L'Exèrcit de la McGonagallAgatha Black


Capítol 13: L'Exèrcit de la McGonagall


Hola, gent!

Veig que el meu últim capítol (de fa 2 setmanes) continua sent el més recent! Què passa aquí? Que falta inspiració o què? Jo em comprometo a escriure cada dos setmanes, si tinc temps, una mica abans i tot, però usheu d'animar i compremer-vos igual que faig jo, home, que s'ha de ser constant!

Bé, com que és tardet i vull anar al llit, us deixo ja amb el capítol nou! Com haureu notat, es diu igual que el títol de la fanfition, espero que ja no elucubreu més sobre ell, perquè no té més importància que la que sembla a primera vista. ^^

Bon profit!


13- L'Exèrcit de la McGonagall

 

L'Albus va trigar ben bé una setmana a sortir de la infermeria i reincorporar-se a les classes després del seu primer partit de quidditch en el que gairebé l'havia dinyat. Tots s'esperaven que estaria dèbil i amb ganes de repòs, una mica traumatitzat i que no tindria ganes de res. Per això tots els seus amics de segon se'l van mirar estranyats quan va arribar al Gran Saló el dilluns següent amb un munt d'idees eixelebrades al cap, com sortidetes nocturnes amb la capa d'invisibilitat, escapadetes no permeses a Hogsmeade o excursionetes prohibidíssimes al Bosc Prohibit.  Però la millor de totes els hi va deixar anar al final.

—He tingut una idea que us encantarà! —els va anunciar, i es va ofendre una mica perquè els altres no semblaven meravellats amb la notícia. Però no es va donar per vençut i, tot aixecant els ulls al cel i fent veure que emmarcava un cartell lluminós flotant amb les mans va afegir—: L'Exèrcit del Dumbledore.

Tots se'l van quedar mirant sense bellugar ni un múscul, i al final el Lorcan va trencar el silenci.

—El què?

—Hi he estat pensant des que vam arribar a Hogwarts aquest any—va seguir l'Albus sense fer cas, ara decebut perquè els altres no estaven entusiasmats amb la idea—. M'ho va comentar el meu pare al cotxe mentre anàvem cap a King's Cross. Suposo que us sona no, això de l'Exèrcit del Dumbledore?

Tots van fer que sí amb el cap. Per Hogwarts hi havia varies pintures fetes a la paret que s'havien realitzat quan el Neville Longbottom mateix, que en aquell moment feia setè curs, havia estat al capdavant d'aquella organització antivoldemortista.

—La meva mare sempre en parla —va dir el Lorcan—. Li encantava.

—Què és el que planteges, per això? —va preguntar la Rose, que s'hi començava a encuriosir.

—Que el desenterrem i el seguim —va dir l'Albus triomfalment—, com un grup clandestí de la mateixa ideologia antifeixista que es troba en secret a altes hores de la matinada en un lloc misteriós amagat de tot i de tothom quan la lluna és nova al misteriós castell de Hogwarts!

—Està com un llum, eh? —va comentar el Lorcan assenyalant-lo.

—Doncs a part de tota aquesta tonteria de clandestinitat i la lluna nova —va fer l'Andrea—, a mi no em sembla una mala idea.

—Estaria bé intentar-ho —va estar-hi d'acord la Martha.

—Però a veure —va fer la Rose, aguantant-se el front amb dos dits, com si tot allò només fossin bajanades de nens de quatre anys—. Per començar, tot això tenia sentit perquè en aquell moments hi havia una tirania a l'escola. Nosaltres no tenim res en contra de què rebel·lar-nos.

—Home, jo em rebel·laria en contra del McNair —la va tallar el Charlie—, m'ha suspès l'última redacció de pocions...

—A més a més —va seguir la Rose alçant una mica la veu i dirigint-li una mirada reprovadora al Charlie— la idea era que servís per aprendre Defensa Contra les Forces del Mal, perquè els professors al càrrec d'aquesta assignatura no se n'encarregaven prou bé; nosaltres, en canvi, portem un bon nivell amb l'Agatha McGonagall. I, per suposat, no tenim ni un lloc on reunir-nos (ja sabeu que la Sala de la Necessitat es va cremar en aquella època), ni ningú que ens n'ensenyi.

Es van quedar tots muts.

—Collons, Rose —va fer l'Andrea al final— ets una esgarriacries. Seràs una mare terrible.

—Gràcies.

—Vaja, ara que jo m'havia motivat... —va començar la Sandy.

—Sí, jo també...

L'Albus va observar com els seus amics discutien els pros i els contres de la seva idea. Des que havia estat a punt de morir que tenia ganes de fer un munt de coses. S'havia adonat que la vida eren dos dies i que es podia acabar en qualsevol moment o per qualsevol tonteria. Qualsevol dia li tornaria a anar una altra barra al cap i no li agradava la idea de morir sense haver fet res interessant. A més, sempre tenia davant seu la imatge del James, que semblava que visqués tots els moments al límit, i d'alguna manera, no volia ser menys que ell. I, per començar, li havia semblat una bona idea de muntar el seu propi grup VIP "guai i il·legal" en el que, per variar, els magatotis no hi estiguessin implicats d'alguna manera.

Per això li va encantar que al cap de mitja hora, la Rose reconegués que, fos com fos, a cap d'ells no els aniria malament unes quantes hores extra de Defensa Contra les Forces del Mal i que tot era qüestió d'aconseguir una sala buida de la que tinguessin una certa certesa d'intimitat.

—Si ho féssim de nit —va dir la Martha—, podríem ocupar qualsevol aula, tancar-la màgicament i posar-hi uns encanteris silenciadors perquè ningú no ens sentís. I per anar i tornar a la sala... només seria qüestió de fer torns amb la capa de l'Albus i en tres viatges hi podríem anar tots.

—Suposo que sí —va rumiar la Rose— ara només queda el tema de qui ens faria les classes. No té cap gràcia que un faci un professor. Hauria de ser un alumne, però cap de nosaltres en sap prou...

—Però coneixem persones que sí que en saben, no? —la va tallar la Sandy.

—Sí, està claríssim —va fer l'Andrea.

Tots es van mirar amb un somriure.

—Ah, no! —va saltar l'Albus quan es va adonar de per on anaven els trets—. No, no i no! De cap manera! El meu germà aquí no entra! Aquest és el meu grup i ell no té per què ficar-hi els nassos! He dit que no i és que no! PER SOBRE DEL MEU CADÀVER!

 

*   *   *

 

—Que voleu que fem què? —va preguntar el James a l'hora de dinar quan tots els de segon els havien anat a explicar la idea als quatre magatotis.

—A veure —va intentar de treure-li importància la Rose—. Tampoc no seria res de l'altre món, no és que ens estiguem preparant per unes competicions ni res per l'estil....

—Sí —va assentir la Martha—és més simbòlic que una altra cosa, ja sabeu tot això de la porqueria aquesta de la sang pura i aquest rotllo que es porten els d'Slytherin.

—Però no té sentit si no ens serveix de res —va afegir el Lorcan—, i és clar, si tinguéssim alguna cosa per fer durant les estones que ens reuníssim... les classes de Defensa Contra les Forces del Mal li va com un guant al grup. I cap de nosaltres en sap prou. En canvi vosaltres... bé, només feu un curs més, però tothom diu que teniu un nivell molt més avançat que el de la resta del curs.

—Sí, i a més a més és com si hi estiguéssiu predestinats —va fer la Sandy, somiadora—. El Harry Potter era el cor del grup i el Neville Longbottom n'era l'ànima. Vosaltres sou els seus fills, sou idonis.

L'Albus es va aclarir el coll des de darrere, com per fer notar, per si se n'havien oblidat, que ell també era fill del Harry Potter. El James, que ho va notar, va comentar en broma:

—I l'Al hi ha de ser?

El Charlie va haver d'engrapar l'Albus perquè no es tirés a la jugular del seu germà gran.

—A mi em sembla bé —va dir finalment el Frank.

Els altres tres també van assentir, i van quedar que es trobarien aquella mateixa tarda després de les classes a la sala comuna de Gryffindor, per parlar d'on i quan serien les trobades. Tots els de segon vam marxar cap a classe, menys l'Albus, que havia anat més lent menjant i els va dir que ja els agafaria a l'hora en punt.

—Anem tirant cap a Deefensa, també? —va dir la Geena.

—Aneu, aneu —va fer el James—, ja us agafaré, que vull parlar un moment amb l'Al.

Quan els tres van haver marxat, el James es va asseure davant del seu germà, que feia veure que no existia.

—Winifred, estàs enfadada?

—No —va fer l'Albus—, per què ho hauria d'estar?

—No ho sé, em fas morros.

L'Albus va deixar el ganivet i es va mirar el James.

—Doncs, mira, sí, estic enfadat. Però no amb tu, perquè tu no en tens la culpa tot i que ets el problema. Estic enfadat perquè m'he estat a punt de morir i tenia ganes de fer coses per mi mateix, de sentir-me que estava fent alguna cosa genial sense que tu arribessis per treure'm el protagonisme. Ja, ja ho sé —va afegir l'Albus quan va veure que el James anava a replicar—, ja sé que tu no ho has demanat i que han estat els meus amics els que us volien, i això encara em fa més ràbia, perquè pel que sembla t'aprecien més a tu que a mi.

—Però què dius? —va fer el James, traient-li importància—. Ja me n'he adonat que la idea havia estat teva i que no t'entusiasma precisament el fet que jo hi sigui —va callar unes segons, mentre es despentinava els cabells, i després va seguir—. Però escolta, que nosaltres fem de professors no vol dir que siguem els qui portem el club. Vull dir que la McGonagall no fa pas classes però tot i així la directora és ella. És el teu grup, la teva idea. Tu hauries de ser el líder.

L'Albus se'l va mirar, sorprès.

—Sí?

—És clar!Mira, fem una cosa. Tu seràs el que obrirà i tancarà les sessions, el que triarà el lloc i la data de les trobades el qui constarà com a líder del club i el que decidirà el que fem a cada sessió, i nosaltres només ens encarregarem d'ensenyar-vos el que tu hagis triat. Què et sembla?

—Em... em... em sembla bé —va contestar l'Albus, tot procurant que no se li notés la eufòria que sentia.

—Doncs ja està —va fer el James, fent un cop a la taula, i es va aixecar per marxar­—, ens veiem després de classe.

—James! —el va cridar l'Albus, i el James es va girar—. Gràcies. Per salvar-me la vida el dia del partit.

El James va fer un somriure i un gest amb la mà i va marxar.

 

*   *   *

 

L'Agatha McGonagall va aparèixer a classe de Defensa deu minuts després que comencés tècnicament la classe, empenyent un armari més gran que ella per la porta.

—Frank, xato, vine ajudar-me —va dir, i el Frank va anar a ajudar-la a col·locar l'armari al centre de l'aula, després va tornar a seure al costat del James i la McGonagall va dir—: Vaig intentar fer aquesta classe l'any passat però la nostra estimada directora, el cel la beneeixi, ens la va fotre enlaire, i fins aquest matí no he trobat ocasió per poder recuperar-la —els alumnes van riure per la manera que tenia d'expressar-se la professora i després va seguir: —. A veure, vull que deseu els llibres, agafeu les varetes (sí Anne, classe pràctica, yuju), i arraconeu tots els pupitres i les cadires al fons de l'aula que necessitarem espai. Suposo que els més desperts ja sabeu què farem...

—Impostorus! —va cantar tota la classe a cor, entusiasmada.

—Sí, ejem, no us ho passareu tan bé quan obri l'armari...

Un cop van haver enretirat tot el mobiliari, es van col·locar en una fila.

—Alice, tu ves al final, seràs l'última —va dir la McGonagall, i l'Alice, sorpresa, es va arronsar d'espatlles i va anar al final de la cua, deixant el seu germà a davant de tot, seguir del James i la Geena—. Molt bé —va seguir la McGonagall—, vull que tots penseu què és allò que us fa més por i la manera d'aconseguir que sembli una cosa irrisòria. Quan ho tingueu, us ho heu d'imaginar, apuntar amb la vareta cap a l'impostorus i cridar Riddiculus!, entesos? Doncs som-hi, Frank, un pas endavant. —La McGonagall va apuntar amb la vareta el pom de l'armari mentre el Frank preparava la vareta—. No patiu, seré tot l'estona al vostre costat, per si de cas les coses no van bé, entesos? Vinga!

Va fer un moviment amb la vareta i la porta de l'armari es va obrir. Primer va semblar que era buit, però al cap d'una fracció de segon en va sortir una ràfega d'aigua  que es va llançar sobre el Frank i el va aixecar de terra, cobrint-lo del tot i sense deixar-lo respirar. El Frank va començar a bellugar desesperadament els braços i les cames, mentre s'ofegava.

L'Alice, des del fons de tot la classe, va veure-ho i es va disposar a sortir corrent cap al seu germà per salvar-lo.

—Alice, no et moguis! Ho ha de fer ell tot sol! —va cridar la McGonagall.

L'Alice es va preguntar com era que la McGonagall sabia exactament el que anava a fer si estava d'esquenes a ella, però se'n va oblidar perquè estava patint pel Frank, que finalment, va treure la mà dreta amb la vareta fora del remolí d'aigua i va fer aparèixer un foc just a sota seu. L'aigua es va evaporar a l'instant i el Frank va caure a terra, calat fins els ossos i estossegant.

—Frank, aparta't de pressa, i deixa passar al James!

De cop i volta, allà hi va aparèixer una figura esgarrifosa vestida de negre, la llum va marxar i va començar a fer fred, molt fred... alguns dels alumnes van començar a somicar o a cridar... el James es va tornar a veure al terra del camp de quidditch, amb el cos inert de l'Albus entre els seus braços... no obria els ulls, per què no obria els ulls? El James començava a caure...

Va notar una mà a l'espatlla. Era amable però i li va transmetre una calidesa i un benestar que el van sorprendre. Ja havia et allò abans, ho podia tornar a fer. Va apuntar amb la vareta en front seu.

—Riddiculus!

La llum va tornar de cop i els va permetre veure a tots una criatura de pell grisa i arrugada, sense ulls i amb un forat al lloc de la boca que tremolava intentava tapar-se les seves parts íntimes. Tots van esclatar a riure.

—Molt bé, James —li va dir la McGonagall amb un somriure, tot deixant-li anar l'espatlla—. Vinga, Geena!

Tothom va parar de riure de cop. Davant de la Geena hi havia... la Geena. A terra. Morta. Era horrible. Tenia la pell blanca com la cera, la boca i els ulls oberts en una expressió d'horror terrible i els cabells rossos pel terra i la cara.

La McGonagall s'hi va acostar empassant saliva, perquè va veure que la Geena s'havia quedat astorada i no reaccionava.

—A qui t'hagués agradat veure mort, Geena?

La Geena se la va mirar sense entendre, amb els ulls tan oberts com la seva rèplica de terra.

—Què? Què vol dir? A ningú!

—Sempre hi ha algú —va sentenciar la McGonagall.

La Geena va semblar que entenia el que li volia dir, va apuntar amb la vareta a la seva doble esgarrifosa i va dir:

­—Ri... Ri... Riddiculus!

La Geena del terra es va transformar, fins que el mort, en comptes de la Geena era el llegendari Voldemort. La classe, però, no va riure, sinó que encara va fer una passa enrere. La McGonagall, però, s'ho va mirar amb tota divertida.

—Em permets un detall, Geena? —va dir, i tot seguit va fer un moviment amb la vareta i, just al lloc on el Voldemort hagués tingut el nas (si n'hagués tingut), hi va aparèixer un nas de pallasso.

Només amb aquell detall, la imatge va canviar tant que tothom es va començar a recargolar de riure.

—El següent!

I l'impostorus va anar canviat de forma, serps, rates, vampirs, mòmies, homes llop... fins que li va tocar a l'Alice. Es va costar cap al centre de la classe i l'impostorua va prendre una nova forma.

Era un boig. Tenia els ulls fora d'òrbita i es mirava l'Alice amb malícia desquiciada. Duia la boca oberta, i en rajava saliva mentre l'home pronunciava sons incongruents. Duia una camisa de força blanca, però deslligada i estirava els braços cap a l'Alice mentre anava caminant lentament cap a ella. L'Alice estava garrativada de por. No podia apartar es ulls d'aquella mirada desquiciada i les cames no li responien, i molt menys la mà, les cordes vocals i la vareta. Li costava respirar. El boig va arribar fins a ella i li va agafar el braç. L'Alice va notar que el cor se li estava a punt de parar i va buscar la McGonagall amb la mirada, però l'Agatha no era allà. On era? On era? Els havia dit que no els deixaria sols! Va deixar anar un crit i de sobte va notar que un braç fort l'agafava per la cintura i l'apartava del boig, i va reconèixer l'olor del James. S'hi va abraçar i va deixar que el noi s'enfrontés un altre cop amb el dmèntor, i un cop va aparèixer la trista imatge despullada de la criatura grisa, el James va cridar de nou:

—Riddiculus!

I l'impostorus es va convertir en fum i va desaparèixer.

—Alice, estàs bé? —va fer la veu del James, encara abraçat a ella. Aleshores tots dos es van adonar d'on eren, allà abraçadets al mig de tota la classe, i es van apressar a deixar-se anar i a mirar cap una altra banda, amb la cara encesa. L'alice va descarregar contra la McGonagall.

—Es pot saber on era? —li va cridar a ple pulmó—. Ha dit que seria al nostre costat per si de cas no ens en sortíem!

—Ho sento! —es va apressar a disculpar-se la McGonagall—, estava mirant si el Frank es trobava bé, perquè ha empassat molta aigua...

—I una merda! —va cridar l'Alice, i tota la classe va callar de cop, esverada pel que l'Alice li estava dient a una professora. Allò podia significar no només un càstig sinó també una expulsió—. Hi ha hagut moltes persones abans que jo, i no s'ha apartat ni un moment, ho ha hagut de fer quan em tocava mi! Deixa'm James, no em dóna la gana de calmar-me! Per què ho ha fet?

—De veritat que no he fet volent! —es va defensar la professora—, em pensava que te'n sortiries tota sola...

—I una merda! —va repetir l'Alice—. Sabia perfectament que era un sortilegi que no havíem fet mai, i molt menys davant d'un impostorus i no tenia ni idea de en què es convertiria el meu! M'ha estat a punt de donar un atac de cor! Mala puta!

I dit això va arreplegar la motxilla i se'n va anar, donant un cop de porta darrere seu.

—Eh... —va fer la McGonagall—marxeu.

—Però si encara falta mitja hora... —va començar el Montague.

—S'ha acabat la classe —va insistir l'Agatha—. He dit que marxeu. Fora!

 

*   *   *

 

Quan els de segon van arribar a la Sala Comuna i van veure el panorama dels de tercer, no van saber si tornar per on havien vingut o què. La Geena estava blanca i amb cara d'espantada, el Frank tot xop i respirant amb dificultat amb els ulls tancats, el James sense parar quiet a la butaca, vermell com un pebrot i l'Alice... l'Alice semblava emetre una aura d'odi infinita.

—Feu tard —els va dir.

—Ja... perdó —es va apressar a dir la Rose—, és que l'aula de transfiguració queda a l'altra punta del castell. D'això... a classe hem pensat d'anar a donar un cop d'ull a la Sala de la Necessitat. Potser la podem arreglar en uns dies entre tots i no cal que busquem cap altre amagatall.

—Doncs, va, què espereu? —va saltar el James, rabiós, i tots quatre magatotis van sortir a passos ràpids pel forat del retrat sense dir ni piu, i els de segon van haver de córrer per seguir-los.

—Però què ha passat? —va fer l'Andrea.

No van parar fins que no van arribar al setè pis, on els havien dit que era la Sala de la Necessitat i es van trobar una paret buida amb un tapís.

—Crec que eren tres voltes i... —va començar la Rose, però l'Alice la va tallar.

—Sí, sí, ja ens ho sabem, eh?

Tots van callar mentre sense gosar immiscir-se al cercle que havien format els magatotis pel que donaven voltes. Quan en van haver fet tres, una porta es va materialitzar davant d'ells.

—Això estarà fet un fàstig... — va dir el James mentre feia girar el pom i obria la porta.

Tots alhora van sufocar un crit.

La sala estava impecable. Era gran i ben il·luminada, una de les parets estava tota emmirallada, hi havia un racó amb coixins a terra i un prestatge ple de llibres de teoria defensiva i sortilegis.

—Però... —es va estranyar la Rose, mentre tots anaven passant cap dins i van tancar la porta—, aquesta sala no es va destruir?

—Doncs sembla que algú l'ha arreglada... —va dir el Lorcan.

Fins i tot als magatotis semblava que se'ls havia passat la mala lluna de l'impressió.

—És genial! —va exclamar al final l'Albus corrent per la sala—. A partir d'ara, això es dirà la Porta del Coneixement, i allò les Cortines del Destí, i aquells els Miralls de la Realitat Etèria, no, de la Veritat Segura... I tots portarem túniques negres llargues, amb màscara i caputxa, per entrar en l'ambient!

—No trobes que seria millor no dur el mateix uniforme que els Cavallers de la Mort, Cindy? —va suggerir irònicament el James.

—Sí, tens raó —va assentir l'Albus, però de seguida es va revifar— Aleshores anirem de blanc! I aquí al centre, a terra, hi dibuixarem uns símbols místics amb guix i ho omplirem tot de veles i encens...!

—T'hauries pogut estalviar de dir-li que ell seria el líder, no? —li va dir el Frank al James a cau d'orella.

—No, no de cap manera —va fer el James—. Això li feia molta il·lusió i ja li toca una mica de protagonisme, al pobre. I a més a més ha estat punt de morir. O sigui que si vol veles, tindrà veles, i si vol que anem emmascarats i vestits de blanc, hi anirem i punt.

—... I allà hi encendrem una foguera... I farem uns rituals abans de cada sessió...

—James, digues-li que pari —li va suplicar la Martha.

—... I posarem música de clausura de fons i...

—Cindy! —el va interrompre el James— Cindy!

—... i res de noms de noia! Aquí dins em direu tots Gran Mestre Suprem!

—Doncs disculpa, Gran Mestre Suprem, —es va corregir el James—, però avui no hi ha temps de tanta cosa... d'això... t'importaria inaugurar el club perquè puguem anar a fer tots coses tan trivials com sopar?

—Molt bé! Sí! —va fer l'Albus tot emocionat—. Ejem, ejem... declaro inaugurat l'Exèrcit del Dumble...

—Ei, ei, ei! —va fer l'Alice—. Els del Dumbledore eren abans, nosaltres som la nova generació i hem de tenir un altre nom. Els temps canvien, els líders també... el nom del club també.

—Tens alguna proposta, germana Alice? —va preguntar l'Albus posat una veu profunda.

—Sí, la nostra directora.

—Em sembla idoni —va assentir l'Albus solemnement—. Declaro, doncs, inaugurat, l'exèrcit de la McGonagall. I ara en aqesta paret hi penjaré un pergamí que haureu de signar tots...

—Menys mal —va murmurar l'Andrea—, una cosa normal.

—... amb sang.


Ja està! He respost tots els comentaris anteriors a l'altre capítol, com sempre, ok? Mireu-los!

Vinga!! comentaris, teories, crítiques, suggerències... Ja sabeu que tot s'accepta, fins i tot transaccions financeres al meu compte corrent per animar-me a seguir escrivint, ok?

Petons de taronja ensucrada!

Agatha Black