L'Exèrcit de la McGonagallAgatha Black


Capítol 36: El secret més secret dels Gryffindor


Tacháaaaan!

Ja el tenim aquí! Penúltim capítol! Avui en descobrirem una de guapa! Una de tan guapa que us estirareu dels cabells i tot! Hahaha! Com veureu, m'he pres alguna llicència pel que fa amb concordances a la realitat, però tampoc no gaires.

Ai, no us vull dir res més que us trauré la sorpresa!


36- El secret més secret dels Gryffindor

 

—Geena, per favor, estem preparadíssims, no cal que et poso així! —va dir el James amb un badall mentre s'estirava a la cadira de la biblioteca el vespre abans de començar els exàmens—. Traurem excel·lents en tot, com l'any passat.

—Però jo no vull fer el exàmens! —va somiquejar la Geena, deixant caure el cap contra un llibre gruixudíssim de pocions—. Em poso molt nerviosa!

—Massa —va assentir el Frank que, com el James, ja havia deixat estar els llibres a sobre la taula—. El que no et sàpigues ara no t'ho sabràs demà al matí. Oi que no, Alice...? Alice, què fas?

L'Alice estava concentrada mirant una taula on hi havia assegut un grup d'Slytherin, amb la vareta agafada per sota la taula.

—Estic provant… —va murmurar, amb els ulls mig tancats de la concentració— si puc fer… un encanteri trencadís… no verbal…

CRACK!

—Ahhh! —va cridar de sobte algú.

El James, el Frank i la Geena es van mirar la taula dels d'Slytherin, on l'Angela Parkinson, l'ex novia de l'Albus, acabava de caure a terra perquè se li havia trencat la cadira de cop i volta. Es van mirar els tres a l'Alice.

—Sí, sí que puc —va dir, amb un somriure satisfet, i després va cridar en veu alta—. Eh, Parkinson, les cadires de la biblioteca no estan preparades per aquest cul que estàs posant! Si tens ansietat pels exàmens, hauries de beure refrescos light!

—Calla Longbottom! No és culpa meva si aquesta escola està que es cau a trossos! —li va contestar la Parkinson, mentre una amiga l'ajudava a aixecar-se—. Això quan no la feu saltar pels aires tu i els teus amiguets...!

—Senyoretes, a callar o se'n van de la biblioteca! —va exclamar Madam Pince, que acabava de treure el cap per una prestatgeria—. I, senyoreta Parkinson, les cadires estan en perfecte estat, són vostès que seuen tots com si fossin micos! Les cadires són per asseure-s'hi, no per enfilar-s'hi! I doni gràcies que no l'hi faig pagar.

Va marxar i tots van seguir estudiant en silenci, alguns aguantant-se el riure; la Parkinson fregant-se el cul.

—Genial! —va fer el Frank a sotaveu—. Per què no li fas ara al Flint? Així no podrà jugar la final de quidditch!

—Us he sentit —va dir una veu afectada darrere seu, i els quatre es van girar en reconèixer-la. Una cara pàl·lida emmarcada per cabell rossos els somreia.

—I què, Malfoy? —va dir-li l'Alice—. Ara et xivaràs? No sé pas si podré suportar un càstig, com que no m'han castigat mai...

—No, no em xivaré —va somriure el Malfoy—. L'Angela és una mala puta pel que li va fer al Severus... Però com algú de l'equip d'Slytherin caigui a terra, no entres a la biblioteca en tot el que queda d'exàmens.

Dit això, va agafar un llibre que havia anat a buscar i se'n va tornar a la taula on estava assegut amb l'Albus. Al James no li molestava excessivament veure'ls junts; s'hi havia acostumat. Sabia que seien junts a classe, ja que no seien ni a la mateixa taula al Gran Saló ni anaven a la mateixa residència, però s'havia fixat que sempre que s'ajuntaven es quedaven sols. Cap dels seus amics de Gryffindor ni d'Slytherin no s'acostaven sabent que hi havia un "enemic".  En aquell moment, per exemple, la Rose, l'Andrea, el Charlie i el Lorcan estudiaven a la taula del costat sense ni tan sols mirar-los. En el moment que els observava, però...

CRACK!

—Hòstia!

El Malfoy estava estirat a terra en planxa, amb la cadira feta bocins al costat. Va aixecar el cap per fulminar l'Alice amb la mirada.

—Eh! —es va defensar l'Alice—. Tu no ets de l'equip, no?

 

*   *   *

 

—Molt bé, Alice, molt bé —li va retreure el Frank mentre pujaven les escales del vestíbul—. Ara haurem d'estudiar a la Sala Comuna!

—Au, va —va riure l'Alice—, però si només queden dues setmanes de curs i l'última no fem res! Madam Pince ha dit que el curs que ve ja m'hi deixarà entrar.

—Però és setmana d'exàmens! —va exclamar el Frank.

—Eh, que només m'ha prohibit entrar-hi a mi —va dir l'Alice—. Aneu a estudiar allà, si voleu.

—No, no —va dir de seguida el James, amb més ímpetu del que hauria volgut—. Ens quedarem amb tu.

Va notar que el Frank li clavava els ulls.

—Ui que tard que és! —es va apressar a dir el James—. Crec que me'n vaig a dormir per estar ben descansat demà. Vens, Frank?

—Mmm... d'acord —va fer el Frank, i un cop van travessar el forat del retrat, els dos van dir bona nit i pujar a la seva habitació. L'Alice i la Geena se'ls van mirar des de baix amb les motxilles a l'espatlla.

La Geena es va mirar l'Alice, indecisa.

—Et sentiries incòmode —va decidir preguntar—, si et preguntés com estan les coses entre tu i el James?

L'Alice se la va mirar, sobtada.

—Sí —va dir—, em sentiria incòmoda.

I ella també va pujar cap a la seva habitació.

—Au va! —va exclamar la Geena i la va seguir a corre cuita per les escales—. Va, explica-m'ho! Sempre ens ho expliquem tot, tu i jo!

—Ja, però això és diferent.

—Per què? —es va queixar la Geena—. Jo et vaig explicar que m'agradava aquell noi, l'Angelos! Tu no em vas dir mai que entre el James i tu hi havia alguna cosa! Li vaig haver de preguntar a ell!

—Veus, com és diferent? —va dir-li l'Alice, corrent escales amunt—. Perquè l'Angelos no és el meu millor amic i jo no puc anar a explicar-li res de tu. I a més a més, no vull que el Frank ho sàpiga i si ho sabem tots menys ell, ho acabarà esbrinant.

Van entrar les dues a l'habitació, que era buida, i la Geena va tancar la porta.

—No t'ho penso tornar a demanar —va advertir la Geena.

—Ah, no? —va riure l'Alice—. I què faràs? Ahh!

Va deixar anar un xisclet quan la Geena la va tirar al llit i se li va estirar a sobre.

—No t'atreviràs... —va començar l'Alice, però no va poder acabar la frase perquè va esclatar a riure com una boja, perquè la Geena li va començar a fer pessigolles.

—Explica-m'ho, explica-m'ho, explica-m'ho!

—Ai... hahahaha... para... para... hahahaha... siuplau! —feia l'Alice—. D'acord, d'acrod... hahahaha... t'ho dic... però para!

La Geena va parar quieta i es va asseure. L'Alice es va quedar estirada, eixugant-se les llàgrimes que li saltaven dels ulls sempre que reia.

—Només ens hem fet tres petons —va dir—. Un el dia que vam entrar a la Sala Comuna d'Slytherin, un l'altre l'últim dia abans de Setmana Santa. Després una tarda vam parlar, a la seva habitació.

—I... —la va animar la Geena.

—I no va passar res, tot i que no perquè jo no ho intentés, que mira que ho vaig intentar... —va sospirar l'Alice.

—Però hi va haver un tercer petó.

—Sí, però li vaig fer jo com a acomiadament —va explicar l'Alice—. Em va dir que no volia posar en perill la nostra amistat només per un rotllo que no sabíem fins a quin punt podia aguantar.

La Geena va assentir.

—Tu no ho saps però... —va fer la Geena— És el que li vaig recomanar jo...

—Sí que ho sé —va dir l'Alice, i la Geena se la va mirar sorpresa—; m'ho va explicar el James. I la veritat és que jo vaig estar-hi d'acord, és el més sensat.

La Geena es va estirar amb ella.

—Per tirar-te a la piscina d'aquesta manera —va rumiar en veu alta—, s'ha d'estar molt segur que funcionarà. Si no, tot el que tenim els quatre se n'anirà en orris. Si ha de ser, serà; sempre sou a temps d'estar junts. Però en aquests casos és millor estar-ne segur.

—Tens raó —va assentir l'Alice—. Si hi ha d'haver alguna cosa, ens n'adonarem. Encara som joves.

—I tant! —va fer la Geena.

—Però de vegades em costa contenir-me quan estic amb ell —va admetre l'Alice—. I... no riguis, eh... però molts cops quan estic sola, o abans de quedar-me adormida em poso a pensar en ell i a imaginar-me escenes... —va callar—. És molt cursi?

—Nah —va riure la Geena—. A mi també em passa, de vegades. Saps com t'oblidaràs millor del James? Trobant un altre noi que t'agradi.

—Completament d'acord —va assentir l'Alice—. Com està el teu germà Paris?

—Ja hi som... —va riure la Geena

Es van quedar les dues estirades en silenci una bona estona mirant al sostre.

L'Alice va sospirar.

—Collons, i demà, exàmens...

 

*   *   *

 

Aquell dilluns, des de primera hora del matí, un silenci molt poc natural va envair el castell.

El primer examen que van fer els de tercer va ser el de Transfiguració, que els va anar molt bé tot i que la resta de la classe es va queixar que havia estat difícil. Pels magatotis, l'única part una mica complicada va ser transformar una tetera en un tortuga terrestre, i tot i que la de la Geena semblava un tortuga marina, la del James tenia un tacte molt fi (semblant al de la ceràmica) i la del Frank encara feia una mica d'olor a te, sabien que només eren nimietats comparades amb les d'altres companys, que encara tenien broc en comptes de cua, exhalaven vapor d'aigua, tenien flors a la closca o, en el cas de la de l'Anne Boot de Ravenclaw, vomitava te sense parar. De totes maneres només comptava dos punts, i la resta de l'examen els havia anat perfecte, i l'Alice havia estat l'única de la classe que havia transfigurat la tetera completament.

Després de dinar van anar a fer l'examen d'Encanteris amb el Dumbledore. S'ho van passar pipa, perquè van estar fent bruixeria de l'alegria i es van posar tots de molt bon humor (amb algun atac de riure descontrolat de tant en tant) i a més el professor els va assegurar que els pujaria punts si l'ajudaven a amagar els seus nous invents abans d'acabar l'hora perquè no els veiés la McGonagall, que li havia d'anar a recollir les notes al despatx més tard.

Dimarts tenien els exàmens de les assignatures optatives. Pel matí, el Hagrid els va posar un examen força fàcil: havien d'alimentar adequadament una salamandra i després, fer una redacció sobre els hipogrifs. Com que era més o menys el que s'esperaven, tots van tornar força satisfets.

Per la tarda, es van haver de separar i el James i la Geena se'n van anar a fer l'examen de Runes antigues (que els va anar de conya, perquè portaven tot el maleït curs traduint missatges gravats que al final ja semblava que sortien de sota les pedres) i el Frank i l'Alice ban fer el de muggleologia, que els va semblar prou fàcil.

—Només ha estat una redacció —va explicar el Frank quan tornaven—. Havíem de dir quin ens semblava que era l'aparell tecnològic que més ha revolucionat la humanitat i defensar per què.

—Què has fet? —es va interessar la Geena.

—La màquina de vapor —va contestar el Frank—. És el que va permetre la revolució industrial. Va significar un gran canvi, el fet de deixar de fer les coses a mà per tenir-les de fàbrica.

—Cert, està molt bé —va assentir la Geena amb aprovació—. I tu, Alice?

—La tele —va contestar l'Alice. Quan va veure que la miraven amb els ulls com plats va afegir—: Què passa? La televisió no només va representar l'inici de l'era de la comunicació a gran escala, sinó que ha canviat moltíssim la humanitat. Només un aparell com la tele pot menjar les neurones d'una persona tal i com ho fa, mantenir els nens quiets i en silenci i, per si fos poc, proporcionar entreteniment per absolutament tothom.

El James no va poder evitar estar-hi d'acord.

—A més —va afegir l'Alice—, li he parlat de Prison Break i l'hi he enganxat una fotografia del protagonista al final de la redacció. La professora Green em posarà un deu sí o sí.

A mitjanit van anar a fer l'examen d'Astronomia, que va constar bàsicament en una carta celeste i una redacció sobre si els semblava bé que Plutó hagués deixat de ser considerat un planeta feia vint anys.

El dimecres al matí van fer l'examen d'Història de la Màgia. Com que el professor Binns no s'adonava absolutament de res del que passava a l'aula (i si se n'adonava feia veure que no) el James i els Longbottom no van parar de passar-li paperets a la Geena perquè els digués les dates exactes, els noms d'alguns personatges històrics i el llocs on van tenir lloc determinades batalles o revoltes.

El dimecres a la tarda el van tenir lliure perquè com que el Neville Longbottom estava de baixa, s'havia cancel·lat l'examen de Botànica, i la McGonagall els havia dit que el Treball d'A.M.M. l'exposarien davant dels seus companys al llarg de l'última setmana de curs, ja que no havien de fer res més. Així que, mentre la resta de Gryffindor era a la biblioteca, els magatotis es van quedar sols a la sala comuna repassant pels dos últims exàmens: Defensa contra les forces del mal i Pocions.

L'Agatha McGonagall els va fer un examen molt complert: primer una part teòrica de preguntes sobre els vlads i demèntors, que havien estat treballant com a projecte especial des de febrer; i després la part pràctica en què a cadascú li va tocar a sorts enfrontar-se amb un dels éssers que havien treballat al llarg del curs: A Geena li va tocar un ganyotus, a l'Alice un capell vermell; al Frank un kappa i al James un impostorus. Tots quatre ho van clavar.

Però no van riure tant quan van arribar a l'examen de pocions. Tot i que sabien que eren els millors de la classe (especialment el Frank) el McNair va entrar a l'aula amb un somriure que no els va fer puta gràcia. El James va deixar anar un renec quan en McNair va dir que haurien de fabricar un antídot. Allò era molt complicat, perquè no es tractava només de preparar una poció amb uns ingredients i una preparació que t'havies memoritzat del llibre, sinó que primer havies de reconèixer quina era la poció, després recordar com es feia i després fer-ho tot exactament a l'inrevés, sense deixar-se cap pas. Per aquesta raó ell, l'Alice i la Geena es van col·locar just darrere del Frank per poder mirar el que feia i anar copiant tots els passos, però aleshores el McNair va fer una cosa digne de merèixer una pena de mort a la cadira elèctrica: els va dir que havia portat catorze pocions diferents i que cadascú hauria de preparar un antídot diferent. L'Alice i ell es van mirar amb cara de pànic. A la Geena li costava respirar. El Frank segurament se'n sortiria, però què farien ells tres?

El McNair va anar passant per les taules i a cada una hi deixava una petita ampolleta d'algun color. Com que portaven molts dies empollant, el James va poder reconèixer-les gairebé totes només per l'aspecte. Va veure que a la majoria els donava pocions força senzilletes que havien treballat a classe. Però quan es va girar cap a ells quatre va saber que havia deixat les quatre més difícils per als quatre de Gryffindor. Segurament eren pocions que es preparaven a cursos més avançats. Era tan injust!

Al Frank li va donar un frasquet amb el que semblava fang: poció de la Mutació. A l'Alice un de color rosat: elixir de l'amor. El de la Geena contenia un líquid completament transparent: veritasèrum. I finalment a ell li va entregar un frasquet amb una poció daurada. Felix Felicis. Toca't els collons.

—Poden començar —va dir el McNair amb un somriure amarg—. I recordin: l'important és participar.

Els d'Slytherin li van riure la gràcia, però al James li van venir ganes de tirar-li la marmita pel cap. Aleshores se li va encendre una bombeta. El McNair... seria idiota! El James mai no havia fet trampes tan descarades en tota la seva vida, però el McNair s'havia passat deliberadament i amb les ganes de putejar-los havia comès un error fatal. Amb un somriure radiant, el James va picar l'ullet als seus amics, que se'l van mirar esperançats.

Quan el McNair estava d'esquenes, el James va destapar la seva ampolleta i va deixar que una gota li caigués a la boca. No podia tornar-li el pot de Felix Felicis buit, però no hi havia manera que el professor notés que faltaven 4 gotes. I allò era suficient per una hora d'examen.

Va passar el frasquet als seus amics, que després li van tornar. No es notava cap diferència. Tenia tantes ganes de treure un deu en aquell examen...! Aleshores va notar que la poció començava a fer efecte. Se sentia la mar de segur, però li va venir una idea inspiradora. Tindria la sort de portar l'anell a sobre? Sí, el duia! Normalment el portava a la motxilla, però, per alguna casualitat, aquell dia se l'havia posat a la butxaca.

—Àvia Lily... —va murmurar.

Se li hauria passat ja l'enrabiada per tot allò que s'havien fet animàgics? Alguna cosa li deia que tindria la sort que sí que li havia passat. I, evidentment, quan la Lily es va adonar de la situació injusta en la que estaven va dir, sense que ningú més que els magatotis la pogués veure ni sentir:

—Oh i tant que us ajudo! M'agradarà veure la cara que li queda al molt idiota...

 

*   *   *

 

El divendres van tenir tot el dia lliure, i els se'n van anar a estirar-se al costat del Llac Negre a prendre el sol, escoltant com entrenaven els de l'equip Ravenclaw al camp de quidditch, que els quedava a l'altre costat. L'endemà es jugava la final de Quidditch; Ravenclaw contra Slytherin. Als magatotis els sabia greu no poder participar, però tenia algunes compensacions, com ara poder estar estirats a la gespa un cop acabats els exàmens.

—Com és que aquest any es juga tan tard, la final? —va preguntar la Geena.

—L'Anne Boot estava lesionada fins la setmana passada —va explicar el Frank—. Recordes que portava una bena a la mà? Hagués estat una mica difícil capturar la papallona daurada sense poder moure el canell. De manera que van ajornar el partit.

—Espero que estigui en plena forma i que Ravenclaw guanyi... —va murmurar l'Alice—. Si guanya Slytherin em faré l'harakiri...

—Quina pena que estiguem fora tant del campionat com de copa interresidències... —va sospirar el Frank.

—Sí, però, sabeu què penso? —va fer el James, rebolcant-se a la gespa—. Que, per un any, val la pena. Penseu en com de malament ens hem pogut portar aquest any. La resistència va ser genial!

—Parlant de quidditch! —va saltar el Frank—. Aquest any Anglaterra va molt bé als mundials! Creieu que arribarà a la final, aquest estiu?

—Esperem que sí... —va sospirar el James.

—Grècia també aguanta, encara! —va exclamar la Geena—. On se celebrarà, la final?

—A Bulgària... —va informar el Frank, amb pena—. Està molt lluny...

—I a més a més les entrades seran caríssimes —va sospirar el James—. No crec que el meu pare en vulgui comprar per a tots cinc de casa meva...

Es van passar la resta del dia fent el ronso i parlant de quidditch, tant de la final de Hogwarts com del quidditch professional.

—Us heu plantejat mai de dedicar-vos-hi, quan sortim de Hogwarts? —va preguntar el Frank en algun moment donat.

—Sí, però... —van contestar els tres a la vegada, i es van posar a riure.

—Els pares, oi? —va riure el Frank.

—Sí —va assentir la Geena—, és com dir-los que vols ser model o cantant, o actriu... se't queden mirant i es posen a riure i et diuen, "Vale, i si no?".

—A mi em faria força gràcia ser del Wizengamot —els va explicar el James.

—Em pensava que voldries ser auror! —es va sorprendre el Frank.

—Volia, però... al meu pare tampoc no li fa gràcia —va dir, fent rodar els ulls—. I de tota manera tampoc no sé si seria gaire bona idea tenir-lo de cap... no som gaire compatibles, que diguem, i si hagués d'estar amb ell tot el dia...

—A mi sí que m'agradaria ser-ho —va dir el Frank—. O això, o el quidditch. I a tu, Gee?

—A mi... a mi m'agradaria ser historiadora i investigar coses de la màgia antiga. Grècia n'està plena... i, no sé, suposo que ara que ja m'he acostumat a traduir runes... O si no, sanadora, a Sant Mungo, també m'agradaria força... Alice?

—A mi m'agrada clavar crits —va riure l'Alice—. Auror, estaria bé, però... Hogwarts és tan guai... m'he plantejat ser profe, però és clar, s'ha d'esperar que algú es jubili, o plegui...

—O pots convèncer el papa —va somriure el Frank—. I de totes maneres... el Dumbledore no crec que duri gaire. Al final, la McGonagall el jubilarà... o el matarà.

 

*   *   *

 

Dissabte va arribar, i a tot Hogwarts es respirava un ambient frenètic, el mateix de sempre que hi havia una final de quidditch. A l'hora d'esmorzar, ja amb tothom feliç que s'haguessin acabat els exàmens, no es parlava d'altra cosa. Però l'Alice se sentia tan deprimida per no jugar ella a la final, que ni tan sols s'havia dignat a vestir-se de blau. El Frank, el James i la Geena, tots tres de blau de cap a peus i amb una pancarta que deia: QUI SIGUI MENYS LES SERPS, se la miraven encuriosits.

—Sabeu què? —va dir l'Alice—. No estic d'humor per anar al camp. Em quedaré a l'habitació perquè encara em posaré a plorar...

—Però no t'ho prenguis així, dona...! —intentava animar-la al Frank.

—És que hauríem de ser nosaltres!

—Ja ho sé, però...

—Mireu el pobre Fred! —va exclamar l'Alice, mirant al seu capità, que tenia abraçada la Copa de Quidditch, que havien guanyat l'any anterior, com si volgués aprofitar els últims moments que la tenia a les mans—. És tristíssim! I com li hagi de donar al Flint es desmaiarà!

—Sí, pobre... —el va compadir la Geena.

—Jo em quedaré a l'habitació —va insistir l'Alice—. Vosaltres aneu i disfruteu el que pugueu, de veritat. A més a més, vull acabar avui el meu treball d'aprofundiment, que encara no he acabat de llegir el llibre sobre Leonardo da Vinci, i hem de presentar divendres que ve!

Al final van accedir a deixar-la allà perquè realment semblava molt deprimida, i l'Alice va pujar a la seva habitació i va veure com tot Hogwarts formava un riuada cap a al camp de quidditch. Va fer un sospir, va agafar el llibre que tenia a la tauleta de nit i es va estirar al llit per llegir.

Va estar una bona estona llegint, fins que, de cop i volta, una frase del llibre li va glaçar la sang.

 

Es creu que da Vinci era fill de Ser Piero, però no va ser mai reconegut com a fill legítim. Per això no va acceptar el seu cognom i es va posar el de la ciutat on va viure durant molts anys: Vinci. Segons ell, la seva autèntica família era la que, d'alguna manera, el va adoptar i va ser mecenes seu: la família Anastassakis, d'origen grec.

 

L'Alice va fer un bot i va tornar a rellegir el passatge, per si de cas no l'havia entès bé. Què coi significava allò...? Espera, espera... podia ser que... fill il·legítim.... no se sabia ben bé qui era el seu pare... a Anchiano no havia trobat la seva partida de naixement al registre... Oh My God... podia ser que...?

Es va aixecar d'una revolada del seu llit i va córrer cap al de la Geena. Li va obrir el bagul i el va començar a buidar sense miraments... on era... on era... allà! El diari d'Slytherin. El va agafar i va passar unes pàgines plenes de textos rúnics. Al final de tot hi havia un rotlle de pergamí doblegat amb la traducció. Se'n va tornar a asseure al llit i es va posar a buscar...

Què havia dit l'Agatha McGonagall l'any anterior sobre Leonardo da Vinci? Que era mag, però que no se li donava gaire bé la màgia... que havia estat molt més ben considerat pels muggles que pels bruixots, perquè havia fet moltes coses importants per a ells... mare meva, les dates coincidien... va resseguir amb el dit el pergamí que havia traduït la Geena.

 

Gryffindor tenia un fill a qui no se li donava gaire bé la màgia... només s'interessava pels muggles i estava tot el dia dibuixant aparells com un obsessionat... va fugir de casa... es barallava amb el seu pare... no en van tornar a saber res més... tenia nom de lleó...

 

Lleó? Leo? Leonard? Leonardo???

OH. MY. GOD.

L'Alice ho va deixar tot tal i com estava, i va córrer escales avall cap a la sala comuna. Da Vinci sentia que els Anastassakis eren la seva veritable família... i el seu pare li havia confiat un secret... un secret que havia de guardar... busqueu el meu fill.

L'Alice va arribar a la Sala Comuna, va empènyer el forat del retrat i va sortir al corredor, es va posar a córrer cap al vestíbul a tota velocitat. I els secrets, com les relíquies, en família sempre es guarden, però si per traïció perillen, en un altre emplaçament s'amaguen... Gryffindor dubtava de la traïció de Slytherin, que ho va escriure tot el un diari, i va anar a canviar la relíquia de lloc!

Va arribar a l'entrada i va sortir als jardins, cap al camp de quidditch, esbufegant, però sense parar de córrer.

I així es van formant traïcions... traïcions en plural, el Frank tenia raó, la profecia insisteix en això dels emplaçaments falsos perquè n'hi ha dos: un ja el van acordar, però Slytherin els va trair! I, després, Gryffindor la va canviar de lloc sense dir-los res per si de cas! O sigui que també es podria considerar una altra traïció!  I així es van formant traïcions, però mentrestant, el secret perdura, i la multiplicació de les imatges sortosament s'atura... Collons, com és que no havien lligat caps abans?

Va arribar al camp de quidditch en un temps rècord i va anar a les grades de Gryffindor buscant els seus amics... allà hi havia la pancarta! On eren ells?

—Alice! —va cridar la veu del seu germà.

Es va girar, venien els tres corrent.

—Alice què has descobert? Què ha passat? —li va cridar el Frank.

Ah, és clar, el Frank ho havia notat a la vegada que ella, com altres vegades...

—Da Vinci... da Vinci no era el cognom de Leonardo... —va esbufegar—. Era Gryffindor.

—Gryffindor? —va repetir el James.

L'Alice va assentir.

—Nom de lleó... Leonard... He trobat... els Anastassakis... eren mecenes... de Da Vinci...

—Però... —va fer la Geena, pensant a marxes forçades—. Aleshores... Oh...!

L'Alice pràcticament podia veure com es movien els engranatges del seu cervell.

—Oh...! Oh...! Oh..! —van fer el James i el Frank, bocabadats, portant-se les mans al cap.

—Leonardo da Vinci era el fill de Godric Gryffindor! —van exclamar els quatre alhora.

—Tota l'escola està aquí al partit... — va dir el James—. I encara hi seran una bona estona...

Es van mirar tots quatre i, sense haver de dir res, es van posar tots quatre a córrer en la mateixa direcció: el Pi que Baralla. Només hi havia un objecte on Leonardo da Vinci hauria pogut guardar el seu secret.

—No tinc les fletxes! —va exclamar la Geena quan s'hi acostaven.

—Jo me n'encarrego... —va dir el Frank, i entre una gambada i una altra, va fer un salt i es va convertir en falcó. Va volar cap a l'arbre, esquivant totes les branques que l'atacaven i va arribar al tronc, el va prémer amb les urpes i l'arbre es va immobilitzar.

Els altres tres van córrer cap allà i, amb el Frank ja amb forma humana, van recórrer el passadís fins a ca l'Alfred. Van obrir la porta i van pujar les escales en una ruixada, fins que van arribar davant el quatre de l'home llop.

—Vitruvi! —va exclamar el James.

L'home llop va alçar el cap per mirar-los.

—On aneu esbufegant així? No és pas lluna plena...!

—No —va dir el James—. Vitruvi,... l'home que et va pintar... Leonardo...

—Sí?

—Era... el fill... de Godric... Gryffindor?

—És clar —va assentir el Vitruvi—. Leonard Gryffindor, també conegut com Leonardo da Vinci.

Els magatotis van somriure. No s'ho podien creure!

—Però si hem estat aquí un munt de vegades parlant dels fundadors! —va cridar la Geena—. I tu ens senties! Com és que no ens havies dit mai res?

—No em vau preguntar —va contestar el quadre—. Però recordo que abans de deixar-vos passar em vaig assegurar que els quatre fóssiu Gryffindor.

—Vitruvi —el va interrompre l'Alice—, a veure, et va dir el Leonard alguna cosa sobre una relíquia de Hogwarts?

—El Mirall Multiplicador? —va fer el Vitruvi—. Sí, em va explicar que el seu pare el va haver d'amagar en un altre lloc perquè no es refiava d'un dels seus companys...

—I no ens ho havies dit? —va bramar la Geena un altre cop, exasperada.

—Et repeteixo: no em vau preguntar!

—I et va dir on el va amagar? —va insistir el Frank.

—No —va dir el Vitruvi, arrufant les celles. Els magatotis van deixar de somriure a l'acte. No podia ser! No, no després de tot allò!—. Però sí que em va dir... que el va posar en un lloc segur, el un lloc on ningú no el robaria mai. Textualment, em sembla que va dir: Qui robaria una cosa que sap que és falsa?

Els magatotis es van mirar, sense dir res, només pensant. Què hauria volgut dir, el fill de Gryffindor amb allò? Mica en mica van anar recuperant l'alè. Finalment, el Frank va parlar, tot i que no tenia res a veure amb la relíquia.

—Alice...?

—Sí?

—Si som els descendents directes de Leonardo da Vinci —va dir a poc a poc—, això vol dir que també som...

El Frank i l'Alice es van quedar mirant als ulls l'un a l'altra fixament, i van dir les mateixes paraules alhora:

—...els hereus de Gryffindor.


No faig cap comentari més. Prefereixo els vostres.

I properament... 37: LA VERITAT, PER FI. Últim capítol de la temporada!

Petons de sorbet de mandarina!

Agatha Black