Des de la nit del ball, el sol brillava més, els ocells cantaven més fort i harmoniosament, feia més calor, els alumnes es portaven més bé, la roba de colors no semblava tan esgarrifosa com mesos enrere… En definitiva, el món del Jared era molt, molt més maco. Estava content, eufòric, ho podia dir en seguretat i veu alta per primera vegada en molt de temps. Tot el que havia passat aquells mesos, la por i la incomoditat havien dut a l’acceptació i la curació, i tot allò havia confluït en el seu estadi actual. Però, sobretot, i no ho podia negar, molt del mèrit era de la V, a qui estava agafant la mà en aquell moment. Els dos només havien entrellaçat els dits durant un breu instant, tanmateix, havia estat suficient per fer néixer un somriure als llavis del Jared. Feia tan bon te…

—Benvolguts —La veu del Ricky va ressonar per tot el recinte exterior que havien habilitat per la cerimònia funerària. La seva vena s’havia tornat morada, en senyal de dol—. Ens reunim aquí avui, el conjunt de membres d’Ilvermony i de la Societat Màgica Americana en general, per plorar per la mort del director Algibert Fontaine.

Ah, sí. Les paraules el van treure del seu ensimismament. Que no podia mostrar gaire felicitat, que el director l’havia palmat. Quina gran… és que no és preocuparia de fingir que li feia la més mínima llàstima. S’ho havia buscat. No podia dir que se n’alegrés, òbviament, d’una mort, però, no obstant això, certament el món no havia empitjorat, amb la mort del Fontaine. L’escola tampoc. Excepte pels dos alumnes de la seva classe de xilomància, no pensava que ningú notés la diferència. I fins i tot per ells dos, estava segur que ja agraïen no tenir més classes d’observar branques i dir parides. Clar que coneixent el Fontaine, segurament es passava el temps lectiu dormint la mona i finalment posava les notes amb relació a qui li feia més la pilota.

Però potser millor parava amb aquell tren de pensament. Era lleig, pensar així dels morts. Sobretot durant el mateix funeral —clar que, per les cares dels alumnes, obligats a assistir-hi, i mig claustre, no creia que fos l’únic amb aquells pensaments—. Fos com fos, era professor, no alumne, i volia pensar que, dins del que es podia esperar, respectable (anava sobri a les classes, volia dir), i es va obligar a posar la seva millor cara de llàstima i escoltar les paraules del director en funcions (encara li repel·lia aquest concepte).

En pocs segons, tanmateix, va desistir de la seva primera intenció. Però va continuar amb la mirada fixa en el Ricky. Hi havia alguna cosa, en el to sempre sec i enfadat del director en funcions, encara que estigués fent una eulògia, que li xocava. Malgrat que les seves formes mai no fossin les millors, una cosa se li havia de tenir en reconeixença, al Ricky: mai no s’entrebancava amb les paraules, ni s'equivocava en frases ni necessitava reformular el seu discurs. Això no obstant, aquella tarda… no podien ser nervis per parlar en públic, era professor i, més particularment, sempre portava la veu cantant als claustres: quan presentava les seves propostes, molt estudiades i amb gran recopilació de dades, sense cap mena de suport. Ara cada pocs segons els seus ulls necessitaven la seguretat del pergamí que aguantava entre les seves dues mans. El Jared va entretancar els ulls, fixant-se en la cal·ligrafia pulcra però, en alguns punts… la tinta estava correguda? On les seves mans havien sostengut el pergamí.

Suor. Li suaven les mans.

Detalls imperceptibles, però el Ricky estava nerviós. Ningú no semblava parar-hi atenció i el Jared es va plantejar si eren imaginacions seves. O, en cas de no estar errat, seria tan estrany? L’escola estava trasbalsada. No podien actuar com si el director hagués estat en la plenitud de la seva vida, però no s’havia sospesat en cap moment la possible mort a mig curs, sobretot després de la nit més moguda per la institució. Tanmateix, les coses s’havien endreçat prou naturalment: simplement tota l’escala directiva havia pujat un graó. Logísticament, ja era el Ricky qui exerciria quasi totes les funcions de director. Aquell càrrec només era la confirmació del que feia anys que feia a l’ombra. I mai no s’havia molestat en amagar el seu caràcter ambiciós.

Aleshores, per què havia d’estar nerviós, ara que ocupava, per fi, el càrrec que desitjava? Les seves reaccions fisiològiques no corresponien a algú satisfet, tampoc no trist —si es que li importava una unça el director Fontaine, cosa que el Jared dubtava—. Podia estar nerviós per si es mostrava prou trist com era d’esperar? Dintre la seva ment, el Jared va fer una riallada. Quasi ningú no estava actuant d'acord amb el dol que caldria esperar.

L’única cosa que havia donat certa calma al Jared, després de saber la fatídica notícia, a part de la V, havia estat la quasi certesa que el Ricky era l’autor del crim. Tot quallava: motius, temps i lloc, perfil de l’assassí. Si havia estat el Ricky… bé, no era agradable, saber fins a quin punt l’ambició del director en funcions podia arribar, però no era una sorpresa. Ja sabien que era el seu enemic, i també que sols havia matat al director en circumstàncies molt concretes, després d’una nit especialment desastrosa per ells, per culpa del vejestorio.

Però si no havia estat ell…

Per fortuna, les cavil·lacions del Jared es van veure obligades a donar-li una pausa. El Ricky havia acabat d’amollar tonteries i falsos laments per la mort del seu predecessor, i ara tocava a la persona que, en el seu testament, el director havia deixat estipulat que havia de fer el discurs central: l’havia definit com el seu amic més estimat, algú que havia tingut la sort de redescobrir aquells mesos, amb qui sempre havia pogut comptar…

L’amic més estimat del director Fontaine va pujar a l’escenari sostenint dramàticament un elegant paraigua negre, amb acabats d’encaix del qual descendien llargues teles de tul negre que tapaven quasi completament la seva silueta. Quan va arribar al podi, amb moviments lents i cerimoniosos, la figura va destapar el vel per deixar-se veure: tanmateix, estava de costat, dirigint la mirada al quadre tamany extra del vejestorio. Molt realista, massa: certament no afavoria en cap aspecte al difunt director. La figura també ho degué notar, que no va poder reprimir un petit gest de fàstic mentre retornava al podi i preparava per començar l’eulògia.

Vestia la roba dictava pels funerals al món màgic: una senzilla túnica negra i un barret però, en aquest cap, decorat amb ondulacions i volums fets del mateix material que el vel del paraigua. No es podia saber si havia estat plorant molt davant la notícia de la mort, doncs els ulls estaven tapats per unes ulleres de sol, de forma d’ull de gat amb muntura de pasta blanca. Va aclarir-se tres cops la gargamella abans de parlar:

—M’han demanat que, en senyal de l’amistat que tenia amb el prof… amb l’Agilbert —es va corregir Kai, amb un to tan solemne com l’actitud amb la qual havia entrat— dediqui unes paraules en el seu eulogi. Espero que aquest discurs estigui a l’altura de l’estima que li tenia. L’Agilbert era ja professor de Hogwarts quan jo estudiava, i també quan hi va estudiar el meu pare… La llarga continuïtat de la seva assignatura, tan apreciada per ell, és una mostra de la qualitat educativa que ell sempre va voler per l’escola. Irremeiablement, continuar el curs que ve suposarà canvis amb la pèrdua irreemplaçable d’assignatures com la seva. Sí, definitivament serà una pèrdua per a tot ésser viu que va considerar mai la seva aula una llar.

El Jared va trobar admirable la quantitat d’insults subtils que va ser capaç d’incorporar en el seu discurs Kai: disfressats d’elogis, refugiant-se en les estones en què li llegia el futur, van ploure totes les ganivetades cap al molt honorable Algibert Fontaine. Massa bé havia sortit del pas, Kai, tenint en compte la poca antelació amb què l’havien avisat que ille seria l’encarregat del discurs. Una concessió havien de fer, en honor i justícia cap a la figura del vejestorio: fins i tot mort, trobava la manera de complicar-los-ho tot. Talent, el veritable talent del Fontaine. A excepció de la xilomancia. Potser també era bo amb això. Ara mai no ho sabrien.

La resta de la cerimònia va transcórrer segons l’esperat: llargs discursos de personalitats importants,  buits com la relació que havien tingut amb el Fontaine. Realment, va pensar el Jared, sempre tindria l’espineta de saber com aquell esperpent havia arribat a un càrrec tan alt. Segurament havia estat brillant, de jove. Quina pena que no quedés ningú viu per corroborar-ho.

La cerimònia va ser quasi tan interminable com la vida del Fontaine. Quan per fi el Ricky va pronunciar l'última paraula i va donar l’ordre d’enterrar el taüt al cementeri privat pels directors situat en el bosc, la V i el Jared no varen perdre un segon en aixecar-se i buscar Kai. Il pobre devia estar a punt d’agafar una urticària, obligat a seure envoltat de la crème de la crème del COMEUA i Ilvermony. Ho havia notat, de fet, el Jared: els cops que desviava la vista per fixar-se en il seu amic, il podia veure amb un nerviosisme prou dissimulat, sols a la vista de qui il coneixia bé. La mirada molt fixada en la seva mare; l’havia de compadir, després de tanys d’anys, trobar-s’hi de cara, contínuament. Almenys la Dahlia no hi havia assistit.

Van retrobar-se amb Kai quan tothom ja començava a amainar el camp. Tanmateix, com professors decents, i per perllongar la imatge de Kai com íntim amic del Fontaine i, per extensió, de tots els cercles selectes del COMEUA, van seguir la comitiva, i el taüt flotant, al límit del bosc on ja esperava el forat de la sepultura on reposaria el Fontaine per tota l’eternitat. Kai una mica més avançat, encara amb el nerviosisme tan poc comú en ille; el Jared i la V més allunyats. A una distància prudencial, tant del seguici com entre ells. Tan envoltats de gent… no tenien cap altre remei que actuar amb normalitat, mentre ho aclarien exactament tot. Però el Jared no es va poder estar de, en un moment, allargar la mà per fer una carícia als dits de la V i va percebre de reüll com la V esbossava un somriure davant aquell gest imprevist. De moment, amb allò era suficient. El Jared es donava per satisfet.

I fins i tot va aconseguir relaxar-se. Mentre els sepulters mobilitzaven amb la vareta grans masses de terra, ell sols podia pensar en la V. Així que va notar la manera com, molt sospitosament, la senyora Lafayette i el Ricky s’apartaven per perdre’s entre la frondositat dels arbres del bosc. Ningú més no va semblar adonar-se’n, excepte qui no havia pogut deixar de vigilar a la senyora Lafayette en tot aquell temps: il seu fill. Amb un moviment de cap, Kai els va indicar que s’apartessin ells també del grup.

Agraït de la seva mania de portar sempre la vareta a punt, el Jared va llançar ràpidament un encanteri mimetitzador primer a Kai i la V i després sobre si mateix. Mentre els seus contorns es difuminaven per camuflar-se entre l’espessor del bosc, els tres van avançar entre els arbres, procurant no fer ni un pas en fals ni cap mena de soroll, seguint uns metres enrere a l’estranya parella del Ricky i la senyora Lafayette.

Havien anat prou lluny per poder permetre’s parlar en un to considerablement alt sense la por de ser descoberts. Les túniques negres dels dos destacaven enmig de la clariana verda davant la qual havien anat a parar; els arbres que la delimitaven van ser l’amagatall des d’on escoltaven els tres amics. Malgrat l’encanteri mimetitzador, el Jared va sentir com se li alçaven els pels del clatell, d’imaginar que la màgia és trenqués i fossin descoberts: davant aquell pensament, es va amagar rere un dels arbres més amples i va agafar la V per la cintura per col·locar-la darrere d’ell i poder-la protegir si passava el pitjor. Kai va desistir: massa interessat en els moviments de la seva mare, es va situar tan a prop com va poder d’ells dos sense entrar pròpiament en la clariana.

—I bé? Director —La senyora Lafayette va remarcar lentament les síl·labes d’aquella darrera paraula— Martin, ha entès el nostre missatge?

—No fallaré.

El Jared va estrènyer el puny en gest involuntari. La frase contundent del Ricky, que havia perdut tota la seguretat amb aquell to tartamudejat, li havia provocat aquell gest.

—Pel seu bé, millor que no ho faci. Ja ha vist com procedim i vostè no és més imprescindible que el Fontaine —La manera de dir aquella frase va ser l’equivalent verbal a si la senyora Lafayette hagués passat un dit per vora el coll del Ricky—. Agafi-ho com un avís. Recordi que ningú no es pot escapar del COMEUA. Espero notícies aviat. Positives. Té feina per davant. I ara tornem, abans que el trobin a faltar.

La senyora Lafayette va emprendre el camí de tornada, amb el pas solemne i elegant que la caracteritzava. També despietat, va pensar el Jared: com si res, tornava a la tomba del director, després d’haver admès implicació en el seu assassinat. Ara ja ho podia dir clar: assassinat. I haver amenaçat  el Ricky. En aquell punt, el Jared sabia que no podia sorprendre’s de la crueltat que podia assolir la branca més podrida del COMEUA, com tampoc no era aliè del seu modus operandi en què cap vida no era indispensable, si reportava qualque mena de benefici per ells. No era el més agradable d’escoltar, tot així.

Almenys no va costar-li més del previst, aguantar la respiració mentre la senyora Lafayette i el Ricky passaven massa a prop seu en el camí de tornada. Com va poder, sense fer soroll, va agafar la V més vora seu i ella va prémer les seves mans contra el seu braç. El Jared va tancar els ulls, incapaç de pensar amb claredat mentre tota la nova informació i les confirmacions del que això suposava es formava el seu cervell. Van ser uns minuts molt llargs. Fins que la V no es va separar d’ell, no va gosar obrir els ulls, temerós de fer un pas en fals que els delatés.

Els efectes de l’encanteri mimetitzador ja s’havia dissipat, va comprovar en la total transparència dels rostres dels seus amics. Els dos amb expressions d’espant, a més: sospitava que rivalitzaven amb la seva. Aquells llargs minuts que havien esperat tots, per estar completament segurs, no havien estat suficients per païr-ho tot. I en les mirades que els tres es van intercanviar, hi estava contingut aquell sentiment: l’horror, la preocupació davant de tot. Era difícil de transmetre-ho, en paraules. Però de qualque manera, Kai va obrir la boca, per pronunciar una acusació formulada com si les paraules cremessin dins seu.

—Crec… crec que ha estat ma mare, qui va matar el Fontaine.

*

La dutxa freda va calmar el Jared. No completament, seria massa confiar en el seu poder, però en sortir-ne, el seu ritme de respiració havia tornat a la normalitat. Després d’aquella estona en el bosc, de les sospites de Kai… els seus batecs havien anat augmentant, en constància amb la seva paranoia. Feia temps, que ho sabia, que s’havien emmerdat fins a les celles, en aquella missió. Però mai no havia pensat… havia intentat descartar-ho, la sola idea que les seves vides poguessin estar amenaçades. Però estava clar que ho estaven. Definitivament. Si el director Fontaine, el Ricky, no eren indispensables, ells tres menys. Un pas en fals i… no podia permetre-ho.

Finalitzat el funeral, havien coincidit els tres que necessitaven temps per dutxar-se i canviar-se; una excusa per no dir en veu alta que, cada un pel seu compte, ho havia de processar tot. En estar llestos, es trobarien al despatx de la V per actualitzar el pla. O cagar-se en tot en companyia.

Així se sentia el Jared. La felicitat que la nit del ball li havia donat, la tranquil·litat del matí després… ara el perill amenaçava en opacar-ho, el que fos que havia començat amb la V. Tanta lluita per admetre el que sentia, tants malentesos que havien fet més llarg aquell camí, i quan per fi havia passat… allò. Al principi no havia reaccionat a la mort del Fontaine, perquè la V superava tota la resta. Però si la perdia… li havia sortit de dins seu, col·locar la V darrere per protegir-se. Saber que quan per fi els sentiments eren correspostos, l’amenaçava penjava sobre els seus caps no era agradable.

No passava res. No passava res. No passava res.

No passaria res.

Aquella va ser la tasca que es va encomanar mentre acabava de preparar-se i caminava fins el despatx de la V. Va costar més del que havia pensat. Però, mentre la distància fins al destí s’escurçava, va adonar-se que el seu temor rivalitzava amb una altra emoció: certs nervis per veure-la. Encara no s’hi acostumava, a estar amb ella amb aquell canvi de relació. Tot i que fos aviat, tot i que encara actuessin com habitualment, hi havia certa cosa que el feia somriure instantàniament, en recordar la nit que havien compartit. I ara, estarien ells tres amb Kai, qui ja ho sabia tot. Qui estava tan content com ells.

Potser massa. No ho havia plantejat, però quan sols el separaven uns metres de la porta de la V, va notar com aquesta vibrava pels crits que estaven tenint lloc a l’interior. Tan forts que els podia sentir amb claredat. Es va quedar parat: havia reconegut la veu perfectament, la V no passava perill. I quan va entendre al moment que parlaven, va comprendre que era millor esperar i no arribar en aquell moment precisament.

—PERÒ V. SOLS T’HE DEMANAT QUINES FLORS PENSES QUE SERAN LES MILLORS PER LES NOCES I T’HE RECOMANAT UNA DATA. PER QUÈ SUPOSO QUE CELEBRAREU LES NOCES PER PRIMAVERA, OI? QUE NECESSITO ORGANITZAR-ME PER COMPRAR EL VESTIT! Pensava que els jackalopes podrien anar a conjunt, els hi puc fer un llaç amb la tela del meu vestit i així…

Kai i la seva mania de portar-ho tot a l’extrem. No hi havia caigut, però en cap moment havia estat secreta, la il·lusió que tenia Kai perquè ell i la V acabessin junts. Ja havia intuït algunes mirades estranyes, durant la reunió, però tot havia estat massa trasbalsat per poder-hi parlar tranquil·lament. No havia comptat que la V s’emportaria aquella part, la pitjor part. Ell havia començat a suar i no era part activa de la conversa.

—Kai, no —Fins i tot malgrat les interferències de la porta, el Jared podia apreciar el nerviosisme en les paraules de la V—. Para. No estem sortint, ni som oficials ni res per l'estil. I necessito que paris de dir-ho, perquè és molta pressió, i l'últim que em cal... l'últim que ens cal és afegir-hi estrès. Ja ha costat prou, tot. No m'ho vull carregar. De mica en mica.

—Només t’estic plantejant algunes preguntes perquè ho tinguis present, dona! A la meva ff us casàveu per abril, per si vols idees. Que hem de continuar fent-la canon! El vestit que et vaig dissen…

—Kai. No siguis Sheldon Cooper. No t’incorporis en la relació.

—Qui és aquest? No en tinc el plaer. Però pel nom m’espero el pitjor, estilísticament parlant. Que, ja que hem mencionat desastres estilístics, pel Jared havia pensat un esmòquing clàs…

Incapaç de continuar palplantat a l’espera de com es desenvolupava una conversa que li estava crispant els nervis, el Jared va picar tres cops a la porta per cortesia abans d’entrar. Feia temps que el mecanisme de seguretat del despatx de la V ja el considerava com persona fiable i el deixava passar sense cap mena d’impediment. A dins, va trobar-se’ls els dos asseguts, dissimulant tanta tranquil·litat com podien després de la conversa que desconeixien que el Jared havia escoltat.

—Jared! Estàvem parlant de la nova temporada de Drag Race, mentre t'esperàvem. No la vares trobar una mica fluixa, la passarel·la d’aquesta setmana? Fins i tot pels teus inexistents coneixements de moda.

El Jared simplement va encongir les espatlles, incapaç de recordar un sol conjunt de la passarel·la o fins i tot la temàtica d’aquesta en si. Malgrat que continuava acompanyant els seus amics cada setmana al Club 96 per la retransmissió del capítol, tampoc no sentia que la seva comprensió en la matèria de la moda estigués augmentant. A aquell punt, simplement feia ‘ahà’ als comentaris de Kai en plena confiança cap a ille i la seva saviesa.

—Què voleu fer? —va canviar de tema ràpidament mentre es seia vora d’ells. Necessitava parlar-ne ja, del seu pla—. En general el que vam parlar amb el Darius es manté, però ara…

—Sabem que al Fontaine el va matar algú —Aquella darrera paraula se li va ennuegar a Kai— de dins del COMEUA.

—Sí, però no era res que no sospitéssim —va continuar la V—. No canvia res i tampoc no podem fer res sense delatar-nos. Ara per ara, el millor que podem seguir es continuar investigant el tema de l’or, que podem fer amb ell i com el podem aconseguir.

—Esteu segurs, que el tema de l’or funcionarà? —va dir el Jared—. Confio plenament en vosaltres i les vostres capacitats. Però sols ho heu tret d’un estudi teòric de la biblioteca i… això és gros. No ens ho podem jugar tot a una sola carta.

No li agradava, no del tot, no amb ells, jugar al paper d’esgarriafes. Però l’altra vegada, quan havia estat en perill, quan la persona qui més li iimportava l’havia necessitat, havia confiat sols en una carta, l’animàgia, i havia fallat. No podia deixar que la situació es repetís. No ho permetria.

—Segurs segurs, no, però m’he llegit el llibre a fons. Tot sembla indicar que sí, funcionarà. La mescla d’or amb sang serviria per segellar l’arbre, i així impedir que la Chepi s’hi acostés, en arribar el moment.

—Però… confio en vosaltres. Amb la meva vida si fa falta. Però la informació extreta sols d’un llibre, que justament heu trobat fa poc… com sabem que no és una trampa? Què ho han ficat perquè treballem per ells sense saber-ho? Ja bé ho van fer, amb el viatge a Utica.

—Jared, que has estat veient documentals de conspiracions abans d’anar a dormir? —va intentar rebaixar la tensió Kai—. Si vols, després et faig una llista de les millors temporades de Drag Race, que ja veuràs com dormiràs millor.

El Jared es va mossegar els llavi, conscient que era un d’aquells moments, tan odiats en ell, quan la por s’apoderava de la seva persona i era aquesta la que parlava. Era conscient que si estès en la posició de Kai o la V, les odiaria, les paraules que estaven sortint de la seva boca. No obstant això, no el podia impedir, aquell torrent de dubtes i paranoies.

—Vaja, ets més ordenada del que pensava, nena d’alquímia. Al final no tot estarà perdut, amb les noves generacions.

Tres caps van dirigir les seves mirades des d’on la veu havia sortit: davant la porta, oberta, es retallava la figura diminuta de la Crystall Ball Smith. Totalment recuperada, va pensar en un calfred el Jared davant el sol record de què li havien fet els del COMEUA, i en plena disposició de les seves facultats… o almenys del que es podia esperar, sent la Crystal.

—Per què em miren així? Les cartes m’han avisat necessitaven ajuda i a això he vingut. Les noves generacions, que necessiten que els hi donin tot mastegat… Això passa per no haver agafat la meva optativa, le Fay. Però si vol, li puc recomanar un curs de futurologia a distància que…

—Professora Smith —va interrompre la V—, com ha entrat?

—Els mecanismes de seguretat d’Ilvermony no són impediment quan domines les ancestrals arts del temps i l’endevinació… Ah, i que fa un temps em vaig colar al despatx del director Fontaine, en pau descansi, per incloure’m com a persona de seguretat en les seves habitacions. Per si necessitaven ajuda. El de Criatures Màgiques, a veure si ordenem més. I que sàpiga que els seus jackalopes roseguen els seus jerseis, quan no hi és. La d’Alquímia, ja em dirà on compra aquesta infusió de fruites vermelles tan bona que té. Tot i que si, em permet una crítica, la de llimona i gingebre no és la millor, jo de vostè buscaria una altra marca.

—Però com s’atreve…

—No m’allargo, que he deixat l’aigua escalfant-se. No tot el que és or és cosa que lluu… però en aquest cas és la solució. Com que sé que són durs de closca, els hi tradueixo: busquin l’or, és el que necessiten. No em puc creure que el destí del nostre món estigui a les seves mans… Ah, i parlant d’això, jo de vostè no estaria tan tranquil, le Fay. No ha sentit a dir que a vegades Reddit s’equivoca i els espòilers no són certeris? N’està tan segur, que la seva preferida serà top 4? Tinguin bona tarda.

I tan ràpid com havia aparegut, la Crystal es va evaporar. Deixant els ànims a l’habitació crispats, sobretot en el cas de Kai.

—Però que vol dir…? Si deien que tres maxi-challenges guanyats, cap lipsync… És l'única que té estil de tot aquell cast! ESPERI —va xisclar Kai mentre s'incorporava d’un salt cap a la sortida—. Vaig… a la biblioteca a buscar més informació. Sobre l’or. I les runes.

Però la correguda que va fer en direcció contrària a la biblioteca al crit de ‘CRYSTAL’ semblava indicar una altra cosa.

I així tornaven a estar sols. Sols. Va alçar el cap de manera que la seva mirada coincidís amb la V i els dos van somriure. Entre tanta tensió, trobar-se era el que necessitaven. Menys distància, també, va pensar el Jared, i com si la V ho hagués llegit, es va aixecar per seure sobre del Jared. Automàticament, ell la va envoltar entre els braços per tenir-la més prop seu.

—No penso que estiguis exagerant, estàs sent molt sensat —va dir-li ella passats uns instants—. No seria la primera vegada que hem confiat en qui no ho hauríem d’haver fet, o que ens han enganyat. Però per l’altra part… pot ser una solució. Podria funcionar i evitar que la profecia es complís.

—Ho sé, i no vull que sembli que desconfiï de vosaltres però…

—Ho entenc.

Va somriure en senyal d’agraïment a aquelles paraules. La V, qui sempre deia allò que més necessitava. A qui podia dir-li el que li passava pel cap, els seus temors que més l’avergonyien, sense perill de sentir-se jutjat o sense el penediment de saber que hauria estat millor callar.

—Tot lo del Fontaine, i la conversa del Ricky i la mare de Kai… no ho sé. No vull que sembli que no estic content, perquè ho estic —va dir mentre li feia un petó a l’espatlla— però no puc evitar que tot això em recordi a… ja saps. I no et puc perdre.

—Ho sé. Però, Jared, una cosa —va dir ella mentre descansava una mà enterrada en els seus cabells—. No soc més important que tu, eh? Com quan al bosc m’has posat darrere teu. Vull que et cuidis i et protegeixis a tu també, perquè tu també ets important i et mereixes estar bé.

—Però jo no soc el que maneja les Runes i l’Alquímia. El millor que puc fer és…

—Ets tan Han Solo que no puc —va riure ella mentre continuava jugant amb els seus cabells.

—Qui?

Immediatament després d’haver fet la pregunta, va notar com el seu rostre es tenyia d’un lleu roig. El nom li sonava o, almenys, sabia que li havia de sonar. La V li havia hagut de parlar altres vegades d’aquest personatge. No volia que semblés que no li prestava atenció o no li importava res del que ella explicava o de les seves aficions, perquè no era així. No podia estar més lluny de la realitat.

—Era… d’Star Wars, oi? Recordo que et vaig regalar una camiseta, i que em vas fer cinc cèntims de la història. Recordo la discriminació dels androides i… uhm… una Leia? El teu personatge preferit.

—Molt bé, aprovat, i amb bona nota. Sí, el Han és un personatge d’Star Wars. Em sembla molt malament que Kai t’hagi posat Drag Race i jo encara no t’hagi fet veure Star Wars… saps què? Acabo de tenir una idea brillant. Saps quin dia és dimarts, passat-demà?

—El quatre, oi?

—Exacte. May the 4th Be With You. També conegut com el dia de Star Wars. I saps què? Això ho hem de celebrar. A la meva habitació tinc un portàtil amb totes les pel·lícules de la saga. Pots venir-hi i les veiem totes. Uhm, és una obligació. Les has de veure, no sols perquè són meravelloses, també per conèixer al teu alter ego de la Galàxia. A més crec que ens vindrà bé, pensar en una altra cosa. Què me’n dius?

—D’acord. Sí. A més, tinc curiositat per aquestes pel·lícules. Si tant t’agraden, han de ser molt bones per força.

—Sweet Summer Child. Benvingut a la Galàxia. Que la forci t’acompanyi.

I per primera vegada des de l’estona del bosc, el Jared va fer un gran somriure, sincer, mentre li feia un petó a la V.

*

—I bé, com està Ilvermony després que el director l’hagi palmat?

El Jared va mirar els dos parells d’ulls blaus encuriosits, tan semblants als seus, que l’escrutaven des de l’altra banda d’un cafè amb llet de soja. A poc a poc estava recuperant el contacte amb la família: dinars cada mes i trobar-se amb la Bethany quan les estretes agendes dels dos els hi permetien. S’havia quedat uns dies per casa després del concert de la festa, i estaven aprofitant per posar-se al dia en un ambient més relaxat i no tan atapeït d’estudiants hormonats i professors de dubtosa qualitat docent.

—Més tranquil del que pensava. Ja vam fer el funeral, i a part d'això… els dos alumnes que feien xilomància han dit que no els hi importa preparar-se la resta de temari pel seu compte, així que —va encongir les espatlles esperant que el seu gest es llegís com molt més despreocupat del que en realitat el sentia—. Tu què tal les fruites?

—Estupendament, ja veus quin èxit tenim —va treure-li la llengua en to burleta—. La Tami em va dir que li va encantar el concert. Tu podries tenir el detall de fer-ho. Però bé, ja vaig veure que gaudies les cançons més lentes.

Oh no. Una altra vegada no. Primer Kai i després la seva germana. Va sentir com la sang pujava a la cara mentre es preguntava com d’obvi havia estat, respecte als seus sentiments per la V.

—No sé de què…

—Jared, estic contenta per tu. Molt. Ja era hora, i us ho mereixeu. Felicitats.

No va poder sinó somriure davant la sinceritat de les paraules de la seva germana. Potser si que havia estat molt obvi, o la Bethany el sabia llegir massa bé. Fos com fos, no deixaven de ser encoratjadores. S’ho mereixien, com havia dit, ell també ho pensava. I volia que funcionés. De veritat ho desitjava.

—Gràcies.

—Qui ho hauria dit, que el teu encant natural al final conquistaria a algú. Tens un do per les paraules, germanet…

—Vinga, calla, llimoneta —El Jared va esperar uns segons si la Bethany volia afegir res o reconduïr la conversa. No va passar: ho va agafar, aleshores, com un senyal per sincerar-se—. Però realment… jo tampoc m’ho esperava. Al cap i a la fi sempre era la Kathryn qui parlava per jo. Per alguna cosa era.

—Jared, no volia dir…

—Ja ho sé. Però no deixa de ser veritat. I em fa llàstima que no pugui veure el teu èxit, o com els pares segueixen tan feliços, o conèixer la V —va obligar-se a callar en percebre el canvi d’energia que havien provocat, en la conversa, les seves darreres paraules. Aquells darrers dies, estava amollant el que pensava… no es que no ho fes normalment, però no d’aquella forma. No aquella classe de pensaments que s’obligava moltes vegades a defugir—. Perdó. No ho puc evitar. Simplement… —Fins on podia contar sense posar la Bethany en un compromís?—. Tot el que ha passat aquests dies m’hi ha fet pensar, i… no tenia millor persona amb qui parlar-ho que tu.

La màscara normalment juganera i burleta que la Bethany utilitzava per presentar-se davant el món havia caigut, va observar el Jared mentre alçava la vista per deixar la mirada clavada en l’altre parell d’ulls blaus. Un dels motius pels quals havia aconseguit reconstruir la relació amb la seva família havien estat les poques mencions que feien al tema de la Kathryn, n’estava segur. Tota la seva acceptació enfront de la mort havia millorat, circumstancial, però moments com aquell encara hi eren presents. Sobretot quan no podia, o no s’atrevia, a contar tota la veritat a la família. No quan tenia unes implicacions de perill tan fortes.

—No la vaig poder protegir, no vaig arribar a temps… I si torna a passar? I si la V, o tu, o els pares d’alguna manera —Manera que estava imaginant molt clarament les circumstàncies que la podien induir— i no hi puc fer res?

—Jared. Primer de tot, la Kathryn era la gran, així que per favor deixa el teu orgull masculí tòxic de banda, perquè en tot cas, ella era l’encarregada de protegir-te. I jo ja soc grandeta i creu-me que sé el que em faig. Però… sé que ets així. Sempre ho has estat. Des de petit, anticipant-te a tot, preparat pel pitjor escenari.

—No ho puc evitar, Bethany. I… no ho sé. Darrerament també penso en l’animàgia, no sé si ho saps però durant els darrers cursos la Kathryn i jo…

—Vau intentar fer-vos animàgics. Dissimulàveu fatal, per les vacances deixàveu tots els llibres sobre el tema estesos per la sala. Gràcies per mai no demanar-me si estava interessada a unir-me.

—Eres massa petita.

—I? Està comprovat científicament que els germans petits som els més intel·ligents. Però continua.

—Després de la… mort de la Kathryn vaig perdre l’habilitat. I fins ara no és que ho hagués trobat a faltar, em recordava massa a ella… però no puc deixar que sempre continuï així. I si en algun moment necessito tornar a transformar-me? O… potser simplement ho he de deixar anar. Estava pensant en veu alta.

Definitivament, la seva germana pensaria que estava boig. I ell s’ho estava plantejant. Estava parlant massa, massa, massa. Sense ser clar, sense deixar anar noms però així i tot… massa. Estaria segura, la Bethany? Tenia fama, no se la podien carregar així com així, i abans passarien per ell, oi? Va mirar a banda i banda de la cafeteria muggle on estaven, ningú no semblava parar-los atenció, ja havia triat una taula prou allunyada i solitària. Pensava que estava més tranquil, després de parlar amb la V, però el nerviosisme tornava a ressorgir. Merda, merda, merd…

—Jared, no sé quina classe de pel·lícules et muntes de vegades, però si això de les criatures no funciona, pensa’t ser guionista —Si tu sabessis, no va poder evitar pensar. Però aquell mal acudit de la Bethany, almenys, l’havia forçat a fer una mitja rialla. I amb aquell gest, a dissuadir els pensaments intrusius, almenys per una estona—. Però entenc que vulguis recuperar l’animàgia. Crec que ho has de fer. Crec que és com un tret, per tu, com per jo ho és la meva veu i el meu carisma natural. I la bellesa, me’n vaig endur els bons gens. Bé, al que anava, crec que et paga la pena. No estàs traint la Kathryn, si això et preocupa. Sé que ella no ho va aconseguir, ser animaga, però mai no es va enfadar amb tu per això. Al contrari, estava molt orgullosa de tu. Com jo també ho estic, germanet.

Merda. S’havia confabulat el destí per fer-li sentir, durant aquestes trenta-sis hores, tots els sentiments dels quals portava fugint anys i panys? Havia requerit anys d’entrenament, segellar-se així davant les emocions.

—Puc parlar amb la Tami, segur que en sabrà alguna cosa, de bloquejos de l’animàgia. Ets la professora de transfiguració, ja saps. I molt competent, i intel·ligent, i… Parlaré amb ella. I estic segura que entre tots hi trobarem solució.

Volia creure-hi, en aquelles paraules. Hi havia de creure.

—Gràcies. De veritat —Els dos es van somriure amb la complicitat que sols una conversa tan íntima podia donar. Estava satisfet, molt, al final, d’haver quedat amb la Bethany i haver-hi parlat, tan profundament i sense embuts. A poc a poc, l’ansietat de les darreres hores disminuïa—. I una pregunta… no conec molt la Tamisha Symone, però sembla de les persones que t’arrenquen el cap si les hi dius per un diminutiu. Com és que a tu et deixa dir-li Tami? Ho sap?

—Jared. Ara de veritat. Com vas aconseguir la plaça de professor amb aquest cervellet teu?

*

L’habitació de la V havia estat tunejada per retre homenatge a aquell dia tan especial. No és que habitualment no hi tingués, la seva propietària, decoracions de la franquícia de ciència-ficció, però amb motiu del quatre de maig, havia augmentat la seva presència: hi havia garlandes amb motius galàctics i alguns globus amb la cara del Darth Vader estampada. Enmig de l’estança hi reposava la tele que el Club de Teatre els havia deixat per aquella nit: la V havia insistit que, si feien marató de la saga, s’havia de fer pròpiament, no des del portàtil, sinó amb una pantalla decent per poder apreciar l’obra cinematogràfica.

Però aquest esperit no tan sols s’havia limitat a la decoració: els dos participants de la vetllada també s’havien vestit acord a aquesta. La V li havia donat al Jared la seva camiseta per dormir, estampada amb motius de la franquícia: en ser aquesta enorme, li estava prou bé, no massa justa, i no havia pogut evitar somriure en notar com la peça de roba ensumava igual que la V. Ella, per la seva part, s’havia posat la camiseta blanca que el Jared li havia regalat pel seu aniversari. Quan li havia volgut demanar perdó després de la seva enganxada a la biblioteca, quan vivien permanentment enfadats. Com de lluny semblava a hores d’ara, aquella situació.

—Ei —va dir mentre la saludava amb un petó—. Aquesta camiseta la conec.

—De veritat? —va respondre ella amb un somriure de complicitat—. Ara no recordo qui me la va regalar… però sens dubte tenia bon gust per les camisetes. I per les pel·lícules. Estic segura que deu haver vist tota la saga d’Star Wars.

—Aquí estic, intentant remeiar el meu error.

I abans que la V pogués respondre, es va avançar tirant-se sobre el llit, amb ella agafada de la cintura per arrossegar-la al seu costat: així els dos van quedar estirats, amb les cames entrellaçades preparats per veure la pel·lícula.

—Has mirat res de la trama o de les pel·lícules? No feia falta que ho fessis, ni de lluny! Però potser tens algun dubte o vols que et faci cinc cèntims de…

—V, recordo una mica el que em vas explicar i si tinc dubtes, preguntaré. A més, si t’agraden tant, han de ser bones —No les tenia totes, si una cosa de ciència-ficció de veritat li agradaria, però, per la V, ho intentaria—. Per quina comencem?

—Bé, hi ha dos ordres: el cronològic i el d’ordre d’estrena. La primera saga, que comença amb A New Hope, va ser estrenada el 1977; però dins de l’ordre cronològic de la Galàxia, ocorre primer la saga estrenada durant els 2000, la primera d’aquesta saga és The Phantom Menace. Com que és confós, els fans d’Star Wars utilitzem ‘Episodi X’ per referir-nos a cada pel·lícula, fent servir l’ordre cronològic dins la saga. Per tant, començarem per The Phantom Menace, que és l’Episodi I. Crec que és la millor forma d’introduir-se dins la saga, ja que així no es fa tan confós amb salts temporals i… Perdona. T’estic avorrint, oi?

—Mai. M’encanta sentir-te parlar —Per Merlí. Com li agradava. Era massa patètic com estava actuant? Li era igual—. Però potser millor que les comencem a mirar o encara t’adormiràs, que ja és tard, per tu.

No es va apartar davant el cop de puny afectuós que li va proferir la V. El somriure que portava incorporat a la cara des que havia creuat el passadís per entrar a la seva habitació, no va fer sinó engrandir-se: després de la xerrada amb la Bethany, que l’havia tranquil·litzat, i aquella estona, només estava intensificant aquella sensació. Malgrat que hi hagués raons per patir, estar amb la V el feia no pensar-hi. No tenir preparat un pla d’actuació o de fugida, deixar-se endur.

Va acabar d’estirar-se per posar-se tan còmodament com fos possible: amb el cap de la V recolzat sobre el seu pit, i va fixar la vista en la pantalla, prometent-se que posaria tota la seva atenció per entendre aquella pel·lícula sobre galàxies llunyanes, androides i espases làsers. Mare meva, no semblava gens el seu estil. Però per la V. Per la V. 

Una música que se li feia vagament coneguda, però que va notar com posava la pell de gallina a la V el va alertar que ja començava la pel·lícula. La pantalla negra es va il·luminar amb uns puntets blancs, simulant estrelles, i unes lletres grogues van començar a rodar. Ah, que ja començaven així. Sí que hi hauria de posar atenció…

República Galàctica? Vaja com la tenen liada…

Bé començava… curiosa suposava. A veure com continuava…

*

—Oh, aquesta carrera ha estat bé!

*

—Quin duel! Que emocionant! Pensava que no es salvaven!

*

—V! QUE EL PALPATINE HA AGAFAT L’ANAKIN! DARTH VADER! PERÒ AQUEST ÉS DOLENT, NO? COM CONTINUA AIXÒ?

Però aquesta vegada, la V no va respondre als seus crits d’emoció. Quan va mirar en la seva direcció, va comprovar com ella dormia plàcidament, aferrada sobre el seu pit, sense immutar-se. Amb un ull en la V i l’altra cap a la pantalla (estava molt interessant!) va sospesar que fer. Finalment, amb molta cura, va deixar a la V reposar totalment estirada sobre el llit, ben tapada per una gruixuda manta, que les nits a Massachussets eren dures. I després de fer-li un petó al front, va continuar mirant hipnotitzat a la pantalla.

Qui hauria dit que aquella galàxia llunyana era tan fascinant…

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 23/10/2022 a les 00:08:30
  	#28151	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  Aaaaaapa ara tot té més sentit, se m'ha replenat el buit que tenia en la història de com havien acabat veient Star Wars. I el funeral del Fontaine. Està molt ben escrit! Així que no va ser el Ricky... ai, que xunga la mare de Kai :/ és una dona terrible./ M'ha agradat molt el comentari de com el director Fontaine devia haver estat llest de jove per poder acabar de dire tor, però com ja ningú se'n recordava xdd. / Mai m'havia passat de saltar-me un capítol, l'últimcop només em vaig oblidar de fer el comentari, però aquest cop se m'ha passat sencer, no sé què dec haver clicat malament. En fi, sorry! ^^" ho deixo aquí que em caic de son. Ànims amb els últims capítols que escrius molt bé!
  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 08/12/2022 a les 16:09:40
  	#28155	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Vaig comentat mentre llegeixo!

  Mmmm... sembla que donen molt per fet que el que ha matat el director ha estat el Ricky, pero lo dudo mucho... jo crec que han estat els del COMEUA, i per això el Ricky està nerviós... perquè pensa que pot ser el següent... 

  Ah, mira sí, ara ho he vist, la Lafayette ha ordenat la seva mort, of course of course. Però em pregunto per què l'han matat... estava a favor seu, de fet, treballava per ells... Hm, pot ser que fos perquè veiessin que bebia massa i penséssin que se l'in podria anar a la llengua? Això seria una preocupació vàlida, per part d'aquesta gent. Al Ricky se'l veu més seriós en aquest sentit , però el tenen amenaçat igualment...

  A tot això, he de dir que m'han agradat molt molt els paràgrafs del funeral, han quedat molt bé, des del punt de vista del Jared... ai, em fa molta enveja, quan veig aquestes descripcions i narracions tan ben fetes i que no es fan feixugues, jo sempre m'he de recolzar dels diàlegs, però aquí a tu no et cal gens. Queda perfecte!

  Jo això de l'or i la sang encara no ho entenc. A veure, el que volen és simplement parar la profecia? En comptes de deixar que la Chepi faci el correcte? Vull dir anava així, no, la profecia? Que la nena tindria el poder a les seves mans de fer el Bé o el Mal? Crec que ja ho he dit alguna vegada, però molaria anar recordant la profecia (o parts), de tant en tant, perquè com que anem llegint mica en mica se m'oblida tot el que hi deia... Aleshores 0 confiança en la Chepi i simplement aturar la profecia amb KILOS d'or? (perdó, no puc amb los kilos XD) La Christall Ball sembla que ho veu bé i diu que funcionarà... Pero tampoc no tinc clar del tot que la de la profecia sigui la Chepi... ha estat com fàcil d'endevinar, no? Ja sospitaven d'ella des del principi i a mitja ff ja tenien clar que era ella. Potser hi ha una sorpresa i després resulta ser una altra persona...

  Ooops, se m'havia oblidat completament que el Jared era animàgic. Omg, no recordo ni en quin animal es converteix! Bueno, estic segura que ho veurem aviat quan recuperi l'habilitat <3

  Totalment a favor de la marató de May the 4th, btw! Yes, yes, ordre cronològic, totalment d'acord! <3 Cursa de quads, cursa de quads! I la Batalla amb el Darth Maul, yesssssss! "I després de fer-li un petó al front, va continuar mirant hipnotitzat a la pantalla." Muahahahahahahaha welcome to the dark side, Jared!