Els becaris del Wizengamot - 03 — El psicòleg me'l pagueu
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 02/11/2019 a les 14:39:20
Última modificació 16/11/2019 a les 15:50:26
Tots els capítols de Els becaris del Wizengamot
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


03 — El psicòleg me'l pagueu

NOTA: Han passat mil·lennis i ho sé. Disculpes i excuses estan incloses al comentari del final dels capítols. Ara només un incís: el capítol anterior va acabar amb el Tony fent introspecció dues setmanes enrere. Els relats d'aquest capítol en son part. És a dir, és un flashback dues setmanes abans.

Ea, que se vos faci lleu (que tardeu menys que jo en escriure’l xd). 


 

D'haver-se volgut agafar una escena de l'oficina del Wizengamot per fer-ne un quadre costumista, ben bé podria haver estat aquella. Resumia molt bé la quotidianitat d’aquell petit espai.

Llumets liles revolotejaven per tota la sala. Les comunicacions externes eren tan imprescindibles en aquell petit ecosistema com els escriptoris i les plomes. Algunes arribaven. Algun se n'anaven. Algunes deambulaven per allà, perdudes, sense entendre que havien anat a parar a la planta incorrecta.

L'interiorista a càrrec sens dubte havia actuat amb mestria admirable en el seu moment: havia aconseguit encabir tants escriptoris amb les seves respectives cadires com havia estat possible però sense conferir-hi una sensació d'atapeïment. A no ser que hi passés una persona d'extraordinària corpulència, es podia passejar entremig d'aquests amb total comoditat. Cada un d'aquests deixava a traslluir la personalitat del seu ocupant com tal sols els retrats psicològics més precisos poden fer.

La Norah a vegades definia el seu com "una obra d'art de la burocràcia". Curosament, s'havia preocupat qualsevol objecte que rompés l'harmonia i la planificada simetria. A cada extrem de la taula hi havia el mateix nombre de carpetes; dues torres bessones que feien de sentinelles de la ploma del centre. Tan sols amb un cop d'ulls, era fàcil determinar perquè en necessitava, de guàrdies: devia ser un dels models més cars que Scribbulus havia albergat mai.

Per la seva desgracia, feia dies que no la tocava. Així i tot, la tasca que tenia encarregada no li desagradava del tot: ordenar diferents documents del Wizengamot, la majoria de segles enrere. Era extremadament curosa amb la manipulació de tals pergamins: un moviment mal estudiat i pareixia que es desintegrarien en pols per sempre més.

Un informe sobre Anna l'Estranya l'havia abstret. S'havia inclinat sobre la taula, a la recerca d'una posició de lectura més còmoda. Ignorava, però, que aquella postura també pronunciava més l'escot de la brusa. Qui se n'havien assabentat eren el Bore i el Haverford: indecentment, s'havien girat per restar de cara a la noia. La comentaven entre rialletes com si fos un animal de circ.

Quan se'n va adonar, d'un pèl va anar que tota la Conselleria no esclatés en flames.

Va inspirar pesadament, com li havia ensenyat la mare. Va expulsar l'aire. Va tornar a inspirar, amb un cop no n'hi havia prou. Va tornar a expirar. Estava més tranquil·la? Bé, almenys ja no desitjava exhaustivament fer explotar els escriptoris dels seus dos companys.

Va alçar la mirada, calculant que la imatge projectada de nena bona i calmada romangués inviolable. En aquell moment, no tenia res a envejar a totes aquelles actrius que tenien un Oscar a la tauleta de nit: l'ànim que deixava relluir a la cara i el que veritablement sentia no podia ser més oposats. Exteriorment, calma. Interiorment, ràbia.

—Algun problema?

El to de la seva veu anava unànime amb la seva expressió facial. Intrencable.

—De fet, estic treballant en un assumpte administratiu de summa importància —L'home de mitjana edat situat darrere el cartell que predicava 'Uriah B. Bore' va emprar el mateix to insípid i mancat d'emoció que tant el caracteritzava. La Norah va jurar que fins i tot la mosca que revolotejava prop del seu cap va fugir en escoltar-lo parla —. El Departament Internacional de Cooperació Màgica Internacional ha tornat a diferir sobre el gruix dels calders importats... han decretat que la pujada de tres mil·límetres de l'any passat no era afavorida pel negoci... les accions de les empreses de calders van devaluar un 4%... —Ja estava avorrida—. El cap de departament, el senyor Barbary... és un home molt eficient... segurament estarà prop de la jubilació... A la tauleta hi té imatges de la dona i el fill... se'm fa conegut, el noi... —Era massa tard per dir-li al Tony que li portés un altre cafè?—. I clar, necessiten que nosaltres ens ocupem de la paperassa... necessiten que sigui legal... —Una imatge va venir a la seva ment: asseguda a la primera fila de la classe del professor Bins. No havia sentit un tedi tan insofrible des d'aquell temps—. Mentre anava a la seva oficina m'he trobat a l'ascensor...

Si li donaven una mica de corda, una microconversa tan sols, el Bore tenia el dubtós talent de convertir-ho en un monòleg de superficialitats que es podia postergar hores. Potser amb una veu fluida i agradable podria haver-ho amenitzat. Però, aparentment, mancava de la facultat de modelar el to: sonava robòtic, com si mai no hagués après el que eren les emocions.

La manera com es projectava al món tampoc no aconseguia arrencar-li unes notes de misteri, d'aquell que fes que la gent pogués interessar-se a conèixer-lo més. Podia bravatejar de no ser lleig; malgrat això, el seu aspecte normalment no feia que algú li dediqués una segona mirada. Uns trets perfectament comuns, sense un nas massa allargat o un llavis de fil; els cabells de color palla restaven aixafats, com si s'haguessin avorrit de lluitar contra la gravetat. El seu escriptori tampoc no sobresortia en cap manera: no estava desordenat, però no presentava la perfecta simetria com el la Norah. Tenia bastants carpetes a sobre: segurament tots sobre actualització de permisos i tots els temes administratius tan soporífers dels que s'encarregava. L'únic objecte que podia causar, si més no, certa curiositat era un marc de fotos. La Norah, ara mateix, el tenia d'esquenes, però ja feia temps que s'havia encarregat de descobrir que hi havia a la imatge: un moix mirava des d'una caseta de mascotes, amb la mateixa alegria del seu amo. Pel que havia pogut investigar, el Bore no tenia cap dona ni descendents coneguts. No dubtava que, en efecte, així fos: els seus serveis d'intel·ligència mai no fallaven.

—Almenys són vius, els teus clients... —Benedicth Asher, notari encarregat dels testaments, havia decidit interrompre el monòleg del Bore. Si el Bore parlava amb to monòton; almenys es podria dir que l'Asher no ho feia: el seu to s'anava entristeixent exponencialment. Quan arribava a la última síl·laba, nombrosos cops, els del seu voltant inquirien si seria capaç de reprimir els laments—. Un altre incident amb una marmita, que va explotar. Per sort tenia en regla el seu testament. Ja em podria haver passat a jo, l'altre dia la nena estava jugant amb les potingues de les pocions... just abans de dir-m'he que m'odiava. I ahir la meva dona em va enviar al sofà. Un altre cop. L'única que no m'odia és la gossa i començo a dubtar-ho...

La Norah li va passar un mocador. L'Asher va sonar-se els mocs tan fort que tota la Conselleria se n'assabentà, però sense interrompre els ploriquejos sobre com la dona l'amenaçava de deixar-lo dia rere dia i en les ganes que tenia de tornar a casa seva i tancar-se a l'habitació del pànic. El Bore l'intentava consola malgrat que era totalment inútil: l'única manera amb què les seves paraules podrien cessar el plor d'algú era perquè d'adormit, resulta difícil plorar.

Havia desencadenat el caos. A veure qui es concentrava així.

Però encara va cometre la insensatesa de creuar la mirada amb el Haverford. El segon de contacte visual va indicar-li que estava preparant els seus acudits estrella i les frases per lligar més bastes per dedicar-li.

Allò ja era massa. Hora de tocar el dos.

 
Pam. Pam. Pam.

Cada vegada que estampava el segell del Wizengamot sobre un informe, feia el mateix so sec. Però, per molt que ja hagués interpretat tot un concert d'aquella melodia, la pila d'informes no pareixia decréixer ni un mil·límetre. No importava amb quanta força feia anar el mata-segells: la pila continuava impassible.

L'Aiden es va tornar a preguntar quina mena de progrés laboral significava estampar segells. Almenys devia considerar-se un augment respecte a dur l'esmorzar de l'oficina. Ja feia setmanes que havien relegat solament el Tony a tal tasca.

—Digue'm que necessites ajuda.

—Un parell de mans no són necessaris per posar segells, en necessito un altre —El to de l'Aiden havia estat excessivament sarcàstic—. No estaves encantada, ordenant informes?

—Quan l'Asher s'estava callat —No havia murmurat, precisament. Per sort, els gemecs de l'Asher van amortir les seves paraules—. Està parlant de la visita de l'uròleg d'ahir... He pagat pel pastís del berenar i no penso vomitar-lo. Això té molt poca classe.

—Canvia't de lloc. El del Tony està buit.

—Admiro el teu sentit de l'humor. Merlí sap que adoro el Tony, però... —va reprimir un calfred. Tan sols mirar l'escriptori li havia gelat els ossos—no pas per allà. Veure'l em posa malalta.

Era desconcertant la quantitat de trastos que el Tony havia aconseguit arreplegar malgrat que, tirant per l'ample, la cadira tan sols l'havia tocat quatre cops. La col·lecció era heterogènia i, de ciència certa, inútil per a exercir l'ofici: una rèplica de la ploma de Mark Twain, una Conklin Crescent Filler, que molt maca però tenia tota la pinta de no escriure una merda; una versió en idioma original de Guerra i pau; dues figuretes que simulàvem l'Uma Thurman i el John Travolta a Pulp Fiction; un funko pop del Tyrion Lanniester; un vinil de The Smiths. Un necessari incís: no hi havia tocadiscos a l'oficina.

—Com et vegi l'Smethwyck aquí de xerradeta te'n caurà una...

—S'ha tancat al despatx fa tres minuts. Duia una bossa del Burberry Beauty. Crec que per la mida s'ha comprat un kit facial —La Norah deixava anar la informació com si res, mentre enredava els dits en la bandereta d'arc de Sant Martí que l'Aiden tenia a l'escriptori—. En una hora aquesta no surt.

—Espero que també hagi comprat pasta de dents. Després de prendre's el cafè que li ha portat el Tony, li vendrà bé —va reflexionar l'Aiden. No havia ignorat l'expressió de dolça venjança que havia adoptat el Tony quan li havia donat el cafè a l'Smethwyck—. Com ho pots tenir controlat tot tan bé sempre?

—Talent natural. Qui val...

—EL MEU CAFÈ NO ÉS LIGHT!

Sols analitzant els crits proferits al Tony per l'Egdecombe, qualsevol hauria pensat que acabava d'assassinar sa mare davant dels seus ulls. Era com si, en lloc de l'absència de la creu a la casella de light, hi hagués trobat proves del crim innombrable.

—TENIES UNA FEINA A FER. UNA FEINA. EL MEU CAFÈ HA DE SER LIGHT. L. I. G. H. T.

—Sap lletrejar, l'Egdecombe. Quina sorpresa més agradable —va murmurar l'Aiden.

—Jo també em preocuparia de no ingerir massa greixos amb la pell que té... Espera'm aquí.

—Norah... —Però la noia ja no l'escolta. L'Aiden coneixia aquella mirada: mai no augurava res de bo.

Però l'Egdecombe estava massa ocupada escarmentant al Tony per fer cas a l'hecatombe de metre setanta que s'apropava cap ella.

Cada passa, significava nous projectes i maquinacions ideals per una venjança. No li encantava planejar complots, però l'Egdecombe s'estava passant de la ratlla amb el seu xicot. Havia estat la gota que omplia el vas per fer la Norah decantar-se de la calma a l'enuig. A més a més, l'avorriment que s'havia instal·lat en la seva rutina també contribuïa a crear plans malèfics. D'acord: els complots eren, per ella, una mena de teràpia.

—Marietta —Admirable era el domini que la Norah tenia seva la pròpia veu: en aquell moment, a pesar de tenir un veu considerablement greu, sonava dolça com el sucre—. No és tan greu prendre's un cafetet amb llet sencera de vegades. Si estàs fantàstica... per una dona de la teva edat —Primera ganivetada—. I tens un port fantàstic... admiro la valentia amb la qual saps portar imitacions com si fossin reals.

—Norah... —El Tony havia romàs inusualment callat. Quan va trencar el silenci, va ser amb tot just una remor d'advertència.

—Deixa'm fer —Les paraules de la Norah van ser encara més inaudibles. Però el seu somriure continuava sent enorme: estava nadant entre la línia entre 'simpàtic' i 'psicòpata'.

—Gràcies, Rowle —L'Egdecombe  havia utilitzat la mateixa cordialitat excessivament forçada de la Norah. Aquella cortesia no era més sinó amenaçant. L'Aiden va ponderar l'opció de fer-se crispetes i veure aquella batalla des d'enfora.

La Norah hauria jurat que, a través dels ulls de l'Egdecombe, va veure-hi espurnes: els engranatges del seu cervell estaven rodant frenèticament, treballaven incansables a la recerca d'una adequada resposta.

—Vaig a parlar amb l'Yvonne, si em disculpes... —Era l'única de l'oficina que aguantava l'Smethwyck. Amigues intimes per la gràcia de ser insuportables a ulls de tots els altres.

Una veu desconeguda la va aturar.

—Si no t'importa, Mary, primer aniré a parlar jo amb ella.
 
 

No cabia dubte: aquella dona no treballava a la Conselleria.

La seva entrada a l'oficina va deixar una estela de fum i colls dislocats. Aquest n'era el primer indici. Tampoc no complia amb el decòrum exigit als treballadors d'aquell lloc. Els pantalons de cuiro pareixien quasi incrustats a les seves cames; com n'havia trobat uns de tan estrets era un misteri: les seves cames eren a dures forces dues branques fines. Contrastaven amb la camisa d'enlluernador blanc que duia amagada sota els pantalons, formant algunes arrugues a la part baixa d'aquesta, exagerades pels cinc botons oberts a la part de dalt: deixaven entreveure un sostens d'encaix negre. Quatre línies vermelles, paral·leles, descrivien un pont entre una esculpida clavícula i la tela d'encaix. Sense cap vermellosa a la pell contigua, no pareixia una ferida nova; però tampoc no estava del tot cicatritzada. Potser tal dany estava en un punt d'inflexió: mai no es tornaria a encetar, però mai no s'acabaria de curar del tot.

No, no treballava allà, però caminava com si no li importés el més minim. Com si no en tingués cap dubte que li era permès estar allà. Actuava amb naturalitat davant la multitud mirant-la complexa: com si des del naixement hagués estat exposada a tals situacions. Mai no havia estat de les que s'acovardeixen davant l'atenció. És més, li agradava.

No era ben bé guapa, però no podria haver estat més atractiva.

Els tacons li estilitzaven la figura. Poques dones s'haurien atrevit a dur-ne quan la genètica les havia beneficiat amb una altura superior a la mitjana, però ella mai no havia format part de la majoria. Els seus trets ja no eren infantil, si mai ho havien estat: eren durs, definits, des del nas ample a les galtes xuclades. Les celles eren primes i arquejades; acordes als ulls ametllats asiàtics. Lleugerament enfonsats, ho destacava encara més mitjançant un marc fer amb llapis d'ulls. Era, juntament amb el carmesí dels llavis, l'únic maquillatge que duia. Negre, roig, ambdós contrastaven amb el marbre de la pell.

—Louisa —L'Egdecombe estava visiblement desconcertada—. Que hi fas aquí?

—Necessito parlar amb la teva cap —La dona va deixar caure el cigarret, i just tocar la fusta del terra, en va sofocar la flama amb el taló. A la Norah quasi li dóna un atac en veure el sol tacat de cendra. Al Tony el varen envair les ganes de fumar-se'n un—. Màxima importància. M'envia el Periòdic Profètic —Ja es trobava just davant la porta del despatx—. Ah, dóna-li records a la meva cosina.

Va tancar la porta d'un cop sec: aquest va insonoritzar els possibles crits de l'Smethwyck en interrompre-la sense avisar en plena sessió d'hidratació facial.

Aquella inusual entrada havia desestabilitzat l'ambient: ningú va continuar amb les tasques d'abans, excepte la Shafiq, qui pareixia aliena a qualsevol estímul dels seus companys. Aquell panorama va propiciar que l'Egdecombe, empresa per la seva amistat amb l'Smethwyck, s'autoproclamés persona al càrrec. Va fer un recorregut per les diferents taules a motivar als treballadors a seguir amb els seus que-fers. No s'hauria d'haver allargat molt, el grup tampoc no era molt nombrós, mes el principal impedint es va convertir en els bons vint minuts que l'Egdecombe es veia obligada a usar per convèncer a cada individu. El seu rol era el d'una seguidora, no una líder; aquelles feines mai no li havien anat bé.

La Norah va posar en blanc els ulls. Aquella dona de veritat que era inepte. El seu grau d'ineptitud esdevenia hiperbòlic: en aquella oficina, destacar per aquella qualitat ja era difícil. Els pitjors dies semblaven les olimpíades mundials de la ineptitud. Va tornar a la feina, esperant que aquella mostra de productivitat laboral la feies sobresortir.

Al Tony li va costar més decidir que ver a continuació. Liquidat el repartiment de cafès i sense l'Smethwyck disponible, la llista de coses que fer del Tony es va escurçar significativament: ja no en tenia cap (tot i que veia amb temor com el got de cafè i el colze de l'Asher estaven massa a prop. Segurament es repetiria la rutina diària: el tombaria inintencionadament i ell hauria de tornar a baixar a cercar un substitut per la beguda bolcada). Dubtava si els nous poders autoatorgats de l'Egdecombe el traslladarien a una altra activitat laboral; però si havia de ser així, tenia tota la pinta que trigaria a descobrir-ho. Encara estava per la segona parada de la gira motivacional.

Va decidir amenitzar aquells instants morts amb la companyia de l'Aiden. Per tal de facilitar aquell fi, va arrossegar la seva pesada cadira fins al lloc de l'Aiden. S'esperava una calenta acollida, mes com a única resposta va rebre un arrufament de celles.

—Saps que era més fàcil un accio? —Els informes a marcar havien tornat a acaparar la mirada de l'Aiden.

—No m'havia sentit tan apreciat des que el meu pare es va oblidar del meu novè aniversari —En realitat li va fer un regal: la primera entrada a una llarga col·lecció de decepcions i abandonaments.

—Bé, estic impressionat. No pensava que el teu múscul donés per moure la cadira.

—Normalment m'ofendria pel teu comentari però estic intentant abandonar la masculinitat tòxica i les expectatives que m'imposa aquesta sobre mi mateix.

—Deus estar sofrint molt. Persisteix, ja queda poc.

—Aquella... era la Louisa Wooldrigde, oi? —El Tony va canviar de tema. Un sentiment d'assossegament el va envair: quin plaer haver deixat anar la pregunta que feia tant temps que desitjava formular—. La periodista d'investigació.

—Ahà.

—És fort, que estigui aquí. El llibre sobre la investigació del cas del Sirius Black és del millor dels darrers anys.

—També és forta la trola que ha contat que ha vingut per encàrrec del Periòdic Profètic. La meva mare em va contar que la van fotre fora fa una setmana. Ho estaven desitjant ja.

—Vols dir que troba temps per interessar-se pel que passa a la redacció? Tanmateix destrossar la vida d'escriptors deu ocupar temps —La Deirdre Donahoe, l'encarregada de la secció crítica literària del diari, era coneguda pel seu estil incisiu i contundent, i, com diria ella: demolidor.

—Diu veritats.

—Les crítiques positives de ta mare existeixen en realitat o són un mite? Crec que MythBusters els hi varen dedicar un episodi.

L'Aiden va enxampar al vol una de les comunicacions internes. Just d'obrir-lo li va mostrar al Tony.
 
  1. Aiden, no li contis a ningú que l'han fet fora de El Profètic. La informació és poder.
  2. Demana-li a ta mare a veure si pot esbrinar el motiu.
  3. La teva mare és l'equivalent literari a la Michelle Visage de Drag Race. Molt hater.

Petonets, Norah ♡.


Quan es van girar, la Norah seguia a l'altre cantó de la sala, ordenant fitxers.

—Els soviètics haurien guanyat la Guerra Freda amb ella —El Tony no era aliè a l'oïda sobrenatural de la Norah.

—Ja els agradaria als serveis d'intel·ligència tenir la seva eficiència.

Una nova comunicació els va arribar.
 

Estaria divina amb l'uniforme d'espia.


—Fa por —va sentenciar finalment l'Aiden.
 
 
Estava preparada per enviar el tercer missatge, però la intuïció la va alertar que era convenient girar el cap. No la traïa: l'Egdecombe, miracle inimaginable, havia aconseguit retornar la normalitat a l'oficina i s'atracava cap a ella. La seva expressió facial no li conferien excessius motius per estar segura.

—Rowle...

—Ja quasi he acabat d'ordenar els informes —va mesurar curosament l'entonació sarcàstica que acompanyava les paraules.

—De fet, tinc una feina millor per vostè.

—Això no és competència de l'Smethwyck?

—No crec que a l'Yvonne li sembli malament. Acompanyi'm.

Mentre s'aixecava, dues forces varen dividir la Norah: la innata que adquireixes quan provens família que t'ha fet creure que et mereixes el món pel sol fet d'haver nascut; el pare li havia inculcat que, des del bressol tot l'hi havia de venir donat tal desitgés, i, per tant, cap mena de situació l'obligava a acatar ordres. Però l'astúcia i el sentit comú també li indicaven que, a vegades, era millor abaixar el cap. No ignorava que estava en posició precària i la seva rebel·lia d'avui segurament li sortiria cara. Sabia que, encara que la fessin fora, el seu pare sempre podia moure els fils per tal d'aconseguir-li algun càrreguet solament pel gran mèrit de ser filla de. I aquell era precisament el problema: l'orgull mai no la deixaria acceptar tal destí. S'estimava més seguir aquell camí on totes les passes eren donades per mèrits propis.

Resumint: era millor tragar-se l'orgull i obeir. El que duia fent des que va començar les pràctiques.

En trobar-se davant l'escriptori del Tiberi Ogden la va colpir el pressentiment que, potser, havia subestimat l'Egdecombe. Allò no podia ser bo.

El Tiberi Ogden, des de feia anys, es limitava a ser una mera ombra d'allò que havia estat. Costava creure que, darrere aquella pell de passa arrugada, s'amagava un dels membres més selectes del Wizengamot: la dedicació a temps complet a la feina i la renúncia a obtenir una vida personal plena havia estat el preu a pagar. Va suposar un trauma per ell haver de dimitir, juntament amb la Griselda Marchbanks, però la qüestió ideològica es va imposar. Mai no van aconseguir restar molt enfora del tribunal, així i tot: just es va restaurar la pau a la Conselleria, ambdós ja tornaven a pul·lular per la desena planta.

Però mai no va tornar a ser el que era.

S'havia convertit en bastant inútil amb l'edat: pareixia que el que l'enllaç que l'unia amb la realitat s'havia difuminat completament. Potser per la soledat, potser pels quatre divorcis, potser tots els elogis li havien pujat al cap. No es jubilava perquè no tenia on més passar el temps i segurament acabaria perdent-se del tot de no trobar-se envoltat de la familiaritat de l'oficina. Mes feia temps que la familiaritat no incloïa judicis: es resumia en tasca burocràtica que feia conjuntament amb la Marchbanks, menjar a totes hores, cercar desesperadament muller i intentar fer anar l'ordinador (l'hi havien instal·lat per qüestió d'imatge. Aparentment, era un invent muggle de molta utilitat i, després de la Segona Guerra Mágica, era necessària una rentada d'imatge de cara a la política amb els muggles). Certes concessions que li havien estat atorgades per la reputació que el precedia.

—El Tiberi necessita ajuda passant a l'ordinador unes cartes.

Idò tampoc no era tant. La Norah va sospirar alleugerida. Ja es visualitzava rentant els lavabos: la perspectiva de transcriure quatre documents avorrits no li era res pesada.

—Perfecte, baby! Vine, vine aquí...

La cadira de la Norah va levitar des del seu escriptori fins davant la seva propietària. (L'Aiden li va donar un cop de colze al Tony: així com es fan les coses).

—Us deixo sols, aleshores.

L'Egdecombe va partir, no sense dedicar-li un somriure malvat a la Norah. Aficionades. Per començar, el somriure de mala puta no era així exactament: menys oberts, les celles un poc arrufades, el cap més alçat.

—Apropa't, apropa't més —L'Ogden avui pareixia tranquil. Just la Norah havia complert les seves ordres, que es va trobar amb un manat d'extensos pergamins a la falda—. Els hi he estat escrivint cartes a les meves xicotetes i les hi vull enviar per correu electrònic, perquè vegin que sóc un modern. Això de ser picaplets és que atrau les bones mosses...

—Ningú diu això, però vale —La Norah començava a tenir por.

—No se'm dóna gaire bé això. Ah, i no et tallis amb les caretes aquelles! Que quedi molt passional.

Va girar el portàtil cap a la Norah. Fent avaluació dels danys, aquest no eren massa greus: unes cartes d'amor melindroses d'un pobre avi que no tenia ningú més i devia pensar que posant un nom aleatori al correu electrònic ja valia per trobar xicota.

Però quan va començar amb la primera va veure que no era res d'allò.

Dedicada a una tal filipinacatxonda69@magimail.com, estava dotada d'un contingut sexual bastant explícit, tant que deixava al Kama Sutra com un simple llibre per nens. Varen aparèixer un seguit d'imatges al cap de la Norah que li costaria anys esborrar. I segurament, també requeririen atenció psicològica. Valia més que la Conselleria li'n proporcionés.

Ah, que a més hi havia inclosos dibuixets il·lustratius.

—Un gran invent, això de les pàgines de cites... Un amic del teu xicot que es veu que té molt d'èxit em va recomanar les millors —va passar davant la Norah un tros de pergamí amb un llistat bastant extens de pàgines i comentaris amb una cal·ligrafia (si a allò se li podia anomenar cal·ligrafia i no jeroglífics) que va reconèixer com la del Joe. Per la seva salut mental, va desenfocar la mirada per no llegir res casualment —. Per cert, tu i el teu xicot, que tal? Perquè si necessiten un home més madur... —De veritat li acabava de picar l'ullet? Sí, ho havia fet.

Si no li subvencionaven el psicòleg després d'allò, tindrien un problema.
 
 
—He vist tortugues més ràpides —La Shafiq ni li va retornar la mirada quan el Tony li va portar el quart cafè del dia—. Alerta a no tacar-me el hijab.

—No em puc resistir a tan tendres paraules. Que fas dissabte a la nit? —va xiuxiuejar el Tony per dintre, mentre posava cura en desaparèixer de la vista de qualsevol que necessites alguna altra beguda calenta.

La porta de l'Smethwyck per fi es va obrir. La cap de l'oficina va acompanyar a la seva visita fora, ben a desgrat com indicava la seva cara, tacada encara d'algunes restes de mascareta. Quan la va acomiadar, va murmurar alguna cosa que ni la Norah va poder escoltar. No hi va haver petons ni una encaixada de mans. La tensió en aquell moment estava preparada per ser tallada en làmines i servides tal carpaccio; les mirades que dues dones s'encreuaven no estaven enfora de l'odi furibund.

—Ens han arribat noves demandes —El to desagradable to de sempre estava crispat—. Shafiq... —la jove va aixecar-se per rebre la seva—. Buffay... —L'anomenada també va acudir a la crida—. I —va llegir l'última que quedava: si no l'haguessin cregut capaç, els seus subordinats quasi hagueren cregut que havia esbocat quelcom semblant a un somriure— un dels becaris...

—Jo encara no he acabat —va dir l'Aiden mirant amb cert grau de quasi imperceptible fàstic la pila d'informes esperant a rebre el segell.

—La senyoreta Rowle ara està molt ocupada —va somriure l'Egdecombe.

—El dels cafès. Enhorabona. Intenta no cagar-la.

El Tony va agafar el paper que li oferiria sense saber quina emoció professar. Estava bé, fer quelcom diferent a servir cafès...

Una ràpida ullada va conferir-li la resposta del fenomen paranormal que havia estat aquell somriure de l'Egdecombe. La primera paraula que va captar la seva atenció, subratllada i en majúscules, era cucsbruts.


Llegit 73 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarMercè Granger 70 comentaris02/11/2019 a les 15:04:01
#27420Tinc 4 fanfictions i un total de 14 capítols

Almenys he complit la meva paraula de publicar-ho un dissabte.

Sé que he tardat molt, però darrerament s'han anat encadenant certes 'desgràcies' o esdeveniments que m'han colpit i no m'han ajudat res a escriure. I la darrera vegada que vaig forçar-me a escriure molt estan amb aquest ànim va ser pitjor... En fí, el meu inici de curs no ha estat com esperava. 

L'he anat escrivint molt trossejat, crec que quasi queda com un collage de frases que no com un capítol en si; però ja volia publicar-ho i treure-me'l de damunt. Amb tant de temps que ha passat, ho veig quasi com un assoliment, publicar-ho a la fi xd

La Michelle Visage es jutge a Rupaul's Drag Race i és coneguda per criticar-ho absolutament tot. I més igual que ningú ho miri, jo seguiré posant referències al show hahahaha. Els tres el miren i tenc fins i tot triades les drags preferides de cada un.

M'encantaria poder dir que d'aquí a dues setmanes hi haurà capítol, però ara mateix m'és incapaç comprometrem a tal cosa. I així us dono un respir, que llegir les meves merdes deu ser cansat xddd

Crec que ja s'han fregit totes les meves neurones i no sé molt bé que dir. Esper que no l'odieu molt, el capítol. Una abraçada ben grossa.