Els becaris del Wizengamot - 2 — Tothom exagera el currículum
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 07/09/2019 a les 23:46:51
Última modificació 23/11/2019 a les 17:11:58
Tots els capítols de Els becaris del Wizengamot
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


2 — Tothom exagera el currículum

DUES SETMANES ABANS

 

L'Starsickles estava cobert per la mateixa llum de sempre.

Era, objectivament, un espai lluminós: les finestres allargades deixaven entrar la claror del sol —era un misteri d'on sortia: era de saber públic que la conselleria estava ubicada en el subsòl de Londres. Fos com fos, ningú mai no se n'havia queixat—, aquesta queia damunt els sofàs i les taules atapeïdes de tasses fumejants i apetitoses pastes. Les parets, color crema clar, contribuïen a maximitzar aquest efecte.

Però bona part de la llum que desprenia era metafòrica, devia l'existència a les persones que hi havia dins. Irradiaven la felicitat de qui escapa d'un empresonament.

Sempre es podia trobar alguna taula ocupada per un solitari treballador, dominat per l'estrès, que escrivia frenèticament un informe que segurament havia d'entregar al cap de mitja hora. Xarrupava amb impaciència el cafè, l'esperança desesperada que el mantingués despert mentre li demanava a Merlí el pols suficient per no deixar caure la tassa. A vegades, però, Merlí era massa cabró i omplia el pergamí de cafè. Aleshores la llum i la pau quedaven truncades per la desesperança del treballador.

Però fins i tot aquells petits moments excasos no aconseguien trencar l'alleujament que suposava tal comerç per les altres persones. Situat en un pis del ministeri de relativament nova inauguració, s'havia convertit en un oasi allunyat de la paperassa, les comunicacions internes, l'estrès, les jerarquies i els caps toca-collons. Significava l'hora del berenar o del dinar, del descans, en el que l'únic important era la xerradeta amb els amics i, sobretot, no cremar-se la llengua amb l'ardent cafè.

El Tony i el seu ja inseparable seguici de begudes arribaven a la taula on era esperat pels altres dos amics. El dia havia transcorregut fins el moment sense grans contratemps ni cap d'alteració de la rutina habitual del Tony. Toy i així, aquella tarda estava particularment emprenyat.

—Estan. Malgastant. El. Meu. Talent —va dir entre dents mentre es desplomava en el seu seient.

—Quin? —L'Aiden va posar els ulls en blanc—. La meva germana diu el mateix perquè a la feina no la deixen ballar. Treballa de recepcionista. I té vint-i-cinc anys.

—Cony, que tan sols porto cafès. Però eh, que avui m'ha ascendit. L'Smethwyck m'ha encarregat ordenar-li el despatx. I el Haverford m'ha fet transcriure-li la correspondència.

—Són certes les meves sospites que el seu matrimoni va ser concertat? —La Norah fins aleshores havia romàs aliena a la conversa: el llibre que estava llegit li pareixia molt més estimulant que el rutinari ritual de cagar-se en els seus caps ara que no els podien escoltar.

—No he trobat cap confirmació de moment —Però s'havia de dir que la teoria de la Norah es trobava fonamentada. La dona que somreia des de la fotografia que estava a l'escriptori del Haverford complia molt més amb els cànons de bellesa que el seu marit. Tampoc no és que l'home brillés per la seva personalitat: aquesta consistia en la seva obstinació en recitar ininterrompudament acudits més dolents que la Bellatrix Lestrange, més antics que Hogwarts i no gaire políticament correctes.

Però el Tony tampoc no pensava que es trobés amb dret de jutjar o catalogar tal unió automàticament de farsa. Sabia que molta gent se sorprenia en veure la parella que feia amb la Norah: ella estava molt per damunt de les seves possibilitats. Les possibilitats del Tony estaven en una caseta de camp, mentre que les de la Norah saludaven des de l'àtic d'un gratacel. No és que es considerava lleig, tampoc no es considerava guapo. No creia en una qualificació únicament basada en l'aspecte físic, però la societat era molt superficial i la seva autoestima no estava blindada. Era alt, el més alt dels tres —i la diferència no depenia d'un sol centímetre—, però no podia presumir de massa muscular. L'iris dels seus ulls era d'un to maragda maco, per desgràcia, eren massa petits per enlluernar algú. El pentinat inspirat en el Jim Morrison no acabava de convèncer massa gent. Si prosseguia pel camí dels complexos, acabaria obrint la pitjor porta: el seu nas sempre seria tema tabú. Sempre l'havia trobat massa punxegut.

Tiempo al tiempo —La Norah va encongir les espatlles i es va tornar a submergir en la lectura.

El Tony va aixecar la tapa de les begudes de l'Smethwyck i el Haverford. Amb gran seguretat i sense cap mena de vergonya, va escopir dins les begudes de cada un. Com si aquí no hagués passat res, va tornar a col·locar les tapes i va procedir a prendre's tranquil·lament el seu cafè. Remordiments? Cap ni un.

—Quina pena no estar constipat.

La Norah va deixar caure el llibre.

—QUÈ?! QUÈ. PUTES. ACABES. DE. FER?!?!

—Norah, no em miris així —Les celles arrufades de la Norah li ferien com un punyal clavat al cor. I eren igual de perilloses. Li va recordar a una cançó dels Arctic Monkeys, que comparava l'expressió de la seva xicota amb una arma a punt de disparar. I en aquell moment ho entenia al cent per cent—. Sols és avui, que s'han passat de cabrons amb jo! Joder, almenys a vosaltres us ha tocat amb gent més enrotllada i no tan desgraciada. A més a més, com si tu a Hogwarts no n'haguessis fet de putades d'aquestes...

—M'expliques. Per. Què. Collons. Estem. Sortint.

—Jo també t'estimo.

—Ecs. A vegades m'oblido de l'existència de les parelles heterosexuals —L'Aiden va intentar posar pau entre la parella.

—Estic tenint un mal dia...

—Pobre Tony. Han matat al teu personatge preferit de Joc de Trons?

—No facis bromes amb això, Aiden —Per influència del seu al·lot, la Norah s'havia enganxat tant com ell a la sèrie. Com no li havia d'agradar? Era Pasión de Augureys ambientat en temps medievals!—. Tinc una idea que t'animarà —La Norah va rebuscar dins la seva bossa de marca fins a treure el darrer número de Bruixa Indiscreta. Amb una velocitat formidable i una precisió temible, el va obrir per la pàgina dels horòscops—. A veure... Aquí. Cranc. Et pronostiquen coses bones per aquesta setmana. Se't presentarà una gran oportunitat dins l'àmbit laboral. Pinta bé!

—L'Smethwyck m'encomanarà que li pentini el gat?

—Té més pinta de gossos —va intervenir l'Aiden—. Es deu entendre amb ells de puta mare. Són de la mateixa espècie.

—Amor... tindràs dubtes —La Norah seguia engrescada en la lectura de l'horòscop—. Però aviat trencaràs la teva ratxa de mala sort. Escolta, has vist al Tony i m'has vist a jo? Més bona sort en l'amor no pot tenir... —La Norah pensava que estava parlant per si mateixa. No ho estava fent. En veure l'Aiden amb les celles aixecades va adonar-se'n del seu error i va tornar a integrar-se en la conversa—. Totalment d'acord —va secundar la Norah—. Tony, tinc un bon pressentiment. Ja veuràs que en tornar del descans et donaran el primer cas perquè hi col·laboris. A l'Aiden i a jo ens el varen donar fa menys d'una setmana.

—Et vull creure. De veritat —va esbufegar el Tony.

 

 

PRESENT

—Però... segur que no t'han donat cap motiu?

La mirada del Tony van anar a topar amb la del Luke. Veure aquells ulls avellana observant-lo, perplex, a través d'unes ulleres de muntura quadrada el transportava als temps de gamberrades a Hogwarts. Per un moment, l'angoixa va desaparèixer i la bolla de l'estómac es va fer més lleu. Quasi hauria jurat que es podia empassar la magdalena que tenia al davant. Aleshores, però, va recordar que ja no eren a Hogwarts: el seu problema no era lidiar amb un Flitwick enfadat. Era trobar-se sense feina i sense cap mena de perspectiva de futur.

Recolzat en el sofà, pareixia que si s'esforçava i hi enfonsava tot el seu cos, potser podria aconseguir que els problemes es mitiguessin. Però no ho feien. Va inspeccionar la sala d'estar del seu pis, intentant trobar algun element familiar que l'alleujares. Tots li eren coneguts: el paper tacat i a trossos desferrat que cobria les parets amb aquell estampat tan indescriptible i, segurament, des de feia segles, desfasat; la petita estanteria de fusta habitada per aquella peculiar col·lecció de llibres la Bíblia, Cinquanta ombres d'en Grey i els contes del Bard Gallard n'eren els més destacatsque el Tony tenia la sospita que s'havien deixat oblidats previs inquilins; el pòster dels Stark que el Luke i ell havien tingut tanta cura d'enganxar sense provocar cap malbaratament per no enfadar al llogater. Cap d'ells no pareixia retornar-li l'aire que necessitava.

Sempre se li havien antullat de curiosos aquells moments que, quan els rebobinava dins el seu cervell, semblava que una divinitat desconeguda havia congelat el temps. Gravats a foc, era incapaç d'explicar exactament com havia escapat de tal escenari. En canvi, n'hi havia d'altres que, tot i que tenia proves irrefutables de la seva vivència, no aconseguia evocar de cap manera. Per una banda, encara seguia palplantat al despatx de l'Smethwyck, esperant l'arribada del coratge requerit per tornar a suplicar alguna explicació convincent del suspens. Per l'altra banda, del trajecte que l'havia conduït del lloc prèviament esmentat a la situació actual, al seu pis sent interrogat pels seus amics, no podria haver-ne donat cap detall encara que hagués volgut. Era com si de cop, hagués aparegut al sofà. Com si hagués posat el pilot automàtic durant una hora.

No li agradava l'essència que havia impregnat l'habitació: havia arribat tan aviat com els hi havia comunicat als seus amics la notícia. Era l'olor de la compassió, del terror envers que la pròxima setmana els hi toqués viure tal situació a ells i l'angoixa davant la possibilitat de no disposar d'un terç del lloguer de cara al principi del pròxim mes. Havien posat cura en no fer-ho perceptible mitjançant paraules, però al Tony no li havia resultat difícil notar-ho en certs detalls tals com l'expressió facial o els gestos inconscients. En l'absència de certs dels motius recurrents que caracteritzaven la seva amistat. En com el Luke no li havia recordat que rentés els plats de l'esmorzar o no havia fet cap mena de rèplica quan havia començat a fumar. En com el Joe no havia bravejat de les seves (exagerades) fites del darrer partit o no havia prosseguit amb la insistència que li aconseguís una cita amb alguna amiga de la Norah.

Res d'allò no era comparable, però, amb la mirada de preocupació que li dedicaven cada vegada que reivindicava que hi havia quelcom estrany en tot aquell assumpte. Com si de cop se li haguessin creuat els cables. Com si fos la crònica d'un inici de bogeria: un començava imaginat possibles conspiracions que expliquin el seu acomiadament de la feina i acabava com a resident permanent a la quarta planta de San Mungo. La Norah i l'Aiden havien actuat de la mateixa manera. Com resposta a tal incredulitat, el Tony els havia abandonat excusant-se en la necessitat imperiosa d'estar sol.

—Estic segur, Luke.

El Luke va arrugar el botonet que tenia en lloc de nas. El Tony va pensar que, en aquell moment, encara li era més difícil aparentar els denou anys. S'havia deixat créixer la barba per aparentar-los, però havia desembocat en un experiment infructuós. Cap mena de vell havia emmarcat les seves galtes rodonetes, delícies de totes les tietes pessiga-galtes. De fet, el seu nivell de pèl facial recordava més al preadolescent que llueix orgullós els quatre pels del bigot que no a la barba de l'Aiden. Per rematar-ho, mai no havia estat molt alt i l'esperat estiró de l'adolescència o havia perdut el tren arribava amb excessiu endarreriment o mai no ho acabaria de fer. Aquells elements tots junts, conjugaven situacions, a ulls de tots anecdòtiques menys pel Luke, en que el confonien per un alumne de Hogwarts fugat.

—Explicat així, una mica estrany és, sí. Així de cop i volta.

—No els agradaria com els servies el cafè —El Joe va encongir els braços. El Tony va tenir ganes de pegar-li una hòstia.

Els moments que el Joe treia a relluir en pla passota eren el millor per treure al Tony de polleguera. Tal sentiment no era alleugerit, precisament, pel fet que el Joe pareixia físicament una interpretació contemporània de l'Adonis. Somriure encisador, ulls safir, cabells del barnús polit. Els seus trets facials haurien estat matèria d'estudi i imitació pels escultors grecs clàssics. Si no era suficient, el Joe havia complert un miracle: el taronja llampart de l'uniforme del seu equip li quedava bé. Al Tony i al Luke sempre els havia costat destacar entre la població femenina quan anaven acompanyats d'ell.

—Si això de servir cafès tampoc no t'agradava massa! —El Joe va intentar defensar-se davant la silenciosa mes letal mirada assassina del Tony. S'havia autoadjudicat el paper d'aixecar la moral i requeia sobre les seves espatlles complir tal paper.

Si hi havia un sentiment que pogués definir al Joe, seria l'eufòria. El Joe era eufòria. L'eufòria de quan travessava els cels pujat sobre l'escombra. L'eufòria de quan enviava una bala al caçador de l'equip contrari. L'eufòria que arribava des de d'unes grades que corejaven el seu nom. Una eufòria quasi irrompible, tant, que ni la posició dels Chudley Cannons a la lliga (l'última per sorpresa d'absolutament ningú) pareixia truncar. I normalment, si no sempre, aconseguia transmetre-la a les persones del seu voltant, si s'obviaven moments com aquell.

—Potser no complies amb el perfil requerit...? —va aventurar el Luke—. Sol ser la típica excusa quan han de fer ajustos a l'empresa i fotre retallades a tort i dret.

—Després de dos putos anys d'acadèmia i haver estat dels millors de la promoció? Joder, si en llegir el meu currículum em varen dir que era molt apropiat pel lloc de becari!

—Vares mentir?

—Que cony insunues, Joe? —El Tony pareixia ofès—. Béeeeeeeee, potser parlar fluid, el que es diu fluid, el francès tampoc no el parlo. I potser vaig adornar una miqueta els meus coneixements de l'idioma de les sirenes. Però això tothom ho fa! —Havia acabat de parlar, però en veure que els seus amics feien l'afany de replicar-li, va afanyar-ser a continuar—. Joe, tu sempre vens que ets una fera en el Quidditch quan la realitat és que el darrer partit que van guanyar els Chudley Cannons va ser quan el Dumbledore encara portava bolquers! I Luke, tu podries haver mencionat abans d'entrar a San Mungo la por que li tens a la sang! A més a més, no tenien manera d'adonar-se'n.

—Raó no et falta —va admetre el Luke.

Si el Luke anava a afegir res més, mai no ho sabrien. Va ser silenciat per l'eixordadissa provocada per la persona que va aparèixer a la seva xemeneia.

 

 

Un foc naixia en una xemeneia d'una altra part d'Anglaterra.
 
A mesura que el foc s'enfortia, millor s'apreciava la naturalesa del lloc. Pareixia el punt d'encontre entre dues èpoques: era com si s'hagués volgut imitar un saló del segle XVIII però sense deixar entrar-hi cap objecte que hagués complert ja el seu vintè aniversari. Un simple espectador podia intuir que hi vivien persones beneïdes amb una bona renta i, per damunt de tot, gust refinat. Davant la distribució i elecció de totes les peces que configuraven la sala, s'intuïa la pretensió de robar l'alè a qualsevol que hi posés el peu.
 
El recobriment de les parets, un elegant paper beix que incorporava la simulació d'un capitell blanc a la part superior, estava perfectament integrat en la composició. Els mobles cridaven als quatre vents "som cars i de bona qualitat". La uniformitat entre tots ells era innegable: hauria fet falta un expert amb gran ull clínic per a percebre si de cas certa variació de tons. Els quadres a les parets representaven diferents bruixes i bruixots que, malgrat ser de diverses èpoques, estaven units per una aura tan sols aconseguida per la consanguinitat: pàl·lids, ulls a cavall entre el verd i el marró, cabellera d'un ros immaculat, a una passa de ser blanc. Tots tenien la mirada de superiorat d'un rei davant el seu criat.
 
—Vols te? —va demanar-li la Norah a l'Aiden mentre penjava el seu abric.
 
Una vintena de veus van alçar els seus retrets a la unió. Des de les parets, els avantpassats de la Norah li ordenaven que usés l'elf domèstic per a aquesta classe de tasques. La Norah ni es va immutar. Va col·locar-se, amb una tranquil·litat quasi estudiada, un floc rere l'orella dreta; varen quedar a la vista les seves arracades, mitges perles blanques d'una grandària no gens desestimable.
 
—Això és esclavitut —va contestar la Norah. El seu quadravi l'estava renyant, però per ella allò bé podria haver estat el so de la pluja. O així ho denotava el pas impassible amb què va anar fins a la cuina. Aquella situació no li era del tot desconeguda.
 
—Fa prop de tres segles que està abolida. Fòssils —va continuar l'Aiden. Va resseguir la Norah; mentre els avantpassats Rowle l'insultaven per no comportar-se com un home de veritat i fer-li recobrar l'enteniment a la seva "xicota". No va poder evitar deixar anar una rialla seca davant la surrealista situació—. Podries alliberar l'elf. Els teus pares no tornaven fins d'aquí a un mes, oi?
 
—La mare té un setè sentit per això. Creu-me, estaria morta abans de poder agafar qualsevol peça de roba —La Norah va apuntar amb la vareta un gerro d'aigua. Aquest va començar a bullir al segon—. Li pegaria un atac com s'hagués de fer la pedicura ella mateixa —La seva mare executava amb tal perfecció el paper d'esposa accessori exòtica i inútil que a vegades l'espantava. Pareixia que els seus únics punts forts radicaven en posar-se maca i acompanyar al seu marit diplomàtic durant les seves llargues estades fora de casa. La Norah feia molt de temps que havia renunciat a intentar entendre certes de les implicacions de ser una Rowle.
 
Dues tasses d'exquisida porcellana decorades amb motius florals varen levitar fins a aterrar lleugerament al centre de la taula. Dues bossetes de te negre resseguiren el seu trajecte, es varen quedar subjectades per la vorera de la tassa mentre el fil que les fermava feia tres salts mortals al voltant de l'ansa.
 
Els dos varen seure un davant de l'altre, prenent-se el té a glopets. Moltes vegades s'havien quedat en silenci, ells dos, però aquest era diferent. Era incòmode. I ho era molt.
 
L'ànim estava decaigut. Cap dels dos no trobava el valor per encetar aquell tema del qual no podien fugir. Era com ignorar que un elefant hagués aparegut entre els dos. Els primers cinc minuts potser podrien aguantar parlant-se girant-se cap a un costat, malgrat que finalment ho haurien d'assumir. Potser tan sols estaven a un glop del valor requerit per començar a parlar.
 
—Hauríem d'anar a veure el Tony?
 
L'Aiden havia trencat el silenci.
 
—S'ha posat de molt mala hòstia... Crec que de veritat volia estar sol. O almenys no amb nosaltres —La Norah va tornar a col·locar-se un altre floc sota l'orella. Per evitar fer contacte visual amb l'Aiden, va mirar-se les ungles. Manicura francesa, com calia esperar.
 
—Tu creus...?
 
—Les seves paranoies? No massa —La Norah va sospirar. L'entenia: ella tenia una opinió alta de si mateixa. Si s'hagués vist en aquella situació, hauria culpat a qualsevol abans que ella—. Són uns cabrons? Sí. Però segur que les situacions així a la Conselleria són el pa de cada dia. I que podem fer? Alimentar les seves paranoies? Posar-nos en pla Sherlock Holmes? No ajudaria a ningú. Menys a nosaltres si volem mantenir una feina en la qual som fotudament bons —Va fer un glop llarg de te. La seva gola s'havia eixugat de cop i volta.
 
—El premi a treballador exemplar tampoc no l'anava a guanyar, precisament... —va reflexionar l'Aiden. Tot i que va sonar com un reclam al qual s'aferrava desesperadament per creure en ell.
 
—Trobaré a faltar estar a l'Starsickles amb ell. Ens passem tot el puto dia allà. Són... és molt de temps —La Norah va esforçar-se per no parpellejar. Temia que els ulls es convertissin en cascades si ho feia.
 
L'Aiden va aixecar-se de la cadira i va abraçar la seva amiga.
 
—Jo també.
 
 
 
Al voltant de la moqueta color granat s'hi distingia un cèrcol d'un to més destenyit, just allà on havia aterrat la Candy. No havia aparegut de cop i volta: era el resultat d'anys, de molts aterratges de diferents persones que havien utilitzat la pols migratòria per visitar aquell pis.
 
S'havia tallat una mica els cabells des de l'última vegada que el Tony l'havia vist, però seguien sent rossos. La seva altura seguia dins la mitjana: en aquell llindar indefinit que algunes persones la definien com alta i altres com baixa. No era que el seu aspecte hagués transformat radicalment, en el mes que feia que no la veien; pareixia una dels pocs immunes als desitjos d'un canvi d'aspecte radical que més sovint que rarament s'apoderaven dels estudiants de l'Escola Màgica d'Arts Dramàtiques.
 
No obstant això, hi havia un canvi que el Joe va notar de seguida:
 
—T'han crescut els pits! Encara més!
 
—Sort que ets guapo, rei —La Candy va posar els ulls en blanc—. El Luke m'ha avisat. Tony... que ha passat? S'ha desenganxat el pòster de El gran Lebowski de la teva habitació? Els Arctic Monkeys han tret una cançó lleugerament pop? Has perdut el llibre del Murakami que estaves llegint?
 
—M'han fet fora del Wizengamot sense motiu —D'haver estat el marc de circumstàncies diferent, el Tony hauria contraatacat. Però ara es trobava massa desanimat per acompanyar a les seves paraules d'altre cosa que no fos un llarg sospir.
 
—Sense...?
 
—Ni un.
 
—I no has fet res per a què t'hagin fotut al carrer?
 
"Exagerar el currículum, fer el gandul, criticar absolutament tothom...". El Luke, però, va mossegar-se la llengua. No estava l'estança amb l'humor adequat per encarats veritats incòmodes i ell tenia por de les represàlies que es podien prendre contra la seva persona si decidia ser sincer.
 
—No. No he intentat recrear Arsènic per compassió fontent-li merdes rares als cafès—El Tony va tirar el cap enrere, fins que la coroneta li va fregar amb l'extrem superior del respatller del sofà—. No és que hagi estat el becari modèlic però, joder, tampoc no crec que ho hagi fet malament! Els cafès els portava de puta mare. I mai no em varen cridar l'atenció —Sobtadament, el Tony va deixar caure el cap. Ara pareixia més centrar a investigar les seves esportives blanques que no el sostre—. Trobeu que estic boig. La Norah i l'Aiden també. Han dit que eren retalls i bla bla bla. Segurament és això i som un puto inútil de merda.
 
Els tres, cada un amb els seus arguments, varen objectar a l'uníson que no eren amics d'un inútil. Normalment el Tony hauria dit que estaven fent un espectacle vergonyós però, baix aquelles circumstàncies, no va tapar-se les orelles. Va considerar que li era merescuda una petita injecció d'autoestima.
 
—Tinc una idea —El Luke va rompre amb la cadena d'elogis dirigits a la figura del Tony.
 
—Mai no dic no a un bon marató de Joc de Trons, però ara...
 
—No és això, Tony. Espereu un moment —El noi va córrer cap a la seva habitació i en tornar ho va fer acompanyat d'una pissarra blanca amb rodetes. Tenia escrites llistes de pocions que connectaven amb diferents molèsties mitjançant fletxes—. La utilitzo per estudiar —va aclarir, sobretot pel Joe. Pels altres dos havia quedat clar amb un simple cop d'ull—. Tony, ens ho has de contar tot des del principi. Tot. Amb pèls i senyals, sense ometre res. Apuntarem aquí tots els detalls rellevants. A veure si així podem treure res sospitós... Comença des d'on trobis pertinent.
 
—Ens hi tirarem tota la tarda... —va tallar la Candy—. Que tampoc no és que tingui res molt més interessant a fer, eh. No passa res per faltar a una altra classe d'història del teatre.
 
—Jo he quedat amb una noia d'aquí una hora! —va remugar el Joe.
 
—Entesos. A veure —El Luke va començar a caminar encerclant la pissarra —. No estaves mig implicat en un cas?
 
—És bastant difícil cagar-la quan el més important de la demanda són uns cucsbruts...
 
—No subestimem el teu poder.
 
—Candy, ara no. Tony, això és el més sospitós. Dubto molt que t'hagin fet fora perquè els del departament han pensat que ja era hora d'estirar les cames i anar a cercar-se el cafè solets...
 
El Luke va esborrar tot el que havia escrit a la pissarra. A continuació, va agafar un guix i en majúscules, a la part superior i al centre va escriure en majúscules TONY.
 
—Quan va ser la primera vegada que et varen parlar del cas?
 
—Fa cosa de dues setmanes, crec. Me'n recordo perquè era el dia que vaig acabar tant fins als collons de l'Smethwyck que li vaig escopir dins el cafè.


Llegit 169 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarMercè Granger 71 comentaris11/09/2019 a les 12:23:14
#27410Tinc 4 fanfictions i un total de 15 capítols

Avís per navegants - el comentari també és llarguet, sorry.

 

Hola!

Primer de tot espero que us hagi agradat el capítol. Crec que a jo m'ha agradat escriure'l i n'he quedat mitjanament satisfeta, i feia MOLT que no quedava així (des d'un dels Weird Sisters. Bé sense contar coses curtes com ressenyes i tal). Suposo que com més hi penso, aviat se'n va aquest sentiment però que hi farem. Volia penjar-lo dissabte (i ho he complert. AMB MITJA HORA DE MARGE PERÒ HO HE COMPLERT —m'ha ajudat que m'hi hagin cancel·lat plans, tot s'ha de dir xDDDD—).

Crec que em proposaré penjar cada dos dissabtes (perquè m'agraden els dissabtes i crec que és el dia que millor m'anirà fer-ho). Ho compliré? Descúbranlo en próximos episodios.

La primera escena del capítol és flash-back, les altres tres ocorren en temps actual. He pensat que millor ressolem un parell de temes, coneixem un poquet més de cada personatge i ens posem amb flashbacks. Seran dos capítols en teoria, però crec que no ho compliré perquè al final sempre m'allargo massa xDD. A més hem d'introduir a totes les adorables persones amb les quals el Tony fa feina i tant s'estima :D

Breu introducció per si algú no coneix la Candy: és estudiant de l'Escola de Màgia d'Art Dramàtic (com que son majors d'edat ja poden sortir de l'escola perquè els hi dona la gana) i era un personatge d'una altra fic meva però no us recomano llegir-la que és bastant desastre xDDD Però si us fixeu...:

"—En serio li canvien el puto cafè perquè no té quatre glaçons? —La Candy no s'ho podia creure—. Una vegada el Tony va anar a demanar el meu cafè al Starsickles i es va equivocar. La seva resposta? "Vaja, quina merda per tu"." —Capítol 2

Una ho té tot planificat 8) En realitat vaig ficar aquest easter egg perquè ja tenia mig pensada tota aquesta història i per si cap dia m'animava. Son tot com 'petites parts' d'una cosa que fa anys que duc pensant. I segurament surti un altre dels personatges amb bastant freqüència.

La cançó que esmenta el Tony és Mardy Bum dels Arctic Monkeys, us la recomano molt (la versió acústica al Glastonbury em pareix preciosa). He esmentat per damunt alguns gustos del Tony, suposo que no hi ha molta pèrdua perquè són bastant conegudes. Ja sabeu que cuido els gustos dels personatges, és específic de cada persona i trobo que poden dir bastant d'algú.

(Per cert, el Tony no té cap malaltia contagiosa ni res, no penseu que està contaminant a la gent xDDD No sé si m'he passat però m'ha fet gràcia xd u.u Conec a gent que ha fet coses molt pitjors.... xDDDD).

Sé que segurament no interessarà a ningú, però crec que a cada capítol li posaré una petita 'banda sonora" (o ho intentaré): música que he escoltat mentre l'escrivia o que em recorda a aquest. Que almenys a jo sempre m'agrada que em recomanin música. Aquest l'he escrit mentre escoltava el nou àlbum de la Lana del Rey, Norman Fuckin g Rockwell! (una OBRA D'ART), sobretot m'ha ajudat per escriure els trossos de la Norah, i la playlist de radar indie d'spotify. Menció especial a Carolina Durante i Mi Gran Virtud de Nunatak. L'anterior capítol el vaig escriure amb Lover, el nou disc de la Taylor Swift de fons <3

Tenim portadaaaa (me n'havia oblidat de comentar-ho lol). M'agrada, trobo que queda prou elegant. Si us interessa, els que he agafat per fer dels protagonistes són l'Ana de Armas (Norah), Jack Falahee (Aiden) i Harry Styles (Tony). No són al 100% ells, però em va bé agafar algun actor o semejante com a referent per l'aspecte de x personatge. Si trobeu que no es veu bé al Tony aquí us deixo un gif :D

Resultado de imagen de harry
styles
tumblr

Em podria passar la vida cercant imatges del Harry Styles. Us recomano molt el seu disc, és magnífic i molt Tony ^.^

Últim tema: trieu un nom! Deirdre, Pádraigín o Evelyn. Quin us agrada més? No m'acabo de decidir i és per un personatge que agafarà bastant protagonisme. Espero que us agradi tant com a mi!

Ja està tot. Crec. Em sap greu el borbamdeig de dades inútil u.u Moltes gràcies per llegir. Un petonet! <3

Resultado de
imagen de bye gif

 

 

 

PD: UNIVERS ALTERNATIU: El dia que l'Smethwyck es va adonar que el Tony no xerrava l'idioma de les sirenes.

SMETHWYCK: Hendlers, gràcies pel café. Una sirena ens ha fet arribar una demanda. Tradueixi-la.

TONY: Eh...

SMETHWYCK: En eseu currículum posava que vostè el parla molt bé.

TONY: Segons l'ocellet del Duolingo sóc excelent. Però sense dibuixets em perdo una mica.

SMETHWYCK: Ha mentit en el currículum, senyor Hendlers? Que més és fals?

TONY: ¿Te digo cual es mi currículum? El cariño de toda esta gente, cosa que tú no tienes.

Efectivament, sóc massa milenial i em passo massa temps a twitter no penseu que miro Sálvame, aquestes bajanades les conec gràcies als memes. Em sap greu xDD




AvatarUnapersona 207 comentaris18/09/2019 a les 12:43:09
#27412Tinc 6 fanfictions i un total de 39 capítols

Hola! Bé, doncs ja estic al dia amb la teva ff i preparat pel dissabte :3

De la manera com escrius m'agraden molt expressions o paraules que hi vas posant de tant en tant, com "starsickles", o això d'"esperança desesperada" (no sé si és un oxímoron accidental o escirt expressament, però m'encanta hahaha). També m'ho passo bé amb les referències a la "cultura muggle" que vas posant constantment; n'hi ha que no pillo perquè són cançons o pelis/sèries que no he vist, però n'hi ha que sí i està molt bé (Arsènic per compassió <3).

Bé, anant més al tema argumental, m'ha agradat llegir el flashback. Dona una mica de context a tot plegat i aprofundeix els personatges. N'aniràs posant en futurs capítols? Trobo que fragments escrits en una altra línia temporal o des del punt de vista d'un altre personatge sempre donen una dimensió més interessant a qualsevol història.

Em pregunto si realment hi ha una conspiració darrere de tot plegat. Sembla que l'argument va per aquí, però també podria ser que simplement el Tony sigui un paranoic i els seus amics s'hi afegeixin. I la Candy! Quan ha sortit em sonava el nom i el poc de la seva personalitat que hem vist aquí, i el comentari teu m'ho ha confirmat. Que guai que facis connexions entre lesteves fics. A veure quin és aquest altre personatge que apareixerà!

Caram, caram, així que la Norah és de família rica, amb elfs domèstics i tot. Així m'agrada, que no els esclavitzi! A vegades la societat màgica va molt endarrerida hahaha. M'agrada molt la dinàmica entre els diferents personatges, tinc ganes de llegit més! :P

Per cert, l'última frase m'ha fet gràcia: "vaig acabar tant fins als collons de l'Smethwyck que li vaig escopir dins el cafè." No havia dit que no recordava haver fet res malament? xD

Bé, doncs fins el proper capítol!




AvatarMercè Granger 71 comentaris02/11/2019 a les 13:00:19
#27418Tinc 4 fanfictions i un total de 15 capítols

"...preparat pel dissabte :3" Ai, que mal ha envellit aquest comentari HAHAHA. Sorry </3

Ai merci! El nom d'Starsickles m'agrada, en vera, vaig trobar que quedava bé, a vegades tenc bones idees i tot hahaha. M'agrada posar referències, intent no passar-me (a vegades es fa molt pesat) però se'm fa difícil resistir-me. Trob que fa més fàcil empatitzar amb els personatges i la història en general.

El pròxim capítol és enterament un flashback, so.... HAHAHA.

Ni confirmaré ni desmentiré les teves hipòtesis HAHA. La Candy és bastant imprescindible, no en aquesta història en si, però pel Tony ho és. I m'encanten els easter eggs que connecten històries, alguns d'escriptors o cineastes que m'encanta ho fan i hi posen molta cura iheartheart (Tarantino <3).

La Norah diria que en línies generals és la que menys m'agrada, però té aquests detalls que m'encanten. I el pròxim capítol també està que 'se sale' HAHAHA.

La memòria és bastant selectiva... HAHAHA.

Una abraçada! heart