La Cr˛nica dels Tres GermansAgatha Black


34: Mirror, mirror on the wall, who's the fastest of them all?


Era dissabte pel matí, i el James, el Frank i la Geena empastaven mantega als seus croissants de l’esmorzar mentre badallaven gens dissimuladament.

—Quina mandra, ara la formació d’aparetre —va comentar el Frank.

—Encara no ha aparès ningú en el que portem de sessions —va dir el James—. A mi em dóna la sensació que ens estan prenent el pèl. Voleu dir que es fa així com diu el senyor Esmuny?

—No ho sé, noi... —va fer la Geena—. A mi em fa angúnia provar-ho des que em vaig trostrinxar.

—No m’estranya...

—On és l’Alice? —va preguntar el James—. Que no ve a la sessió d’avui?

—Encara deu estar roncant —va sospirar la Geena—. No sembla gaire entusiasmada amb les sessions aquestes, tampoc. Ara li preparo un croissant i que se’l mengi abans de la formació.

—Recordeu que aquesta tarda hem quedat amb el meu pare a Hogsmeade —va dir el James—. Per parlar de què fem amb la relíquia, abans que els Vlads no robin la bona.

—Jo he quedat amb un noia... —va dir el Frank, que no hi havia pensat més, amb la quedada amb el Harry.

—No passa res —el va calmar el James—. Tu fes la teva. Amb qui ha de parlar és amb la Geena; jo i l’Alice, si vol venir, només farem de tapadores perquè sembli que ha quedat amb mi.

La Geena va assentir amb un sospir.

—Que complicat que s’ha posat tot, oi? —va comentar—. Els Vlads s’han fet ja amb totes les còpies del Mirall, és qüestió de temps que lliguin caps, i a més a més tot això de les Relíquies de la Mort... Per no parlar dels infiltrats que tenen al Ministeri, i un altre a Hogwarts que es dedica a emmetzinar tothom...

El James es va fregar la cara amb les mans. Sí, tot plegat havia arribat a un punt una mica delicat. Estaven en un equilibri molt fràgil, un sol pas en fals i les coses es podien posar molt lletges.

Al final l’Alice va arribar poc abans que comencés la sessió de formació del senyor Esmuny amb cara de son i va endrapar el crosant ràpidament.

—Si avui no aconsegueix aparetre algú, deixo aquestes sessions —va informar—. Prou feina que tenim ja, entre els deures, els entrenaments de quidditch... I a sobre lleva’t aviat el dissabte pel matí.

—I això que no vam fer trobada amb l’EM, ahir —va afegir el James—. L’Al m’ha dit que ho passarem als dissabtes, que almenys els diumenges podem descansar tots.

—Val... jo estic amb tu, Alice—va dir el Frank—. Si avui no passa res d’especial a la sessió, que es fotin pel cul el carnet d’aparetre; anem en moto a tot arreu i punt.

Però al final va resultar que es van haver d’empassar les paraules, perquè tant el Frank com l’Alice van acabar aparetent dins del cercle que els havia repartit el senyor Esmuny. L’Anne Boot va ser la primera en aconseguir-ho, i la gent es va animar tant en veure-ho que aviat es van anar sentint uns quants cracs més. Fins i tot el James ho va aconseguir a mitges, tot i que se li van quedar les celles i uns quants cabells enrere.

—Menys mal que m’ho han tornat tot a lloc... —va dir el James quan van sortir, encara paranoic amb les celles, i assegurant-se que seguissin al seu lloc.

—Segur que el proper dia ja ho fas bé —va sospirar la Geena—. Jo és que al tercer pas m’entra el pànic i en realitat no vull aparetre per si de cas.

—Doncs així poca cosa faràs...

Van passar l’estona que els quedava de matí a la biblioteca, fent els deures de Transfiguració que tenien per aquella setmana, i a l’hora de dinar van quedar amb els de l’EM per aquell vespre.

—Digueu-me que avui per fi farem Patronus, siusplau! —va demanar l’Albus—. Portem posposant-ho des que vam tornar de les vacances de Nadal.

—És veritat... —va fer el James—. A mi em sembla bé fer-ho avui, hem avançat força pel que fa a encanteris protectors, contramaleficis i tot això.

Els de cinquè es van mirar entusiasmats, i els de tercer van intercanviar mirades amb cara de no tenir-les totes.

Després de dinar se’n van anar a la Sala Comuna a abrigar-se i van baixar junts cap al vestíbul, on ja hi havia una noieta de cabells foscos esperant el Frank.

—És la tercera vegada que quedes amb la Martha Rivendell —va observar el James—. Esteu sortint?

—Hmm... més o menys —va dir el Frank, fent-li una senyal amb la mà que la noia va respondre amb un somriure.

—I aneu en sèrio?

—Molt; farem una hipoteca compartida.

A l’Alice se li va escapar el riure, però van deixar de preguntar-li res més. Ella, el James i la Geena van esperar que el Frank i la Martha s’avancessin una mica perquè no semblés que els espiaven, i després van sortir també. Ja no feia tant de fred com al gener, i les tempestes de neu ja havien passat, però encara passava una rasca gens menyspreable, així que era una mica difícil reconèixer els companys, que anaven amb les bufandes fins el nas i els barrets de llana fins més avall de les celles.

Per això no van reconèixer el Harry, que els esperava a la porta de Les Tres Escombres. El James ja havia obert la porta que va sentir un "pssst" darrere seu. Un parell d’ulleres entelades pel fred li van tornar la mirada.

—Ai, hola, papa... que no anem al pub?

—A Les Tres Escombres? —va fer el Harry—. No, està tot Hogwarts aquí dins. Au, seguiu-me.

El James, l’Alice i la Geena es van encongir d’espatlles i van seguir el Harry un parell de carrerons enllà, cap a un pub que tenia un porc senglar penjat a l’entrada.

—Aquesta no era la taverna de l’Aberforth?

—Sí —va assentir el Harry mentre aguantava la porta perquè tots tres passessin—. Us podeu creure que l’únic cop que vaig venir quan era a Hogwarts no sabia que era del germà de l’Albus?

El Cap de Senglar no tenia res a veure amb les tres escombres. Era fosc, llòbrec i tot fet de fusta. Hi feia una olor una mica estranya, com d’humitat i falta d’aire i les soles de les sabates se’ls enganxaven una mica al terra a cada passa que feien.

Aviat van estar tots asseguts en una taula de color marró sospitós que ningú no volia tocar gaire, i el Harry els va demanar batuts de bescuit. Els gots que els van portar eren tan bruts que van preferir beure directament de l’ampolla.

—Veig que la taverna conserva el seu encant —va comentar el Harry.

—Aquell no és el Mundugus? —va demanar el James mirant al fons de la barra.

—Sí, és un habitual d’aquí —va dir el Harry abaixant la veu—. L’he portat d’incògnit; està vigilant que no ens espiï ningú.

I aleshores van estar parlant una bona estona. La Geena li va explicar el Harry com havien descobert que la còpia del Mirall Multiplicador que hi havia hagut a Hogwarts era una rèplica, com havien esbrinat que Leonardo da Vinci era el fill de Godric Gryffindor, i que havia amagat la pista per trobar la relíquia en un quadre que era amagat a ca l’Alfred i al qual només ells tenien accés. Finalment va acabar explicant-li que el mirall real era a Dublín, en un museu, enmig de quincalla sense valor.

Mentre la Geena ho anava explicant, el James va veure la cara que anava fent el seu pare i de seguida va veure que la cosa no seria tan fàcil com primer hauria pogut semblar.

—Creus que si demaneu el Mirall al museu us el donarien? —va preguntar el James quan la Geena va haver acabat el relat.

—Ho dubto molt—va dir el Harry—. Per començar no està dins la legislació del Ministeri de Màgia, que només té poder dins del Regne Unit. Els ho hauria d’ordenar el Ministeri de Màgia d’Irlanda, i per demanar això al Ministeri d’Irlanda li hauríem de presentar proves convincents o no ens faran el més mínim cas.

—Però l’única prova que tenim és el quadre de l’Home llop —va dir la Geena—, i si el traiem i es comença a escampar tot això de da Vinci...

—En dos dies ho sabrà tothom, inclosos els Vlads —va acabar per ella el Harry—. I són més forts que nosaltres.

—Aleshores només hi ha una opció —va dir finalment l’Alice.

El Harry va assentir amb un sospir.

—Sí. Ens hem de colar al museu i robar el Mirall.

Tots es van mirar, paint la informació.

—Eh... —va començar a dir la Geena, però van veure que es posava vermella per moments—. No vull semblar desagraïda, ni desconfiada ni res d’això, però...Vull formar part de l’equip.

—Disculpa? —va fer el Harry.

—Quan aneu a robar la relíquia —va especificar ella—. Vull anar-hi jo també. I el Charlie probablement hauria de tenir dret a anar-hi.

—En Charlie, l’amic de l’Albus? —es va estranyar el Harry.

—Sí —va assentir el James—. És un Zürich i és el nostre contacte amb el Clan. La veritat és que si li expliquem segur que voldrà venir.

El Harry s’ho va rumiar alçant les celles.

—Tens ja els disset anys, Geena?

—No, els faig a l’abril... —va respondre ella—. Per què? És un problema?

—Home, jo diria que sí —va tòrcer el Harry—. Em sap greu, però me’n puc endur cap menor d’edat a una missió perillosa... i molt menys il·legal.

—Però no serà una missió oficial, imagino —va tallar-lo el Harry—. No et pots endur aurors a robar res! Vull dir, evidentment algú s’ha de colar i fer-ho, però no el Departament d’Aurors com a Departament! Ha de ser una missió rollo... rollo la missió de l’estiu a Scotland Yard —va acabar el James, recordant com havien anat a la comissaria muggle a robar les proves inculpatòries cap a la seva persona.

—Sí, evidentment que no serà oficial —va estar-hi d’acord el Harry—. M’enduré algun auror perquè són gent amb qui confio... però de fet no estava pensant en el Departament, per fer això. Més aviat pensava en l’ED. El Ron l’Hermione, en Neville, la Luna, el George... i dels aurors, en tot cas, la Lizzbell i el Buddy, que poden entrar d’esquitllades a qualsevol lloc.

—Doncs si és una missió de l’ED, no sé perquè no hi pot anar l’EM, també —va intentar convèncer-lo la Geena.

—Entenc que "EM" vol dir "Exèrcit de la McGonagall"? —va preguntar el Harry amb un somriure.

—Sí, és més o menys el mateix que l’ED—va assentir el James—. Ja te n’havíem parlat algun cop.

—Sí, però en fa anys i no sabia si continuava en peu...

—Ningú no para l’Albus quan té una idea entre cella i cella.

—De totes maneres —el va tallar el Harry—. Em sap greu, però la resposta és no. No m’enduré menors d’edat.

—Doncs venim nosaltres —va dir l’Alice—. El Frank i jo vam fer els disset el gener. I el James també és major d’edat.

—Em sembla molt injust! —es va queixar la Geena—. Què he de fer, quedar-me esperant a veure si torneu o us enxampen?

—No, nois, ho sento però no —va seguir el Harry—. No vindrà ningú de vosaltres. Sé que sou majors d’edat, i heu fet molt bones investigacions, i de veritat que heu estat d’una ajuda enorme, però encara sou adolescents i esteu a l’escola. No teniu els vostres estudis complerts i necessitem gent experimentada. No parlo únicament com a pare preocupat, ara, sinó com el dirigent de l’operació.

—També vas ser el dirigent de l’operació de Nadal —va remugar el James, fastiguejat.

De què servia res? De què servia ser d’ajuda, tenir l’EM, si ni tan sols ser major d’edat li permetia fer alguna cosa de profit? Si no era a les esquenes del seu pare, quan prenia la iniciativa per compte propi... Després se les carregava, és clar, però és que semblava que quan intentaven fer les coses bé, es trobaven totes les portes tancades.

—No som inútils, saps, Harry? —va sentir que deia l’Alice, que semblava també una mica ofesa per aquella manca de confiança—. No sé si la sergent Belacqua et passa informes al respecte, però estem fent la formació d’Aurors. Bé, la Geena, el Frank i jo —va afegir ràpidament quan va veure la cara de pànic que va posar el James—. No és que ens ho prenguem com un joc, ni que vulguem ficar el nas on no ens demanen, ni que siguem inconscients. Ens estem plantejant seriosament ser aurors.

—Ja ho sé —va dir el Harry—. Del vostre curs, sou vosaltres tres i un tal Mike Abbot. N’estic al corrent. I pel que m’ha dit la Belacqua tots us en sortiu força bé. No crec que sigueu inútils. Però tampoc no vulguis jugar amb mi fent-me creure que ser auror és el somni de la vostra vida quan sé perfectament que en realitat el que vol fer el Frank és estudiar Alquímia i que la teva formació és una mica una tapadora perquè la intenció de la McGonagall és que et quedis a Hogwarts de professora.

L’Alice es va posar vermella. Probablement el Harry n’havia parlat amb el Neville, d’allò. I tenia sentit, és clar. No era només el Harry, que no volia que els seus fills fossin aurors. Segur que al Neville tampoc no li faria gaire gràcia.

El Harry se la va mirar.

—Saps que el teu pare va ser auror durant uns anys, després de la Guerra, oi? Abans de ser professor.

—Sí... —va dir l’Alice, per sorpresa del James, que no ho sabia—. Quan vam néixer el Frank i jo, la mare li va demanar que ho deixés.

—I ho va fer, perquè sap el que hi ha. I si jo ja sóc reticent a emportar-vos amb nosaltres a la missió, com et sembla que li semblarà la idea al teu pare?

—No té per què sabe...

—Al teu pare sí que el vull —la va tallar el Harry—. És de les poques persones que disposa de la meva plena confiança. I encara que no vingués, li diria igualment una cosa així. No posaria en perill la vida dels seus fills igual que no posaria en perill la vida dels meus. I el mateix va per tu, Geena.

—Doncs gràcies per la preocupació —va remugar l’Alice, que el fons l’havia tocat una mica que el Harry es preocupés per ells d’aquella manera, però li molestava no poder fer el que volia.

—Aleshores l’EM serà l’equip de back-up —va dir el James de cop i volta després d’uns segons de silenci.

—Què vols dir?

—Que farem el que vam fer per Nadal —va aclarir el James—. Creus que podríeu esperar fins a Setmana Santa, per organitzar tot això, que nosaltres estiguem de vacances?

—Doncs suposo que sí, perquè només falten tres o quatre setmanes, no? —va rumiar el Harry—. Entre preparar l’equip i muntar tot el pla, em sembla que gaire abans no ho podríem fer. Però no m’agrada això que dius que vam fer per Nadal...

—La Geena, el Frank, l’Alice i jo us acompanyarem a Dublín, i ens quedarem on vosaltres ens digueu, si teniu alguna casa franca o el que sigui —va explicar ell—. No anirem a la missió, però podeu estar en contacte amb nosaltres per si... per si necessiteu assistència. Per si hi ha algun problema, com va passar l’altra vegada. Així la Geena, i el Charlie si vol venir, estaran informats del que passa amb la relíquia, i en cas que les coses vagin mal dades, aleshores podem intervenir.

El Harry se’l va mirar sense tenir-les totes.

—Està bé, els majors d’edat —va corregir-se el James—. Si hi ha problemes, la Geena i el Charlie es quedaran a casa, però el Frank, l’Alice i jo podrem ajudar-vos.

Es van quedar tots en silenci, expectants. Allò no sonava tan malament.

—Ho parlaré amb la teva mare, i amb el Neville i la Hannah, i si a tothom li sembla bé, podrem fer això.

—Amb la meva mare també? —va exclamar l’Alice, que ho tornava a veure negre.

—Evidentment. I si vols, Geena, ja que ets a qui li incumbeix això més directament, et puc tenir informada del pla, us enviaré el Buddy o la Lizzbell de tant en tant.

La Geena va assentir.

—Hi ha una altra cosa de la qual hem de parlar —va dir, per això.

—El què?

—Posem que el robatori surt perfecte, que va tot bé i que tenim la relíquia —va dir la Geena—. Què en fem? On l’amaguem?

—Bona, pregunta, encara no havia arribat tant endavant —va dir el Harry amb un somriure una mica desesperat.

—Ho dic perquè a Hogwarts hi ha un infiltrat —va començar a enumerar la Geena contant amb els dits de la mà—, al Ministeri n’hi deu haver més d’un, del Departament de Misteris no ens en refiem, a les nostres habitacions els Vlads ja hi ha entrat, a Gringotts hi van a robar com qui va a súper... Què redimonis en fem?

—I si ho fem rotar? —va proposar l’Alice—. Que no estigui mai gaires dies seguits enlloc. Ho podem anar amagant a cases de la gent de l’ED, a Hogwarts, a la Sala de la Necessitat, a ca l’Alfred... que no pari de rotar, i no sabran on és, els Vlads. I si se n’assabenten, no passarà res perquè abans que no puguin planejar res ja serà en un altre lloc.

—No és mala idea... —va rumiar el Harry, rascant-se el cap—. Però no m’agrada això que vagi passant de mans... com ho fem arribar, cada vegada? Em sembla una mica arriscat. Potser no podrien preparar un robatori en un lloc fixe, però qui sap si ho podrien interceptar en un trajecte de Londres a Hogwarts, per exemple...

—És veriat —va dir el James—. Si existís alguna manera de fer que fos ilocal·litzable...

—És clar! —va exclamar el Harry—. Farem l’encanteri del Guardasecret! Aquesta persona serà l’encarregada de preparar les localitzacions i informar de quan s’han de fer els canvis, i el Mirall estarà protegit tota l’estona, així com la persona que el custodiï en aquell moment!

—Mola! —va exclamar el James—. Qui serà? La Geena?

—Ja en parlarem quan arribi el moment —va dir el Harry, mirant el rellotge—. Ara hauria de marxar, que m’he escapat del departament i no vull que al Ministeri es comencin a fer preguntes... Us aniré informant del que preparem, d’acord? De debò espero que ho estiguem fent prou de pressa i arribem al mirall abans que els Vlads... ara tot dependrà de qui és més ràpid.

 

* * *

 

Aquella mateixa nit, el James, l’Alice i la Geena van informar la resta de l’EM del pla que havien muntat amb el Harry pel que feia a la relíquia. Al Charlie li havia semblat bé, i també aniria amb ells a Dublín a fer de backup de l’ED.

—Doncs vinga! —va exclamar l’Albus entusiasmat amb aquella sessió—. Ja sabeu el que toca avui! Patronus! Magatotis, vosaltres direu!

Així que el James, l’Alice, el Frank i la Geena es van repartir en grups i van intentar ensenyar el conjur als altres.

—És molt més difícil de fer davant de demèntors —va dir el James mentre li corregia l’empunyadura a l’Andrea—, però està bé que pugueu practicar... Uau, molt bé, Rose, mira, ja surt fum platejat! Torna-ho a intentar.

—Alça aquí! —va cridar la Geena—. Mireu l’Albus!

Per frustració de la Rose, l’Albus va ser el primer en fer un Patronus corpori. Una gran au va sortir volant de la seva vareta i va fer una magestuosa volta a la sala.

Era un fènix.

Quan va tornar fins on era ell, el fènix platejar es va esvair. L’Albus estava exultant. Tots s’havien emocionat amb allò, i aviat es van tornar a posar mans a l’obra.

—Lily, que no fas res? —li va preguntar el James, quan va passar pel seu costat.

—Mmm... és que m’he deixat la vareta a l’habitació —va respondre la noia—. La podria anar a buscar però em sembla que trigaré molt... Em sembla que aprendré més si em quedo i miro els altres com ho fan...

—Au, té, fes servir la meva vareta, avui.

La Lily la va agafar, tota contenta, i el James va veure sorprès que aviat va aconseguir conjurar una mica de boira que els va envoltar.

Només mitja hora més tard, ja hi havia alguns Patronus més voltant per la sala, per emoció de tothom. El més gran era el del Charlie, que havia conjurat un enorme ós que caminava compassadament per la sala amb aire tranquil. La Rose també ho havia aconseguit, i el seu castor platejat jugava al voltant de les seves cames. El patronus de l’Andrea havia resultat ser un paó tan presumit com ella, i el del Lorcan un pop que volava per l’aire tal com ho hagués fet un de real per l’aigua.

Dels de tercer, l’única que havia aconseguit un Patronus corpori era l’Sloan, tot i que el seu llop platejat no havia aguantat tanta estona com el dels altres. La Lily, l’Hugo i el Kilian havien aconseguit conjurar fum, però, que ja era tot un què per uns alumnes de tercer.

Tot i així, com havia dit el James, no era tan fàcil quan s’havia de fer davant de demèntors.