El Senyor dels HorricreusAntares_Black


Capítol 5: Destinació: Hogwarts


 

  Hola a tots!

 

   Per fi la continuació d'aquesta enrevessada història

(s'anirà fent més embolicada a mesura que avancin els capítols)

   Per tal que no perdeu el fil, us indico: ens situem a la contínuació immediata del segon capítol de la fic.

 

   Espero que us agradi!

Antares

 

____________________________________________________________________

 

Capítol 5- Destinació: Hogwarts

 

   ―No hi ha res a explicar, Gàndalf el Gris― va respondre l'Snape a la defensiva―. Ho heu dit vós mateix: Aquell gos pollós és allí on la guarden. Hogwarts ja no és un lloc segur.

   ―I quan n'ha estat? ―va respondre en Gàndalf.

       El professor Snape va fer una mirada retreta i va es dirigir al noi:

   ―Espero ―va començar a dir a poc a poc― que, quan posi els peus a la meva classe, s'oblidi de fer encanteris estúpids i sàpiga la diferència entre l'acònit i la lupària ―i, amb un cop de capa, va desaparèixer.

       L'Éothen estava cansat de cavalcar, però es mantenia despert amb el cap en plena ebullició de preguntes. Al rostre d'en Gàndalf, s'hi reflectia una preocupació que volia amagar, però era evident que les paraules de l'home de negre li ocupaven la ment.

       No van trigar gaire a divisar unes torres en la llunyania: un gran castell de pedra al cim d'una muntanya. Hogwarts, la llegendària escola de màgia i bruixeria que pocs a la Terra Mitjana creien que existís, l'esperava amb la silueta retallada contra les primeres llums daurades del crepuscle. I el primer que va pensar era que tot allò li venia gran.

       Dalt del Gàrut, l'Éothen avançava seguint en Gàndalf amb el cap tirat enrere, mirant cap amunt, emocionat i impacient; fins que, en un moment, el màgic va demanar que baixés del cavall. Una portalada imponent s'alçava davant seu, i el dos nouvinguts van fer cap dins quan les altes portes es van obrir.

   ―Oh, Gàndalf, amic meu!

       Un ancià de llarga barba platejada va aparèixer com per art d'encantament al vestíbul del castell. Duia una túnica morada plena de brillants, i unes ulleres de mitja lluna que li queien sobre el nas afilat i tort.

   ―Albus Dumbledore! Com sempre, ple d'energia.

   ―I tant! I ai que la necessitareu: recordeu que tenim pendent una partida de bitlles!

       Els dos màgics es van abraçar amistosament. L'Albus Dumbledore era un home ben estrafolari, i l'Éothen restava palplantat contemplant-lo. Seria capaç, aquell bon home, de convertir-lo en una granota repulsiva, si no complia amb el que li tocaria fer allà?

       Tot d'una, el professor Dumbledore va inclinar el cap cap a l'Éothen, i els ulls blaus i brillants del bruixot el van mirar analitzadorament per sobre les ulleres de mitja lluna.

   ―Éothen; ja t'esperàvem! ―li va sacsejar les dues mans, content. 

   ―E...encant...tat...encantat, professor ―va respondre descol·locat.

       Com podia...? Se sabia, aquell home curiós, tots els noms dels alumnes?

       El bruixot de la túnica morada li va allargar un paquetet que duia a la mà.

   ―Té, jovenet, agafa'n un. Són els millors!

   ―Què són...? ―va preguntar.

   ―Caramels de llimona, és clar! ―va fer amb un gran somriure―. Sublims! O potser t'estimes més un pessic de pica-pica?

       Però l'Éothen no coneixia aquelles llaminadures. Les gominoles més llamineres que havia tastat eren els pinyons pelats i, si hi havia sort, amb una mica de sucre. El noi va acceptar totes dues coses.

   ―No sé si sabeu, professor Dumbledore ―va fer en Gàndalf―, que hi ha notícies rellevants, amic meu...

   ―Mmm... ―va fer en Dumbledore, pensatiu.

       El professor Dumbledore n'estava al corrent, és clar. Tanmateix, no va contestar, i, tan misteriós com de costum, va demanar a en Gàndalf que l'esperés al seu despatx. El màgic Gris va arrugar les celles, però va obeir.

       L'Éothen es va trobar, de cop i volta, sol al vestíbul de l'escola de màgia amb aquell pintoresc director...

       Aleshores van sonar dos peus sobre la catifa, i una dona alta i prima de cabells negres, recollits en un monyo tibant, es va fer present davant de l'Éothen i en Dumbledore. El noi no l'havia sentit arribar.

   ―Albus, el Hogwarts Express serà a l'estació, si fa no fa, d'aquí una hora i mitja ―li va dir al director amb la veu fragmentada.

       Duia una túnica verd maragda fins els peus, amb una banda escocesa, i un barret de punxa. La bruixa va abaixar el cap.

   ―Vaja... I vostè deu ser el senyor Éothen.

       Parlava com si fos una institutriu tibada i severa.

   ―Éothen, la professora McGonagall t'ensenyarà el noble art de la Transfiguració.

   ―Professor Dumbledore ―va fer la bruixa―, en Hagrid podria endur-se'l cap a l'estació de Hogsmeade, a rebre la resta dels alumnes.

   ―És una idea excel·lent, Minerva! ―i en Dumbledore va girar cua i, tot taral·lejant, va marxar arrossegant la túnica morada pel terra.

       La professora McGonagall va començar a avançar pel passadís, en direcció contrària al camí que havien pres dels dos mags, cap els exteriors.

   ―Ja té els seus llibres, senyor Éothen?

―Doncs... no ―va respondre el noi, i la bruixa es va aturar secament, sorpresa.

   ―No? I la vareta?

       El noi va fer que no amb el cap. Ja s'estava atabalant amb tanta informació. La professora McGonagall es va mossegar el llavi. Faltava poc més d'una hora perquè els alumnes arribessin amb el tren i aquell noiet no tenia el material que calia per al curs.

       Però la professora McGonagall era una dona molt intel·ligent i d'idees ràpides. Es va palpar la túnica maragda i va fer el que hauria estat un somriure, si no fos que era una dona cara de somriures.

   ―Bé ―va dir―, hi anirem aquesta nit, poc abans de la cerimònia ―i va continuar caminant a pas decidit.

       L'Éothen estava desconcertat, però hi va seguir al darrere.

       Van caminar a pas ràpid fins una cabana de fusta, al costat de la qual hi havia un home alt i gros com un gegant, amb més pèl que cara. Duia una bata ocre tota tacada de terra, i estava ajupit podant unes plantes estranyes que l'Éothen no havia vist mai. En sentir-los arribar, es va tombar de seguida.

   ―Oh, professora McGonagall! Mireu quin bé de Déu! Sort que la professora Coliflor me va deixar aquell repel·lent per llimacs carnívors, i ahir va vindre a ajudar-me a desgnomar tot aixòs!

       La professora McGonagall va inclinar-se lleument per veure què feia.

   ―Molt bé, Hagrid ―va fer sense massa entusiasme―. El tren és a punt de ser a l'estació.

   ―Oh, sí, sí, i tant. Ara mateix vai a rebre els alumnes! ―va respondre content, però semblava no estar del tot còmode―. I aquest vailet?

   ―És un nou estudiant, Hagrid: Per què no hi aneu tots dos junts, a l'estació de Hogsmeade?

       En Hagrid va assentir, i la bruixa se'n va tornar. Quan ja va ser una mica lluny, a l'Éothen li va semblar veure una cosa estranya... Allí on hi havia hagut la professora, hi havia un gat tigrat que corria cap a la mateixa direcció que ella anava. El noi va parpellejar, però es va tombar de sobte en sentir la veu del gegant.

   ―Com te dius, vailet?

       Aquell home gros havia començat a actuar amb més naturalitat. La professora McGonagall no només el posava tens a ell.

   ―Éothen ―va respondre.

   ―Com és que no vens amb els atres al tren? ―va preguntar mentre es treia la bata i es posava una caçadora llarga i gastada, amb enormes butxaques que balancejaven la jaqueta de tan plenes que devien estar―. Que ets el nen de Róhan?

       Ell va assentir.

   ―Ròhan! Jo no ne sé re, d'allà... Jo no sé gaire jugrafia... És gaire lluny?

       Per la cara de cansat que feia, en Hagrid va saber que sí.

   ―I com has vingut?

   ―El màgic Gàndalf m'ha acompanyat fins aquí.

   ―Aixins en... cavall? No conec gaire aquest animal muggle, pro suposo que'l sabrem cuidar molt bé, oi?

       L'Éothen va somriure, i ja no era una expressió tímida. En Hagrid semblava una persona senzilla i li donava confiança.

   ―Doncs, fem-ne via, que hi ha molts nens que nos esperen!

       Aleshores va agafar a un fanalet i, assenyalant-lo amb un paraigua rosa que es va treure de la butxaca, hi va fer aparèixer una flama per il·luminar el camí. L'Éothen es va quedar amb la boca oberta i li va saltar un nou somriure.

       En Hagrid es va posar el dit embotit als llavis i li va picar l'ullet.

 

______________________________________

 

   Aquests dies pujaré cada un indeterminat temps

   Espero que no passi dels quinze dies, però no us puc assegurar quan serà.

   Preneu-vos-ho com una sorpresa :D

 

Antares Black