Un huracà a les comarques de ponent - III. Huracà màgic
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 21/10/2019 a les 09:41:55
Última modificació 21/10/2019 a les 10:00:34
Tots els capítols de Un huracà a les comarques de ponent
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


III. Huracà màgic

Plantar-me davant de l’Oficina de Falsa Informació després de passar uns quants dies fora va ser tota una experiència. Vull dir, que m’havia acostumat al paisatge obert que visitàvem dia sí i dia també, i de cop i volta tornar entre les parets de la Conselleria va ser asfixiant. Vaig entendre què volia dir l’Adrian quan deia que no suportava pensar que estava sota terra, que érem uns bojos per suportar tenir les oficines allà.

Vaig tenir sort de trobar-me la Lorelei Aiguaclara, que era qui s’encarregava de dirigir l’Oficina. Era severa però t’escoltava, al contrari de l’Undersee. En plantar-me al seu despatx va arrufar les celles:

―Tu no estaves mobilitzada? ―Segur que pensava que se m’havien oblidat.

―Sí, senyora Aiguaclara. De fet, vinc de part de les patrulles mobilitzades a les comarques de ponent ―vaig enginyar-me―. Com a antiga membre de l’Oficina voldria saber més informació sobre el funcionament del protocol en relació a l’huracà.

―Llavors sabrà, obliteradora Carter, que el protocol s’està duent a terme. Pensava que el coordinador era el senyor O’Brien ―va afegir.

―I l’és. En sóc una delegada. ―Vaig desitjar que no m’enxampessin mai en aquesta mentida.― Tinc entès que la coordinació amb els governs locals s’està duent a terme de manera satisfactòria. ―Ella va assentir amb el cap.― Tot i així, no tinc clara quina coordinació hi ha amb els mitjans de comunicació.

―Els mitjans de comunicació?

―Ja sap, la televisió, la premsa...

―D’això se n’encarreguen els governs, oi? ―Hi seguia sense veure el problema.

―No. No realment. ―Les coses no funcionen com aquí, que a la pràctica sembla una dictadura, vaig voler afegir però no vaig fer-ho. A la mama li interessaria, aquest tros de conversa, pel seu anàlisi del món muggle. A veure si me’n recordo quan la vagi a veure.

Hi va haver uns segons de silenci.

―Crec que és important que hi hagi una coordinació des de l’Oficina de Falsa Informació al respecte, així com les patrulles que estem al territori ―vaig insistir.

―Quina importància tenen, aquests mitjans de comunicació?

―Si no volem haver d’obliterar tot el país, són cabdals. És important assegurar-nos que la informació que circula és la que a nosaltres ens interessa. Tant des de baix, amb els periodistes sobre el terreny, com des de dalt, en la coordinació i direcció dels noticiaris.

―No ho hem necessitat mai, tot això.

Vaig sospirar.

―Però no estem en la mateixa situació que en la dècada dels anys trenta amb el monstre del llac Ness. Els muggles evolucionen tecnològicament ―vaig fer èmfasi en les paraules―. Ara obtenen imatges molt més nítides, i són capaços de retransmetre-les arreu del territori en temps real. Fins i tot a l’estranger.

Aquesta vegada va fer que s’ho pensava.

―I què proposes?

Vaig fer un somriure.

―Per una banda, que les patrulles s’assegurin de la transmissió de la informació a peu de carrer i, per l’altra, la coordinació de l’Oficina amb l’O’Brien s’encarrega de la part directiva.

―Això suposaria un nivell d’infiltració que entra en contradicció amb la metodologia dels obliteradors. Com ho resols?

―Infiltrant-nos augmentem l’eficàcia. I per infiltració, vull dir vestir de muggle. De muggle d’aquesta dècada, evidentment ―vaig afegir, recordant l’últim campionat de Quidditch.

Va empetitir els ulls com si no m’acabés de creure.

―Entenc, per tant, que aquest plantejament ha estat aprovat pel senyor O’Brien i la resta de les patrulles.

No va ser fins aquest moment que em vaig adonar en el merder en el que m’havia ficat. Vaig empassar saliva intentant guanyar temps. Què havia de respondre? Què passaria ara? Vaig decidir assentir amb el cap.

*

Quan vaig explicar la situació als altres, no vaig aconseguir sentir-me millor al principi. A l’Oliver no li agradava que anéssim a esquenes de l’O’Brien, no fins al punt de contactar directament amb l’Aiguaclara, que és el que ja havia fet. El Paul em donava suport. I la Heather estava tant pensativa que pràcticament semblava que estava absent.

―I ara què fem? ―va preguntar l’Oliver, enfadat.

―Ha funcionat, en la mesura que nosaltres quatre ho hem provat ―va parlar ella, finalment―. Em sembla que puc convèncer alguns líders de les patrulles perquè ho facin en els seus grups. ―Tenia la mà sota el mentó i mirava enlaire.― I, potser, fins i tot alguns membres del grup de l’O’Brien que contacta els muggles i l’Oficina perquè ho tinguin en compte. Si tu em tornes a explicar més bé això de la televisió per cable. ―Em va assenyalar amb el dit.

Vaig somriure, complaguda que la Heather ja estava pensant més enllà com dur-ho a terme.

―Però a tu et destituirà l’O’Brien, quan se n’adoni ―em va renyar l’Oliver. Ja sabia que era la petita del grup, però ara em tractaven tots com si fos una criatura.

―És una possibilitat que no sé com podríem impedir ―va dir el Paul.

―Aquesta nit hi ha reunió de líders de patrulla, i no és fins demà o demà passat que l’O’Brien contacta l’Oficina ―va informar la Heather―. Tindré temps d’explicar-ho a alguns companys abans que ell sàpiga res. Excepte, és clar,  si rep una notificació per mussol urgent, que llavors ja pots considerar-te convocada i expulsada. Amb molta probabilitat.

―Però era una cosa bona i útil, bé ho havia d’explicar a l’Oficina! L’O’Brien em va ignorar ―em vaig defensar.

―Sí, però ell és qui té poder, no tu ―va fer l’Oliver.

La Heather va negar amb el cap.

―L’O’Brien té massa poder. I és un cregut. Potser ja és temps que les coses canviïn.

*

No importava quantes vegades veia la destrucció que assolava aquella terra, i ja en portàvem més d’una setmana sobre el terreny, que se’m trencava el cor cada vegada que ho veia. No només eren les teulades aixecades, o els arbres arrencats de soca-rel, i els carrers plens de fanals tombats... També era la gent que quedava ferida enmig de tanta destrucció.

A vegades em superava una mica, sobretot veure els ferits. M’hagués agradat fer-hi alguna cosa més, però llavors havia de recordar que jo no era una muggle. Era una bruixa, i tenia la meva feina. Fent-la bé era l’única manera d’ajudar-los, als muggles.

Al principi, els Cavallers de la Mort havien anat per zones molt rurals i sempre amagant-se molt. Destruïen els boscos, i nosaltres simplement havíem d’esborrar la memòria dels testimonis des de les seves cases. Ara travessaven carrers a plena llum del dia, i nosaltres havíem d’anar-hi al darrere, a esborrar el rastre.

Perquè els aurors ja s’encarregaven de perseguir-los a ells. I els del departament de Bèsties Fantàstiques ja buscaven el gegant. I els muggles ja tenien els seus hospitals, les seves ambulàncies i els seus serveis d’emergència per socórrer els ferits. Nosaltres havíem de socórrer els il·lesos: alliberar-los dels seus traumes relacionats amb la màgia negra... No, canviar les impressions de veure la destrucció de les forces del mal per la d’un huracà.

Un huracà a Anglaterra.

*

Quan em va convocar l’O’Brien, uns dies més tard, m’esperava que a la tenda només hi seria ell. I em destituiria sense dir-me res més. O potser que m’ho notificarien per carta, sense donar-me l’oportunitat de defensar-me; que ja devia haver perdut feia dos anys, a ulls seus, per molt que llavors fos només una aprenent.

Però hi havia tots els líders de patrulles, amb l’O’Brien. Ell em va escridassar, sobre com m’atrevia a desafiar la seva autoritat. No me’n recordo quines paraules em va dir, però algunes eren gruixudes. Tenia el rostre ben vermell de la ira. Em vaig defensar tant bé com vaig saber, adonant-me que em palpitava la templa. L’odiava.

―Prou!

La Heather va interposar-se abans que allò acabés en un duel. Hauria sigut una actitud molt infantil, em va renyar després, tot i que en el fons s’hagués mort de ganes de veure-ho. En aquell moment va mirar l’O’Brien i va dir:

―Així doncs, quina és la teva decisió, en representació del director Undersee, respecte la obliteradora Carter?

Va fer una breu ganyota abans de dir:

―El protocol es durà a terme tal i com s’ha dut sempre a terme. Obliteradora Carter, torni amb la seva patrulla, i espero no veure-la més en aquesta tenda.

No sé com, vaig mantenir el lloc.

―D’acord ―va dir la Heather, i vaig veure l’ombra d’un somriure als llavis―. Ja es pot desconvocar la reunió ―va afegir. Una potestat que només tenia l’O’Brien, però tothom la va obeir.

*

Per quan necessitàvem un descans, els vaig ensenyar els pubs muggles, amb les seves begudes muggles. I els televisors, i les converses entre parroquians. Ens anava bé adonar-nos que estàvem fent bé la nostra feina.

―No m’ho acabo de creure ―vaig dir, recordant la baralla del dia anterior―. Encara estic aquí.

―Això és perquè no estàs sola. Has aconseguit minar la credibilitat de l’O’Brien. Vaig aconseguir que una altra patrulla fes la mateixa metodologia que nosaltres, i l’eficiència ha millorat. Les altres patrulles ho noten, i n’hi va haver una altra que va contactar amb mi després de la baralla.

―I l’Oficina?

―El Davies em va dir que l’Aiguaclara està interessada amb el tema dels mitjans de comunicació, així que suposo que l’O’Brien s’ho ha de menjar amb patates. ―Va somriure complaguda.― Què coi li vas explicar?

―Que no podíem actuar igual que amb el monstre del llac Ness ―vaig fer, guinyant l’ull.

Van esclafir a riure.

Llavors, de cop, el Paul es va posar molt seriós i ens va fer callar. Ens va assenyalar la televisió. Era tot just el final del telenotícies, i estaven donant el temps. Damunt d’aquell mapa d’Anglaterra, destacaven l’huracà a les comarques orientals i feien recomanacions que els muggles no s’hi acostessin.

Amb cara de pòquer, o una cara tant neutra com vaig saber fer, vaig escoltar els comentaris dels parroquians. I tots semblaven coincidir que allò era una bestiesa, que el govern muggle s’havia coordinat malament i que esperaven no veure mai més una cosa així.

Vam celebrar la nostra victòria amb una nova ronda de cervesa muggle, prometent-nos que ho repetiríem a la Marmita Foradada amb Batut de Bescuit, o alguna cosa més forta, què coi.

Però la missió encara no havia acabat.

*

Nota: I aquí un altre capítol! Gairebé me n'havia oblidat, haha. He vist els comentaris del primer capítol (merci!). Els comentaré quan pugui, però tinc en compte lo que em comenteu a l'hora de revisar els capítols. Espero que us agradi tant com tots els altres capítols (tot i que el meu preferit és el quart). Comentaré quan pugui, ara vaig bastant enfeinat, i també tinc moltes altres coses pendents del fòrum que potser hi pararé atenció abans. Ens llegim! 


Llegit 43 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarUnapersona 207 comentaris29/10/2019 a les 20:36:00
#27416Tinc 6 fanfictions i un total de 39 capítols

Bé, avui he fet un sprint i ja soc aquí!

La veritat és que a banda del tema aquesta més ètic també em tenen intrigats els fets en si. Domino poc la història del món màgic, i no sé si realment t'estàs basant en un fet "real" o t'ho has inventat, però bé, a veure si al final en treiem l'entrellat!

També és un alleujament saber que no l'han feta fora. Ha, O'Brien, take that! :P I m'alegro que la Heather i l'Aiguaclara li facin costat. Que, per cert, Lorelei Aiguaclara? Hahaha, m'ha fet molta gràcia aquest nom, i també el detall de mencionar el monstre del llac Ness. Increïble que no es creguin que els muggles evolucionen! Aix, aquests bruixots...

Mola veure aquestes interaccions amb el món muggle (el pub, en aquest cas), també seria interessant veure les conseqüències que té això d'infiltrar-se. Vull dir, la policia s'adonarà que hi ha uns polis de paisà falsos, no? :P

Bé, m'ha continuat agradant molt! Fins el proper capítol!