La Crida d'Avalonmarta_ginny


Capítol 8: Sota terra


Capítol 8: Sota terra

 

La Julie va notar una esgarrifança. D'acord, l'havien trobat.

Però quan va mirar els altres es va adonar que estaven rient i es va girar de cop.

-Charlie!- va dir, sorpresa, en reconèixer el porter de l'equip de Quidditch de l'Ala Nord-. Vols fer el favor de no clavar-me aquests ensurts!?

-Perdona, perdona- va dir, rient també-. Però hauries d'haver vist la cara que has fet. D'acord, ha estat lleig- va dir ràpidament en veure que aixecava la mà.

-Què hi fas, aquí?- va preguntar la Marta, més calmada.

-Us vinc a buscar. M'ha costat trobar-vos, entre tanta gent, no us penseu. Si em seguiu us portaré cap a l'escola.

-Cap a l'escola?- va fer la Mei, estranyada-. Però si tu vas fer els MAG l'any passat! I amb molt bona nota, si no m'equivoco.

-La millor de l'escola- va dir l'Àlex-. No el vaig poder superar ni en Encanteris. Els Ravenclaw feu una mica de fàstic, saps?

En Charlie, amb cara d'estar content, va respondre:

-No m'ho esperava, la veritat. Va ser una sorpresa. Però tornant al nostre tema, no sóc alumne de l'escola, m'han agafat com a professor de Quidditch. Com que sóc fill de muggles, estava en perill, precisament per haver tret les millors notes. De fet, m'han retirat les notes de l'expedient perquè opinen que sent fill de muggles he fet trampes segur. Així que he vingut aquí i tenen la casa dels meus pares protegida.

-Així com si res?- va fer en Mike, sorprès-. Doncs no sé com em posaria jo si m'invalidessin els exàmens més importants de la meva vida.

-Almenys sóc viu- va fer ell, arronsant-se d'espatlles-. Apa, seguiu-me. I no us entretingueu pel camí.

Van pujar les escales i van entrar al museu. Després de recórrer sales i sales i d'arrossegar la Marta mentre cridava que volia veure les escultures del Partenó, van arribar a una habitació petita plena de ventalls japonesos que estava bastant fosca.

-Per aquí!- va dir en Charlie, davant d'una porta on deia NO PASSAR.

Quan la van creuar es van trobar amb una sala en obres, només que no hi havia ningú treballant, i les coses estaven repartides sobre una taula. En general, era tot art oriental.

-Charlie? Què hi fem, aquí?

-Ara ho veureu, tranquils- va respondre, posant-se davant d'una escultura d'un guerrer xinès-. Nin hao, laoshi. Women yao qu xuexiao.

Es van mirar tots entre ells amb els ulls molt oberts mentre l'escultura es posava en moviment.

-Nimen hao. Lai ba.

I es va apartar a un costat per deixar al descobert un túnel a la paret.

-Apa, som-hi.

-Es pot saber què has dit?- va fer en Heath, mentre baixaven per unes escales que semblaven interminables.

-Oh, res, senzillament li he demanat per entrar.

-En xinès- va intervenir la Marta.

-En xinès. Us n'hauré d'ensenyar una mica, les paraules justes perquè pugueu fer entrar els nois quan arribin a l'escola. Els haurem d'anar a buscar en grups petits. Però això ja us ho explicarem quan toqui- va dir, arribant a una porta-. Vinga, que ja hi som. Us presento l'Escola del Fènix.

En Heath va creuar l'últim. Quan els ulls se li van acostumar a la foscor, va descobrir una sala perfectament quadrada, il·luminada per unes quantes espelmes i plena de portes i de persones.

Va poder distingir la professora Cast, la professora Sumner, el professor Sawyer, la professora Wormwood, el professor Woodrive, el professor Llopin i el professor Stonewell, que col·locaven espelmes i més espelmes.

-Hola, nois!- va dir la professora Cast, acostant-se a ells-. Perdoneu, ens heu enganxat enfeinats. És que en tenir l'escola sota terra és molt difícil...

-Però...- va fer la Julie, amb les preguntes amuntegant-se al seu cap-. Heu posat l'escola al mig de Londres? Us trobaran de seguida!

-Serà l'últim lloc que buscaran- va dir el professor Stonewell amb un somriure-. Aquí podem entrar i sortir sense patir, perquè no cridarem l'atenció entre tanta gent. Després, dubto que els cavallers de la mort parlin xinès, i el nostre guardià és molt inflexible.

-Té raó- va dir en Mike-. Si fos un cavaller de la mort, jo no em posaria a buscar a Londres. Aniria a buscar a algun lloc apartat, un lloc per amagar-se. No se m'acudiria que són en un dels llocs més concorreguts del món, em semblaria una bogeria.

-Sabem que ens acabaran trobant- va dir la professora Sumner-. I tenim mètodes d'evacuació pels alumnes. Encara que esperem poder estar tranquils almenys un curs. Després ja veurem.

-Us anava a dir que us acompanyava a les vostres habitacions perquè deixéssiu l'equipatge, però veig que no porteu res.

-Com que no porteu res?- va preguntar la professora Sumner-. Res de res?

-Sí que ho portem- va dir la Julie, amb un somriure-. Aquí mateix.

I va treure una bossa de granadura grisa.

-M'ho va donar l'Hermione, se n'ha fet una d'igual per ella. Aquí t'hi cap tot el que puguis necessitar i, encara que pesa, no tant com pesaria tot el que hi ha.

El professor Llopin la va agafar i la va sospesar.

-L'Hermione és més brillant que tots nosaltres junts- va fer, admirat-. No perdis aquesta bossa, et farà molt de servei.

La Julie va assentir i se la va tornar a guardar.

-Què, doncs, anem?

 

 

 

-Aquest lloc és una passada- va fer la Marta, estirant-se al seu llit-. És molt bona idea. I segur que ens prepararan molt bé.

-Només cal veure aquest calendari d'entrenaments- va dir la Julie, deixant-lo a la tauleta-. Em canso només de pensar-hi. Per què em serviran totes aquestes coses?

-Mal no et faran, amb el que ens ve a sobre. Imagina que ens trobem la Ruella o algun altre cavaller de la mort. Necessitarem pràctica.

La Mei, mentrestant, buscava entre les butxaques de la seva roba.

-Què fas, Mei? Que busques or?

-Doncs sí, la veritat- va dir ràpidament-. Crec que tenia dos galions que els vaig deixar en alguna butxaca d'aquesta jaqueta...

-Busca, busca, doncs. Que dos galions és molt.

Mentre elles parlaven, la Mei va posar la mà dins la butxaca interior. Bingo!

Va mirar de no fer cap soroll que pogués provocar que les altres dues miressin cap a on era ella, però continuaven estirades al llit comentant les sessions d'entrenament.

Ella va donar un cop d'ull al mirallet, encara dins el sobre per si de cas. Aprofitant que no la veien, va obrir un calaix i el va amagar al fons, sota una túnica d'entrenament que els havien donat els professors.

-Apa, fet.

-Ja els has trobat?

-Ahà- va fer, pensativa, estirant-se també. Tant de bo sabés qui li havia enviat...

 

 

 

-Marta- va fer el professor Llopin, després d'un entrenament especialment dur-. Pots venir un moment? Hauríem de parlar amb tu.

Desitjant anar a fer una dutxa i dormir, la Marta va seguir el professor Llopin cap al seu despatx. Allà s'hi esperava la professora Cast.

-Que passa res? Alguna cosa dolenta?

-No et preocupis, que no és res d'això- va dir la professora Cast, somrient per primera vegada i fent que la Marta es tragués un pes de sobre-. És més, em sembla que el que t'hem de dir serà un bon regal d'aniversari. Felicitats, per cert.

-Gràcies- va fer la Marta, impacient.

-Ens han arribat notícies. En uns quants pobles d'una mateixa zona afirmen haver vist algú amb l'aspecte d'en Louis. Farem una batuda per la zona per buscar-lo, i creu-me, si és per allà el trobarem.

La Marta es va haver de repetir les paraules per entendre el que estaven dient. En Louis. En Louis no estava mort. Estava viu. I potser el tindria al seu costat ben aviat.

-És veritat?- va dir, reprimint les ganes de saltar que li havien agafat-. No m'enganyen?

-Per què ho hauríem de fer?

-Això sí, no ho comentis gaire. Se suposa que no et podem dir això perquè encara no tenim res segur, així que no et facis més il·lusions del compte, d'acord?

La Marta va intentar baixar de peus a terra perquè no hi havia res segur, però no podia evitar sentir-se eufòrica.

-Marta, no facis aquesta cara- la va advertir el professor Llopin-. No és segur que sigui ell. Fica-t'ho al cap. I si ho fos, tampoc hi hauria cap garantia de trobar-lo. Només que sàpigues que el continuarem buscant després d'haver-lo donat per perdut. D'acord?

La Marta va assentir. Tenia raó, podia ser que no fos ell. Però almenys tornaven a buscar-lo després d'un parell de setmanes de no fer res. L'havien donat per mort, tots ho havien fet, perquè feia mesos que no se sabia res d'ell. I ara...

-Gràcies- va dir, i va sortir corrents.

-Tu creus que hem fet bé, de dir-li?- va preguntar la Susan.

-Li vam prometre que la mantendríem al corrent de tot i és el que farem. A més, tal com es va prendre que li diguéssim que el donàvem per perdut va demostrar que és prou madura com per adonar-se que no és res segur.

-Sí, sí. Espero que tinguis raó.

 

 

 

La Marta va sortir corrents pels passadissos. No sabia on volia anar, només que volia córrer, i que donaria el que fos per poder sortir a l'aire lliure, però ni tan sols li importava no poder-ho fer i notava com aquella sensació d'ofec i claustrofòbia que tenia des de feia dues setmanes es reduïa i no semblava tan pesada.

Es va parar quan va arribar als sofàs de la saleta d'estar que hi havia perquè compartís tota l'escola. I es va posar a saltar davant de la llar de foc de felicitat. Per fi, per fi alguna mica d'esperança on aferrar-se.

Va aturar-se de cop quan es va adonar que no estava sola i que una figura estava arrepenjada a la paret amb els braços creuats.

-Mike!- va fer, posant-se molt vermella-. Eeeeh... Que fa gaire que ets aquí?

-Suficient- va dir, rient-. Però no cal que et preocupis, que si em pregunten jo no he vist res- va fer acostant-se cap a ella.

La Marta es va deixar caure al sofà, molt avergonyida, i fins llavors no es va adonar que estava esgotada.

-Per molts anys, per cert.

La Marta va somriure.

-Te'n recordes.

-Clar que me'n recordo! Com volies que me n'oblidés?

Perquè no m'has enviat ni una trista carta pel dia del meu aniversari des de fa 4 anys? Perquè no he sabut res de tu durant aquest temps?

-I tu per què estàs tan feliç? És per poder fer màgia lliurement? O algú t'ha fet un regal molt guai?

-Com vols que em facin algun regal, aquí? Fa dies que no en sortim i és normal. La veritat, el meu aniversari és la cosa menys important del món en les circumstàncies que ens trobem.

-Llavors?

D'acord, això era una situació incòmoda. Què en sabia, en Mike, d'en Louis? Se suposava que l'Àlex li devia haver dit alguna cosa... no?

-En Louis. Tenen alguna pista sobre on pot ser.

Va esperar com reaccionava, una pluja de preguntes que no sabia si volia respondre. Però en lloc d'això, en Mike es va asseure al seu costat.

-Vaja, me n'alegro. Deus estar molt contenta.

-No s'ha notat?- va fer, mirant amunt, encara sense creure-s'ho. En Louis podia estar viu.

-Sí, la veritat és que sí. Això sí que és un regal de veritat pel teu aniversari- va fer amb un to estrany.

-El millor regal que m'han fet mai.

-Llavors suposo que ja no cal que et doni el meu.

La Marta es va incorporar de cop marejant-se una mica i el va mirar.

-Un regal? Per mi?

-No et fas major d'edat cada dia- va respondre ell, amb un somriure tímid.

-Però... no és temps per regals, no esperava que ningú... gràcies, gràcies!- va fer, abraçant-lo en un impuls-. Ups, perdona. Estic una mica eufòrica. Ja em calmo.

-Si encara no saps ni què és!- va dir, somrient.

-És igual! Vol dir que has pensat en mi i això és més que suficient!

-Apa doncs, té- li va dir, allargant-li un full de paper-. He aconseguit un permís per sortir avui a donar una volta pel museu. Sé que no és gaire, però és el màxim que he pogut fer.

La Marta es va quedar parada, mirant el paper com si no s'ho cregués.

-Tu saps quant he desitjat anar a veure el museu, aquests dies?

-M'ho suposo. Al final no vas poder veure el Partenó, així que he pensat que...

-És genial. És... perfecte.

-M'alegro que t'hagi agradat- va dir en Mike, més tranquil i una mica vermell-. Suposo que ja has vist que hi ha dos permisos, així que et pots emportar la Julie també.

-Què?- va preguntar la Marta, arrufant les celles-. D'això res. La Julie ja l'ha vist, el museu. I el regal me l'has fet tu. Així que véns amb mi.

-Jo?

-Tens tantes ganes com jo de veure-ho tot, així que demà ens saltem l'entrenament del matí i hi anem.

-Saltar-nos l'entrenament? Vols dir que...

-Vull dir que demà hi anem i punt. Ja ho arreglaré jo perquè ens hi deixin anar. I deixa de fer preguntes!- va dir quan veure que tornava a obrir la boca.

-Està bé, està bé- va dir, somrient altre cop-. Tu manes.

-Així m'agrada. Aix, quina emoció, m'encanta- va dir, mirant els permisos.

-Què, doncs, véns a sopar? Que deus tenir gana...

-Oh, hauria de passar per l'habitació, que amb tot encara no hi he anat. Vés-hi tu, jo arribaré de seguida!- i va començar a córrer cap a l'habitació deixant en Mike enrere, fent que no amb el cap i somrient.

 

Listening to the song we used to sing, do you remember?_____________________________________________

 

I aquí el tenim :) Que estem de celebracióoo, que avui fa 6 anys que vaig començar a escriure ff! ^^ M'encanta aquest dia i sempre m'ha encantat, celebro una cosa que no sabia quantes alegries m'acabaria donant!

Així que ho celebro de la millor manera: amb un capítol! (Que, a més, no us queixareu, és un capítol feliç i deixo el drama de costat, què més voleu?)

Com heu vist la nova escola? A mi la idea m'agrada molt, fa molt pels professors que hi són :) I el lloc on és? I en Charlie? I la Marta i en Mike? I això d'en Louis? Serà veritat o no?

Personalment, tenia moltes ganes de fer sortir la Marta i en Mike altre cop junts :) I en Charlie, que és un personatge que sempre he trobat molt interessant i no l'he fet sortir gaire. I també m'ha agradat molt fer sortir el British, comencem la col·lecció de llocs que vaig visitar aquest estiu :P

Apa doncs, us ho deixo ja a vosaltres ^^ Dedico el capítol a les tres que m'han comentat l'anterior rapidíssim: la Potter_granger, la Roser i la Laia Weasley. Moltes moltes gràcieees!

SABIES QUE en Charlie va estar enamorat de la Desi durant molt de temps? Al principi era com un gosset faldiller i la Desi se n'aprofitava molt perquè n'era conscient. Quan es va adonar de com s'estava portant amb ell, va decidir tallar-ho d'arrel i deixar de parlar amb ella. I quan la Desi va canviar i va voler arreglar les coses, ja va ser tard.

Aniré penjant més sovint aquestes vacances. Estigueu atentes! ^^

Un petó i bon Nadal!

 

Marta