Cròniques de HogwartsAgatha Black


6: This Charming Man (Erin)


M’encanta com, almenys durant les primeres setmanes de curs, el solet encara em pica a l’esquena i puc sortir vora el llac a fer el milió de coses que durant el curs s’han de fer dins el castell. És el primer cap de setmana a Hogwarts, i ara mateix llegeixo uns apunts d’Història de la Màgia amb el Calamar Gegant que em fa ombreta al meu costat. No que ell sigui un gran fan de l’assignatura, però sempre li ha encantat que li posi música del Michael Bublé amb un mp3 muggle que una amiga de Mrs. River va encantar perquè pogués portar a Hogwarts.

Feia massa que no el veia, al Calamar Gegant. La veritat és que és molt bo amb els alumnes, tot i que de vegades quan s’emociona comença a ruixar aigua pels tentacles... com ha passat fa una estona. Sort que he esquivat una mica el raig i només m’ha donat a la màniga de la túnica, que ara mateix s’està assecant al solet al meu costat. Però, com li he dit al Calamar, la veritat és que fa prou calor com per portar només l’uniforme de màniga llarga.

Sense adonar-me’n, quan la música canvia a Save the last dance for me començo a cantar fluixet, amb la música de fons, i sense deixar de llegir. És per això que m’encanto dins la meva bombolleta fins al nivell que no me n’adono de que hi ha algú darrere meu fins que aquest algú em treu el llibre d’una estrebada i s’asseu al meu costat.

—Joe! —crido, quan veig la corbata vermella, i li trec el llibre de les mans, no sense oblidar-me de fer-li un cop al cap fluixet abans de guardar-me’l a la bossa.

—Ho has tornat a fer, petitona. No sé com t’ho fas, però porto aquí com cinc minuts i ni tu ni el Calamar Gegant us heu adonat que us cridava. Tu saps la quantitat de ties bones que han passat en aquests cinc minuts?

Em poso a riure, ja que sé que no enganyo a ningú fent-me la enfadada.

—Primer de tot, deixa de dir-me "petitona". Sóc baixeta, però mentalment tinc vuitanta anys i ho saps! —deixa anar una riallada, deixant-me clar que no pararà d’anomenar-me així—, i segon... No em crec que en dos mesos d’estiu encara no hagis madurat gens. Vols fer el favor d’aconseguir una nòvia estable i deixar-te de tonteries?

Però, de la mateixa manera que jo no m’ofenc quan ell em diu que sembla que tingui onze anys, ell passa olímpicament dels meus intents perquè aconsegueixi una noia genial que aconsegueixi que centri el cap. I aquesta és la màgia de la nostra relació: el Joe és el meu millor amic, i ho ha sigut des que era a primer curs i la Cris el va amenaçar amb pegar-lo durant tres dies seguits si gosava lligar amb l’Agatha o amb mi. I, tot i que tots dos som molt diferents, d’alguna manera aconseguim aguantar-nos mútuament i fins i tot hem vist que estem molt còmodes xerrant l’un amb l’altre, ja que ens ho podem dir tot sense cap problema.

—És que mira! La Baltimore de quart ha crescut molt. Mira com de bé li ha provat l’estiu!

Però, abans de poder contestar-li que m’és igual com de grans se li hagin posat les tetes a la noia aquesta que no conec de res, un mussol enorme de color marró i gris es precipita sobre nostre, perdent l’equilibri, i en un tres i no res s’estampa contra el cap del Calamar Gegant, rebota i cau de panxa enlaire sobre la gespa. El Calamar, al meu costat, deixa anar un grunyit molest i s’endinsa dins l’aigua.

—Moonriver! Estàs bé? —pregunto, posant dret al pobre mussol, que encara sembla marejat—. Ja trigaves, avui...

Una mica preocupada, i amb l’ajuda del Joe, li trec la carta de la pota. El Moonriver (que sí, es diu així per la cançó) és més vell que tots els nens del meu centre junts. Ja tenia uns quants anys quan Mrs. River el va comprar, i la veritat és que fa uns quants anys que no hauria d’estar pas fent viatges, tot i que Mrs. River el fa servir sempre per enviar-me cartes. Mentre amanyego al mussol i li dono una galeta de la meva bossa (i unes quantes més quan em posa una mirada de cadellet a la qual no em puc resistir), penso per mi mateixa que el primer que faré quan arribi al centre per nadal serà comprar un mussolet nou perquè el Moonriver no hagi de fer viatges tan llargs.

—Pobret... —fa el Joe, al meu costat—, cada dia està més gros, aquest mussol. Potser l’hauríem de portar a la mussolerissa a que es refaci una mica.

—Tens raó! —dic, somrient, i agafant les coses amb rapidesa comencem a tirar cap el castell.

Així que comencem a caminar, jo amb les bosses del Joe i meva i el Joseph carregant a pes de braços el Moonriver. Però no portem ni cinc minuts que una figura alta amb la cabellera marró deixada anar ve cap a nosaltres tan esperitada que gairebé xoca contra nosaltres.

—Hola! Perdó! —diu, nerviosa—. Ho sento, no volia xocar... Eileen, et dius, oi? Perdona...

—Erin —corregeixo, amb un somriure—. Ell es diu Joe. I estigues tranquil·la. Culpa meva, que no miro mai per on vaig! Et dius Maire, oi? Necessites alguna cosa?

—Sabia que era un nom irlandès —diu ella fent un somriure tímid, una mica més tranquil·la—. No, no, no necessito res. Només és que fa una estona que no trobo la biblioteca...

—Uf —li diu el Joe, mirant al seu voltant—, doncs no està a prop. Aviam, primer hauries de tirar per aquest passadís a la dreta i després...

—Joe, per què no l’acompanyes? –—el tallo —. Tranquil, ja m’encarrego jo d’anar a la mussolerissa. És que és un camí una mica enrevessat —li explico a la Maire.

M’haig d’aguantar el riure quan, simultàniament, el Joe posa el seu somriure més encantador i la Maire intenta dissimular la cara d’horror.

—És clar que t’acompanyo —fa ell entregant-me el mussol sense ni tan sols mirar-me, agafant-la de les espatlles i començant a caminar amb ella – No pateixis, que t’aprendràs el camí en un tres i no res. Com és que et deies, maca?

—M-Maire —sento que ella respon, una mica tallada.

I així és com em quedo palplantada enmig del passadís, amb el Moonriver que ja comença a cansar-me els braços i un somriure pícar als llavis. La veritat és que sempre se m’ha donat molt bé llegir la gent. I, si no m’equivoco, fa uns dies que veig a la Maire mirar-se el Joseph amb la carona somrient que he vist en tantes altres noies. I, la veritat... potser ella podria acabar sent la noia que porto tants anys buscant per al Joe.

 

* * *

 

Mentre pujo a la mussolerissa, em vé al cap que l’Agatha i la Cris probablement entraran en una hora al càstig que els hi havia posat la professora Papilio feia uns dies. La veritat és que va castigar-les a elles dues per la costum, més que per cap altra cosa. Al cap i a la fi, jo també hi era, allà!

És per això que mentre pujo les escales penso que, en quant acabi d’escriure la carta, aniré al càstig amb elles i els portaré alguna cosa de menjar. Com tantes altres vegades, segur que els elfs de la cuina em deixen una estoneta algun dels forns per poder fer-hi algun pastisset.

Quan arribo a la mussolerissa, veig que no hi ha ningú. Porto al Moonriver ràpidament fins a una cubeta d’aigua i menjar, i deixo que es refaci. És llavors quan, per fi, obro el sobre amb les cartes dintre. Una d’elles, escrita en paper de Frozen, és naturalment de la Maggie i els altres nens del centre. L’altra té la lletra elegant de Mrs. River i olora al seu perfum. Faig un somriure enorme; la veritat és que rebre aquestes cartes és el moment que més espero cada dia.

Obro amb un somriure la carta dels nens. Estan tots bé, la primera setmana d’escola ha sigut dura però l’han superada sense gaires problemes. La Maggie, al final, ha afegit el dibuix d’un noi de la seva classe que no li cau bé. En el dibuix, el noi té tres verrugues al nas i se li cau el moc. No puc evitar fer una riallada abans de contestar-li a la Maggie que ha de ser més amable amb el seu company si vol que siguin amics.

És llavors quan obro la carta de Mrs. River, i en veure-la gairebé em caic d’esquenes.

Estimada Erin,

Aquí estem tots bé. Els nens ja t’ho hauran dit a la seva carta, però cap d’ells ha tingut gaires problemes per adaptar-se a l’escola; la veritat és que fa anys que això no passava! Tot i això, se’t troba molt a faltar. La Maggie porta des del dilluns preguntant-me que quants dies falten per nadal. Esperem que tot segueixi tan calmat com fins ara!

Què tal els estudis? Espero que vagin tan bé com sempre, però ja saps que no necessites matar-te per treure beques a Hogwarts. Prova de sortir més amb les teves amigues! Tot i que no les conec personalment, la Cris i l’Agatha semblen ben maques, i segur que us ho passeu molt bé!

Bé, i fins aquí les bones notícies. Fa uns dies va passar una cosa que no sabia si explicar-te... Però parlant-ho amb els altres educadors vam pensar que eres prou gran com per decidir tu mateixa. Fa uns dies va venir el teu pare al centre. No et preocupis, va ser en un moment on tots els nens eren a l’escola i ningú va prendre mal. No estava borratxo, tampoc. Però d’alguna manera ha esbrinat on vius ara, i va venir al centre preguntant per tu. Ens va dir que sent molt el que va passar i que vol recuperar el contacte amb tu. Quan li vaig dir que eres a Hogwarts, em va dir que em passaria una carta perquè te l’enviés, i llavors va marxar.

No sé exactament què fer sobre aquest tema, Erin; amb qualsevol altre nen hagués sigut un NO definitiu, però penso que ets prou gran com per saber què vols. Digue’m què vols que faci, i tranquil•la que si no vols saber res d’ell faré tots els possibles perquè no et torni a posar un dit al damunt.

T’estimem, bonica. Molta sort amb tot; esperem tots amb ànsies que arribi el nadal per poder tornar-te a veure.

Elisabeth River

 

Dins el meu cap només hi ha un pensament... NO. No, no, no, no, no, no. Això no pot estar passant!

Sense adonar-me’n, deixo caure la carta al terra.

Fa poc més de cinc anys que no sé res del meu pare. Tot va començar quan jo en tenia vuit, quan la meva mare va morir d’una malaltia màgica. Fins aleshores tot havia anat bé... Però, quan ella va morir, el meu pare es va començar a donar a la beguda. L’home que jo estimava es va transformar de la nit al dia, i res que jo pogués dir o fer el feia sentir millor. Va començar a pegar-me setmana sí setmana no... I jo, com una tonta, vaig aguantar durant dos anys portant el secret.

No va ser fins que tenia deu anys, quan una professora a l’escola em va veure un blau, que no vaig confessar tot el que passava a casa. I va ser llavors quan vaig decidir que no tenia per què estar aguantant allò. Vaig traslladar-me a un centre muggle d’uns pobles mes enllà, i un cop vaig ser allà vaig veure que allò era casa meva de veritat. Mrs River, la meva tutora legal, ha sigut més una mare per mi que no pas la meva família... És per això que, uns mesos després d’entrar al centre, i quan ella em va adoptar legalment, vaig passar oficialment de dir-me Erin Austen a anomenar-me Erin River. I no he tornat a mirar enrere des de llavors.

Fins ara.

Què se suposa que haig de fer, ara? No tinc cap ganes de veure el meu pare, per més sobri que pugui estar. No vull que m’envii cap carta, i per sobre de tot, no vull que s’acosti a més de cent metres del centre, dels meus educadors i dels meus nens. Si els hi fes cap mal, no m’ho perdonaria mai... Però, per l'altra banda, estic sent massa dura? Hauria de donar-li una segona oportunitat? Què hauria fet, la mare? argh... no ho sé.

Quan el Moonriver vé cap a mi i aixeca la pota perquè li lligui la resposta, entenc que s’ha fet tard. Miro el rellotge: porto aquí més de dues hores. El càstig probablement ja s’haurà acabat... Vale, a veure, penso, Erin, organitza’t. Les noies no tenen per què preocupar-se. No els hi diguis res, de moment, i contesta-li a Mrs. River que aquesta nit t’ho penses i...

—Erin? —crida una veu familiar —Eriiiiiiiiin?

—Hey! –—salta la Cris, un cop arriben al meu costat – Ets aquí! Estàs bé? No t’hem vist en tota la tarda, i estàvem una mica preocupades.

—Per què no ens escapem a Hogsmeade una estona? —diu l’Agatha, engrescada—. Podem anar a Ducsdemel i... Erin, segur que estàs bé?

Assenteixo, però probablement la meva cara no enganya a ningú. L’Agatha, probablement perquè ha posat aquesta cara ella mateixa masses vegades, s’atansa cap a mi i em fa una abraçada d’ós.

—Potser també podem quedar-nos aquí i veure Casablanca – diu la Cris, amb un somriure amable i un deix de sospita als ulls.

I és llavors quan sóc jo la que les abraça a totes dues. Perquè no importa quan, ni on, ni per què, elles sempre seran aquí sense demanar explicacions. Elles dues són el meu món; i, amb elles, passi el que passi, sé que sóc més forta.

 

 

 

Escrit per: ginny loovegod