Cròniques de HogwartsAgatha Black


3: Per madures, nosaltres (Chris)


El sopar és passat per aigua, literalment. Miro el meu plat amb fàstic, no em penso menjar aquestes patates remullades ni que estiguessin a punt de matar als meus pares.

Veig que l’Agatha i l’Erin estan rient, alguna cosa hauran fet, o potser se segueixen rient del que acaba de passar, no ho sé.

La gent que està sopant, de mica en mica va aixecant-se i marxant. Miro a l’Agatha i ella em somriu. Miro a l’Erin i em dirigeix un d’aquells somriures seus tan dolços.

De cop en Billy s’acosta a la nostra taula i diu abatut:

—Anem cap al despatx del director?

L’Agatha i jo ens fem una de les nostres mirades de complicitat, d’aquelles en que sembla que ens llegim el pensament, i li responc a en Billy:

—Tu ves a la teva residència, no has fet res.

—Del director ja ens n’ocupem nosaltres —li diu l’Agatha somrient entremaliadament.

El Gran Saló està quasi buit. Veig sortir a les dues amiguetes de l’ànima, les persones a les que més odio de Hogwarts: la Circe Black i la Natalie Bellamy. Les dues Slytherins més odioses que he vist en la meva curta vida. La següent parella que surt és de Ravenclaw, la Noa, una noia molt simpàtica, encara que pobra li toca compartir habitació amb l’Ethel, i una altra noia. Es diu Mery, potser? No ho sé, sé que l’han triat avui a Ravenclaw, però estava tan pendent de la broma...

Després, sola, surt l’Ethel Earl i, just darrere d’ella, una colla de nois, entre ells hi ha l’Eric Earl, el seu germà. La veritat és que no he parlat massa amb ell, però de ben segur que no s’assembla gens a la seva germana. L’altra colla que surt és d’Slytherins, al que més bé puc reconèixer és en Jack Moore, un noi al que no conec gaire.

Poca estona després queden ben poques persones al Gran Saló, entre elles les meves amigues i jo. Però una veu coneguda em diu tocant-me l’espatlla:

—El primer dia i ja al despatx del dire eh, quina ratxa, germaneta.

—Era el que volíem, es que el trobàvem a faltar —salta l’Agatha, fent-nos riure a tots.

Em giro per mirar al meu germà i veig que no va sol, va amb en David Gallagher. La veritat és que aquest any el veig més canviat, no sé, potser més... atractiu. No dic que abans no ho fos, però jo aquest any li veig més.

—Seria hora que anéssiu cap al càstig —diu l’Erin—. Jo us espero a la sala comuna.

Llavors noto que m’estic posant vermella, tinc molta calor, però es pot saber què nassos m’està passant? Inconscientment em toco el cabell i veig que el tinc d'un color vermell que no li havia vist mai, aquesta és una de les merdes de tenir el poder metamòrfag al cabell. Així que deixo de mirar en David i em començo a mirar a l’Erin, aquella careta d’àngel que té.

—Doncs que us vagi bé —ens diu en David.

—El mateix us dic —diu en Joe dirigint-se a la porta.

Sort, cap de les meves amigues no s’ha adonat de que m’he posat més vermella que un tomàquet.

L’Agatha s’aixeca i jo faig el mateix. Ens acomiadem de l’Erin i comencem a pujar escales. Sento que l’Agatha m’està dient alguna cosa, però no l’estic escoltant, estic pensant en el que ha passat al Gran Saló. El David Gallagher, el millor amic del teu germà, no pot ser Chris, sisplau entra en raó, ha sigut una tonteria.

D’una de les cantonades en surt la Professora Papilio, amb el seu monyo tan ben fet, la veritat es que crec que es deu llevar molt d’hora al matí per poder fer-se’l tan perfecte.
L’Agatha la saluda amb un:

—Bona nit tingui, professora Papilio!

Jo ric i la professora ens contesta:

—Bona nit tinguin. El director les espera al seu despatx.

Seguim pujant, rient pel que acaba de passar i de cop i vola ens trobem davant de la gàrgola a la que li hem de dir la contrasenya per entrar.

—Te verd? —provo amb inseguretat. Sé a que al professor Pendragon li agrada molt el te, va on va sempre en duu alguna bosseta a la butxaca de la túnica, com si no hi hagués tipus de te al món.

La gàrgola s’aparta i ens deixa passar tranquil·lament.

Quan som davant de la porta del despatx l’Agatha hi toca dues vegades amb la mà dreta, i des de dins, sentim una veu que contesta:

—Endavant.

Les dues entrem, esperant la petita xerrada que ens fa el director cada primer dia de curs. Ens asseiem a les dues cadires que hi ha davant de la seva gran taula i esperem a que comenci.

Avui, el director té la barba d'un color rosa. La veritat es que no sé què significa, però sempre es tenyeix la barba de diferents colors, potser depèn del seu estat d'ànim, però aquest color li afavoreix molt. Li veig menys arrugues que les de costum, mira que als 40 i tants i no tenir gaires arrugues... potser es posa crema d'aquella muggle que el meu pare sempre diu que es comprarà i mai no ho fa.

—Doncs ja saben que toca ara, oi? —ens diu mentre fa un gest amb la vareta per apropar-se una tassa amb aigua calenta—. No els hi faré la mateixa xerrada de cada any, crec que han madurat, almenys aquest any han esperat a arribar al Gran Saló i a que acabés la Tria per fer-ne una de les seves, estan madurant. Volen un te? —ens diu canviant de tema.

—Sí, madurant... —dic, pensant que d’aquí res ens veuria fent puènting per les escales o els ponts de Hogwarts.

—Clar professor, era el que volíem demostrar. Volíem demostrar que ja ens estem fent grans i que tenim el cap en altres coses més importants —diu l’Agatha amb cara seriosa.

El director ens mira amb aquella cara amb la que ens mira sempre que ens fa anar al seu despatx, d’aquella manera que sembla que et pugui llegir el pensament, és una mica incòmode però alhora mola, és ben estrany.

La finestra s’obre i n’entra un gran i majestuós fènix de colors freds que es posa damunt d’una fusta que hi ha damunt de la taula i hi tira una carta de color gris i arrugada.

—Doncs crec que ja poden marxar.

L’Agatha i jo ens aixequem ràpidament i ens acomiadem amb un bona nit.
Correm pels passadissos com si no hi hagués un demà i ens dirigim a la cuina, on entrem i els elfs ens reben com a unes reines.

—Què volen senyoretes? —ens demana un elf amb cara de nen petit, ulls grans com unes taronges de color negre i un nas petit comparat amb els demés.

—Quatre... —començo dient jo.

—Millor cinc batuts de bescuit i moltes pastes, com més millor, les que ens càpiguen a les mans -acaba l'Agatha.

Aquell elf petit se'n va corrents i al cap de res torna amb tres elfs més carregats.

—Crec que aquí està tot, senyoretes.

L'Agatha i jo ens distribuïm les coses d'alguna manera i marxem donant les gràcies als elfs.

Intentem passar desapercebudes i resant que no passi ningú que ens faci tornar a deixar tot el que hem agafat. Al cap de ben poc ja estem davant del retrat de la senyora Grassa a punt per dir la contrasenya.

—Merda, quina és? –diu l’Agatha mirant-me.

La senyora Grassa ens mira amb cara de superioritat. No és que li caiguem molt bé, ja que sempre la despertem a les tantes de la nit per entrar quan hem anat a fer una broma.

—Setembre plujós —crida una veu que sembla que estigui corrents, i l’Agatha i jo ens girem, sense saber qui és qui ha dit la contrasenya.

En David s’apropa corrents, amb el seu aspecte de roquer i els seus cabells despentinats.
El retrat de la senyora Grassa s’obre i ens deixa passar, amb cara de decepció i cabreig alhora.

—Us estava esperant! —diu l’Erin traient el cap per la butaca del davant de la llar de foc.

—Sí, jo a tu també t’estava esperant —diu en Joe a en David traient el cap per la del costat de l’Erin.

L’Erin s’aixeca i ve amb nosaltres. Diem bona nit als nois i anem a dalt a preparar la nostra tradicional festa clandestina.

Quan som a l'habitació deixem totes les coses de la cuina a terra i ens mirem.

—Tres... -diu l'Erin.

—Dos... -diu l'Agatha.

—Un... -dic jo.

Les tres ens comencem a menjar totes les pastes com si fes més d'un any que no mengem res. Poca estona després estem totes estirades cada una en un llit, amb la panxa plena i la cara plena de sucre, melmelada, xocolata i tot d'altres coses dolces.
Les cinc ampolles de batut de bescuit encara estan sense obrir, així que cada una de nosaltres n'agafa una i es posa a veure.

—Cada any em fan venir més set aquests dolços. A vosaltres no? —pregunta l'Erin obrint la seva ampolla.

—Per què creus que hem agafat cinc ampolles en comptes de tres? —li respon l'Agatha agafant-ne també una.

Després de beure una mica de batut les tres ens asseiem al llit de l'Agatha, esperant la cosa més divertida que fem durant la festa. L'Agatha treu un paper de color verd i suca la seva ploma d'oca al tinter amb poca delicadesa, tancant una mica els llençols. Ens mira i espera a que diguem alguna cosa.

—Què, quina serà la primera broma pels Slytherins d'aquest any?

 

 

 

 

------------------------

Capítol escrit per hermione potter.