Escrit per Agatha BlackEnviat el dia 17/01/2021 a les 19:57:05
Última modificació 17/01/2021 a les 19:57:05
Tots els capítols de Cròniques de Hogwarts
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Són dos quarts de vuit del matí quan obro els ulls per culpa del sol que em toca directe a la cara. M’aixeco del llit amb dificultats. No espero que en David es desperti, està roncant com mai i això sembla una orquestra. Els nostres companys d’habitació no fan tant de soroll, mare meva! Em poso l’uniforme de Gryffindor, que em queda la mar de bé, ho he d’admetre, i baixo al Gran Saló per esmorzar. La panxa em fa un soroll de mil dimonis. Gasto moltes energies, últimament, s’ha de remeiar d’alguna manera.
La taula de Gryffindor està gairebé buida de gent quan hi arribo. M’omplo la copa que tinc al davant amb suc de préssec natural, a veure si això m’ajuda a despertar-me una mica, i empleno el plat amb un parell de torrades recent fetes. Buf, sí que estic fet merda! Els crits dels de primer em maten. Jo també era així a la seva edat? Quin horror! Com m’aguantaven? Veig com la Zoe i en Billy entren junts i s’asseuen a la taula de Hufflepuff abans que arribin els mussols amb el correu matutí. La taula de professors està plena a vessar de persones, avui s’han posat tots d’acord per esmorzar alhora. Fins i tot puc veure el nou paio al costat de Madame Pomfrey. Sí, aquell infermer del que tothom parla. Ts, com si fos gran cosa... És la novetat, res més, flor d’un dia. Totes les tendències passen.
-Tio, no m’has despertat per baixar a esmorzar! Ja saps que els àpats són importants per la revolució!
En David s’asseu al meu davant i es comença a omplir el plat de tot tipus de menjar: torrades, ous, bacó... És boníssima la cara d’adormit que fa quan s’acaba de llevar. No crec ni que s’hagi mirat al mirall abans de baixar. Després clar que no lliga... Si no posa de la seva part, no el puc ajudar. Mentre ell endrapa, jo veig com el mussol familiar, en Harold (sí, el nom li va posar el papa), s’acosta fins a mi i deixa al costat del meu plat un sobre molt gruixut. Li dono una galeta de canyella de les que hi ha repartides per la taula i surt volant per on ha vingut, obrint les seves ales negres i daurades fins a desaparèixer de la meva vista. Obro la carta sense ganes. Segur que els papas volen saber com em va, fa dies que no els escric res... Potser hauria hagut de donar senyals de vida abans.
“Joe, bonic!
Esperem que les classes estiguin anant d’allò més bé i t’estiguis comportant com Merlí mana. Com que tu no ens dius res últimament, t’escrivim nosaltres. Almenys de la Christine en tenim alguna notícia durant la setmana (o d’algun dels seus professors...). Que es prepari bé pels G.N.O.M.! Fes que es concentri en el que toca ara mateix i es deixi de bajanades. Ja saps que et fa més cas que a nosaltres.
No volem fer la carta gaire llarga, així que anirem al gra. Ahir va arribar una carta dels Puddlemere United a casa. Has passat les primeres proves de selecció, Joey!! El papa es va posar a saltar per casa quan vam obrir el sobre (tot això després de l’ensurt que es va endur amb el mussol que va portar la carta, encara no s’acostuma als mussols externs. Ja no el canviarem, a aquestes alçades).
T’hem adjuntat la carta oficial de l’equip, perquè vegis que és veritat i segueixis les instruccions que et donen. Has de complir tots els requisits. Estem molt orgullosos de tu! Quina notícia més bona! Contesta’ns el més aviat possible, que hem de preparar la segona ronda de seleccionats. Entrena el màxim possible aquests dies. Si necessites ajuda, podries parlar amb la professora Hook. Segur que ella et pot guiar una mica millor. Has d’estar ben preparat, amb energia.
Força Puddlemere!
T’estimem molt,
Papa i mama.”
Noto com el cor em comença a bategar més i més ràpid a mida que em faig a la idea del que acabo llegir. No pot ser. Em tremolen les mans. És impossible que els Puddlemere United s’hagin interessat per mi! Vaig fer unes proves de batedor pèssimes... Això no pot estar passant... No hi havia possibilitats... Aixeco la vista de la carta dels meus pares i veig dins del sobre una altra carta amb el logotip de l’equip de quidditch britànic. Empasso saliva amb dificultat. Noto que les mans em comencen a suar damunt del sobre que tinc agafat amb tanta força que els dits se m’han tornat blancs. Sento una remor de veus al meu voltant que fa que em desesperi encara més. He de sortir d’aquí ja!
El David, amb la boca plena, em mira estranyat i espantat quan m’aixeco d’un bot del banc. No m’he ni acabat l’esmorzar que m’havia servit al plat. Se m’ha passat la gana de cop. M’adono que la Skye ha aparegut a la nostra taula en algun moment. Ni la saludo. Balbucejo alguna cosa inintel·ligible i començo a caminar cap a la porta del Gran Saló amb la carta cremant-me a la mà dreta. Necessito calmar-me abans de poder anar a classe amb tranquil·litat i seguir la meva vida normal. No pot s...
-Auch!
Em paro en sec a l’entrada del Gran Saló i m’adono que acabo de tirar al terra algú. Merda, Joe! No t’esveris tant, això deu tenir alguna solució! Miro al terra i veig l’inconfusible uniforme d’Slytherin. Crec que és la Bellamy. Somric tan encantadorament com puc, que no es noti res, com a elles els agrada, i li ofereixo la meva mà lliure per ajudar-la a aixecar-se. Em fixo en què un noi que l’acompanya, en Moore si no m’equivoco, també li allarga el braç per ajudar-la. La Nina accepta la meva mà i s’aixeca del terra espolsant-se la faldilla.
-Perdona, Nina, no t’havia vist.
La deixo anar quan està dempeus i li dirigeixo el millor dels meus somriures. A qui no li encanten? Però hòstia! Que jo estava per altres causes més greus. Veig que ella no diu res, només em mira, així que amb un moviment de cap m’acomiado i segueixo la meva ruta cap al jardins. Sí, que em toqui l’aire i pugui llegir amb atenció el que posa en aquella puta carta dels Puddlemere. Qui m’ho diria, a mi, que avui rebria aquesta sorpresa? Això em passa per imbècil. M’hauria d’haver preparat alguna excusa o... no sé, desempallegar-me de l’obsessió del meu pare pel quidditch quan ell és tan muggle! No li podria agradar el futbol, com a qualsevol aficionat, no.
“Benvolgut senyor Joseph Connors,
Els Puddlemere United li donem l’enhorabona per haver passat la primera selecció de l’equip oficial Puddlemere United. Serà un plaer poder comptar amb la seva presència com a batedor per la propera selecció que tindrà lloc al mes de març. Ens posarem en contacte amb vostè més endavant per especificar-li el lloc exacte de les proves.
Tot i això, ha de tenir en compte que per a poder formar part del primer equip s’han de complir uns certs requisits:
-Una mitja d’aprovat en totes les matèries que estigui cursant.
-Una recomanació positiva per part del seu cap de residència.
-Entrenar una mitja de 3 hores diàries, tant físicament com tècnicament.
Aquests requisits són avaluats cada mes. Nosaltres mateixos ens posarem en contacte amb la seva institució escolar si es dona el cas.
Esperem trobar-nos amb vostè el més aviat possible al camp de quidditch.
Secretari esportiu dels Puddlmere United,
Chester Collins”
Ja està! L’Strike no em farà mai una recomanació positiva, amb l’estima que em té...! Però potser la Darling el convenç, merda. Bé, tampoc no tinc temps d’entrenar tantes hores i treure bones notes a la vegada... M’estiro enmig de la gespa humida per la rosada. Noto com l’uniforme es va mullant com més temps passo estirat allà. I cony, fa fred! Però pitjor és pensar en tot el que em ve al damunt. Quina merda, de veritat! El meu pare es va emocionar tant quan va veure que els Puddlemere United obrien places per fer selecció... que no m’hi vaig poder negar. Bé, tampoc em nego a massa coses, que diguéssim... I com que és muggle, encara li va fer més il·lusió que m’hi presentés. Només ho vaig fer perquè és el que a ell li agrada. És la part màgica que s’ha fet seva... Home, i perquè mai hagués pensat que m’agafarien... Però dedicar-me al quidditch... De manera professional... No ho veig gens clar, però gens ni mica. Sí, se’m dona bé i m’ho passo de puta mare. Això aquí, a Hogwarts, amb els meus col·legues i tota la penya! Si és que això em passa per voler fer a tothom feliç...
Si ja normalment em costa concentrar-me amb la Papilio, avui ja... Brutal. He arribat en punt a classe i la senyora m’ha mirat malament. Amargada! Amb el que ens va costar a en David i a mi empassar-nos l’orgull i anar a disculpar-nos amb ella per poder assistir a classe... O fèiem això o ens suspenia, no teníem elecció, per molt que... Bé, poc importa, no hi donaré més voltes. Per acabar-ho d’adobar, m’he trobat amb la Brittany al passadís i m’ha mirat fatal. Mira noia, avui tinc problemes més importants que passar temps amb tu. L’agenda ha passat a segon plat. A més, en David porta tota la classe mirant-me amb preocupació. Tio, que ja t’he dit que estic de puta mare! De debò, per què és tan estrany que no em passi el dia parlant de ties?! Tinc més coses al cap, eh! No vaig com una bengala per la vida...
-Molt bé, senyor Connors, mostri a la resta de la classe com li surt l’encanteri de transfiguració orgànica en animals, que portem algunes sessions treballant. Així podrà demostrar si ha estat atent a les meves explicacions –diu ella, amb la cara tibada que porta sempre. No somriu gens, té una cara de pòquer extrema i m’escruta amb aquells ulls tan petits protegits per les seves ulleres minúscules mentre es posa la mà a la butxaca per jugar amb l’anís que tothom sap que porta.
Ho he intentat amb totes les meves forces, ho prometo pel que sigui. I fer transfiguracions no se’m dona tan malament com la professora Papilio creu, però la vareta no em fa cas. Vinga, per arrodonir el dia. No l’he escoltat gaire, però juraria que he fet el que ha demanat. La vareta no respon, el que em faltava.
-Ni la vareta el respecta, senyor Connors...
La Papilio em dona l’esquena sense afegir res més i segueix amb les instruccions del curs. En David em toca amb el colze i la imita pèssimament. Puto crack, almenys em fa riure després d’aquest desastre. Desisteixo de seguir escoltant-la. No m’aporta res. Em creuo de braços i recolzo el cap a la taula. Segur que la Papilio no notarà la diferència i jo podré descansar una mica. No porto ni 4 hores despert i ja estic desfet...
Estic al mig del Gran Saló. Està tot buit i a les fosques. Les quatre taules llargues han desaparegut, així com la taula dels professors del fons. No hi ha ningú i hi regna el silenci. Decideixo acostar-me fins a la porta, on hi ha un deix de llum blanca. A cada un dels costat del passadís hi ha una noia. A la dreta hi ha la Zoe, de Hufflepuff, i a l’esquerra la Donovan. Què coi? Segur que m’he drogat amb el suc d’aquest matí...
-Vine amb mi, Joe, passarem una bona estona junts –em diu la Donovan, coqueta, mentre es recargola els cabells al dit índex sense parar.
-No, Joe, tria’m a mi! –replica la Zoe Allen de Hufflepuff, removent la cua de cavall que li penja per l’esquena i movent les parpelles amunt i avall sense parar. No està amb en Max, ella? Què hi fot aquí?
Faig un pas endavant i totes dues desapareixen per donar pas a dues noies més. La Claire i la Circe ocupen les posicions al mig del passadís. Però què està passant? Totes dues s’acosten a mi amb una mirada furiosa, plena de rancor i ira. I ara què he fet, jo?
-Decideix, Joe. No et pots quedar amb tot. Has de triar què vols... No esperarem més –diu la Circe amb foc als ulls. Puta merda, quina por fot! Ja sabia jo que a la Circe li agradava el joc brut... però això ja és passar-se! Faig un pas al costat contrari i topo amb la cara de la Claire, gairebé desfigurada. Els seus braços m’estiven de la roba amb fúria.
-Connors, escull d’una vegada! Queda’t amb mi.
M’entrebanco amb alguna cosa i caic al terra del passadís. Tot de noies de Hogwarts apareixen al meu voltant. Però què els passa? No ens ho havíem passat bé? Estan boges, boges!!! Però el pitjor és quan l’Erin s’obre pas entre elles i em mira amb un somriure pervers. L’Erin! Amb un somriure pervers!
-Què tries, Joseph?
Totes se’m tiren al damunt alhora i criden el meu cognom sense parar. No tinc opció. Merda, que se’m menjaran viu. Així no hi haurà Joe per a totes!
Em desperto per les batzegades que m’està fotent en David a l’esquena i pels crits que m’estan perforant l’orella esquerra. La veu per ser roquer la té de sobres. Aixeco el cap de la taula de la classe de Transfiguració i veig la cara descol·locada d’en David. Miro cap on es dirigeixen els ulls del meu amic i em trobo la cara de la Papilio una altra vegada. Què li passa a aquesta també? No em pot deixar tranquil...
-Senyor Connors, fa més de deu minuts que ha acabat la meva classe. Vagi-se’n!
Sort que ja hem acabar les classes, per avui. No puc amb la meva vida, ara mateix. Porto tot el dia amb el cap ben lluny de Hogwarts i de tot el que això comporta. Em trobo amb en David asseguts al terra dels jardins de Hogwarts. Com a mínim ara ja no està tan moll com aquest matí. Per culpa de la rosada m’han quedat els cabells fets una merda tot el dia. Ell està estirat de panxa amunt, gaudint del sol que encara brilla tot i l’època de l’any en la que estem, i taral·leja una cançó mentre mou el meu dret sense parar. Em mira de reüll i s’incorpora amb un posat seriós que em fa riure interiorment.
-Tio, què et passa avui? Portes fent coses estranyes des d’aquest matí. No has ni quedat amb cap noia. Que estàs aquí amb mi, Joe!
Quin exagerat, mare meva! Però potser a ell sí que li puc explicar el que em passa. És en David, m’ho aguanta tot. Possiblement no m’entendrà, però m’escoltarà, cosa que ja és molt en aquests moments. Vinga, decidit, ho deixo anar.
-He rebut una notícia aquest matí –noto com es tensa davant de la meva primera declaració. Sí que es pren bé això d’escoltar, quan vol.
-Una notícia?
-Sí, i hauria d’estar molt feliç, però no sé com prendre-m’ho... No m’ho esperava gens i no sé si m’acaba de convèncer...
-Com que no et convenç?
En David es posa encara més tens, com si li acabessin de fotre un pal d’escombra pel cul. Es pot saber què li passa ara? Si encara no l’hi he explicat res de la notícia del quidditch... Potser seria millor avortar missió, de moment. Però abans que pugui fer res, en David insisteix, amb un lleu tartamudeig i evitant-me lleument la mirada:
-Joe, tio, cre-crec que cap de-de nosaltres s’ho espera-rava i...
-Però i si no em fa feliç, què?
Els ulls d’en David sembla que estiguin a punt de sortir-li de les seves òrbites. Es pot saber què li pica a aquest ara? Veig que està a punt de replicar a la meva última frase, però l’Agatha, la Chris i l’Erin arriben just a temps i s’asseuen davant nostre, sense deixar-nos seguir amb la conversa. Millor seguir en un altre moment... No vull que se n’assabenti tothom. I menys la Chris. Però tinc la sensació que en David no ha entès res del que li estava dient... De què es pensava que estava parlant? M’hauria d’haver arribat alguna notícia més? Deixem-ho, no val la pena en aquest moment. Però quina barra, sap alguna cosa que jo no?
-Però si en Joseph Connors ens delecta amb la seva presència. No tens cites a l’agenda, avui? –em pregunta l’Agatha, amb un to irònic. Ts... Black, prefereixo una agenda de cites que una de càstigs, tot i que mola bastant la seva organització i tota la pesca.
-Realment avui no en tenia ganes. Volia Joe per en Joe, enteneu, boniques? Soc un home molt sol·licitat.
-Per això hem vist la Donovan amb cara de pomes agres... L’has deixat plantada!
Els del meu voltant riuen i em fixo, en la llunyania, en què l’Eric Earl i en Billy caminen per la vora del llac. No puc evitar somriure quan m’adono de la relliscada d’en Billy damunt del fang i com l’Earl sembla que li estigui cantant les quaranta. En Billy aixeca les mans, com dient que no ha estat culpa seva haver relliscat, i segueix caminant com si res A vegades m’agradaria ser com en Billy. És tan ell mateix. L’hi és ben igual el que pensin els altres. Puto Billy! Deixo de mirar-los i m’adono que la meva germana i les seves amigues han marxat. Quan ha passat? S’han acomiadat? Hòstia, i s’han unit a nosaltres en Drake, en Noël i la Skye, que porta aquella cara de saber alguna cosa que els altres no. No aguanta gaire fins a desvelar-nos el rumor. Ui, finta, la Noa arriba amb la Maire fins on som nosaltres.
-Hola a tothom! –ens saluda entusiasmada. Comença a jugar amb les seves mans i es dirigeix només a en Drake-. Drake... Hauríem d’anar tirant. Pel treball i això.
En Drake s’acomiada de tots nosaltres amb un posat abatut i s’aixeca per marxar amb les dues Ravenclaw. Pobre, l’entenc, els treballs en grup moltes vegades són complicats... Però la Noa és simpàtica, no crec que tingui cap problema amb ella. Recordo que en David, a primer, va anar amb...
-Ja no aguanto més! –esclata la Skye quan en Drake ja està a algunes quantes passes de distància. Coi, m’ha fet baixar dels meus pensaments ben ràpid-. La Zoe i en Max han tallat!
El que em faltava per sentir avui. I aquesta per què somriu quan ho diu? Qui l’entengui... Bah, poc m’importa aquest xaval. Bé... sinó és que s’acosta massa a la Chris, llavors ens les veurem tots dos. Com l’últim dia al camp... Quin merder en un moment! Però era el que havia de fer... Clar, el camp de quidditch! És clar! Allà segur que puc pensar amb una mica més de calma tota aquesta merda dels Puddlemere i del meu pare. Alguna solució hi ha d’haver a tot això. Soc tan llest, de vegades, que em sorprenc a mi mateix. Magnífic, Joe, per això et van tantes ties al darrera.
Mentre anem junts cap al Gran Saló trobo alguna excusa magistral per canviar de rumb tot sol. He dit alguna cosa d’una cita amb algú, sempre cola, és el meu dia a dia. Camino en direcció al camp en silenci, però amb tot de frases voltant per dins del meu cap, com si un disc ratllat les anés repetint sense parar. A més del malson que he tingut aquest matí, quin horror. Pel costat em passen els jugadors de l’equip de Hufflepuff que acaben d’entrenar. Riuen entre ells i em saluden. Un parell de nenes de tercer xiuxiuegen alguna cosa quan els passo pel costat, així que no dubto en somriure-les. No seré antipàtic, potser soc un Brad Pitt o Zac Efron de l’època, mai se sap. Però què dic? Valc bastant més que qualsevol Zac Efron o Brad Pitt! Jo soc en Joe Connors!
Trepitjo la gespa del camp i l’olor única que el cobreix m’envaeix. Quina calma s’hi respira. No se senten els jugadors entrenant ni l’emoció dels dies de partit, amb les grades a punt d’explotar. Tot en complet silenci. La sensació que m’emana és inexplicable, l’adrenalina pujant-te pel cos i les ganes de competir que et fan formigueig a les puntes dels dits. Em quedo dempeus al mig del camp, mirant els cèrcols. Potser no seria tan dolent sentir això reiteradament, no? Però no és el mateix. Aquí no jugues... pressionat. Almenys jo no ho faig. Allà em sentiria... insegur? Potser és per això? Tampoc els he dit als meus pares que em mola la classe de Criança. Al meu pare li pillaria un infart només de veure’m arribar amb algun animal que no entri dins del catàleg muggle que té fet ell mentalment: gat, gos, cavall... Puta merda, per què és tan complicat? Deixo anar un crit d’impotència, acompanyat d’una puntada de peu que arrenca part del sòl. Merda, Joe, que t’està passant avui! Tot seguit sento un crit ofegat darrere meu.
Veig una ombra que s’acosta a poc a poc fins a la meva posició al centre del camp sense llum. És una noia. A mida que s’apropa descobreixo la cara de la Maire Brown, nova batedora de l’equip de Ravenclaw. A part de les ulleres que fa per falta de son, també fa cara d’espantada. Normal, jo també ho estaria. Molt bé tio, ara fins i tot aconsegueixes espantar-les.
-Estàs... bé? –em pregunta ella, de la manera més suau que pot vista la meva actuació-. Estaves parlant sol.
Assenteixo ràpidament amb el cap. Em poso les mans davant de la cara i em frego els ulls amb ràbia. Em despentino els cabells i miro a la Maire, que crec que està encara més espantada que quan m’ha sentit cridar a la solitud del camp. De debò estava parlant en veu alta? Només em faltava això. Estic perdent facultats a marxes forçades.
-Només vinc a buscar el meu bat... Ja marxo.
Passa per davant meu veloçment i se’n va fins a l’altra punta del camp a buscar el bat que es deu haver deixat durant el seu entrenament d’aquesta tarda. Em trec el sobre de la butxaca i torno a mirar el meu nom escrit a fora. Qui m’ho hagués dit? Jo que només estava preocupat per la cita que tindria aquella tarda. Tinc unes ganes d’estripar-lo i oblidar-me de tot això... Com si res hagués passat. Amb la mirada clavada al terra, la Maire torna a passar per davant meu i s’acomiada amb un murmuri sense significat aparent. I sense passar abans pel meu cervell, li poso la mà damunt de l’espatlla dreta per frenar-la. Ella es desfà ràpid del meu contacte, deixant dues o tres passes de distància. Però es gira i se’m queda mirant, a l’espera del meu atac d’inspiració. També sense pensar, les paraules em surten soles:
-Et puc fer una pregunta? –ella assenteix com a resposta, sense pronunciar ni un mot-. Tu tens família, no? –genial Joe, així segur que no l’espantes més, pobra noia. Però ella assenteix una altra vegada, aquest cop amb més seguretat, i puc notar un deix de curiositat en la seva mirada. L’entenc, jo també estaria flipant si em trobés en la seva situació-. Imagina que has fet una cosa per acontentar algú de la teva família, però no estàs segur de si realment és el que vols a la teva vida. Què faries?
Ella fa una cara pensativa, però s’ha posat tensa després d’haver sentit la meva pregunta. Si és que... en quin cap entra, Joe?! Si amb prou feines la coneixes, tio! Les coses amb una mica de cap, imbècil. Tot i així, la Maire obra la boca sense dir res uns segons, per després deixar anar unes frases que em ressonaran al cap sense pietat:
-Moltes vegades la família vol el millor per tu, però simplement és el que els hagués agradat a ells. Crec que seria millor que et preguntessis: em fa feliç a mi?
Capítol escrit per: hermione potter
hermione potter Enviat el 17/01/2021 a les 21:26:24 #27682 He escrit 10 fanfics amb un total de 73 capítols Us vinc a comentar una mica el capítol, ara que puc escriure xD
He intentat mostrar una part d'en Joe que mai es deixa veure. Sí, és un fuckboy (o com vulgueu dir-ne), però també té els seus drames i crisis, com tothom. És un noi, molt fet a mida. Sí, veiem la seva faceta descarada i juganera en molts àmbits, però al final crec que el podem definir com a persona que fa el que als altres els agrada. Si a ell li va bé, no s'hi negarà, ja li va bé que escullin per ell, moltes vegades.
Per això aquest capítol vol mostrar una mica el gerro d'aigua freda que li feia falta a la seva vida. Una manera de despertar-lo. Ja veurem com avança en aquest sentit de la seva vida...
Per altra banda, he intentat que apareixessint més personatges que de costum amb en Joe. És complicat, perquè és un Gryffindor de sisè... Però crec que me n'he sortit força bé! I bé, us deixo a vosaltres decidir si he expressat bé els ships mentals que tenim muntats ^^ (Btw, amb la conversa amb en David he rigut jo sola escrivint-la, m'he sentit en Joe!).
Bé, espero que us hagi agradat el capítol i que així s'hagin pogut resoldre alguns dubtes sobre la manera de ser d'en Joe (que, com ja hem vist, és diferent amb cada una de les persones de Hogwarts... xD).
Fins aviat! Ens llegim!
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 18/01/2021 a les 01:35:28 #27683 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols Yaaaaaaaaaaaaay quin capítol més guai!
M'ha agradat molt aquesta perspectiva que has donat del Joe, li dona més profunditat i s'entén millor per què actua com actua i què el mou: és un people pleaser, vol agradar i fer contenta la gent. I a més a més és que li surt sol, de tan acostumat que hi està, ni s'ho planteja, en molts casos! Dona sentit a tot el que hem vist fins ara, les diferents cares del Joe. Tinc moltes ganes d'anar rascant i veure què més s'amaga sota de tanta bona cara!
Trobo que has transmès a la perfecció l'estat mental que té en aquest capítol després de rebre la carta (molt interessant la trama!). Quan he anat a omplir el drive amb els personatges que sortien m'he adonat que no me'n recordava d'un munt, i això és precisament perquè ell està tan ficat al seu cap que no és conscient del que passa al seu voltant. Aquesta confusió està súper ben plasmada, enhorabona!
"No crec ni que s’hagi mirat al mirall abans de baixar. Després clar que no lliga... Si no posa de la seva part, no el puc ajudar." HAHAHAHAHAHAHA Joooooooe que no te n'enteres! Tinc unes ganes de veure la seva reacció el dia que se n'adoni! Quan tenen la conversa ell i el David sobre el que el Joe ha descobert aquell matí i el David està cagat perquè es pensa que parla d'una cosa completament diferent estava tota tensa, pensava de veritat que el David ho deixaria anar. Però no, haurem d'esperar!
Pobra Papilio, quina ratxa d'alumnes que s'adormen a la seva classe... i el Joe que segueix dormint deu minuts després que s'hagi acabat! Molt interessant el somni amb les noies que personifiquen aquesta dificultat del Joe de prendre decisions i haver de pensar què és el que vol ell realment. Crec que no teníem eneagrama per a ell, i sona a 9, cosa que no hauria pensat mai abans d'aquest capítol! No acabo de veure clar que sigui el del Joe, però sí que és definitivament una opció.
M'encanta com hem integrat ja tots que l'Strike i la Darling van en pack i que la Darling té tota la influència sobre ell. Ship! I la Skye que una mica més i fa una festa perquè el Max i la Zoe han tallat, filla mevaaaa controla't una mica hahaha (broma, súper ship també!). I l'escena final amb la Maire, adorables *-*. Ha anat a la persona perfecta a preguntar per problemes familiars també... La vas agafar de seguida, la Maire! Que vagi a preguntar si necessita ajuda tot i que la situació sigui incòmoda as hell, que després marxi per no fer nosa, els moviments ràpids per anar a buscar el bat, que immediatament es deixi anar quan el Joe li posa la mà a l'espatlla... molt ella tot! Molt guai la conversa que tenen també ^^ és que crec que es poden fer molt de bé mútuament, aquests dos!
Diria que no em deixo res! Hi havia molta expectativa per veure com li donaves profunditat al Joe i ho has fet fantàsticament ^^ Enhorabona per un capítol molt guai! Quines ganes de veure com evoluciona tot :) Ens llegim!
Cass Ross Enviat el 24/01/2021 a les 19:31:06 #27684 He escrit 14 fanfics amb un total de 71 capítols Ei!
M'ha agradat moltíssim aquest capítol. Veiem una nova faceta del Joe que és molt interessant. És una manera molt guai de lligar com ha estat representat en d'altres capítols a partir de la seva faceta de "people-pleaser". Trobo que has millorat molt el nivell d'escriptura, així que felicitats! Has sabut transmetre molt bé tot el remolí interent del Joe i com se sent després de la notícia del Quidditch. (M'ha agradat que poguessim veure una mica dels pares del Joe i la relació que hi té.)
La classe amb la Papilio és molt divertida, tot i que trobo que la frase "Ni la vareta el respecta, senyor Connors" és una mica cruel, per part de la Papilio. I el somni! És boníssim, no només per la situació (les aparicions de la Circe, i especialment de l'Erin, són molt divertides) sinó especialment per com d'esparverat està en Joe. Pobre! ("Però què els passa? No ens ho havíem passat bé? Estan boges, boges!!!")
M'agrada l'estona que passa amb el David. I com es nota que són amics, que el David s'adona de seguida que hi ha alguan que no rutlla. (I que el Joe també sap que el David també li'n passa alguna huhuhu.) Em fa motla gràcia el moment del David quan es pensa que els ha descobert, i llàstima que apareguin les Gry a dir la seva! Bueno, així el David anirà a sofrir una estona hahahaha. "M’hauria d’haver arribat alguna notícia més? Deixem-ho, no val la pena en aquest moment. Però quina barra, sap alguna cosa que jo no?" HAHAHAHA
Quan arriba les noies, trobo interessant el canvi que fa el Joe! D'explicar les vulnerabilitats al David passa a la seva faceta de "situació controlada, sóc un lligón" amb "Volia Joe per en Joe, enteneu, boniques? Soc un home molt sol·licitat."
I la Noa que apareix per parlar amb el Drake. (*insert eye emoiji*)
L'escena final del Joe i la Maire m'ha agradat moltíssim ^^ M'ha recordat el BTS, que em sembla que va escriure la Marta. Ai, tinc moltes ganes de veure'ls més, junts. I la frase final, m'agrada moltíssim, perquè per una banda és el que necessita sentir el Joe, i és un final de capítol molt bo, i per l'altre també té molts significats per la pròpia Maire.
No és pas un capítol curt, de paraules, però es fa molt lleuger i molt interessant, així que he tingut la sensació de llegir-m'ho en un plis plas. Et felicito per la qualitat de l'escriptura, i per com has sabut transmetre el Joe.
(I només un incís, si m'ho permets. En els diàlegs estaria millor fer servir el guionet llarg [―] que no pas el guionet normal [-]. Faria més fàcil de llegir els diàlegs, també. Pots buscar a internet quina combinació de tecles seria, segons l'ordinador i el processador de textos que facis servir (o m'ho dius i t'ho busco, si vols!), o pots configurar-te, llavors, el teu processador de textos perquè t'aparegui més ràpid (per exemple, jo faig que dos guionets curts [--] l'ordinador m'ho corregeixi a un guionet llarg [―].)
Ens llegim!
Cass
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 03/02/2021 a les 10:14:26 #27689 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols Aaaaaaaai perdó, perdó, perdó per comentar tan, tan tard! El vaig llegir el primer dia, però mira, havia anat deixant passar el comentari. Va, som-hi:
Per fi entenc millor el personatge del Joe. I està molt bé! Ara ho veig, no és que tingui tant de carisma com em pensava, sinó que és un people-pleaser i actua com sap que agrada als altres. Trobo que ho has lligat molt bé amb com havíem plantejat el Joe cadascun de nosaltres, que a mi em semblava que actuava de manera molt diferent depenent de amb qui interactués, però li ha donat un sentit perfecte!
Em sap greu que li passi això amb els seus plans de futur. És molt bonic que fes les proves per no desil·lusionar el pare, però mirant que no sortissin del tot bé, així evitava dir-li al pare que no s'hi volia dedicar.... però ara ho haurà de fer, i a més dir-li que li havia estat mentint. Trobo que potser aquí la Chris podria ajudar, potser seria un primer pas parlar-ho amb ella (ja que és l'únic personatge que coneix bé els seus pares també). També entenc, però, la reticència de posar escenes entre els dos personatges propis (que he de dir que jo normalment me la passo pel cul XD) però potser aquí no estaria de més.
Hahahaha, divertidíssima la conversa amb el David, que estan parlant tots dos pensant en coses diferents. I la classe amb la Papilio també (pobra dona, no fan més que aixafar-li la classe els nostres personatges!).
IIiii l'escena final amb la Maire, que es veu aquí un principi d'amistat superbonica ^^ Jo també opino que poden aprendre molt l'un de l'altre, ells dos; ell tan extrovertit, tan naturalment agradable, que cau bé a tothom sense cap esforç, i ella, que fa tants esforços i es té tan menyspreada... M'agradarà veure com es fan amics abans que les coses vagin cap a un altre costat (és clar que la Maire li té un crush important, ja, si està com un flam només de parlar-hi!) Hahahaha.
Bé, felicitats pel capítol! Espero amb ànsies el següent!
Mercè Granger Enviat el 04/02/2021 a les 21:16:16 #27690 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols 
Perdó perdó perdó perdó per comentar tant tard. Exàmens i merdes de la uni, però uff, perdó A és amb el capítol tan guai que ens has portat!
M'agrada molt com has desenvolupat al Joe i la profunditat que li has donat. Tot i que sigui un poquet fuckboy, em cau bé i trobo coherent aquesta faceta de pleaser que li has donat. Però sense ser un calzonazos! M'agradeb les frases on mostra seguretat, control, el contrast que hi ha amb l'escena del somni (m'ha encantat aquesta escena btw). M'agrada la faceta segura i descarada, que la conserva i li va molt bé, però en té d'altres i totes són molt interessants! Quines ganes de veure com segueix la trama.
És que em pareix super coherent i bona idea, la decisió i la trama que té en aquest capítol. Necessita plantejar-se coses i veure que és el que de veritat vol ell. Jo pensava que el Joe tiraria pel Quidditch, en un principi, com que era capità, però després vares dir que aniria pels dracs... i m'agrada encara més. I em moro per veure el procés, que segur que serà super interessant! I divertit. I espero que el David l'acompanyi a cuidar dracs algun cop, i acabi socarrimat hahaha.
No fa falta dir que em declaro fan incondicional de l'escena amb el David, quan ell pensa que l'ha descobert. I OBVIAMENT DE " Després clar que no lliga... Si no posa de la seva part, no el puc ajudar." ai Joe, Joe, sweet child, si tu sabessis... huhuhuhuhuh. I l'escena de classe, pobra Papilio, quina ratxa d'alumnes... per`p que bo. Com no han fet fora als dos grys de totes les classes és un misteri inexplicable. Però quins bons moments ens donen.
PER CERT, SUPER FAN DEL FINAL I QUE ES TROBI AMB LA MAIRE. JOE AND MAIRE FOR THE WIN. (La Nina no podrà dormir després d'aquest encontre amb el Joe btw hahaha). I el Drake i la Noa
Enhorabona, m'ha encantat el capítol, està super bé i es veu una millora brutal en escriptura i personatges. És brutal, de debò! Ai quines ganes de seguir llegint! Una abraçada
