El Bruixot i l'Olla Saltadora
Hola a tothom!!
Ja em venia molt de gust de penjar el primer capítol d'aquesta minific ;)
Com suposo que n'anireu veien la dinàmica a mesura que els pengi, es tracta que a cada capítol les bessones siguin castigades en una rondalla diferent de les de Beedle el Bard (sé que d'altres traduccions adapten el nom a Bard Gallard, però a mi m'agrada més de l'altra manera xD).
En seran cinc, per tant.
Atès que seran capítols força independents els uns dels altres (encara que hi haurà una història paral·lela que anirà avançant), penjaré els capítols cada primer de mes (ja que també es combinarà amb El Senyor dels Horricreus), però, tal com veieu, són més extensos (espero que no s'us facin llargs!).
Doncs bé, no m'enrotllo més: Aquí teniu la primera rondalla!
Espero que us agradi molt! ;)
Antares
PD: Per cert, sota l'escrit, he aclarit algunes cosetes que he anat marcant amb asteriscs ;)
_____________________________________________________________
Les Tres Bessones i...
El Bruixot i l'Olla Saltadora
Tres corbates, de color blau, escarlata i groc, avançaven pels passadissos de Hogwarts, cordades als tres colls de tres nenes que eren com gotes d'aigua. L'Anna, la Teresa i l'Helena s'havien trobat aquell matí sortint del Gran Menjador i es dirigien a la primera planta, cap a la classe d'Història de la Màgia.
—Oh, no! El professor Binns a primera hora del dematí! —va dir la Teresa bufant—. Avui farem la becaina de nou a deu!
El professor Binns, que ensenyava Història de la Màgia, era l'únic fantasma que treballava a Hogwarts i tenia fama de fer unes classes molt avorrides i monòtones.
—I tant, Teresa, tens tota la raó! —va dir esbufegant una noia de Gryffindor que tombava el passadís darrere seu. Havia corregut una mica per atrapar-les—. Però després, a Encanteris, ens ho passarem millor.
—Sí!
Estaven a punt d'arribar a classe, que un noi però menut, amb l'uniforme de Hufflepuff, les va fer aturar.
—Escolteu... És que l'altre dia estava estudiant a la biblioteca i... em va caure la ploma a terra i...
El noi els va mostrar la seva ploma. Estava despuntada i arrugada.
—Has provat de fer-hi un encanteri reparador? —va fer l'Anna sense fer-hi gaire cas.
El noi, que segurament s'havia llevat tard perquè duia la corbata mal cordada a corre-cuita, les celles despentinades, els cabells embullats i no semblava pas que s'hagués rentat les dents, va negar amb el cap.
—El professor Flitwick diu que no quedaria bé; ja era vella i estava molt rebregada... Que podríeu...? —va dir amb timidesa— Que podríeu deixar-me'n una, si us plau? Us la tornaria després de classe.
El noi, tot i el seu aspecte descurat, els ho havia demanat molt bé, però les bessones no es refiaven que tornés sencera i, a més, els feia molta mandra deixar-n'hi una...
—Perdona, noi —es van excusar—, és que només en tenim una per cap i tenim pressa per anar a classe —van mentir, i van accelerar el pas, deixant-lo enrere.
Ell ja havia vist que en teníem tres al plumífer, però no hi va insistir.
—Bé, no passa res... Ja ho preguntaré a algú altre... —va respondre abatut, mentre elles se n'allunyaven.
Al final del passadís, les tres bessones van veure una dona anciana i grassa amb un vestit de bruixa de color gris, estampat de petites motes negres, i un barret punxegut de conjunt, que fregava el terra i discutia amb un mussol que parlava:
—Ja ho veig —va fer enfadada, quan les va veure passar—. Teniu temps per esperar la vostra amigueta, i feu tard a classe quan molt amablement us demanen una ridícula ploma.
—La Llufa Avorrida! —van exclamar totes tres alhora.
—Ja us ho he dit mil cops!: No sóc pas una llufa!
Les tres bessones es van posar a riure.
—Però bé ho sembla! —van continuar rient, però la bruixa es va posar la mans a la cintura, amb cara de pomes agres—. Però, Bruixa Avorrida, és que només en tenim una cada una.
La Bruixa Avorrida va alçar una cella.
—La vostra mare no en va comprar tres per cada una de vosaltres, per si de cas...? —els va dir en to de reny.
—Però és que aquell noi...—van començar a dir, però en veure la cara de la Bruixa, les tres nenes van callar de sobte.
—Mmm... Doncs ara us enviaré en un conte on aprendreu a ajudar i a respectar els altres!
I dels seus dits d'ungles llargues de bruixa (perquè ella no feia servir cap vareta), en va sortir una llum daurada plena de brillants que les va envoltar i, amb un espetec que va deixar anar fum, van desaparèixer...
L'altra nena va avançar dissimulant i de puntetes... La Bruixa Avorrida es va girar:
—I tu afanya't i no arribis tard a classe! —la va renyar.
***
—On ens deu haver enviat, l'Avorrida?
Havien reaparegut als afores d'un poblet que, en la llunyania, semblava pobre. Davant seu, hi havia una caseta de bruixots que amb prou feines si s'alçava del terra, d'on sortien uns renecs malhumorats...
«Toc, toc, toc», van trucar a la porta. Però ningú no els va obrir.
—Que hi ha algú? —va preguntar l'Helena.
—Ei! Que no ens ha d'obrir ningú?? —va insistir la Teresa al cap d'una estona, trucant un altre cop.
Aleshores, van sentir renegar una veu per enèsima vegada. Un bruixot jove va obrir la porta. No feia gaire bona cara...
—No hi vull ningú, aquí! No ajudaré ningú! —va cridar abans que les bessones es poguéssim presentar—. Ja podeu fotre el camp de casa meva!
La Teresa va arrufar les celles.
—Vaja, creieu que aquesta és manera de tractar les visites, bruixot?
El bruixot va grunyir i, en veure la vareta de la Teresa, que li sobresortia de la butxaca del mono, les va deixar passar.
—Bé, almenys no sou muggles...
Les bessones van entrar a la casa del bruixot. L'Anna va arrugar el front amb desagrad. Estava realment deixada; desendreçada i feia molta fortor... Tanmateix, una marmita petitona que s'aguantava amb un sol peu de llautó, que treia el nas de l'entrada de la cuina, li va cridar l'atenció.
—Per si us interessa —va sospirar la Teresa—, ella es diu Helena, ella és l'Anna i jo em dic Teresa —va fer, assenyalant amb la mà les seves germanes.
—Ah... —va fer únicament l'home.
—Que viviu sol? —va preguntar l'Helena.
—Sí, des que va morir el meu pare.
—Oh! Vaja, em sap greu —va contestar l'Anna. Més que res per educació, car ja havia notat que no estava gens afectat.
—Ja. Doncs aquesta és tota l'herència que m'ha deixat, el molt carallot —i va assenyalar amb l'unglot del seu llarg i ossut índex la marmita que l'Anna s'havia estat mirant feia un moment.
La Teresa va mirar en la direcció que deia i, allí a la cuina, va veure l'Helena que es mirava el rebost esperant trobar res que es pogués cruspir.
—Helena! —va xiuxiuejar la Teresa a la seva germana— No agafis res...
L'Helena es va contenir amb gran esforç, tot i que el que tenia aquell bruixot al rebost no feia gaire bona pinta. Però l'Helena tenia gana de qualsevol cosa, anés on anés i a l'hora que fos... L'Anna va anar cap a la marmita i hi va ficar la mà.
—Ja t'ho pots mirar i remenar, ja, nena: No hi trobaràs ni un sickle! —va grunyir.
I era cert. Dins la marmita només hi havia un paquetet amb un nom (el nom del bruixot). L'Anna va obrir el paquetet, i en va treure una sabatilla flonja i gruixuda, que aniria petita a qualsevol dels vuit peus que hi havia a la casa*. Va buscar-ne la parella, però no la hi va trobar pas. No tenia parella. En comptes d'això, a dins de la sabatilla, l'Anna hi va trobar una nota i la va llegir:
—«Amb l'esperança, fill meu, que no la necessitis mai»...
La nena no va entendre del tot què volia dir la nota, però per les paraules i la lletra li va fer la sensació que el seu pare devia ser un home molt bo.
—La faré servir per llençar-hi la brossa... —va dir el bruixot, menyspreant la marmita del seu pare.
Aleshores van trucar a la porta.
—I ara què deuen voler!?
Des de la sala, l'Anna, la Teresa i l'Helena van sentir com escridassava la camperola que hi havia al portal. Tot seguit, el bruixot la va engegar amb un cop de porta i va tornar a entrar a casa rondinant:
—Maleïts muggles! —s'esgargamellava—. Que no ho veuen que no m'interessen gens els seus maldecaps! I a mi què m'importa si a la néta d'aquesta pagesota li surten berrugues...!? El meu pare només feia que ajudar els muggles del poble! Pobre infeliç...! Aquesta gent només busca aprofitar-se'n! Aprofitar-se de la màgia que no tenen i que tant envegen! Tot això és culpa del tòtil del meu pare! Portar els problemes dels altres a casa meva...! Ha! I de muggles fastigosos! Valga'm Merlí!
I, amb un Lumos a la punta de la vareta per il·luminar un xic la casa, ara que el sol ja queia, va anar cap a la cuina... alguna cosa feia soroll... El que s'hi va trobar el va fer caure de cul a terra... Les tres nenes també van córrer cap allà i ho van poder veure...: L'olla del pare del bruixot es va posar a saltar com una llebre boja sobre el seu únic peu de llautó. Sobre l'enllosat, el peu de llautó feia un gran terrabastall.
Però no només això... A la superfície exterior de la petita marmita, hi van aparèixer unes berrugues grosses com cigrons cuits.
—Ecs! Però què és això!?
La marmita, que tenia un aspecte repugnant i malaltís, continuava saltant sobre l'enllosat sorollosament, i es va posar a perseguir el bruixot per tota la casa. El bruixot en fugia llançant-li tots els sortilegis que se li acudien.
—Evanesco! —cridava el bruixot.
—Immobilus! —deia l'Anna —. Reductio!
—Finite Incantatem! —deia la Teresa, però no hi havia manera; la marmita continuava fent una fressa insuportable.
—Teresa, aquí no s'hi pot estar! —va cridar l'Helena, tapant-se les orelles.
—Té raó! —va dir l'Anna—. Amb aquest soroll, no s'hi pot viure, aquí!
—Marxem, doncs! —va acceptar la Teresa, i les seves germanes la van seguir.
Un cop fora, encara sentien el rebombori de dins la casa.
—Ei, nenes! —va començar a dir la Teresa, quan ja s'havien allunyat força de la casa—. Anem a veure què passa al poble?
—D'acord —i van fer cap al poble.
—Quin home! —va saltar l'Helena, quan el bruixot ja no les podia sentir—. Heu sentit com parlava!?
—I tant! —va respondre la Teresa—. És molt mal educat... Oi, Anna? Anna...?
L'Anna no va respondre. Encara pensava en la nota que havia trobat a la sabatilla que era dins la petita marmita, i mirava de treure'n l'entrellat...
—Anna?
—Ah... sí, sí; i té una casa molt deixada...
Un home vell els va passar pel costat tot trist. Venia de la casa del bruixot.
—Perdoni, senyor... Què té?
L'home va respondre tot moix i decebut:
—Mireu, bufones... He perdut l'ase... o potser me l'han robat... no ho sé... Però sense l'ase no puc dur el gènere a vendre al mercat. I si avui no venc res, a casa no tindrem plat a taula aquest vespre... El bruixot d'aquella casa tenia una olla màgica miraculosa, però el seu fill sembla que no la vulgui fer servir...
Al cap de poc, es van topar amb els sanglots d'una dona...
—Què té, senyora? —va preguntar l'Helena.
—Oh, nenes! —va respondre entre llagrimots—. Tinc una criatura molt malalta a casa, i el bruixot benevolent que vivia aquí als afores tenia una olla de la sort que feia uns beuratges guaridors... però ara el seu fill ja no en fa...
Les bessones es van anar trobant els mals de la gent del poble contínuament. Aquell bruixot malcarat tenia aquella marmita màgica, però no volia ajudar els altres i menyspreava els muggles a tort i a dret.
La Bruixa Avorrida va aterrar amb la seva escombra mediocre, que feia una fumera fosca realment preocupant, i el seu mussol xerraire que l'acompanyava a tot arreu.
—Ei, bessones...
—Hauries de començar a pensar de canviar d'escombra! —van riure.
—Amb una Cometa 140, la cosa ja milloraria! —va saltar la Teresa, que se li va accelerar el diafragma de les rialles.
—No és mala idea, Avorrida... —va murmurar el mussol.
—Tu, calla, mussolot!
La Bruixa Avorrida va agafar el mussol pel bec i el va amenaçar de transformar-lo en una tetera.
—Ja heu conegut el bruixot? —va dir, ignorant els comentaris anteriors de les nenes.
—Sí... —va respondre l'Helena, i se li va acabar el riure de sobte—. És un mal educat, i no té res comestible a la cuina...
La Bruixa Avorrida va fer la seva rialla particular.
—Ja veurem com us en sortiu d'aquesta...! Com aturareu l'Olla?
La Teresa va arrugar l'entrecella davant del to burleta de la bruixa. L'Anna i l'Helena van creuar els braços.
—Ja se'ns acudirà alguna cosa... I no facis trampes, Bruixa Avorrida!
La bruixa va agafar la seva escombra atrotinada i es va enlairar i va deixar-les tossint. El mussol la va seguir aletejant tort, entre estossecs.
Van decidir tornar a la casa. El que s'hi van trobar les va fer obrir tant els ulls com els d'un elf domèstic. El jove bruixot corria amunt i avall amb l'olla saltant darrere seu fent un soroll de mil dimonis amb el peu de llautó sobre l'enllosat. Tanmateix, ara l'olla no només saltava plena de berrugues, sinó que també bramava com un ase, plorava com un nadó malaltís i, de dins, en sortien els crits d'una família famolenca i els esquitxos d'aigua salada que devien ser de llàgrimes...
—És clar! —va concloure l'Anna, amb un cop de puny al palmell de la mà—. Cada cop que el bruixot es nega a ajudar algú, l'olla pateix el seu mal i no para de perseguir-lo vagi on vagi!
—Té sentit! —va dir la Teresa, contenta.
L'Helena es limitava a tapar-se les orelles i a esperar que alguna de les seves germanes se'ls acudís alguna cosa, perquè a ella, tot i que ja s'hi esforçava, no se li acudia res de res.
Les bessones es van mirar el bruixot, que estava tot desesperat, llançant debades tot de sortilegis contra la marmita.
—Bessones, feu que això pari!
—Au vinga, bruixot! Feu el que toca! —cridava la Teresa.
—El que vosaltres vulgueu, però traieu-me-la de sobre!!
—Heu de prometre que ajudareu aquesta pobra gent amb l'olla del vostre pare —li deia l'Anna.
—Sí, tota la gent del poble ha de ser atesa! —va afegir l'Helena.
—Si no, no es desfarà l'encanteri...
La petita marmita continuava botant com una molla, perseguint-lo per la casa i escopint una gasòfia fastigosa...
—D'acord, d'acord...! —somicava—. Ho faré, ho faré...
Les bessones es van mirar satisfetes. Tots quatre van fer cap al poble, amb l'olla saltant esbojarradament als talons del bruixot. Ell anava llançant encanteris guaridors en totes direccions. Les berrugues de la nena de la camperola van desaparèixer; l'ase d'aquell home va aparèixer d'entre la bardissa; el nadó es va curar...
A mesura que les penes dels vilatans s'esvaïen, l'Olla quedava neta i lluent. Aleshores, en un impuls, va escopir la sabatilla. L'Anna la va collir i la va donar al bruixot. El jove va posar la sabatilla al peu de llautó de la marmita. I aquesta va deixar de fer soroll.
Finalment, el bruixot malcarat va prometre ajudar els altres (almenys d'aquesta manera s'evitaria tenir per ombra l'Olla saltadora i el seu terrabastall...).
—Vaja...! —es va lamentar la Bruixa Avorrida—. M'han tornat a guanyar...!
Ben mirat, el conte havia acabat tal com calia, i la Bruixa estava contenta en el fons.
—Bruixa... Ens podries tornar just abans que aquell noi de Hufflepuff entri a classe?
—Eeeh... Sí, és clar —va respondre contenta.
***
—Espera! —van cridar totes tres alhora, i van córrer fins al seu encast.
—Què? —es va tombar.
—Encara necessites una ploma? —va preguntar l'Helena.
—Sí, no he trobat ningú que me'n deixi cap... —va respondre molest.
—Té —van dir totes tres alhora amb un somriure, i li van mostrar tres plomes diferents—, agafa la que vulguis!
—Vaja, gràcies... Però només en necessito una...
Les tres nenes es van sentir orgulloses d'haver-lo pogut ajudar, i corregir la seva actitud d'abans, i van córrer pels passadissos fins a la classe d'Història de la Màgia (gairebé l'única que els tocava fer a les quatre residències juntes), ja arribaven molt tard. És van esmunyir per la porta, que havia quedat entreoberta i van seure als seus respectius pupitres.
El professor Binns estava més pesat que mai, i les seves paraules es feien més feixugues del normal:
—I va ser... aleshores..., el mil... vuit-cents... eeh... seixanta nou..., que la comunitat ma... màgica va passar... voluntàriament... a la clandestinitat...
Les tres bessones van sentir unes veus al seu darrere.
—Arribeu tard, sangs de fang?!
—Multiplicades per tres!
Dos nois d'Slytherin somreien amb malícia.
—Vols callar, Flint! —va fer la Teresa malhumorada.
En Flint feia cara de divertir-se. Doncs sí; quan l'horari deia una classe amb les quatre residències, també incloïa (per molt que fos a desgrat d'alguns) la d'Slytherin...
—Deixa'l estar, Teresa —li va dir l'Helena en veu baixa—: Només vol fer merder...
—Concentreu-vos en la classe —va dir únicament l'Anna, ignorant els comentaris dels nois per tal de no fer més rebombori a la classe Història de la Màgia, que el professor Binns pogués sentir.
—Ui sí; l'Anna l'Estranya* vol que ens concentrem a classe, nois —i es van posar a riure tots en to de burla.
La Parkinson havia canviat la seva cara seriosa de sempre, per una de discretament divertida, i de segur que es moria de ganes d'afegir més llenya al foc, però va preferir mirar-s'ho.
—...i es va aprovar... el que es co...neix amb el nom de... l'Acta Interna...ci...o...nal... de Secretisme... Màgic*.... I, més...tard, es va... —continuava dient el professor Binns, mentre la meitat dels alumnes dormien, i en l'altra meitat s'hi buscava brega...
—Hauríeu de llegir-vos l'Olla Saltadora —va afegir l'Anna, mirant de no posar-se nerviosa—, potser aprendríeu alguna cosa útil, més que no pas molestant a classe...
Les seves germanes li van donar la raó, però els alumnes d'Slytherin es van posar a riure:
—Potser ets tu qui se l'hauria de llegir, estranyota —li van contestar—, «Que els muggles s'espavilin sense nosaltres»* —van citar a duet.
Les tres bessones es van mirar ben sorpreses.
—El conte no diu pas això.
—I tant que ho diu, sangs de fang per triplicat! —els va etzibar en Flint—; a casa meva, que és una Mansió de bruixots com mana Merlí, no com la vostra pila de fusta muggle, hi ha dos exemplars de la gran obra de Les Rondalles del bolet foll, de la senyora Beatix Bloxam*, on hi ha el conte de l'Olla Saltadora.
—I a casa sempre llegim la revista Bruixots en peu de guerra, de l'editor Brutus Malfoy* —va afegir en Rosier.
Quan per fi la classe d'Història de la Màgia es va haver acabat (encara que a l'Anna li hauria agradat prendre més apunts i més seguits), van sortir als passadissos del castell i es dirigien a la Biblioteca, ara que tenien una estona lliure abans de la propera classe, per fer el treball que els havia posat el professor Binns: Un rotlle de pergamí explicant la persecució i crema de bruixes entre els segles quinze i divuit.
—Oh! La Bruixa Avorrida!
L'Helena va decidir, després del conte i del que havien sentit a classe, que valia més no fer-li la broma de sempre, però la Parkinson es va avançar:
—Mireu, nois! —va cridar, en to de burla— la Llufa Avorrida frega el terra com una muggle!
La Bruixa Avorrida, la vigilant dels passadissos i encarregada de manteniment juntament amb l'Argos Filch, no era pas una llufa. Tenia poder màgics, i tant, i venia de famílies de l'Est molt nobles i reconegudes per la comunitat màgica, si més no en temps remots. Tanmateix, era molt vella i tenia els poders una mica rovellats, i sovint els encanteris no li sortien bé. Per aquest motiu, s'havia guanya,t entre els estudiants, el malnom de la Llufa Avorrida.
—I mireu les bessones, sangs de fang! —va fer el trio Slytherin.
—Porc de fangar*!
—Menja-ronya*!
—Llepatifes*! —insultaven.
—Maleducats! —va exclamar la Bruixa Avorrida—. Això si que no ho consento!
Es va posar dreta d'un salt i es va fregar les mans.
—Anireu de pet a un conte que us ensenyarà a ser més respectuosos!
Els tres estudiants d'Slytherin es van posar a flotar d'un pam de terra, els va fer rodar i, tot d'una, es van esfumar del passadís.
Les tres bessones van agrair el càstig.
—Que vols que t'hi ajudem?
—Bé, bessones, veig que aquest cop heu après la lliçó —va fer la Bruixa Avorrida, acceptant de bon grat la seva ajuda—. La rondalla de l'Olla Saltadora no només ens ensenya a ajudar els altres, sinó, sobretot, a atendre'ls sense prejudicis de cap mena.
—I ja has provat això? —va fer elles i li van mostrar un producte de neteja.
—Què? A veure?
Quan la Bruixa Avorrida s'ho va mirar, les tres nenes ja havien desaparegut.
—Què?? El Llevataques Màgic Multiusos de la senyora Skower!!!??? —va exclamar la bruixa— Maleïdes bessones, me l'han tornada a jugar!
I, pels passadissos llargs i amples del castell, es va sentir l'eco de les seves rialles.
__________________________________________________
I ara... els aclariments dels asteriscs ;)
Espero que tot plegat resulti interessant i il·lustratiu ;) A mi em sembla palpitant xD
*Bé (exceptuant altres éssers que hi pugui haver a la casa que, òbviament, no ens importen per res), n'hi havia nou, de peus. Vuit d'humans i... això ja ho veureu més endavant... Al novè peu anirà bé la sabatilla.
Ara seriosament:
*L'Acta Internacional de Secretisme Màgic: Llei que va aprovar la comunitat màgica el 1689 (tot i que altres fonts diuen que es va firmar el 1692). D'entre d'altres requisits, s'hi esmenta:
1- La prohibició de fer màgia davant de muggles (cosa que a l'època de Beedle el Bard no era pas il·lícit).
2- Cada òrgan de govern màgic serà responsable d'amagar, de cuidar i de controlar tots els ents màgics (bèsties, esperits, etc.) que visquin al seu territori. Si algun d'aquests ents causés danys a la comunitat muggle, el govern màgic d'allà esdevindrà subjecte de la disciplina de la Confederació Internacional de Bruixots.
3- Pautes pel que fa a la vestimenta dels bruixots quan es barregin amb muggles: seguint la moda del moment, roba apropiada pel clima, localització geogràfica i ocasió. Davant de muggles, no es pot exhibir cap peça que canviï o s'ajusti tota sola. Res que cridi l'atenció.
D'altres regles que s'inclouen al Codi Internacional del Secret de la Màgia (el qual no estar clar si pertany a l'Acta en qüestió, però és molt probable que sí) comprenen, d'entre d'altres normes:
1- Registre d'animàgics a la Conselleria d'Afers Màgics.
2- Cal llicència per l'aparetatge. I no es pot aparetar en altres països (amb el consentiment dels països en qüestió, es podria emprar un portarreu).
3- Prohibició Internacional del Duel: El 1994 el Regne Unit indueix Transilvània perquè la signi.
4- L'ús d'algun dels tres Maleficis Imperdonables està penat amb la presó d'Azkaban.
I un llaaaaaaaarg etc.
*L'Anna L'Estranya: Bruixa del segle XVIII condemnada a la foguera o a la forca, durant la persecució de bruixots, múltiples cops. Es diu que es va escapolir de totes les penes gràcies a la màgia i que així s'ho passava molt bé.
*«Que els muggles s'espavilin sense nosaltres»: La consigna que van adoptar els mags que s'anaven distanciant dels seus germans muggles a causa de la persecució de bruixots (que es desfermava a Europa, des de la primeria del segle XV).
A partir d'aquests fets, es va aprovar l'Acta Internacional de Secretisme Màgic (1869)*
*Les Rondalles del bolet foll de Beatrix Bloxam: Versió de 'censura' del les rondalles reescrites des del punt de vista de Beatrix Bloxam (1794-1910), escriptora d'un sèrie de llibres infantils. La senyora Bloxam considerava les rondalles originals de Beedle el Bard d' 'interès malsà'; on es parla de temes abruptes com la malaltia, la violència, la mort, etc. de 'caràcter repugnant', així com la participació de 'personatges recargolats'. Aquestes llibres han estat prohibits perquè causen nàusees i vòmits als nens.
Tal com relata la mateixa senyora Bloxam en el seu diari personal, es veu que va quedar traumatitzada amb els contes de Beedle el Bard originals. Va agafar somnambulisme, fins el punt que son pare havia de tancar la portar amb un encanteri.
Pel que sembla, Beatrix Bloxam podria fer referència a Beatrix Potter (1866-1943), autora (real xD, aquesta sí) del Pere Conillet (Peter Rabbit) i d'altres contes infantils. Aquest punt no el tinc confirmat, per això. I desconec el per què de la referència.
*Bruixots en peu de guerra de Brutus Malfoy: Revista antimuggle (dirigida per Brutus Malfoy, pels volts del 1675), que prolongava i alimentava el model que un bruixot que es relacionava amb muggles (els anomenats «amics del muggles») tenia poders màgics equivalents als d'un llufa, és a dir, nuls.
Naturalment, aquesta creença (que els bruixots que tracten amb muggles són més dèbils que els altres) és falsa; i aquest prejudici va acabar arraconat per l'evidència diàfana que alguns dels bruixots més brillants i poderosos del món (com ara l'Albus Dumbledore, per descomptat) eren 'amics de muggles'.
*Porc de fangar/ Menja-ronya/ Llepatifes: Alguns dels molts insults que s'adreçaven als bruixots que mantenien contacte amb muggles o que no pensessin que eren dignes de ser menyspreats per no tenir poders màgics. Es van encunyar el segle XVII, quan qualsevol bruixot que confraternitzés amb muggles era considerat suspecte o, finc i tot, proscrit.
______________________________________________-
Com veieu el començament de la nova minific?
Antares