—Et conjurem i invoquem pel poder d'aquesta... —l'Oracle va fer una petita pausa— afilada i terrible barra de coure!

L'aigua del bidó va formar unes ones.

—Mira com dispersem —l'Alice va fer un sospir— aquest detergent florit i les restes d'aquest fregall fet malbé en honor teu. De veritat, nois, no crec que això...

—Silenci! —va dir l'Oracle—. Ara tu, noi.

—T'invoquem i et sotmetem amb el Raspall Trencat de l'Art i la Taula de Fregar de la Protecció —va dir el Frank, agitant els instruments.

A la taula de fregar se li van caure un parell d'estelles.

—Això de la sinceritat està molt bé —va murmurar l'Alice, resignada—. Però em dóna la sensació que no és el mateix.

—Fes el favor d'escoltar, nena —va ordenar l'Oracle—. Als dimonis no els importa l'aspecte exterior dels objectes. El que importa és el que tu creguis. Vinga, seguim.

La Geena va intentar d'imaginar-se que la pastilla de sabó groguenca i rància és una preciós ungüent aromàtic procedent de l'exòtic Orient. Suposava tot un esforç. Qui sabia quina mena de dimoni podia acudir a una crida com aquella.

—Si es fan les coses tan aparatoses, els dimonis comencen a sentir-se importants, i això no convé a ningú —va explicar ràpidament l'Oracle—. Els dimonis han d'aparèixer quan se'ls crida i punt.

Ara li tocava al James alternar les adulacions i les amenaces a l'altre món amb un pal podrit de mig metre. L'impressionava la seva pròpia gosadia.

Les aigües van vibrar, es van tornar a calmar i aleshores, amb un moviment sobtat i amb el soroll com el d'una bombolla que explota, van adquirir la forma d'un cap. A la Geena se li va caure el sabó de les mans.

Era una cara d'home molt atractiva, morena, coronada per uns cabells negres i rinxolats que queien amb molta gràcia sobre uns ulls verds una mica cruels. Allò no tenia res de sorprenent, perquè els dimonis només projectaven una imatge d'ells mateixos, i els costava el mateix fer-ho bé que malament. Aquell noi hagués pogut passar per model de colònia si no fos per dues banyes de cabra que duia al cap.

—Vinga, què? —va dir.

—Qui ets? —va preguntar l'Oracle.

—Que qui sóc? —va fer el dimoni amb una veu envellutada però que ressonava d'una manera... inusual—. Sóc Belial, Duc de l'Infern.

—Mira que bé, ens ha vingut Don Important —va burlar-se'n l'Oracle, que era l'única que no havia fet un pas enrere—. Sabeu com funciona, no? Tres preguntes, que s'han de formular de manera que es puguin contestar amb un "sí" o un "no".

El James va assentir, empassant saliva.

—Bé, doncs —va seguir l'Oracle—. Et preguntaràs per què t'hem cridat...

—No has de dir això —es va queixar el dimoni—. Has de dir...

—Silenci. Tenim l'Espasa de l'Art i l'Octograma de la Protecció, t'ho adverteixo.

—Com vulguis. Però a mi em semblen una barra de coure i una taula de rentar.

L'Oracle va mirar de reüll al seu voltant. Al seu costat hi havia una pila de llenya. Amb un cop sec, va descarregar la barra de coure contra un tronc, que es va partir per la meitat. El dimoni no va canviar el seu posat burleta, però el James va veure que empassava saliva.

—Tres preguntes.

El James va treure's la poma d'or de la butxaca.

—Aquesta pista fa referència a una història de la mitologia grega?

El dimoni li va clavar els ulls als seus.

—No.

El James va somriure.

—Aleshores això vol dir que...

—Espera, espera, espera! —va saltar l'Oracle—. No t'embalis! Has d'anar amb molt de compte. Els dimonis són com els genis ofolòsofs: si no formules la pregunta amb tota precisió, els encanta contestar-te amb una resposta perfectament precisa i errònia.

El James va assentir.

—Aquesta poma fa referència a la història bíblica del Jardí de l'Edèn i Adam i Eva? —va aventurar.

—No.

Aquí el James es va quedar parat. Es va mirar els seus amics, que també tenien cara de pòquer. Allò no podia estar passant. No tenien més idees! I només podien fer una pregunta més! Com podia formular una pegunta de "sí o no" que respongués de què tractava la prova? Es va mirar el dimoni, que se'l mirava amb suficiència. Devia estar encantat.

—Em permets? —va fer l'Oracle, en veure que no sabia què dir—. No tinc forces per fer una altra invocació ara mateix, i no us puc deixar marxar sense solucionar-vos el problema, de manera que... TU! —va cridar al dimoni, apuntant-lo amb la barra de coure—. De què coi tracta la Segona Prova? I no em donis llargues o et socarrimo.

El dimoni va vacil·lar. Era evident que aquell enfocament li resultava nou.

—Noia, t'importa allargar-me aquella capsa de mistos? —va dir-li l'Oracle ala Geena, que va fer el que deia, parada.

—Protesto per aquest tractament —va dir el dimoni, amb veu insegura.

—Mira, no tenim temps per estar jugant a les endevinalles tot el dia —va dir l'Oracle amb veu pràctica, mentre obria la capsa i en treia un misto—. Això està molt bé pels mags humans, però jo sóc una altra cosa, eh?

—Mireu —va dir el dimoni, que en aquell moment tenia un to de terror a la veu—. És que no podem regalar la informació així com així. Hi ha regles, sabeu?

—Acosta'm l'oli bullent que tinc al foc, siusplau, noi.

—L'únic que dic és...

—Sí? —el va animar l'Oracle.

—No sortirà d'aquí, oi?

—Ni una paraula —va prometre la vella.

—Els nostres llavis estan segellats —va corroborar la Geena, que semblava que s'ho estava passant bomba.

—Aquesta vegada no va de mitologia ni de cap mena de creences —va explicar el dimoni Belial amb un sospir—. Què tal porteu la literatura muggle?

—Ah, que va de muggles? —es va sorprendre el James.

—Sí, i de britànics, o sigui que us hauria de fer vergonya —va fer el dimoni, que aprofitava per ficar-se amb ells.

Va callar amb els ulls oberts i mossegant-se el llavi inferior, com si ja ho haguessin d'endevinar amb allò.

—Què, no? —va fer, una mica ofès—. Va, una altra pista... La poma i el seu missatge és una referència clara a com seria el món dels mags pels muggles... no?

Va tornar a callar, assentint, alentant-los a endevinar de quina obra estava parlant. Els magatotis van intercanviar mirades nervioses. No tenien ni idea de què els estaven dient.

—Oh, per l'odi del Diable, però d'on heu sortit? És que teniu el cervell sec?

—Seguim tenint l'olla d'oli bullent, no sé si ho saps —va fer l'Alice aixecant una cella.

—Oh, està bé... —va sospirar el dimoni, amb aire abatut i posant els ulls en blanc—. Perquè els muggles veurien la màgia com un món de... fantasia... meravelles... una poma que diu "menja'm"...

—Alícia al país de les meravelles! —van cridar l'Alice i la Geena alhora.

—Mare meva, no sé com no hi he caigut abans! —va cridar l'Alice—. Era el meu conte preferit quan era petita! En tenia un desplegable a l'habitació. Em feia molta gràcia perquè la protagonista es deia com jo, i era tot molt estrany, però no estrany en plan Hogwarts, estrany en plan "però tu què t'has fumat, nena", sabeu?

—No —va fer el James.

—Sí, em sona haver-lo vist córrer per casa... Aquell gat de peluix lila que tenies a sobre el llit i que em feia tanta por...

—Sí! El gat de Cheshire, exacte! —va assentir l'Alice—. Tu sí que el coneixes, oi, Gee?

—Sí, al món dels muggles és molt famós... hi havia una pel·lícula i tot.

—Ja està James, és Alicia al país de les meravelles —va fer l'Alice fent saltets d'emoció. Feia estona que tots quatre ja anaven a la seva bola i passaven olímpicament del dimoni i de l'Oracle de Delfos—. S'ha obert la capsa?

—No... —va fer el James.

—Ja us he dit que n'ha d'estar convençut ell... —va dir l'Oracle, que mantenia el dimoni a ratlla amb la barra de coure.

—James, escolta'm, té molt de sentit —va assegurar-li l'Alice, que es va posar davant seu—. Ja sé que tu no saps de què va, però jo sí. Això anirà de passar unes quantes proves, segurament.

—Unes quantes? —va fer el James.

—Sí, però no seran com la primera, seran proves de pensar, el llibre és molt filosòfic i costa una mica d'entendre... segurament et trobaràs amb éssers diferents que et faran passar proves... sí, sí, sí. Em creus.

—Sí, d'acord, et crec. Molt bé, és Alícia al país de les meravelles.

CLIC.

I la capsa en forma de poma es va obrir. Els magatotis i l'Oracle es van ajuntar per veure què hi havia dins. Primer en va sortir un altra capsa, més petita.

—Que bé... —va fer el James.

Però era una capsa ben diferent. Era quadrada, de la mida d'un cub de rubik, de fusta fosca i portava un pany platejat per posar-hi una clau. Evidentment, també estava tancada.

—Espereu, hi ha una altra cosa —va dir el James, i de dins de la capsa en va treure un rellotge de butxaca daurat, preciós, que va alçar agafat per la cadena.

—Hi ha una inscripció... — va dir el Frank, agafant l'esfera tancada del rellotge— . Hi diu "fas tard". Alguna idea?

—Sí —va assentir l'Alice—. És evident el que has de fer. Has de seguir el conill blanc. Ell et portarà fins al cau.

—Perdona? —va fer el James.

—Au, va, és una cosa molt recorrent, això de seguir el conill blanc... —va rumiar l'Alice—. Segur que surt a alguna de les pel·lis aquestes muggles que t'agraden... A Matrix, per exemple. Recordes?

—Ah, sí... —va assentir el James—. Al final és un tatuatge—. El James va obrir el rellotge. Estava parat a les 11:20. Què devia voler dir? —. Ei, dimoni. Belial, no? És això el que he de fer? He de trobar el conill blanc?

El dimoni va somriure misteriosament.

—No.

—Cony de dimoni dels pebrots —va dir l'Alice, va agafar l'olla d'oli bullent i es va disposar a llançar-li a sobre.

—Negre! Conill negre, en el teu cas! —va cridar el dimoni, allunyant-se de l'Alice tant com va poder—.Coi de gentussa!

—Parla d'una vegada! —va cridar l'Alice.

—Li ha agafat el gust, eh? —va murmurar el Frank al James.

El dimoni va parlar a cent per hora.

—Hi haurà quatre conills, un de cada color depenent de l'escola! L'has de trobar abans de l'hora senyalada en el rellotge, que és quan podràs obrir l'altra caixa, i necessitaràs el conill per fer-ho. I ara aparta l'olla, tarada!

—I ja està? —va fer el James.

—No, hi haurà mes proves, però no et servirà de gaire res el que et pugui dir —va contestar malhumorat—. Llegeix el llibre com han fet els altres paladins. T'ajudarà més. Tu només assegura't que tens una manera de trobar el beneït conill i la resta dependrà de la teva agilitat mental.

—La brúixola —va suggerir la Geena.

—Sabia que et faria servei —va assentir l'Oracle.

—Jo tinc una còpia aquí del llibre —va dir l'Alice—. Llegeix-te'l aquesta nit, no és extremadament llarg. És clar que potser seria millor que dormissis, però...

—És igual, això és el de menys —va fer el James—. Ja em prendré quatre cafès, si cal, però m'he de llegir el llibre. Ai, per Déu, per què no hem vingut abans?

—Puc marxar, ja?

—Eh?

—Siusplau, deixeu-me marxar... —va dir, gairebé histèric.

L'Oracle es va girar.

—Oh, sí, toca el dos —li va dir distretament.

El dimoni no es va moure. Es va quedar immòbil, com el grum d'un hotel que acabés de pujar quinze maletes al desè pis, que hagués ensenyat a tothom on eren els banys, estovat tots els coixins i pujat totes les persianes possibles.

—Ehem... suposo que no us importarà fer-me desaparèixer adequadament... —va dir, veient que ningú captava la indirecta—. Això de "toca el dos" no és gaire ortodox...

—Vols fer els honors? —li va dir l'Oracle a la Geena, donant-li la barra de coure—. Saps el que s'ha de dir?

La Geena va assentir i va anar cap al bidó.

—Molt bé. Vinga. Desapareix, dimoni obscur, pel pou més fosc cap a les profunditats insondables...

El dimoni va assentir, satisfet, i va desaparèixer amb un últim comentari:

—No va i em deixa anar "toca el dos", la vella taruga...?

—Doncs ja està —va dir l'Oracle quan la superfície del bidó va tornar a ser llisa—. Ja teniu la resposta.

—Sí, moltes gràcies —va dir el James—. No sé com agrair-li que...

—Tranquil, trobarem la manera —va somriure l'Oracle. Al James no li va fer gens de gràcia aquell somriure. Havia anat tot molt bé fins al moment...

Van seguir l'Oracle, que es va anar a asseure de nou a la seva cadira, instant-los a ells que fessin el mateix. No se'ls va passar pel cap desobeir-la. EL Kirjah, el gall negre, es va alçar i es va acostar a la vella, que li va acariciar el plomatge, mirant-se als magatotis.

—Tenim... tenim diners —va dir el James—. No sé quines són les seves tarifes, però crec que en tindrem suficient...

—No m'interessen els diners —el va tallar—. Però, tranquil, que no et demanaré res que no tinguis. Mira'm als ulls, Potter, i pensa què em pots oferir.

El James es va quedar sobtat. Que què li podia oferir? A ella, que fabricava artilugis que produïen llum natural, i brúixoles màgiques, i espases que mataven demèntors i encreuava cavalls amb libèl·lules? Va pensar en les coses de valor que portava a sobre... La Raigdefoc que tenia era molt bona i molt cara, però dubtava que l'Oracle en fes gaire servei. Es va posar la mà a la butxaca, on hi tenia l'anell... ni de conya. No. Amb aquell anell podies parlar amb els morts, i necessitaven els rondadors. Era el millor objecte que havia tingut mai. Espera! Les capes d'invisibilitat eren molt valuoses, no? Va mirar la tela platejada qe havia deixar penjada sobre la Raigdefoc. Però no la hi podia donar. Feia temps que tenia la sospita que aquella no era una capa normal i corrent. Li havia robat al seu pare quan ell els n'havia comprat una de nova.

—No tinc res que tingui un valor especial... —va començar.

—Mentida! —el va acusar l'Oracle, fent que els quatre fessin un vot enrere.

El James es va quedar de pedra. Espera, què li havia dit, abans? "Mira'm als ulls i pensa què pots oferir-me"...

—M'està llegint la ment?

—Alguna cosa he de fer, no? —va somriure l'Oracle—. No sortireu d'aquí si no em doneu alguna cosa a canvi. El negoci és el negoci, i a mi no m'acovardireu amb la meva marmita d'oli bullent.

—No pretendrà que li doni la capa d'invisibilitat només per una invocació...!

—Aleshores, dóna'm l'anell.

—Però... —va fer el James, mirant els seus companys, que feien la mateixa cara d'espantats que ells—. De què va això? Però si vostè porta ajudant-nos a nosaltres i els aurors des de fa dos anys sense demanar res a canvi!

—Perdona? —va riure l'Oracle—. Que jo QUÈ? Gratis? Ha!

—Però... les cartes anònimes!

—No sé de què em parles, noi, però t'asseguro que no hi tinc res a veure.

Els Magatotis van intercanviar mirades preocupades. Si no era ella, qui...?

—Ja n'hi ha prou, Potter! —va cridar l'Oracle, posant-se dempeus—. O l'anell o la capa. I ho vull ara, o et juro que te'n penediràs d'haver nascut...

*   *   *

Els quatre van sortir corrents de la cova. No s'esperaven que es girés la truita d'aquella manera.

—Us ho he dit! —va cridar l'Alice—. Us ho he dit i no m'heu fet cas! S'ha posat com una...!

—Ni en parlis! —va dir el Frank—. No podré dormir en setmanes!

—Doncs m'hauràs de fer lloc al sidecar, Gee —va dir el James—. No puc aparèixer per Atenes volant enmig dels muggles per l'Acròpoli. Casum... no em puc creure que li hagi donat... i ara com li explico a l'Albus?

—Pfff... bé, de moment assegurem-nos que arribes a demà a la nit sa i estalvi —va dir la Geena—. Ja veurem després què fem amb la resta...

—Per favor què he fet? Ni tan sols era meva, la capa...

—És igual James. A les males, aniràs a l'infern amb el Belial... —va murmurar el Frank.

—No, Déu em perdonarà; és la seva feina —va dir el el James mentre pujaven tots a la moto—. El meu pare, per altra banda...

VIST

O no vistos, els quatre magatotis. Però on s'han ficat, aquests nois? F clavant-li l'esbroncada al seu batedor (el gros) per incompetent. L esbroncada per Mister Popularitat, xop de cap a peus. Hi ha dies que són realment esranys...

Sabeu que m'adoreu.

Xo xo

Pandora