Cròniques de HogwartsAgatha Black


16: You're ripped at every edge but you're a masterpiece (Nina)


—La Darling cada se supera a cada classe mes. Ravenclaw es mereix una cap més decent... —expressa la Cece mentre anem de camí a la sala comuna de Slytherin. Les classes per avui (i aquesta semana) ja s'han acabat.

—Ni que ho diguis. Començar el divendres amb Encanteris? És que ens volen deprimir? Almenys les dues hores següents són millors...

—Res millor que la Hook per tornar aportar la serietat que la Darling lleva. Quina pena que no li passi pel cap arreglar-se una miqueta. Que tal magimàtica, per cert?

—Oh, el professor Mist és tan inspirador. És impossible no agafar-te l'assignatura amb la mateixa passió que ell —guinyo l'ull amb un gest de complicitat. No era la primera ni seria la darrera de les alumnes (i els alumnes) en reparar com de ben plantat era el Mist. I que fos Slytherin no feia més que donar-li punts extres. Segurament, de ser Hufflepuff, ni el miraria.

—Jo a Runes he d'aguantar al Pendragon. No ho fa malament, però aquest home no sap el que vol dir serietat. Es casi com un Darling dos...

—Ja ho sé. On s'ha vist això de canviar de color de barba cada dia? És un ordinari —m'aturo un moment. Hem arribat a la Sala Comuna d'Slytherin, i abans d'entrar-hi, hem de dir la contrasenya, clar. Sense contrasenya, qualsevol Gryffindor es podria colar i fer ves tu a saber que. Imagina't que podria passar si la Black mediocre i la Connors poguessin estar ni que fos per una hora la nostra esplèndida sala comuna!—. Saps que m'adores.

Una contrasenya molt encertada, si voleu la meva opinió.

La sala comuna, a aquesta hora, sol estar tranquil·la. Però, per alguna estranya raó, avui no és així. Alguns dels nanets de primer i segons estan rondant per la sala emmurriats, mentre que tots els alumnes més grans estan amuntegats davant el taulell d'anuncis, amb expressió emocionada. El Jack, per contra, està sol, assegut a una de les butaques més apartades, llegint tranquil·lament. La Cece i jo ens atraquem a ell, esperant que sàpiga perquè hi ha tant d'enrenou.

—Ah, sí. Han penjat un nou anunci; demà hi ha la primera sortida a Hogsmeade. Ja sabeu que a tothom li emociona poder anar al poble —diu el Jack somrient.

—Oh, ja pensava que no ens deixarien sortir aquest curs del castell. Necessito comprar-me a un nou vestit magenta, que el que tinc és tant de l'any passat... —responc alleujada. No em poden tenir sense compres tres setmanes seguides, no poden!

—Magenta? Quina diferència hi ha entre el magenta i el violeta? —demana el Jack. Aix, típic dels nois, no saben res de roba i és inútil intentar instruir-los!—. A més a més, crec que si t'has de comprar un vestit, serà per que el que tens et va gros. Hauries de menjar una miqueta més... Us pareix si anem a Ducs de Mel demà?

—Mentre hi aneguem a una hora en què no hi siguin la meva 'cosina' i les seves amiguetes...

El Jack es fa el sord al sentir a la Cece. Sempre ho fa quan ens posem a criticar als traïdors o sang de fang que ronden pel castell. Bé és veritat que tampoc pareix que aprovi les bromes d'aquell trio d'immadures sense estil, però mai s'ha pujat al carro del purisme. Pot ser perquè ell tampoc és del tot pur, per Salazar sap que cada vegada som menys, els sang pura, i els mestissos, tampoc estan tan malament, sempre que reneguin de la seva part muggle.

La conversa dura uns minuts més, però la veritat és que no li poso gaire atenció. He de trobar una bona excusa per no anar a Ducs de Mel. Sempre tenen dolços tan deliciosos... però no, per molt deliciosos que siguin, tenen una burrada de calories. Me'n vaig a l'habitació sense dir-los res: se m'han llevat les ganes de parlar de cop.

 

*   *   *

 

En arribar a l'habitació, me n'he anat directa cap al baúl, os guardo uns dolços que hem va enviar la tieta fa uns dies. Me'ls he menjat tots. Per sort, no eren moltx, peró, tot i així... deuen tenir una burrada de calories. Hem sento culpable. Hem sento culpable cada vegada que em miro al mirall.

Em trobo tombada al llit, aferrada al coixí, a punt de plorar. ¿Perquè m'ha de passar a jo, això? Primer, el papa ens abandona i hem de fingir, hem de fer com si no passes res, i després... això. Vaig començar a menjar molt quan el pare ens va abandonar, i cada vegada que em mirava... sentia que la roba ja no em cabria.

Estava a punt d'anar al bany. A... bé, ja us ho podeu imaginar. Quan quasi tenia les forces necessàries per aixecar-me, apareix la beneita de la Hilary. Perfecte! Just a qui volia veure. Argh. No se n'adona que amb la seva ximpleria embruta la reputació de la nostra esplèndida casa? Pot ser jo tampoc sóc la més intel·ligent de tot Hogwarts, però em preocupo però jo almenys no he estat a punt de repetir quart. Tant de bo aquest any no estigui a punt i hagi de repetir els GNOM.

—Hola, Nina hehe —com odio aquella rialleta. Et perfora els timpans—. Que fas? Em pots ajudar amb els deures?

—Ho sento, Hilary, estimada, però ara no puc. Perquè no li demanes a l'Agatha que t'ajudi amb pocions? —aconsegueixo forces d'on no les tinc per parèixer que no he estat a punt de plorar. Però bé, la Hilary mai se n'adona de res. Alguna altra vegada ja m'ha trobat així i ha pensat que estava dormint la sesta.

—No passa res, hehe. Clar, pareix molt bona en pocions, jeje. Tot i que sempre em mira malament i no sé per què... jeje —en sèrio encara no s'ha donat compte que la Black mediocre és un desastre en pocions i odia (en realitat té enveja) al Slytherin?

La Hilary d'una vegada se'n va i es respira tranquil·litat a l'habitació. Però no per molt de temps. Just m'acabava de recol·locar la corbata quan apareix la Cece.

—Nina, estàs bé? Tens el rímel corregut...

 

*   *   *

 

M'he sincerat amb la Cece. No del tot, clar. Però sí que li he contat que el pare ens va abandonar. Primer, no estava segura de contar-ho... però era la Circe. La meva millor amiga, la persona en la qual més confio aquí, a Hogwarts. A més, ja sabia que ella sospitava alguna cosa. Sospitava que no tot anava completament bé. Feia molt de temps que el pare no apareixia en cap dels esdeveniments que solien organitzar els sang pures.

Només li he contat això, però, amb això basta. Ella s'ha cregut que és l'únic problema tinc, a part del Connors, però això, està controlat. Hi ha tants de nois de sisè i setè de bon veure a Slytherin que estic segura que com m'ho proposi, me n'oblidaré d'aquell individu.

Ens quedem bona part de la tarda a l'habitació, estudiant i criticant a alguns (bastants) dels nostres companys, també parlant de roba. Em fa l'efecte que, a mesura que les hores passen, la Cece, tot i que evita fer cap comentari, pareix més preocupada. I, en certa manera, em fa sentir reconfortada. La mare mai em fa gaire cas, i el papa... algun dia tornarà. N’estic segura.

O ho intento estar.

 

*   *   *

 

Hogsmeade està tal com ho recordava. Canvia poc, com Hogwarts, d'un any a l'altre. Hem deixat l'Ethel a Tomes and Scrolls, volia mirar els llibres com a bona Ravenclaw. En fi, si és una rareta solitària no és el meu problema. Em cau bé, però la veig massa centrada en els estudis, i crec que tampoc fa del tot bon ús del seu 'talent' per xafardejar. O per assabentar-se del que no hauria d'assabentar-se, millor dit.

La Cece i jo anem de camí a Madame Tudipié, a prendre un té. Aquell és un lloc de bon gust, no com les Tres Escombres, ple de Gryffindors i fastigosos Hufflepuff (algun es salvarà de la crema, però, com poden estar orgullosos de pertànyer a una casa que el seu animal és una pudenta mofeta? Que, que és un teixó? Bé, és igual. Els dos són animals muggles la mar de lletjos i horripilants. Fora de la meva vista, per favor!). I de Cap de Senglar no em feu parlar, per favor. Quin mal rotllo em dóna. És de veritat legal que hi hagui locals així pel món? O per al meu entorn, almenys.

I parlant de coses poc higièniques i que donen mal rotllo, ens topem amb els dos Gryffindors de sisè. Dos dels pitjors lleons que pul·lulen per Hogwarts (tot i que la palma se l'enduen el trio aquell). Tot i que les coses com són: el Connors està bastant de bon veure. El Gallagher no, aquest a més de ser sang de fang, està tronat i segur que si cerca'm al diccionari el significat de "Mal vestit" surt una foto seva. Tant costa vestir-se una miqueta bé?

—Que veig? Les dues Slytherins pijes. M'estàveu cercant a jo? Ho sento, però us haureu de posar a la cua... tot i que un té principis. Hi ha algunes noies que no tindrien el plaer de sortir amb jo ni amb mil anys... —diu el Connors, tan humil com sempre. Que és guapo, però tampoc és per a tant! A la galta té una marca de pintallavis vermell, d'una de les seves conquestes, suposo.

—Crec que millor faré veure que no has tingut el desvergonyiment de dirigir-me paraula, Connors —respon la Cece, amb cara de fastig gens dissimulada. Jo intento fer-la, però... és que el Connors pot amb mi. En el fons entenc perquè té tantes noies darrere seu. M'agrada mirar-lo de reüll mentre està jugant a Quidditch, tot i que una vegada em va llançar una Blugder.

El seu amic pareix a punt d'obrir la boca per dir alguna cosa, que suposo que el deu pensar que és intel·ligent, però, tenint la intel·ligència ximpanzé que tenen els Gryffindors, dubto molt que ho sigui, quan agafo a la Cece del braç i me l'enduc per no haver de veure més als Connors. Per què no em puc oblidar d'ell? És Gryffindor, mestís... i té massa noies. I jo, si alguna vegada començo una relació seria (que la començaré. No penso acabar sent una fresca! Als vint anys espero ja estar casada amb un home triomfador, encantador i sang pura) no podria aguantar ser la típica a la qual quan es gira, li posen les banyes. O una simple secundària. No és el meu estil.

—No l'hauries de mirar tant, al Connors. Que li veus? Té el cervell d'un mosquit, i és germà... d'aquella —Em retreu la Cece. S'ha adonat que sempre he mira't al Connors d'una altra manera.

—Però saps que ningú tria la seva família... tu no has triat ser cosina de l'Agatha —em guanyo una mirada assassina. Per a la Circe, l'Agatha no és família seva—. Però és veritat, ell és imbècil per pròpia elecció —potser es mereixeria un insult més fort, però una senyoreta no es pot rebaixar al seu nivell, utilitzant paraules malsonants —No m'agrada, en seria.

—El que tu diguis —em respon, i acaba la discussió perquè ja hem arribat a Madame Tudipié. Està quasi desert. Quasi. A excepció de la nostra 'estimada' professora d'Encantaments.

—Cada dia està pitjor vestida, la Darling...

 

 

 

Capítol escrit per: Mercè Granger