L'Exèrcit de la McGonagallAgatha Black


Capítol 11: El Pla B


Hola!

Sento el retard, però no em funciona internet i li he hagut de demanar a una amiga que em deixi utilitzar el seu ordinador... ara m'he d'esperar dues setmanes finc que no torni a casa per Nadal perquè m'ho arregil, perquè no puc estar així gaire temps més.

En fi, moltes gràcies a tots els que vau comentar el capítol passat, ja sabeu que us deixo comentaris allà mateix, per si els voleu mirar, ok?

Molt bé, doncs som-hi!


11- El Pla B

 

Durant aquella primera setmana, tots els alumnes de primer semblaven completament dependents del seu germà gran. Semblava incapaços de fer res si el seu germà no els deia on havien d'anar per fer la següent classe, quin llibre era el millor per fer tal o qual treball o quina era la millor manera de fer tal encanteri.

El James estava força estressat amb l'Àlex Parra, que el perseguia pertot arreu fent-li preguntes estúpides i s'entossudia a dir-li Jamie, tot i que el James l'havia amenaçat en arrencar-li un braç més d'un cop si ho continuava fent.

La Geena i el Frank, per altra banda, s'ho havien agafat amb filosofia i es portaven de meravella amb els seus nens. La Brie Wilson (la germana de Ravenclaw del Frank) era extremadament oberta i riallera i de seguida es va posar a fer broma amb el Frank, tot i que de vegades el James pensava que li parlava amb masses confiances. El Weston Anchbaker, el germà de la Geena, era molt tímid, però semblava molt bon nen i com que la Geena era força càndida de seguida li havia agafat molt carinyo.

De totes maneres, la que s'ho passava més bé era l'Alice, que no desaprofitava ocasió per prendre-li el pèl a l'Angela Parkinson, la seva malcarada germana d'Slytherin.

—Ai! Ai! —feia l'Alice amb una postura exagerada cada vegada que l'Angela li venia a retreure alguna cosa—. Ai! No fotis que m'he tornat a equivocar amb l'aula! Mare meva, quin cap! Així era al primer pis, no al setè? Vaja, quines coses! Així que has tornat a fer tard? Un altre cop? I t'han castigat i tot? No vegis quin greu que em sap!

Entre una cosa i l'altra, la primera setmana de curs va passar molt ràpid i de seguida va ser divendres a la tarda, el dia que hi havia les proves per l'equip de quidditch de Gryffindor. De manera que quan van acabar la classe de Criança de criatures màgiques, el Clan de Magatotis va pujar corrent a l'habitació a agafar les escombres i van tornar a baixar fins al camp de quidditch, on ja els esperava una bona multitud. El James va veure que l'Albus estava per allà al mig.

—Déu n'hi do, eh? —va fer el Fred quan els va veure arribar—. Em sembla que tenim molt entre què escollir... A veure, siusplau —va cridar cap a la multitud—, els que us presenteu per encistelladors, veniu cap aquí!

El James va veure que l'Albus se n'anava cap a les grades, cosa que volia dir que es presentava per porter. Un grup d'uns deu nois i noies es van acostar cap a ells.

—Molt bé doncs —va fer el Fred— d'un en un us aneu alçant i us passaré set bombes a cada un. Les haureu d'agafar i llançar als cèrcols. El que més bombes encistelli serà el que entrarà a l'e... Tom què coi fots, aquí? —va canviar se sobte el to per dirigir-se al seu amic ros que els magatotis havien conegut al Programa dels Germans Acadèmics.

—Em presento d'encistellador! —va saltar els noi, despentinant-se els cabells rossos que li queien sobre la cara—. No m'havies dit que tenies dues noies tan guapes a l'equip— va dir i va fer l'ullet a l'Alice i la Geena, que es van posar vermelles.

—Tom, tu saps volar? —va preguntar el Fred, alçant les celles.

—Ara ho comprovaràs —va respondre el Tom.

Efectivament, ho van comprovar. El noi era un geni. Va ser l'únic que va encistellar les deu bombes als cèrcols.

—El nou encistellador és el Thomas Nicholson! —va cridar el Fred— Per què coi no t'havies presentat abans? —li va preguntar després al seu amic, sorprès.

—Em feia una mica de pal... —va fer el Tom— un entrenament a la setmana... clar que també és un avorriment quedar-me sol un dia a la setmana mentre tu entrenes, o sigui que mira, ja em va bé. I també —va afegir—, perquè insisteixo que no m'havies dit que tenies ties bones a l'equip.

El Fred es va encongir d'espatlles i va anar cap els que es presentaven de porters, mentre el Tom ja es dirigia a l'Alice i la Geena amb els seus ullets blaus somrients.

—Ei, com anem, precioses?

El James, però, estava observant a l'Albus, que caminava nerviosament, gairebé donant saltets cap on era el Fred. Aquest els va explicar en què consistiria la prova i després es va tornar a girar cap a l'equip.

—Tom, deixa de fer el gilipolles amb les noies un segon i vine cap aquí. Geena, tu també, us necessito per fer la prova als porters.

Tots dos van anar cap allà i es van posar a llançar bombes cap als candidats. La majoria eren força dolents. De seguida li va tocar el torn a l'Albus i el James es va posar tens. Per molt que portava tota la setmana queixant-se, de veritat volia que el seu germà entrés a l'equip. Però abans mort que reconèixer-ho, això sí.

L'Albus es va posar davant dels cèrcols, mig tremolant de por. El James no volia ni mirar. Vinga, Al, vinga... La Geena va llançar la primera bomba, i l'Albus la va agafar. Després va parar la del Tom. I una altra. Quatre, cinc, sis, set, vuit, nou i.... deu! Sí! Les havia parades totes! Els altres no hi van tenir res a fer. L'Albus era a l'equip.

—Molt bé, doncs —va fer el Fred—. Ja que estem tots aquí ens quedarem a entrenar una estona, d'acord?

—Molt bé, Tiffany —li va anar a dir el James a l'Albus—, ja has aconseguit que t'hagi d'aguantar un dia a la setmana?

—Ai, mira, passo de tu, James —li va contestar l'Albus.

L'entrenament va anar prou bé. El Fred, el Tom i la Geena es compenetraven molt bé, el Frank, l'Alice i el James anaven fent i l'Albus feia el que podia, tot i que es notava que necessitava una mica de pràctica.

Després de l'entrenament van anar a les dutxes (el Tom es va "equivocar" i va anar a parar "accidentalment" al vestuari de les noies, per la qual cosa va tornar al castell amb la mà de l'Alice marcada a la cara).

—Sort que és fàcilment controlable... —va comentar la Geena mentre pujaven cap el castell els quatre amics.

—A mi em cau bé, és graciós —va riure el Frank—, espero que no li doni per violar-nos a nosaltres als vestuaris...

—No t'estranyi... —va fer l'Alice.

—Buf, que cansat que estic —va dir el James mentre s'estirava—, tinc unes ganes de ficar-me al llit...

—Doncs ho portes clar... —va contestar l'Alice—, no en tens per rato ni res...

—Què vols dir?

L'Alice va assenyalar un punt al cel.

La Lluna.

Plena.

—Hòstia, quil paaaaaaal! —va fer el James.

—Va no et queixis tant que hem de parlar de moltes coses —va dir de seguida la Geena—. Ja m'he mirat la biblioteca de dalt a baix i no apareix res sobre els Zúrichs. Saps allò que vas dir de preparar un Pla B? Doncs em sembla que comença a ser hora...

 

*   *   *

 

La Rose anava cap a la seva habitació, venia de la Sala Comuna, on ella i tots els seus amics estaven celebrant el fet que l'Albus era el nou porter de l'equip. Bé, tots menys l'Andrea, que la Sandy i la Martha li havien explicat que no havia volgut baixar. La Rose va pensar que segurament s'havia quedat allà amb l'Alice i la Geena, però volia anar a parlar amb ella d'una vegada.

Li diria que s'estava comportant com una cria, que tots els seus amics ja li parlaven i que no es podia automarginar només per l'orgull de no dirigir-li la paraula. Li diria que era una egoista i que no s'estava comportant com una amiga, li diria que...

—Andrea! Què tens?

L'Andrea estava a l'habitació sola, amb la seva camisa de dormir, plorant com una magdalena. Tenia un pergamí a les mans.

—Andrea! —la Rose se'n va anar a seure al seu costat del llit, però l'Andrea no li va dir res, només seguia sanglotant desconsoladament—. Ja n'hi ha prou de tota aquesta tonteria! Mira, no vull que estiguis sola, val? Si et va sentar malament el que els vaig dir als magatotis ho sento molt, però de veritat que vaig pensar que era el que havia de fer, d'acord?

—Ai, Rose, ho sento, perdona! —va sanglotar l'Andrea i la va abraçar—. Jo... jo no estic enfadada per allò... no va ser el fet que els ho expliquessis, va ser que ho fessis deliberadament a les nostres esquenes, el que em va sentar malament...

—Em sap greu...

—És igual, Rose, és igual —va fer l'Andrea—, m'he adonat de com et necessito, ara més que mai...

—Però no cal que t'ho prenguis així, dona —va dir-li la Rose—, és una tonteria...!

—No estic plorant per això! —va exclamar l'Andrea, intentant eixugar-se les llàgrimes que li queien per la cara—. Tinc problemes, Rose —va afegir després amb una mirada suplicant—. Fa quatre dies que els tinc, que estic moixa, que no parlo amb ningú i sembla que ningú no se n'ha adonat. Per això ploro! Re... representa que tinc amics i ni tan sols venen a preguntar-me què em passa!

—Andrea, jo... —va intentar defensar-se la Rose. Era cert que aquella setmana l'Andrea havia estat molt distant—. Em pensava que era perquè estaves enfadada amb mi...

—No passa res —va dir l'Andrea, mocant-se amb un mocador que li va allargar la Rose—. També és culpa meva, jo no volia saber res de tu i tu no volies saber res de mi.

—No, Andrea —va fer la Rose—, si arribo a saber que et passava alguna cosa, hauria vingut, de debò que sí... però, escolta, de veritat, què et passa?

—Necessito que m'ajudis, Rose, de veritat que sí...

La Rose va anar a tancar la porta, perquè ja hi havia algunes curioses que intentaven escoltar des del marc de la porta. Després va tornar a asseure's al llit al costat de la seva amiga i li va agafar les mans.

—A veure, Andrea, sóc la teva amiga i sempre ho seré, per moltes coses que puguin passar. Si et passa alguna cosa, m'ho pots explicar i faré tot el que pugui per solucionar-ho.

—No sé si podràs... —va fer l'Andrea abaixant el cap— crec que no hi ha res a fer...

—Però què passa!

L'Andrea li va allargar el full que tenia a les mans.

—Em caso, Rose, em caso!

 

*   *   *

 

—Sí, decididament necessitem un Pla B —va dir el James, que estava estirat al terra de la sala secreta darrere del quadre del Vitruvi, esgotat per la setmana de classe si l'entrenament de quidditch—. Pels Zúrichs no arribarem enlloc, doncs.

—Això sembla —va afirmar la Geena.

—I la profecia? —va preguntar el Sirius—. Esteu segurs que no en podeu treure res més d'allà? Com anava, exactament?

Tots quatre magatotis, que se la sabien ja de memòria la van començar a recitar alhora:

 

En mil cinc-centes voltes al foc

La relíquia més gran es crearà

Unint tots els poders dels quatre animals

I en sis-centes voltes més desapareixerà.

 

Les mans en què caigui decidiran

Quin futur pel món s'ha de forjar

I un emplaçament fals s'escamparà

Pel secret de la relíquia poder guardar.

 

I els secrets, com les relíquies,

En família sempre es guarden,

Però, si per traïció, perillen,

En un altre emplaçament s'amaguen.

 

I així es van formant traïcions,

Però, mentrestant, el secret perdura

I la multiplicació de les imatges

Sortosament s'atura.

 

I quan les sis-centes voltes hagin passat

I el secret s'hagi d'escampar

Un nou emplaçament es buscarà,

I la traïció tornarà a començar.

 

—Per on ens havíem quedat abans de marxar a l'estiu? —va preguntar el Frank.

—Estàvem mirant de descobrir què era allò que cada fundador va aportar a l'escola, perquè en teoria allà hi ha les quatre pistes per trobar la relíquia comuna —els va refrescar la memòria l'Alice—. N'hi havia uns quants de nosaltres (jo entre ells) que pensàvem que estaven a les relíquies, però ja hem vist que no, perquè a l'espasa de Gryffindor no hi havia res, i d'altres, com el Sirius, que creien que més aviat es referien a les Sales Comunes.

—Home, jo crec que té més sentit —va explicar el Sirius—. Les relíquies eren coses personals seves, no pas res que aportessin a l'escola, ja us ho vaig dir.

—Però les sales comunes... —va fer el Remus—, no sé, trobo molt estrany que ningú no ho hagi vist mai, amb la quantitat d'alumnes que hi ha passat, no trobeu? Algú ho hauria descobert ja, ni que fos per casualitat.

—No té per què —va dir el James (el viu) —. Penseu que potser la pista està en algun lloc que no crida gens l'atenció, alguna cosa que tots hem vist milers de vegades i que no ens hem adonat precisament perquè estem massa acostumats en veure-la.

—Vols dir alguna cosa que tinguin les quatre sales en comú? —va fer la Lily.

—Possiblement —va contestar el James—. I aquesta podria ser una altra raó per la qual ningú no se n'ha adonat mai: tots els mags i bruixes que passen per l'escola només veuen una de les quatre residències.

—Vols dir que potser si les veiéssim totes ens adonaríem d'alguna cosa? —va preguntar el Frank arronsant el front.

—No ho sé. Podria ser —va fer el James.

—No em sembla gens descabellat —va assentir el Forcat—. Té sentit, no? A veure, poseu-vos un moment a la pell dels fundadors. Cadascú va formar una residència, no? Potser volien que... potser volien assegurar-se que si es descobria la relíquia ho fes almenys una persona de cada residència, així continuaria havent-hi un representant de cada un d'ells!

—M'agrada com sona això —va assentir la Geena—. Té molt sentit.

—Està a les sales comunes, està claríssim —va dir el Sirius.

—Bé, doncs això ens planteja un problema —va saltar l'Alice—. A veure què coi fem ara. Perquè ningú no ens deixarà colar-nos a la seva sala comuna sense una bona excusa, els d'Slytherin ni així.

—Què fem, doncs? —va fer el Frank— Decidim compartir el secret amb tres persones més, una de cada residència i ens posem a buscar per separat?

—Segurament això és el que voldrien els fundadors —va dir el Forcat.

—Però jo no, ho sento —va fer la Geena—. No em puc arriscar en confiar en persones que no conec prou bé. Ens portem bé amb alguna gent de Hufflepuff i Ravenclaw, però no hi confio prou, què voleu que us digui.

—Per no parlar dels d'Slytherin —va afegir l'Alice.

—Per no parlar d'això, exacte —va repetir la Geena—, per sobre del meu cadàver li explico a algú d'Slytherin tot aquest merder...

—Sí, tens raó... —va fer el Frank.

—Llavors què fareu? —va voler saber la Lily.

—No ho se pas... —va sospirar la Geena, i es va deixar caure al costat del James, cansada.

Tots es van quedar callats una estona, pensant.

—Home, doncs... —va començar el James, lentament—, si ningú no ens hi deixa entrar... ens hi haurem de colar d'amagatotis...

 

*   *   *

 

—Però... però... —va fer la Rose després que l'Andrea li hagués deixat llegir la carta que tenia a les mans—. Però si ets menor d'edat! Això és legal?

—Amb el consentiment patern, sí —va assentir l'Andrea—. El meu pare és imbècil, de veritat!

—Però per què ho ha fet? Per què t'havia de prometre amb ningú?

—Perquè jo no seré reina, ja t'ho vaig explicar —li va explicar l'Andrea—. A veure, el rei serà el meu germà petit pel fet de ser noi, i jo em quedava sense res. Es veu que els va donar per sentir-se culpables i ara, mira, promesa amb un emirat àrab...

—Home, no t'hauràs de preocupar pels diners, això està clar... —va comentar la Rose—. Era broma, era broma —li va dir quan va veure la cara que li posava—. A veure, tu no pots parlar amb el teu pare i dir-li que no ho vols fer?

—Et penses que no ho he intentat? —es va exasperar ella—. Es veu que el tal Abdul aquest va anar a parlar amb ell, que es veu que s'està morint i ha de passar el tron al seu fill gran, però que volia que primer es casés, i com allà encara porten això de mantenir la sang reial, doncs havien de buscar algú de sang blava que tingués més o menys l'edat del seu fill.

—I tu ets l'única? —va fer la Rose.

—L'única que té uns pares prou estúpids com per acceptar, sí.

La Rose es va encongir d'espatlles.

—Escolta, i per què no... perquè no mires de conèixer el noi aquest... com diu que es diu...?

—Ahmed —va respondre l'Andrea, de mal humor.

—Doncs això —va contestar la Rose—. Perquè no el coneixes abans de res? Potser resulta que és guapíssim i encantador i t'agrada i tot.

—A veure, Rose —va fer l'Andrea, posant-se seriosa—. Em sembla que no ho entens. Que no és que m'hagin promès amb ell per més endavant. És que m'hi he de casar ja! D'aquí uns mesos! Entens? No em puc casar, Rose.

—Sí, sí, ja ho se, és una bogeria —va assentir la Rose—. De veritat no hi ha res a fer amb el teu pare?

—No —va fer l'Andrea—. Es veu que ja ho han acordat tot. I si m'hi nego... aquests àrabs ja saps com són amb això de l'honor. Si m'hi nego encara em voldran matar a mi o al meu pare per trencar un pacte. No ho puc fer.

—Llavors no hi ha cap manera d'evitar-ho...? —va preguntar la Rose.

—No ho sé, Rose, no ho sé, n'hi ha cap?

—Ho hauríem de preguntar a algú que en sabés de lleis... —va fer la Rose— coneixem algun advocat, o algú que ho hagi estat...

Es van mirar totes dues. Sí, sí que coneixien algú... ho van dir les dues a la vegada.

—La McGonagall.

 

*   *   *

 

—A veure un moment —va fer l'Alice enriolada—. Sabeu que per això ens poden fotre fora de Hogwarts, oi?

—Sí, bé, com amb la majoria de coses que fem —es va encongir d'espatlles el James.

—Home, no ben bé, no fotis, James —va dir el Frank—. La poció de la mutació està prohibida, no només a Hogwarts, també a la vida real, saps? No pots anar pel món fent-te passar er una altre...

—El meu pare i els meus tiets la van fer servir i no va passar res! —es va defensar el James.

—Home, però allò eren mals majors... —va dir el Frank—, hi havia el basilisc aquell matant a la penya...

—I això també és un mal major! —es va defensar el James—. A veure, que el misteri aquest s'ha de resoldre, poden passar coses horribles si el roben i no sabem què és ni on és!

—A mi em sembla una gran idea —va dir el Sirius.

—A tu tot el que és descabellat et sembla una gran idea... —el va renyar la Lily.

—No comencem, eh? —va fer el Forcat, mirant-los a tots dos, ja que el Sirius ja anava a contestar-li—. Home, jo penso que és l'única manera que tenen de fer-ho. I ho han de fer. No se m'acut res millor.

—Jo crec que la que ha de decidir això —va dir el Remus sàviament, com sempre— és la Geena, ja que s'hi jugaran el coll per una cosa seva.

Tots es van girar cap a la Geena, expectants.

—Sembla que no tenim res millor —va dir—. Ho farem. Poció de la mutació. A veure, què necessitem?


Ja està! Espero que us hagi agradat! Comenteu molt plis! Més a que l'últim, que vaig tenir menys comentaris que de costum...XD Es broma, que ja se que sempre comenteu molt i no tinc de què queixar-me, moltes gràcies!

Veureu que us he tornat a copiar tota la profecia, per si a algú li agrada trencar-se el cap i de cop i volta s'adona de certes coses... XD

Petons de cherry mocca (si no sabeu què és, aneu a un Starbucks a demanar-ho. Suposo que als de catalunya també el fan...)

Agatha Black.

PD: per cert, ara que me'n recordo. La getta 91 em va enviar un MP i em va explicar que a tota la gent que se li han esborrat capítols és xk o eren massa curts o estaven mal escrits o estaven amb un format incorrecte, o sigui que tingueu-ho en compte, vale? I m'han avisat que no ens tornem a ficar amb ells o ens estiraran de les orelles i ens faran pupa (ja que no els agrada que diguem coses més fortes).