L'Exèrcit de la McGonagallAgatha Black


Capítol 15: Frustracions i decisions


Hola!

Avui capítol, i amb només una setmana de temps (ésque vaig acabar exàmens dijous i ara ja estic de vacances, o sigui que no tenia feina a fer i he pogut escriure ;)  )

Bé, gent, primer de tot MOLTÍSSIMES GRÀCIES PER TOTS ELS COMENTARIS que vau deixar a l'últim capítol. Sé que és increïble, però he arribat per primera vegada a la història dels meus fics a la gran suma de 30 comentaris!!!

No cal que digui com de contenta estic. Per això us recompenso amb un capítol molt abans d'hora i, si hi ha sort i aquest cop va igual de bé, potser n'hi ha un altre per la setmana que ve, però no prometo res.

Bé, doncs, moltes gràcies de nou, i som-hi un altre cop amb l'Exèrcit de la McGonagall!


15- Frustracions i decisions

 

El dilluns després de la seva entrada a la sala comuna d'Slytherin, el Clan de Magatotis estava assegut a última fila de l'aula d'Història de la Màgia, escoltant la xerrameca del professor. Bàsicament, l'única persona que acostumava a prestar atenció a aquella classe era la Geena, a qui l'encantava la matèria i, a base d'intentar esbrinar coses sobre la relíquia, probablement ja sabia més dades que fins i tot el professor Binns. Aquell dia, però, no estava per prendre apunts. La seva única esperança de trobar alguna cosa a la sala comuna d'Slytherin se n'havia anat en orris i tornaven a estar com al principi.

—No pateixis, Gee —intentava animar-la el Frank—, segur que la propera vegada que anem a ca l'Alfred se'ns acut alguna cosa amb els rondadors...

—Què se'ns ha d'acudir... —va dir la Geena, passant-se les mans per la cara.

—Va, home, tingueu una mica d'esperança... —va fer el James, quan un avió de paper li va tocar el cap. Va veure que el Romeo Montague li feia una miradeta des de l'altra punta de la classe, i va obrir l'avió de paper per a veure què hi posava:

 

Quant de temps creus que durarà el teu pare, al càrrec? Cada vegada se li escapen més coses de les mans eh? Vigila que no perdi la feina i hàgiu d'acabar vivint sota un pont...

 

De què parlava el Montague? Què havia passat, ara? El James es va tombar cap a l'Alice. Des del dia que... que havia passat allò al lavabo, que no s'havien dirigit la paraula directament.

—Mmm... Alice? —va fer, tímidament—. Que has llegir el Profètic, aquest matí?

—No... —va contestar l'Alice, obrint la seva motxilla i traient un diari—, no m'ha donat temps, però el tinc aquí...

Vigilant de no tocar-la, el James li va agafar el diari i el va obrir per la primera plana. Ja no li va caldre buscar més.

 

ROBATORI A GRINGOTTS, PER VARIAR

Per Rita Skeeter, enviada especial

 

Ahir, dia 6 de desembre, vam rebre a la redacció la notícia d'un nou robatori al banc dels bruixots. Pels qui no ho recordin, ja en van dos en el que portem d'any.

N'hi ha que diran que és el primer, que el que va passar a l'agost no va ser més que un intent de robatori, però el cas és que fonts fidels ens han informat de rumors que diuen que realment els lladres sí que es van endur el contingut de la cambra de seguretat. El fet que el conegut "lloc més segur del món" hagi estat víctima de dos robatoris comença a ser preocupant. I encara ho és més el fet que la Unitat d'Aurors hagi perdut el rastre del lladres en ambdós casos.

«Estem treballant nit i dia per seguir-los la pista», és tot el que ens sap dir Harry Potter, cap del Departament d'Aurors, «però aquestes coses són lentes i requereixen el seu temps. Segurament d'aquí a poc ja els haurem arrestat». No cal que ens estalviem de comentar que aquestes mateixes declaracions són les que va fer quan va tenir lloc el robatori d'agost i que, evidentment, encara no han localitzat els lladres.

Com ha de respondre la comunitat màgica davant d'aquesta manca d'interès i d'eficiència per part dels Aurors? Com ens hem de sentir segurs quan sabem del cert que el carrer és ple de criminals plens de recursos que les nostres forces de seguretat són incapaces de detenir? Esperem que el senyor Conseller prengui les mesures necessàries pel que fa aquest tema i desitgem que es prengui seriosament el nostre consell de fer dimitir el Cap del Departament d'Aurors, perquè potser per aquests temes no és cap "elegit".

 

—Un altre cop? —va fer l'Alice, que també havia estat llegint la notícia alhora que el James.

—I com han esbrinat que el robatori d'agost va ser realment un robatori i no un simple intent? —va voler saber el James.

—Vinga a robar, vinga a robar... —es va exasperar la Geena—. Qualsevol d'aquestes coses que han robat podria ser la relíquia! L'han de robar durant aquest segle, recordeu? Ho deia la profecia. I nosaltres aquí, perdent el temps, res del que fem sembla dur-nos enlloc!

—Gee, tranquil·litza't —li va recomanar l'Alice—, de posar-nos nerviosos no en traurem res.

—Ja, però resulta que la meva feina és fer públic el secret de la relíquia quan la robin! I resulta que ni tan sols no tenim pistes de saber què és.

—Les trobarem —a fer el Frank, amb un to de veu molt més assossegat—. No et preocupis, que les trobarem. T'ho prometo. Ara recollim i anem a Criança de Cratures Màgiques, que el Hagrid ja ens deu estar esperant amb els cucbruts...

 

*   *   *

 

Quan va sortir de la classe de Transfiguració, l'Andrea va dir als seus amics que ja es veurien a l'hora de sopar i se'n va anar tota sola cap a la mussolerissa. Quan hi va arribar, el l'ocell més majestuós de tots va volar i se li va posar a l'espatlla. No era un mussol, era una àliga imperial i havia estat el seu regal d'aniversari que li havien fet els seus pares l'any anterior. Ella era una princesa i els seus pares s'havien gastat una fortuna per a assegurar-se que seva filla tenia la millor mascota de tota l'escola, no fos cas.

Va treure's de la motxilla una carta que havia estat escrivint a Transfiguració, i la va lligar a la poteta de l'ocellot. Ni tan sols sabia per què insistia tant en convèncer el seu pare, sabia del cert que per allà no hi tenia res a fer... però, per altra banda, la McGonagall semblava haver-se oblidat completament del tema. No la culpava, ja tenia prou feina, la pobra, i tot que aquell any havia nombrat el Neville subdirector, li costava molt delegar-li la feina.

Es va quedar a l'ampit de la finestra de la mussolerissa observant com la seva àliga alçava el vol i s'allunyava pel cel fins que no va ser més que un puntet a l'horitzó.

—Envies una carta a casa? —va preguntar una veu darrere seu. L'Andrea es va girar a veure qui era. Ah, l'Agatha McGonagall.

—Sí —va contestar.

—La meva tia ens va comunicar l'altre dia a tot el professorat que et cases a l'abril —va explicar-li, tot posant-se al seu costat, recolzada a l'ampit de la finestra—. Com ho portes?

L'Andrea es va encongir d'espatlles.

—També em va comentar que li havies demanat ajuda —va seguir l'Agatha—, perquè havia estat advocada i tal —l'Andrea va assentir—. Però ella està una mica ocupada i... bé, la veritat és que m'he pres la llibertat d'investigar unes quantes cosetes sobre les costums dels matrimonis dels emirats àrabs i això...

—De debò? —es va sorprendre l'Andrea—. I... ha trobat alguna cosa?

—Bé... —va fer l'Agatha McGonagall—, sssí, però tot de depèn de fins a quin punt vols evitar aquest matrimoni, i a costa de què...

—Faria el que fos —va sentenciar l'Andrea.

—Encara que això comportés arruïnar la teva reputació i no tornar-te a parlar amb cap dels membres de la teva família? O que et repudiessin, senzillament?

L'Andrea s'ho va pensar una mica. Allò segurament voldria dir fer-ne alguna de grossa. Segurament hauria de marxar de casa. Estaria disposada a fer-ho? Els seus pares ja n'hi havien fotut algunes de grosses, també. Havien arruïnat el seu futur com a reina i l'havien volgut prometre amb un emirat àrab aquell mateix any, cosa que significaria sacrificar els seus estudis i el seu futur dins el món de la màgia. Aquell era el món al que pertanyia. Estava disposada a renunciar-hi? O estava més disposada a perdre una família que mai no havia estat per ella i buscar-se la vida?

—El que sigui —va repetir amb fermesa.

L'Agatha va assentir.

—Els emirats àrabs s'han d'assegurar que les seves dones siguin verges. En la seva cultura, seria una gran deshonra si no ho fossin. Si s'assabentessin que no ho ets, no t'hi podries casar.

—Però sí que ho sóc —va fer l'Andrea.

—Ja, però ells podrien pensar el contrari —va dir l'Agatha—. Imagina... imagina que s'esbombés el rumor que no ho ets. Un escàndol d'aquests no el passa per alt la premsa del cor. Una princesa compromesa de només tretze anys muntant un escàndol d'aquest tipus amb un noi que no és el seu promès. Series la portada de totes les revistes. Se n'assabentarien tots.

—Però hi hauria d'haver probes, d'això no? Ho hauré de fer de veritat? —es va escandalitzar l'Andrea.

—Per a què serveixen els muntatges? —va riure l'Agatha—. Això sí, t'hauries d'assegurar que s'ho empassés tothom. Seria fàcil si disposessis d'algunes fotos...

—Els meus pares em desheretaran.

—A això és al que em referia —va assentir l'Agatha—. És l'única sortida que hi veig. Fins on estàs disposada a arribar ja és cosa teva. Bé, pensa-hi. Tinc contactes amb una revista muggle. Si al final decideixes tirar-ho endavant, només m'ho has de dir, que jo ja els faria arribar les fotos.

L'Andrea va assentir, pensarosa.

—Bé, si et decideixes, ja saps on és el meu despatx —va dir l'Agatha després, tot encaminant-se cap a la sortida de la mussolerissa—. Ens veiem dimecres a classe.

L'Andrea es va quedar mirant l'infinit. Era una pla factible però... havia de demanar molts favors a molts amics. Per començar, a algun dels nois, que hauria d'estar disposat a ser portada de revista en aquella situació. L'Albus s'escandalitzaria i el Lorcan se li posaria a riure a la cara. L'únic a qui seria possible convèncer perquè sortís en una fotografia despullat i en una situació íntima potser seria el Charlie... Potser el James o el Frank també estarien disposats a ajudar-la, però no volia implicar més còmplices en aquell merder, i molt menys als magatotis.

I allò no era el pitjor. No podria tornar més a casa. Quina cara faria, la Rose, quan li demanés si a partir de llavors podia viure a casa seva?

 

*   *   *

 

L'Andrea, però, encara tenia molt en què pensar i no va dir res als seus amics sobre el tema. L'endemà, sortint de classe d'encanteris, un cop van haver convençut a l'Aberforth Dumbledore que no era un mico i que no hi havia cap necessitat de quedar-se penjat del llum del sostre llançant cacauets als alumnes, els set companys de segon de Gryffindor van anar cap a la Sala de la Necessitat i van començar a preparar les coses per la sessió.

I poca broma, perquè això volia dir posar-se a les ordres del sonat de l'Albus i empastifar tot el terra de símbols rúnics fets amb guix, encendre una foguera a la llar de foc,  omplir-ho tot de veles, posar música de clausura i vestir-se amb unes túniques blanques amb caputxa que els feia portar a tots perquè deia que així quedava tot més místic. Quan van arribar els de tercer, ja no quedava gaire per fer i van poder posar-se al tema de seguida.

Com sempre, van fer tots una rotllana al voltant del cercle místic i, al mig, s'hi va col·locar l'Albus, és a dir, el Gran Mestre Suprem, com ell feia que l'anomenessin.

—Crido a l'ordre a l'Únic i Suprem Exèrcit de la McGonagall —va entonar el Gran Mestre Suprem—. Està sellada la Porta del Coneixement que l'Ignorant No Ha de Traspassar, Germà Greenwick?

—I tant. Encallada i tot, està —va fer el Charlie—. És per la humitat. La setmana que ve portaré una llima i estarà arregladeta en tres i no res...

—Molt bé, molt bé —el va interrompre el Gran Mestre Suprem—. Amb un simple "sí" n'hi havia prou. S'ha dibuixat bé el triple cercle?

—De puta mare, s'ha dibuixat —va fer l'Alice.

—Germana Longbottom, t'agrairia una mica més de respecte —va fer el Gran Mestre Suprem—, són nets els Miralls de la Veritat Segura? Ah, perfecte. I algú s'ha molestat a encendre la Flama de la Puresa? Tu? Molt bé. Estan totes les finestres tancades amb els Cordons Rojos de l'Intel·lecte? Sí? Molt bé, doncs ara podem prosseguir —alguns dels presents ja canviaven el pes de cama, del cansament—. Aquí estem l'Exèrcit de la McGonagall, una societat secreta que es reuneix des de temps immemorials...

—Des de novembre —va aportar el Lorcan.

L'Albus va fer un sospir sota la caputxa. Tenia la sensació que els altres no acabaven d'entrar a l'esperit de l'assumpte. Va decidir fer veure que no ho havia sentit.

—...una societat secreta que es reuneix des de temps immemorials per seguir les lleis del Bé i ser els servidors de la Veritat i la Justícia, seguidors de l'antic Exèrcit del Dumbledore i protectors de la Vida i la Innocència. I ara li passo el torn de paraula al Germà Potter.

—Merci, xato —va fer el James, i va ocupar el seu lloc. El va parlar amb un to de veu molt més normal—. A veure. L'últim dia ens vam quedar a l'encanteri desarmador, vam quedar que tots el practicaríem de deures. Molt bé doncs, ens col·locarem el parelles i veurem els progressos que hem fet. Després us ensenyarem l'encanteri petrificant i, potser ens dóna temps de fer una mica de teoria sobre l'impediment jynx, però no ho sabem segur perquè després nosaltres hem d'anar a sopar aviat perquè aquest vespre tenim Astronomia.

La sessió va anar prou bé. Tots semblaven haver practicat força l'encanteri desarmador i el feien amb prou manya. Al cap de mitja hora ja s'havien posat tots a treballar amb el petrificant, mentre els magatotis anaven d'una banda a l'altra corregint les empunyadures de les varetes, els moviments, i les flexions a l'hora de dir les paraules màgiques.

Petrificus totalus! —se sentia per tot arreu de la classe.

—Gent, pareu! —va cridar el Frank al cap d'un parell d'hores—. Ha estat prou bé. Aquesta és l'última reunió que fem abans de Nadal... si li sembla bé al Gran Mestre Suprem, més que res perquè només queda una setmana de trimestre i els profes s'emocionen molt amb els treballs. De manera que practiqueu tots aquest sortilegi i ens veiem després de vacances, d'acord?

Així ho van decidir i van marxar tots cap a sopar.

 

*   *   *

 

Era gairebé mitjanit, i tots els alumnes de tercer de Hogwarts eren a la Torre Nord fent astronomia. Els havien repartit telescopis per parelles i estaven practicant per primer cop fer una carta celeste.

Al James li havia tocat l'Alice de parella. Encara no havien tocat el tema del petó, i el James patia per si sortia en qualsevol moment.

—Aniràs a casa, per Nadal? —va preguntar-li l'Alice, casualment.

—Suposo —va fer el James—. Que no hi vaig sempre?

—Sí, però com que ara no et parles amb el teu pare...

L'Alice tenia raó. En tot el que portaven de curs, el seu pare no li havia escrit cap carta, només escrivia de tant en tant a l'Albus. El James només rebia cartes cada setmana de la Lily i, ocasionalment, de la seva mare.

—La veritat és que no hi havia pensat més —va contestar el James—, però tens raó, hi haurà mala maror, a casa meva, aquest Nadal.

—I a més a més amb tot això del segon robatori... —va seguir l'Alice—. Potser et demana ajuda i tot... altres vegades ho ha fet.

—Mira, que el bombin —va contestar el James—. L'última esbroncada que vam tenir vam acabar acusant-nos de a veure qui necessitava a qui abans.

—Doncs jo crec —va dir l'Alice, recalcant l'última paraula—, que et podries empassar una mica l'orgull i mirar d'esbrinar si cap de les dues coses que han robat és la relíquia de la Geena. Ho podries fer per ella, així estaria més tranquil·la...

—O més nerviosa, si ho fos —va puntualitzar el James—. Mira, no li penso anar al darrere llepant-li el cul, si és el que proposes. Ja n'he tingut prou.

Es van quedar una estona treballant en silenci.

—Escolta una altra cosa, James —va tornar a començar l'Alice—, fa un parell de dies que et volia preguntar una cosa... però... mmm... no havia trobat el moment.

Allà va, va pensar el James, agafant aire.

—Et... et... et volia preguntar —va fer l'Alice, concentrada en la seva carta celeste, tot i que es va posar una mica vermella—, et volia preguntar si... allò que va passar l'altre dia... als... mmm...

—Als lavabos? —va fer el James, que preferia evitar-li en tràngol.

—Sí... als lavabos —va repetir l'Alice.

—Ja, perdona, em sap greu —va fer el James amb un somriure innocent—. No... no sé què em va passar, m'acabaves de dir allò que et podies de treure del cap el Montague i... mira... no ho sé, no sé per què ho vaig fer. Ho sento. Mmm... espero que no et molestés...

—No! —va dir de seguida l'Alice, i després es va aclarir el coll i va afegir ràpidament—, vull dir... no. No passa res, no té cap importància...

—Cap importància... —va repetir el James, amb un aire una mica abatut.

—Cap ni una —va fer l'Alice amb un somriure—. Només ho volia aclarir. Tot oblidat, doncs?

—Sí, és clar —va assentir el James amb un altre somriure—. Tot oblidat...

 

*   *   *

 

Aquella mateixa nit, els quatre magatotis van decidir fer una visita extraordinària a ca l'Alfred, perquè tenien coses urgents de què parlar amb els rondadors i s'acostava Nadal i no ho podien deixar per després de vacances.

—Res de res? —va fer el Forcat—. De res?

—Des res de res —va assentir el Frank.

Estaven tots allà asseguts en rotllana, en plan Gabinete de Crisis, amb el posat seriós i les cares llargues.

—Doncs a mi ja no se m'acut res més —va fer el Remus.

—Jo ja no sé quins altres llibres mirar-me —va sospirar la Geena—. Em tornaré a rellegir Hogwarts, la història, però...

—Jo, és que més aviat crec —va dir la Lily—, que ha de ser alguna cosa que tots hàgim vist tants cops que ja hi passem per alt. Alguna cosa que aportés cadascú a l'escola...

—No seran coses que no siguin materials...? —va insinuar el Sirius—. Vull dir que el que aportés Gryffindor fos valor, Ravenclaw intel·ligència, Hufflepuff esforç i Slytherin... mala folla?

—Però això com es podria trobar, i com s'hi poden posar pistes, aquí...? —va voler saber el James.

—Doncs... —va pensar el Sirius—, potser s'ha de buscar el que representa cada cosa... per exemple, la biblioteca podria representar la saviesa... i l'esforç i el treball els podria representar... la cuina, els elfs domèstics!

—Això no sona malament —va fer l'Alice—, però i la mala folla, què? Què hi ha a Hogwarts que representi això?

—El professor McNair... —va fer el Frank, i tots van deixar anar una rialla—. Tampoc no hi ha res que representi el valor... com no sigui el Llac Negre... però no, és una bajanada.

—I els elements? —va exclamar el James—. Com era allò que em vas explicar, Gee? Gryffindor representava el foc, Slytherin l'aigua, Ravenclaw l'aire i Hufflepuff la terra, no?

—Sí... —va assentir la Geena—, què vols dir, per això?

—Pensa, mira! —va exclamar el James tot emocionat—. El Llac Negre és aigua, per Slytherin. De terra... el Bosc Prohibit, sens dubte! L'aire... la mussolerissa!

—I el foc? —va fer el Frank—. Alguna de les llars de foc?

—Per exemple... —va assentir el James—. O potser... hi ha sala de calderes, a Hogwarts?

—Ni idea... —va fer el Remus.

—Bé, sigui com sigui... —va fer el Frank, posant-se dret i anat cap a la marmita plena de Poció de la Mutació que havien preparat. Potser que ens en desfem, d'això, no? No sigui que algun dia algú la trobi i tinguem un disgust...

—No, no la llencis! —va exclamar de sobte el Sirius, i tots se'l van quedar mirant, sorpresos—. Vull dir... que... que la podeu guardar, per si... per si mai us fes falta...

Es va mirar el Forcat i, aquest, va fer un somriure d'enteniment. El Remus també va semblar entendre-ho, però els altres, no.

—Per a què més ens ha de fer falta, la Poció de la Mutació? —va preguntar la Geena.

—Espero —va dir la Lily amb una mirada perspicaç—, que no tingui res a veure amb el tema dels animàgics... —els altres tres es van posar a mirar interessadament una taca d'humitat del sostre— James? —va fer la Lily, referint-se al seu marit— James, mira'm. Cal Poció de la Mutació per esdevenir animàgic?

—Mmm... —va fer el Forcat, tot fent una mirada de disculpa al Sirius—, no ben bé, però... sí que cal una poció derivada d'aquesta...

—Ah, no, de cap manera! —va exclamar la Lily, enfadada—. El meu nét no farà cap d'aquestes barbaritats, s'ha acabat! Desempallegueu-vos ara mateix d'aquesta marmita!

—Però àvia! —va exclamar el James—. Nosaltres volem ser animàgics!

—Doncs si en tens tantes ganes —va renyar-lo la Lily—, t'esperes a ser major d'edat i et registres a la Conselleria, com fa tothom!

—Però si et poden controlar perd tota la gràcia... —va murmurar el Sirius, i la Lily el va fulminar amb la mirada.

—Tu calla! —li va cridar—, vosaltres éreu tots plegats uns degenerats, no vull que segueixin els vostres passos... mira com vau acabar, tots morts de joves!

—Mira qui parla! —va contestar el Sirius—. Miss vida llarga!

I així va ser com els magatotis van aprofitar l'acalorada discussió dels rondadors per amagar la marmita al fons de l'armari i desaparèixer de ca l'Alfred abans que cap dels quatre no se n'adonés.


Ja estàaaaa!

He decidit que a partir d'ara, faré com a les sèries de la tele, que dónen un petit resum del capítol següent de la sèries, però, en comptes d'això, us donaré el títol (NOTA: Els títols són provisionals, més d'una vegada m'ha passat que quan he acabt el capítol m'ha semblat millor un títol diferent, de manera que no em culpeu si després el canvio).

Títol del proper capítol: 15- SORPRESES NADALENQUES

Au, doncs, a comentar tant o més que al capíto anterior, eh???

Petons de pega dolça!

Agatha Black