Escrit per frubbsulceEnviat el dia 15/07/2023 a les 18:05:35
Última modificació 15/07/2023 a les 19:07:46
Tots els capítols de El club de les històries secretes
< Anterior capítol ||
Bones! Quan de temps sense penjar res! Per fi he tingut temps i motivació per escriure una mica, així que us aquí teniu la primera part d’una història que porto molt de temps escrivint. La segona ja gairebé està, així que la penjaré d’aquí poc. Espero que us agradi!
* * *
—Regulus, aixeca’t, que estan a punt d’arribar!—va cridar-li la seva mare des de fora l’habitació.
Ugh, ja gairebé se n'havia oblidat. La Reunió dels Black. Quina meravella, no portaven ni dos setmanes de vacances i ja havia d’aguantar la parentela criticant-se els uns als altres! No, l’esdeveniment més gran de l’any no podia pas ser Nadal, com les famílies normals, havia de ser una reunió per criticar les males decisions dels familiars i desheretar-los.
Normalment, aquestes reunions es feien per Halloween (segons deien, hi havia molta màgia i era més especial... O alguna xorrada d’aquestes), però és clar, la mare la devia haver avançat per poder cremar el Sírius del tapís com més aviat millor.
—Senyoret Regulus!—va dir el Kreacher, l’elf domèstic de la família, picant a la porta—. La seva mare vol que li recordi que s’ha de posar roba elegant, que ve la família.
—Sí, Kreacher—va respondre el Regulus, aixecant-se del llit i posant-se les sabatilles—. Digues-li que ara baixo, siusplau.
El Regulus va agafar la roba que el Kreacher havia planxat la nit anterior i se’n va anar cap al lavabo a dutxar-se. Quan va passar per l’antiga habitació del Sírius va veure el seu pare barallant-se amb els pòsters penjats a les parets.
Al cap d’una estona, va baixar a la cuina a esmorzar, on la seva mare encara donava ordres al Kreacher, que ja havia omplert varies safates de menjar. Però, al contrari dels banquets de Hogwarts, aquell no feia la impressió de ser acollidor, sinó de voler demostrar que bona amfitriona era la mare.
—Bon dia, mare—va dir el Regulus, agafant canapès d’una de les safates de plata.
—Eh! Aquestes safates són per quan arribi la família, si vols esmorzar hi ha te i magdelenes.
El Regulus va tornar a deixar el canapè a la safata, es va omplir una tassa de te i va agafar una magdalena.
—Mare, les ha fet en Kreacher?—va preguntar en Regulus, veient que les magdalenes no valien res.
—No, les he fet jo.
—Ah, mira que bé, estan molt bones…—va dir en Regulus, dissimulant—. Saps què? Tampoc tinc gana, la guardaré per més tard…
—JO HO DEIXO ESTAR!—va dir el seu pare mentre baixava per les escales—. No sé que coi li ha fet el teu fill als pòsters de l’habitació, però no hi ha manera d’arrencar-los.
—Ja no és fill meu—va respondre la seva mare.
—Tècnicament—va començar el Regulus—, encara no l’has cremat del tapís, així que...
La seva mare el va fulminar amb la mirada, i el Regulus va entendre que més li valia callar i va fer un glop de la seva tassa de te.
Després d’un parell de minuts de silenci que el Regulus va trobar especialment incòmodes, algú va trucar al timbre.
—Ja vaig jo a obrir—va dir el Regulus, deixant la tassa a la pica de la cuina
–Això, va, fes alguna cosa de profit, que portes vint minuts despert i encara no has fet res.
El Regulus va sortir de la cuina enfadat i va anar cap al rebedor per obrir la porta.
—Bon dia, Regulus—li va dir la seva cosina Narcisa.
—Bon dia a tu també, Narcisa—va respondre el Regulus— I Lucius…— va reconèixer el nòvio de la seva cosina, els havia vist un parell de vegades a Hogwarts–. Passeu, passeu.
—Qui ha arribat, Regulus?—va preguntar la seva mare des de la cuina.
—Hola, tieta!—va dir la Narcisa—. Som el Lucius i jo.
—Oh, ha vingut el Lucius? Seieu, seieu.
Van seure en el moment en que més gent trucava a la porta.
—REGULUS! Obre tu!
—Ja vaig...—va respondre mentre anava cap al rebedor—. Bon dia, Bel·latrix, Rodolphus.
—EI, JA HEM ARRIBAT!—va dir ella, sense parar a respondre al Regulus i entrant a casa.
En Rodolphus li va dedicar un “Hola, nen” abans de seguir la seva dona.
En Regulus es va passar el que li van semblar tres hores (però que en realitat va ser poc més d’un quart d’hora) obrint la porta a parents de tot tipus, però en general força desagradables. Un parell de tiets el van abraçar, o sigui que ho podia considerar tot un èxit.
La seva mare els va anar fent pujar cap a la segona planta, i en Regulus va aconseguir tancar la porta de la seva habitació just abans que ningú li pogués retreure com de desordenada estava.
—On és el tiet Alphard?—va preguntar la Narcisa, entrant a l’habitació del tapís.
—Oh, es va morir. Però igualment, ja no ens cau bé el tiet Alphard.
—Ah, d’acord…?
El Regulus va decidir no quedar-se a escoltar com acabava la conversa i buscar un racó de la sala on quedar-se amagat.
Quan tota la família va haver entrat, els seus pares van començar a parlar.
—Bon dia a tothom, benvinguts a la reunió de la família Black. Tojours pur!
—Tojours pur!—van respondre tots.
—Bé, com recordareu, fa cinc anys vam cremar el retrat de l’Andròmeda—la majoria dels presents van fer una ganyota en sentir el nom de la descastada—, per traïdora a la sang—va dir el seu pare, i la resta de la família va assentir amb el cap—. Doncs bé, enguany...
—Ella i el seu marit van tenir una filla—va dir de cop el Regulus, sense pensar-ho—. Es diu Nimfadora, i és...
—Regulus, avui m’estàs posant dels nervis—li va retreure la seva mare—. Si calles fins que haguem acabat, no et preguntaré com és que saps això.
–Sí, perdó, callo.
La veritat, ni ell mateix entenia que li passava aquell dia. Els comentaris que havia estat fent, emprenyar la família, era un comportament més propi del seu germà Sírius que no pas d’ell. Però el Sírius ja no hi era. Havia marxat, i el Regulus se sentia estrany. Probablement se li passaria en un parell de dies. Però des de sempre havia odiat la seva família gairebé tant com el seu germà. Semblava que el seu passatemps preferit era remarcar tots els errors que feien els altres i ser desagradables, estirats i falsos. El seu pare va continuar parlant.
—Deia, enguany cremarem el retrat del Sírius i el de l’Alphard.
La seva mare va treure la vareta i va apuntar al retrat del Sírius, mentre el seu pare continuava parlant. En Regulus va notar que començava a plorar. Es va eixugar les llàgrimes sense que el veiés ningú i va seure en una caixa que hi havia per allí.
—Sírius Orió Black, descastat per traïdor a la sang i per haver fugit de casa—va dir, mentre la mare cremava el seu retrat.
Les flames gairebé van arribar a tocar el retrat d’en Regulus, i ell va estar a punt de replicar, però va recordar el tracte que havia fet amb la seva mare.
—Alphard Black, descastat per traïdor a la sang i per haver animat en Sírius a escapar-se de casa amb la seva herència—va dir l’Orió, mentre la Walburga cremava el retrat, tal i com havien fet amb el d’en Sírius.
Després d’això, el pare va seguir amb un discurset de la puresa de sang i de fer tots els possibles per mantenir-la, però el Kreacher havia pujat el menjar i la majoria de la gent no estava especialment atenta al discurs, que era el mateix de sempre.
La família va començar a dispersar-se en grups petits i a parlar de les seves coses, fent temps fins a l’hora de dinar. El Regulus es va quedar amb els seus pares, que el volien tenir vigilat després de tot el que havia dit aquell matí. Una tieta que no va saber reconèixer se’ls va apropar.
—Em sap greu—va dir, com si el Sírius s’hagués mort—. Tan bon noi que se’l veia...
El Regulus va haver de fer un esforç descomunal per no riure i escopir el que fos que tenia a la copa. El Sírius, bon noi? Però si ell i els seus amics (Rondadors, li semblava que es feien dir) havien estat castigats més vegades que la resta de l’escola junta!
—Com va l’escola, Regulus?—va dir de cop la tieta, mentre el Regulus aconseguia empassar-se la seva beguda. No sabia que era, però realment tenia molt mal gust.
—Molt bé—va respondre ell—. Soc el caçador d’Slytherin des de fa un parell d’anys.
—Oh, que bé!—la tieta es va girar perquè la Bel·latrix s’apropava al Regulus i els seus pares amb el seu marit—. Hola, Bel·latrix. Ara el nano explicava que és caçador.
—Ah, sí, sí, ja ho vaig sentir per Nadal—va dir la seva cosina—. M’han dit que enguany el Senyor de les Forces del Mal té pensat fer cavallers de la mort alguns dels alumnes d’Slytherin. T’hi penses apuntar?
—Suposo…—va dir el Regulus, sense estar-ne segur—. Segur que l’Snape, l’Avery i aquests també s’hi apuntaran.
—I què, Bel·latrix, per quan els nens, tu i el Ro...—va començar a dir la seva mare, però la Bel·latrix li va llençar una mirada semblant a la que ella li havia llençat abans al Regulus quan havia parlat de l’Andròmeda i va entendre que millor callar.
En aquell moment, la Narcisa va picar amb una cullereta a la copa de cristall.
—Atenció... El Lucius i jo tenim una notícia—va dir, agafant-li la mà—. Ens casem.
El Regulus va entendre per què el Lucius també havia vingut. La veritat és que no li queia gaire bé, però en fi. Segur que la seva família tenia molts diners. L’habitació es va omplir de felicitats, enhorabones i tot i això. La Narcisa va aixecar l’altra mà, ensenyant un anell amb un diamant de proporcions considerables.
—I quan és el casament?—va preguntar la mare.
—L’estiu vinent—va dir el Lucius.
—Per a aquest estiu ja no arribàvem a temps—va explicar la Narcisa—, i volem que surti tot perfecte.
El Kreacher va entrar a l’habitació a anunciar que el dinar ja estava a punt, i tota la família va començar a baixar per les escales fins a arribar al menjador. Al Regulus li va tornar a tocar seure amb els pares, que encara el volien tenir vigilat. Va decidir callar, per por a dir alguna cosa més que no tocava. Mentre es menjava el primer plat va tornar a pensar en tot el que havia passat en els últims dies. En el que havia dit aquell matí i per què ho havia fet. Sentia que havia d’ocupar el lloc del Sírius? No, tothom estaria més tranquil si no l’ocupava ningú.
Es va fixar en que gairebé no coneixia ningú dels que seien al seu voltant. Poca gent li sonava dels sopars de Nadal, i que en sàpigues el nom i d’on venien ja ni parlar-ne. Normalment ell era a Hogwarts durant les reunions, i per Nadal només hi anaven els que vivien més a prop.
Per fi, tots es van acabar els postres i van començar a marxar cap a casa. En quan es van quedar sols, la seva mare el va agafar del braç i el va fer seure al despatx, mentre el pare seguia intentant arreglar les coses del Sírius.
—Regulus, mira’m—li va dir la mare, seriosa—. Vull que em diguis la veritat. El Sírius et va dir alguna cosa més, abans de marxar?
—No—va mentir el Regulus, sense ni immutar-se.
—Regulus...
—Que no, el mateix que a vosaltres.
—En cap moment no et va comentar res de si ho tenia preparat, o on pensava anar?
—Mai—va tornar a mentir ell—. Sé exactament el mateix que vosaltres.
—Hem quedat que si et comportaves degudament no et preguntaria com és que saps que l’Andròmeda ha tingut una filla. Creus que ho has fet?
El Regulus es va posar molt nerviós. No creia que al Sírius li passés res si es sabia que s’havia estat cartejant amb l’Andròmeda, però qui sap que li passaria a ell si sabien que no ho havia explicat i que fins i tot li havia enviat un parell de cartes...
—Regulus, creus que t’has comportat?—va repetir la mare, al veure que no obtenia una resposta.
—Sí—va respondre, amb una seguretat que no sabia d’on havia tret.
—Si tu ho dius... Au, pots marxar.
El Regulus es va aixecar i va obrir la porta del despatx, però quan estava sortint la mare el va tornar a cridar.
—Regulus!
—Sí?
—Em promets que el Sírius no et va dir res?
—T’ho prometo—va dir ell fent veure que estava molt menys nerviós del que estava en realitat.
—Confio en tu, no em decebis—li va dir la mare, abans que ell sortís del despatx i tanqués la porta.
En quan va tancar la porta, el Regulus va pujar les escales corrents fins a la seva habitació, va tancar la porta amb un cop fort i es va tirar al llit.
El fet d’haver-li mentit a la mare sobre la fugida del Sírius feia que les converses que havia tingut amb ell els darrers dies li ocupessin el cap sense que pogués fer-hi res.
La primera havia sigut l’últim dia de curs, quan estaven esperant els pares a l’andana 9 i 3/4. Ell estava dret al costat del bagul esperant que baixés del tren quan va aparèixer amb els seus amics, que es van quedar un parell de metres darrere seu.
—Ens anirem escrivint, no?—va dir un dels nois, baixet i ros, que els va abraçar als tres abans de sortir corrent cap a dos adults que semblaven els seus pares—. Que passeu un bon estiu, nois!
—Tu també, Ben!—van respondre els tres.
Un altre noi el va abraçar durant uns segons i es va separar, però va deixar un braç al voltant de la cintura d’en Sírius. A en Regulus li semblava que l’altre noi es deia Remus, però no ho podia assegurar. Li sonava perquè aquell no era el primer cop que els veia tan junts.
—Estaràs bé?—va preguntar, mirant-lo.
—Clar que sí, Remus— va respondre el Sirius, i li va fer un petó a la galta—. Quan no he estat bé, jo?
—Sírius, et juro que com t’haguem de venir a rescatar a mitjanit em sentiràs. Ja dormo poc durant el curs, no em prengueu també l’estiu.
—Sí, sí, el que digueu. Sé espavilar-me solet—va dir mentre en Remus el tornava a abraçar, i després es separava per parlar amb l’altre noi.
Aquest últim encara li sonava més, a en Regulus. Portava ulleres i era encistellador de Gryffindor, i estava bastant segur de que es deia James.
—I tu, estaràs bé?— va preguntar el suposat James.
—Sí, tranquils—va dir, agafant el bagul atrotinat que havia deixat a terra—. Anem parlant, eh?—va afegir, i es va allunyar en la boira.
—Tio, saps que si ho necessites, ho deia de debò, no?—li va dir el noi que encara no havia marxat.
—Sí, però no pateixis—va dir, i el va abraçar—. Bon estiu, James.
—A tu també. Quan ho necessitis, m’avises. I em dius alguna cosa quan arribis a casa.
—Que sí, James. Va, ves, que se t’escaparà—va dir, assenyalant amb el cap una noia pèl-roja que buscava algú entre la boira.
—Veritat. Bon estiu, Evans!—va dir el James corrents en direcció a la noia que havia assenyalat el Sírius—. M’enviaràs alguna carta?—va afegir fent-li l’ullet.
—Ni l’últim dia em penses deixar tranquil·la, Potter?—li va cridar ella. No creia que la persona que estava buscant la noia fos ell.
El Sírius va riure al veure que la noia se’l treia de sobre, i en Regulus va suposar que això passava habitualment. La veritat, tots els cops que els havia vist junts s’estaven discutint. Quan ja no es podia veure cap dels seus amics entre la boira, el Sírius va tirar la maleta a terra, en direcció al seu germà, i s’hi va asseure a sobre.
—Ei, a tu t’han dit a quina hora pensen aparèixer?
—No—va respondre-li el Regulus—. Per variar, saps?—va afegir rient.
En Sírius també va riure. Es van quedar asseguts en silenci una estona, fins que l’estació va quedar pràcticament buida, almenys de gent que coneixien. A cap dels dos li interessava que se sabés que es seguien portant bé.
—Sírius, et puc preguntar una cosa?—va dir en Regulus per trencar el silenci.
—Sempre que no tingui a veure amb el que va passar a menjador la setmana passada.
—Què dius del menjador?
—Qui ha dit res d’un menjador?—va respondre el Sirius, fent cara d’angelet.
—Mira, prefereixo no saber-ho… El que deia, aquell amic teu James, em sembla que es diu, el de les ulleres?—el Sírius va assentir amb el cap—. Ha dit que si ho necessitaves, ho deia de debò... A què es referia?
El Sírius se’l va mirar un moment, com si dubtés de si dir-li o no.
—Últimament... he estat pensant seriosament sobre marxar de casa—va dir finalment—. Els meus amics feia temps que sabien que no hi estic bé, i fa unes setmanes els hi vaig dir que potser ho feia aquest estiu. El James em va oferir anar a viure a casa seva.
—I... hi penses anar?—va preguntar-li el Regulus, que realment no volia que marxés.
—De moment no—va respondre el Sírius, i el Regulus es va quedar més tranquil—. Vull intentar aguantar fins que tingui els disset, tot serà més fàcil.
—Daixò... Si ho acabes fent, jo et cobriré.
—Ho faries?—va preguntar, mirant-lo als ulls.
—És clar. Ets el meu germà.
—Gràcies—va dir el Sírius, traient un paquet de caramels de la motxilla—, però no crec que faci falta. Ja saps, m’agrada més cridar l’atenció que desaparèixer d’un dia per l’altre. En vols un?
El Regulus va riure i va agafar el caramel que li oferia el Sírius. A l’andana només hi quedaven cinc persones. Ells, uns nois de tercer i segon, i una noia de setè.
—Vols que travessem?—va preguntar el Regulus.
—No, que hagin de passarla barrera per trobar-nos—va dir el Sírius, mig rient, i el Regulus va asseure’s damunt el bagul.
Algú va travessar la barrera en aquell moment, i els dos es van girar immediatament per veure qui era. Va aparèixer una noia que havia fet setè el curs anterior. Els dos van queixar-se, però la van seguir amb la mirada. Es va apropar a l’altra noia que hi havia en un banc, la va abraçar i van marxar juntes. Quan tornaven a travessar la barrera, en Regulus es va adonar de que anaven agafades de la mà. De cop va recordar l’altra cosa que li volia preguntar.
—Escolta, Sírius. Emm…
—Sí?
—El Remus i tu…
—Què?—va repondre el Sírius, venint-se a veure la pregunta.
—Doncs… Esteu sortint?
—Que? No! Que dius ara…
&mdash ;Sírius.
—Sí, va, i t’ho diré a tu!
—Síriussss—va dir en Regulus, tirant-se a sobre seu, fent que gairebé caiguessin de les maletes on estaven asseguts.
—Que no et diré res!—va contestar el Sírius, ara ja rient.
Els dos nois que quedaven a l’estació, que també eren germans, se’ls van mirar encuriosits, ja que tota l’escola pensava que s’odiaven a mort. Tots dos els van dedicar una mirada assassina, i els altres van girar-se, donant per entés que ningú sabria res d’això.
Van passar uns vint minuts més esperant, parlant de com havia anat el curs, acabant-se els caramels del Sírius i mirant el sol a través de les finestres de l’estació, que ja començava pondre’s. Els pares dels altres nois que quedaven ja els havien vingut a buscar, i en Regulus havia desisit de treure-li informació a son germà sobre qualsevol cosa. Una llàstima, perquè tenia una llista llarguíssima de rumors de Gryffindor que volia comprovar.
Finalment, el seu pare va arribar a l’andana nou i tres quarts, els va fer aixecar i van sortir de l’estació.
—Pare, com tornarem a casa?—va preguntar el Regulus quan sortien al carrer.
—A peu, no és tan lluny.
—A peu ja hi podríem haver anat nosaltres, però no ho hem fet perquè portem totes les coses de l’escola—va replicar el Sírius—. Perquè no demanem un taxi?
—Un què?—va preguntar el seu pare, escandalitzat—. No deu ser una cosa de muggles, no?
—Sí, és un cotxe, serveix per viatjar.
—No anirem en cap invent muggle.
—Joder!—va exclamar el Sírius, i li va donar una puntada de peu a una pedra que hi havia per terra—. Doncs jo no penso carretejar el bagul fins a casa, no sé com ho veus.
—Fem un sortilegi levitador i ja està—va dir el seu pare, i es va treure la vareta de la butxaca.
—Pare, l’acta de secretisme!—va exclamar el Regulus.
—M’és igual, anirem a peu, farem levitar els baguls i s’ha acabat!—va fer el sortilegi levitador als baguls i va començar a caminar cap a casa—. Vinga, nois!
El Regulus i el Sírius van queixar-se, però no van tenir més remei que seguir el seu pare i els baguls.
—Eh Regulus—li va dir fluixet en Sírius mentre anaven cap a casa—. Com els diguis res als pares del Remus et juro que el curs que ve te’n penediràs.
—Però no m’has dit que no… Au!—el Sírius el va interrompre a mitja frase donant-li un cop al braç.
—Ja, però… tu calla i ja està, vale?
—Això vol dir que…
—Això no vol dir res!—el va tornar a interrompre el Sírius, tot i que estava a somrient i tenia la cara tota vermella.
El Regulus es va posar a riure i gairebé es va oblidar de que el seu pare ni tan sols els havia preguntat que tal el curs, i de que no portaven ni una hora a Londres i ja estaven incomplint la llei.
—Regulus, el teu pare i jo marxem una estona—va cridar-li la seva mare des del pis de baix—. Anem a la Conselleria a arreglar papers, en una horeta estarem aquí. Adéu!
—A la Conselleria un diumenge a la tarda?
—No repliquis, Regulus!—li va retreure el seu pare—. Fins després.
Bé, els seus pares segur que anaven a fer alguna cosa il·legal, però almenys estava sol a casa.
Després de la conversa de la Plataforma 9¾ no havien tornat a parlar del tema fins a la següent setmana, quan el Sírius es va presentar a la seva habitació a les tres de la matinada per dir-li que marxava.
—Hola—va dir després de que el Regulus obrís la porta, mig adormit.
—Passa, passa—va dir, badallant, i va encendre una espelma per poder-hi veure bé—. Què vols?
—No puc més, marxo d’aquí—va dir, seient al llit del Regulus.
—Que? Ja ho has decidit?
—Sí. He parlat aquesta tarda amb el James, però volia dir-t’ho fins que no s’adormissin els pares, no et vull posar en problemes.
—Necessites ajuda?—va preguntar el Regulus molt seriosament.
—No, està tot preparat, només volia dir-te adéu abans del pollastre que penso muntar a l’hora d’esmorzar.
—Et trobaré a faltar.
—Jo també–li va respondre el Sírius.
Després d’això es van quedar uns minuts en silenci, asseguts els dos al llit d’en Regulus, assimilant el que estava passant.
–Si vols, em pots venir a veure. En qualsevol moment—va dir el Sirius, i li va allargar un tros de pergamí amb l’adreça del seu amic James escrita al Remus—. Entenc que davant dels altres em consideris un descastat, però espero que en el fons em segueixis considerant el teu germà.
—És clar que sí—va dir el Regulus, i va agafar el tros de pergamí.
—Bé, doncs me’n tornaré a acabar-ho de preparar tot i a veure si puc dormir una mica més—va dir el Sírius, fent el gest d’aixecar-se del llit.
—Espera un moment—el va aturar el Regulus, agafant-lo del braç—. Vull dir-te una cosa.
—Què passa?
—Tot això dels Cavallers de la Mort i Lord Voldemort... M’ha fet pensar, i no sé si crec en la puresa de sang perquè és la meva opinió o perquè és el que m’han dit des de petit.
—Em pensava que hi creies cegament—va dir el Sírius estranyat.
—Jo també—va dir el Regulus—. Vull dir, crec que és molt important, però no sé perquè. I m’agradaria saber-ho.
—Ho acabaràs descobrint. De moment fes el que creguis correcte, encara que et converteixi en el meu enemic—va dir el Sírius, una mica trist—. Evidentment que no ho vull, però hem crescut sense poder tenir una opinió, no et vull condicionar. Si mai vols marxar d’aquí, m’avises. Ja tindré experiència fugint de casa—va afegir fent-li l’ullet.
—Gràcies—va respondre el Regulus.
—Regulus?—va dir el Sírius, girant-se, quan ja estava a punt d’obrir la porta.
—Sí?—va respondre ell, mirant-lo fixament.
—Et puc... Et puc abraçar?
—Clar que sí—va contestar el Regulus, mentre el Sírius l’abraçava.
—Et trobaré molt a faltar—va dir el Sírius.
—I jo a tu—va dir-li el Regulus, esforçant-se per controlar les llàgrimes.
—Bona nit—va dir el Sírius quan es van separar—. Vaig a veure si puc dormir una mica més.
El Sírius va marxar de l’habitació del Regulus, que va tornar al llit. No sabia si el Sírius havia pogut tornar a adormir-se, però a ell li va costar horrors.
Efectivament, el Sírius va muntar un bon pollastre abans de marxar. El dia havia començat com sempre. El Regulus es va aixecar i va baixar a la cuina a esmorzar, encara en pijama. La seva mare el va renyar, segons ella, els bruixots respectables no esmorzen en pijama. Com si fos el problema més gran que tenia en aquell moment.
El Sírius va baixar, ja vestit i, tot i que els seus pares no ho sabien, les maletes fetes i preparades al rebedor.
—Quina sorpresa, Sírius, has baixat a una hora decent—se’n va riure la mare.
—Ha ha, quina gràcia.
Durant la setmana que portaven de vacances, el Sirius no s’havia despertat mai abans de les deu, que era l’hora en que marxava la mare de casa. El Regulus no sabia si ho feia per no creuar-se amb ella o perquè se n’anava a dormir tard. Probablement les dues coses. Al cap i a la fi, la nit era l’única estona que tenien per ells sols. Ell també estava anant a dormir tard només per gaudir una estona de la tranquil·litat.
—En fi, que fas aquí tan aviat?—li va preguntar el seu pare.
—Vaig rebre una carta de la Conselleria—va dir el Sírius, seient en una cadira i posant els peus damunt la taula—. Es veu que el tiet Alphard és mort. Quan m’ho pensàveu dir, que m’ha deixat herència?
—El tiet Alphard?—va preguntar el Regulus, i es va quedar amb la caixa de cereals a la mà—. Ai, no…
—Sírius, treu els peus de damunt la taula—va dir la seva mare, enfadada.
—Jo els trec i tu m’expliques tot això del tiet—va proposar el Sírius—. Tracte fet?
—Sírius, els peus!
El Sírius va treure els peus de damunt la taula.
—Ara m’expliqueu això del tiet.
—Doncs es va morir, no té gaire misteri.
—Quan?—va preguntar el Regulus.
—Finals d’abril—va dir el Sírius—. Però no es va morir i prou, oi que no? No ens ho vau dir perquè m’ha deixat diners . Molts diners.
En Regulus tenia la sensació de que era l’únic que estava trist de que s’hagués mort el tiet. També estava enfadat perquè, com sempre, era l’últim en saber-ho.
—No us ho vam dir per no posar-vos tristos...—va dir la mare, fent un glop de te.
—I UNA MERDA, NO POSAR-NOS TRISTOS!—va cridar el Sírius, aixecant-se d’una revolada i picant a la taula.
—SÍRIUS, CALMA’T!—va exclamar la seva mare.
—Tu t’has sentit?—va preguntar el Sírius, rient—. Ara de debò, m’ho heu intentat amagar. Us pensàveu que la Conselleria no em diria res perquè soc menor d’edat, oi? Doncs resulta que sí—va afegir, traient-se la carta de la butxaca i brandant-la a l’aire.
—Sí, t’ha deixat or. T’han dit perquè te’ls va deixar, els diners?—va preguntar la mare aixecant-se i agafant un sobre d’una calaixera—. “A Sírius Orió Black, li deixo tot el meu or, perquè pugui començar la seva vida amb tranquil·litat lluny d’aquesta família que no l’estima”, paraules textuals.
D’acord, en Regulus començava a entendre perquè ningú havia organitzat un funeral.
—Doncs no, no ho havia llegit—va dir el Sírius—. Però resulta que no necessitava que el tiet Alphie m’ho digués per prendre la iniciativa. Ja m’hi heu vist prou el pèl, en aquesta casa.
—Marxes?—va preguntar la seva mare, sorpresa.
—Per sempre?—va dir el seu pare, que aquest cop sí havia deixat el diari.
—On aniràs?—va preguntar el Regulus, fent veure que no en sabia res.
—Sí, sí i no us ho penso dir—va dir el Sírius, responent a les tres preguntes a la vegada.
—Sírius, no facis cap tonteria—el va amenaçar el seu pare.
—Està tot decidit—va dir el Sírius.
—No marxaràs fins que no hagis acabat Hogwarts i et puguis guanyar la vida—va dir la seva mare.
—HE DIT QUE MARXO!—va cridar ell, tirant de la taula tot el que tenia a l’abast.
—I JO DIC QUE NO!—va cridar el seu pare.
—Ja en tinc prou, d’aquesta família!
—Doncs seguiràs sent un Black, no sé com ho veus—va dir la seva mare—. I fins que siguis major d’edat no pots anar a recollir l’herència sense nosaltres.
—Doncs m’esperaré a ser major d’edat, així de fàcil. Només em queden...—el Sírius es va aturar un moment per comptar amb els dits, i si no fos pels renecs dels seus pares l’haurien pogut sentir xiuxiuejar els mesos que quedaven pel seu aniversari—. CINC! Només em queden cinc mesos per fer els disset.
—I com viuràs, aquests cinc mesos? Per no parlar d’on penses anar...—va preguntar el seu pare.
—M’espavilaré, ja us he dit que està tot preparat. I per vacances de Nadal aniré a la Conselleria a recollir els diners.
—No has respost on aniràs—va retreure-li la seva mare.
—Per què, perquè em vingueu a buscar?
—Sírius...
—Me’n vaig—va dir, i finalment va sortir de la cuina.
Els seus pares van sortir de la cuina perseguint el Sírius, però en Regulus va decidir quedar-se mirant des de la porta de la cuina. Abans de sortir, el Sírius va fer caure un paraigüer d’una puntada de peu, va fer callar un quadre amb un cop que el va fer balancejar-se a la paret i va agafar les maletes que ja havia preparat.
—SÍRIUS ORIÓ BLACK!—el va cridar la mare, mentre ell obria la porta.
—Adéu, no us trobaré a faltar!—va dir, i va tancar la porta amb un cop que va ressonar per tota la casa i probablement també la dels veïns que ni tan sols sabien que aquesta existia.
—Saps què?—va dir la seva mare—. Estarem millor sense ell.
El Regulus va aixecar el cap del coxí on l’havia enfonsat, i va veure que l’havia deixat ple de llàgrimes. “Fantàstic” es va dir a sí mateix “Estic plorant”. Es va aixecar del llit i va respirar fondo per intentar calmar-se una mica. Els pares encara trigarien una estona a tornar.
Va acotxar-se per buscar una caixa sota el llit. Dins la caixa hi havia objectes diversos que amagava dels pares. Uns quants bitllets i monedes muggles. Un carnet d’identitat que s’havia anat a fer amb l’Andròmeda i el Sírius uns quants anys abans. La veritat, encara no sabia com ho havien aconseguit sense cap document muggle. Un munt de cartes i regals que li havien anat fent els seus amic durant els anys. I, sobretot, la nova direcció del seu germà.
—Marxo a comprar! —va anunciar en Kreacher.
— Espera! Puc venir amb tu? —va cridar en Regulus, agafant el paperet i els diners i entaforant-los a la butxaca dels pantalons.
Va tornar a amagar la caixa ràpidament i va baixar corrents les escales.
—De veritat vol venir, Regulus?
—Bé, no del tot…
—Quina en porta de cap?
— No res important, només vull anar al parc—va respondre en Regulus, mentre començava a pensar un pla.
Tampoc havia mentit tant. Havia passat pel parc per arribar on volia anar. Estava al centre de Londres, i tenia una hora abans de reunir-se amb en Kreacher a la Ronda d’Alla. Havia deixat una nota als pares dient que havia anat a comprar amb en Kreacher, així que haurien de tornar junts.
Tenia un pla. Només li faltaven uns quants mitjans per poder-lo dur a terme.
El primer pas, aconseguir un mapa. En Sírius li havia dit un parell de cops que no hi havia trens fins al poble d’en James, però que es podia arribar fins al poble del costat amb el tren muggle i anar caminant fins a casa en James, que era a les afores i no eren més de deu minuts. En Regulus va buscar dins del seu cervell el nom d’aquell poble i va demanar un mapa d’aquella regió en una llibreria. No sabia quan costava un bitllet de tren, però segur que amb 27 lliures no arribava enlloc. Va buscar entre els paperets que s’havia posat a la butxaca una nota d’un company de classe que vivia per allí a prop i tenia pares muggles. Li havia deixat el seu número de telèfon. El va trucar des d’una cabina telefònica.
—Ei, Max. Soc el Regulus
—Ai, hola! Tot bé?
—Sí, sí. Escolta, tu em canviaries galeons per lliures?
—Que? A veure, suposo que sí, però ni idea de quant és un galeó… Això no ho fan a Gringotts?
—Ja… sí… Però si apareixo per Gringotts demanant coses muggles mons pares ho sabran als cinc minuts i no em fa gaire gràcia.
—Ah, clar. Tens pressa?
—Una mica, la veritat.
—A veure… Saps on visc, no?
—Sí
—Doncs vine i ens ho mirem.
En menys de deu minuts en Regulus estava trucant a casa del Max.
—Passa, passa—. li va dir el Max—. No sé si m’hauria de preocupar que estiguis intentant aconseguir diners d’amagat dels teus pares.
—Ah, no pateixis. La meva vida és fer coses d’amagat dels meus pares.
—No sé si això no m’hauria de preocupar més… Quasi que no pregunto que en vols fer.
—No res, he d’agafar un tren. Per cert, si dic que estic a casa teva passa res? El teu pare si que és mag, no?
—Emmm, sí? Regulus, m’estàs preocupant.
—A veure, jo no t’ho he dit, però el Sírius està vivint a casa el James, la meva família l’ha deseredat i jo el vull anar a veure.
—Per Merlí, la teva família és raríssima.
—I que ho diguis…
—Bé, no pateixis, el meu pare dirà que has estat aquí tot el dia. Parlant d’això… PAPA!
—Que passa?— va preguntar el pare del Max, sortint de la cuina.
—A veure, tres coses. Primera, aquest és en Regulus, va amb mi a Runes.
—Hola, Regulus, encantat de coneixe’t— li va dir.
—Igualment!—va respondre, intentant fer una primera bona impressió, ja que sabia que els favors que estava demanant no eren gaire normals.
—Segona cosa, demà necessita que el cobrim. Si els seus pares et pregunten, ha estat aquí tot el dia.
&mdash ;D’acord…?
—I tercera, quantes lliures són un galeó?
—Nois, m’esteu preocupant una mica. Regulus, no t’estaràs escapant de casa, no?
—Ah no, això és el meu germà. Jo el vaig a visitar.
El pare del Max se’l va mirar preocupat. En Regulus es va adonar que trigaria una estona en convèncer aquell home de que tot estava bé. Però és que bé bé no ho estava, així que normal que fos difícil.
—Els meus pares no són gaire… comprensius que diguem. El meu germà es va cansar d’aguantar-los i està vivint amb un amic seu. Evidentment, mons pares estan cabrejadíssims amb ell, i l’han cremat de l’arbre genealògic i tot.
—Regulus… de veritat que amb cada cosa que dius ens preocupes més— li va dir el Max.
—Ah, no, però jo estic perfectament. M’estimen perquè trec bones notes i faig el que volen. Només és que trobo a faltar el meu germà i el vull anar a veure.
Tots dos se’l van mirar desconcertats, però finalment el pare del Max va entrar en una habitació i en va sortir amb una cartera i un diari.
—Anem a veure com està el valor dels galeons—va dir mentre passava pàgines del diari, que el Regulus va suposar que era del món màgic.
Finalment, va aconseguir canviar els galeons que portava per gairebé cent lliures. Es va acomiadar d’a i del seu pare, i mentre marxava va tenir la sensació de que no havia causat molt bona impressió en aquella casa. Esperava no necessitar mai més favors relacionats amb muggles, perquè a aquest pas espantaria tots els seus amics.
Finalment, al matí següent va aconseguir arribar fins a l’estació. S’havia posat la roba més muggle que tenia i s’havia comprat una motxilla per guardar les coses en una botiga a prop de l’estació. Alguna cosa li deia que anar pel món amb les maletes de Hogwarts no era gaire bona idea.
Va pujar al tren orgullós d’haver aconseguit comprar el bitllet i trobar el tren correcte (o almenys això esperava) sense ajuda de ningú. Va buscar un seient lliure i es va permetre relaxar-se un moment, quan portessin una estona en marxa ja s’estressaria sobre on havia de baixar.
—Regulus!—el va cridar algú.
Merda. L’havien descobert.