La Bertha i en Dangelo van aparetre enmig d’un bosc d’avets. Hi havia poca neu, però tot i així el paisatge era encisador.

- Bé, per on comencem? -va preguntar ella.

- Allà hi ha la sortida del bosc -va dir ell, assenyalant un punt cap a la dreta-. Podem provar per allà, que al no haver-hi arbres serà més fàcil buscar.

La seva companya va assentir i es van encaminar cap allà, apartant les branques al seu pas. Mentre caminaven anaven mirant a dreta i esquerra, per intentar localitzar alguna pista sobre la Pedra. Però no trobaven res. Intentaven aparentar seguretat i certesa, però en el fons creien que no podrien trobar-la.

Uns minuts més tard, ja estaven a punt de sortir del bosc. De sobte, el bosc va acabar-se i el terra va desaparèixer a sota dels peus d’en Dangelo. Va cridar, espantat, però la Bertha el va subjectar a temps, evitant la caiguda.

- Gràcies -va dir ell, amb el cor bategant-li a cent per hora.

Van mirar cap avall i veieren un alt precipici. Al fons de tot hi havia un petit rierol que en temps anteriors havia excavat el congost que ara tenien davant dels seus ulls.

- Em sembla que aquí no hi trobarem res. Haurem de tornar al bosc… -va dir la Bertha, desanimada.

- Però potser a baix hi ha alguna cosa. Provem de baixar? -va proposar ell.

- No hi perdrem res -va respondre ella, amb indiferència.

- Doncs dóna’m la mà -va dir ell, amb un somriure de trapella.

La Bertha ho va fer i en Dangelo es va llançar al buit, arrossegant-la al seu darrere. Quan estaven a punt de quedar-se esclafats contra el terra, en Dangelo va cridar el vent. Llavors, el vent els va agafar de manera que van aterra suaument.

- Uau! Com ho has fet, això? Ho repetim? -la Bertha estava molt emocionada.

- No, tenim coses més importants a fer -va dir en Dangelo, rient.

Llavors van posar-se a buscar per les parets del congost. Hi havia algunes cavitats, segurament formades per l’aigua o el vent, però en cap van trobar cap pista que indiqués l’existència d’un lloc amagat.

- Em sembla que haurem de tornar a pujar -va dir ell.

- Sí, tornem al bosc -va respondre ella, mirant cap amunt-. Espera, mira allò!

La Bertha estava assenyalant un petit sortint de roca en la paret per on havien baixat.

- Intentem-ho, no serà perquè no ho haguem intentat. Torna’m a donar la mà.

Agafats de la mà, el vent va tornar a baixar per ajudar-los i els va empènyer cap el sortint. Un cop allà van veure que no hi havia res d’interessant. La paret era vertical i plana.

- Doncs res, continuem al bosc -va dir la Bertha, sospirant.

Però en Dangelo estava concentrat, mirant fixament la pedra.

- Eo? -va dir ella, aixecant una cella.

- Mira! Hi ha unes inscripcions com les del poema!

- Sí que ho semblen -va comentar ella, fixant-s’hi millor-. Però podrien ser esquerdes a la roca.

- No, és massa casualitat. Diuen: «Equë quetta ar fenna nauva láta».

- Molt bé, setciències, i això què significa? -va preguntar ella sarcàsticament.

- «Digues la paraula i la porta s’obrirà». Bé, la traducció literal és sense els articles. Es veu que en aquest idioma no en tenien… -va respondre.

- I no dóna cap pista sobre aquesta paraula que has de dir?

- No, només diu això. He provat de trencar la pedra, però no puc. És com si no m’obeís.

Van asseure’s a pensar. En Dangelo va agafar el llibre del poema, que portava a la motxilla, i va buscar alguna indicació al respecte. Gràcies als nous poders que havia adquirit, podia entendre qualsevol llengua, fins i tot el llatí arcaic en que estava escrit aquell llibre. Va tornar-se a llegir el poema. Curiosament, aquest text si que contenia els articles per els noms que ho necessitaven. Potser qui va escriure la inscripició no tenia temps o coneixements per inscriure també els articles. O potser era alguna pista sobre la contrassenya. «Digues paraula i porta s’obrirà»… «Digues paraula»… Clar! Com podia ser que no s’hi hagués fixat!

A corre cuita, en Dangelo va aixecar-se i mirant la pareta va dir:

- Quetta!

- Què dius? -va preguntar la Bertha.

- He dit “paraula” en aquesta llengua, però no sembla funcionar.

No havia acabat de parlar, que la pedra va començar a moure’s. Però es movia d’una manera estranya, com si s’hagués fos i estès en estat líquid. Quan la paret de roca va haver desaparegut es va revelar una gran cova. A dins, l’aire estava viciat, com si algú n’hagués respirat fins l’última partícula.

Van ofegar un crit de sorpresa, perquè, estirada al terra, hi havia una nena d’uns tretze anys que els mirava fixament.

- Ho-hola… -va dir la Bertha, amb una veu tremolosa i insegura-. Nosaltres ja marxàvem… sí… encantada de conèixer-te… -va afegir, en veure que no es movia.

- Bertha, em sembla que no ens pot sentir.

- Vols dir que està morta?

En Dangelo es va apropar al cos de la nena i li va posar dos dits al coll per mesurar-li el pols.

- Està viva! -va exclamar.

- Però… no pot ser! Deu portar aquí anys.

- Mira la paret, Bertha.

- Ostres! Més lletres rares! -va exclamar ella-. Què diuen?

La paret estava plena dels caràcters que també s’havien trobat inscrits a la paret. Però aquests estaven escrits de color marró. Pel que semblava, la nena havia utilitzat una pedra per fer-ho.

- És la història d’aquesta nena. Es veu que el seu poble va ser exterminat pels seus enemics. El seu poble s’encarregava de protegir la Pedra i, en ser exterminat, ella va quedar com a última Guardiana de la Pedra. En una persecució, es va tirar pel precipici però es va salvar en caure en aquesta cova. També diu alguna cosa d’una Llum que es va ficar a dins la pedra, però no entenc a què es refereix. Acaba amb el poema del llibre.

- Pobra nena… llavors, on és la pedra?

En Dangelo va acostar-se a la nena i va obrir-li la mà dreta. A dins hi tenia una pedra que en Dangelo va identificar com un diamant, el diamant més gran que havia vist mai.

- Així que aquest és l’objecte tant poderós que havíem d’aconseguir? -va dir la Bertha, desil·lusionada-. Sí que és impressionant, un diamant tant gran… però no veig de què ens pot servir.

- Vés a saber… però segons el poema i l’encaputxat és un objecte molt important, així que serà millor que tornem i li donem la Pedra.

Però de sobte, una ombra va projectar-se al terra de la cova, i una veu va dir:

- No tant ràpid.