Capítol 49: Obrir els ulls

El Gran Saló es va quedar en silenci un moment, i després va esclatar en crits i aplaudiments. Tots els que havien estat tanta estona aguantant la respiració van començar a abraçar-se, i a córrer cap a en Harry, que de seguida es va trobar envoltat de braços que volien abraçar-lo. Els primers d'arribar van ser en Ron i l'Hermione, seguits de la Ginny, la Luna i l'Àlex. La Julie va deixar un senyal d'alarma i en Harry ho va entendre. Van agafar l'Àlex i li van dir:

—Busca els Desterrats i aneu tots al despatx de la professora McGonagall. Jo ara vaig cap allà.

L`Àlex va assentir, estranyat, i va sortir a buscar-los quan es van sentir uns espetecs i sobre seu van començar a caure garlandes, i espurnes de colors, i cintes brillants...

—Em sembla que trobar-los no serà gaire difícil —va observar l'Àlex, mirant els altres tres que cridaven des de dalt dels estandards.

—No, diria que no —va dir en Harry, i una sensació de felicitat va omplir el pensament de la Julie quan els va veure allà dalt—. I, Àlex... pots dir-ho a en Fred, també?

La Julie va notar la sorpresa d'en Harry quan ella va demanar de fer aquella pregunta, però va fer com si no se n'hagués adonat.

—Sí, és clar, cap problema.

És que m'has d'explicar alguna cosa?, va preguntar en Harry, divertit.

Eh, es va queixar la Julie. Que jo aquí no et pregunto per què coi deixes marxar la Ginny.

En Harry va somriure interiorment i va rebre la resta dels Weasley, menys en Fred, que ja era amb l'Àlex. Després van venir en Hagrid, i en Kingsley, i la professora McGonagall... una llarga corrua de gent que no els deixava marxar d'allà. Mans i braços, crits, persones que volien tocar en Harry, donar-li la mà, abraçar-lo, a ell, ara que Voldemort ja era mort, ara que podien deixar de tenir por.

Quan els crits es van alleugerir, van trobar un moment per desfer-se de les mans que els envoltaven i van desaparetre a l'instant cap al passadís on hi havia el despatx de la professora McGonagall. Van respirar profundament. Ara era l'hora de la veritat... Si Morgana se n'havia sortit, el cos de la Julie estaria recuperat i a punt per rebre-la un altre cop. Però si no se n'havia sortit...

Escolta, Julie, va pensar en Harry. Si el teu cos no està bé sempre pots tornar al meu i ens quedem així fins que trobem una solució. No està tan malament, al capdavall. Ens sincronitzem prou bé.

Si el meu cos no està bé marxaré, que ja era el que em tocava.

Però...

Aquesta discussió ja l'hem tinguda i no canviaré d'opinió. Ens podem sincronitzar tan bé com vulguis, però som dues persones i mereixem tenir la nostra pròpia vida.

Tens raó, ens ho mereixem. I tu et mereixes viure tant com jo, va replicar en Harry.

Harry, no hi tornem. La decisió final és meva. A més, estic convençuda que Morgana ho ha aconseguit. És Morgana, per favor! Segur que se n'ha sortit.

Julie, ets al meu cap. Sé perfectament que estàs dubtant, no cal que menteixis.

Potser seria millor que ho intentéssim abans de donar esperances als altres. Si no funciona es quedaran devastats...

Ho hauríem d'haver pensat abans. Ara ja són dins, esperant-me. Els ho hem d'explicar abans d'intentar res. I preferiran saber que ets aquí. Potser et volen dir alguna cosa, per si de cas no funciona i perden l'última oportunitat.

Ja... espero que funcioni. Sobretot per vosaltres.

Julie, pots esperar que funcioni per tu mateixa, això no et fa pitjor persona. Ho he vist, he vist totes les coses que vols fer, tot el que esperes. Ho he vist perquè he compartit el teu pensament durant aquesta estona. Futur, aquesta paraula que t'agrada tant. Sigues una mica menys altruista del que ets normalment i desitja que tot vagi bé per tu, no pels altres. Em sembla que t'ho has guanyat.

La Julie es va relaxar i va somriure interiorment. Sí, la veritat és que s'havia guanyat que allò sortís bé. Però com ja sabia i havia pogut comprovar al llarg d'aquella nit, poc li importava, a la sort, què s'havia guanyat cada persona. Era un dau. O et tocava, o no et tocava. Així de fàcil i així d'injust.

Estàs a punt?, va preguntar en Harry.

Tan a punt com es pot estar. Tu?

També. Vinga, cap a dins. D'aquí 10 minuts ja hauràs recuperat el teu cos i podràs compensar el temps perdut amb els Desterrats i amb certa persona que jo sé.

Oh, calla.

No dic res, no dic res. Però em sembla que el nostre pare estaria molt orgullós de veure com seguim la seva estela i perseguim a pèl-rojos.

Segur que sí.

A poc a poc però amb pas ferm es van dirigir cap a la porta. La resta del passadís estava desert, però sabien que quan la gent del Gran Saló que tenia amics i familiars ferits a la infermeria es posés en moviment, allò s'ompliria de seguida. Havien d'aprofitar cada segon.

Van agafar el pom de la porta i la van obrir. A dins hi havia un gran xivarri, que es va aturar quan pacients, guaridors i visites van haver vist en Harry a la porta.

—Harry! —va fer l'Àlex—. M'ha costat fer-los baixar, però aquí ens tens a tots, com m'has demanat.

—Gràcies, Àlex.

Van mirar al seu voltant i hi van veure una infermeria més plena del que hauria d'estar. El terra estava ple de mantes, que servien de llits improvisats per als pacients. I n'hi havia tants de coneguts...! La Kelsie, en Bernie, la Susan, el Sawyer... en un racó, la Casey i la Loren estaven assegudes l'una al costat de l'altra, amb els ulls plorosos. Segur que, com tants d'altres, aquella nit havien perdut algú.

Al costat, el llit de la professora McGonagall, on en Heath i la Stella descansaven. La Julie es va espantar de veure'l allà, però no tenia mala pinta. Potser no era res... Al seu voltant s'hi aplegaven la Mei, en Mike, l'Àlex i en Fred, i la Julie va sentir unes ganes immenses de córrer cap allà i abraçar-los. La Marta corria d'una punta a l'altra de les mantes, seguida de la Yentl i les bessones Malfoy.

—Els pots dir a la Marta i a la Yentl que facin el favor d'estirar-se? Haurien d'estar en convalescència totes dues, a veure si a tu et fan cas.

En Harry i la Julie van trigar un moment a adonar-se que es dirigien a ells (bé, a en Harry).

—De fet, tenia pensat reclamar la Marta, igual que els altres Desterrats i en Fred. És important.

—Harry —va dir una veu des de les mantes, una de les poques persones que no estava sedada. Era una noia que ni tan sols coneixien—. Hem sentit el que has fet. Gràcies.

Van mirar la noia i es van adonar que els allargava la mà. Ells van fer el mateix i li van agafar. La cara de la noia es va omplir de gratitud, i després va deixar-se anar i es va estirar a la manta. Al seu costat, la Susan dormia.

—Com estàs, Eileen? Diria que et toca la tongada de Díctam... —va fer la Yentl.

—M'anirà bé. Algun dia t'aprendràs el meu nom?

—És clar que sí, Emma.

—Ja ho veig... —va fer la noia amb una rialleta.

L'atenció d'en Harry i la Julie es va tornar a posar en els Desterrats.

—Com està, en Heath? Pot caminar? Podem parlar en algun lloc una mica més privat?

—Jo ja estic bé —va respondre en Heath—. Almenys, prou bé per caminar.

La Mei va mirar per la finestra.

—Sigui com sigui, ja et queda poc. Jo crec que no més de 15 minuts.

No van entendre de què estaven parlant, però com que semblava que en Heath s'aixecava, ja n'hi havia prou. Les explicacions ja vindrien més tard.

Mentre la infermeria continuava amb el seu ritme frenètic, en Harry i la Julie es van emportar els Desterrats i en Fred a un racó.

—Intentaré ser breu. Heu sentit el que he dit a en Rodlel abans, oi? Que jo m'havia sacrificat, que m'havia mort.

—Però estàs viu.

—Però estic viu. Estic viu perquè, quan en Rodlel va intentar matar-me quan només era un nadó, va quedar una part d'ell dins meu, i això és el que ha matat. Aquesta part d'ell mateix. I jo me n'he sortit.

>> El cas és que he estat una estona en una espècie de... limbe. I allà hi he trobat la Julie. Hem estat parlant amb el professor Dumbledore, que ens ha explicat que jo podia tornar però la Julie no, tot i que també tenia aquesta part dins seu. Però... les coses no han anat com havíem pensat. Ha aparegut Morgana i ens ha ofert una solució alternativa.

Els altres el miraven amb cara d'estar assimilant el que sentien, de no acabar-ho d'entendre del tot.

—Recordeu que, a primer i segon, la Julie i jo ens fusionàvem per jugar a Quidditch, per poder ser tots dos caçadors de Gryffindor? Gràcies a un encanteri, la ment de la Julie passava al meu cos, i ens convertíem en dues persones, dues individualitats, però dins d'una sola persona física.

Tots van assentir, atents.

—El cos de la Julie estava massa danyat com perquè ella hi pogués tornar. Però si podíem guanyar temps, Morgana ha promès que s'encarregaria de guarir-lo. De manera que hem tornat, tots dos, en el mateix cos, perquè la Julie pogués acomplir la que sempre ha estat la seva funció, tal com deia la profecia. Hem tornat per matar a Voldemort.

La Marta es va posar a parpallejar molt ràpidament i la Mei es va asseure automàticament a terra, incapaç d'aguantar-se amb les seves cames. En Mike es va arrepenjar a la paret, amb cara d'incredulitat. L'Àlex, amb una expressió indefinible, va aguantar en Heath, que tenia la cara molt blanca. En Fred va enfonsar la cara entre les mans un segon i va fer la pregunta que tots tenien al cap.

—Llavors... la Julie és dins teu, ara mateix?

—De fet, sóc jo qui us està parlant. Jo, la Julie. I jo, en Harry. Tots dos alhora. En aquest moment, som un. Però sí... si això és el que voleu saber, tots dos som dins d'aquest cos. La Julie també.

En Harry i la Julie van observar com la informació els anava penetrant, i ho anaven entenent. Al cap de no res, ja els tenien a tots sis mirant-los, alguns amb els ulls espurnejants, d'altres directament amb llàgrimes que els relliscaven per les galtes. Però el que tenien en comú absolutament tots era que els miraven amb cara de voler-se tirar a sobre d'ells.

—Abans que ens ataqueu... volem deixar les coses com han de ser. Si Morgana se n'ha sortit, el cos de la Julie estarà a punt per a rebre la ment un altre cop. Serà com si no s'hagués posat mai al camí d'aquella pedra. Com si no s'hagués mort mai.

—Pot ser que no hagi funcionat? —va preguntar la Marta—. I no ens menteixis, Julie. Pots estar segura que ha funcionat?

—Tu ets la guaridora, aquí. Saps com de bona va ser Morgana. No en puc estar segura, però... si algú ho pot haver solucionat, és ella. Ningú més.

—Què esperem, doncs? —va preguntar en Heath—. Cap a l'habitació hi falta gent.

Van entrar tots a l'habitació dels caiguts, on ara només quedava el cos de la Julie. En Harry i la Julie van quedar els últims de la fila, i abans d'entrar es van girar perquè els havia semblat veure moviment darrere seu. Van ser a temps de veure una figura encaputxada que els mirava des del balcó. La figura va alçar la mà a mode de salutació i, mentre ells feien el mateix, va fer un salt per sobre de la barana i es va llançar al buit.

Van quedar-se un moment mirant enrere, però de seguida van entrar i es van trobar cara a cara amb el cos. La Julie es va quedar mirant-lo des de fora, mirant-se a si mateixa. Era estrany... però va trobar que feia bona cara. Les galtes no estaven xuclades com esperava, i tenia un bon color. Tant de bo això fos un bon senyal.

—Nois —va dir, juntament amb en Harry—. Si això no funciona... vull que sapigueu que sou molt importants per a mi i que, sense vosaltres, no hauria fet ni la meitat de coses que he fet. Gràcies.

—Veuràs l'abraçada d'ós que t'emportes quan ja siguis al teu cos —va dir en Mike.

D'alguna manera, la seva seguretat va aconseguir calmar la Julie, que ara mirava el cos amb decisió.

És el moment, va fer en Harry.

És el moment, va corroborar la Julie.

Vinga, doncs, molt bona sort. I ens veiem d'aquí uns segons. Tres, dos, u... ESTIRA!

I la Julie va estirar endavant mentre en Harry estirava enrere. I van fer servir totes les seves forces, fins a l'última gota, mentre el cos d'en Harry tremolava, i...

En Harry es va notar sol de cop.

Julie?

Cap resposta. La ment de la Julie ja no era dins el seu cap. Una sensació de soledat molt gran el va envair, però es va concentrar en el cos que tenia davant.

Tots la miraven. Tots l'observaven. I esperaven. Un segon. Dos. Tres. Cinc. Deu.

La tensió era palpable. Tots estaven a punt de saltar, com gats a l'aguait. Mirant la Julie, esperant que respirés, que cridés, que parlés, qualsevol signe de vida...

I la Julie va obrir els ulls.

Just because you know that life's not fair it doesn't mean that you just have to grin and bear it._______

IF YOU ALWAYS TAKE IT TO THE CHIN AND WEAAAAAAAAAR IIIIIIIIT, NOHING WILL CHAAAAAAAAANGE!

Perdó, perdó, m'emociono hahah és que m'agrada molt, aquesta cançó!

Vaig prometre que aquesta vegada m'afanyaria més i veieu que ho deia de veritat. Regalet de Nadal per a vosaltres! És un capítol bastant monòton, però intentaré tenir el següent demà o passat-demà! I llavors ja només faltarà l'epíleg... GAAAAAH m'ho veig a sobre, ja! TT

Com suposo que us pensàveu, tenim la Julie de tornada! Al pròxim acabarem de tancar tots els fils que queden oberts, sobretot de relacions de tot tipus! I vull aprofitar per demanar-vos dues coses!

La primera, quins personatges us agradaria veure al pròxim, i de quins voleu saber el futur a l'epíleg! (a part dels obvis, que no us preocupeu que sortiran).

I la segona, si hi ha alguna cançó que us recordi la relació dels Desterrats! Jo en tinc un parell al cap per posar al final dels capítols que venen, però a veure si se us n'acudeix alguna de millor :)

Suposo que això és tot, per avui, que tots tenim moltes coses a fer.

SABIES QUE la Rebecca, la que mata la Bridget, al final mor atrapada en un exèrcit de demèntors a la fuga? Hi ha més gent que mor i que no he mencionat, però dels meus personatges hi ha morts a tots dos bàndols!

Apa doncs, Bon Nadal i que passeu uns bons dies amb els amics i la família! Un petó!

Marta