negre es projectava reposadament a la sala fent ones.

       Va tornar a pensar en l’Umbra. Començava a preocupar-la. I si li havia passat alguna cosa? Segurament la Granny devia ser lluny i per això no tornava...

       L’Umbra la feia pensar en Briubruixina, Briubruixina en el Consell de la Fageda i el Consell en l’enclotada d’Artineu. Va pensar en com necessitava el bosc per tornar a respirar...

       Però a Hogwarts hi havia un bosc enorme. Per què no hi podia anar?

       No calia que anés a la zona prohibida, segur que l’entrada del bosc que tocava als jardins era completament inofensiva.

       Les cames se li’n van anar soles cap al vestíbul i la gran porta del castell, i es va posar la capa.

       La gespa brillava humida en la nit sota els estels i l’alè se li convertia en un baf lleuger. La immensa lluna feia que tot es veies més clar que en les altres nits. La nit anterior havia estat una nit encara més clara, però l’Altaïr tenia facilitat per acostumar-se a la foscor. I de nit tot semblava d’una bellesa més misteriosa i captivant.

       Desitjant que en Filch encara tingués molta feina fent guàrdia al sopar del Club dels Llagoters, l’Altaïr va caminar més avall de les roques, mirant de no relliscar, cap a l’oest del castell.

       No hi havia llum a la cabana d’en Hagrid, però la xemeneia fumejava amb tantes ganes que semblava una locomotora, així que va suposar que se’n devia haver anat a dormir. El bosc començava d’una manera molt brusca, però l’Altaïr va caminar endins frisant per sentir-se com a casa.

       El bosc més enllà de la broma era molt més espès i silenciós. S’enfonsava en la foscor densa, en el tel translúcid de la neula. I com més penetrava aquella foscor, la boira freda i aquell halo inquietant es feien més evidents, i el bosc es feia més estrambòtic i rocambolesc.

       Va dir-se que era millor no encendre la vareta, per no cridar l’atenció. Tanmateix, les arrels, gruixudes i fortes, s’estenien esgarrifosament pel sotabosc com una xarxa de tentacles prominents. Les branques s’entortolligaven les unes amb les altres i s’enfilaven amunt amunt com un miler de braços. L’Altaïr hi avançava a través amb cautela, amb la mà instintivament a prop de la solapa interior de la túnica on guardava la vareta, i l’aire que exhalava en respirar es feia cada cop més visible en un baf a causa del descens de temperatura.

       Aleshores es va adonar que havia entrat al Bosc Prohibit.

       Era un bosc antic, recobert de bardissa espinosa, de teixos, de pins, de roures i de faigs... Tanmateix, alguna cosa el feia terriblement diferent de l’enclotada d’Artineu: Hi havia un mal allà dins que bategava feixugament. Com un alè fètid en comptes de l’olor dolça que coneixia; com un respirar sospès en el silenci esborronador, en comptes de la calma reverend d’Artineu.

       La Fageda d’Artineu custodiava un secret delicat i secular. Sempre es podia percebre. Però allò que el Bosc Prohibit albergava era una cosa molt més estranya i remota.

       Sentia com si alguna cosa es mogués entre les ombres, reunida sota les estrelles com un fòrum de l’avenir...

       Tot d’una, l’Altaïr es va sentir observada per una desena d’ulls salvatges que venien de les profunditats de la foresta. I va sentir por.

       Llavors va percebre una mena de renill inusual, el galop d’unes peülles que s’allunyava ràpidament però serè, i tot l’un plegat una figura va emergir de la boira d’entre els arbres immensos.

   —Què redimonis hi fas, tu, aquí? —va cridar l’individu, com si l’Altaïr hagués interromput algun ritual personal o estroncat alguna mena d’activitat íntima.

   —Kun Nott!

       L’Altaïr va quedar estupefacta de veure’l allà, enmig del Bosc Prohibit. El baf que treia en Nott de la boca era molt seguit i formava volves curtes i descompassades, i en els seus ulls negres hi havia alguna cosa que brillava misteriosament.

   —Que què hi faig? Mira qui parla! —va exclamar ella nerviosa, que va respirar per recuperar-se de l’ensurt—. Això és el Bosc Prohibit! No hi podem venir!

   —Tu també hi ets —va respondre amb la cara pàl·lida i biliosa—, així que no ho diràs a ningú.

       L’Altaïr va entomar aquella amenaça amb silenci. Estava tan atònita que no sabia què dir. I «què ha estat això!?» referent als sorolls dels bosc i, sobretot, d’aquella mena d’estampida de peülles que acabava de sentir, que sens dubte formava part d’alguna criatura fosca del bosc, no era el més indicat per compartir en aquell moment i no va dir res més. Tanmateix, no li va treure els desafiants ulls verds del seu rostre angulós.

       Una altra veu, molt més profunda que la seva, els va sorprendre a tots dos.

   —Altre cop tu?!

       Amb la seva enorme jaqueta de pell de talp amb les butxaques plenes, i abraçant la ballesta d’autodefensa, en Hagrid, el guardabosc, va sortir d’entre la boira humida.

   —Te tinc dit que no heu de venir al bosc, Nott!

       Per aquell comentari, l’Altaïr va entendre que no era el primer cop que en Hagrid trobava en Kun Nott al Bosc Prohibit. Llavors el gegant també es va fixar en ella.

   —Black, tu no’l deus ‘star seguint pas, oi?

   —No! —van exclamar tots dos a l’uníson, i es van separar en sec, com si els hagués passat el corrent.

       En Hagrid es va mirar els dos alumnes d’Slytherin amb una expressió que intentava ser severa, però no podia amagar que en el fons era un tros de pa. Ja els havia renyat prou.

   —Au, veniu amb mi, sortim del Bosc Prohibit abans no us trobi cap professor...

       Tots dos alumnes d’Slytherin van seguir en Hagrid, que travessar el bosc sense por però amb molt de respecte. En Kun Nott caminava pensatiu apartat de la bruixa i del gegant, a poc a poc, i tenia la respiració cansada. L’Altaïr se’l mirava de cua d’ull sense dir res. Ja tenia el rostre més aviat pàl·lid, però llavors estava més descolorit que normalment. Blanc i cansat com quan... com quan... Llavors va recordar aquell vespre que es va presentar a la sala comuna després de les proves de quidditch i havia murmurat aquelles estranyes paraules a la sala comuna...

       En aquell moment, en Nott es va desplomar a terra.

       Tant en Hagrid com l’Altaïr van trigar un instant a reaccionar, però quan ho van fer van córrer cap allà de seguit. Havia perdut el coneixement. Ell se’l va mirar... Les herbes i la terra humida se li havien enganxat a la galta.

   —L’hauríem de dur a la infermeria...

   —No, Hagrid —li va sortir a l’Altaïr—, val més que--

   —I què proposes?

       El gegant la va escorcollar amb aquells ulls d’escarabat que s’enfilaven vacil·lants pel rostre clar de l’Altaïr, pels seus ulls verds i per aquella cabellera negra tan característica. En comptes de dir-li «és millor que anem a casa teva. I si es mor es mor, mira. I així em convides a prendre el te mentre trec el tema del meu avi», va dir:

   —És molt tard. Potser no cal que despertem Madame Pomfrey per un simple desmai. Segur que tu deus saber com reanimar-lo. Els guardaboscs en sabeu, d’aquestes coses. Vull dir... Els primers auxilis és una de les vostres responsabilitats, oi?

       En Hagrid va voler protestar, però es va quedar que no va saber què dir.

   —Eeem... Sí... De les meves responsabilitats...

       Es va quedar uns segons aturat. Aleshores va agafar en Nott en braços com si no pesés gens ni mica i es va posar a caminar a bon pas. Quan l’Altaïr estava a punt de preguntar on es dirigia, el gegant va tornar a parlar, ara amb la seva veu profunda molt més segura:

   —‘Nem a casa meu!

 

-- --------------------------------------

        Passeu molt bon dia!!

   Fins al proper capítol!

Antares


Llegit 154 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarUnapersona 206 comentaris28/06/2019 a les 19:45:21
#27365Tinc 6 fanfictions i un total de 39 capítols

VISCA VISCAAAAA NOU CAPÍTOOOOOOOOL. Vaig comentant dels meus "apunts"

"Tot el Gran Saló s’havia omplert de mussols dels correu i havien inundat les taules de plomes i de paquets amb el seu vol sigil·lós." Curiós, jo aquesta escena sempre me l'havia imaginada ben sorollosa, amb tants mussols! M'ha sorprès això de "sigil·lós".

"No tornarà fins que no hagis parlat amb l’elf." Sembla que el Nott està en mode Trelawney. Segur que no t'has confós amb el seu cognom? xD Inteessant, i per variar més preguntes. Què vol dir, això, que l'Eöl l'ha segrestat? No tinc clar què aconseguiria segrestant l'Umbra... clar que és un elf i ja saps què diuen, "never trust an elf". Ves a saber què vol!

"Sí, i tant. Ara demaneu-me si vull venir." A veure, noia, una mica de paciència, per favor! Em fa pena, la Sue, em sembla que ja t'ho he dit altres vegades. Una mica s'ho busca, però vaja, no li costava res a l'Altaïr dir-li que ja tenia intenció de dir-li que anés amb ells.

La bronca de la McGonagall a la Borgil m'ha descol·locat una mica perquè no recordava l'escena del ratolí, però això que continuï significa que té alguna importància per l'argument? Segurament sí, tu no fas res en va! I qui deu ser l'"esquirol"? Mmmhh...

Per cert, les descripcions dels ulls molt bé. M'agrada que en comptes de dir colors, dius "coses" que són d'aquest color (cafè, i resina d'ambre sobretot). El mateix amb la descripció del Bosc Prohibit, amb un moment ens poses allà dins, molt ben escrita!

I què hi feia, en Nott, allà? Se senten peülles (per un moment he pensat que en Nott era una mena d'animàgic centaure), o sigui que potser estava mirant les estrelles amb els centaures. Això explicaria per què diu coses sense sentit. Necessito respostes, Antares, respostes!!!

"És millor que anem a casa teva. I si es mor es mor, mira. I així em convides a prendre el te mentre trec el tema del meu avi" M'encanta xD No es pot ser més Slytherin hahaha

Doncs bé, fins el proper capítol... sigui quan sigui :P




AvatarAntares_Black 375 comentaris04/07/2019 a les 23:27:46
#27366Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Eiiii!!

Doncs ja en tenia ganes! Però veig que només vas llegint tu! ^^ Lector fidel i constant. (ja sé que els altres també són fidels, però si necessiten més temps... la història no es mou). Vinc a respondre!

«Curiós, jo aquesta escena sempre me l'havia imaginada ben sorollosa, amb tants mussols! M'ha sorprès això de "sigil·lós".»

Hahahaha És una idea molt generalitzada. Però és que les aus rapinyaires nocturnes, com els mussols i les òlibes, tenen un vol increïblement sigil·lós. D’alguna manera han de caçar.

Estava mirant al youtube alguna cosa per ensenyar-te el vol dels mussols i, mira, he trobat aquesta petita joia: https://www.youtube.com/watch?v=d_FEaFgJyfA

Jo diria que l’escena del correu fa la sensació de ser ‘"sorollosa" perquè és un guirigall de paquets i d’alumnes entomant-los, però les aus no en són les responsables! ;)

«Sembla que el Nott està en mode Trelawney.» hahaha Ja ho dius bé, això, ja. I no és l’única predicció que ha fet. Recordes el final del capítol de les proves de quidditch? «Segur que no t'has confós amb el seu cognom? XD» Això sí que no xDD

«Què vol dir, això, que l'Eöl l'ha segrestat? No tinc clar què aconseguiria segrestant l'Umbra... clar que és un elf i ja saps què diuen, "never trust an elf". Ves a saber què vol!» Hahaha Això t’ho has tret de la màniga tu solet! Hahaha M’ha fet gràcia llegir aquesta idea que l’Eöl hagi segrestat l’Umbra! Has fet connexions que, si et vaig seguint, entenc que hagis arribat a aquesta conclusió. Però recorda que quan el raonament és correcte però s’arriba a una conclusió errònia s’ha de desfer el procés i trobar quina és la premissa de la qual parteixes: potser és una premissa falsa! (potser l’Altaïr també)

«never trust an elf» → «M’estimo més la mort, abans que veure (l’Umbra?) en mans d’un elf!» hahahaha

«per variar més preguntes». Ja ho saps. Els misteris són marca del Retorn hahaha

«"Sí, i tant. Ara demaneu-me si vull venir." A veure, noia, una mica de paciència, per favor!» Sí, jo també penso el mateix. Tot just ho acaben de parlar i ja creu que l’estant excloent... «Em fa pena, la Sue, em sembla que ja t'ho he dit altres vegades.» És possible que ho hagis comentat. A mi també em fa pena.

«La bronca de la McGonagall a la Borgil m'ha descol·locat una mica perquè no recordava l'escena del ratolí» Has d’estar més atent! ;)) En el que provoca l’escena i en l’escena en si «però això que continuï significa que té alguna importància per l'argument?» Doncs sí, però és important de tota manera, perquè et parla del personatge. «Segurament sí, tu no fas res en va!» Hahhaa No! xD «I qui deu ser l'"esquirol"?» Bona pregunta.

«Per cert, les descripcions dels ulls molt bé. M'agrada que en comptes de dir colors, dius "coses" que són d'aquest color (cafè, i resina d'ambre sobretot).» ^^ M’agrada parlar dels ulls. No només del color, també de la mirada i de la forma de les parpelles o les pestanyes. I els ulls són rellevants al Retorn. «El mateix amb la descripció del Bosc Prohibit, amb un moment ens poses allà dins, molt ben escrita!» Mercès! Era important que fóssiu allà!!

«I què hi feia, en Nott, allà?» Això també s’ho demana l’Altaïr. «Se senten peülles (per un moment he pensat que en Nott era una mena d'animàgic centaure)» hahaha m’agrada aquesta imatge! xD es pot tenir un centaure de forma animàgica? «o sigui que potser estava mirant les estrelles amb els centaures» Ah! Això és més coherent... ;) (pista: recorda que el dia de les proves era divendres 16 de setembre de 2016, i aquesta és la nit de dissabte-diumenge)

«Necessito respostes, Antares, respostes!!!» Just keep reading, just keep reading ;)

«"És millor que anem a casa teva. I si es mor es mor, mira. I així em convides a prendre el te mentre trec el tema del meu avi" M'encanta xD No es pot ser més Slytherin hahaha» Hahahahaaaa Pensa el que pensa, però sap ser diplomàtica! xd

Ens trobem al proper capítol!

Capítol XVI...

Antares




AvatarCass Ross 286 comentaris06/08/2019 a les 20:58:06
#27390Tinc 9 fanfictions i un total de 17 capítols

Sap greu que l’Altaïr no provi d’acostar-se al Potter. Hagués estat molt divertit de veure. És molt frustrant de veure com els mantens tant separats! Que així no avança res!!

El Nott fa una aparició més estel·lar en aquest capítol. Sembla que ara sigui profeta, eh? En sèrio que es creu que es pot escapolir de donar explicacions dient a poc a poc “Jo no he dit res!”. No em sabem res durant capítols i de cop sembla que sigui a tot arreu i amb coses a dir...

I si la Sue ja em va semblar rara al capítol anterior, ara va i torna a actuar així... Què coi li passa? És molt repel·lent. Em ve de gust sacsejar-la i dir-li: “Burra, que el món no gira al teu voltant!!”

Em fa gràcia que hi hagi el Harry al sopar del Professor Llagot. M’hagués agradat saber més coses d’aquest sopar!! Em va gràcia que hi vagin mig d’estranquis. L’actitud de la McGonagall m’ha semblat curiosa, i potser una mica rara, perquè per una banda escarmenta a la professora Borgil al mig del passadís, però per l’altra banda se li posa confident, i de ‘’si necessites res, ja saps on sóc’’. M’ha semblat estrany.

I l’esquirol, feia referència a la Borgil?

“Però a Hogwarts hi havia un bosc enorme. Per què no hi podia anar? No calia que anés a la zona prohibida, segur que l’entrada del bosc que tocava als jardins era completament inofensiva.” Una idea genial, Altair!! Let’s go!! Es diu Prohibit però no passa res, eh. Per l’amor de Déu, que estem idiotes?? DE NIT?? ALTAÏR!!

(He d’afegir que m’agrada molt totes les descripcions al voltant del Bosc Prohibit, i la comparació amb els Pirineus. T’atrapa.)

Bé, i aquí hi ha el Nott. Tot una sorpresa. Potser estar fent un experiment? Com per exemple, per ser animàgic... Però, deu ser màgia negra si ho fa al Bosc Prohibit, no?? El tema de les peülles m’ha confós bastant. Primer he pensat en centaures, però no ho crec. O unicorns? La seva sang és preuada (per la màgia negra), però no hi veig el per què... Com que no sabem quina una en porta entre mans el Nott.

«és millor que anem a casa teva. I si es mor es mor, mira. I així em convides a prendre el te mentre trec el tema del meu avi» Joder, Altaïr hahahaha. M’ha agradat que es tornin a trobar amb el Hagrid ^^

Ens llegim,

Cass.




AvatarAntares_Black 375 comentaris10/08/2019 a les 16:01:33
#27396Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Cass Ross:

«Sap greu que l’Altaïr no provi d’acostar-se al Potter. Hagués estat molt divertit de veure. És molt frustrant de veure com els mantens tant separats! Que així no avança res!!»

Tens part de raó, però t’agradarà veure qui els ajunta! ;)

«El Nott fa una aparició més estel·lar en aquest capítol.»

Sí!!!

«Sembla que ara sigui profeta, eh? En sèrio que es creu que es pot escapolir de donar explicacions dient a poc a poc “Jo no he dit res!”. No em sabem res durant capítols i de cop sembla que sigui a tot arreu i amb coses a dir..»

Hahahaaa

«I si la Sue ja em va semblar rara al capítol anterior, ara va i torna a actuar així... Què coi li passa? És molt repel·lent. Em ve de gust sacsejar-la i dir-li: “Burra, que el món no gira al teu voltant!!”»

Pobreta... És l’últim que necessita que li diguis...

«Em fa gràcia que hi hagi el Harry al sopar del Professor Llagot. M’hagués agradat saber més coses d’aquest sopar!! Em va gràcia que hi vagin mig d’estranquis.»

A mi també, la veritat. M’hauria agradat que s’hi poguessin colar. Però ja tindran temps de colar-se per anar a Hogsmeade xDD (Què et penses que es quedaran de braços creuats quan tots els grans hi van? Ni parlar-ne!) I ja anirem a sopars dels Llagoters ;)

Entre això i la visita a la sala de trofeus... així veieu que a l’Altaïr i a l’Àstat els agrada explorar el castell.

«L’actitud de la McGonagall m’ha semblat curiosa, i potser una mica rara, perquè per una banda escarmenta a la professora Borgil al mig del passadís, però per l’altra banda se li posa confident, i de ‘’si necessites res, ja saps on sóc’’. M’ha semblat estrany.»

Això és perquè hi deu haver algun motiu de fons, no trobes?

«I l’esquirol, feia referència a la Borgil?»

No t’avancis tant! Hahaha M’agrada que hi vagis pensant. Espero que els lectors vagin més ràpid ^^

«“Però a Hogwarts hi havia un bosc enorme. Per què no hi podia anar? No calia que anés a la zona prohibida, segur que l’entrada del bosc que tocava als jardins era completament inofensiva.” Una idea genial, Altair!! Let’s go!! Es diu Prohibit però no passa res, eh. Per l’amor de Déu, que estem idiotes?? DE NIT?? ALTAÏR!!»

Hahaha M’ha fet molta gràcia, això! Que és és el bosc PROHIBIT i l’Altaïr va i, per si fos poc, hi va DE NIT! Hahaha Doncs sí! «Let’s go!!» xd En aquell moment, l’Altaïr no té sentit del perill; si hagués tingut por, t’asseguro que no hi hagués anat xD A aquestes alçades, encara és força covarda. Però ella necessita anar al bosc. En un moment he pensat que ha trigat força a anar-hi, però també és cert que el castell de Hogwarts està envoltat d’uns exteriors plens de natura: entre els jardins, el bosc, els prats, les muntanyes, el Llac Negre... és una necessitat que tenen coberta. Però igualment l’Altaïr no pot continuar contemplant el bosc i resistir-se a anar-hi. Es diu ‘Bosc Prohibit, sí. ‘Bosc PROHIBIT’, sí. PROHIBIT!!!, sí. Hahahahaa (i ja veuràs com es posarà la Sue quan ho sàpiga xd) Però la lògica de l’Altaïr és que no és lògic tenir un bosc i no poder-hi anar. PROHIBIT, Altaïr! Sí, sí, però a ella se la repampimfla xD

«(He d’afegir que m’agrada molt totes les descripcions al voltant del Bosc Prohibit, i la comparació amb els Pirineus. T’atrapa.)»

És inevitable que pensi en el Consell de la Fageda...

«Bé, i aquí hi ha el Nott. Tot una sorpresa. Potser estar fent un experiment? Com per exemple, per ser animàgic... Però, deu ser màgia negra si ho fa al Bosc Prohibit, no?? El tema de les peülles m’ha confós bastant. Primer he pensat en centaures, però no ho crec. O unicorns? La seva sang és preuada (per la màgia negra), però no hi veig el per què... Com que no sabem quina una en porta entre mans el Nott.»

No, en Nott no es vol fer animàgic. I no és estrictament ‘màgia negra’. Això de les peülles és important. I per què no poden ser centaures? Estàs entestat en la màgia negra, eh! xd

««és millor que anem a casa teva. I si es mor es mor, mira. I així em convides a prendre el te mentre trec el tema del meu avi» Joder, Altaïr hahahaha. M’ha agradat que es tornin a trobar amb el Hagrid ^^»

hahaha Em va encantar, fer-li pensar aquesta frase xd I en Hagrid havia de sortir (i sortirà)!

Antares

PD: A veure quan penjo el capítol XVI... és que està fent un estiu tan calorós... :’(




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris20/08/2019 a les 23:28:50
#27399Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Holaaaaaaa!

Ai, quant de temps sense comentar un capítol... a veure si recordo com es feia i tal... He hagut de rellegir el capítol anterior per recordar per on anàvem, així que potser et comento alguna cosa que no és d'aquest capítol, però tu ja ho entendràs ;)

Quina peeeeeena que no haguem pogut veure més estona del Harry Potter! Que això és una aparició estel·lar! Harry Freaking Potter is ON DA HOUSE! Què hi feia, allà? Hi era només perquè el Llagot l'ha convidat? Espero que no, mai no m'ha agradat el Llagot, i tinc la sensació que al Harry tampoc o li agrada gaire... no és precisament que li agradi ser el centre d'atenció, al Harry, ni que li mirin la cicatriu i li preguntin inevitablement coses del Voldemort... potser és allà per algun altre motiu més interessant i ha aprofitat la invitació...? Seria molt típic del meu cànon de Harry adult, estar investigant alguna cosa i aprofitar si el convidessin a una cosa així... però potser nomes és el meu cànon i al teu el Harry és súperafable i té més deferència pels seus antics professors del que jo li imagino...

Ai, Sue, Sue... M'agrada molt el seu personatge. És molt... relatable, no sé com dir-ho exactament en català... vull dir que resulta familiar. És molt infantil, aquest posat, però és que té onze anys! És molt realista això de preocupar-se per si "et deixen de costat" el amics, a questa edat, i algunes persones en són molt vocals al respecte; jo recordo moltes discussions d'aquesta mena al meu institut entre el meu grup.

Com ja t'han dit abans, la descripció que has fet del bosc és molt, molt bona. Especialment aquests dos paràgrafs:

"Era un bosc antic, recobert de bardissa espinosa, de teixos, de pins, de roures i de faigs... Tanmateix, alguna cosa el feia terriblement diferent de l’enclotada d’Artineu: Hi havia un mal allà dins que bategava feixugament. Com un alè fètid en comptes de l’olor dolça que coneixia; com un respirar sospès en el silenci esborronador, en comptes de la calma reverend d’Artineu.

La Fageda d’Artineu custodiava un secret delicat i secular. Sempre es podia percebre. Però allò que el Bosc Prohibit albergava era una cosa molt més estranya i remota."

No ho dic pas per quedar bé: Pot ser que això sigui el millor que he llegit en molt de temps, i potser parlo de mesos, si no anys. No sé si te'ls has remirat molt o si t'han sortit així, però noi, m'he quedat de pedra. Aquest tros l'he llegit tres vegades seguides de com m'ha agradat. No sé, crec que s'havia de dir. :)

En Nott és un personatge que m'agrada molt però el trobo estrany de nassos. El tros aquest de "Jo no he dit res" m'ha deixat una mica catacroquer. Què es pensa, que és un Jedi, utilitzant la força o què? Hahaha, i ho repeteix, a veure si ara l'encanteri funciona XD No he entès gaire per què ara parla com un profeta (potser ha passat molta estona amb els centaures?), ni lo de l'esquirol ni lo de l'elf (jo de fet he pensat en un elf domèstic, no en el professor)

El que no m'ha semblat gens bé és que no el portin a la infermeria! Que s'ha desmaiat sortint del Bosc Prohibit! Que si només ha estat una baixada de sucre, doncs mira, però que venint del Bosc Prohibit això podria ser greu! I si l'ha picat una acromàntula? I si l'ha ferit una fletxa emmetzinada dels centaures? I si l'ha esgarrapat/mossegat un home llop o algo? Que allà dins hi ha moltes coses, gent! Súperirresponsable per part de tots dos... què més espear del Hagrid, de veritat... ¬¬'

I ja no se m'acudeix res més per comentar! Espero que em responguis, encara que sigui d'aquí molts dies, que jo també m'ho he pres amb calma! :D Fins aviat!

A. B.