Escrit per hermione potterEnviat el dia 29/06/2022 a les 22:54:39
Última modificació 29/06/2022 a les 22:54:39
Tots els capítols de Teach me tonight
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Capítol 2: Matthew
One thing isn’t very clear, my Love
Should the teacher stand so near, my Love?
Graduation’s almost here, me Love
Come on and teach me tonight
La meva primera nit a París va ser plàcida. Feia bon temps i la part màgica de la ciutat continuava essent encara més encantadora que la muggle; les entrevistes amb els periodistes de Le journal de la sorcière anaven d’allò més bé; l’habitació d’hotel tenia vistes a la Torre Eiffel (la màgica, aquella que canviava de forma cada nit). Què més podia demanar? Doncs el meu cap demanava que la serendipitat existís i em fes topar amb ella en algun racó amagat de París. Però, amb el pas dels dies, la meva esperança va anar disminuint cada vegada més. Sé que un mai ha de fer-se expectatives amb res, però havia pecat d’il·lusions. Així que, desil·lusionat, vaig decidir entrar al primer bar que trobés per beure’m la pena amb alcohol. M’havien recomanat un club amagat als suburbis, l’Arichaut. Aquell va ser el meu destí.
El local era molt francès. Extravagant, excèntric, íntim. Em vaig asseure en un tamboret davant de la barra i, quan vaig demanar una copa de cervesa de mantega, el cambrer va fer una ganyota i va negar amb el cap. Em va servir una copa amb un líquid que emanava un perfum de menta. M’ho vaig beure sense tan sols degustar-ho. Només volia deixar de pensar en aquells records que m’havia despertat la ciutat de l’amor. Però el destí tenia altres plans per a mi.
Ja m’havia pres tres copes seguides d’aquell líquid quan vaig decidir perdre’m dins de la música, per evadir-me de tot. Però llavors la vaig veure. Era ella, n’estava segur. Anava tan elegant... un vestit negre i els cabells deixats anar, mostrant la seva cabellera a tothom qui fos capaç d’apreciar-la. Continuava igual que l’última vegada que ens vam veure. Somreia i se li marcaven els clotets a les galtes, arrufava el nas aguilenc quan una cosa no li convenia i els moviments de cella inconscients eren el seu tret més distintiu. No en tenia cap dubte, era la Céline.
Aquella nit, ella no em va veure, les nostres mirades no es van creuar en cap moment. Érem dos perfectes desconeguts en un club parisenc. Però, la nit següent hi vaig tornar. Ella hi tornava a ser. I, per primera vegada des de feia anys, els seus ulls blaus nit van connectar amb els meus ulls verds, que feia temps que els esperaven. Només aquella connexió. Allò em va fer reviure, rememorar, somriure.
No ens vam dir res, les mirades furtives ja parlaven per si soles. Tanmateix, les seves amigues no eren imbècils i havien descobert la situació. La seva curiositat per mi va donar pas a la meva investigació. Quan la Céline va marxar, una de les seves amigues es va acostar a mi. Somreia amb picardia i es contornejava amb atreviment. Va deixar una copa buida a la barra i es va asseure al meu costat.
–Un beau gars... Es pot saber d’on has sortit? No havia vist mai la Céline tan... Contenta.
Vaig somriure amb satisfacció.
–Si ella no t’ha explic-at res...
Una lluentor va traspassar els seus ulls. Sabia que jo era un secret i ella estava disposada a descobrir-me, així que vaig decidir jugar per posar-me al dia.
–Fem una cosa. Jo et dic una cosa meva, si tu em poses al dia de la vida de la Céline.
Ella va dubtar, amb raó. No confiava gens en mi. Havia de llençar la primera carta, explicar-li de què coneixia vertaderament la Céline. Havia de fer-li veure qui era (si és que la Céline havia parlat de mi amb les seves amigues...).
–La Céline i jo ens vam conèixer a Cambridge.
Aquella frase la va desarmar completament. Havia aconseguit que lligués caps. Es va passar la llengua pels llavis sensualment mentre meditava la seva resposta. Què li hauria explicat la Céline de mi? Sabia alguna cosa de la meva existència? O, pitjor, la Céline no li havia parlat a ningú de mi i em prenia per boig? Però els meus dubtes van quedar resolts quan la Marine (si, ens vam presentar després de dues copes) va començar a xerrar.
Es veia que la Céline estava promesa (promesa!). S’havia promès amb un noi estirat i pocavergonya (paraules de la Marine, no meves) sis mesos després d’haver tornat de Cambridge. Els havia dit a les seves amigues més properes que havia acceptat el compromís perquè sabia que no ballaria mai a les estrelles amb ningú més que el noi de Cambridge. No sabien el meu nom, jo era un tema tabú, era una debilitat, un punt feble. Amb paraules de la Marine: “Per a ella eres el record de la felicitat que no podia tenir”. Vaig descobrir que no era feliç, que només havia trobat la comoditat. Continuava treballant de periodista per a una revista de mala mort i s’havia resignat a viure una vida de meravelles. La meva Céline somniadora, valenta, atrevida... s’havia amagat darrere de capes i capes de comoditats incòmodes.
Vaig demanar a la Marine que no parlés amb la Céline de res, que volia intentar acostar-m’hi jo mateix. Ella ho va acceptar de bon grat. Es veu que el tal Jules no era gaire estimat al seu entorn d’amistats.
Durant les altres nit ens havíem continuat mirant i analitzant en la llunyania. Jo havia comprovat que l’anell de compromís ressaltava a la seva mà esquerra i que les seves faccions destacaven cansament. No va ser fins a la desena nit que vaig agafar prou valor per acostar-me a ella. El moment perfecte es va presentar quan la vaig veure sortir del lavabo amb la mirada perduda, com si estigués molt lluny d’allà. Havia d’actuar. Estava nerviós, però m’havia de controlar i fer-la sentir de nou a casa, tranquil·la, descansada.
–Quan parla, perd tot el seu encant.
Gràcies, Janine Dubois, per donar-me una frase original. Bé, potser no gaire, però vaig assolir el meu objectiu: la Céline es va estremir. El seu vestit vermell amb escot paraula d’honor es movia al ritme de la seva respiració accelerada.
–Però cantant, és la reina.
La cirereta del pastís va aconseguir que la noia que tenia davant meu es girés amb la seva particular cara de pòquer. Vaig agafar prou confiança (acumulada a l’embranzida que duia) per picar-li l’ullet i agafar-li la mà abans de demanar-li si volia ballar amb mi. Com que no va contestar, vaig tensar una mica més la corda i me la vaig endur al mig de la pista plena d’estrelles platejades. Em vaig atrevir a fer-li una lleu carícia a l’esquena i, així, acostar-la més a mi. Llavors, va somriure. Tornava a ser la noia que havia conegut, la noia de qui m’havia bojament enamorat. Es va deixar portar per la cançó, pel moviment, per mi.
Quan la cançó va arribar a la seva fi, ens vam dirigir fins a la barra per continuar dins de la nostra petita bombolla. Vaig escollir jo i el meu cap es va posar a cavil·lar. Vaig recordar aquells mesos amb ella, al nostre món, feliços, compartint preocupacions i alegries. Mai hauria pensat que poguéssim tornar-nos a trobar. Pensava que no tornaria a pronunciar més el seu nom.
–Pensava que no ens tornaríem a trobar, Céline. Encara que esperava que fossis tu qui fes el primer pas.
Havia tocat la fibra sensible, ho vaig saber quan les seves celles es van començar a moure de manera dubitativa. Volia dir-li tantes coses... Volia ensenyar-li el que era estimar de debò, començant per aquella nit; volia que aprendre tot el que ella em podia mostrar; volia fer-la feliç; volia escriure-li “t’estimo” amb aquelles estrelles platejades que havia creat la màgia; volia dir-li que des que l’havia conegut, sempre que veia una estrella fugaç, era el meu desig... I, tot això, li volia demostrar aquella nit. No la volia tornar a perdre.
–Queda’t amb mi –vaig xiuxiuejar.
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 26/07/2022 a les 15:44:05 #28063 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols Aha, explicacions des de l'altre punt de vista, gràcies, s'agraeix!
M'agrada molt com està escrit, és molt sensible i emotiu! També m'agrada que estigui ambientat a França, que és original (tot i que recurrent per a tu, que em sembla fantàstic, perquè hi entens).
Hi ha detalls molt bonics i graciosos, com el barman que es nega a servir crevesa perquè on vas, que això és París XD O el fet que ell troba el local extravangant, excèntric i íntim, quan des del punt de vista de la Céline és només un bon local.
Que trista la vida de la Céline, que només sis mesos després d'haver tornat ja es va prometre amb el primer que va passar per davanti va decidir que whatever, que la mediocritat ja estava bé. Per què, Céline? Estàveu a un mussol de distància!
Bé, anem a veure què n'opina la Marine, de tot això... xd
Antares_Black Enviat el 09/08/2022 a les 12:38:06 #28101 He escrit 11 fanfics amb un total de 57 capítols I aquí tenim el punt de vista en primera persona d'en Matthew. M’ha agradat, veure-ho tot des del seu punt de vista.
Una torre Eiffel màgica que canvia de forma cada nit!!!??? Què m’estàs dient!? M'encanta xD
He après una paraula nova amb tu (diria que l’havia vista en anglès, però he vist que surt al diccionari de català també). Endevina quina és ;)
No cal, no, que ens diguis que és la Marine, la que parla amb en Matthew. Ens les has descrites tan bé que només podia ser ella, tan llançada.
Ok en Jules és el PROMÈS. Això complica les coses... Però no crec que a la Céline li agradi gaire, aquest noi. Queda’t amb en Matthew, que amb aquest sí que hi ha connexió.
«Els havia dit a les seves amigues més properes que havia acceptat el compromís perquè sabia que no ballaria mai a les estrelles amb ningú més que el noi de Cambridge». M’agrada molt aquesta frase. És tristament romànica.
Tant la Céline com en Matthew han estudiat periodisme, entenc.
«La meva Céline somniadora, valenta, atrevida... s’havia amagat darrere de capes i capes de comoditats incòmodes.» Ai, aquesta també és trista! Però m’encanta!
Diu que la Marine «ho va acceptar de bon grat» però igualment empenyia la Céline cap a ell...
-------
< p>Oh!!!
Està molt ben narrat.
Però bé, tot ens ho pintes com que ha de deixar l'avorrit d’en Jules i anar amb en Matthew. Quin és l'impediment? (És inevitable fer-li mal a en Jules, però l’amor és lliure, Céline, has d’anar sempre amb la veritat). Suposo que ens faràs descobrir amb el darrer capítol (?) (Edito: veig que no).
Com l'Agatha, opino que ambientar la història a França és original, però és una cosa habitual en tu així que no ho he destacat més. M’agrada, et queda molt bé.
Segueixo!
Antares
Mercè Granger Enviat el 22/08/2022 a les 18:19:03 #28128 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols Ooooooh ara toca parlar a en Matthew! Molt bé, molt bé, m'encanta quan es fan servir els dos povs a les històries d'amor! (Bé en general, ja sabeu soc més de múltiples povs hahaha però en les històries romàntiques saber les dues versions ho trobo molt adient en general).
I un altre cop m'agrada molt l'inici, amb descripció que ens ajuda molt a posar-nos en situació, aquest cop d'en Matthew adaptant-se a París. I A VEURE "Què més podia demanar? Doncs el meu cap demanava que la serendipitat existís i em fes topar amb ella en algun racó amagat de París" cuuuuuute aish, jo ja remo. Ai, és que el primer paràgraf t'ha quedat brutal, de debò. Enhorabona!
M'encanta el 'era molt francès' i els adjectius que segueixen hahaha. Com diu la Gee, aquest detalls graciosos al capítol del Matthew estan suuuuper bé, equilibren un poc el relat i contrasten amb el to més malenconiós del primer capítol!
I oh, que emotiu quan veu a la Céline <3 M'agrada com es fixa en els gestos i com la coneix, denota una gran intimitat entre els dos en un sol paràgraf, està súper bé! Oh i les mirades furtives! He de fer una refèrencia a la Taylor però és que es super Taylor... Our secret moments in your crowded room they've got no idea about me and youuuuuuu. M'agrada molt hahaha I que la Marine se n'adoni i hi intervengui! Si que es gran la felicitat de la Céline, aleshores, i que bona amiga, ella! Normal que tingui dubtes, després de com sembla que va acabar tot, a Cambridge... si que va quedar ferida, la Céline, si no en volia parlar gaire i es va prometre amb el primer que va passar, que a sobre sembla una joeita de persona (xD), pobreta.
Bona decisió, Matthew! Ja sabem que funciona hahaha. I mentre que al capítol de la Céline veiem més aquest Matthew més misteriós i atrevit, aquí el llegim súper nerviós quan per fi decideix parlar amb la Céline </3 I m'agrada molt la frase de "ens vam dirigir fins a la barra per continuar dins de la nostra petita bombolla", crec que reflecteix molt bé la idea de la relació entre ells dos! Molt molt maco, com l'anterior!