Cròniques de HogwartsAgatha Black


4: Penjant d'un fil (Jack)


Em desperta un cant meravellós, i tot i veure l’habitació de Hogwarts de sempre en obrir els ulls, no puc evitar preguntar-me si encara segueixo dormint. El Mike, el meu company d’habitació, ja està despert i s’està netejant les ulleres rodones gegants assegut damunt del llit. Miro el despertador: dos quarts de nou.

—Més val que vagis ràpid si vols esmorzar bé abans d’anar a classe.

Em sorprèn que estigui tan comunicatiu, normalment no creuem més d’una frase en tot el dia; és molt solitari. Aprofito l’avinentesa per preguntar-li sobre la font d’aquella música que omple l’habitació.

—No només l’habitació, és tota la residència. Són les sirenes, aquest any han decidit fer-nos un concert d’inauguració pel nostre retorn a la sala comuna com sempre, ja que l’últim dia de l’any passat les Grys la van fer saltar pels aires.

Ah, sí, allò. Li agraeixo la informació, em vesteixo ràpidament i baixo les escales corrent amb la intenció d’anar a esmorzar, però el temps que havia guanyat per preparar-me ràpid el perdo contemplant l’espectacle de veure les sirenes cantant. Un dels privilegis que tenim a la sala comuna d’Slytherin és una vista genial de sota el llac. Els de primer estan molt emocionats. Sense adonar-me’n el Layton se m’acosta per darrere i em posa una mà a l’espatlla:

—Què, Jack, amb energia per aguantar l’enorme discurs sobre els GNOM que et faran tots els professors aquest curs?

—Ostres, tu encara ho tens pitjor amb els MAG, no?

El Layton em va ajudar a superar l’assignatura de vol a primer, i som amics des d’aleshores. També amb la resta del seu grup d’amics i alguns de sisè. Parlem uns moment més i surto finalment de la sala comuna i vaig pujant les escales de les masmorres ràpidament per arribar al Gran Saló mentre penso en com m’ho faré el curs vinent, i encara més el següent, sense els companys grans que ja hauran acabat els estudis a Hogwarts. No tindré tant amb qui ser jo mateix. Perquè en Mike va sol a tot arreu i les noies del meu curs... he d’estar pendent tota l’estona de no pifiar-la. La Circe em treu d’aquests pensaments quan em fa un gest amb la mà perquè m’assegui amb elles al Gran Saló.

—Bon dia! Acaben de repartir els horaris, n’he agafat un per tu.

—Moltes gràcie... oh, no, comencem amb pocions. Vaja... –però em fixo que ella i la Natalie m’estan mirant fixament.

—Es pot saber per què has agafat muggleologia d’optativa? Tens deu segons per donar-me un argument acceptable.

Això m’ha agafat desprevingut, però tinc una bona raó, i aquesta vegada s’assembla bastant a la veritat:

—Perquè ja que no he pogut evitar criar-me entre la púrria muggle, els coneixements que tinc signifiquen un excel·lent assegurat, i aquest any amb els GNOM mai no va malament assegurar-se una assignatura –semblen satisfetes, almenys les seves cares, amb els ulls verds i cabells marrons recollits en una cua de la Circe i els ulls blaus i cabells negres de la Natalie, semblen relaxar-se. Intento desviar la conversa-. Vosaltres què heu agafat?

—Jo i la Nina futurologia, i l’Ethel també, en tenim a segona hora —miro a la taula de Ravenclaw, però l’Ethel no hi és, ja deu haver acabat d’esmorzar.

—Parlant de l’Ethel, saps la nova de Ravenclaw? —em diu la Natalie (Nina pels amics)—. La que cantava un munt amb els de primer ahir a la tria. L’Ethel ens ha dit que ve de Beauxbatons, saps què vol dir això? —em quedo igual per uns segons fins que ella exclama—: Segur que coneix la "Charlotte"!

Se’m gela la sang.

—Li he comentat abans i l’he convençuda perquè li pregunti a la nova al respecte, ja que són companyes d’habitació. Per fi sortirem de dubtes de si la teva novia francesa és tant guapa com per a què hagueu aguantat des de primer curs junts.

Estic patint. Cal haver de patir així el primer dia de curs pel matí? No podia quedar-se a Beauxbatons, aquella? L’únic que se m’acudeix dir és:

—A primer només érem amics, tenia onze anys! Va ser més endavant que...

—Amics que s’escriuen cada dia, entre un noi i una noia, com pensaves que acabaria? Ha!

Noto cert ressentiment. És molt, molt lleu, a primera vista impossible de detectar. La Natalie és molt bonica, però sempre s’ha mostrat una mica molesta pel fet que els seus dots de seducció no funcionin amb mi. Somric com puc i la conversa segueix entre elles dues per una altra branca, gairebé no entenc ni què diuen (alguna cosa sobre la mala pècora de l’Agatha Black i companyia; alguna n’hauran feta), estic acabat. El cor em palpita molt ràpid, i estic començant a suar. L’explicació és la següent: la meva novia francesa és la meva mare. No, vull dir... joder, que malament m’explico! Qui m’escriu i a qui escric tant sovint per carta és a la meva mare, però a elles les he fet creure que no m’hi porto gens bé, amb ella –perquè és muggle i d’una altra manera no m’acceptarien al grup. M’ho vaig inventar a primer perquè la perspectiva de passar set cursos a Hogwarts amb males cares no m’agradava; diguem que tot va començar amb una petita mentida per sortir del pas i al llarg dels cursos la bola s’ha anat fent més i més gran. A vegades m’agrada pensar-hi com una representació del meu nom: em dic John, en realitat, però se m’ha quedat el seu diminutiu Jack (que ja m’agrada, però el cas és que no és el real). Doncs jo tinc com aquesta "màscara" que he de portar davant les noies i per tant ara hauria de trobar una manera d’evitar que l’Ethel li pregunti res a la nova. Però com? Com m’ho faré? Estic acabat. Ho he dit, ja? Perquè ho estic.

 

* * *

 

Doncs resulta que no estic acabat del tot! El destí m’ha somrigut, i després d’una primera classe desastrosa en pocions, he entrat a l’aula de muggleologia i m’he trobat ni més ni menys que a la nova en persona. I ningú més. Els dos som els únics alumnes del curs en muggleologia. M’he passat la classe pensant què li diré i quan s’acaba em dono pressa a seguir-la quan surt de l’aula. Li explico la situació. Li demano que si l’Ethel li comenta, respongui que coneix a la Charlotte. Però sembla que no està anant gaire bé...

—És que no vull ficar-me en problemes només començar —em diu, incòmodement—. Per què hauria de mentir per tu? L’Ethel està a la mateixa habitació que jo, i tu... tu... ets d’Slytherin.

—I què? —dic sense entendre-la, i al cap d’uns segons se m’il·lumina la ment al entendre-ho—. Marie, no tots ens avenim a les forces del mal!

Li col·loco una pàgina doblegada a les mans on hi he escrit tota la informació dita sobre la meva "novia" fins al moment.

—Tu només pensa-t’ho, val? Jo et dono el full perquè t’ho aprenguis per si et pregunta algo.

—I m’he de memoritzar això? —pregunta, preocupada—. No sé si...

—És un favor, sisplau! Jo te’n deuré un, és molt habitual de fer! Ho feien a l’Edat mitjana, ho feien a l’Edat moderna i es fa ara a la contemporània! —sembla que m’estic posant nerviós i ja no sé ni què dic—. També pensa que haurem de fer els treballs de muggleologia junts, i estaria bé començar amb bon...

Fa un sospir d’exasperació i dóna mitja volta.

—Marie! Espera! Jo... Marie!

—Maire —em talla.

—Què?

—Em dic Maire, no Marie —em clava la mirada i em quedo en blanc.

Se’n va... Estic atònit. He estat dient tota l’estona malament el seu nom? El que faltava tu, perfecte. Fantàstic. Fenomenal.

 

* * *

 

Ja havent dinat, estic anant cap a classe de transfiguració quan em trobo a les escales giratòries a la Christine Connors de Gryffindor fent... què?! Sembla que porta posada una mena d’arnès a la cintura, de la que en surt una corda elàstica que acaba lligada a la barana.

La Natalie està a crits amb l’Agatha:

—Molt graciosa, la broma del mati! No n’hi havia prou en tornar gelatina el banc de seients d’Slytherin del Gran Saló, que han tardat un quart d’hora a arreglar, ara ens interrompeu el pas fins a la classe?

Però l’Agatha sembla més pendent de l’oferta i la demanda. S’està fent una munió d’estudiants que cada vegada es va acumulant a les escales, i ella crida a la multitud alegrement:

—La nova moda d’aquest any! Escàling, senyores i senyors, com més aviat ho compreu, més aviat en podreu gaudir! Escàling! Tres sikles la baixada! Quatre pels d’Slytherin!

La Chris sembla estar-s’ho passant d’allò més bé mentre es torna a tirar pel forat de l’escala, i veig que la corda s’estira fins que la noia s’atura a un pocs centímetres de xocar amb el terra. Puènting per dins de Hogwarts.

Fins que sento que la Circe exclama:

—Ja n’hi ha prou! Deu punts menys a Gryffindor per a la Connors que destorba el pas. Deu menys a l’Agatha per l’escàndol. Deu menys a l’Erin River per no aturar-ho...

—Eh, eh! —salta la River—. Jo també hi sé jugar, a aquest joc!

I així segueixen un quart d’hora discutint entre totes, tothom rel·laxat perquè és principi de curs i els marcadors no poden baixar a sota zero, però preocupats per si això continua en el futur. Veig a l’Erin River que no s’ha llançat a fer puenting per les escales, almenys encara. Tampoc no la vaig veure sobre la taula el primer dia al sopar quan vam arribar. M’agrada, aquesta noia, però les altres... em semblen una mica massa immadures.

Finalment la professora de transfiguració surt a veure perquè els alumnes fan tard i ja saben tots que han begut oli: la professora Papilio odia la impuntualitat.

 

 

Capítol escrit per: Arwen Black