El Clan de MagatotisAgatha Black


Capítol 14: Funeral a Atenes o Lost In Translation


Eis, que tothom està de vacances o què? Gairebé no m'ha comentat ningú el capi anterior T.T. Wenu, gràcies a le sque sí ho heu fet!

A veure, capítol nou, és un amica trist, però bé, a mi m'agrada. El capítol següent em sembla que el partiré en dos perquè m'està quedant massa llarg i hi ha massa infirmació apretada... en fi, que us deixo amb el d'avui!


14- FUNERAL A ATENES O LOST IN TRANSLATION

Quan el James, l'Alice i el Frank ja sobrevolaven la costa francesa, l'Albus es va despertar a la seva habitació i de seguida va saber que hi havia alguna cosa que no quadrava. El James i el Frank no havien dormit la nit allà. Altra vegada. El Lorcan i el Charlie encara no s'havien despertat, de manera que va començar a vestir-se procurant no fer gaire soroll. Aleshores va veure que algú li havia deixat una nota a la tauleta de nit. La va agafar per llegir-la.

Al, el Frank, l'Alice i jo hem anat a veure la Geena a Atenes. La seva mare es morirà d'un moment a l'altre i ho està passant molt malament. Et deixo aquesta nota perquè no us penseu que hem desaparegut, però no ho podíem dir a ningú perquè no ens hi haguessin deixat anar. Digues-ho a la McGonagall, eh? Suposo que ella ja se n'encarregarà d'explicar-ho al pares... en fi, ja ens n'ocuparem quan tornem. Gràcies.

James S. Potter

PD: Digues-li al Hagrid que li tornarem la moto com nova.

L'Albus es va quedar de pedra allà mateix. No fotis que han fotut el camp del país il·legalment, va pensar.

—Mmm... Lorcan? —va fer, despertant al seu amic—. Pots pessigar-me un moment i dir-me que no estic somiant?

Li va passar la nota i el Lorcan va posar els ulls com dues taronges.

—Serà una broma!

—A mi em sembla que no...

—Vés a buscar la McGonagall ja! —va exclamar el Lorcan.

Perquè sempre em toca fer aquestes coses a mi, va pensar l'Albus. Va baixar corrents al gran saló i, per sort, va trobar la directora allà, parlant amb la seva neboda i el Neville. S'hi va acostar amb peus de plom.

—Eh... professora McGonagall? —va fer tímidament—. D'això... se'n recorda del meu germà James?

*  *  *

Mentrestant, molt  lluny d'allà, sobrevolant França, una moto amb sidecar passava a través dels núvols.

—Quina hora és? —va preguntar l'Alice, que ara conduïa la moto.

—Gairebé les vuit —va contestar el Frank des del sidecar, mig adormit.

—Doncs va, que tinc gana —va fer ella—. Què hi ha per esmorzar?

—Plum-cake i batut de bescuit —va respondre el seu germà.

—Això ja ho vam menjar ahir per sopar!

—Que no t'agrada?

—Sí, molt, però...

—Doncs és una sort —la va tallar el Frank—. Perquè també en tenim per dinar i sopar avui i per esmorzar demà al matí.

—Què? —va saltar l'Alice—. Frank, podies haver agafat coses diferents, no?

—Noia, em vau fer anar a la cuina sol, i no tinc tantes mans... només vaig poder agafar un pastís de plum-cake i unes quantes ampolles de batut...

—Ei —va dir una veu sense cos darrere seu, per la qual cosa es van sobresaltar tots dos—. Em sembla que ja som a França, acabo de veure la costa...

—James, fes el favor de treure't la capa, que avui fa núvol i no ens poden veure —va dir l'Alice—. Només fas que espantar-nos. Escolta, com que encara som a França?

Acabem d'entrar a França —va puntualitzar el James.

—Però si portem conduint tota la nit! —es va queixar la noia.

—Ei, que és una moto, no un avió! —li va contestar el James, de morros—. Si vols, la propera vegada ens pagues els bitllets tu i venim en primera classe! A més la idea va ser teva!

—No se la pot treure de casa... —es va queixar el Frank mentre feia un badall.

—Tu calla, a veure si estampo la moto...

*  *  *

—Georgina... ei, Georgina, desperta.

La Geena va obrir els ulls i va veure que el seu germà la despertava.

—Deixa'm estar una estona, Paris —li va dir amb la veu ronca—, porto tota la nit sense dormir i ara m'estava agafant la son...

—Ja, ho sento —li va dir el seu germà— però és que la mama et crida.

—Què? —la Geena va fer un bot del llit— Però si no pot parlar...

—Ja... m'ha costat un munt entendre-la... estava fent un gran esforç... em sembla que és alguna cosa important, si no, ni ho intentaria... pel que he entès vol parlar amb tu a soles.

La Geena es va aixecar del llit ràpidament i va pujar les escales de casa seva com una exhalació, sense ni tan sols treure's la camisa de dormir. Va obrir la porta de l'habitació dels seus pares (tot i que ara només la feia servir la seva mare) i es va anar a asseure al seu costat. Li va passar la mà pel front per apartar-li els cabells rossos de la cara. Estava bullint i amarada de suor.

—Mama... —va murmurar— m'ha dit el Paris que volies parlar amb mi. Sóc aquí.

La seva mare va obrir molt els ulls i li va agafar els canells fort.

—Georgina... escolta... important... —va fer amb veu ronca, com si li costés molt d'esforç fins i tot respirar—. Secret... família... important...

—Mama, mama, és igual, no parlis! —va dir ella, de seguida que va veure l'estat en què es trobava la seva mare—. Para! Et donarà un atac de cor, així! Has de descansar!

—És igual! Important! —va exclamar la seva mare, i la Geena va callar de cop, sorpresa—. Secret... família... tu... Delfos... l'Oracle... parlar! Ella... explicarà... Important...

—Què? Què? —va fer la Geena, sense entendre res, amb llàgrimes als ulls, perquè estava veient que la vida de la seva mare s'estava acabant amb cada paraula que deia.

—Hogwarts... relíquia! —va seguir la seva mare— Relíquia! Guardiana... tu... família... relíquia... Delfos... Oracle... Important... important... impor...

I va callar de cop. La Geena va notar que les mans que l'oprimien els canells ja no feien força i la van deixar anar. La seva mare encara la mirava amb els ulls oberts.

­—Mama? Mama? —va dir, fluixet, espantada i nerviosa, mentre buscava el pols al coll de la seva mare. No el trobava—. Mama! Mama! No!

Va notar com les llàgrimes li baixaven en desbandada per les galtes.

—Paris! Paris! Corre, vine!

—Què passa? —va preguntar el noi quan va arribar a l'ampit de la porta.

—Paris, la mama...! —va començar la Geena, mentre agafava les mans de la seva mare i les besava.

—Què ha passat?

La Geena es va girar per mirar-lo.

—És morta!

*  *  *

—James, què et sembla si parem una estona en algun lloc despoblat? —va cridar el Frank—. Així dinem asseguts a terra... és una mica incòmode menjar mentre condueixes amb una mà... per sort no podem tenir accidents perquè no tenim res contra què xocar, però...

—Sí, sí —va estar-hi d'acord el James—. Jo abans gairebé m'he caigut de l'escombra... mira, em sembla que estic veient un bosquet. Ens podem amagar allà.

Mentre l'Alice dormia al sidecar, el James va pujar a la moto rere el Frank i van fer tornar invisible la moto per aterrar en aquell bosquet del centre de França.

Van estar menjant plum-cake de nou («al final ens sortirà el plum-cake per les orelles», deia l'Alice), bevent batut de bescuit («encara vomitaré, amb tanta llet», deia l'Alice) i després es van tornar a posar en marxa («no em puc creure que encara siguem a França», deia l'Alice). El James i el Frank no li feien ni cas, el Frank deia que els viatges no li provaven gaire («la Geena m'entendria, estic farta d'homes», deia l'Alice). 

Va estar conduint el James fins a l'hora de sopar, però no van parar perquè volien arribar a Atenes abans de l'hora de dinar de l'endemà, perquè ja no els quedaria menjar per més àpats. Per la nit van tornar a fer torns per conduir. Cap al migdia ja havien arribat a Itàlia, i a la matinada van entrar a terres (o, millor dit, cels) albanesos.

Quan van parar a esmorzar ja gairebé estaven a Grècia.

—D'això... —va començar l'Alice— que... a quina part de Grècia queda Atenes?

Els tres es van mirar.

—Al costat del mar —va dir el James—. La Geena va dir que vivia a la costa.

—James, maco... —va fer l'Alice amb una veu perillosament agradable—, TU SAPS QUE EL 50 PER CENT DE GRÈCIA SÓN ILLES I QUE LA MAJOR PART DE GRÈCIA ESTÀ COSTAT DEL MAR?

—Ah. No, no ho sabia.

—Tranquils, home, que jo sí que sé on és! —va exclamar el Frank rient.

Els altres dos se'l van mirar sorpresos amb cara de No Em Diguis, Ho Podries Haver Dit Abans.

—Ho vaig mirar a la biblioteca abans de venir —va explicar el noi—. Està a la regió de l'àtica.

—Ah, home, si està a la regió de l'àtica ja ens quedem molt més tranquils! —va dir l'Alice amb ironia.

—L'àtica és una península enganxada a la part sud de la Grècia central. I Atenes està al sud-oest de la península, al costat del mar. Sí?

—Ara millor —va dir el James—. Apa doncs, a agafar la moto altre cop que a l'hora de dinar ja hi serem!

I a l'hora de dinar ja hi van ser. Van fer aterrar la moto al centre de la ciutat, des d'on es veia perfectament l'acròpoli, i van fer tornar la moto visible. Com que els carrers estaven plens a vessar, ningú no es va fixar en ells. Ara el problema era trobar la casa dels Thalassinos.

—A veure —va comentar l'Alice—, la Geena va dir que vivia a deu minuts de l'acròpoli, que s'havia de baixar un carrer que duia fins el mar.

—Doncs només hi ha aquell —va assenyalar al James­—. Som-hi.

Quan van arribar al final del carrer es van trobar amb un passeig marítim molt maco que estava ple de roques. Havia de ser per allà. Van decidir preguntar a algun veí, i de seguida van veure una senyora gran amb un mocador al cap que sortia de casa. El James hi va anar de seguida.

—Perdoni, que parla anglès?

Den miló ta anglicà!

—Eh... val, m'ho prendré com un «no». Eh... que sabeu com es diu «casa» en grec?

Domus? —va suggerir l'Alice.

—Això és en llatí, no? —li va dir el James.

—Doncs ni idea...

—Mmm —el James es va girar cap a la dona, fent-li mímica—. Casa. Casa?

La dona va fer que sí amb el cap, dient que sabia què volia dir.

Opiti —va dir.

—Opiti —va repetir el James—. Val. Doncs... mmm... Opiti Thalassinos? Alice, que saps com és «saber»?

—Mmm... sofia?

—Sí, és veritat —va fer el James i es va tornar a concentrar en la dona, acompanyant-se de mímica—. A veure, tu sofia on opiti Thalassinos? Nosaltres filos de Georgina Thalassinos.

La dona va riure i va fer que sí amb el cap. Després va assenyalar una casa blanca que hi havia uns metres enllà.

Einai ekei —va dir. Després va abaixar el cap i, tristament, va fer que no mentre afegia—: Oi ftojoí ánthropoi, Dafne épothneskse.

—Hi estic totalment d'acord —va dir el James solemnement, i va tornar amb els seus amics.

—Em sembla que ha dit alguna cosa de la mare de la Geena —va murmurar el Frank—, es diu Dafne.

—Doncs ha dit una paraula que sonava així... en fi, anem cap allà, no?

Es van dirigir cap a la casa que la dona els havia assenyalat. Les plantes que hi havia fora estaven mortes, feia temps que ningú no en tenia cura. Van picar a la porta principal, que era de fusta pintada de color blau. Al cap d'uns segons, un noi alt, ros i ben plantat els va obrir la porta. Tenia els ulls vermells. Va arrufar el front quan els va veure.

Gueiá su —va dir el noi, mirant-los a tots tres amb els seu ulls blaus—. Poioi einai eseís?

—Eh, disculpa, que ets el Paris? —va preguntar el Frank, tot desitjant que el germà de la Geena sí sabés anglès.

—Oh, sí, perrdó, que sou angletzos?

—Sí —va assentir el Frank—. Som els amics de la Georgina. Ens vas enviar una carta fa uns dies...

Aleshores el Paris va tancar els ulls i va fer un sospir molt gran.

—Grràcies a Déu! —va dir i es va llançar a sobre el Frank per abraçar-lo, que es va quedar parat—. Heu d'axudarme! La Georgina està molt, molt malament! Porta dos dies tancada a l'habitació de la marre. Xo xa no sé què fer, només plorra i plorra...

—Tranquil, Paris, no pateixis! —va exclamar l'Alice i el va anar a abraçar també—. Per això hem vingut, per ajudar-vos.

—Que vaxi algú a parlar amb ella, siusplau!

—Com està la vostra mare? —va preguntar el James tímidament.

El Paris va fer que no amb el cap.

—Es va morrir ahir al matí.

—Ho sento molt —va dir el James, fent-li al noi uns copets a l'espatlla.

—La Georgina porta abrraçada a ella des d'ahir... És en aquella habitació —va dir el Paris assenyalant una porta que s'entreveia a través del forat de l'escala, al pis de dalt.

—Us sembla bé si hi pujo jo primer tot sol? —va preguntar el Frank—. Potser és millor que no hi anem tots tres alhora, no?

—Sí, millor —va dir a l'Alice, mentre conduïa el Paris al sofà i el feia seure—. Serà millor que descansis una mica. Li vaig a buscar un got d'aigua —va dir i va anar cap a la cuina.

*  *  *

El Frank va obrir la porta del pis de dalt. Era una habitació espaiosa i tota de color blanc, però no semblava gens un hospital perquè era molt acollidora: Tota la paret d'en front era un gran finestral, on l'aire corria i feia onejar les cortines translúcides, i de fons hi havia el mar. A l'esquerra hi havia un llit de matrimoni tapat amb una mosquitera d'aquelles fines gegants que cauen des del sostre. Per entremig s'hi endevinava una silueta.

El Frank va apartar un tros de la mosquitera quan va passar, i es va trobar la Geena amb camisa de dormir plorant amb el cap sobre el pit d'una dona que s'assemblava molt a ella i que era, òbviament, morta.

—Deixa'm estar, Paris —va dir la Geena, quan va sentir que algú s'apropava.

El Frank li va posar la mà a l'espatlla.

—Geena...

La Geena va girar el cap de cop, en reconèixer-li la veu. Tenia el cabell arrissat tot esbullat, la cara xopa i els ulls vermells.

—Frank! —va exclamar amb els ulls desorbitats—. Què hi fas aquí? Has vingut tot sol?

—Home, jo no diria "tot sol". El James i l'Alice són a baix, amb el teu germà.

—Però... us han deixat venir? —va preguntar la noia mentre el Frank s'asseia al seu costat, intentant no mirar gaire la seva mare.

—Home, jo no diria que "ens han deixat", no.

—Us heu escapat? —es va mig escandalitzar la Geena.

—Una mica —va contestar el Frank tímidament.

—Una mica? Com heu vingut?

—En una moto voladora que té el Hagrid —va explicar el noi, mentre li apartava a la Geena els cabells de la cara, que tenia tota amarada de llàgrimes.

—El Hagrid us ha deixat una moto que vola?

—Home, jo no diria "deixat", tampoc.

—L'heu robada? —va exclamar la Geena—. Heu vingut a un país estranger sense permís en una moto robada?

—Eh... és un bon resum. Geena, escolta —li va dir mentre li posava les mans a les espatlles i l'obligava a mirar-lo als ulls—. El Paris ens va escriure i ens va dir que les coses estaven malament. Hem vingut per ajudar-vos. I no marxarem fins que no estigui tot arreglat. Més o menys —va afegir mirant la mare de la Geena—. Em sembla que la teva mare no hauria d'estar aquí, encara.

De cop, la Geena es va posar a plorar amb força i es va llançar als braços del Frank, que la va abraçar fins que se li van acabar les llàgrimes.

—Tranquil·la, us ajudarem a fer tot el que calgui —li va dir ell, eixugant-li la cara—. Ara, siusplau, faràs el favor de baixar a baix a fer-li una abraçada al Paris, que està tan fotut com tu. I després anirem a buscar el teu pare, xerrarem, i ho organitzarem tot, entesos?

La Geena, que semblava una mica més revifada, va fer que sí amb el cap, va fer una última carícia a la seva mare i es va deixar emportar pel Frank al pis de baix, on el James i l'Alice van córrer a abraçar-la i fer-li petons, i el Paris va estar molt content de veure que per fi havia sortit. Després, mentre l'Alice s'enduia la Geena a bany, el Paris va sortir a buscar el seu pare, que estava assegut en una de les roques de davant del mar, i el James i el Frank se'n van anar a la cuina a preparar una mica de dinar per tots.

Al bany, l'Alice va ajudar la Geena a banyar-se i li va preparar roba neta. Després li va pentinar els cabells durant molta estona, mentre li explicava coses de Hogwarts i del viatge. Fins i tot va aconseguir que somrigués una miqueta quan li va explicar que l'inútil del seu germà només havia agafat plum-cake de la cuina i que portava dos dies alimentant-se de farina i panses. La Geena, de mentrestant, es deixava fer i només escoltava.

Van tenir un dinar força agradable tots junts. El senyor Thalassinos, que es deia Hèctor, estava una mica absent, però des que el Paris li havia dit que havien arribat amics a ajudar-los, se sentia estranyament reconfortat. Des d'aquell moment, no va tornar més a les roques ni es va tornar a tancar enlloc, sinó que va estar en tot moment pendent dels seus fills.

El Paris, que era el que ho portava millor, els va acceptar agraït l'ajuda del James i els Longbottom i els va començar a parlar dels preparatius que havien de fer pel funeral. No hi havia gaire feina, perquè la senyora Thalassinos sempre havia volgut que l'incineressin i llancessin les cendres al mar.

—Quan serà el funeral? —va preguntar el James.

—Demà dia vint-i-trres de febrrer.

—Vint-i-tres de febrer? —va repetir el James—. Que estrany. Tinc la  impressió que el dia vint-i-tres havia de fer alguna cosa, jo. Bé és igual —va afegir, encongint les espatlles.

Aquella mateixa tarda, el James es va encarregar de fer totes les trucades necessàries: a la família, a la funerària, a l'església... Per sort, la major part de la població parlava o entenia l'anglès. A mitja tarda van venir a recollir el cos de la senyora Thalassinos. El Frank i el Paris van anar a comprar tot el que necessitaven i les noies se'n van anar a cuina a preparar canapès per l'endemà i el sopar per aquella nit. El senyor Thalassinos se'n va anar al banc a fer alguns tràmits familiars.

Per quan va ser el vespre, ja ho tenien tot arreglat. Van fer una reorganització d'habitacions per fer lloc als tres invitats i va ser la primera nit tranquil·la a casa els Thalassinos.

Al funeral de l'endemà hi havia moltíssima gent. Els Thalassinos van voler que el Frank, l'Alice i el James s'estiguessin amb ells tota l'estona, de manera que es van asseure al banc de davant de tot de l'església mentre el que el James calculava que devia ser mitja Atenes omplia la resta de l'edifici.

Cap dels tres anglesos no es va enterar de la missa la meitat (mai millor dit), perquè era tot en grec, però els va semblar que era molt maca, perquè tothom va sortir de l'església plorant. Van fer un seguici fins al mar, fins a les roques de davant la casa dels Thalassinos, on el senyor Thalassinos, el Paris i la Geena van fer tots tres un petit discurs, i el de la Geena va ser en anglès perquè els seus amics l'entenguessin. Després tothom va marxar.

*  *  *

Era ja el vespre, i els Thalassinos, el James, l'Alice i el Frank estaven tots asseguts a les roques, tapats amb mantes perquè les nits d'hivern eren fresquetes, tot i que no tant com a Escòcia.

Havien estat allà asseguts durant hores, ara ja xerrant animadament, explicant-se coses alegres sobre la senyora Thalassinos. Tenien l'urna amb les seves cendres entre ells, sobre les roques.

Al cap d'una estona, la Geena es va aixecar i va agafar l'urna.

—Ja n'hi ha prou de tristesa —va dir mentre caminava endavant i els altres la seguien—. A partir d'ara tot sortirà bé i no tornarem a plorar. T'ho prometo, mama.

I, llavors, la Geena va obrir l'urna i tots van veure com el vent s'enduia les cendres de la Dafne lluny enllà, mar endins. La Geena, dreta i de cara el mar, amb els vent fent voleiar el seu vestit i els seus cabells rossos, va repetir les seves paraules.

—A partir d'ara tot sortirà bé...


Apa, a comentar, ehhh? Un petó a toteeeees! Fins d'aquí a dos dies!

Agatha Black