El Torneig dels Quatre BruixotsAgatha Black


7: Mai no oblido una cara, però amb tu faré una excepció


LA GUIA PER L'ESTIU DE LA CAIXA DE PANDORA

A mesura que s'acaba l'estiu, m'agradaria compartir amb vosaltres algunes cosetes que he après sota la calor del sol. La guia per l'estiu de La Caixa de Pandora.

Número 1- No t'adormis a la feina. Ja sabem que les nits són càlides i és genial sortir de festa fins tard, però els que no formem part de l'Upper East Side ens hem de llevar l'endemà al matí per anar a treballar a la gelateria, o el cafè o a alguna botiga caríssima del centre per atendre gent com la P.

Número 2- No t'enamoris. El millor dels rollets d'estiu és que no venen acompanyats d'alitosi matinal ni converses incòmodes. L'única cosa més dura que maquillar-se és aixecar-se pel matí i veure que algú que t'agrada t'està veient amb el rímel escorregut, els cabell esbullats i la baveta sobre el coixí. A més a més, hi massa socorristes guapos com per centrar-se només en un.

Número 3- No hi ha un "nosaltres" després de l'estiu, només un "tu" i un "jo". Un ha de saber on es para abans de posar-se de peu. Qualsevol parella es pot petonejar al juliol i l'agost però, seguirà en peu al setembre? Els guiris que estiuegen poden fer molt de mal.

Número 4- Posa't crema, siusplau. No voldrem pas acabar tots gambes com els perdedors dels anglesos, oi?

De res. Sabeu que m'adoreu.

Xo xo

Pandora

 

 


 

El Harry i els seus setze acompanyants van sortir de comissaria quan ja era ben de matinada. Ni tan sols no els donava temps a dormir una mica perquè el seu portarreu sortia de seguida, de manera que van anar directament a recollir les tendes, que ja els portaria una estona.

—Ei, papa —li va dir el James amb un somriure trapella—. T'has adonat que ara per ara sóc l'únic dels teus fills al qui no han portat mai a comissaria?

El Harry el va fulminar amb la mirada.

—Vols un pin?

—Vaig que no estàs en el teu millor humor —va fer el James animadament—. Però et recordaré que si no hagués estat pel senyor Krum tu també hi haguessis anat, eh?

—Gràcies, James —va bufar el Harry, fent rodar els ulls—. Ja fa temps que li dic a la teva mare que hauríem de portar la Lily al psiquiatre...

Va callar perquè en aquell moment va arribar un mussolet amb el Periòdic Profètic del matí, i li va agafar un exemplar.

—Tampoc no va ser per tant... —es va queixar la Lily, darrere d'ells.

—Ah, no? —va fer el Harry enfadadíssim—. Tu creus?

I li va posar la portada del diari davant dels nassos, on hi havia una foto de la seva cara pintada cridat a ple pulmó, just a sota del titular:

 

N'HI HA QUE NO SABEN PERDRE

Per Rita Skeeter, enviada especial

 

Ahir al vespre l'equip grec es va proclamar campió del Mundial de Quidditch, en el que va batre Anglaterra amb un joc tan emocionant com igualat. Però els moments més ridículs a Bulgària del passat vespre no es van viure pas durat el partit. Oh, no. Es van produir just abans i just després. Els grecs i els búlgars no deuen tenir gaire bon concepte dels anglesos, a hores d'ara. I no els falten motius.

El nostre benaurat cap del Departament d'Aurors, Harry Potter, alies l'Elegit, va ser el protagonista d'una situació molt incòmode. Va intentar entrar a veure el partit en companyia de setze persones més amb entrades robades. Robades? Sí, tal i com ho llegeixen. Òbviament va afirmar no saber res del tema però, és clar, quina mena de lladre diria que és el culpable? No, Potter va insistir que les entrades les hi havien regalat. Sí, ja, segur. L'haurien detingut en aquell mateix moment si no hagués estat perquè un vell amic seu, Víktor Krum (caçador búlgar mundialment reconegut), va aparèixer en escena i li va treure les castanyes del foc. I per si fos poc, gràcies a aquest gest, no només va poder assistir al partit amb tots els seus acompanyants, sinó que van estar asseguts a la cabina del comentarista, Víktor Krum, i de gorra.

Aquesta va ser la primera part. Però sembla que els fats havien designat que Potter passés la nit a comissaria. Com ja he dit, el grup del senyor Potter va seguir cridant l'atenció un cop acabat el partit. I aquesta vegada va ser ni més ni menys que la seva filla més petita, que aquest any començarà el primer curs a Hogwarts. Resulta que "l'adorable criatura", en veure que el seu equip perdia, va saltar de la cabina del comentarista amb la bandera anglesa pintada a la cara com si d'una hooligan es tractés, va travessar corrent el camp de quidditch tot esquivant dos guardes de seguretat que es van llançar a perseguir-la, i va arribar fins on era Cohen (el caçador de la selecció anglesa) per cridar-li tot tipus d'insults, entre ells "Per què no l'has agafada, so inútil?" o "Espero que tinguis una bona excusa, i per "bona" vull dir tres lligaments de la mà dreta trencats!".

Es veu que això de ficar-se en problemes i les ganes de cridar l'atenció ho porten a la sang. Els Potter han hagut de passar la nit a comissaria, per suposat, i el cas de robatori ja s'està investigant a hores d'ara i ha passat a disposició del Wizengamot.

Sembla que aquest any James Potter, de qui ja hem parlat vàries vegades en aquest diari, tindrà competència a Hogwarts. Quin dels fills de Harry Potter acabarà abans a Azkaban?

 

—En la meva defensa —va començar a dir la Lily quan va haver acabat de llegir l'article—, quan vaig anar a veure el Cohen, vaig començar dient "Amb el degut respecte...". I, a més a més, papa, calla que la primera part és culpa teva.

—No és culpa meva! —va cridar el Harry—. És culpa del Mundungus, que em va regalar les entrades.

—Aleshores és culpa teva, papa —va intervenir el James—. Com que eren del Mundungus? Que no saps que aquest home ho roba tot? De veritat et penses que t'hauria regalat les entrades si no haguessin estat robades?

—Em va dir que les havia comprat per la revenda... —es va defensar el Harry, que començava a veure que ho hauria hagut de sospitar abans.

—El Dung no sap el significat de la paraula "comprar"! —li va cridar la Ginny, que també tenia els nervis de punta.

El James, que en fons s'ho estava passant força bé, els va deixar i va anar amb els seus amics.

—Sento que el viatget no hagi estat com esperàveu...

—I ara! —va fer el Paris—. Si ha estat molt divertit! Tot i que he de reconèixer que en alguns moments m'ha entrat el pànic...

—D'això se'n diu tenir una vida interessant —va somriure l'Elektra.

—Si, a casa de vegades pensem que ens agradaria avorrir-nos de tant en tant —va fer el James, somrient també—. Però sembla que la tranquil·litat és una cosa que passa a les altres persones, no als Potter.

—Tret del teu germà, no? —va preguntar l'Elektra.

—Què va! —va fer el James—. El meu germà va estar a punt de morir dues vegades només en el curs passat.

—És veritat! —va dir el Frank—. Al seu primer partit de quidditch i quan el va mossegar el vlad!

—Al teu germà el va mossegar un vlad? —es va horroritzar l'Elektra—. I com és que...?

—El van aturar a temps —la va tallar l'Alice, que estava cansada de veure quina gràcia li feien a l'Elektra els comentaris del James, que es veia que els dos trobaven molt enginyosos.

—Ah —va fer l'Elektra, que li sobtava una mica la forma en que se li dirigia l'Alice sempre. La Geena li havia dit que estava segura que es portarien molt bé, però a l'hora de la veritat...

Quan es van posar a empaquetar, l'Elektra es va acostar a la Geena.

—Escolta, G, l'Alice i el James estan junts o alguna cosa així?

La Geena no es va girar a mirar-la.

—Per què ho preguntes?

—Perquè cada vegada que estic parlant amb el James i ella està al voltant —va explicar l'Elektra— em llança unes mirades que fan por. A veure, a mi el James m'agrada molt, però si té alguna cosa amb l'Alice no em vull ficar enmig...

Aleshores sí que la Geena es va girar.

—No, no estan sortint ni res d'això —va contestar—. Però sé que l'any va haver-hi alguna cosa... bé, crec que ni tan sols va arribar a "alguna cosa". Van decidir quedar com a amics i res més. Suposo que de tota manera a l'Alice no li deu sentar del tot bé, però el James no seu, s'hi ha d'acostumar. Si no fossis tu, seria una altra noia. I a més a més, em sembla que ella s'ho passa molt bé també amb el meu germà, de manera que no t'atablis.

—De tota manera... —l'Elektra no semblava gaire convençuda.

—Ei, no estàs fent res mal fet, d'acord? —li va dir la Geena, convençuda—. La veritat, després de l'anyet que van passar crec que a tots dos els aniria bé sortir amb d'altra gent per...

—Ei, ei, ei —va interrompre l'Elektra—. Para el carro. Qui ha dit res de sortir amb ningú?

La Geena va obrir els ulls, amb sorpresa.

—Pensava que tu... o sigui... amb el James...

—G, sigues realista —va somriure l'Elektra—. Jo aquesta tarda me'n torno cap a Atenes. Quan tornaré a veure el James? Qui sap! No tenia cap intenció d'arribar a sortir amb ell, però no et negaré que m'havia fet il·lusions que passés alguna cosa... i aquesta tarda ja marxo i no ha passat res de res.

La Geena va somriure.

—No subestimis el poder dels acomiadaments.

 

*   *   *

 

El ames anava pensant en el mateix que l'Elektra mentre recollia. Era preciosa, i li agradava, i estava convençut que a ella també li agradava ell. En una altra situació hagués deixat que les coses haguessin anat seguint el seu curs, però l'Elektra només havia vingut per un cap de setmana.

Quan van haver tornat, el Harry va dir que havia d'anar a veure com estaven les coses en el Departament després de tot el que havia sortit publicat al Profètic, i els Potter es van quedar amb els Longbottom i els convidats grecs a la Marmita Foradada, jugant al burro explosiu, a balabaves i als escacs màgics (el Paris estava gaudint com un nen de tres anys).

La Geena es quedava aquella setmana que faltava pel primer de setembre, però el Paris i l'Elektra marxaven aquell vespre. El James va pensar que ja buscaria una estona per estar a soles amb l'Elektra aquella tarda abans que marxés. Després de dinar crema de carbassa i pastís de maduixa, el Frank va anunciar que se n'anava a la Ronda d'Allà a examinar-se del carnet de conduir.

—Ja has estudiat prou? —li va preguntar l'Alice—. No fa ni dos mesos que vaig a l'autoescola.

—Eh —va fer el Frank amb un posat fatxenda—. Estàs parlant amb la persona que va treure un onze a pocions amb el McNair.

—També tens raó... —va acceptar l'Alice—. Sort!

Tots els altres també n'hi van desitjar, i el Frank va marxar tot convençut a la vegada que el Harry tornava a entrar al pub, amb cara de cansat i contrariat per alguna raó. Es va acostar a la taula, on acabava d'explotar una baralla de cartes.

—James —va dir—, odio demanar-te això, però... fins demà els del Wizengamot no tornen i... necessitem saber de quins càrrecs se'ns acusa exactament  per això de les entrades, si es pensen que les hem robat nosaltres o que ho vaig fer jo però el departament ho encobria...

—Vols que faci el mateix que amb la denúncia per les càmeres? —va fer el James, tot sorprès que el seu pare acudís a ell d'aquella manera.

—No exactament —va dir el Harry—. No vull que treguis cap document d'allà dins, però necessito saber què és el que passa per poder estar preparats. Creus que et podries colar i buscar els documents i donar-los-hi un cop d'ull?

—Suposo que sí, però... em portarà una bona estona i hi hauria d'anar ara mateix...

—Correcte —va assentir el Harry, que no veia on era el problema—. Per això he vingut ara, a buscar-te —es va girar cap a la seva dona—. Ginny, et fa res portar el tu el Paris i l'Elektra?

—Cap problema —va fer la Ginny.

—Doncs vinga, James —el va apressar el Harry—. Acomiada't que marxem.

El James va sentir que l'ànima li queia als peus. Què? O sigui, què? Portava tot el sant dia preparant-se el que li volia dir a l'Elektra abans de marxar i ara... no es podia acomiadar? Bé, sí, és clar que podia, però ho havia de fer davant de tothom. Merda, merda, merda!

Es va adonar que tenia la boca oberta i que portava uns segons sense bellugar ni un múscul. Naaaa. Allò no li estava passant. Es va girar per mirar-se els amics. L'Elektra tenia una expressió semblant a la d'ell, amb el cap baix; el Paris se'l mirava estranyat, sense saber per què s'estava comportant de manera estranya; la Geena semblava molt interessada en una taca d'humitat del sostre, i l'Alice intentava amagar una mena de somriure torçat.

—Bé doncs... —va dir el James, tot apartant la cadira i posant-se en peu—. Paris, que vagi tot bé —es van donar la mà—. Alice, Geena, ens anem veient... i digueu-li al Frank que em digui si ha aprovat o no, quan torni. I... Elektra... —la noia se'l va mirar tímidament i el James va sentir que els seus ulls blaus se li clavaven—. Mmm... que et vagi tot molt bé i... eh... a veure si ens tornem a veure algun cop...

—És clar —va assentir l'Elektra amb un somriure trist—. Igualment, que vagi tot bé.

Es van quedar mirant uns instants, sense acabar de creure's que s'estaven acomiadant d'aquella manera. Van reaccionar quan els va interrompre la Lily.

—Quina escena més poc tensa i gens incòmode, no?

—Bé, adéu...

Va vacil·lar una mica, però finalment va marxar amb el seu pare, que ja l'esperava a porta.

—Va, que no tenim tot el dia!

El James li va adreçar una mala mirada. Sabia que no era culpa del seu pare i que no ho havia fet amb mala intenció, i no li fia res ajudar-lo de tant en tant amb els problemes del departament si podia, però en aquells moments l'odiava. El Harry no entenia el que acabava de fer. Argh!

—Què passa, James, tens un mal dia? —va fer el Harry—. Perquè, si vols, t'explico el meu...

 

*   *   *

 

Quan el Harry va haver deixat el James perquè anés d'amagatotis al Wizengamot, ell se'n va anar cap al seu departament. Quan va entrar, l'esperava la caporal Belacqua amb una altra mala notícia.

—Cocaïna —li va dir—. Fa uns dies que ho estava investigant una mica pel meu compte, senyor, perquè veia sovint escenes sospitoses i...

—Ah, sí —va assentir el Harry—. Fa unes setmanes que et veig potinejar amb marmites amunt i avall... però, de veritat, caporal, aquí no ens encarreguem de delictes muggles, això de les drogues...

—És que no ho poden estar fent muggles, senyor! —va insistir la noia—. És cocaïna manipulada màgicament per fer-la més pura i... bé, per donar-li efectes encara més al·lucinants.

—Ai, no... —va fer el Harry deixant-se caure a la cadira de l'escriptori—. A veure, Belacqua, a partir d'ara vostè serà la cap de la unitat de narcòtics, d'acord?

—La cap, senyor? —es va estranyar la noia—. Cap de qui senyor? Perquè també sóc la cap de la unitat forense. I no només en sóc la cap sinó la totalitat de la unitat. No és que em queixi, senyor, però en les meves dues unitats anem una mica escassos de... personal, senyor. Que una sola persona sigui dues unitats és una mica... mmm... inusual.

El Harry se la va quedar mirant. Per suposat no s'estava rient d'ell, tot i que la situació era irrisòria. Allò era el que més li agradava de la noia, que sempre era magistralment diplomàtica, fins i tot quan et deia idiota a la cara.

—Molt bé, veig que haurem de contractar personal —va fer el Harry—. No sé per què, però com més som, més delictes hi ha... Bé, de moment crec que haurem d'apujar-te el sou i el rang, Belacqua, sobretot per la gran feina que està fer... felicitats, sergent Belacqua.

—Sergent? —va fer la noia—. De debò?

—És clar —va assentir el Harry—. Si contractem gent nova, els seus caps han de ser d'un rang més alt, no?

—Gràcies, senyor —va fer la Belacqua amb un gran somriure, i va marxar.

Tot seguit va obrir la porta el sergent Columbus, gairebé tirant-la a terra.

—Aquí li porto, senyor —va dir, i va deixar un manyoc assegut en una cadira just davant del seu escriptori.

—Ah, hola, Mundungus —el va saludar el Harry amb un somriure—. Suposo que ja saps per què t'he demanat que vinguessis...

—No m'has demanat que vingués, Harry! —va exclamar el Mundungus—. Has enviat al teu troll a segrestar-me i arrastrar-me fins aquí.

—És l'única manera que acceptis la meva oferta. I el sergent Columbus és meitat humà, i com tornis a faltar-li el respecte faig que t'arrestin —El Harry li va adreçar una mirada severa—. M'imagino que hauràs rebut el Profètic d'aquest matí...

—En la meva defensa —va dir el Mundungus, ràpidament—. No pensava que s'adonessin que havia robat les entrades, n'havia falsificat unes altres i les havia intercanviat! Com pot ser que se n'adonessin?

—Perquè les vas robar a un home que treballa per Gringotts, Dung! —va cridar el Harry, posant-li la fotocòpia de la denúncia que havia fet l'home davant dels nassos—. Aquesta gent es dedica a dir si els objectes són exemplars reals o falsificacions!

—I ara què, Harry? —va dir el Dung—. Suposo que ja m'has entregat i dec estar en mans del Wizengamot.

—Doncs la veritat és que no —va dir el Harry—. Ara mateix el meu... algú està investigant el que saben els del Wizengamot, però no crec que sàpiguen que vas estar tu. Saps, Mundungus, t'havia fet venir per només per comunicar-te que estaves detingut fins el dia del judici, però... sempre podríem dir que vaig intentar colar-me al mundial per una investigació, i que vam fer servir entrades requisades. Però hauria de mentir, Dung. I només puc mentir per tu amb una condició.

—Sí! —va exclamar el Mundungus—. Sí, sí, Harry, siusplau, no vull anar a Azkaban! Faré qualsevol cosa! El que sigui!

—N'estàs segur?

—Sí!

—Proposi el que et proposi?

—Sí!

El Harry se'l va mirar fixament uns instants.

—Molt bé... Ron! —el Ron va entrar al despatx i se'l va mirar—. Pren-li jurament al senyor Fletxer i dóna-li una placa.

—Com? —va fer el Ron.

—Com? —va fer el Mundungus.

—Mundungus —va somriure el Harry—. Me n'acabo d'assabentar que hi ha mags ficats en assumptes de drogues manipulades màgicament que es venen a muggles. D'això se'n diu narcotràfic, i tenim un problema amb ell: sabem que existeix, però no sabem com trobar els culpables. Tu coneixes gent, Dung. Coneixes el negoci, hi estàs ficat fins els genolls. Saps on s'ha d'anar a buscar. Des d'ara mateix estaràs a la unitat de narcòtics, sota les ordres de la sergent Belacqua.

El Mundungus s'havia quedat amb la boca oberta.

—Però... però...

—Has donat la teva paraula que ho acceptaves fos el que fos —va somriure el Harry—. Benvingut a la unitat d'aurors, agent Fletcher.

 

*   *   *

Ja gairebé era hora de tornar cap a Atenes, i el Paris estava preparant la seva bossa i recollint totes les pintures, pinzells, llapis, carbonets, negatius i tovallons de paper amb esbossos que tenia escampats per tota l'habitació. Es va girar quan va sentir uns tocs a la porta i va entrar l'Alice amb un paquet a les mans.

—Com que es tard, he pensat que no tindries ganes de posar-te a cuinar quan arribis a casa —va explicar, mostrant el paquet—. Són pastissos de carn acabats de fer, en diem pies. N'hi per tu i pel teu pare.

—Moltes gràcies! —va fer el Paris amb un somriure, encantat que l'Alice hagués aparegut per l'habitació, perquè ell era molt tímid i no s'hagués atrevit a demanar-li si es podien veure a soles—. La veritat és que jo també tinc una cosa per tu.

—Ah sí? —es va sorprendre l'Alice, que va deixar el paquet de pies sobre l'escriptori—. Què és?

—Recordes que ahir et vaig dir que no havia pogut dormir en tota la nit perquè havia estat pintant?

El Paris va obrir la seva carpeta i en va treure una làmina.

—Té, és per tu.

L'Alice el va agafar amb les mans tremoloses i la boca oberta. No podia ser! Era un retrat seu, impecablement fet, del mateix estil que el que estava fent per la Geena.

—Com... com... —va balbucejar—. Com has fet això de memòria?

—Ja t'ho vaig dir —va somriure el Paris—. No em podia treure la teva imatge del cap, de manera que la vaig pintar.

—És... —l'Alice estava al·lucinant; mai no li havien fet cap regal com aquell—. És... preciós!

—És un retrat —va fer el Paris—. Si és preciós és perquè tu ets preciosa.

I, sense pensar-s'ho ni un moment, de manera més aviat inconscient, l'Alice va deixar la làmina sobre l'escriptori, es va atansar al Paris i li va fer un petó. Ell, sobtat al principi, es va relaxar i li va correspondre, i s'haurien quedat allà una bona estona si la porta no s'hagués obert de cop.

—Paris, ja tinc la bossa preparada, que estàs...? Oh! —l'Alice i el Paris es van separar de cop i ella va girar el cap furiosa per veure qui els havia interromput. Era l'Elektra. Qui si no? —. Ho sento moltíssim! Perdoneu-me, no sabia que... Perdó!

Va tancar la porta de seguida, vermella com un tomàquet i van sentir com baixava les escales cap al pub. L'Alice li tenia tantes ganes que si no arriba a marxar, li arrenca la jugular. Va prémer els punys, sulfurada, encara mirant cap a la porta, però la veu del paris la va fer tornar en sí.

—Bé, jo també hauria d'anar tirnat...

—Espera... —va fer l'Alice, vermella, mirant al terra—. Gràcies pel dibuix, que no t'ho he dit —i es va llançar a fer-li un altre petó, aquesta vegada amb és intensitat, i ell la va abraçar per la cintura.

—Digues-me que ens tornarem a veure —li va murmurar el Paris—. Per Nadal, i per Setmana Santa... vine a Atenes i queda't a casa.

L'Alice va somriure.

—No saps quan de temps fa que porto esperant que això passés...

—Tu? —va fer el Paris—. Quan et vaig conèixer vaig estar com dos mesos que no podia dibuixar una altra cosa que no fossis tu!

—De debò?

—A l'Alice li va venir al cap el moment en què havia vist aquells esbossos de cossos despullats a carbonet que li havien semblat l'Elektra, moment en el qual el Paris l'havia fet fora de la seva habitació, tot torbat.

—Aquells dibuixos... —va fer l'Alice.

—No ho feia conscientment... —es va apressar a dir el Paris—. Em posava a dibuixar una noia i em sorties tu!

—Crec —va dir l'Alice amb un somriure, encara abraçada a ell—, que aquesta és la cosa més bonica que m'han dit mai.

Van baixar les escales tots dos i es van anar a trobar amb els altres. Des d'una punta, l'Alice va veure que l'Elektra li somreia amb complicitat, com dient-li, tranquil·la, que no diré res. Ella li va fer la mirada. No pensava compartir cap secret amb aquella barbie  ensenya-melics que portava tot el cap de setmana intentant lligar-se al James sense èxit, que se li feia la simpàtica i que, a sobre, portava el seu tallat de cabell. L'únic que tenia de bo aquell acomiadament era perdre-la de vista d'una vegada.

L'Elektra i el Paris es van anar acomiadant de tots els Potter i els Longbottom. Quan l'Elektra es va acostar a l'Alice, li va fer una abraçada com si fossin amigues de tota la vida.

—M'ha agradat molt conèixer-te —va dir amb un somriure que, per l'Alice, no tenia res a veure amb el del Paris—. I, bé, felicitats.

L'Alice la va fulminar amb La Mirada, i l'Elektra es va quedar una mica parada. La Mirada de l'Alice acostumava a provocar aquella reacció a la gent.

—Saps, mai no oblido una cara —li va contestar—, però amb tu faré una excpeció.

L'Elektra va empetitir els ulls.

—Ja veig.

Aleshores l'Alice va notar que l'Elektra irradiava una mena d'aura que no li havia sentit fins aleshores. No era ben bé màgia, era com... com si els seus ulls blaus s'afilessin i li arribessin a les entranyes. Qualsevol altre s'hagués estremit de por, però en aquell moment l'Alice li tenia tanta tírria que amb prou feines va notar una mica de fredor.

Aleshores la porta de la Ronda d'Allà es va obrir i va aparèixer el Frank.

—Endevineu qui té carnet de conduir!

En aquell moment l'Alice i l'Elektra van mirar cap allà, i l'Alice va deixar de notar aquella aura d'agressivitat.

Tots van anar a felicitar el Frank, i poc després, la Ginny va desaparetre amb el paris i l'Elektra. L'Alice va anar a fer-li un petó al seu germà i es va sentir una mica trista perquè el Paris havia marxat, però també més relaxada ara que l'Elektra no hi era. La veritat es que estava força contenta d'aquesta última part.

Per fi l'Elektra havia desaparegut de la seva vida.

 

 


 

VIST:

E i La Rossa sortint de matinada de comissaria amb els seus acompanyants anglesos. P i S tornant a casa amb C i H en un jet privat (es veu que això d'aparetre és massa vulgar i barat per elles). Mr Playboy perseguit noies per l'àgora. I la veritat és que cauen com mosques! És difícil resistir-se als seus encants! I de K ni rastre. Esperem que encara estigui a caseta plorant per P i no a que ho hagi superat i sigui a casa d'una altra estudiant biologia...! I E, cap al tard, tornant cap a casa seva amb una cara de tristesa que poques vegades li hem vist. Però Grècia va guanyar, dona! No són maneres de tornar del mundial!

Sabeu que m'adoreu.

Xo xo

Pandora