Capítol 7: Les proves... ja estan aquí! (2a part)

-Senyoreta Potter! Passi, passi. Quina cançó vol cantar?

-És que... no en sé el títol.

-Bé, doncs, el que compta és que se sàpiga la cançó.

Llavors la Julie va començar a cantar:

-Quan estas tot sol

Lluny de casa

Hi ha un regal dels àngels

Quan estàs tot sol

Tots els dies acaben
Però a la nit els nostres amics
àngels sempre envien una estrella
Quan estas tot sol

A la nit quan estic sola
Estic desperta i penso
Quina d'elles es la meva?
Quina d'elles em pregunto?

I qualsevol estrella que trio
Em cuida
Així jo sé que no estic sola
Quan estic aquí sola

No és una meravella?
Quan estas sol
No ho estas
No del tot sol

Totes les estrelles són les meves amigues
Fins que la nit s'acaba
Així sé que no estic sola

Quan estic aquí sola

Estic sola i no ho estic

perquè amb mi

hi ha un amic

com si fos un somni.

Quan sola estic

mai no ho estic

tu vetlles per mi.

(When you're alone, de la pel·lícula Hook)

-Una cançó molt bonica... i l'ha cantada molt bé... ja li direm alguna cosa. Adéu.

-Adéu. Moltes gràcies.

En aquells moments, en Draco Malfoy estava escoltant per l'escletxa de la porta. De cop, el cor li va fer un salt. Aquella cançó... ja l'havia sentida... la cantava algú... en tenia un record vague, però estava segur que l'havia sentit... d'algú molt proper a ell, algú... que la cantava de la mateixa manera que la Julie. Amb la mateixa veu. Amb la mateixa entonació. Amb el mateix sentiment. I llavors, en aquell instant, va saber de qui l'havia sentida, qui l'havia cantat.

L'havia sentit de la seva àvia.

-Julie!!! Com t'ha anat?

-Genial! I a vosaltres, que no m'heu dit res!

-A mi... de fet... no molt bé.

-El mateix et dic.

-I jo.

-Nosaltres encara no et podem dir res, encara no l'hem fet!

-Doncs us desitjo molta sort.

-Gràcies!

A les cinc menys cinc les Martes van marxar. Quan van arribar a la porta, van trucar. Tenien un caràcter decidit, però en aquell moment estaven súper nervioses.

-Passin, passin!

-Mireu, les nostres amigues! Comenceu, comenceu.

-Primer, però, quina cançó tenien pensada cantar?

-Quins temps aquells.

-Doncs va, poden començar.

Elles es van mirar i van fer:

-Avui el cel ja no és tal com era
no t'ho sabria dir
és diferent, el veig d'una altra manera
que no puc definir
I jo assegut a casa meva
he sentit a la televisió
que un fum blanc que surt d'una xemeneia
ens està matant a tots

Avui el mar ja no és tal com era
i té un color més gris
hi ha un mariner
que mira la tempesta
i està seriós i trist

I tu, assegut a casa teva
has sentit a la televisió
que una taca de fang, de pols i cendra
ens està matant a tots

Mica a mica, pas a pas
el futur s'està acabant
dia a dia sense parar
estem perdent el demà
i no fem res per aturar aquest mal que fa
que el món deixi de ser una llar per tu
per tots aquells que están al teu voltant

Quins temps aquells
quan el cel era blau
quan l'herba era verda
i els arbres tan alts
potser algun dia tot això tornarà
si la gent se'n adona del que està passant

Quins temps aquells

quan el cel era blau

quan l'herba era verda

i els arbres tan alts

potser algun dia tot això tornarà

si la gent se n'adona del que està passant

Es va fer silenci a la sala, un silenci que va trencar el professor de música.

-Molt bé, una cançó molt bonica, però també ens agradaria sentir-les per separat.

-No! Nosaltres vam dir que ens apuntàvem totes dues, perquè si passàvem, passariem totes dues, i ens ho van permetre! - van dir alhora, i se'n van anar de la sala enfurismades, donant un cop de porta.

-Vaja, quin caràcter... no sé si seria gaire bo tenir gent així al cor... no ho sé pas...

-Aaah! No els suporto!

-Què pretenien, agafar-ne una i l'altra no? Ha, ha, ha. Quina gràcia que em fan, els professors.

-Què ha passat, ja?

-Què hi feu queixant-vos de tothom?

-Què passa, que els professors us han dit que canteu pitjor que el Crabbe i el Goyle?

-No estem per bromes, Ron.

-I ha passat una cosa molt pitjor.

-Què?! Us han dit que canteu pitjor que el Neville?

-I com ho saps tu, eh, si canta bé? Potser canta millor que tu i tu aquí rient-te d'ell!

-D'acord, us conec i sé per experiència que quan esteu així millor no dir-vos res.

-Doncs calla.

-Sí, Ron, més et val.

-Harry, Hermione, Julie, marxem, que aquí no ens hi volen.

-No, aneu vosaltres, jo em quedo aquí.

-Com vulguis.

-No calia, Julie, de veritat...

-Deixeu-ho estar. Què us ha passat?

-Ah, res, una estupidesa...

-El que passa és que els professors ens han demanat...

-... que cantéssim per separat, i ens hi hem negat.

-Va, si vols pots riure, no et direm res...

Però la Julie es va quedar impassible, sense dir res.

-No, no penso riure. Per què hauria de riure? Això és una cosa seriosa. Potser els professors no us agafaran pel mal geni. D'altra banda, és una cosa seriosa perquè a més, vosaltres volieu que us agafessin o a totes dues o a ningú. I no han respectat el que volieu, per tant tenieu tot el dret a queixar-vos, però no a marxar donant un cop de porta com suposo que haureu fet.

-Estimats professors, ha arribat l'hora de fer la tria. Espero que d'aquí en surti un bon material. Us diré l'alumne i vosaltres m'haureu de dir quina puntuació li doneu. Començarem pels alumnes de primer. I per la primera que ha cantat. Per l'Hermione Granger.

L'Hermione va aixecar el cap.

-Hola, què voleu?

-D'això... Hermione... ens pots corregir els deures de pocions? És que no sabem si estan bé...

-Vosaltres què creieu?

-Bufa, doncs gràcies, Hermione t'ho agraim molt!

-Ron...

-Què vols, Harry?

-Mira...

En aquell moment, el Ron va mirar l'Hermione. I a l'instant va dir:

-Ah... doncs... és igual, ja els farem nosaltres...- i se'n van anar.

-Has vist quina cara feia? Feia por i tot!

-Em sembla que em passaré uns dies sense demanar-li.

-Abans de començar els sopar, els voldria comentar una cosa, estimats alumnes. La tria ja està feta. Les proves s'han acabat, i ja en tenim els resultats. Silenci! Que potser no volen que ho digui? Veig que han callat, llavors deu voler dir que ja els puc dir. Començarem pels de primer. A veure... Draco Malfoy!

-Què? No pot ser! El Malfoy? Ah, quina ràbia!

-Però com ha pogut ser?

-Jo què sé?! Va, esperem a veure si hi ha alguna bona notícia.

-Va, Dumby, siusplau, dóna-n's alguna alegria, siusplau...

-I el següent (millor dit, la següent) és... Pansy Parkinson!

-Apa! Apa! Una altra? Sembla que s'hagin posat d'acord perquè ens revoltem contra ells!

-I per què tots han de ser d'Slytherin? No n'hi haurà cap, de Gryffindor, o què?

-Bé, amb això acabem els alumnes de Slytherin. Ara vénen els alumnes de Ravenclaw.

-Gràcies per l'aclariment, Dumby.

-De res. El primer de Ravenclaw és ... Terry Boot! De la taula de Ravenclaw es van sentir ovacions.

-Però com m'ha sentit?

-I la següent és ... Padma Patil!

-Visca! - va dir la Parvati fort. Tots es van quedar mirant-la i ella es va posar vermella.

-I amb això passem als alumnes de Hufflepuff. I ha passat ... Hannah Abbot! Ara les ovacions van venir de la taula de Hufflepuff.

-Va, però que diguin els de Gryffindor!

-No s'impacienti, senyor Weasley. Ara mateix els dic.

-Una altra vegada! Com m'ha sentit? Que potser llegeix el pensament?

-No, és que té un micròfon al costat, i potser no se n'ha adonat però ara l'està sentint tota l'escola, així que li recomano que calli.

>>Tal com he dit, ara vénen els de Gryffindor. Estaran contents, tenen la majoria... són cinc... i comencem per... Dean Thomas!

-Dean! Felicitats!

-Molt bé!

-Visca!

-Genial!

-I el següent és...

El Draco Malfoy estava esperant per sopar. Però també estava esperant una altra cosa. Que li diguessin si havia passat, cosa que s'esperava. En Malfoy era orgullós, i tenia molta confiança en si mateix. Per això, quan va sentir el seu nom, ni es va immutar. Es va quedar allà quiet tan tranquil, mentre tots el felicitaven, i després no va felicitar a la Pansy quan li van dir que havia passat. Segur que ni el Harry ni la Julie no havien passat, ell era millor, molt millor que ells. Llavors, però, va recordar la Julie i com s'assemblava la cançó amb la de la seva àvia.

La seva àvia, la Lydia Malfoy.

La seva àvia, que havia mort quan ell tenia set anys, per un suposat accident.

La seva àvia, amb qui jugava quan era petit.

La seva àvia, que sempre el cuidava i li cantava cançons perquè s'adormís.

La seva àvia.

I va saber que, des d'aquell moment, no tornaria a tractar com abans la Julie. Ni millor ni pitjor, sinó, simplement, diferent.

-Draco! Draco! Què et passa? Estàs als núvols, home! Que potser encara no t'has adonat que has passat la prova de selecció?! Va, que ja han dit Ravenclaw! No vols saber qui seran els teus companys del cor? Va, escolta i calla.

-Calla tu. Avui estic de mal humor, deixa'm. A més, no estava parlant.

-D'acord, com vulguis.

Ja havien dit els de Slytherin. I els de Ravenclaw. La Hilary estava molt nerviosa. Passaria? No passaria? Llavors el Dumbledore va dir que la Hannah Abbot havia passat. No la coneixia gaire. La Hilary era més aviat una nena solitària i no es feia amb ningú. Bé, això es pensaven. Només es feia amb la Julie, encara que no ho sabia ningú ( o almenys, això es pensaven elles).

-Tal com he dit, ara vénen els de Gryffindor.

-No! Quina pena !

-Hilary, què et passa?

-Res, res... que tenia moltes ganes de passar... però ves, en aquesta vida no es pot tenir tot, no?

-No, tens tota la raó.

La Cindy Wardrobe era una noia prima, baixeta i amb la cara pàlida, amb els cabells negres i llargs, i sempre els portava despentinats. Els seus ulls negres com el carbó i que semblaven massa grossos per la seva cara petita s'amagaven darrere d'unes ulleres tortes. Alguns es reien d'ella perquè deien que semblava un espectre. Altres li tenien por. Però una cosa era segura: la Cindy no tenia amics. I des d'aquella conversa, la seva vida va canviar.

Es va fer amiga de la Hilary, que era tot el contrari d'ella. Eren com la cara i la creu, però s'entenien bé. Només s'assemblaven en una cosa: totes dues portaven un rellotge semblant, l'únic que una el portava platejat, i l'altra, daurat.

-Va, a veure si tenim sort, Harry... en falten quatre, dos, serem tu i jo, i els altres... doncs... l'Hermione i la Julie...

-Ei! I nosaltres què?

-Bé, Martes, no es pot guanyar tot, a aquesta vida!

-El que no guanyarà seras tu!

-Si us plau, estimats alumnes, si us plau... em deixen dir el següent? Gràcies. El següent és...

-Ron Weasley, Ron Weasley, Ron Weasley ...- murmurava el Ron mirant el Dumbledore amb ulls suplicants.

-Senyor Weasley, calli d'una vegada. El següent és... Neville Longbottom!

-En Neville??????

-Ron, ara t'has quedat amb un pam de nas.

-Felicitats, Neville!

-Ja en sou dos!

-Ei, Neville, molt bé!

-Genial!

-Felicitats!

-Bufa, sort que no m'he quedat sol!

-Una pregunta, però: per què no cantes mai en públic?

-No ho sé, em fa vergonya...

-Doncs te l'hauràs de treure de sobre, aquesta vergonya, noi, perquè potser et faran fer un "solo"!

-Sí ha!

-I seguim amb els alumnes de Gryffindor! I aquesta vegada donarem la benvinguda al cor a...

Ja he acabat el 7e capítol!

A veure... avui el dedico a tots els que us llegiu el fanfic, encara que no comenteu! Estic molt contenta de que el llegiu, així vaig pujant al rànquing!

Dos avisos:

1. el temps s'acaba, si voleu ser d'alguna escola extrangera, m'ho dieu... mione_dark i Laura*Malfoy, ja esteu apuntades a l'escola... ara a veure amb qui anireu de parella! Jo ja ho sé, i espero poder penjar el capítol d'aquí poc!

2. Als fòrums hi he introduit un nou fòrum a l'apartat de fanfictions, és una enquesta: Quin personatge de Julie Potter us agrada més?????? Aneu-hi!

Comenteu moooooooooolt!

Marta_ginny