Capítol 34: La lluita

Tan bon punt la porta es va obrir, la Julie va veure una llum blanca i va notar com algú l'estirava del braç i queia a terra. Immediatament va sentir la veu de la Cast.

-Us hem dit que estiguéssiu atents.

Va mirar al seu costat i va veure que la professora Cast també havia agafat l'Àlex i estaven amagats darrere una roca. A la seva esquerra, en dues roques diferents, va veure la professora Sumner amb la Mei i en Heath i el professor Stonewell amb en Mike i la Marta.

-Em fareu el favor de vigilar, a partir d'ara? Això no és una classe, d'acord? Aquí podem morir tots.

La Julie i l'Àlex es van mirar tímidament. Només llavors la Julie va tenir un moment per poder veure de què s'estaven amagant.

Davant seu i en cercle, hi havia els nou professors i còmplices. I al mig de la rodona, les figures il·luminades de nou noies vestides amb túniques. Davant de cada professor hi havia com un farcell.

Quan la Julie ho va mirar més acuradament, va haver d'ofegar un crit.

-Què els han fet?- va dir, assenyalant horroritzada els cossos inerts dels nou alumnes.

-No et preocupis- va dir la professora Cast-. Encara hi som a temps. Estan traspassant les ànimes de les sacerdotesses als cossos dels nois. Però no crec que tinguem gaire estona...

La Julie s'hi va fixar com prou per veure la cara del que tenia més a prop i va sentir un nus a la gola quan va veure en Liam. No podia deixar que li passés res...

-Què hem de fer?- va dir, amb determinació renovada.

-Jo aniria cadascú a per un de diferent. No hem de deixar ningú lliure.

El procediment que estaven fent feia tant soroll que podien parlar amb tranquilitat.

-Jo em quedo la Doe- va dir el professor Stonewell-. Marta, agafa l'astrònom. Mike, l'escriptora.

-Deixeu-me el Mundass- va dir la professora Sumner amb un somriure maquiavèl·lic-. Heath, et deixo la cantant. Mei, el Sawyer.

-Sí home! Jo no puc, amb ell!

-Mei, sóc la teva professora de Defensa. I et dic que pots amb el Sawyer.

-Perfecte, doncs- va acabar la professora Cast-. Julie, et deixo el de transfiguració. Va bé?- la Julie va mirar l'home del costat d'en Liam. Oi tant, si li anava bé-. Àlex, l'historiador.

-El de la Desi?

-El mateix- l'Àlex va remugar entre dents-. A mi deixeu-me la Ruella. Alguna pregunta?

-Què hem de fer amb ells?

-Deixar-los inconscients, sense vareta, lligar-los. El que us vagi millor. Però deixeu-los fora de combat. Sense danys majors, que tenen una temporadeta per passar a Azkaban.

-Feu servir tot el que sabeu, nois- va dir la professora Sumner-. Teniu la potència. I a vegades, un encanteri senzill és més efectiu que un de complicat.

-Varetes a la mà. Sortim ja- va anunciar el professor Stonewell-. Tres... dos... un... JA!

La Julie va sortir i va cridar:

-Petrificus Totalus!

El professor de Transfiguració va poder-se apartar a temps i va llençar un altre encanteri cap a la Julie, que el va evitar amb un Protego i va continuar atacant.

-Titillando!

El professor ho va tornar a intentar, i fins que la Julie no es va poder apartar no es va adonar que li havia enviat un Crucio. Va notar com se li posaven els pèls de gallina i es va encarar al professor.

I, llavors, la lluita va agafar un altre color.

Els encanteris anaven d'un costat a l'altre, sense parar, ofensius, defensius, una lluita de llum i de colors que, la Julie va comprendre, acabaria perdent.

El professor tenia molta més experiència, sabia moltes més coses. Havia de fer alguna cosa especial, alguna cosa que no s'esperés, si volia guanyar-lo...

I mentre deia això, l'inevitable va passar: la Julie va posar l'escut protector massa tard i va veure, com si fos a càmera lenta, com un Crucio avançava cap a ella, amb el somriure de fons del seu oponent. Va tancar els ulls...

Va notar un cop a la seva dreta i va caure a terra. Quan va aixecar la mirada, va veure l'Àlex dret davant seu, amb la vareta a una mà creant un escut (pel que semblava, força potent) i allargant-li l'esquerra per ajudar-la a aixecar-se.

-Estàs bé?

La Julie va mirar al seu voltant, atordida. Va veure els oponents de la Sumner, en Mike i l'Àlex a terra i en Mike ajudant la Marta, mentre la Sumner donava un cop de mà a la Mei. Va tornar a mirar l'Àlex i es va aixecar sense agafar la mà que li oferia.

-Sí, estic bé. D'això... gràcies.

Una ombra va creuar els ulls de l'Àlex, que ho va dissimular de seguida.

-Escolta, Julie, l'escut no durarà gaire. M'encarregaré de sorprendre'l perquè perdi la concentració i li llences un encanteri que el deixi inconscient, d'acord?

-I com ho penses fer?

-Ja ho veuràs. Però no et sorprenguis tu també, que t'entretindries massa.

-Sé el que ens hi juguem, gràcies- va dir, de mala lluna.

L'Àlex va girar-se sense dir res. Va desfer l'escut protector i va cridar:

-Calvario!

I, de cop, els cabells van desaparèixer del cap del professor, que va obrir molt els ulls, aterrit.

-Julie, ara!

La Julie es va adonar que, efectivament, s'havia entretingut, i va cridar a l'últim moment:

-Petrificus totalus!

El professor va caure a terra mentre els cabells li tornaven a quedar com abans.

-És que no dura gaire, l'encanteri- va dir l'Àlex, amb un somriure.

La Julie no va respondre res i va tornar a repassar el que hi havia al seu voltant. L'Stonewell i en Heath ja havien guanyat els seus oponents. Mentrestant, les associacions que ja havia vist abans també se n'havien sortit.

Només quedava un combat.

Cast contra Ruella.

-Ni se us acudeixi ajudar-me!- va cridar la Cast mentre feia encanteris a tota velocitat-. Això és entre ella i jo!

-Te'n penediràs, d'això, Susan!- va cridar la Ruella, amb un rictus maquiavèl·lic.

-Tu estàs boja!- va respondre la Cast.

-I quin problema hi ha, amb això?- s'hi va tornar la Ruella, amb una rialla que posava els pèls de punta-. En aquest món, o ets boig o ets un hipòcrita!

-Doncs prefereixo enganyar-me a mi mateixa que ser com tu! EXPULSIARMUS!

El primer sortilegi verbal que havien vist va ser l'únic que va aconseguir el seu objectiu, i la vareta va saltar de la mà de la professora Ruella. Amb el somriure de boja, es va abalançar cap endavant, amb les mans estirades cap al coll de la Cast, mentre la resta cridaven i corrien cap allà. La Cast, però, amb tota la tranquil·litat del món, li va agafar el braç i, amb una clau de taekwondo (o de judo, o del que fos), se la va posar sobre l'esquena i la va tirar a terra, just a temps perquè els altres la lliguessin amb una corda.

-No et preguntaré on has après a fer això- va dir el professor Stonewell.

-Millor- va dir la professora Cast, amb un somriure.

La professora Sumner i els alumnes, mentrestant, ja havien anat cap als alumnes, que semblava que es començaven a despertar.

-Liam!- va cridar la Julie, abraçant-lo-. Esteu bé?

-Estaré millor si no m'ofegues- va fer, tossint-. Què heu vingut a fer?

-A salvar-vos, cap de pardals. Com se us acudeix deixar-vos sacrificar?

-Sí clar, com si hagués estat idea nostra.

-Et pots aixecar?

-Sí, crec que sí. Tothom està bé?

-Pel que veig, sí. Nosaltres ens n'hem sortit sense danys majors.

-Us hem de donar les gràcies, doncs.

-Aquest noi té tota la raó del món.

Tots van aixecar la vista i van veure que les sacerdotesses s'havien despertat, mentre la Julie es preguntava com coi s'havien oblidat d'elles.

-Sóc l'Ayleth, Dama del Llac- va dir la que havia parlat abans. Era una noia d'ulls verds i cabells negres, força jove-. Us dono les gràcies en nom de tot Avalon per haver-nos salvat d'aquesta calamitat. El món sencer us ho agrairà.

Tots van assentir, en silenci.

-Si això hagués acabat malament, la màgia més poderosa que existeix hauria quedat a les seves mans. Ens hem de disculpar perquè no ho hem pogut parar. Avalon us queda eternament agraïda, i heu de saber que les portes de l'Illa sempre estaran obertes per a vosaltres. Voleu descansar una estona a les nostres estances?

-No, gràcies- es va avançar la professora Cast-. Ens deuen estar esperant a Hogwarts, i tenim un llarg viatge de tornada perquè no podem aparetre amb tots els nois.

-Per això no us preocupeu- va dir una altra sacerdotessa d'ulls marrons i somriure trapella-. Si ens doneu mitja hora, us preparem el viatge nosaltres, i podreu aparetre tots junts. I, mentrestant, mengeu alguna cosa, que ja són les cinc de la tarda.

-Hi estic d'acord- va dir la Mei-. No hem menjat res des de la festa. I, al capdavall, anirem més ràpid- va acabar, mirant la professora Cast, que no feia cara de tenir-les totes.

-En Remus és allà, no et preocupis- va dir la professora Sumner-. Sap el que ha de fer. No ho has de fer tot tu, saps? A vegades els altres també les fem bé- va acabar amb un somriure.

-D'acord, d'acord. Perdona. No volia dir això. Ens quedem, gràcies.

La Julie es va asseure amb en Liam i la Roser. Va mirar al seu voltant, i va veure com la Marta i la Mei reien amb dues sacerdotesses que semblaven bessones, i una era la que els havia dit que es quedessin. Els professors parlaven amb l'Ayleth. Els vençuts, mentrestant, estaven lligats a un racó.

-No deveu tenir cap mussol ni res per enviar un missatge, no?- va preguntar la Roser.

-No, la veritat és que no. Per què?

-M'agradaria dir-li alguna cosa a en Jack. Suposo que es deu haver despertat i com que no us haurà vist, haurà lligat caps i pensarà que ha passat alguna cosa.

-És veritat, deu estar preocupat.

-Per això no et preocupis- va dir la professora Sumner, que acabava d'arribar-. Ara mateix pensava enviar un patronus a Hogwarts per dir que estem bé. Li puc dir que, abans d'arribar al despatx de la professora McGonagall, passi per la seva habitació.

-Ho farà?

-No em costa res.

-Moltes gràcies!

Al final, eren les sis quan sortien d'allà, i eren 18 persones comptant els professors.

-Ho sento, sent tants no hem pogut anar més ràpid a preparar-ho.

-No us preocupeu- va dir la professora Sumner-. Moltes gràcies, de totes maneres.

-Ja ho sabeu. Si necessiteu ajuda en qualsevol cosa, a Avalon sempre hi sereu benvinguts.

-Moltes gràcies.

-A reveure!

El nerviosisme de la professora Cast es veia d'una hora lluny. Havien passat molta estona per explicar el que havia passat als responsables d'Azkaban i deixar-los els professors i ajudants; havien hagut de fer paperassa i passar tots per la infermeria a fer-se una revisió. Feia una bona estona que s'havia fet fosc, i ella s'estava mossegant les ungles mentre esperava que Madame Pomfrey li donés permís per a marxar de l'aula a la que els tenien tancats.

-Em pensava que no et mossegaves les ungles des dels 17 anys, Susan.

-És un moment especial. Amy, has sentit el que ha dit en Fudge?

-Ho he sentit. Però repeteixo que en Remus sabrà com arreglar-ho.

-No ho tinc tan clar. Tan de bo sabéssim alguna cosa...

I, llavors, un soroll d'explosió i un crit dels alumnes. L'aula es va omplir de fum i tots van començar a tossir.

La Susan va notar que algú l'agafava de la mà i l'estirava i, alarmada, va agafar l'Amy per si passava qualsevol cosa. Van sortir del núvol de fum i es van trobar al passadís.

-En Peeves m'ha dit que dirà que ha estat ell- va dir una veu prou coneguda.

-Tens la mania de fer explotar portes, Remus- va fer l'Amy, divertida.

-Es pot saber què passa, aquí?

-Julie! Com has sortit?

-M'han trepitjat mentre sortien vostès.

-Sisplau, Julie... no ens tractis més de vostè.

-És que importa, això, ara?

-No, suposo que no. Remus, a mi també m'agradaria saber per què ens has vingut a buscar.

-En Harry i l'Hermione han anat a salvar en Sirius. Si ens afanyem, el podrem veure abans que marxi.

-Què esperes doncs? Corre!

Al cap de pocs minuts eren als jardins de Hogwarts. No van trigar gaire a veure una figura alada que baixava del cel fosc. Sense saber per què, la Susan es va girar d'esquena mentre en Bécbrau baixava amb els seus passatgers.

-Harry!- va cridar la Julie, i va córrer a abraçar el seu germà per després anar cap a l'Hermione.

En Sirius va baixar i de seguida es va veure assaltat per una cabellera fosca i arrissada.

-Amy! Què hi fas, tu, aquí?

-Què et pensaves? Que et deixaria marxar sense saludar?

Mentre abraçava en Remus, va entreveure uns cabells rossos i es va dirigir cap allà, poc a poc.

-Ei, rossa. T'han dit mai que estàs boníssima?

Un flashback de pergamí que s'assemblava massa a qui no s'havia d'assemblar va passar per la seva ment mentre es girava i li clavava una bufetada a l'home dels ulls grisos.

-Quant de temps, Sirius. No has canviat gens.

Ell es va mirar de dalt a baix i va respondre.

-Dona, estic una mica més prim. I vaig més esparracat. I les grenyes i la barba tampoc m'afavoreixen gaire.

-Mira que ets idiota...- de cop, la cara de la Susan va canviar i es va endurir-. Com se t'acudeix estar tot el curs aquí i no avisar-nos? Has estat tot l'any actuant sol! I hi érem tots tres, t'hauríem pogut ajudar, coi!- va anar pujant de to-. Com et va passar pel cap no comptar amb nosaltres, eh? Des de quan t'agrada més actuar sol, a tu?

-M'odiàveu tots, i m'hauríeu enviat a Azkaban altre cop. Qui volies que em cregués?

-Jo t'hauria cregut!- va cridar.

Tots es van quedar en silenci, mentre la Julie començava a entendre moltes coses.

-De veritat?

-És clar que sí! No veus que hauria cregut qualsevol excusa que em poguessis donar? No te n'adones, que porto dotze anys buscant alguna manera de justificar-te perquè mai he volgut creure que fos veritat?- tots continuaven en silenci, i la Susan va tornar a parlar, fluixet-. Sirius, l'última vegada que vaig parlar amb tu vaig ser la persona més feliç del món. I després d'això només ens vam veure al judici. Com creies que m'havia quedat?

-Pensava que, com tots, m'odiaves, que t'havies oblidat de mi.

-No hi ha hagut un sol dia a la meva vida que no em llevés pensant en tu- va admetre la Susan amb un fil de veu.

L'Amy va agafar la Julie i en Harry pel braç, i tots es van apartar una mica.

-Susan... la meva proposta segueix en peu.

-Què?- va fer ella, incrèdula.

-És veritat, tens raó, perdona. No hi pensava, que sóc un pròfug. Que hauré de viure la resta de la meva vida amagat del món, tancat. No tinc res de res per oferir-te. A més, què coi, fa dotze anys que no ens veiem, tu deus haver refet la teva vida, sóc jo l'únic que continua ancorat a la casa de l'arbre...

-Sirius, calla.

-Perdó.

-Que callis.

La Susan es va acostar cap a ell amb els ulls plorosos i un somriure. Va tancar els ulls quan només estaven a dos dits de distància i s'hi va acabar d'acostar, amb una set que portava dotze anys sense ser calmada. I tots dos, incrèduls, van estrènyer l'altre als seus braços, sense poder-se creure que fos veritat, sense deixar de pensar que devien estar somiant. Només es van separar un moment, el just perquè la Susan murmurés:

-Sí.

Es va sentir un crit a la llunyania.

-SÍIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII! ES CASEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEN!

-Amy!- va dir la Susan, vermella, girant-se.

-Deixa'm tranquil·la! Si vosaltres porteu dotze anys esperant aquest moment jo porto des del primer dia que érem a Hogwarts quan vaig veure com us barallàveu!

-Serà possible...- va dir en Remus-. No us preocupeu, jo me l'emporto- va fer agafant-la i tapant-li la boca amb la mà-. Sirius, et recordo que t'estan perseguint. I, Susan, hem fet volar una porta, així que algú es deu preguntar on som. Detalls que volia mencionar.

-Tu sempre tan diligent, Remus.

En Remus va somriure mentre feia un senyal als nois perquè el seguissin.

Al cap d'una estona, es va sentir un crit a la llunyania.

-Joder, Amy, podries fer el favor de parar de mossegar-me?

-ES CASEEEEEEEEN!

Just like the waves down by the shore, we're gonna keep on coming back for more 'cause we don't ever wanna stop...___________________________________________________________________

Aquell indescriptible sentiment quan has acabat la sele i ETS LLIURE!

Sento anar tard, però per raons òbvies, he tingut uns dies bastant ocupats... Intentaré penjar l'últim capítol aquest diumenge per compensar!

Què us semblen el Sirius i la Susan? Jo els trobo ADORAAAAAAAAAAABLES :3 són moníssims, i per si fos poc, al moment que havia de posar cançó he volgut escriure l'últim vici que tinc i m'he adonat que és perfecta per ells ^^ (tot i que he canviat una coseeeta de la lletra :P). I recomano a tothom Please remember me! Us esperàveu que aquests dos haguessin tingut una història? (sí, Roser, sé que tu sí, m'ho vas deixar clar xD).

I ja gairebé arribem al final i gairebé no s'ha arreglat res entre els nostres personatges! Tenim el tema Avalon solucionat i al final hi ha hagut un moment maco, però les respostes de la Julie a l'Àlex mentre ell intenta parlar-hi demostren que això va per llarg... No hem vist la Marta i en Mike, però podem deduir que tampoc estan gaire contents. S'arreglarà alguna cosa, a l'últim?

I apa, ara que és el penúltim capítol, us revelaré un dels dos protagonistes de la següent ff! Podeu continuar fent teories sobre l'altre, que diré quan pengi l'últim :) IIIIIIII... SORPRESA! Aquesta vegada, sereu vosaltres les que triareu el títol de la ff! Quan sapigueu els dos protagonistes sabreu alguna coseta de la trama que ajudarà :P (i sí, això també és una pista).

I la primera protagonista és (tatatatattaaaaaaaaan): la Julie! (sí, ja ho sé, és la més òbvia, però si us dic l'altr@ no té gràcia!).

Apa doncs, suposo que això és tot.

Dedico el capítol a la Judith, la Cassandra Ross, la Roser, la Potter_granger i la Marta! Un petó a totes!

Marta