Cròniques de HogwartsAgatha Black


15: Tempus fugit i caramels d'anís (Mutatio Papilio)


Els ulls blavíssims de la professora Darling miren absents cap al final de l'aula d'encanteris, enmig de la seva cara rodona. La bogeria i l'infantilisme habituals en ella s'han esvaït de la seva expressió i, com poques vegades he vist que li passa, ha aparegut en els seus iris una ombra de responsabilitat. És com si li anés més en la senyoreta Rivers que en cap altre alumne... Necessito un caramel d'anís. Com que ella no m'està mirant (perquè si ho fes, no seria gens elegant per part meva), me'n poso un a la boca.

—Què podem fer? —diu amb la mirada immòbil.

Tan de bo que aquesta adultesa (que sembla que defugi, o que sia incapaç de manejar...) que li aflora en aquestes ocasions, s'hi quedés més temps. No aniria malament que cresqués una mica, per variar. Una dona que fa veure que és una nena... Una mica de disciplina, per Ravenclaw!

No estic gens d'humor per parlar d'això ara. M'acomiado de la professora Darling i posposo la conversa sobre la senyoreta River.

Tanmateix, el tema del pare de la senyoreta River m'afecta més del que em pensava. En aquests moments, sento un rebuig especial pels homes. Però ara mateix hi ha un tema en particular que em treu la son. El tic-tac del meu estimat rellotge d'argent de set agulles em fa estar en tensió. I això que necessito el tic-tac com a ritme de vida.

Miro de mantenir un pas uniforme al llarg dels passadissos, i sembla que hagi de perdre l'equilibri en qualsevol moment. Els quadres m'observen i provo d'ignorar les seves mirades que em segueixen. En tombar el passadís, un feix de llum m'encega i m'aturo de seguida. Davant dels meus ulls, un estel fugaç travessa un cel nocturn preciós. Miro el meu voltant un xic desconcertada i descobreixo sorpresa que continuo sent al passadís. Aleshores m'adono que es tracta d'una túnica blau marí, fosca i profunda, amb tot d'estrelles i de planetes lluminosos que giravolten en un univers immens. Reconec perfectament aquesta indumentària màgica.

Alço el cap i veig un bruixot vellet i delicat, molt alt i prim, gairebé trencadís. Els seus ulls enfonsats de color gel, però càlids com dues torxes, em miren afectuosament sota les celles llargues i tupides de color blanc brillant.

—Bona tarda, professora Papilio —diu amb la seva veu feble i fragmentada—. Us veig particularment capficada, avui.

El professor Halley és un bruixot molt savi. Els seus ullets rodons em miren amb candidesa i respecta el meu silenci. Em fico la mà a la butxaca de la túnica amb l'esperança de trobar-hi un dels meus caramels d'anís, però m'acabo d'empassar l'últim que duia. Em distrec mirant el seu barret de bruixot cònic i sense ales, exageradament llarg i punxegut. La punta li cau i a dalt de tot hi penja un quart de lluna. Amb el mateix encanteri que la seva túnica, tot el firmament batega màgicament a la tela del barret.

No li ho puc pas explicar. La pobra senyoreta River ja deu està prou trasbalsada. Encara que també hi ha d'altres coses que m'amoïnen... Ell es recol·loca el manyoc de cabells blancs, recollint-se el serrell sota el barret. Aleshores, m'agafa desprevinguda en prendre la meva mà suaument.

—Oh, no us amoïneu, Tot anirà bé!

Normalment, no deixo que em toquin (i menys un home...!), però el professor Arquimedes Halley és un vellet tan adorable... I l'admiro. És un dels pocs professors amb qui puc parlar de gairebé qualsevol cosa. En sap molt de tot, és pacient i coneix el valor del silenci. És apassionant tant quan calla com quan parla (i a mi em va molt bé, perquè jo no sóc de xarrar gaire...). Sempre ha estat així; des que el vaig conèixer al Concurs d'Encanteris de Transfiguració d'Alt Nivell. Era un dels jutges. Jo tenia disset anys i estava a punt d'acabar els exàmens del MAG de setè. Al cap d'un mes, ja seria fora de Hogwarts. Era un bruixot que voltava els sentanta anys i “seia” a la tribuna flotant amb un encanteri de levitació (com ara, que no li toquen els peus a terra). Li encanten els encanteris de levitació. He recordat el seu nom sempre des d'aquell dia.

La sorpresa va ser meva, quan me'l vaig trobar fa quinze a la reunió de professors d'inici del curs. Ell havia estat vivint a la Lluna (literalment), però havia hagut de baixar i instal·lar-se a terra ferma, ja que els seus ossos delicats no podien aguantar més aquell estat d'ingravidesa.

Sense donar detalls de res, el professor Halley ja sap de què va. Inexplicablement, sempre està assabentat de tot i coneix gairebé tothom.

—Ah, sí —diu—. Vaig conèixer el senyor Austen l'estiu del cinquanta-quatre, a l'illa de Valentina. Un encontre interessant.

Em moro de ganes que em parli més d'això. I se'ns passa l'estona.

 

*   *   *

 

Amb un petit toc de vareta, el meu rellotge de butxaca d'argent s'ha convertit en un formós espill i m'hi remiro bé el rostre. Em veig més arrugues que mai i les celles sembla que m'hagin d'anar caient de mica en mica fins a desaparèixer... Però estiro el coll, em poso una gota de perfum d'anís i em recol·loco el barret negre de tal manera que em faci caure una ombra discreta sobre les ulleres i dissimuli aquestes petites imperfeccions. Quina sort que les dones puguem dur barret en els espais tancats.

A classe no hi ha més que tres alumnes, però jo en tinc set, d'alumnes. La resta ja torna a fer tard. Com sempre. Aquí no hi ha cap mena de disciplina. I en una classe de sisè, per Ravenclaw...! El director d'aquesta escola hauria d'imposar rectitud i valors d'educació, en comptes de decidir cada matí el color de la seva barba espantosa i preguntar-se si el color finalment escollit arribarà a ser la nova tendència de l'estiu!

Travesso el passadís que queda entre els pupitres amb gràcia i la meva túnica negra voleia deixant veure el meu vestit, també negre. Dedico una breu i discreta salutació amb el cap a la senyoreta Benford, que seu tranquil·la a primera fila. Quan arribo a la tarima del professor, em tombo de cara els alumnes amb gest distingit. Faig un repàs ràpid dels presents amb la mirada. Mmm... El senyor Carson seu a primera fila però al racó de l'esquerra i la senyoreta Loxodonta s'ha assegut tres pupitres rere la senyoreta Benford. No para de mirar el senyor Carson amb l'expressió enamoradissa i els ullets enfonsats en les seves galtes greixoses i enceses. La meva entrada gairebé ha fet caure el seu cul d'elefanta a terra. Sempre pateixo per si algun dia trencarà el banquet (els encanteris reparadors no són infinits...).

En veure'm, el senyor Carson canvia els ulls de somiatruites per uns gairebé diria que d'aterrits. Immediatament, alça el cap amb d'un cop sec i amaga la revista Bruixa Indiscreta que estava llegint descaradament abans de la meva classe.

—Si us plau, senyoreta Loxodonta podria seure dues files més endavant, rere la senyoreta Benford?

Amb dificultat, la noia desenganxa el seu volum considerable del banquet. Observo amb basarda com unes estelles comencen a sobresortir i confio que no deixarà totes les banquetes així. La senyoreta Benford manté una posició serena i, com sempre, em mira amb l'expressió delerosa esperant que comenci la classe.

Respiro fons, desitjant esperançadorament que els que falten ni es presentin.

—Per avui hi havia una feina voluntària. Qui de vostès ha tingut el detall de fer-la?

El senyor Carson prova d'amagar-se rere el llibre de text i la senyoreta Loxodonta empassa saliva i la seva cara embotida es posa més roja que mirant el seu company de residència. Sortosament, la senyoreta Benford alça el braç recte per sobre el coll blau de la túnica.

—Perfecte. Deu punts per a Ravenclaw.

Alço la vareta i amb un encanteri no verbal faig levitar el rotlle de pergamí que té sobre el pupitre fins a la taula del professor. Aprovo la feina feta amb un gest de cap. No val la pena que m'esforci a fer cap ganyota (altrament anomenada somriure) per indicar que això és el que s'ha de fer. La feina és sagrada.

—Professora Papilio —demana el senyor Carson alçant el braç (o més ben dit el canell) com una neneta—, aquesta era una feina voluntària, oi? Vull dir... No era pas obligatòria. Vostè va posar feina voluntària.

Tinc la sensació que de vagades parlo per les parets de pedra de Hogwarts. Feina vol dir feina!

—Té tota la raó, senyor Carson —concedeixo mirant de mantenir la serenitat—. Vaig manar aquesta feina com a voluntària. Però qui ha dit a vostè que la voluntat no és important? Els recordo que aquesta és una assignatura optativa. La van escollir vostès lliurement.

El senyor Carson assenteix i percebo en el seu silenci un deix de temor i de preocupació.

—Però, si això li preocupa, estaré encantada de recollir la seva feina fins dilluns al vespre. Es clar que cada dia de retard extrema el criteri de correcció, com ja sap.

Potser hauria de ser més estricta amb els terminis de lliurement, però allí on el talent trontolla és bo donar més oportunitats per demostrar l'esforç propi. Ell fa un sospir d'alleujament. Sé que el senyor Carson necessita un Acceptable (un Notable, si pot —que ho dubto força) als MAG de la meva assignatura. Resulta que vol ser dissenyador de moda màgica. El seu somni és treballar amb Madame Malkin, la mestressa de Túniques per a totes les Ocasions que hi ha la Ronda d'Alla... Segon l'he sentit dir més d'un cop, Madame Malkin és el seu exemple a seguir en el món de la moda. Decididament, aquest noi té unes inclinacions massa femenines...

Assenyalo la pissarra amb la vareta. El guix màgic es posa dret tot sol.

 

Encanteris de transfiguració i permuta en éssers vius

 

Els alumnes es fixen en el títol de la classe d'avui que brilla en gruix màgic sobre la pissarra negra.

—Altrament anomenada transfiguració orgànica.

Però aleshores la porta d'entrada a l'aula grinyola i entra una noia amb l'uniforme de Hufflepuff.

—Perdoni, professora Papilio —es disculpa la senyoreta Donovan—. Hem tingut problemes amb el camp de quidditch i... se m'ha fet tard.

—La disculpo, senyoreta, però ja sap que la puntualitat és primordial. I les normes són les normes: cinc punts menys per Hufflepuff.

—Amb les presses amb prou feines he tingut temps de canviar-me l'uniforme de quidditch i m'he descuidat al llibre.

La noia fa molt mala cara. Segur que no està així per un estúpid assumpte de quidditch.

—No hi fa res, senyoreta Donovan. Segui al costat de la senyoreta Loxodonta i comparteixin el llibre.

L'alumna seu al costat de la senyoreta Loxodonta, que té més ullets pel senyor Carson (que no gosa ni tombar-se per no topar-se-la de cara), que no pas per la Guia de Transfiguració de Nivell Superior, de Xavier Mudancer, autor del llibre de text i una eminència en el nostre món de la noble i sofisticada art la transfiguració.

En fi... Continuem... Però quan em disposo a explicar la importància i la dificultat extrema de les transfiguracions en éssers vius, els estudis que tinc l'atreviment de tractar a classe, la porta es torna a obrir i veig entrar un altre alumne.

—Vaja, senyor Ollard, em pensava que havia deixat les classes. Però veig que només es dedica a fer tard com de costum —el noi es passa els dits pels cabells negre i fa una rialla torta—. Deu punts menys per Hufflepuff.

Ell sospira resignat i seu al final de la classe. Tosso delicadament.

—Senyor Ollard, seria tan amable de seure més endavant, si us plau?

Ell arrossega la cadira endavant mirant-me des de sota les celles. Faig veure que ignoro la impertinència.

—Volia dir a uns pupitres més endavant —ell es posa dret i avança per seure al pupitre del costat d'on havia trobat la senyoreta Loxodonta abans que la canviés de lloc—. Segur que pot venir més endavant encara.

Aquest cop s'asseu a contracor a la segona fila.

—Gràcies —dic empassant la saliva impregnada de l'essència d'anís del caramel—. A propòsit, senyor Ollard, avui ha tingut, per alguna cosa d'aquelles que té la vida, la bondat de portar la feina feta?

El noi arrufa les celles teatralment.

—Feina? La feina que hi havia no era voluntària?

—Cinc punts menys per Hufflepuff.

La senyoreta Donovan bufa i el senyor Ollard es queixa.

—Cinc punts menys!? Però per què?

—Perquè és la meva classe.

—Però...!

—Silenci, Ollard!

Necessito un altre caramel d'anís. Quan continuo explicant la concentració que cal per aquesta mena de transfiguracions avançades, la meva veu queda novament interrompuda. La porta carrisqueja per tercera vegada, però ara per deixar entrar un autèntic huracà.

—Bon dia a tothom!! —exclamen unes veus que m'agradaria que no em resultessin tan familiars...—. Hola, Kenneth! Ei, Noël!

El senyor Connors i el senyor Gallagher entren amb el que ells anomenarien «aire triomfal» a la MEVA classe.

—Vint punts menys per Gryffindor.

—Però professora Papilla... —comença a dir en Gallagher, però en Connors el talla amb un cop de colze, que ell es deu pensar que és dissimulat —Vull dir... professora Papilio... si acabem d'arribar.

—Justament.

—Acabem d'arribar i ja ens treu punts? —es queixa el Connors.

—Vint no li semblen massa? —insisteix en Gallagher.

—En són dos, no? Doncs tot val per dos. Au, val més que seguin i que no obrin boca en tota la classe, els ho adverteixo.

Tots dos seuen junts al final de la classe. Abans que els torni a cridar l'atenció per cercar-los un lloc millor, el senyor Ollard els xiuxiueja:

—Ei, nois, jo de vosaltres no seuria tan enrere...

—Però què dius —fan ells, que es pensen que també xiuxiuegen—. Si sec més endavant, m'eixordo.

Per tota resposta a la cara d'espant del senyor Ollard, aquests dos impresentables es posen drets per canviar de lloc.

—Seguin separats, em faran el favor?

El senyor Connors i el senyor Gallagher no tenen cap talent per la transfiguració, però tampoc no hi tenen cap interès. En Gallagher segur que desitja desempallegar-se dels estudis per ser un ropper... no, un coker... o un rotxer (o com sia que li diguin a això del nyec-nyec txung-txug de les llumetes) d'aquells muggles, i ser un ignorant tota la vida. Per descomptat que només és aquí per anar amb el seu amic de l'ànima d'en Connors. Em pregunto per què en Connors deu voler l'assignatura... Probament només pel mer plaer d'esbotzar-me la classe, hi podeu pujar de peus. Normalment, no els en deixo passar ni una. De fet, a les meves classes sempre es respirar disciplina, correcció i bones maneres. Suposo que avui no tinc el dia... I els alumnes són molt cruels. Atacaran per qualsevol escletxa que els ratolins hagin rosegat a la teva muralla protectora de pedra... que amb el temps es deteriora.

Els dos insolents es miren amb cara de santets i seuen un a cada extrem de l'aula, no sense deixar un canal continu d'unió invisible per en enviar-se senyals visuals.

M'apujo les ulleres amb estil i m'ajusto les ales del barret. Però no puc continuar la classe mentre en Connors i en Gallagher es posen a parlar entre ells i amb l'Ollard d'una punta a l'altra de l'aula.

—Ei, Ollard! —comença en Connors—. Què té la Donovan? Quina cara que fa!

El senyor Ollard no pot resistir-se a respondre el seu amic.

—Ha arribat tard i la professora Papilio ha tret punts a Hufflepuff.

—I com és que ha arribat tard? —demana en Gallagher—. Ella sempre és puntual.

—Es veu que ha tingut problemes amb l'Skye —respon l'Ollard procurant no girar ni el cap.

—Amb l'Skye?

—Uf, jo diria que no és precisament per ella... —afegeix en Gallagher, tot lúcid. Així no es pot fer classe.

—Segur que sí —fa en Connors, segurament convençut que estar tenint una conversa privada—, la noia quan s'enfada és terrible!

La senyoreta Benford se gira dissimuladament.

—Voleu callar, vosaltres tres!? —els demana en un xiu-xiu.

—I a tu què et passa, Benford? —fa en Connors—. Tu també t'has picat amb l'Skye pel quidditch?

—Perdona, Megan —es disculpa el senyor Ollard—. Ara els faig callar.

—Que ens faràs callar? I tu per què?

—Perquè som a classe —s'afanya a dir la senyoreta Benford, que, pobra, lluita perquè no la distreguin.

—Ei, jo no vull un altre càstig —diu en Connors, ja ni preocupant-se d'abaixar la veu—. Que dissabte he quedat amb la Claire, que per fi ha entès que sóc un home sol·licitat i que jo puc quedar amb altres noies.

M'adono que la senyoreta Donovan comença a parpellejar frenèticament.

—Em pensava que volies tornar amb la Donovan —s'estranya l'Ollard.

—Què va! Si ja és aigua passada! —s'exclama en Connors—. A més, si continua així, al final arribarà a entrar el club de les noies elefant, com la Nellie Loxodonta!!

Encara que ja fa estona que he deixat de parlar, tots hem de callar de cop. La senyoreta Donovan acaba d'abandonar la classe corrent i plorant.

—Ja n'hi ha prou! —m'imposo—. Connors, no el vull veure més a la meva classe!! Ja se'n pot anar i no torni!

—Professora Pap... en Joe només feia bro...

—I vostè, Gallagher, ja pot seguir el seu amic!

Quan veig que fa cara de voler protestar, m'avanço:

—I cinquanta punts menys per Gryffindor!

—Però això no és just!

—I tant que és just —contesto mantenint un reny serè, sense sobrepassar el meu volum normal de veu—. Just i equitatiu: vint-i-cinc punts menys per cadascun de vostès!

Els dos impertinents marxen de classe. No em va doldre gens suspendre-li els GNOM de Transfiguració l'any passat, al senyor Gallagher, i no em cauen els anells ara de fer-los fora de la meva classe. Després d'uns segons de silenci, en el quals tots els presents ens recuperem, em poso un altre caramel d'anís a la boca i reprenc el fil de la classe.

 

*   *   *

 

Hem passat una primera mitja hora de classe realment esgotadora. La segona part de la classe, ha estat d'allò més estimulant. La senyoreta Benford ha aconseguit intercanviar les orelles del seu conill blanc amb motes negres, per les anques de la granota de punta de fletxa blava del senyor Ollard. La senyoreta Loxodonta ha aconseguit col·locar la cua del seu ratolí marró al mussol que el senyor Carson ha portat de la mussolerissa per poder fer la classe. Que ell hagi aconseguit, després de molts intents, col·locar-li les plomes al retolí la de senyoreta Loxodonta és tot un mèrit per part seva. La Senyora Nyec, que es com es diu el ratolí, feia una pinta ben curiosa. El pobre senyor Carson no ha parat de fer fàstics durant tota la sessió.

Naturalment, la classe no s'acaba amb les meves felicitacions. Hi ha feina pel proper dia. Cercar informació sobre l'animàgia (però cal anar més enllà que el que en vam estudiar a tercer curs) i practicar les permutes entre animals evolutivament distants; com ara entre un peix i un mamífer, atès que el vincle de sintonia entre els quals és més subtil i, per tant, més difícil d'intercanviar.

El meu rellotge d'argent marca que fins a l'hora de dinar (d'aquí una hora i vint-i-tres minuts, i trenta segons de marge per seure a la tarima del professorat) no tinc cap altra classe. La propera, dilluns a primera hora amb els de primer, que han de ser capaços de transfigurar llumins en agulles. L'últim dia, amb prou feines un parell d'alumnes van aconseguir que el cap del misto es veiés un xic afilat. Però la fusta no havia canviat gens, ni de lluny. Un desastre...

A la tapa llustrosa del rellotge veig involuntàriament el reflex del meu rostre. Cada cop em veig més les arrugues... Ja sé què faré per aquesta estona, i les cames em van soles cap a les masmorres. «Maleïdes escales...!», sospiro i trec la vareta ja com una resposta habitual:

—Immòbilus!

Aquestes escales, sempre amunt i avall... I ja en tinc prou. Passo de llarg de les masmorres, perquè allà on vull anar és...

—Professora Papilio! —exclama una veu que ve d'un cap d'escarola d'un color indefinit.

La professora Hook em mira amb aquells ulls enfonsats i envermellits. De l'ensurt, m'he empassat sense voler el caramel sencer. És una dona intel·ligent i una gran entesa de pociologia. Però de debò que em fa unes aparicions...! Jo, però, sempre serena, per descomptat.

—Professora Hook.

Els alumnes surten de l'aula de pocions per parelles. Però les tres de Gryffindor van en trio, com no podia ser d'altra manera. La senyoreta Rivers s'esforça especialment per respondre les rialles de les seves amigues.

—Em... Black —diu la professora Hook dirigint-se a la senyoreta Black—. Recordi's de presentar-se davant del seu cap de residencia.

—S’alegrarà de veure’m —li respon la noia descaradament—. Gràcies a vostè  ens hem fet íntims, el profesor Strike i jo.

La senyoreta Black i les seves amigues se’n van sense esperar cap resposta. I ara la professora Hook es dirigeix a mi amb expressió interrogativa.

—Baixava per preguntar als elfs domèstics de la cuina a quina hora serà el dinà.

És la pitjor resposta que he donat mai. Avui no estic fina. M'apujo les ulleres i em recol·loco el barret; li faig una breu inclinació de cap a tall de salutació i faig veure que vaig a les cuines. Ha anat d'un pèl que quatre anys de sigil en anar a l'aula i armaris de pocions se'n van en orris. Necessito que em toqui l'aire.

 

*   *   *

 

He passat la tarda preparant les classes de la setmana que ve. S'ha fet fosc i la meva estança deixa d'estar il·luminada pel sol, per deixar-hi entrar la lluna. Ho he intentat, però no em puc adormir. Em llevo i em poso una bata negra de vellut i em tibo un monyo alt. Em fico caramels d'anís a dojo a les butxaques i miro el meu rellotge d'argent. Passen dos minuts de les tres de la matinada. Surto de l'habitació i pujo les escales de cargol de la torre d'astronomia.

El professor Halley està repenjat a la barana i els peus li floten a un dit de terra amb un dels seus encanteris de levitació. El quart de lluna del seu llarg barret li balanceja en la brisa.

—Bona nit, professora Papilio. Una matinada preciosa, no trobeu.

Hauria d'haver caigut en el fet que el professor Halley no acostuma a dormir. Compta les hores despert i veu l'alba i la posta cada dia. Sempre és a la torre d'astronomia, com una ombra natural que ja forma part de la silueta de la nit. Ell i la seva túnica estel·lar il·luminen el cercle de pedra de la torre amb una llum agradable, com una immensa lluerna.

Després d'una estona de silenci, sona en la nit la seva veu fragmentada:

—Què teniu pensat per aquest diumenge?

Jo poso uns ulls com plats.

—Aquest diumenge?

El professor Halley somriu i es fa més evident la prominència de la seva barbeta.

—És dia 21 de setembre!

Aquella frase em sona com si m'haguessin tombat a sobre una galleta d'aigua gelada.

—Oh, no! No m'ho recordeu!

Seria molt poc galant que em preguntés quants en faig. És tota una impertinència preguntar l'edat a una dona...!

—Podríem organitzar un banquet al Gran Saló —proposa amb tota la naturalitat del món, com si això fos el que em faria il·lusió.

—Ni parlar-ne! —contesto tota tensa—. Que no s'us acudeixi de dir-li a ningú que aquest diumenge és el meu aniversari...! Sóc massa vella...!

—Estimada, —diu, i aparta els ulls del cel per mirar-me—, jo tinc cent disset anys, i miro el cel i les persones cada dia amb el mateix entusiasme.

El professor Halley mira cap el seu i totes les estrelles apareixen a la seva mirada. Com pot estar tan tranquil!? Jo estic histèrica!!

 

 

 

Capítol escrit per: Antares_Black