El James, el Frank l’Alice i la Geena van sentir com giraven en l’aire durant una estona que es va fer eterna, aferrats a les seves varetes. I, al cap d’uns segons, van xocar contra un terra una mica tou, i tot va parar.

Quan van obrir els ulls, van veure que estaven rodejats.

Tots quatre van alçar les varetes instintivament, però era evident que no els serviria de gaire, perquè estaven rodejats del que semblava ben bé una quarantena de Vlads que també els estaven apuntant. El James va mirar al seu voltant, per mirar de distingir on eren. Semblava un descampat, havien aterrat sobre un terra de sorra i herba. Uns metres enllà, es veia un edifici en obres abandonat, però no gran cosa més.

—Sembla que esperàveu més gent —va comentar el James com qui no volia la cosa, repassant les cares dels Vlads amb la mirada, mirant de veure qui era el qui portava els pantalons ara que el seu líder Nosferatu havia mort.

—Vaja, vaja —va fer una veu femenina, aguda i riallera—. Heu vingut solets, solets. Bé, solets no, que veig que porteu els vostres dos amiguets...

El James de seguida va reconèixer la dona que havia parlat. O noia, més aviat, perquè si hagués estat humana no li hagués posat més de quinze o setze anys. Però qui sabia a quina velocitat envellien els vlads, que eren immortals. Potser l’edat física era més o menys opcional i tot...

—Només vas dir que res d’aurors —li va recordar el James—. No hi ha aurors. El Frank i l’Alice només han vingut a... a ajudar-nos a tornar el meu germà a casa.

El James va veure que la majoria de Vlads es miraven estranyats. Realment no esperaven que vinguessin sols. Però la Vlad (es deia Llacrimosa, si no recordava malament) va restar impassible, amb el seu somriure infantil als llavis, com si trobés tot allò molt divertit. Però no va dir res. Ningú no deia res.

—I doncs? —va fer el James, ja una mica nerviós—. I el meu germà? On és?

—Oh, en un lloc segur —va dir la Llacrimosa—. Ara hi anem. Primer, però, molt em temo que haureu de deixar les vostres varetes a terra.

El James es va mirar els seus amics i ells van assentir amb el cap. No podien fer res més que el que els manaven els Vlads, almenys fins que no tinguessin l’Albus. Així que es van ajupir lentament i van deixar les varetes a terra.

—Ja sabeu què fer —va dir la Llacrimosa.

Quatre Vlads es van avançar de la rotllana i van recollir les varetes dels Magatotis. A continuació els van agafar dels canells i els van immobilitzar.

—Parlem en una estoneta —va dir la Llacrimosa amb ulls riallers, i el James va sentir que algú li apuntalava una vareta a l’esquena i... i tot es va tornar fosc.

* * *

Es va despertar amb el cos entumit, estirat sobre alguna cosa dura. Va obrir els ulls, preguntant-se on era. Semblava una habitació buida, i hi havia una bombeta que penjava del sostre pels filaments elèctrics que es balancejava per sobre d’ell, emetent una llum força tènue. On era?

Abans de seguir investigant, va mirar el rellotge. Les cinc menys vint. Les cinc menys vint? Com que les cinc menys vint? Si havien arribat en el portarreu a les vuit del vespre! Tanta estona, havia estat inconscient? Aleshores... aleshores els aurors els haurien anat a buscar ja, perquè havien d’arribar a les tres de la matinada! Eren ells, qui l’havien deixat en aquella habitació?

Es va incorporar una mica i es va donar la volta. Darrere d’ell hi havia una porta, però en tota l’estança no hi havia cap finestra ni res de res... A la porta, però, semblava haver-hi una finestreta per veure cap a fora. Just quan s’hi acostava, però, va veure que la Llacrimosa s’acostava amb unes quantes figures fosques. Va decidir tornar enrere i asseure’s de nou a terra.

La porta es va obrir uns segons després, i la sala es va tornar gèlida. La llum de sobre seu va pampalluguejar, i després es va apagar.

—Ui —va fer la Llacrimosa, dirigint-se als demèntors que l’acompanyaven—. Serà millor que ens espereu fora.

Quan va tancar la porta, la llum es va tornar a encendre i el James va parar de tremolar. Maleïts demèntors, el feien sentir tan i tan dèbil...

—Ja has despertat —va dir la vlad amb un somriure alegre—. Per fi. Encara no havíem provat mai aquest encanteri amb humans i no sabíem quan trigaríeu a despertar...

—On som? —va preguntar el James.

Allò no tenia cap sentit. On eren els aurors? Havien acudit en la seva ajuda, feia gairebé dues hores, o havia passat alguna cosa i havien perdut el portarreu? Seria possible que haguessin vingut i els Vlads els haguessin apressat? O pitjor...

—Oh, molt a la vora d’on érem abans —va explicar la Llacrimosa.

El James no va dir res, va esperar que la Llacrimosa fes referència als aurors, per saber si havien vingut, però li feia l’efecte que de moment els vlads no havien tingut cap sorpresa.

L’única conclusió a la que podia arribar, era que no havien anat a buscar-los. Per què? Era el seu pare! No estaria tan enfadat que havia decidit...? No, per Merlí, és clar que l’hauria anat a rescatar! Tenien l’Albus, la Geena, els Longbottom. On recoi era l’equip de rescat? On eren els seus amics? On era l’Albus?

—On és el meu germà? —va demanar el James, que va decidir començar per allà.

—A la vora. En una altra cel·la —va explicar la Llacrimosa, que es va posar a fer cercles al seu voltant, levitant a cinc centímetres de terra. —No pensaries que us el tornaríem sense més i més.

—I per què no em dius el que vols i deixes de marejar-me? —va deixar anar el James, que s’estava espantant i enfadant en igual mesura.

—Sí que vas per feina... —va riure la vlad—. Està bé. Veuràs, quan jo i alguns companys més vam anar a Hogwarts fa uns mesos, vam entrar a la sala, la que hi ha travessant la trapa del corredor del tercer pis. Com ja deus saber, allà hi hauria d’haver un mirall. No un mirall qualsevol, és clar, em refereixo a EL Mirall.

—Sí —va assentir el James—. Però és una còpia.

—Bingo! —va exclamar ella, entusiasmada—. És una còpia. Però no hauria de ser una còpia! Després de repassar totes les pistes una i altra vegada... no hauria de ser una còpia. Així que l’únic que se m’acudeix és que algú hi entrés i el canviés de lloc.

—Sí, a nosaltres també ens ho sembla —va intentar despistar-la el James.

Aleshores la Llacrimosa va deixar de somriure, es va moure a una velocitat vertiginosa i en una fracció de segon havia agafat el James pels cabells i els estirava cap enrere amb força.

—Intentes prendre’m el pèl, noiet?

—Jo? —va fer el James, que tenia ganes de tocar-li els nassos—. Ets tu qui me’ls està a punt d’arrencar!

La brometa li va sortir cara. La Llacrimosa li va plantar una bufetada a la galta amb la força de mil homes, que el va enviar de cop a la paret contrària i va caure de genolls.

—No et facis el gracioset amb mi, James. On és el Mirall?

—No ho sé.

La Llacrimosa va fer un sospir. No pas un sospir exasperat, només un sospir infantiloide, com de nerviosisme.

—Ho tornarem a intentar, James. Va, a veure si col·labores. On és el Mirall?

—No estic jugant amb tu —va respondre el James, que se’n feia creus del mal que li arribava a fer la galta, i no es volia imaginar la marca que li deixaria allò—. Nosaltres no vam treure el mirall d’allà. Sabem el mateix que vosaltres, que el que hi ha allà és una còpia. Algú el va deure trobar abans i se’l va endur. Però t’asseguro que no vam ser nosaltres.

—Mare meva, que negre que ho té el teu germà, en aquests moments —va dir la vlad—. Bé, no només ell, com pots entendre. Estic força sobtada, la veritat. Pensaves venir aquí amb els teus amiguets i que us deixéssim marxar a tots sense res a canvi?

—No hem vingut amb les mans buides —va sospirar el James, asseient-se a terra, i es va ficar la mà a la butxaca—. Sabem que aneu darrere les Relíquies de la Mort. Per això us vau emportar la Capa d’Invisibilitat, oi? Tinc una altra relíquia. Te la puc donar si m’assegures que tots tornarem sans i estalvis a casa.

La Llacrimosa va obrir molt els ulls i va posar una cara estranya. Semblava que allò no s’ho havia esperat. Havia intentat aconseguir la localització d’una relíquia i de cop i volta es trobava amb l’oferiment d’una altra en mà.

—Farem una cosa —va dir—. Primer me la dones, jo m’asseguro que és autèntica i que no m’estàs prenent el pèl, i després veurem si us deixo marxar o no.

El James va fer un sospir i li va entregar la rèplica de l’anell a la vlad. Ella el va agafar amb les seves mans fredes i pètries delicadament, com si es tractés de l’objecte més fràgil del món.

—És la pedra? —va preguntar, meravellada—. És la Pedra de la Resurrecció?

—Sí —va assentir el James—. Però molt el temo que si la proves no funcionarà. Com pots veure, està trencada, la van destruir fa anys. Però pel que sembla el que busqueu no són pas les propietats individuals de les relíquies, oi? Voleu fer-vos amb les tres. Voleu tenir-les. La pedra ja no té el poder de reviure els morts, però segueix formant part del triplet de relíquies.

—Una pena —va sospirar la Llacrimosa—. Però què hi farem, oi?

—Volies reviure el Nosferatu?

Es va posar a riure, amb una rialla infantil, que al James li va fer venir un calfred.

—No sé si ho has notat, però el meu estatus ha canviat favorablement, des que ell ja no està... disponible.

—Tots contents, doncs —va fer el James, recolzant-se a la paret— Tu tens el poder, una altra de les relíquies, i nosaltres tornem a casa amb el meu germà.

Li feia mal la cama i la galta, del cop, i començava a notar que estava afamat. Feia moltes hores, que havien dinat aquell peix tan bo.

—Suposo que no tindreu alguna cosa per picar...

Però la Llacrimosa no semblava estar-lo escoltant. Només levitava fent voltes a la cel·la amb l’anell a les mans i els llargs cabells negres voleiant darrere seu.

—I no sabeu res del Mirall.

—Em temo que no —va dir el James.

—Ja —va fer la Vlad—. Preferiria comprovar-ho, si no t’importa. Perquè, si vols que et sigui sincera... no et crec.

El James estava patint per aquella part. Si ho comprovaven... Com ho farien? Els vlads sabien legeremència? Potser amb alguna poció?

—Teniu veritasèrum, per fer-me beure? —va preguntar, dubtant molt que les apotecàries venguessin productes als vlads.

Va tornar a sentir aquella rialla, que feia que a un se li gelés la sang durant uns instants.

—No, no, James —va somriure la Llacrimosa—. Aquestes coses són molt... molt com el que faríeu vosaltres. Fins i tot potser seria el que hagués fet el Nosferatu. Sempre he pensat que no tenia gaire imaginació. A mi m’agrada més... jugar.

Allò no va agradar gens al James, que es va quedar mirant els ulls foscos i brillant.

—Què vols dir?

—Són uns éssers curiosos, els impostorus, oi? —va dir ella, només, i el James se la va quedar mirant, sense entendre-la—. Els acostes a qualsevol persona i, d’alguna manera, saben exactament què és el que els provoca més pànic. És impressionant, oi? —va seguir amb un entusiasme malaltís—. Saps que també ho poden fer fins i tot quan la persona està inconscient?

El James va lligar caps amb allò. Ell i els seus amics havien estat inconscients durant hores. El que volia insinuar amb allò era...?

—Els demèntors de fora...? —va començar a preguntar.

—Exacte, exacte! —va exclamar la vlad, aplaudint de l’entusiasme—. Mentre heu estat adormits hem pogut muntar-ho tot! Els demèntors han estat el més fàcil és clar. Per sort hi ha un manicomi no gaire lluny d’aquí, també!

El James es va quedar petrificat. Un manicomi?

—On és l’Alice?

—Ohhh, això és part del joc, amic James! Vols que te l’expliqui? En realitat és només per assegurar-me que estàs dient la veritat... He notat que de vegades la gent és força resistent als ímperos, als elixirs de la veritat... de vegades fins i tot són resistents als crucios! Però em sembla que si fem servir algunes coses més... psicològiques, tot això pot funcionar millor. Què en penses?

Estava garratibat, completament fred. Què havien fet? On eren els seus amics? On era l’Albus? Què els estaven fent?

—On són? —va preguntar entre dents, més conscient que mai que no tenia vareta.

—A prop. Són a prop. No pateixis que si ens dius tot el que volem saber, de seguida et reuniràs amb ells. Què, t’explico el que farem? Mira, primer et deixaré un parell de minutets amb els meus companys els demèntors, perquè entris una mica en l’ambient de l’assumpte. Després tornarem a parlar del tema del mirall, a veure si encara no saps on és. Però tindràs una mica més de pressió, i és que aniràs contrarellotge.

—Què vols dir? —va preguntar el James entre dents. Odiava aquella noia, l’odiava de debò, li volia fer mal...

—Oh, doncs que d’aquí uns... deu minuts, diria, sí, uns deu minuts. Si d’aquí deu minuts no sé on és el Mirall, el teu amiguet de la caçadora de pell morirà. Després morirà la teva amigueta grega... per això hauran de passar unes hores, diria que dues o tres. I pel que fa a l’altra noia... la veritat, no tinc ni idea de quanta estona aguantarà, amb els seus nous amiguets, però serà interessant esbrinar-ho...

* * *

La Geena va obrir els ulls en algun lloc molt fosc. Pel que semblava, estava estirada sobre un terra de fusta, a jutjar pel tacte que tenia i per com grinyolava una mica com es movia. On era? Què havia passat? L’últim que recordava era que havien deixat les varetes a terra i que un vlad l’havia agafat i després... foscor.

Es va fregar els ulls amb les mans. Li feia la sensació que els havia tingut tancats una bona estona. Després va intentar incorporar-se en la foscor, però es va endur un cop al cap.

—Au! Però què coi...?

Instintivament va buscar la seva vareta, però és clar, no la tenia pas. Després va recordar que s’havien endut un munt de coses en les butxaquetes petites dels texans... hi va ficar la mà i en va treure l’ampolleta de llum líquida que li havia regalat l’Oracle feia anys... i la va saccejar. Una llum blanca va omplir l’espai que ocupava.

I aleshores ho va veure. Estava en una caixa de fusta, tancada per totes bandes. Però allò no va ser el que va fer que comencés a faltar-li l’aire i a notar palpitacions al pit. No, el que ho va fer va ser reconèixer la forma d’aquella caixa.

Era una taüt.

L’havien enterrat viva.

* * *

El Frank es va despertar assegut, repenjat contra una superfície llisa i freda. Semblava que es trobava dins d’un tanc de vidre... Com diantres hi havia arribat, allà?

Va repassar mentalment l’últim que recordava. Agafar el portarreu amb els Magatotis, després els vlads els havien envoltat i... ara s’havia despertat en aquest lloc.

Semblava que el tanc de vidre estava col·locat al centre d’una sala no gaire gran, il·luminada tènuement per una bombeta que penjava del sostre. Estava tancat allà dins, que estrany, i a la sala no hi havia ningú.

Es va posar dempeus dins el tanc. No tenia gaire espai per moure’s. Va veure que hi havia un tub no gaire gran que anava des dels peus del tanc fins a la paret de la dreta, però no semblava que hi passés res, per allà.

—Hola? —va preguntar el Frank en veu alta, i va fer un parell de cops contra el vidre, però ningú no va respondre.

Aleshores va sentir un soroll, com el que fa una aixeta quan l’obres, i quan va aixecar els peus de terra va notar que el terra del tanc s’havia omplert d’aigua. Sortia a raig del tub. I cada vegada en sortia més.

—Eh! —va cridar, començant a posar-se nerviós—. Eh! Hi ha algú?

En pocs segons, va notar que aquella aigua gelada li arribava als turmells i començava a pujar-li per les cames. Va entendre que estava tancat dins d’un tanc, i el que significava allò.

—EH! —va tornar a cridar, molt més fort i donant cops al vidre des de dins—. Ajuda! Algú! Qui sigui!

Va sentir que el cor li començava a palpitar ràpidament, però va intentar pensar... sense èxit. Només veia aigua i més aigua que omplia el tanc inexorablement amb ell a dins.

—Ajuda! Que algú em tregui d’aquí! —va seguir cridant tan fort com va poder, notant que li començaven a regalimar llàgrimes galtes avall—. SIUSPLAU! SIUSPLAU QUE ALGÚ EM TREGUI D’AQUÍ!

* * *

L’Alice va obrir els ulls amb molt d’esforç, perquè va sentir que tenia una llum potent il·luminant-li la cara. Va intentar tapar-se amb la mà, però es va adonar que la tenia immobilitzada al costat del cos. L’havien lligada? On era?

Va parpellejar una mica perquè els seus ulls s’acostumessin a la llum i va mirar cap avall.

Estava estirada en una llitera i lligada de mans i peus amb arnesos de metall. Algú li havia tret la roba i li havia substituït per una mena de granota de color blanc que li cobria tot el cos. Què redimonis...?

Aleshores va veure que no estava sola a la sala. Hi havia quatre persones més, també vestides de blanc. Un d’ells era un home que s’estava donant cops de cap contra la paret. Dos més passejaven per la sala amb la mirada perduda i balbucejant paraules inconnexes. En un racó, una vella de cabells esbullats estava asseguda balancejant el cos endavant i endarrere, amb la mirada fixa en ella, i emetent rialletes.

Se li va tallar la respiració.

—Com cony...?

No va arribar saber si era perquè algú sabia que ja havia despertat, o per si havia començat a parlar, però aleshores va notar una descàrrega de corrent elèctrica a tot el cos, que venia de les cames i dels peus.

I aleshores van començar els crits.

* * *

Els crits de l’Alice van arribar fins a la cel·la on hi havia el James, que va notar que se li parava el cor.

—Ah, mira, això és que ja ha començat! —va dir feliçment la Llacrimosa.

—Filla de pu...!

Abans que el James es pogués posar en peu per abalançar-se a sobre de la vlad, la Llacrimosa el va tombar d’un altre cop.

—No t’enfadis, James, és només un joc! —va riure—. Et deixo un parell de minuts amb els demèntors, i torno, a veure si has entrat en l’ambient de tot plegat i si estàs més comunicatiu, d’acord?

I va sortir abans que el James pogués fer res. Els demèntors van entrar a la sala, i tot es va tornar fosc i glaçat...

I el James va sentir crits, crits de l’Alice, que es van barrejar amb crits del Frank, de la Geena, del seu germà, que no sabia si eren reals o eren només dins del seu cap.

Tot va començar a donar voltes i es va deixar a caure a terra, sense ser del tot conscient que quatre demèntors l’envoltaven. De bocaterrosa, només es podia veure la mà i el canell, on hi tenia el rellotge que en aquell moment marcava les cinc en punt. Què li hauria passat al seu pare? On eren els aurors?

Es va arraulir de costat, en posició fetal. Era vagament conscient que estava murmurant l’encanteri del Patronus, però no li servia de res sense una vareta. Només podia pensar en els crits, i en unes corredisses de fons que se sentien i en la veu de la Llacrimosa: "D’aquí a deu minuts morirà el teu amic... després la grega... i no tinc ni idea de quant aguantarà l’altra..." En deu minuts... El Frank, algú havia de salvar el Frank... I perquè sentia corredisses?

El motiu es va fer evident quan va sentir que la porta s’obria d’una revolada i la Llacrimosa li va estirar el cap cap enrere pels cabells.

—Has fet venir els aurors! —va cridar a dos centímetres de la cara—. T’ho vaig advertir! Et vaig advertir que vinguéssiu sols o no tornaries a veure el teu germà! S’ha acabat el joc, James, s’ha acabat! Primer deixaré morir els teus amics, tots tres, l’un darrere l’altre. I quan hagi acabat amb el teu pare i la resta dels seus amiguets, tornaré aquí amb el teu germà. I el posaré de genolls davant teu, i aleshores el mataré. I sentiràs com crida, sentiràs com crida el teu nom, i com suplica i somiqueja, i aleshores el mataré, mentre diu el teu nom, perquè haurà mort per culpa teva!

I va tornar a marxar.

Els aurors havien arribat. Massa tard.

I tot es va tornar fosc i glaçat un altre cop.