El Torneig dels Quatre BruixotsAgatha Black


17: Trampes? Qui, jo?


COMENCEN LES APOSTES

Ara ja feia força que tot el tema del Torneig havia quedat una mica de banda i ens estàvem centrant amb les xafarderies de sempre. Que si MrPlayboy ara va molt amb la Rossa, que si des que K i P ho van deixar a K no se'l veu amb ningú, que si P està últimament molt contenta sense motiu aparent (perquè ningú no l'ha enxampat amb cap noi nou), que si sembla que J i E no avancen, que si el Motorista Cañón està molt solitari...

Sí, sí, sí, sí, tot això està molt bé, però el Torneig el seguim tenint aquí a la cantonada! De manera que, per què no treure'n profit, eh? Declaro inaugurada la temporada d'apostes! Aquest cop les apostes no seran per quin dels paladins guanyi (perquè ja sabem que tothom apostaria pel de la seva escola, tret d'uns quants de Hogwarts, que curiosament s'han encaparrat a donar l'esquena a J), sinó que farem apostes més interessants! Morirà algú, aquest any? Quina escola quedarà última al rànquing? Ja sabeu que, dintre de tot, a les competicions el més important no és guanyar; ÉS FER QUE ELS ALTRES PERDIN!

Però no, crec que per aquesta vegada farem una aposta de la que puguem conèixer els guanyadors d'aquí a no gaire. La pregunta serà aquesta: En què consistirà la primera prova? Tots sabem que posa a prova el valor i que tindrà lloc el 24 de novembre, però ningú no sap què hauran de fer els paladins, cosa que ho fa molt emocionant (sobretot pels paladins, que s'hi juguen el coll!). De manera que, vinga, teniu una setmana per enviar les vostres teories a la vostra estimada Pandora! Penseu a lo gran: l'última vegada es van haver d'enfrontar a un drac!

M'estic morint de ganes de saber què serà! Vosaltres no? De totes maneres, sembla que només els organitzadors i el Papi Sòcrates saben en què consistirà la primera prova, però no crec que cap d'ells se'n vagi de la boca fàcilment... Nosaltres només podem aspirar a imaginar-nos-ho.

Sabeu que m'adoreu.

Xo xo

Pandora


La primera setmana a l'Academia s'havia fet molt, molt llarga, perquè havien passat moltes coses, però a partir del següent dilluns va semblar que les setmanes passaven com si fossin dies. De cop i volta, els alumnes de les quatre escoles es van veure sobrepassats per la quantitat de deures que els posaven en totes les assignatures. Era per això que, de tant en tant, una guerrilla d'alumnes de Hogwarts, liderats pel Fred Weasley, feien una incursió al despatx de l'Aberforth Dumbledore per robar-li les pastilles d'extracte de granota (l'únic remei descobert al moment contra el seu estrany Alzhèimer), de manera que passaven ben bé un parell de dies fins que la McGonagall no se n'adonava i li proporcionava un altre frasquet, proporcionant-los parells de dies en què les classes d'Encanteris no eren estrictament "classes".

Aquell era un d'aquells dies, i els alumnes de tercer de Beauxbattons, Durmstrang i l'Acadèmia es miraven amb els ulls com plats com el vell professor ballava sobre la taula i cantava a ple pulmó fent sacsejar la vareta:

—Sala kadula mi! Salxi komula tu! Dibidida, dibidida, dibidi dabidi bum!

Els de Hogwarts se'l miraven avorrits, com dient, tranquils, tranquils, és el Dumbledore, ja ho té això.

—Vinga, ara tots! —va cridar el Dumbledore—. Sala kadula, salxi komula...

—... dividi davidi bum! —van cantar els de Hogwarts, que sabien que era millor seguir-li la veta.

—Molt bé! —els va animar el Dumbledore—. Set paraules de màgia que són...

—... dividi davidi bum!

—Fantàstic, sí senyor! —va exclamar el Dumbledore, tot picant de mans alegrement i fen saltironets mentre girava sobre si mateix a la taula—. M'encanta, aquesta cançó, a vosaltres no?

—...

—Molt bé, molt bé! El proper dia cantarem el Supercalifragilístico!

En aquell moment va sonar el timbre de final de classes del dia i tots els alumnes de tercer curs es van anar aixecant per sortir de l'aula.

—Què feu? —van preguntar l'Andrea i el Charlie als seus companys d'Alfa—. Aneu a la biblioteca o a la Sala Comuna, a fer els deures?

—A la biblioteca, no? —va dir la Rose—. Hauríem de buscar informació per aquella redacció sobre mèdiums per Invocació...

—Em sembla bé —va assentir el Lorcan.

—Doncs nois, ens veiem allà —va dir l'Albus—. Vull anar a la mussolerissa a enviar una carta a casa, perquè el James i la Lily passen de tot i els meus pares van dir que escrivíssim cada setmana mentre fóssim aquí. Deuen pensar que som morts o alguna cosa per l'estil.

—No, home —va fer la Rose—. Ja haurien escrits ells.

—Potser els fa por esbrinar que seguim vius —va bromejar l'Albus, tot i que va pensar que la vida sense ells tres havia de ser molt més fàcil—. En fi, ens veiem a la biblioteca, eh?

—Molt bé, fins ara.

L'Albus se'n va anar caminat cap a la mussolerissa i es va asseure en una tauleta de fusta per escriure la carta a casa. El terra estava ple de fulls de diaris i revistes perquè no es taqués amb les cagadetes dels ocellots. Mentre rumiava què explicar als seus pares va veure la portada d'una revista de feia més d'un mes, que ocupava per complet la cara del seu germà, sota un titular de lletres brillants que deien "El fills dels famosos es passegen per l'altra acera" i, a sota, en lletres més petites però igual de brillants "El gran dels Potter surt de l'armari". L'Albus va somriure, en recordar aquell dia. S'havien fet tots un fart de riure... els d'Slytherin no s'havien parlat els uns amb els altres durant un mes per culpa de les declaracions dels James a la Bruixa indiscreta. Pel que feia a les altres declaracions que havia fet pel Periòdic Profètic... no s'havia publicat res de res, segurament perquè la Rita no es volia esquitxar les mans amb acusacions que no podia demostrar, però, tal i com deia el James, allò ja era tota una victòria. Ara la Rita ja sabia amb qui se les veia.

L'Albus va acabar d'escriure la carta i la va enviar amb l'òliba negra del James, que la tenia allà morta de fàstig. Va estar observant com l'Iris volava horitzó enllà fins que es va convertir en un puntet negre enmig de tanta blavor i va sortir de la mussolerissa en direcció a la biblioteca.

A mig camí, però, quan va girar una cantonada, va veure una cosa que el va fer amagar altre cop rere la paret. No s'atrevia a sortir perquè el veurien descaradament. Realment havia vist el que havia vist o s'hi havia fixat malament? De sobte va tenir una idea. Va rebuscar per la túnica i va trobar la Caixa de Pandora. La va obrir, va fer sortir el petit objectiu per la cantonada i va fotografiar el passadís. Després va observar la fotografia.

No, no ho havia vist malament. Eren el Sòcrates, el director de l'Acadèmia i la P, muntant-s'ho en el passadís desert! El director de l'escola amb una alumna! Es va adonar que tenia la boca oberta i que portava una estona sense parpellejar, i es va apressar a tancar la caixa i guardar-se-la un altre cop. Què feia? Sortia d'allà darrere i els descobria? Feia una mica de soroll perquè els dos s'adonessin que venia algú i se separessin? Es quedava allà amagat fins que marxessin?

Un crit de guerra que sonava molt familiar i el soroll de molta gent corrent van fer que no hagués de pensar-hi gaire.

—Hogwarts, amb mi! —es va sentir que cridava la veu de la Lily, que va aparèixer tot d'una volta per l'altra cantonada del passadís on era l'Albus—. Crec que hem acabat amb els de Beauxbattons, gent! Algú sap alguna cosa dels de l'Acadèmia?

A l'Albus se li va tornar a obrir la boca. La Lily s'havia tret el cinturó taronja de la túnica i se l'havia lligat al cap a l'estil Rambo, i portava dues línies negres a cada galta, com si fos una índia que anés a la guerra. I portava un globus d'aigua a cada mà.

—Vinga, gent, cap aquí! —va seguir dirigint la Lily als alumnes de primer i segon que la seguien, i van recórrer el passadís fins on era l'Albus—. Ei, Al, què estàs fent?

—Et fa res que t'ho pregunti jo, això? —va dir l'Albus.

—Hem fet pocions colorants avui a classe de Pocions —va explicar la Lily, com si amb allò no hagués de quedar cap dubte.

—I...? —la va animar l'Albus.

—Què vols dir, i? —va preguntar la Lily, mirant a banda i banda, com si fos la cosa més evident del món—. Doncs que ens l'hem endut i estem fent una guerra de paintball interescolar.

—És clar —va sospirar l'Albus—. Bé, doncs jo me'n vaig cap a la biblioteca...

—Endavant, soldat —va assentir la Lily mentre repassava les seves tropes—. Tothom segueix viu, de moment? Tothom segueix del color que se suposa que ha de ser? Sí, Parra, ja sabem que tu no, però considerarem el blau com el teu color natural, eh?

L'Albus es va posar a caminar pel passadís on uns minuts abans hi havia estat la Penèlope i el Sòcrates, que ara estava desert. L'Albus es preguntava on es devien haver ficat quan va notar cert xiuxiueig provinent de la cantonada cap a la qual es dirigia. I de la qual en va sortir un altre grup d'alumnes.

—Són allà! —va cridar un altre nen-Rambo—. A l'altra banda! Prepareu les armes!

L'Albus es va girar per mirar en direcció contrària, d'on acabava de sortir la Lily.

—Són els de Durmstrang! —va bramar—. Ataqueu! Foc! Foc!

Abans que l'Albus pogués reaccionar, es va veure atacat per dues bandes per globus de pocions que volaven d'una banda a l'altra del passadís empastifant-ho tot de pintura vermella i negra. I ell, és clar, com sempre, pel algun motiu que escapava del seu coneixement, hi era al mig. No va poder aturar l'atac.

*   *   *

Quan va entrar a l'habitació d'alfa, l'Scorpius va aixecar el cap i se'l va repassar de dalt a baix amb la mirada. Quan l'Albus va veure que torçava els llavis, va saber que estava a punt de deixar anar un dels seus comentaris sarcàstics.

—No ho vull sentir —va dir l'Albus abans que el seu amic pogués obrir la boca—. La meva germana, d'acord?

—L'hauríeu de dur al psiquiatre, Sev —va comentar l'Scorpius, aguantant-se el riure com podia.

—Ja ho diu el meu pare...

L'Albus va anar al lavabo i es va mirar al mirall. Definitivament, semblava que hagués caigut en un pou de petroli i que, en sortir-ne, algú se li hagués dessagnat a sobre. Es va ficar a la dutxa, però va deixar la porta oberta.

—Escolta, Scorp —va dir mentre s'ensabonava—. Si tinguessis la fotografia d'una xafarderia molt, molt forta, l'enviaries a la Pandora?

—Mmm... com de forta? —va fer l'Scopius.

—Molt forta —va contestar l'Albus.

—Alguna cosa il·legal?

L'Albus s'ho va pensar. No n'estava segur.

—Probablement.

—Si afectés a algú que em caigués malament... sí, l'enviaria —va contestar finalment l'Scorpius—. És el que fan aquí, no? Es protegeixen entre els amics i es claven la punyalada entre els enemics.

L'Albus s'ho va tornar a rumiar.

—I si és sobre gent que no et va ni et ve?

L'Scorpius va deixar el que estava llegint i va fer un sospir des del llit.

—Què és el que has vist, Sev?

—No t'ho puc dir —va contestar—. Em sap greu, però no sé si ho hauria de saber ningú. Però... però... hi està ficat un professor.

—Un professor? —va fer l'Scorpius—. Mmmm... això és delicat, doncs. En pots treure alguna cosa, d'aquest professor?

—No...

—Doncs, aleshores, esborra-la —va recomanar-li el noi—. Si mai es descobrís que l'has feta tu, aquest professoret faria la vida impossible.

—Tens raó... —va fer l'Albus, tot pensant que aquelles coses tan privades no eren assumpte seu i que es podia ficar en un bon merder per tenir aquella fotografia guardada a la Caixa.

Però, aleshores, a l'Albus li va venir a la ment una frase que havia llegit aquell mateix matí a la Caixa de Pandora. Sembla que només els organitzadors i el Papi Sòcrates saben en què consistirà la primera prova, però no crec que cap d'ells se'n vagi de la boca fàcilment...

—I si... —va fer l'Albus—. I si jo no pogués treure res d'aquest professor però algú altre sí que pogués?

L'Scorpius va fer un altre sospir.

—Algú altre que et cau bé?

L'Albus va somriure interiorment.

—Mmm... més o menys... diguem que sí.

—Algú a qui vols ajudar?

—Sí —va dir l'Albus, aquest cop més convençut de la resposta.

—El teu germà? —va deduir ràpidament l'Scorpius, que acostumava a lligar caps de seguida, sobretot pel que feia a l'Albus, que era com un llibre obert.

—Eh... sí —va decidir confessar l'Albus.

—Pel Torneig?

—Sí.

Un altre sospir de l'Scorpius.

—Què ha fet el Sòcrates?

L'Albus es va maleir a sí mateix per ser tan fàcil d'enredar, va sortir de la dutxa, es va embolicar amb la tovallola i li va passar la Caixa a l'Scorpius quan va sortir del bany. A l'Scorpius se li va obrir la boca com a ell tan bon punt va veure la fotografia. Se li va passar al cap d'uns segons, però, i li va tornar la Caixa a l'Albus amb un comentari que no s'hagués esperat mai que pogués venir d'ell.

—Dóna-li al James.

—Perdona? —va al·lucinar l'Albus—. Pensava que els de Slytherin dèieu que no anàveu amb Hogwarts.

—Sí —va assentir el Malfoy amb un somriure—. També diem que no podem veure a ningú de Gryffindor i aquí estic jo compartint habitació amb tu no?

—Vas amb el James? —va riure l'Albus.

L'Scorpius se'l va mrar.

—Que no surti d'aquí...

*   *   *

Quan es va haver tornat a vestir, veient que aquell dia ja no aniria a la biblioteca a fer res de res, va sortir de la seva habitació i va passar per la sala comuna, on va trobar al Frank assegut sol en un sofà amb cara de pocs amics.

—Frank? —va fer l'Albus acostant-se cap allà—. Què hi fas aquí sol? I la Geena?

El Frank no es va molestar en alçar el cap.

—Amb l'Angelos —va contestar—. El simpàtic i guapíssim Angelos. Crec que estan sortint o alguna cosa per l'estil.

—Ah sí? —va fer l'Albus—. És genial, no?

El Frank li va fer una de les Mirades de l'Alice i l'Albus es va petrificar. No sabia que ell també les sabés fer.

—Oh, sí —va fer el Frank—. És meravellós.

—Ja... eh... mmm... i l'Alice? Sempre esteu junts, no?

—De compres amb la S —va contestar el Frank—. Últimament es compra un munt de roba nova que sembla caríssima i no sé d'on deu treure els diners...

—Val, i el James? —va preguntar finalment l'Albus—. De fet, volia parlar amb ell...

—És a Beta, ajudant a preparar una festa per aquest cap de setmana —va explicar el Frank—. Festa a la qual jo no podré participar perquè sóc Alfa... I abans que m'ho preguntis, sí, estic millor aquí sense fer res que a l'habitació amb el meu company.

—Per què? —va fer l'Albus—. Qui és?

—L'home del sac —va contestar el Frank de mala lluna—. És un setciències insofrible.

—Ja veig... —l'Albus es va asseure al seu costat—. No t'ho estàs passant gaire bé, oi, aquí a l'Acadèmia?

—Maleït el dia que van decidir fer el Torneig dels Quatre Bruixots —va contestar el Frank—. Els altres s'ho estan passant bomba, però perquè tenen companys d'habitació que els cauen bé, perquè es porten bé amb els de la seva residència, i perquè estan molt distrets amb... bé, amb temes privats, per dir-ho així.

—Però tu tot això ja ho tens a Hogwarts, no? —amb allò es va guanyar una altra Mirada—. Molt bé, molt bé, no he dit res... Li havia de donar una cosa al James, però ja veig que no puc...

—Què li havies de donar? —es va interessar el Frank—. Dóna-m'ho a mi i ja li faré arribar, si vols.

—Mmm... —s'ho va rumiar l'Albus—. És per una cosa del Torneig, però no sé si ho hauries de saber, perquè el fet que tingui això seria fer... mmm...

—Trampes? —va acabar la frase el Frank, i l'Albus va assentir—. Al, sóc un magatotis, recordes? El que sigui que li puguis donar al James, ho puc veure jo perquè... Collons!

Mentre parlava, l'Albus havia tret la Caixa de Pandora i li havia posat la fotografia davant dels nassos.

—No cridis! —li va murmurar—. No ho sap ningú, que ho he vist, això.

—Però com se'ls acut...?

—Ni que fos la primera vegada que sents la història d'un alumne enrotllat amb un professor... —va fer l'Albus.

—De fet, tens raó... —va assentir el Frank—. Mare meva, amb això podríem treure-li al Sòcrates què és el que han preparat per la primera prova...

—Vols dir que el James podria.

—Bé, sí, això —es va corregir automàticament el Frank—. El que sigui. Ets fantàstic, Al. És genial que hagis pensat en nosaltres...

—En el James.

—... en el James i no en la Pandora... coneixent-los aquí, qualsevol li ho hauria enviat i en cinc minuts ho sabria tothom.

—No et pensis que no m'ho he rumiat —va dir l'Albus—. Segur que a partir de llavors de mi ja no diria mai més res.

El Frank se'l va mirar, a punt de dir-li que, en realitat, d'ell ja no en deia mai res, però s'ho va aguantar, perquè aquell era de  la mena de comentaris que acostumava a fer l'Alice, i ell, per sort, encara tenia un filtre i no deia qualsevol barbaritat que se li passava pel cap.

—Moltes gràcies, de veritat... d'això... m'envies la fotografia a la meva Caixa i jo li dono al James?

—Molt bé... —va assentir l'Albus—. Quin número és la teva Caixa?

—El... dos-cents deu —va dir el Frank, mirant al revers de la caixeta, on hi havia un numeret individual par a cada una, per enviar-se missatges privats entre ells—. És ben bé com un mòbil, oi?

—Què és un mòbil? —va preguntar l'Albus, mentre li enviava la fotografia.

—Res, és igual —va dir el Frank, que va mirar que havia rebut bé el missatge—. Saps què? Em sembla que me'n vaig una estona a fer una volta amb la moto... et quedes aquí?

—Sí, tinc molts deures —va contestar l'Albus, i va afegir amb to recriminatori—: a diferència d'altres, pel que sembla...

—Oh, a nosaltres ens agrada fer-los en moments determinats —va dir el Frank, somrient—. Els fem junts i així ens ajudem els uns als altres. I tenim també l'ajuda ocasional de certes persones que se'ns afegeixen.

—Amics d'aquí l'Acadèmia? —va preguntar l'Albus.

—Amics, sí —el Frank va somriure interiorment, mentre sortia de l'edifici—. Però no són de l'Acadèmia...

*   *   *

—N'esteu segurs, d'això? —va preguntar el James, tres hores més tard, quan els quatre magatotis s'havien pogut reunir i el Frank els havia explicat tot allò de l'Albus i la fotografia—. Mireu que a mi això de fer xantatge no m'agrada gens.... no ho he fat mai...

Els altres tres se'l van mirar.

—Vull dir que no ho he fet mai a una persona gran...

Se'l van seguir mirant.

—Ningú que no fos de la família...

Més mirades.

—... ni del personal docent de l'escola. Oh, molt bé, molt bé! —va acabar exclamant el James—. Però jo al Sòcrates gairebé no el conec, i a la P, menys i... sí, està mal fet, però penseu que la P és major d'edat, ja sap el que es fa, no?

—Sí, però ni ella ni el Sòcrates no voldran que se sàpiga, perquè a ell el farien fora de l'escola —va dir el Frank, que portava estona pensant-hi.

—Mai no n'havia fet cap de tan grossa... —va dir el James.

—Eh, que són ells els que estan fent una cosa il·legal, eh? —va saltar l'Alice—. I de totes maneres, no t'estem dient que l'enviïs a la Pandora, només que entris en aquest despatx i li facis saber al senyor director que, si volguessis, podries enviar-li.

—Dit així no sona tan malament... —va fer el James—. Però... no sé, una cosa és fer trampes així... que vosaltres m'ajudeu, i l'altra és que estigui fent xantatge al director de l'escola!

—James, o entres tu o entro jo —li va dir l'Alice.

El James va fer un sospir. No és que no volgués fer-ho, però algú havia de fer de nen bo del grup, i no semblava que els altres tinguessin manies de cap mena pel que feia al Torneig. De fet, pel que portava veient en els últims dies, la norma general era: si és per guanyar el Torneig, endavant.

I això és el que va fer el James, un passa endavant. I després va picar tres cops a la porta.

—Endavant.

El James s'ho va prendre com una senyal. Si fins i tot el Sòcrates hi estava d'acord, doncs endavant, endavant, endavant. El James va entrar al despatx. No li va semblar gaire diferent de la resta del sales de l'Acadèmia; el despatx de direcció de Hogwarts era molt millor. Això sí, al fons hi havia un tapís del Jardí de l'Edèn que feia pinta de valer un bon grapat de monedes.

—Tu ets el noi de la Minerva, oi? —va preguntar el Sòcrates amb al seva veu animada.

—Sóc el paladí de Hogwarts, si és això el que es refereix —va contestar el James.

—El J —va assentir el Sòcrates amb un somriure.

—Si ho prefereix —va mig somriure el James—, jo li puc dir Papi.

El director de l'Acadèmia va deixar anar una riallada de bona gana.

—Molt bona, noi! —va exclamar—. Segui, segui. En què el puc ajudar?

—Si em pogués dir en què consistirà la primera prova del Torneig m'ajudaria molt —va dir el James mentre seia.

El Sòcrates va tornar a riure.

—Sap, em cau bé, per molt que digui la Minerva —va dir—. Vostè sempre està de broma?

—No, professor —va contestar el James—. De fet ara mateix no n'estava fent cap de broma.

—Perdó? —va fer el Sòcrates.

—La primera prova —va dir el James—. No feia broma. Vull que em digui en què consistirà.

—Que li digui en què consistirà la primera prova? —va repetir el director.

—A això he vingut —va assentir el James, amb un posat molt tranquil, tot i que estava dels nervis.

—Però... —va fer el Sòcrates, que semblava que havia perdut el fil en un moment—. Però vostè sap que jo això no ho puc fer! Ni tan sols no m'està permès dir-ho a la meva pròpia paladina. Com comprendrà, senyor Potter, no li diré a vostè per molt bé que em caigui. Ni per molt que admiri el seu pare, si està intentant forçar les coses per aquest camí.

—No va per aquí... —va somriure el James, mentre es treia de la túnica la Caixa de Pandora del Frank, l'obria i la posava de cara al director perquè en veiés la imatge—. Ja sé que no té permès dir-m'ho; el que passa és que jo crec que vostè vol explicar-m'ho —li va acostar la imatge i el va mirar significativament—. M'entén el que vull dir?

El Sòcrates es va tornar blanc de cop i volta, com la cera, i el seu rostre, atractiu i alegre, que el feia semblar molt més jove del que era en realitat, es va convertir en una cara demacrada per l'horror.

Estic sent un fill de puta arrogant i manipulador, va pensar el James. I que bé que se'm dóna.

—Això és xantatge! —el va acusar el Sòcrates, que acabava de canviar la màscara d'horror per una de fúria, tant inusual o més que l'anterior—. Com...?

—És igual el com —va contestar el James—. El que compta aquí és que a mi vostè em cau molt bé, sap? Per aquest motiu li faré un favor, i això quedarà entre vostè i jo. Això no és cap xantatge, és només un pacte entre amics. Vostè sap que això que està fent és il·legal, oi? Sap que està mal fet. Però els amics s'ajuden entre ells. I jo el considero amic meu. La pregunta és, em consideres amic teu, Sòcrates?

Durant uns segons es van mirar als ulls, en silenci. El Sòcrates semblava que estava analitzant la situació ràpidament i pensant a marxes forçades. Al cap d'uns segons, es va recolzar a la cadira i va agafar una caixeta que tenia en un racó de l'escriptori. Era una Caixa de Pandora, la seva.

—Tothom parla molt de vostè, senyor Potter —va dir el Sòcrates amb el semblant ja serè un altre cop, però pensatiu, com si estigués mesurant molt delicadament el que deia—. La Pandora en parla, i si la Pandora en parla és senyal que està en boca de tothom. La Minerva McGonagall també me n'ha parlat molt. Fins i tot la premsa, en parla —va afegir, assenyalant la Bruixa Indiscreta que tenia en un prestatge, la portada de la qual era un primer pla del James—. I només per tot el que se sent, jo diria que ja el conec una mica. I sap què? No li penso dir en què consistirà la primera prova. Li doblo l'edat senyor Potter...

—Jo diria que en té uns quants més —va dir el James, tot i que una mica espantat perquè no s'esperava aquella resposta per part del director, cosa que el va sobresaltar. De debò no acceptava el xantatge?

—Bé, sí —va somriure el Sòcrates—, té tota la raó: gairebé la hi triplico. Però el que vull dir amb això és que jo també he tingut quinze anys i m'he cregut que estava per sobre de les normes i que era més intel·ligent que molts dels adults. I molts cops tenia raó. Però hi ha vegades, senyor Potter, que un ha d'acceptar les conseqüències dels seus actes. Vol jugar a jocs d'adults? Molt bé, juguem-hi. Jo no li diré res del que vol saber. Jo he pres la meva decisió. A partir d'aquí el que haurà de decidir és vostè. Pot enviar la fotografia o pot no enviar-la. Acaba de dir que vostè és el meu amic i em preguntava si jo el considerava un amic a vostè. Aquí té la meva resposta: sí, l'hi considero. És per això que confio en vostè i li demano que esborri aquesta fotografia. I, de pas, li recordo que, tot i que sé que la senyoreta Elevtheriades és una alumna, és major d'edat. A partir d'aquí, faci el que vulgui, senyor Potter. Allà vostè i la seva consciència.

El Sòcrates va callar i el James va donar la reunió per acabada. Es va aixecar de la cadira i es va disposar a marxar tal i com havia entrat, però amb el cap cot. I ell s'havia pensat que era un manipulador? El Sòcrates sí que ho era! La mare que el va parir! Li donava cinquanta voltes!

—Jo m'estic fent responsable dels meus actes —va dir el director de l'Acadèmia—. Serà capaç de fer-ho vostè, J?

Sense dir res, el James va tancar la porta i es va quedar mirant els seus amics, que també l'observaven expectants.

—I bé?

—Resulta que el senyor Sòcrates té més moral i valia de la que ens pensàvem... —va dir el James.

—No em diguis que no ha caigut! —va exclamar la Geena tapant-se la boca.

—Tal i com ho sents.

—Caram —va fer el Frank—. Això sí que no m'ho esperava...

—I ara què penses fer? —va preguntar l'Alice.

—L'única manera de demostrar-li que anava de debò és enviar-li a la Pandora —va dir el James, mentre tornava a obrir la Caixa i es mirava la fotografia—. De manera que no tinc opció.

I, davant dels seus amics, va prémer "esborrar".


VIST

La Petita Psicòpata i esbirros de totes les escoles fent una guerra de Paintball. Ergo: redecoració de l'Acadèmia; abans era tota blanca i ara és pràcticament per complet dels colors del parxís. MrPlayboy i la Rossa passejant pel passeig marítim molt acaramel·lats. Si ell no està sortint amb altres ties, jo em faig monja! G i L prenent un gelat per l'àgora... sembla que es porten molt bé; encara acabaran junts, aquests dos! S i Miss Simpatia de nou de compres pel centre... aquestes targetes aviat trauran fum! E no ha sortit de la seva habitació en tot el dia: torna a tenir la regla, segur; és tan fàcil portar-li el compte...! La part bona? Que de seguida que li facin un bombo ho sabrem! El Motorista Cañón cavalcant els cels tot sol amb la seva flamat Harley Davidson. És que no té ningú per fer-li companyia? Perquè jo em presento voluntària!

Sabeu que m'adoreu.

Xo xo

Pandora