Cròniques de HogwartsAgatha Black


11: Noies, càstigs, noies, quidditch i... he mencionat ja les noies? (Joe)


 

Doncs bé, ara mateix estic assegut en una de les cadires que els tots els caps de residència, excepte la Hook, han fet aparèixer perquè ens puguem asseure els que ens ho estàvem passant genial al bosc.

L’Strike, el cap de Gryffindor, ens mira amb cara de pocs amics, no gaire diferent a la que té normalment, i penso en la nit que ens espera. Segur que quan sortim d'aquí el sol ja ha sortit i em perdré la cita que tenia amb la Claire (sí, ara surto amb una noia que es diu Claire de quart que està com un tren).

—I què fem ara amb tots vostès? —diu la Darling amb un aire trist mentre es mira els altres dos caps de residència.

El professor Franz Fidus, cap de Hufflepuff i professor de Muggleologia, un home calb, baixet i rodanxó amb les galtes vermelles com tomàquets i les dents un pèl grogues i gastades, s’aixeca de la cadira i ens repassa a tots amb la mirada. Té la mala sort d’assemblar-se al Fra Gras, el fantasma de Hufflepuff, i tothom l’anomena «el fantasma vivent» o directament «Franz Gras». Sempre intento que no se m’escapi el riure quan me’l miro.

—Es mereixen tots un bon càstig —diu amb marcat accent alemany—. Jo voto per fer que ajudin als elfs de la cuina durant tres mesos, que s'ho reparteixin com vulguin!

—Faran més nosa que servei, a la cuina… —remuga l’Strike amb aire cansat—. Només ens falta que comencin una batalla de porcellana.

Em giro un moment i veig que en David em fa un senyal com de «tio m'estic clapant». Li dirigeixo un somriure i, mentre els professors segueixen discutint sobre el nostre horrible càstig, em topo amb la cara de la Maire, la noia nova que vaig acompanyar un dia fins a la biblioteca. Fa cara d'espantada, pobra; em sembla que l’han forçada a venir a l’aventura d’aquesta nit.

—Doncs bé, que comencin demà llavors –diu l'Strike al final, traient-se un gran pes de sobre.

Llavors veig la cara d'enrabiada de la meva germana, però com que no he estat escoltant el que deien no sé per què està així.

Penso en que demà... Demà crec que tinc alguna cosa important a fer... I de cop se m'encén la bombeta. Hi ha les proves de quidditch de Gryffindor!

—No! —dic inconscientment, sense adonar-me que m'he aixecat de la cadira d'un bot.

La Darling em dirigeix un somriure, l'Strike una mirada amenaçadora i en Fidus una gran i lletja mirada de desconcert que fa que aquells ulls negres li ressaltin molt.

—No podem començar demà el càstig perquè hi ha les proves de quidditch —explico, amb una veu que sembla la de la Chris quan s'enfada amb mi.

L'Strike em m’adreça una mirada d'aquelles que, la veritat, fan una mica de por, però llavors es mira als altres dos professors i diu:

—Connors, crec que té raó, millor que comencin dilluns, així s'hauran d'espavilar més per fer el tou de deures...

Els altres dos professors assenteixen, i al cap de poc ja ens dirigim tots a la nostra residència.

—Fins demà! Us vindré a veure al camp! —crida en Drake.

—Nosaltres també vindrem! —exclama la Noa, fent que sí amb el cap, mentre que la Maire ens mira amb cara de por (i segur que rencor) a sobre.

Tots tres se’n van cap a la torre de Ravenclaw, i poc després també s’acomiaden en Billy i la Zoe.

—Ha estat genial! —diu la Chris amb els cabells vermells—. Llàstima del càstig…

—Però tu veus com hem acabat, germaneta? —li etzibo amb una mala mirada. Sí, m'ho he passat molt bé, tot sigui dit, però el càstig sobrava.

L'Agatha es gira i em mira amb una cara de desconcert que em fa una mica de por. L'Erin fa el mateix.

—Que no t'has enterat de quin càstig ens han posat? —em diu en David amb cara d'estar flipant.

—Doncs no, tenia el cap... —llavors intento recopilar—. He sentit alguna cosa sobre mussols?

Es posen tots a riure, com si hagués dit una bestiesa.

—No només això! Ens han deixat sense festa de Halloween! —diu el Max.

Llavors faig veure que entenc el que em volen dir i em poso a riure, però la veritat és que no em fa cap gràcia, que després de la festa de Halloween segur que he quedat amb alguna noia.

—I què és el que hem de fer dilluns?

—Netejar tota la mussolerissa, amic meu —diu en David, fent-me uns copets d’ànim a l’espatlla—. Aquesta és la part dolenta del càstig. Em pregunto si l’ha netejada mai ningú, o si estarem traient merdes de mussol de fa tres segles…

Tots posem cara d’angúnia només de pensar-hi. Acabaré fet un fàstic i aniré fent pudor durant dies! Com se m’acostaran les noies, així?

Quan arribem a la sala comuna, la Chris, l'Agatha i l'Erin se'n van al seu dormitori, com també fa en Max, però en David i jo ens quedem a la sala comuna, sense saber què fer i sense poder dormir.

—Demà has quedat amb la Brittany? —em pregunta mentre s'estira en un dels sofàs més còmodes de la sala comuna.

—La Britt què? No, no, he quedat amb la Claire, però tinc una mandra... —dic, estirant-me jo també en un sofà.

En David sembla que s'està a punt d’adormir, però jo ara no puc, demà són les proves de quidditch i haig de fer una bona tria per l'equip de Gryffindor, vull que guanyem la Copa, o almenys que guanyem a les serpotes; amb això ja faré feliç a l'equip, suposo.

Després em poso a pensar en noies, la veritat és que aquest any han pujat noies a quart bastant bones, no tan bones com les que feien setè l'any passat, però puc aguantar.
BUF!

Un cop d'aire em passa pel damunt del cap i em despentina els cabells dels que tanta cura tinc. M'aixeco de cop i veig uns grans ulls blaus mirant-me.

—Perdoni si l'he molestat —em diu l'elf que hi ha a la sala.

—No passa res, ja marxem.

Faig el que puc i agafo en David mig adormit i me l'enduc al dormitori. Un cop allà faig que vagi solet fins al llit i jo m'estiro al meu, amb roba, sense posar-me el pijama.

Ja quasi deuen ser les cinc de la matinada. Podria aixecar-me, posar-me l'equip de quidditch i baixar cap al Gran Saló, però després, què faria?

Decideixo quedar-me al llit i intentar desxifrar per què a tothom li ha semblat tan bona la idea que no ens deixin anar a la festa de Halloween. Deuen tenir alguna cosa en ment per fer, aquell dia?  Segur que l’Agatha, la Chris i l’Erin ja en deuen estar planejant alguna a la seva habitació; ni de conya es queden sense anar a una festa, aquelles… Però pensant en això m'adormo.

—Joe! Joe Connors! Osti tu, quin noi... Connors si no et despertes vaig a buscar la teva germana i les seves amigues, que segur que elles et desperten!

Obro els ulls i veig la cara d'en David just davant de la meva. Ell ja està vestit i sembla fins i tot que s'hagi pentinat.

—Són quasi dos quarts de deu i encara vas així!

M'aixeco i em poso corrents l'equip de quidditch, baixem junts fins al Gran Saló i pel que veig, els que ahir van estar amb nosaltres al bosc estan parlant amb l'Erin.

Agafo una torrada i surto corrents, amb el David al darrere, fins al camp de quidditch, que ja està ple d'espectadors… o, per ser exactes, espectadores.

—Aquest any n'hi ha més, Joe —em diu en David a cau d'orella, i noto que se li escapa el riure.

Jo em despentino els meus meravellosos cabells i tiro un somriure encantador a les grades, em giro i sento aquells famosos i tan coneguts per mi riures nerviosos.

A poc a poc, les grades es van omplint més, i els jugadors comencen a arribar al camp. Alguns amb cara de tenir-li por a l'escombra i d'altres amb una seguretat massa gran. I a la fi veig arribar la Chris i l'Agatha, rient.

—Bé —començo dient perquè la gent m'escolti—, avui triaré els jugadors i els suplents, i dimarts es penjarà la llista que jo entregaré al professor Strike a la sala comuna. Com que a Gryffindor som força donats al accidents, m’agradaria tenir dos porters, sis encistelladors, quatre batedors i dos caçadors. Partiré el camp en dos grups i us aniré mirant.

És el primer any que sóc capità però, pel que sembla, la gent em fa bastant de cas. El que més pena em fa és  haver de dir a les noies que estan bones que no serveixen pel quidditch, és clar que el David creu que només venen a lligar. No entenen que si no sóc jo el que les busca, no cal que es facin i·lusions.

De porters hi ha en David en un grup, que per no prendre's les coses gaire en sèrio ho està fent força bé, i a l'altra banda hi ha en Max, que ho fa realment bé.

D'encistelladors hi ha l'Agatha, que és molt bona, dues noies que ho fan fatal i tres nois que són bons.

De batedors només en necessito un, perquè l’altre seré jo, però clar, ja ho vaig parlar amb en David i millor que sigui un noi (només em falta una noia que estigui més pendent de fer-me ullets que no pas de batejar). El problema és que de quatre que n'hi ha, tres són noies i el noi és molt penós, pobre.

I de caçadors hi ha la meva germana, a qui ja no em cal mirar perquè sé que és bona, i un noi de segon que és un pèl talòs.

Les proves acaben ràpid, però jo em quedo donant voltes pel camp amb l'escombra. Les meves fans necessiten que me'n recordi d'elles, si no, no vindrien a veure'm.

Passo per davant de l'Erin i li dedico un somriure, perquè sé que no li agrada, llavors veig la Noa i a la seva amiga, la Maire, i m'acosto.  La Noa fa broma i es riu de mi, mentre que la Maire només ens mira tímidament sense cap expressió.

Al final decideixo baixar cap al camp, on m'espera en David amb un aire de suficiència.

—Escull a en Max de titular, eh! A mi de suplent em va perfecte, que no m’agrada gaire aguantar crits!

Llavors ric i li dono una palmada a l'esquena i ens dirigim al vestuari perquè òbviament no aniré a la meva cita amb aquestes pintes... Encara que potser li agrada, a la Claire aquest aire d'esportista… Mai se sap; són tan difícils les noies…

 

 

 

Capíto, escrit per: hermione potter