Hola a tots i a totes!!

Després d'un mes ben bo torno a ser aquí per posar-vos el capítol de la setmana. Si tot va bé la setmana vinent podreu tenir el capítol següent.

Espero que us agradi.

Molt bon cap de setmana!

Aila.

*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*

*** Flaix Back***

• Hem de tornar a la torre, en Potter ho ha preparat tot per mi i no crec que sigui una bona festa d’aniversari si la cumpleanyera no hi és – deia la Cristina divertida mentre en Sirius la duia de la mà cap a les afores del castell.
• Vinga Princeseta de Gel! No vols saber quin és el meu regal? – va replicar el noi somrient, mentre s’aturava al sortir per les grans portes de roure del castell i treia de la seva butxaca un mocador negre.
• Què fas? – va preguntar atordida la Cristina quan en Sirius li va posar el mocador tapant-li els ulls.
• És una sorpresa princesa – li va xiuxiuejar a l’orella i després es va assegurar de que la noia no veia res.
• No m’agraden les sorpreses Black... així que...
• Shh... – la va interrompre agafant-la dels braços i guiant-la cap al Pica-baralla – després d’aquesta t’agradaran.

Van caminar una mica més, el noi es va dur els seus dits a la seva cabellera tirant-la enrere mentre observava l’arbre i la noia cegada.

• Promet-me que no et trauràs el mocador... tornaré de seguida.

La Cristina va sospirar exasperada.

• Realment, odio les sorpreses – va dir a l’aire. Lentament es va dir les seves mans al mocador i se’l va abaixar una mica, per sorpresa seva, va veure al mateix gos negre que havia vist a la seva “primera cita” amb en Black.

L’animal es va acostar a l’arbre esquivant amb gràcia els cops de les branques i va arribar a un punt en que al tocar el tronc el Pica-barrala es va aturar violentament. Després d’això, es va sacsejar amb emoció fent un salt a l’aire, però no van ser les quatre potes negres les que van caure al terra, sinó que van ser dues cames, les d’en Sirius.

La Cristina va sentir com el cor li feia un bot.

• Un animag... – va xiuxiuejar sorpresa, la boca se li va assecar de seguida, però al veure que en Sirius s’acostava a ella es va posar bé el mocador i va esperar a que el noi arribés.
• Ara em seguiràs – li va dir amb to dolç mentre li agafava la mà i la guiava cap a l’interior del gran arbre duent-la per un passadís completament fosc cap a l’interior de la Casa dels Crits de Hogsmeade.

No li va treure el mocador fins que van haver entrat a una habitació del pis superior.

La Cristina va sentir la porta tancar-se darrera seu i no va poder evitar fer-se un petit ensurt, després va sentir les càlides mans d’en Sirius al seu rostre traient-li el mocador.

• Feliç aniversari dolç mal del cap – va somriure en Sirius. Quan la Cristina va poder veure el que l’envoltava va veure un fantàstic espectacle.

En qüestió de segons, unes grans vels negres escampats per tota l’habitació, van deixar caure pètals blancs, les espelmes que eren l’única font de llum de la sala, van canviar el color de la seva flama a un blau enlluernador i d’elles van sortir uns punts brillants que els van envoltar per crear un cel ple d’estrelles. A la Cristina li brillaven els ulls de felicitat i sorpresa, mentre al seu rostre s’hi reflectia una gran pau que en Sirius mai havia vist en ella., però va ser el seu somriure, aquell preciós i peculiar somriure que li va demostrar que tot havia valgut la pena.

• Sirius... això és... preciós – va dir amb un fil de veu mentre observava les constel·lacions que s’anaven dibuixant per tota l’habitació com si estiguessin flotant al mateix cel, una estrella fugaç va passar per la seva esquena fent-li perdre l’equilibri i caient als braços d’en Sirius, que estava fascinat veient cada reacció de la noia.

Els seus rostres es van trobar a escassa distància, els seus alè es van barrejar fent-se un i els seus ulls es van fondre. La Cristina va trencar la distància fregant els llavis provocadors del noi gaudint del seu gust, perquè el noi després, ho convertís en un dolç però profund petó.

En Sirius es sentia extasiat pel sentiment que la castanya havia aconseguit despertar en ell, cada molècula del seu cos saltava de felicitat quan estava al seu costat, mai havia sentit res semblant, havia d’acceptar-ho, havia sigut atrapat i per la persona que menys s’ho hauria imaginat.

Mentre, la Cristina tirava a terra lentament la barrera que havia edificat contra el món, la noia s’estava atrevint a obrir el seu cor i la seva ànima, s’estava atrevint a estimar sense pors i sense reserves.

• Aquest és el meu regal princesa – li va dir somrient senyalant l’habitació – ahir vam acceptar estar junts i les estrelles ens van servir de benedicció i de testimonis, quan et vaig veure tan.... tan feliç al veure la pluja d’estrelles... vaig pensar... intentar fer del que tenim una nit d’estrelles eterna, per així dir-ho... t’estimo, i vull veure’t feliç, tan feliç com ahir, i tan feliç com ho estàs avui – en Sirius li va donar un petó tendre.

La castanya el va observar amb dolçor.

• Gràcies Sirius... gràcies per fer d’aquest el meu millor aniversari... jo... – la Cristina sempre se li havia fet difícil expressar els seus sentiment i aquesta no era l’excepció – jo també t’estimo... i molt.

En Sirius la va mirar satisfet.

Tots dos es van estirar als coixins observant aquells puntets brillants que oferien la seva llum per resguardar aquell preciós moment.

• M’has canviat la vida, ho saps? – li va dir en Sirius a la Cristina.

La noia tenia la mà del noi entre les seves, va girar el cap cap a ell estranyada.

• T’he canviat la vida? En què senyor Sirius Black? – va preguntar somrient.
• No te’n adones? No sóc el mateix des de que has arribat i... m’has posat el món enlaire, el MEU món potes enlaire!

La noia va deixar anar la mà del noi i el va mirar inquisitivament.

• Jo? I tu què? No hi havia moment en que no estigués de mal humor per culpa teva, deixa’m dir-te que tot el tema del xantatge encara no te l’he perdonat...

La noia no va poder acabar la frase ja que es llavis d’en Sirius van caure sobre els seus fent-li un petó.

• Gràcies per girar-me el meu món, i fer fer-me veure que... era una mica egoista i egocèntric... – la noia va riure.
• Si-us-plau carinyo, una mica egoista i egocèntric – va repetir burlona – si juraves que el món girava al voltant del teu melic.
• Molt graciosa...
• Tu també m’has canviat Sirius, però... em fa sentir bé – va confessar tímidament la noia observant una estrella que queia fins als seus peus evaporant-se.

El jove la va mirar satisfet, satisfet de tenir-la a prop, de poder besar-la i de saber que ella corresponia a tot el que sentia, però tenia por, por de saber que era allò tan gran que sentia i que encara no podia desxifrar.

• Ets una bona persona Sirius – va dir la noia mentre el tornava a mirar – realment, ets molt valent – el noi la va mirar estranyada.
• Perquè ho dius?
• No és fàcil enfrontar-te a la teva família... fugir i seguir el que creus i defensar als que estimes, no tothom té la sort de poder fer-ho – la Cristina pensava en el seu pare i en tot el que havia passat sense poder estar amb ella – tu ho has fet... i sé, és més, estic segura de que seràs un gran auror.

En Sirius va respirar profundament, la missió de l’endemà els tenia a tots nerviosos.

• Ho serem – la va corregir agafant altre vegada la seva ma – i aquests imbècils no podran escoltar el nostre nom sense tremolar – va dir somrient. Ella li va tornar el somriure.
• No penso deixar que aquesta gent torni un caos el món màgic, donaré fins l’últim dels meus esforços perquè això no passi – va dir fermament tot i que la seva mirada es va mostrar melancòlica – no podré descansar fins saber que realment estic fent alguna cosa per aturar-los, saps?
• Ho estem fent Cristina – va insistir sense entendre l’actitud de la noia. Seria un any després quan aquelles paraules prendrien sentit al seu cap, mentre observava els ulls de la Cristina banyats en llàgrimes.
• No Sirius... ens falta molt més....
• Jo no deixaré que aquets bojos arruïnin el nostre món – va dir amb decisió el jove.

La Cristina el va observar, fonent-se en aquells profunds mars blaus, el va acaronar amb dolçor la galta.

• Segurament t’hauràs d’enfrontar a la teva família... ho faries? Series capaç d’enviar a algun d’ells a Azcaban? – va preguntar dèbilment.

El noi va empal·lidir, però una brillantor de rotunditat va aparèixer als seus ulls.

• Ho faria. No deixaré que es surtin amb la seva, ni demà ni mai, això ho juro, no mouré ni un dit per ajudar-los.... encara que porti la seva sang...

La Cristina va dipositar un petó als llavis del noi, acaronant la seva galta.

• Sé que no ho faràs.

***FI DEL FLAIX BLACK***

• M’ho vas jurar – va repetir la noia.

La Bellatrix va riure amb sorna.

• Els vostres juraments ridículs es podeu deixar per després parelleta, mou-te Black, o sinó et juro que la teva estimada Gryfindor acabarà en mans realment perilloses, i allà no hi hauran més juraments – va dir traient tot el seu verí.

En Sirius va observar a la Cristina que estava retinguda pel Snape, no podia, no podia veure a aquella noia patint o ni tan sols imaginar-se-ho, no podia perdre-la, el seu cor bategava amb força exigint-li que la protegís.

• Ho faré.
• No! – va cridar la Cristina, però els seus crits van ser apagats per la mà del Slytherin que li tapava la boca. La Bellatrix va somriure macabrament.
• Bona decisió cosinet – però en els seus ulls, més que la brillantor de maldat, van brillar les flames d’un arbust que s’acabava d’encendre màgicament.
• Ni ho somiïs Black, aquest armari d’aquí no surt! – la veu de l’Aila es va escoltar entre la foscor i després va aparèixer la seva figura amb la vareta en alt. La rossa va observar horroritzada a en William colpejat i inconscient al terra.

-----------------------

• Em podeu explicar que dimonis passa... – la noia que avia arribat amb l’armari també havia aparegut des de l’interior del bosc. Al veure l’escena els seus ulls es van obrir bruscament.
• Prou! – va cridar la Mariann a l’arribar al punt on es trobava la Lily, la pèl-roja estava al terra retorçant-se de dolor sota el raig verd de la vareta del fals Severus.
• Petrificus Totalus! – va cridar, i de la seva vareta va sortir un raig blanc brillant però com si estiguessin jugant, el fals Severus amb un simple moviment de vareta i amb l’encanteri – Reflejus – va aconseguir desviar-lo cap a un arbre, el qual, es va tornar completament en na gran estàtua de pedra.
• Això és el millor que saps fer? Què dimonis us estan ensenyant a Hogwarts? Clar que amb tant muggle immund, el nivell d’educació deu ser pèssim – va deixar anar mirant despotament a la Lily qui amb molta dificultat s’havia posat dreta. Els seus ulls estaven irritats per les llàgrimes que li havien caigut durant la tortura.
• La sang de fang és més forta del que sembla – va deixar anar qui minuts abans era la falsa Narcissa i ara era un home prim, amb ulleres marcades, cabell negre amb cabells blancs i la pell pàl·lida i demacrada. Després d’aquests cruciatus hauries d’estar rebolcant-te pel terra i tot i això encara tens força per posar-te dreta nena?- va dir amb to inquisitiu.
• Fes-li una estàtua si et sents tan orgullós de la mugroseta Zabinni – va dir amb fastigueig un home alt, de celles negres molt poblades, mirada dura i diverses cicatrius al rostre.
• Doncs la mugroseta encara es pot posar-se dreta Thomson, despès de tres cruciatus seguits de la mà dels nostre amic Holloock, quan tu, pel teu entrenament en portes dos i ja estàs tirat a terra sense poder moure ni un múscul, grandíssim inútil! – va replicar amb odi clavant els seus ulls verdosos sobre ell amb ira.
• Ja n’hi ha prou de baralles estúpides! – els va tallar ferotge el que abans era en Severus, que ara era un home d’espessa barba castanya, igual que el seu cabell, de macabres ulls grisos i amb el front ple d’arrugues – podeu agafar la mocosa d’una vegada! – els va ordenar senyalant a la Mariann, que immediatament va llançar diversos expelliarmus als homes que els van esquivar sense esforç.
• Ha sigut un bon intent nena – es va burlar el mortífeg de celles poblades – però no n’hi ha prou, oi? – després d’això es va posar una màscara de color metàl·lic, la que identificava als mortífegs. Els altres dos també ho van fer.

La Marian va sentir com un calfred recorria la seva esquena, però això no va impedir que aixequés la seva vareta amb coratge observant a la Lily, que era subjectada pel mortífeg d’ulls grisos.

• Tot anirà bé Lily – li va dir mentre de la seva vareta sortia un raig porpra  - connecto! – la veu de la Mariann va sonar fort – era màgia antiga, veritable màgia, era la primera que s’atrevia a utilitzar-la, ja que per qui no la manegés adequadament podria comportar molts riscos.

Aquell raig va cegar l’ambient per un instant, el dispersar-se, els ulls de la Lily es van obrir alleugerats al veure a un dels mortífegs tirat al terra. De la seva boca sortia fum blanc.

• Ho has aconseguit... Marian! – va dir amb un fil de veu, amb la respiració alterada però feliç.

El mortífeg que retenia a la Lily la va deixar anar tirant-la al terra.

• Això és ridícul! – va exclamar amb ira – locomotor mortis! – va cridar. La Mariann va aconseguir evitar l’encanteri, però no ho va poder fer amb el següent – Desmaius – dit això un raig vermell va xocar contra el pit de la noia fent-la caure com un sac al terra.
• Pactatrueni – la veu de l’Amos Diggory va ressonar en la foscor fent que el segon mortífeg donés una voltereta a l’aire i caigués amb una força impressionant.

Darrera l’Amos van aparèixer tres figures més: la Cloe, la Cassandra i en Finnigan.

• Genial! Més mocosos -  va dir amb to fastiguejat l’home.
• Juguem una mica amb els heroiets, Hoollock – un quart mortífeg va fer entrada a la clariana, la Lily era l’única que sabia que aquell havia arribat utilitzant la forma d’en Richard, l’ex-caçador de Slytherin. L’home tenia una cabellera grisa, els ulls mel i la contextura prima.

La Lily de mentre concentrava els seus ulls maragdes en la seva vareta que estava tirada uns metres més enllà, concentrant-se per invocar-la.

-------------------------------------------

En James i en Frankling encara estaven fora del bosc, intentant combatre als seus atacants, encapçalats per en Lucius, cosa que no els resultava gens fàcil, i molt menys amb en Peter donant cops de vareta a l’aire com si fos de gelatina de la por que tenia.

• Petrificus Totalus! – l’encanteri d’en James va donar just al pis d’un dels encaputxats convertint-lo en pedra.
• Wingardium leviosa! – va cridar en Frankling fent volar a l’encaputxat petrificat pels aires, tirant-lo sobre tres més.
• Pactatrueno! – l’encanteri va donar completament a en Frank que va donar voltes pels aires.
• Peter! Fes alguna cosa maleït sigui! – en James s’escolava al terreny dels encaputxats intentant de totes maneres evitar els rajos de llum, en Lucius el seguia d’aprop tirant-li tots els encanteris que sabia.

En Peter es va afanyar a agafar la seva vareta una mica més fermament i a llançar un encanteri que va tocar a un, el qual va caure al terra tornant-li un encanteri que al final va tocar a en Frankling que donava voltes a l’aire fent-lo xocar contra la paret de la casa dels Crits.

• Franking! – va cridar en James al noi que atordit intentava posar-se dret. Ja no quedaven gaires mortífegs drets, com a molt uns cinc, però tot i així era una batalla molt dura.
• Ara això és entre tu i jo Potter – en Lucius es va aturar davant d’en James, mentre els altres dos encaputxats agafaven a en Frank que lluitava amb totes les seves forces, ja no només amb la seva vareta sinó que llençant cops de puny a tot arreu.

En James es va armar de valor i va alçar la seva vareta.

• Si és això el que vols huronet...

Els ulls grisos del Slytherin van brillar amb malícia mentre alçava la seva vareta i deia – Fogarate!

• Absortus energi – en qüestió de mil·lèsimes de segon de les varetes dels nois van sortir un rajos potents.

Quan la llum es va apagar en James es va trobar amb la meitat del seu cos ple de llagues fetes per cremades, la seva pell vermella cremava sense compassió. En Lucius estava estirat  terra sense forces després de que de la seva boca sortís un dens vapor blanc, era l’encanteri que treia energia.

• Arts antigues, no està... gens malament,,, però... igual de... prohi...bides que les fosques – deia gairebé sense alè però amb la mirada triomfant.
• Tot i que amb millor efecte que les obscures – va dir inflant el pit fent notar que tot i les cremades encara estava dret.

En Frank seguia lluitant per deixar-se anar quan en Peter es va aixecar atordit i ple de pols. Va tremolar de cap a peus quan va sentir un udol que sortia de la part superior de la casa, més concretament de la finestra que s’havia trencat.

• Voleu apostar? – va preguntar amb odi en Lucius posant-se dret amb dificultat amb la vareta en alt, se’l veia molt dèbil però decidit.
• James... – va començar en Peter sense deixar de mirar la finestra.

El noi d’ulleres no li va fer cas, la seva mirada estava posada en en Lucius.

• Quan vulguis fura – li va indicar mentre alçava la seva vareta.
• Indarmus! – va cridar el Slytherin.
• Projectus! – el raig enviat per en Malfoy havia sigut desviat per el d’en James, però sense adonar-se de que l’havia dirigit justament cap a en Frank i que els nois que l’envoltaven havien volat pels aires caient fortament al terra – Franklin! – va cridar – estàs bé?

Però el Hufflepuff no va contestar, estava inconscient, igual que els seus captors.

• Dimonis! – va exclamar en James corrent cap a on estava en Frnak, però el va aturar l’impacte de l’encanteri d’en Lucius que li va tocar l’esquena fent-lo caure amb una força increïble cap al terra, com si una mà invisible l’hagués alçat i després tirat com una pilota.

Tot just en el moment de l’impacte es va tornar a sentir un altre udol ferotge provinent de la Casa dels Crits. A en James poc li va importar el dolor que havia sentit quan la seva cara i el seu pit havien xocat contra el terra, va mirar a en Peter i va cridar:

• Peter! Ves pel passadís mentre puguis... busca a la Lily... si ja estan dins el bosc... busca a en Dumbledore!... Ja! – era difícil donar ordres quan amb prou feines tenia alè.

En Peter va obeïr instantaniament i va entrar a la casa, però no va ser la punta de la seva capa l’última cosa que es va veure d’ell, sinó una diminuta cua de rata.

El noi d’ulls avellanes va observar el seu voltant en busca de la seva vareta, la va veure a escassa distància i va intentar-se posar-se dret, però un peu a la seva esquena el va obligar a enfonsar-se encara més al fang i al terra.

• Ara qui és el guanyador Potter? – la veu dèspota i en aquell instant carregada de satisfacció d’en Lucius Malfoy va penetrar a les orelles d’en James que va sentir com l’ira omplia cada racó del seu cos.

En James amb ràbia va apartar el peu d’en Lucius, però al intentar posar-se dret el noi d’ulls blaus va posar la vareta apuntant directament al cor, fent-lo quedar de genolls.

• Un sol moviment i et... – però en James no va saber mai que li faria en Lucius, ja que en aquell moment un udol especialment fort va ofegar la seva veu, el ros es va donar la volta i sorprès va veure com els vidres de la finestra trencada volaven cap al terra. El que fos que hi havia allà havia descobert la seva sortida.

El Slytherin, juntament amb els pocs que quedaven drets observant l’escena, ja que ell mateix havia ordenat no interrompre, van empal·lidir com un paper, un d’ells, una noia, va cridar de pànic. Al mateix instant les potes acabades en urpes d’un home llop van xocar contra el terra. La bèstia havia saltat des del segon pis, per la finestra trencada. Era una visió capaç de posar els pèls de punta de qualsevol i deixar-lo petrificat. Ni un llop ni un home, una bèstia a mitges però que ni tenia res d’humà, els seus ulls blanquinosos sense ninetes brillaven amb el contacte dels rajos de lluna. Era una imatge molt macabra.

• Correu, correu! – va cridar en Lucius mentre s’endinsava a tota velocitat i la resta d’encaputxats el seguien.

En James va mirar a en Frankling i va veure amb terror que en Remus el mirava amb gust, com si fos el menjar més exquisit del món, i aleshores va prendre una decisió i es va convertir en l’únic animal que era capaç d’aturar-lo en aquell moment, un cérvol amb unes banyes imponents i es va interposar just a temps entre l’animal i el noi.