L'ombra de la lluna - EL MANICOMNI MUGGLE
Escrit per Tygridia
Enviat el dia 10/03/2006 a les 02:34:24
Última modificació 29/07/2006 a les 15:27:57
Tots els capítols de L'ombra de la lluna
impresora Versió per imprimir
Pròxim capítol >


EL MANICOMNI MUGGLE

EL MANICOMNI MUGGLE

 

El sol avançava lentament sobre la cúpula celest. A la planta baixa d'aquella extremadamente ordenada casa, una dóna alta i esbelta, de mirada vágament arrogant, estava neteixant els plats y deixant tot el pis com una patena. "És tard" va pensar després de mirar el seu rellotge banyat en or que feia passar per un Rolex d'or massís. Va imaginar-se la gent que vivia a aquella casa. "Què dirien els veins si ho sabessin?" Com a minim tot acabaría el día seguent, "gràcies a Déu", va pensar.

 

A la antiga habitació de les joguines d'en Dudley, a la planta superior, un noi pèl-roig anomenat Ronald roncava fortament amb un peu penjant pel costat del llit. Tenia els músculs de la cara contrets per la encarnissada lluita que mantenía amb el coixí, que, semblava, sortía victoriós.

Un altre dels habitants d'aquella habitació era una noia els ulls de la cual, marrons i expressius, estaban oberts de bat en bat, enmarcats per una hombra fosca. S'esforçava inútilment a apretar el seu coixí contra les orelles més i més fort, repetint-se ininterrumpudament que tot allò en conjunt havia estat una mala idea.

 

La tercera persona que conformava aquell extrany trio estava sumida en un son intranquil ple de malsons; ell era l'únic que encara no havia fet els disset anys, només liquedava un dia per a esser major d'edat... (Què dius, estimat lector? Ah, ja ho comprenc, sé perfectament que a Catalunya has d'haver det els divuit anys per a ser-ho, però es que he oblidat mencionar el detall més important: aquest extrany trio està composat per bruixots, bè, l'Hermione en realitat es una bruixa). El seu cabell negre, el d'en Harry, vull dir, solia estar embrullat, els seus ulls, tancats en aquell instant, eren verd maragda, "com els de la teva mare" solien dir-li. La seva història, la història d'en Harry Potter, era fosca i dolorosa i podia resumir-se perfectament amb un petit símbol, la cicatriu en forma de llamp que travesava el séu front de dalt a baix recordant-li dia a dia el séu destí, aquella cicatriu la hauria reconegut cualsevol del món màgic sense dubtar-ho, al cap i a la fi, marcava en Harry com a la llegenda que era.

 

-S'ha acabat! -va cridar l'Hermione, que es va aixecar i va obrir les cortines de bat a bat. La habitació va quedar anegada per la forta llum del dia a l'instant, els nois van grunyir quan la inesperada claritat va impactar contra els seus ulls com un proyectil. -Si jo no puc dormir, volsaltres tampoc!!!-.

-Vinga, Hermione, mitra horeta més… -va demanar en Harry, aplastant la cara contra el coixí.

-NO!, es culpa seva! -va assenyalar en Ron, -si fòs capaç d'estar-se una hora amb la boca tancada i deixès de roncar no hauríem de passar per això… un altre cop. -En Ron va voler replicar, però ella va pujar la seva vareta de forma amenazadora.

 

-No, "sisplau", aguamenti un altre cop no… Ahir vaig passar-me migmatí assecant el llit…

-Aguamenti no, m'estic plantejant seriament utilitzar l'Obitus per subitum.-

-Es broma, suposo -va dir en Harry, mig preocupant mig rient.

-Es clar que ho és. No sóc tan idiota com per a anar a Azkaban perque no em deixeu dormir. Però si tinc problemas per dutxar-me com Déu mana…

 

La seva cara es va calmar en veure en Harry, havia recordat una cosa: -Vinga, anem a preparar-nos, demà és el gran dia. -L'Hermione va somriure dolçament i en Harry va respondre de la mateixa manera. Es va alegrar de fer-ho, encara que es va sentir bastant extrany ja que aquell gest s'havia repetit poc durant el mes que feia que vivien junts. Desde l'enterrament d'en Dumbledore, en Harry no havia rigut gens; en realitat cap d'ells era gaire feliç últimament, veient com el món es desmoronava al séu voltant i no podían fer res per impedir-ho.

 

En Harry havia tingut vívids malsons casi cada nit en els que lluitava aferrisadament contra inferi, cadàvers que havian estat retornats a la vida, havia lluitat contra una serp gegant anomenada Nagini, havia buscat el que havia resultat falsos medallons o lluitat juntament amb algú la cara del qual may arribava a veure anomenat R.A.B.

 

Els somnis d'en Ron, que també acostumaven a esser malsons, també eren recurrents: els més repetits eren un sobre cervells amb extranys tentacles que el perseguien i sobre gent que era mossegada per homes llop.

 

 

Viure amb ells no era ni per casualitat la festa que acostumaba a ser i encara menys amb l'Hermione recordant-li una y un altra que había de trobar alguna pista sobre els Horricreus, parts de l'ànima d'en Voldemort. Ell solia respondre que no li permetien utilitzar la màgia de moment i que, a més, no sabia per on ni com començar, però aquella no era la veritable raó per la que s'hi negava. Realment, encara que li negaria a cualsevol que li preguntés, estava aterroritzat per el que se li venia asobre i volia mantenir una mica la compostura davant dels seus amics. A més estava espantat i preocupat pel fet que l'última vegada que havia anat a buscar un Horcrux, en Dumbledore s'havia a mort per culpa d'una mà que ell creia -contra el que en Harry opinava- amiga. Sabia que el veritable asáis havia estat l'Obitus per Subitum de l'Snape, però també sabia que el vería verd que en Harry li havia obligat a beure, l'hauria matat igualment si el Director hagués viscut suficient. Pasaría el mateix amb els seus únics amics de veritat el proper cop? Quan els seus amics el van obligar a portar-los amb ell es va sentir alleujerat per no estar sol en el seu viatje, pero cada minut que passava, s'adonava que ara estava més preocupat que abans, no s'imaginava la vida sense ells.

 

 

En Harry va pensar en tot el que succeiria el dia següent, el Dia D solien anomenar-lo, mentres baixava les escales cap a la cuina per anar a esforzar. Se sentia contrariat respecte a tot el que pasaria en tan sols dotze hores. Per a començar abandonaria als Dursley i tornaria a casa dels seus pares, cosa amb la que sumiava des que tenia consciencia. També podria utilitzar la màgia sense necesitat de donar explicacions al Ministeri, cosa que facilitava força les cosses. En dos dies es presentaria al test per a poder aparetre i desplaçar-se rápida però incòmodement d'un lloc a un altre. I, a més, al dia següent era el casament d'en Bill Weasley, el segon germà del Ron, y la Fleur Delacourt, una bruixa Jove, mig bel·la no massa ben acollida per la familia: la Sra. Weasley no l'havia vist amb bons ulls fins feia poc i Ginny… bé, en Harry preferia no pensar en ella, -encara que resultava difícil perque tot la hi recordava, començant pel Ron, que era el seu germà -perquè li sobrevenia un dolor al pit i un sentiment de buit intern que solia relacionar amb els demèntors.

 

Finalment arrivaren a la cuina. La tieta Petúnia els veié arribar i va sortir, com qui fuig d'alguna cosa horrible, per la porta del radera, que portava al jardí. Últimament ho feia sovint, això de fugir de casa, quan es llevaven li agafaven unes ganes horribles de parlar amb la veina, a casa de la qual pasava gran part del dia i no tornava fins ben entrada la tarda. En Dudley, per una altra banda, se n'anava a prendre té amb els seus amics, cosa que significaba que es dedicava a emprenyar als nanos més petits juntament amb la seva banda de salvatges. I el tiet Vernon treballava més del que era normal. En resum, tenían la casa per a ells solets quasi tot el dia.

Després d'una estona -y d'una discusió entre en Ron y l'Hermione perquè ell había executat malament un moviment y había conjurat marietes en comptes de tortetes i la cuina había acabat plena d'insectes- van començar a esmorçar. Estaven ja quasi terminant quan van sentir uns copets a les finestres.

-Òlibes? -es va sorprendre l'Hermione, i es va disposar a obrir per a deixar-les pasar. Las quatre van entrar volant: una aterrirtzà davant en Ron, una altra de l'Hermione y les dues últimes van fer cua per entregar unes cartes al Harry.

Els tres obriren les obriren a la vegada. Eren les habituals cartes de Hogwarts informant que el dia 1 de setembre es reanudarie el curs. Quan en Harry se n'adonà, la va deixar anar desdenyosa i penosament sobre la taula i es disposà a obrir la segona. Estava escrita amb una tinta verda, era una escriptura ordenada y fina que no reconegué en un principi malgrat que li resultava força familiar.

Estimat Harry:

Si has rebut aquesta carta significa que jo ja no hi sóc. Primer vull dir que no has de culpabilitzar-te per el que m'hagi passar, ambdos sabíem els riscos que suposa caçar en Voldemort i que la mort es més que probable. També suposo que has arribat a la determinació d'abandonar Hogwarts, m'equivoco? En Harry va somriure melancólocament arribat aquest punto, sempre havia pensat que en Voldemort podia llegir la ment de la gent, però se sentia sorprès de que, fins i tot quan feia més d'un mes que era mort, fós capaç de fer-ho. Però he de dirte que no estic d'acord amb la teva determinació. T'has convertit en un gran mag, molt més fort del que jo mateiz podria haver imaginat o desitjat; estic completament segur que els teus pares estarien orgullosos de tu, jo ho estic. No obstant, penso que coincidirás amb mi en que no estàs preparat completament per allò que t'espera i que el coneixement es molt important. Així que espero que tornis a Hogwarts (evidentment amb un permís especial que la Directora McGonnagal ja dindrà entre les seves mans que permet que tu, el senyor Weasley i la senyoreta Granger puguin sortir de l'escola quan figui necessari).

Espero que aquesta carta hagi estat útil en algún sentit. Una salutació i despedida d'algú que t'anyora:

Albus Dumbledore

P.D.: El teixó beu de l'ós del pare.

En Harry va rellegir la nota un parell de vegades mentre l'Hermione i en Ron la miraven sobre les seves espatlles. -Es real, no?- va dir finalment.

-Això sembla...- respongué l'Hermione, observant- la encara atònita. -El Post Data... Què significa? Un teixò bebent... l'ós d'un pare...

En Harry va pensar en un teixò i va passar-se-li pel cap l'escut de Hufflepuff. -Beu de l'ós del pare...

Un cementiri, en Harry estava lligat a una tomba... "Ós del pare, otorgat des de la ignorancia..."

-No pot ser! -el Harry va lligar caps -Si es això tot lliga...- En Ron i l'Hermione el miraven -Però es massa fàcil, no?

-De què coi parles, Harry?- Va etzibar en Ron -Què se suposa que lliga? I què es tan fàcil, si es pot saber?

-Em sembla que en Dumbledore ens va deixar escrit on es la Copa de Hufflepuff... És... -la imatge dún noi mort va travesar la seva ment com un llamp -Cedric... -murmurà sense que ni en Ron ni l'Hermione el sentisin -al Cementiri, és prop de la tomba del pare d'en Voldemort...- En Ron va temblar en sentir aquell nom. -Hauries de deixar de fer això- va afegir, irritat.

En Ron va ignorar el comentari: -Vols dir que hem d'anar al cementiri?

-No cal que sigui ara meteix. Crec que vull terminar d'esmorçar primer...- va respondre amb ironia.

-Bé,- l'Hermione va tallar-los -Qué pensas respecte a Hogwarts?- el mirà esperançada, subjectant una cosa entre els dits.

-Hauríem de tornar- van sospirar, aliviats- Al cap i a la fi, es millor que no fer res.- Va tornar a agafar el seu sobre i el va vaciar a la taula: la carta, el bitllet del Hogwarts Express, la carta que informava de la seva responsabilitat com a capitá de l'equip de Griffindor, una placa amb les inicial CM sobre l'escut de Hogwarts... -Un moment, què es això?

-Harry, tu també!? -l'Hermione va saltar-li de sobte el coll per abraçar-se-li.- Ho sabia, ho sabia...- llavors va ser quan ho va comprendre, era la insignia de Cap de Monitors. -No entenc perquè no et van fer delegat, però suposo que això ho compensa, no? -Llavors es va sentir el soroll d'una cadira arrastrant-se i en Ron es va aixecar. -Encara que també hi és en Ron, que...

-Ara no ho arreglis, que ha quedat clarísim que són un inútil, m'en vaig a...- ho va romiar -fer el llit.

-Ron, no penso que siguis cap inútil, només que...  es va quedar callada un instant.

-Estic esperant...- hi va haver un moment de silenci tens en que va quedar clar que ella no sabia que dir. En Ron es va gira i se'n va anar deixant en Harry i l'Hermione allà parats, sense saber que fer.

-Quin tacte... -la va recriminar en Harry.

-No es que sigui un inútil, però tu entens que volia dir, no?- ell va fer una cara extranya, no sortiria una paraula de la seva boca si ho podia evitar, odiava barallar-se amb ells i quasi més que es barallessin entre ells.

-No importa, he de renunciar a la placa i... i...- li costava més dir-ho ara que tenia la carta entre les mans -he de deixar l'equip.- L'Hermione el va mirar, afligida, i va comprendre.

-Haurè de sortir de Hogwarts sovint i tot això son massa responsabilitats en que preocupar-me, no puc estar atat a res allà dins- i llavors, bam!!! La imatge d'una cabellera llarga y roja passà per la seva ment un altre cop, colpejant-lo amb força i fent-lo balancejar-se interiorment. "Però què coi em passa?", va pensar.

L'Hermione el mirava asustada: -Estàs bè?- el va fer que sí amb el cap. -No es cert...- va dir dolçament -És la teva cicatriu? Fa més d'un any que no et fa mal...

-No, no es això, no es preocupis, estic bè -vaig a dalt a ajudar en Ron, vens?- Va pensar-ho un instant: -Millor no, em toca recollir la cuina, d'aqui una estona ens veiem a dalt.- El va observar, preocupada, mentre pujava les escales, sabia perfectament que pasaba, però sabia que no ho admitiria mai de la vida, així que preferia fer-se la tonta.

Des del mateixmomento en que había començat, aquell havia estat un extrany i llarg dia d'estiu. Després de la baralla, en Ron no havia tornat a dirigir la paraula a l'Hermione malgrat a que ella no havia parat de demanar-li que la perdonès (cosa que feia, de fet, que es posés de més mala lluna).

Mentre prepareven les boses, prop de les cinc de la tarda, una cosa que en Harry mai hauria pensat que podia pasar, simplement, va passar. En Dudley, aquell noi alt i fort, va tocar a la porta i va demanar, en un to amable i sospicaç, que mai li havia sentit, si podia parlar amb en Harry un moment.

El jove mag ho va fer, amb aquella curiositat immensa que en una època havia tingut sempre desperta i que últimament estava començant a oblidar degut a les circumstancies de la seva vida.

Van sortir al pasadís, just davant la porta de la seva habitació, i en Harry el va mirar, esperant per a saber qué volia, fins que en Dudley es va decidir a parlar: -Des de... des de...- li costava dir-ho, va respirar fondo i va tornar a començar: -Recordes el que va passar fa fos anys?- Va callar. En Harry va començar a pensar, feia dos anys havien passat moltíssimes coses, la més important de les quals era la mort d'en Cedric Diggory i la resurrecció d'en Voldemort, però no podia ser que parlès d'allò, o potser sí? Era en Dudley, siusplau, no era una situació com la de la senyora Figg..., no podia saber el que havia passat amb Voldemort, no podia... -Recordes que durant l'estiu va passar una cosa? Va dir que ens havia atacat... un dimoni...

En Harry ho va comprendre i la tensió es va reduir: -Sí, dos dementors.

-Des de llavors tinc malsons- va abaixar la veu fins que quasi va ser inaudible per al propi Harry.- En aquell moment vaig sentir veus i, després, he somiat coses...

-Què has somiat?- En Harry va provar de mantenir la veu calmada, amb un to de pur interès profesional que havia utilitzat en més d'una ocasió l'any anterior per probar d'aconseguir informació del profesor Llagot`. No obstant no sentia interés profesional, era més bé un sentiment d'interés morbòs respecte a quin podría ser el pitjor record d'un nen mimat i salvatge que es divertia pegant la gent per gust. S'hauria adonat qualsevol que conegués mitjanament bé en Harry que sentia una curiositat enorme, però, per sort, en Dudleió mai havia estat inclòs en aquest privilegiat grup de gent.

-Al començament no li vaig donar la més mínima importancia... Però després, quan l'any passat va venir aquell velll barbut- en Harry va posar cara de fàstic: si hagués parlat així d'en Dumbledore en una situació normal hauria replicat i dit tot el que ell es mereixia com el millor mag de tots els temps que era; no obstant, va decidir guardar-s'ho per a un altre moment i el deixà continuar. -i va acusar els meus pares d'haver-se portat malament amb tu i d'haver-me fet a mi una cosa pitjor, me'n vaig adonar de que to el que somiu és rel. Tot el que sempre he volgut es mentida...

-No ho entenc. ¿qué et van fer veure els dementors?- començava a impacientar-se.

-A tu... i als teus pares...- va respirar fondo i en Harry va mig somriure, tot allò havia de ser una broma de molt mal gust.

-Els meus pares van morir fa quasi setze anys, vols que els teus pares morin?- s'estava irritant d'una manera extranya.

-No, vull que m'estimin. He recordat la última vegada que els teus pares i els meus es van veure, no sé com, perquè teníem mesos -En Dudley va sospira- Tu eres feliç, no tenies massa coses, però t'estimaven i jugaven amb tu i et parlaven i t'explicaven contes i... eres feliç.- El seu to de veu va disminuir encara més. -Jo sempre he tingut tot allò que he volgut: la càmera de vídeo més nova, la Play Station, dos habitacions per a mi sol, tota la xocolata que volia...- La veu li va temblar -Els meus pares preferien comprarme que estimarme, això és el que vaig veure, tot el buit que hi ha dins meu...- Va callar un instant. -Després va venir allò del teu padrí... Ell també t'estimava, tant que et va deixar tot el que tenia quan va morir.-En Harry es va remoure, incòmode, procurava no parlar d'en Sirius si no era estrictament necessari, la ferida no havia cicatritzat encara. -I el mateix vell que va venir l'any passat et mirava com un avi mira el seu nét i no com un profesor a un alumne...

-Perquè m'ho expliques? Què vols que et digui? Què esperes que faci?- Harry se sentia abatut, era el primer cop en tota la seva vida que veia el seu cosí com a un esser humà i no pasa com a un nano malcriat que s'amaga a les faldes de sa mare. Mai hauria pensat que en Dudley no era feliç amb la vida que els Dursley li havien donat. I, sobre tot, mai hauria pensat que li tigués envidia precisament a ell, a qui havia martiritzat des que tenia un any.
-Vull que m'ajudis, amb això que tu saps, -va mirar al seu voltant, com si algú fos a gritar per el que acabava de di. -Vull que deixi de fer mal, vull que m'estimin...- va suplicar.

-Amb això no et puc ajudar, t'ho has de guanyar tu sol-

-Llavors fes que deixi de fer-me mal, que no senti o que no me'n recordi o qualsevol cosa, m'és igual...- En Harry hi va meditar un moment, podia fer que l'Hermione borrés la memoria d'en Dudley, però això també podia fer desapareixer la recentment adquirida humanitat del noi.

-No puc fer res- va mentir.
-Llavors ja no tinc res més que parlar amb tu- el va empenyer contra la paret i es vagirar d'esquena. Quan en Harry es va recuperar de la impresió, estava enfadat, tant que va poder veure com el quadre d'un bodegó que hi havia a la seva dreta començava a saccejar-se, amenaçant amb caure d'un moment a un altre.

-"Càlmat, Harry." va pensar "Si hara fas màgia accidentalment tot haurà acabt, són només unes hores més". Finalment, es va tranquilitzar i va tornar a l'habitació per a terminar de preparar les maletes.

Havien decidit, per propia seguretat, que aparetrien a la Madriguera a partir de les dotze, ja que d'aquesta manera, en cas de ser atacats en Harry també seria útil. La idea era que, ja que únicament l'Hermione tenia permés fer-ho, ella asistiria la resta i així no incumplirien cap llei i no hi hauria problemes. Així que van estar tota la tarda i gran part de la nit encerrats a l'habitació, fins que finalment, a tres quarts de dotze van començar a baixar les coses al rebredor.

La situació era per ella mateixa compliacada. En aquella casa, en la que mai s'havia tolerat la màgia, hi havia dos mags en actiu des de feia un mes i un que en pocs minuts podria actuar lliurement. A més, de manera excepcional, els Dursley s'havien quedat a veure una película a la sala, de forma que el constant soroll dels baguls, els mussols (En Pig i la Hedwig) que no paraven de cridar i el Malifet, que s'havia escapat de la gàbia i miolava com un boig, molestaven d'una forma horrible.

En Harry va poder veure per la porta entreoberta, quan ajudava l'Hermione a baixar el seu bagul, que era l'última, com els músculs de la cara del tiet Vernon es contreien i la vena del front començava a inflarse i palpitar perillosament: s'estava irritant moltísim. Quan van arrivar a l'entrada, l'Hermione es va entravancar i, quan probava d'aguantar-se a la tauleta del rebredor, BAM!!!, va fer un cop al gerro xinés caríssim (o això deia la tieta Petúnia) de la dinastia Min, que va golpejar el terra i es va trencar en un munt de troços. La tia Petúnia es va aixecar de cop del sofà i va començar a cridar tan fort que no comprenien qué deia. Llavors es va aixecar el tiet Vernon. L'Hermione es va amagar rere en Harry, tota la tensió acumulada durant aquell mes va explotar de forma furiosa i destructiva. -Primer els portes aquí! Ens fàs alimentar-los

-El menjar de tots tres l'han conjurat ells mateixos- va respondre en Harry serenament.

-Ens fàs fora de la nostra pròpia casa! Ens obligues a amagar-nos dels nostres veïns!

-Ho feu perque voleu- dins d'en Harry va començar a cremar alguna cosa, un sentiment que havia probat a mantenir a ratlla durant gran part de la seva vida, una rancúnia acumulada.

-Vés a saber qué haurei fet tots tres allà dins... -En Harry va mirar el seu rellotge. El tiet Vernon estava pujant encara més el to de veu, tenia la cara completament morada i estava arribant a ser tant sumament immbècil i a la vegada sincer, que feia por escoltar-lo. -Un mes tres persones de diset anys allà encerrades! SOU TOTS BOJOS!!! ESPERO QUE TE'N VAGIS I NO TORNIS MAI!!!

-Doncs saps que espero jo?- En Harry va somriure irónicament mente pujava el to més i més i més. -Espero que tot el carrer Privet sapiga exactament com sou, uns hipòcrites que farieu el que fós per aparentar.- Va treure la vareta de la butjaca del darrere dels seus pantalons i va apuntar el tiet Vernon entre cella i cella.

-No pots usarla fora d'aquell manicomi- el va mirar recelòs.

-Segur?- va apuntar el gerro trencat -Reparo- Totes les peces es van ajuntar com si una mà invisible les estiguès pegant, el gerro es va recompondre completament i es va col·locar en els seu lloc original, com si mai s'hagués trencat. En Harry va tornar a apuntar el seu tiet. Els Dursley es van ajuntar molt, com si així un atac d'en Harry no fòs a funcionar.

-No ens faràs res, nano dels nasos, som la teva família...- aquest cop va ser la tieta Petúnia qui el va recriminar.

-No. La meva família són ells.- Va assenyalar en Ron i l'Hermione- A vosaltres us odio i ara faré el que hauria d'haver fet fa molt. -L'Hermione va agafar el seu braç "No, Harry, què fas!?". En Harry va apartar el braç. -Tornar la jugada a aquests tarats.- Va fer un moviment de vareta i va pronunciar lentament, quasi saborejant-ho: -A... guamenti!- de la punta de la vareta d'en Harry va sortir un raig d'aigua gelada perfectament calculat que va deixar xops el tiet Vernon i la tieta Petúnia, mentre que en Dudley va quedar completament sec.

 -Harry, para ja! -l'Hermione va suplicar i ell ho va fer. Ella es va apropar als aterroritzats muggles, que la van mirar amb por. Va provar d'ajudar-los i va alçar la vareta per a secar-los, però l'oncle Vernon va golpejar-li la mà y la vareta va sortir disparada abans que ell tornés a golpejar, aquest cop a una cama.

-Protego- en Ron va encertar de ple i va fer que l'home retrocedís unas pasos, suficient perque una contusionada Hermione s'aixequès. La cara d'en Harry es va contaure amb ràbia.

-Marxem!, marxem!, ara mateix!- la noia va apuntar la vareta als baguls i amb un moviment simple però encertat desaparegueren. En Harry va fer un pas cap endevant disposat a contraatacar, però l'Hermione va ser molt més ràpida, va prendre en Ron i en Harry dels brazos i tots tres van sentir com es movien pel buit com si estiguessin passant per un tub de goma massa estret. El no-rés els presionava tot el cos i en Harry va tornar a tenir la certessa que preferia volar a aparetre.

---------------------------------------------------------- ---

Bè, aquí acaba el primer capítol del meu ff. No trigaré gaire en penjar el següent, però m'agradaria llegir el vostres comentaris per a saber que us sembla el poc troç que porto escrit. Moltes gracies per llegir-lo. Un petonet:

Tygridia


Llegit 1155 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarGetta91 374 comentaris10/03/2006 a les 07:07:53
#4667Tinc 1 fanfictions i un total de 1 capítols

Waleeeee! o.O és impressionant lo bé que saps escriure! ja no et dic la història en si que pinta superbé! ja et dic la manera de posar les comes, no fas faltes, etc. és una altra manera de llegir una ff, i de veritat que a mi em va molt bé, "t'entra" millor la història. No sé si m'explico... només hi ha una falta. cualsevol! jajaja de veritat que m'ha agradat molt, espero que la continuis aviat! fins al pròxim capi! =)




Avatarmassa_hpifriends.com 134 comentaris10/03/2006 a les 13:39:28
#4673Tinc 2 fanfictions i un total de 5 capítols

Que bé que escrius!!!! Està molt bé!!! m'encanta!!ª




AvatarCosta 271 comentaris10/03/2006 a les 16:13:58
#4677Encara no he escrit cap fanfiction

Esta genial!!!!!!!!!!! Esta supr ben escrit!!!! Espero q segueixis aviat!!!!!! Qin començament!!!!!




AvatarElenagir 93 comentaris10/03/2006 a les 17:41:57
#4684Tinc 3 fanfictions i un total de 30 capítols

ta b! Segueix!




Avatarkiddy 41 comentaris10/03/2006 a les 17:42:34
#4685Tinc 1 fanfictions i un total de 2 capítols

mol b! sta mol bn skrit! kuntunua!




Avatarmarta_draco 79 comentaris10/03/2006 a les 18:30:25
#4686Encara no he escrit cap fanfiction

ta moooooooolt be, m'encanta, seguix-la aviat!!!!

x cert, a cambiat la forma d posar els comentaris als ff, no?




Harry-Potter 2 comentaris13/03/2006 a les 19:31:53
#4839Tinc 1 fanfictions i un total de 1 capítols

CONTINUAL, RAPID ES MOLT EMOCIONANT (pero intentali ficarli mes humor)




moamoa2 12 comentaris25/03/2006 a les 16:11:13
#5324Tinc 1 fanfictions i un total de 5 capítols

continua ja plis, m'encanta!!!!!!!