La Crida d'Avalonmarta_ginny


Capítol 15: Louis


Capítol 15: Louis

 

Quan en Louis va tornar, la Marta l'esperava a la porta de la tenda. Es va acostar a ella, que el mirava en silenci, pràcticament sense atrevir-se a moure's.

No va veure que tenia els ulls humits fins que va haver arribat davant seu. Després de l'eufòria inicial, tot s'havia refredat, i segur que les preguntes se li havien acumulat al cap durant l'hora que havia passat anant a buscar les coses. Començat per què li havia passat aquells mesos, on havia estat, per què no havia donat senyals de vida... i segur que també li havia passat pel cap que, potser, no tornaria d'aquella sortida, que no podia ser veritat, que fos viu.

Tantes preguntes que hauria de respondre. Tantes preguntes de les quals ella mereixia una resposta.

Va aixecar la mà per apartar-li els cabells de la cara, però ella es va quedar quieta, amb els braços creuats i la mirada clavada en ell. Es va adonar que tremolava.

-No ets aquí de veritat, oi? Segur que és un altre somni. No pot ser real.

En Louis la va mirar, la va poder mirar per primera vegada després de més de dos anys, i va saber que l'havia trobada a faltar més del que es pensava.

-Jutja-ho per tu mateixa. Jo tinc un bon blau al braç de quan m'has tirat a terra, a mi això em sembla força real.

-Ai, perdona! -va fer ella-. No volia fer-te mal, que vols que hi doni un cop d'ull?

-Ara ets infermera? -va preguntar, aixecant la cella i somrient.

-Bé, la veritat és que algú ho ha de fer, amb la freqüència que ens fem mal, i a mi no em fa res -va dir mirant a terra amb una mica de vergonya.

-Ets una caixa de sorpresa -va respondre ell, amb un somriure ampli.

La Marta va aixecar la vista i es van mirar als ulls un moment. En Louis va sentir de cop la necessitat d'estrènyer-la entre els seus braços, de dir-li que ja no la faria patir més, que el turment ja s'havia acabat.

Però la porta de la tenda es va obrir i la Mei en va sortir.

-Molt bé, molt bé, empalagosos, que sou molt monos i tal, però hauríem d'anar sopant, que no tenim peix fresc cada dia, i menys pescat per la Marta.

-Mira que ets anticlimàtica -li va cridar l'Àlex des de dins.

-Calla, que ningú més s'ha atrevit a sortir a avisar-los! -va dir, entrant i aguantant la porta perquè passessin en Louis i la Marta-. Si volies finura, haver-hi fet anar la Julie.

-En, a mi no m'hi fiquis -va dir la Julie, asseient-se al costat d'en Mike-. No m'hi posaré pel mig, d'això en pots estar segura.

-Bé, Louis -va dir en Heath, exhibint el seu millor somriure de fàbrica-. Si vols la nostra benedicció (que, si tens la intenció de sortir amb la Marta, la necessites), ens hauràs d'explicar on has estat tot aquest temps.

La Marta va obrir la boca per protestar, però en Louis va ser més ràpid.

-Em sembla just -va dir, i es va servir un tros de peix-. Tot va començar en un hospital.

 

 

 

La direcció de l'hospital muggle de Nantes havia estat sota sospita de l'Orde del Fènix, que pensava que estava formada per Cavallers de la Mort. El candidat més obvi per a infiltrar-s'hi era en Louis: era francès, jove, amb facilitat per a les relacions socials i bon actor. I va resultar que era massa bon actor, perquè tot just quan havia descobert que els que controlaven aquell hospital eren homes de l'Innominable i que la seva intenció era fer-lo volar pels aires per tal de construir-hi la nova Conselleria de França, el mateix director el va intentar captar com a futur cavaller de la mort, i en Louis sabia que, si deia que no, el matarien per saber massa coses, així que els va donar una resposta afirmativa.

A partir d'aquell moment, va passar a formar part de l'equip directiu. Des d'allà, es va assabentar dels horrors que vivien alguns dels pacients de l'hospital. El director, Foucauld Leport, era un Cavaller de la Mort sanguinari i despiatat que gaudia del dolor dels muggles, els quals torturava quan es tancaven les portes de l'hospital. De tant en tant, fins i tot, en matava alguns per pura diversió.

I la resta del personal no es quedava gaire lluny. Eren adeptes fidels del director, sanguinaris i violents, l'últim tipus de persona que voldries veure treballant en un hospital.

 

 

 

-Els vaig convèncer perquè m'enviessin de tornada al Regne Unit, on m'havien de fer la marca al braç. Vaig arribar ahir a la nit, tard, i vaig esperar que algú donés senyals de vida. Aquest matí, a les 11, ha aparegut en Yaxley i m'ha citat per demà a la nit. I llavors he sabut que havia arribat el moment de posar-me en contacte amb l'Orde del Fènix i explicar-los el que havia descobert. Però abans he decidit anar a passejar pel bosc per buscar un lloc on amagar-me si les coses anaven malament. I a partir d'aquí, ja sabeu com ha anat.

-Hauríem d'enviar un patronus a l'Orde, doncs -va dir en Mike-. Ho haurien de saber al més aviat possible.

-Abans hauriem d'anar a algun altre lloc. La caseta que em van oferir és aquí al costat, i van rondant per la zona.

-Volíem marxar demà al matí. Ara és tard -hi va intervenir la Julie.

-Doncs demà al matí. Porto quatre mesos fora, no vindrà d'un dia.

En Mike va fer mala cara, però no va dir res.

Van mirar els plats buits, i la Mei va començar a recollir els seus.

-Aixequem la sessió, doncs? Com més aviat anem a dormir, millor, que demà serà un dia llarg.

-Louis, no queden llits per tu -va dir la Julie, mirant per allà.

-Oh, no passa res -es va afanyar a dir ell abans que poguessin buscar una solució-. Puc dormir a terra, ho he fet moltes vegades. Estaré bé.

Van recollir els plats amb silenci, cadascú absort en els seus pensaments. En Louis es va anar a instal·lar a terra, en un costat de la tenda, a tocar de la paret, i els altres es van estirar tots als seus llocs.

En Mike es va esperar un temps prudencial perquè tots estiguessin dormint i va sortir de la tenda de puntetes, esperant no haver despertat ningú. Quan va notar l'aire de la nit, va respirar profundament. Però no es podia entretenir: tenia una feina per fer.

Va alçar la vareta i en va sortir una àguila platejada.

-Vés a buscar en Remus, en Remus Llopin. Digues-li això: en Louis Thibault ha aparegut viu. S'ha estat fent passar per un Cavaller de la Mort a l'hospital de Nantes, i ha descobert que l'equip directiu tortura els pacients. Demà a la nit descobriran que ha fugit i posaran protecció a l'hospital o el tiraran a terra, matant tots els que són dins. En Louis no sap que he enviat aquest missatge. Potser demà en rebreu un de seu.

L'àliga va assentir.

-Vola cap al sud fins que surtis del bosc i evita que et vegin, encara que hagis de fer marrada.

En Mike va observar com s'allunyava, una estrella més al cel fosc. A poc a poc, va tornar a entrar a la tenda i es va estirar al llit.

Un cop allà, va poder deixar de pensar en el patronus. Havia fet el que havia de fer. És clar que venia d'un dia, per algun pacient de l'hospital la diferència d'un dia podia significar la diferència entre la vida a la mort. I això no era una cosa per prendre's a la lleugera. Per no mencionar que l'endemà, sabrien que en Louis havia fugit i, per aquest dia de diferència, podrien tenir temps de fer volar l'hospital pels aires.

Però ara que ja havia enviat l'àliga, ja tenia la ment lliure i, inevitablement, li va anar cap a en Louis i la Marta. Se n'alegrava per tots dos, evidentment; per en Louis, perquè estava viu; i per la Marta, perquè era conscient de com havia patit. Però se suposava que no havien estat junts, almenys pel que li havia dit l'Àlex, i tot havia anat tan ràpid i havia passat en un moment tan equivocat...

Però ja ho sabia, que era el més probable. Va acceptar el risc quan es va allunyar de la Marta perquè pogués fer la seva vida. I sabia que, ara, ella era feliç, per tant...

Va notar un moviment a prop de la porta i es va tensar de cop. Amb tots els sentits alerta, va agafar la vareta i es va quedar amatent.

Es va relaxar quan va veure que era en Louis, que s'havia aixecat del seu sac de dormir i caminava en direcció cap a la seva llitera.

Va passar de llarg d'on era ell sense mirar-lo i es va quedar parat als peus del llit, on hi havia l'escala, i en Mike va entendre on anava. Anava a dormir amb la Marta.

Va empassar saliva quan va notar el nus que tenia al coll. La llitera es va moure una mica pels moviments d'en Louis. És el millor, és el millor per la Marta. Llavors, la llitera es va quedar quieta i es va sentir un murmuri, "exsurdo", i es va fer el silenci.

 

 

 

La Marta havia passat tota la nit regirant-se pel llit. Després del que havia passat aquell dia, el seu cap bullia d'activitat, i li era impossible adormir-se.

No parava de repetir mentalment la imatge d'en Louis sortint d'entre els arbres, cantant la seva cançó. Se'l veia molt més gran. Portava una barba de dos dies, descuit que no li havia vist mai, i la seva mirada s'havia endurit amb el que havia vist. Es va preguntar què havia hagut d'aguantar, a l'hospital. Què li devien haver fet fer, els Cavallers de la Mort. Perquè sí, el coneixia prou bé com per saber que els havia amagat alguna cosa.

Amb els ulls ben oberts, ho havia anat meditant. En un moment havia estat a punt de saltar del llit perquè havia vist algú entrant a la tenda, però després s'havia adonat que era en Mike, que devia venir de fer una visita al senyor Roca.

Tot just quan s'acabava d'endormiscar, va notar que algú li sacsejava el braç i va obrir els ulls de cop, per trobar-se amb els ulls verds d'en Louis, que semblava que brillessin al mig de la foscor. Uns ulls que s'havien endurit però que, d'alguna manera, encara brillaven per ella.

-Bon dia -va dir ell, amb un somriure.

-Vols fer el favor de baixar la veu? Despertaràs tothom!

-Nà, he fet un Exsurdo abans de despertar-te.

-Ah -va dir ella, deixant de murmurar. Però se sentia estranya, parlant tan fort en mig de tant de silenci-. Digues, què volies?

-És que el terra és molt dur, i venia a veure si em podies fer un lloc -va somriure.

La Marta es va plantejar un moment si l'havia de deixar quedar-se. D'una banda, els podien veure, era molt fàcil. Però d'altra banda... l'havia trobat a faltar tant! I sentia que l'únic que volia era arraulir-se al seu costat, abraçar-lo i no deixar-lo marxar mai més.

-Crec que et puc fer un forat -va dir, fent-se cap a un costat.

En Louis es va acomodar i li va passar el braç per les espatlles. La Marta es va quedar quieta, sense saber què fer.

-M'explicaràs què et va passar a l'hospital que fos tan greu com perquè no ho poguessis dir davant de tothom?

En Louis va sospirar.

-Te n'has adonat.

-No cal que m'ho diguis, si no vols -es va afanyar a afegir la Marta-. Però t'anirà bé, compartir-ho. I ja saps que sé escoltar.

-Pensava explicar-t'ho, només que no sabia com -en Louis va fer que no amb el cap-. Em persegueix cada nit quan tanco els ulls. A vegades els malsons em fan parlar, així que m'he acostumat a posar exsurdos al meu voltant mentre dormo.

Sense adonar-se'n, la Marta s'havia acostat a ell i li passava el braç per la cintura per reconfortar-lo. El mirava, esperant que li expliqués.

-Va ser fa dues setmanes. Per això vaig demanar que em portessin al Regne Unit. Se'ls va acdir que m'havien de fer una prova per saber si estava preparat per ser un d'ells. I la prova era matar un pacient.

La Marta va notar una esgarrifança per l'espinada.

-Era un home gran. Tenia els cabells blancs i portava una bata vermella. Era un dels conillets d'índies preferits del director, es veia el dolor reflectit a la seva cara. Vaig pensar que fer-ho no seria tan difícil, perquè en realitat l'estava alliberant d'aquell turment. Però em vaig equivocar.

La Marta el va estrènyer més fort.

-La seva cara em persegueix. El crit ofegat, els ulls esbatanats, tot em diu que no hi tenia dret. Que no puc decidir qui es mereix viure i qui no. Que cap ésser humà no hauria de tenir aquest dret.

-Però no ets tu, qui ho va decidir. Van ser ells. Això no et converteix en un assassí, Louis, i segur que aquell home t'ho va agrair, en certa manera, perquè ara ja pot descansar.

Tots dos es van remoure en sentir la paraula "assassí".

-Però vaig ser qui ho va fer.

-I entenc que sigui un infern. Però ho has de deixar marxar, alleujar la càrrega. Jo sé que no ets una mala persona pel que vas fer. Això no et converteix en un Cavaller de la Mort. I segur que, ara que te n'has pogut escapar, gràcies a tu en viuran molts. Pensa en tots els que salvaràs, no en el que no vas poder ajudar.

En Louis es va fregar els ulls.

-Què? -va preguntar la Marta.

-Això ajuda. Gràcies.

La Marta va somriure una mica, alleujada, i quan en Louis li va posar una mà a la barbeta per fer-li un petó, s'hi va abandonar completament.

Quan es van separar, va tornar a veure aquells ulls que brillaven com maragdes i que pensava que havia perdut per sempre i es va adonar que era molt afortunada.

Va descansar el cap al seu pit i es va esperar a sentir la respiració acompassada que volia dir que s'havia adormit.

Tenia ganes de sortir a fora, necessitava aire. Però sabia que no podia sortir en aquell moment, perquè en Louis es despertaria i no volia que es trobés sol.

El que acabava de sentir es va acomodar al seu cap, a sobre de totes les coses que tenia per pensar del que li havia passat aquell dia. No es podia imaginar el que devia ser veure's obligat a matar algú. Ella, que sempre havia estat inútil al camp de batalla perquè odiava fer mal a ningú.

Es va posar la mà al front i es va adonar que estava molt suada. Aire, li faltava aire. Alguna cosa li deia que en Louis de feia dos anys no hauria matat aquell home, hauria trobat alguna manera d'evitar-ho, tot i que el cap li responia que no se sap mai què farà, una persona, en una situació com aquella.

Però i si en Louis havia canviat massa i ja no el coneixia? Va sentir pànic davant d'aquella idea. I ella, havia canviat massa? En Louis s'adonaria que ja no la preocupaven les mateixes coses que abans? Que era una persona diferent?

Va passar la nit desperta, sense saber que, sota seu, en Mike tampoc no havia tancat els ulls.

 

 

We almost had it all._____________________________________________________________________

 

Val, sí, m'he passat, és com llarguíssim xDD (i m'he hagut de carregar una escena que no m'hi ha capigut i encabiré -no sé com- al pròxim capítol). Però el cas és que l'he escrit gairebé íntegrament a mà a la uni quan m'avorria a classe i no podia controlar les paraules que portava.

I així ha quedat xDDD

Us ha agradat? A mi el nou Louis m'encanta! Foto per vosaltres ^^

Aquesta és la pinta que fa quan arriba. Enamora, no direu que no :3

La veritat és que en Mike és MASSA masoca i fa molta peneta que la Marta no ho vegi, però bueno, en Louis és perfecte, no?

A veure què us sembla i on creieu que anirà a parar, tot això ^^ I com heu vist la història d'en Louis, i què passarà amb en Mike, que ha enviat el patronus a les esquenes dels altres!

SABIES QUE en Mike i en Louis en realitat van néixer el mateix any? Encara que facin cursos diferents, és perquè en Mike va néixer a final d'any (i no tenia els 11 quan va començar el curs). En Louis, en canvi, és de principis d'any. Tot i això, en Louis es veu molt més gran, no?

Dedico el capítol a la Roser, la Marta, la Laia Weasley i la Potter_granger. Un petó!

 

Marta