Escrit per Cass RossEnviat el dia 19/10/2024 a les 00:44:51
Última modificació 19/10/2024 a les 01:09:43
Tots els capítols de The Last Volunteer (feat. «’39»)
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
La Moira es va aixecar de la butaca de la sala d’estar on havia estat llegint i va anar a deixar el llibre a la prestatgeria. La maledicció de El gos dels Baskerville havia quedat resolta gràcies a Sherlock Holmes. Tan de bo l’hagués tingut aquí, per resoldre la que planava sobre la seva família. Tan de bo pogués fer-ho ella. Tan de bo la maledicció no fos tan complicada. Tot i així, seguia tacant el destí d’una família.
Tot seguit, va observar el carrer per la finestra. Era una visió que la calmava, sobretot si, com en aquelles hores, el trànsit era constant i fluid. A vegades, els cotxes podien ser d’allò més diferents, mentre que d’altres semblava que veia el mateix cotxe passar tres cops ― ho podia ser, o podia ser un altre de semblant. No es molestava mai a mirar les matrícules per comprovar-ho. Li agradaria poder passejar per aquells carrers, fer ella tres voltes a la mateixa poma, si així ho volia.
Ja no tenia ambicions d’anar tan lluny com Charing Chross Road o Whitehall, no pas després dels perills que la Beatrix li havia explicat, amb la guerra al damunt. Encara recordava aquell fulletó que li havia ensenyat feia un parell de dies: «Propaganda de la Conselleria d’Afers Màgics. Protegiu la llar i la família contra les forces del mal». No sabia quin punt l’havia esgarrifat més: que es necessitessin codis per evitar la suplantació d’identitat (ara entenia aquell intercanvi tan estrany entre els cosins al Departament!); la possibilitat que els maleficis imperdonables poguessin ser utilitzats tan liberalment; aquella tenebrosa marca de les forces del mal de la qual n’havia preguntat més explicacions a la Beatrix, i ella havia refusat; o aquell setè punt que considerava possible l’encontre amb un ínfer!
Va fer espetegar la llengua. Ella només volia sortir al carrer o...
―Si continuo aquí dins tancada, pararé boja ―va acabar de formular el pensament en veu alta, sense adonar-se’n fins que tancà la boca de nou.
―Bé, ho entenc, que no ha de ser fàcil ―va respondre-li la Beatrix, comprensiva.
La Moira es va sobresaltar i la va mirar, sentint-se’n culpable. Al mateix temps, amb un gest decisiu, la Beatrix va plegar el diari i el va deixar a la tauleta a prop del sofà. El titular de la portada, sota la fotografia immòbil d’una noia de cabells rossos curts, era el compte enrere cap al divorci definitiu dels prínceps de Gal·les.
―Saps? ―va continuar, quan la Moira no va dir res―. He d’anar a fer encàrrecs, m’acompanyes?
La Moira va alçar la cella davant de la conveniència del comentari. També va recordar que el primer punt del pamflet de la Conselleria era «Procureu no sortir sols de casa». Va empassar saliva i l’orgull, i va decidir no refutar la oportunitat.
Com que feia dies que plovia i el barri on vivia la Beatrix era muggle, van sortir de casa totes dues amb un paraigües cadascuna. No parlaven, però la Moira agraïa la companyia sota la música rítmica de la pluja mentre observava distretament el paisatge al seu voltant. Desitjava trobar en algun racó d’aquells carrers una raó perquè el món no li caigués a sobre definitivament. Un motiu per continuar endavant; una manera de tornar enrere. Perquè sí, encara que li fes por, encara que hagués barallat totes les possibilitats, encara que ara i adés hi trobava una barrera... Els registres, eliminats per un incendi. Les memòries, irrecuperables perquè ella no era on havia de ser per arribar-hi. Runes esborrades davant la inclemència del temps... Hi havia una part d’ella que refusaria no tornar a casa.
Tot i així, quan s’havia convertit en una inefable, quan s’havia fet voluntària del «Projecte Chronos», assumir riscos no formava part del jurament, però sí que era una part no escrita del pacte. Formava part de les expectatives implícites de la feina, perquè quan vols saber si qualsevol cosa és possible... O pots acabar perdent la vida o pots acabar destruint el món. Ara, quan les seves mans estaven tacades de sang, no... Ara, assumir riscos ja no era aquella pujada d’adrenalina que et vigoritzava per dins quan miraves el precipici, senties les onades i pensaves: «I si volo?». Ara assumir riscos era mirar el precipici, sentir les onades, calcular quants cops et podies colpejar contra l’escarpat amb possibilitats de sobreviure i calcular si el risc valia la pena. Després de creuar l’arc de pedra per segona vegada, la Moira sabia quina seria la seva resposta.
Va pestanyejar ben fort i va decidir que s’havia de centrar en el present. Potser perquè no sabia si havia passat mai per aquella zona en la seva època, però aquest cop no es va aferrar a tot allò que coneixia com un nàufrag a un salvavides. La Moira es va fixar en els detalls moderns. Els carrers plans, llisos, pavimentats. El cel era igual de gris, però del gris perla dels núvols, no del gris carbó de les fàbriques. Alguns d’aquells detalls ja els havia vist la primera vegada que havia trepitjat els carrers, però ara ja no els posava en comparació amb la seva Londres sinó com a part d’una cultura i d’una societat nova. On la gent vestia diferent, parlava diferent, vivia diferent.
Allò més fascinant eren els aparadors, la Moira es va adonar de seguida mentre seguia la Beatrix d’una botiga a una altra fent els encàrrecs. Hi havia aparadors plens d’objectes d’allò més estrambòtics just al costat d’altres que ella podia reconèixer o deduir-ne la funció ràpidament. A les llibreries, lluny de les sanefes que ella estava acostumada a veure, les portades dels llibres tenien dibuixos de persones i objectes, amb títols cridaners i vistosos, en un estil realista que semblaven una porta al món que hi havia entre les seves pàgines.
―Au, entrem i cap a casa ―va indicar-li la Moira la porta de vidre a la seva dreta―. La Chloe m’ha dit que vol un àlbum pel seu aniversari.
Mentre la Beatrix parlava efusivament amb el venedor muggle sobre l’àlbum que volia la seva filla, la Moira va anar tafanejant. Era una botiga de música, però en comptes d’instruments musicals, les parets i l’aparador estaven coberts de discos semblants als que la Moira havia vist a casa de la Beatrix. Negres, grossos, prims. La Moira no ho sabia, però quan havia travessat l’arc de pedra, tot just s’havien començat a inventar aquelles andròmines.
La botiga era allargada, estreta i acollidora. Deixant enrere l’entrada, on s’havien quedat la Beatrix i el venedor, la resta de la botiga estava pràcticament buida. Sota les seves passes, el terra de fusta cruixia. De fons sonava una balada lenta amb una melodia de piano. Les prestatgeries plenes fins dalt del seu voltant li van fer pensar en una llibreria o en una biblioteca; però algunes d’aquelles portades semblaven autèntics quadres que la feien pensar en un museu. Si és que els museus d’aquella època exposaven imatges semblants, però la Moira no se li acudia per què no.
Va anar passant entre les prestatgeries, cobertes de noms que no coneixia de res, fins que va arribar a la familiaritat de la música clàssica muggle. La Moira sempre havia pensat que, com les olors, la música també tenia un gran poder sobre la memòria. Va tancar un moment els ulls, deixant-se endur pels records, amb un somriure als llavis. Aquella era la música que ella coneixia; la música que posaven per ballar amb l’Evan de tant en tant. Un vals lent al menjador de la casa de Leeds. L’últim ball del dinar de Nadal a Hogwarts. El seu casament. La cançó que sonava de fons havia canviat i la Moira l’escoltà distretament, immersa en el seu propi món. La lletra versava sobre estius fugissers i dies preciosos, enmig de somnis i meravelles, mentre el cantant es lamentava... And all alone, I’m spared. My sweeter half, instead, all dead and gone...
Oh.
Se li va escapar un gemec dels llavis. Se li va entelar la vista. No sabia com respirar; no sabia com fer bategar el seu cor; no sabia ni on era. Abans de perdre l’equilibri, la Moira es va agafar amb força a la prestatgeria que tenia més a la vora. Però per més que pestanyegés, davant seu només podia veure l’Evan tal i com era a la seva imaginació. Les ulleres tortes damunt d’aquells ulls marrons que, un dia, l’havien mirat com si ella fos el centre del seu món. La ganyota que feia distret, quan tenia un enigma entre cella i cella. La olor a metall, a tinta, a campaneta de fulla rodona. Aquells braços, aquelles mans, la terra de l’hort sota les ungles dels dits... Va fer una passa endavant, però quan hi va entrar en contacte, la il·lusió es va esvair i en el seu camp de visió va aparèixer la cara preocupada de la Beatrix.
No. No. No. Va intentar desfer-se’n, perquè la Beatrix l’havia agafat pels braços i li parlava amb una veu tranquil·litzadora. Però a ella no li importava, no volia escoltar-la. Ella tenia altres prioritats. Volia recuperar l’Evan, encara que fos aquell fragment de la seva imaginació que ara no sabia com invocar. Mentrestant la música de fons continuava lamentant-se, fins que es va esvair i tot va passar a ser moll, i sorollós, i ventós, i el següent element que la Moira reconèixer va ser el tacte del sofà a la sala d’estar i la calidesa del pis de la Beatrix.
―Moira, centra’t ―li va dir la Beatrix, amb una veu suau però ferma, mentre li posava una tassa de te a les mans―. Respira i fes un glop.
La Moira va tancar els ulls i va inspirar profundament. Va rebutjar la tassa. Va registrar durant una fracció de segon que havia associat tornar al pis de la Beatrix amb la pau d’arribar a casa, però abans que pogués pensar com això la feia sentir, tenia un huracà interior per gestionar. I la meva meitat més dolça, en canvi, morta i pansida... Perquè aquella era la qüestió, oi? L’abisme més profund. Allò que no s’havia volgut plantejar en cap moment des del dia en què la Beatrix li havia ensenyat una data en un edició qualsevol del Periòdic Profètic. Ella no havia notat el pas de cent anys, però el món al seu voltant sí, i això també hi implicava tota la gent que ella coneixia, que ella estimava.
Aquella era la qüestió. Ho havia mig contemplat l’altre dia, abans que se li remoguessin les entranyes. Li havia passat, feia uns segons, a la botiga mateix. O com no posava en el mateix pla d’existència la família de la Beatrix amb la seva pròpia. Podia veure clarament l’Evan i l’Hector en la seva memòria, però no podia evitar pensar que aquella era la única versió d’ells, la real, la sempiterna. No podia evitar pensar que si ella no havia envellit, per què ho haurien d’haver fet, ells? No podia plantejar-se un Hector que hagués crescut d’aquell somriure desdentegat, que anés a Hogwarts, que treballés, i tingués la seva pròpia vida. L’Hector tenia sis anys. I per Merlí... Com podia ser que l’Evan hagués envellit sense ella? Com seria, la seva cara plena d’arrugues? Els seus cabells coberts de canes? Utilitzaria un bastó? No. No. No. No podia ser que ell hagués passat per un futur que ella no coneixia, per un futur que no havien compartit. Un futur que ja havia passat. Un present al que cada part de la seva ànima volia tornar.
Aquella era la qüestió. Mil vuit-cents noranta sis. Mil nou-cents noranta sis. Una cosa era la fredor calculadora dels números. L’altra, la calidesa de la vida humana. L’Hector tenia sis anys i l’Evan en tenia quaranta-un. Intentar acceptar qualsevol altra realitat era acceptar uns números impossibles, uns números cruels. Com podia plantejar-se que haguessin passat cent anys sense ella? Cent anys esperant-la? Cent anys vius o...? Per què? Per Merlí, quin dia més nefast el que va decidir creuar l’arc. Quin món més cruel, el que li havia tocat viure. Quina existència més buida, la seva. La Moira anava en caiguda lliure penya-segat avall, sabent que ni boja no volaria mai més.
―Moira... ―va murmurar una veu preocupada asseguda al seu costat
―No, no diguis res... ―va aturar-la amb la veu trencada.
No podia posar en paraules tot el que li passava per la ment. No volia. La Beatrix va romandre en silenci i la Moira va agrair aquell tipus de companyia, fins que es va adonar que aquell silenci era pitjor. Aquell silenci alimentava les bèsties.
La va mirar als ulls. La realitat tornà a focus de mica en mica.
―Si et pregunto una cosa... ―va vacil·lar, temorosa de la resposta. Va empassar saliva i la seva veu se li tornà més ferma―. Una pregunta concreta, una resposta concisa, d&rsq uo;acord?
―Sí.
―L’Hector. Només sobre l’Hector... ―Però la veu se li va quedar encallada a la gola. Quan obria la boca, no li sortia cap so.
―És viu ―va respondre ella, al cap d’uns segons. L’estava estudiant atentament, intentant interpretar la seva reacció. La Moira va esbufegar.
―Això vol dir que té...?
―Cent sis anys. ―La Beatrix va fer un somriure escuet.― Vam celebrar el seu aniversari la primavera passada.
―Ha tingut una vida feliç? ―Va clavar les ungles en els coixins del sofà.
―L’avi sempre explica que ha tingut una vida memorable i, per ell, això és felicitat.
Els nens de sis anys no diuen aquestes coses. Al mateix temps es va adonar que li havia calmat un neguit que tenia al fons del cor.
La Moira va apartar la mirada, va deixar anar la tensió de les mans. Va intentar centrar-se en la decoració de la sala d’estar, per no pensar en res més. La Beatrix va romandre en silenci al seu costat, però aquest cop la companyia era més agradable. El silenci no era asfixiant, sinó que ajudava a recol·locar les coses.
―L’avi també parla de tu, a vegades, i sempre comenta que li agradaria veure’t de nou. I... ―La Beatrix va vacil·là i callà, com si s’adonés tot d’una que havia parlat de més.
La Moira la va mirar, sabedora del que preguntaria.
―I...?
Una pausa.
―Se li està acabant el temps.
*
La Moira no havia estat mai tan nerviosa com en aquell instant. Ni sumant el dia del seu casament, la cerimònia de selecció del Barret que Tria i la última prova d’accés al cos d’inefables tot junt. Se centrava en la seva respiració per deixar la ment en blanc ja que, havent arribat al final del carrer, poques distraccions li quedaven davant de la veritat. Tot d’una, no sabia si podia afrontar-ho, però al mateix temps les seves cames no l’haguessin obeït per girar enrere. Tampoc ho hauria volgut.
La Beatrix, que l’acompanyava, va ser la primera a travessar la inofensiva porteta del jardí. Però, a qui volia enganyar? No era la porta d’una casa qualsevol. Coberta per les foscors del capvespre, la casa de Leeds era tan majestuosa com sempre. La primera impressió que la Moira se’n va endur és que no havia canviat, només havia envellit. Això la va reconfortar i, quan va travessar el llindar de la porta del jardí, va notar en la màgia de l’ambient que la casa la reconeixia i li donava la benvinguda després de tants anys... O això es volia imaginar ella.
El camí de pedra fins l’entrada principal era diferent i, a jutjar per la claror d’un fanal llunyà, les plantes i els matolls que decoraven els marges també. La Moira va fer una inspiració profunda i va somriure satisfeta, perquè no estava abandonat. Només veure aquell trosset de natura era suficient per notar la presència de l’Evan; com si encara hi visqués. Quan la Beatrix va obrir la porta principal amb un joc de claus que s’havia tret de la butxaca, la Moira va empassar saliva.
Durant el seu primer curs a Hogwarts, la Moira va tornar a la casa de les Midlands durant les vacances de Nadal. Era el primer cop que la veia després de passar tants mesos lluny i va tenir la sensació que s’havia convertit en un lloc completament diferent. La casa no havia canviat, però ella i l’Eloise la van recórrer de dalt a baix, enmig de rialles, perquè tenien la sensació que la veien per primera vegada i tot era una meravella. Passar tant de temps fora de casa per primer cop a les seves vides les havia deixat ben descol·locades sobre tot allò que sempre havien conegut. En entrar a la casa de Leeds, encara que aquest cop la Moira estava mentalitzada que la decoració no seria com ella estava acostumada que fos, una sensació semblant la va envair i ella va intentar embolcallar-se del confort d’aquella memòria.
Després de casar-se amb l’Evan, la Moira havia dedicat anys a decorar aquella casa, a fer-se-la pròpia, però en aquell moment, arreu on mirés, només podia veure deixos del rastre de la seva mà. Al rebedor, el penjador on va deixar la jaqueta era el que ella sempre havia fet servir, però les parets estaven decorades amb un paper diferent i el llum d’aranya del sostre havia desaparegut per una monstruositat moderna que, segurament, obeïa les regles de l’electricitat, a jutjar per l’interruptor que la Beatrix havia accionat. La Beatrix que no li treia els ulls de sobre, amb una preocupació maternal col·locada entre cella i cella, mentre totes dues passaren a la següent sala. La Moira agraïa que li donés l’espai de poder-ho fer en silenci.
La distribució de la casa no havia canviat, perquè tal i com esperava la següent cambra on va entrar era el menjador. La Moira va deixar anar un esbufec, perquè el canvi va ser tant dràstic que gairebé semblava una bufetada. El terra de fusta havia estat cobert per unes catifes prou respectables però al damunt hi havia uns sofàs amb el patró més estrident que la Moira havia tingut la desgràcia de trobar-se a la vida. Mentre feia un cop d’ull arreu, va intentar visualitzar els mobles que ella havia escollit damunt dels que hi havia; alguns havien canviat, d’altres es mantenien, com el rellotge d’armari que continuava governant l’estança des del mateix racó.
Tot i així, l’engany es va esvair quan va posar els ulls damunt del retrat de noces sobre la llar de foc. No era el seu i, en uns segons de pànic, la Moira es va preguntar què se n’havia fet. Tot i així, la pregunta se li va morir els llavis en parar atenció sobre qui hi havia representat. Un home de cabells negres i ulls blaus, amb una túnica llampant però elegant, que mirava amb adoració la dona que l’acompanyava, de la seva mateixa edat, amb un pentinat estrany sota un barret discret, a conjunt amb la túnica. No li va caldre la confirmació que la Beatrix va proveir amb un cop de cap per saber que estava veient el seu fill uns vint anys més gran que l’última vegada que l’havia vist.
Algú baixant les escales va fer cruixir algun dels esglaons, però la Moira no va poder treure els ulls del quadre ni evitar un calfred. Des de l’instant que havia travessat el llindar de la casa de Leeds, havia estat fixant-se en els detalls d’allò que veia, en els conforts de la seva vida coneguda, com havia fet en la seva primera caminada pels carrers de Londres, per tal d’evitar d’encarar la veritat. La realitat. La persona que havia baixat les escales era una infermera de Sant Mungo, a qui la Beatrix va presentar la Moira com una parenta llunyana, tal i com havien acordat.
―Pugem? ―va preguntar la Moira, sentint-se estranya de demanar permís a casa seva, tot ullant les escales al pis superior.
Va deixar passar la Beatrix al davant, per tenir uns segons per recompondre’s i preparar-se, per no haver de pensar. Pujant els esglaons, va mantenir la mirada al terra, per evitar les fotografies que adornaven les parets. Al replà del pis superior, el primer instint de la Moira hauria sigut obrir la porta de l’habitació de l’esquerra, on no feia tantes setmanes havia acotxat un nen de sis anys que tenia por a somniar, però la Beatrix continuà passadís enllà i durant uns segons la Moira se la va mirar confosa, abans de seguir-la. És clar, es dirigia a l’habitació principal; a la seva pròpia habitació, on hi havia el llit que ella compartia amb l’Evan. On havia de dormir, si no, el propietari de la casa? Quan la Beatrix va obrir la porta, a la Moira li va sobrevenir una calma freda, com si no hagués estat mai nerviosa per res, com normalment li passava abans d’una cerimònia al Departament. Amb una veu suau, la Beatrix va adreçar-se al seu avi.
Després de l’accident de l’Eloise, l’avi Mintumble es va anar pansint de mica en mica i quan va jaure en el seu llit de mort, havia sigut la Moira qui l’havia vetllat nit i dia. Si tancava els ulls, podia veure la seva cara pàl·lida, tocar les mans tremoloses i sentir aquella veu tan fràgil que demanava una vegada i una altra per una néta que no tornaria. Quan s’assegué a la vora del seu llit de matrimoni i contemplà l’home que hi jeia, per uns instants la Moira va pensar en l’avi Mintumble; perquè se suposava que l’home davant seu havia de ser més gran que ella, hauria d’haver nascut abans que ella. Com podia pensar que era el seu Hector? Aquells cabells blancs, aquelles galtes buides, aquelles celles gruixudes... Havia envellit així, l’Evan, tan lluny d’ella? Llavors el seu fill la va mirar directament als ulls i, en aquella blavor, es va veure reflectida com en un mirall. El cor li va fer un salt.
Va empassar saliva, va somriure.
―Hola, cariad bach. ―El va saludar com feia l’Evan cada tarda quan tornaven de la feina a través de la llar de foc i l’Hector entrava corrents al menjador a rebre’ls.
L’home va obrir la boca, li tremolaven els llavis, i va tardar una estona a parlar.
―Oh, ell tenia raó. Has tornat.
―Vaig prometre que ho faria.
―Mama ―va murmurar a poc a poc.
Ella va assentir, perquè mai no importaria quina edat tenien ells dos, ella seria sempre la mama. Encara que les cartes del destí haguessin quedat repartides d’aquella manera tan injusta i cruel. Encara que una part d’ella no volia veure el seu fill en els ulls blaus, vells i cansats que la miraven. Encara que el seu cor i les seves entranyes sí que reconeixien la sang de la seva sang.
―Hola, Hector. ―Li va agafar la mà coberta d’arrugues i la va cobrir entre les seves, notant com se li assossegava el cor. Aquell cop el seu fill no s’esvaïa davant dels seus ulls com en els seus malsons. En el relleu d’aquella mà hi havia la impremta d’una vida viscuda.
―Mama. Hola, mama. ―Amb un somriure a la cara, estava assaborint la paraula com si fos una llaminadura.
―Em sap greu haver tardat tant de temps ―va murmurar.
―No, no. Has tornat ―va respondre-li ell resolut―. El papa sempre va dir que ho faries.
Fins que el temps ens torni a ajuntar, per aspera ad astra.
―Sempre va confiar en mi, eh? ―El somriure li va tremolar als llavis i se li va trencar la veu. Va empassar saliva, intentant amagar el plor, mentre s’agafava amb força a la mà del seu fill.― Estic intentant trobar la manera de tornar a casa. De tornar a quan tinguis sis anys. Et juro que...
―No.
― ;Però...
―Mama, no. Ja has tornat. ―La va mirar de dalt a baix, com si volgués assegurar-se’n.
―Però m’he perdut la teva vida, carinyo. M’he perdut...
Una mà tremolosa va estrènyer la seva.
―He tingut una vida interessant, mama. ―Va fer un somriure divertit.― T’he escrit cartes.
―Hector...
―Ja has tornat, mama. ―Va alçar les celles.― No és així, com fèieu les coses amb el «Projecte Chronos»? Viu. Ves allà fora i viu. Deixa’m ser una carta.
La Moira va assentir a poc a poc. Era tan estrany sentir aquell Hector parlar d’assumptes que un nen de sis anys no sabia. Hi havia tantes coses que li volia preguntar, tants detalls de la seva vida que volia saber, però abans que pogués formular cap pregunta, l’Hector se’n va anar. Seguia respirant però, amb la seva mirada desenfocada, la seva ment se n’havia anat ben lluny. Com tantes altres vegades, quan jugava a pilota o explicava acudits a la taula durant el sopar, l’Hector estava tenint un atac. Allò era la maledicció que ella havia causat i era el primer cop que la veia en el seu fill sabent totes les conseqüències que ella havia causat. Un calfred la va recórrer de dalt a baix. Sent una viatgera en el temps, la Moira sabia que havia vist moltes coses que se suposava que mai ningú veuria, però no estava disposada a esperar allò. Que, aquell o un altre dia, el seu fill de sis anys es morís en un cos centenari. No era el seu lloc. Va fer una inspiració profunda i va estrènyer per última vegada aquella mà arrugada entre les seves, intentant imaginar-se la d’un nen de sis anys.
S’apropà a la cara de l’home vell que jeia davant seu i li va fer un bes al front. El va mirar als ulls mentre deia, amb un veu tremolosa i un somriure trist als llavis:
―Estàs al teu llit, a casa. La mama i el papa t’estimen molt, molt i sempre ho faran.
I així, la Moira va acotxar el seu fill per última vegada.
Tot seguit, s’aixecà del llit i es va girar, sortint de l’habitació amb passos mecànics i sense mirar enrere. La Moira tenia la sensació que no podia respirar, perquè el passadís se li feia claustrofòbic. Estava ple de fantasmes. El seu cor no sabia en quina època era. Havia vist un Hector centenari estriat al seu llit de matrimoni. Quan arribés a la porta a l’altra banda del passadís, trobaria un nen de sis anys dormint en el seu llit, amb una espelma encesa a la tauleta de nit perquè té malsons. Així era com funcionaven les coses. Així, com se suposaven que havien de ser.
―Moira, no. ―Una mà la va agafar pel colze i li va apartar la mà que ella tenia al pom de la porta. Sobresaltada, es va girar per trobar-se cara a cara amb la Beatrix. Mirant-la compassivament, ella va fer un gest de disculpa.― Perdona, no et volia espantar. Només que... ―va vacil·lar i va fer un cop de cap al dormitori de l’Hector―. És un despatx. Hi ha un arbre genealògic a la paret, on surt tota la família. Segurament no vols...
―Vull veure-ho ―va dir amb una convicció que no sabia d’on li va sortir.
La Beatrix li va obrir la porta i la va convidar a passar. En comptes d’un llit de criatura, l’estança estava dominada per una taula de despatx, il·luminada a contrallum per la lluna a través de la finestra del darrere. La Moira s’hi va acostar i va observar el jardí posterior, que es veia cuidat. A l’Evan li agradaria saber-ho. El seu cor bategà amb força. Amb un encanteri no-verbal, va encendre el llum, va mirar el seu voltant. Les parets eren d’un color blau fosc, com el de la residència de Ravenclaw. Una llibreria cobria la paret d’una banda mentre que, a la de l’altra, hi havia una prestatgeria plena, de dalt a baix, de rellotges. S’hi acostà encuriosida. Cadascun tenia un disseny particular i marcaven hores diferents. Al contrari del Departament, on hi havia una cambra on la desincronització dels rellotges causava una melodia agradable, en aquell despatx estaven tots sincronitzats al ritme dels batecs d’un cor. La Moira va respirar profundament i va somriure, fascinada. En girar el cap vers la Beatrix, al llindar del despatx, veié la paret restant.
Aquella paret estava coberta de dalt a baix per un arbre genealògic que s’estenia des d’una arrel ferma a la base, fins a unes branques ben llargues que gairebé arribaven al sostre. Estava pintat amb tinta platejada directament a la paret, i el traç ondulat de l’escorça feia que semblés que tenia saba recorrent-lo de dalt a baix, donant-li vida. Sota el llum de l’habitació, brillava lleument. Al capdamunt de l’arbre, estilitzat en una cal·ligrafia coneguda, hi havia escrit «Família Fawley» i, a sota, el lema de l’Evan: Tempora mutantur, et nos mutamur in illis. Va passar la vista ràpidament per damunt de tots aquells noms, temorosa de fixar-se massa en cap d’ells, però la mirada se li aturà a les arrels, on es va veure a si mateixa al costat de l’Evan. Mentre ell tenia una data de defunció, ella tenia un símbol de l’infinit sota el seu any de naixement. Entomant la punyalada que li va treure tot l’aire dels pulmons, la Moira va tancar els ulls a l’instant.
Quan els va tornar a obrir, va pujar la mirada per les branques i va localitzar ràpidament el nom de la Beatrix. No li havia resultat massa difícil, sent ella la primogènita del primogènit del seu fill. Aquell arbre estava cobert de noms grecs acompanyats del cognom Fawley. Heus aquí, el seu fill i tots els seus descendents. La seva família... i la d’ella. Aquella família en la que havia estat somniant durant anys però que només l’Evan havia tingut l’oportunitat de veure créixer. Les dates de defunció que cobrien el tapís eren el rastre amarg de vides senceres escrites en tinta platejada, i ara ella n’era testimoni. Tot allò s’havia creat i havia desaparegut en l’instant de travessar un llindar. Aclaparada, va tornar a baixar la mirada cap al nom de l’Evan, però no pogué llegir res més que el seu nom. La vista se li tornava vidriosa per les llàgrimes que li queien galtes avall. Tremolava. Se les va eixugar i es va girar cap a la Beatrix, que l’observava des del llindar de la porta del despatx.
―Vull parlar amb tu i en Jason ―la va informar, amb una veu més segura del que se sentia―. He pres una decisió.
Cass Ross Enviat el 19/10/2024 a les 01:10:47 #28307 He escrit 14 fanfics amb un total de 71 capítols He decidit ser impulsiu i penjar tota la resta de la fanfiction de cop, però anem per pams!! Centrem-nos en aquest capítol!!
Aquest capítol va patir moltes re-estructuracions, i de fet només té quatre escenes de les sis que tenia planificades originalment. Una es va convertir en el capítol anterior (que per això anomenava «interludi), mentre que una altra escena la vaig eliminar perquè era massa repetitiva i redundant.
D’aquest capítol (com de tota la fanfiction en general, perquè mentir?) m’agraden molt les converses. Per una banda, la del principi del capítol entre la Moira i la Beatrix que feia molt, molt de temps que hi anava pensant abans d’escriure-la i quan finalment va tocar el moment de la veritat, no m’ho podia creure.
De fer una fanfiction tan llarga, m’agrada que m’ha permès explorar els personatges molt més profundament, i poder mostrar-ne una evolució. La Moira n’és un bon cas, tot i que clar... hem de pensar que la pobra va saltant de situació traumàtica en situació traumàtica, sabeu? Així que això condiciona molt el personatge, i me’n moro de ganes de saber què en penseu. Em volia fixar sobretot en el personatge de la Beatrix... Comença la història que gairebé anava soltant espòilers a tot i a dret, però en canvi ha anat evolucionant i, en aquest capítol, frena la Moira abans que es foti de lloros amb un espòiler com seria l’arbre geneològic, i que quan li pregunta, aquest cop respon concisament.
Sí, sí, m’ho intento prendre de broma, perquè si ens fixem en la última escena del capítol... Em va costar moltíssim poder-lo escriure, no només per l’escena en sí, sinó perquè sabia que quan l’acabés ja no quedaria gaire més per tancar la història i no volia arribar al final. A més, amb l’escena del ’39, havia vist més des de la perspectiva de l’Hector, així que escriure aquesta escena no podia ser tant one-sided a l’hora de pensar en els personatges. I l’Hector... Realment és el cor de la història, eh? El primer maleït, duh. L’hem vist de petit, l’hem vist d’adult, i l’hem vist ara de vell.
Sobre aquesta escena, segurament alguns haureu vist paral·lelismes amb el final de certa pel·lícula de ciència ficció que té la millor banda sonora de la història, oi? Què hi puc dir? A vegades no hi ha pensaments originals sinó que t’has d’inspirar del que t’agrada. Les dues històries tenen els seus paral·lelismes, i una escena així havia de sortir... Perquè no podia fer que l’Hector i la Moira no es retrobéssin. No sóc tan cruel lol
No sé si em repeteixo d’algun altre comentari a un altre capítol, no els estic repassant, que ja és tard, però una de les coses que em va agradar més d’escriure una història tan llarga és repescar les referències que sortien al principi de la història... Com aquí, que la Moira repeteix tal qual les paraules que li diu al seu fill la nit que se’n va per travessar l’arc. (És irònic, perquè aquella escena no estava planificada, però faig afegir-la a última hora perquè necessitava un petit moment domèstic entre l’Hector, la Moira i l’Evan perquè copséssiu una mica les dinàmiques abans que ella se’n vagi, i llavors em va anar com anell al dit quan vaig arribar a aquest capítol.)
Ai, i que me n’oblido! Vaig escollir el títol de la fanfiction perquè connectava amb la frase dels voluntaris amb què comença la cançó (i perquè lliga amb el Departament, que l’únic que faltaria és que fos de reclutament forçós lol). No esperava que pogués entrar-lo a col·lació dins del text de la fanfiction, però quan la Moira va tenir aquesta reflexió és que hi anava com anell al dit. Em sembla que pràcticament va sortir sola, i em vaig quedar d’allò més sorprès.
Au, bona nit!
Cass