Avís: Aquesta FF és un relat curt que participa al concurs de fanfictions d'hivern. Espero que us agradi, i agrairé molt els comentaris que en pogueu fer! ^^

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ep, tu! Ja ho saps? Ho has sentit, ho has sentit? I tu? És veritat això que diuen? Com, no ho saps? Encara no t’ho han dit? Però si ho sap tota l’escola! Doncs resulta que ahir... Sí, sí, per la nit, a la festa de cap d’any. No ho vas veure? Ell i ella... hi van anar junts! Ja, sí, a mi també m’estranya, però... això diuen! Tot Hogwarts en va ple! Escolta! Diuen que estan sortint! Ho has sentit, ho has sentit?

Vine. Acosta’t a la finestra. Mira, la veus? És la Lily Evans, amb els seus cabells de foc onejant al vent glaçat del matí. Em pregunto on deu anar, amb aquest fred. Va ben abrigada, per això, amb la capa gruixuda, les bótes de neu, i la bufanda de Gryffindor ben embolicada fins el nas... i què és això que duu a la mà? Són uns patins? Ah, mira, és perquè va a patinar al llac. És l’hivern més fred que recordo, i el Llac Negre és glaçat...

Ja s’asseu a terra per treure’s les bótes i posar-se els patins. Tan de bo se m’hagués acudit a mi... Vols que anem a patinar amb ella? Ui, no, millor que no, que em sembla que ja té companyia... És el James Potter, oi, aquest que surt ara del castell? Sí, aquests cabells de fregall no poden ser de ningú més. Sí, sí, ja he sentit el que diuen. La veritat és que des que van començar setè sembla que s’entenen molt millor, oi? Diuen que la Lily és fins i tot amiga de la resta dels Rondadors, ara.

Ens hi acostem una mica, a veure què diuen…?

Si ens hi acostem, veurem que la noia somriu quan veu que el noi de les ulleres s’atansa a ella. Ell, amb petits flocs de neu saltironejant-li pels cabells d’atzabeja, camina fins el llac i es queda dempeus a la vora, mentre la noia llisca en la seva direcció, encara amb el somriure als llavis. Ell alça les mans, amb els dits entreoberts, i ella hi entrellaça els seus; un dolç amortidor per frenar l’embranzida. I es queden quiets, en un instant glaçat.

I llavors… Una mirada. Una abaixada d’ulls. Un somriure nerviós. Un rostre envermellit. Però les mans no es deixen anar.

—Bon any nou —diu ell.

—Bon any nou —diu ella.

Un altre petit silenci incòmode, un altre somriure, una altra mirada.

—Crec que som la xafarderia del dia —xiuxiueja la noia.

—No me n’havia adonat pas —riu el noi, i aparta un floc de neu dels cabells rojos de la noia.

—No vas tornar —canvia de tema aleshores ella—. Anit. Quan et va cridar el Dumbledore...

—Ja, em sap greu —assenteix el noi—. Es va allargar.

—Què va ser, allò? Per què us va cridar a tots quatre? Us va castigar?

—No —respon el noi amb un somriure, ajudant-la a deixar la pista de gel i a pujar amb ell a la neu—. No, no ens va castigar; ens va reclutar.

La Lily arronsa les celles, sorpresa.

—Reclutar? Què vols dir? Que us va oferir feina a Hogwarts?

—No, no a Hogwarts —sospira el James, i s’asseu sobre el terra nevat.

Ella, sense deixar anar la seva mà, s’arronsa al seu costat, perquè ell l’emboliqui amb el braç.

—Has sentit a parlar de l’Orde del Fènix? —pregunta el James, i la Lily fa que no amb el cap, encuriosida—. Jo tampoc, fins aquesta nit. És un grup secret, un grup que el Dumbledore està creant.

—I de què tracta? —pregunta ella.

—D’impedir que Lord Voldemort es faci amb el poder.

La Lily arrufa el nas quan sent aquest nom.

—Vols dir que arribarà tant lluny, el Voldemort aquest? Tu creus que és per prendre-se’l tan seriosament?

—El Dumbledore creu que sí —fa el James, encongint-se d’espatlles—. No sé què dit-te. Té molts seguidors. Fa un any gairebé ni se’n sentia a parlar, i ara és com si fos a tot arreu... Diu el Dumbledore que és possible que ell i els Cavallers de Walpurgis siguin darrere les desaparicions que hi ha hagut darrerament...

La Lily desvia la mirada cap el llac, però sense veure’l realment.

—Les desaparicions... —murmura, endurint les faccions—. Tots són...

—Fills de muggles —acaba per ella la frase el James—. Sí. El Dumbledore creu que és part del seu pla: eradicar el món de la seva presència.

—De la nostra presència —matisa ella, amb llàgrimes als ulls, i després es gira cap a ell—. Què li has respost, al Dumbledore?

—Que ho havia de parlar amb algú abans de decidir-me.

—Amb els teus pares? —demana ella.

Una imatge flota aleshores en les seves ments com un núvol de neu. La imatge d’un home vell, malalt, feble, que jeu en un llit cobert de mantes, cuidat per una dona gran, que el mira amb infinita tendresa, desconeixedora encara que l’objecte de les seves atencions l’ha contagiada, ja fa temps, del mal que l’afligeix.

—No, no amb els meus pares —respon ell, empassant saliva, però sense arribar a fer baixar el nus que se li ha fet a la gola—; havia de parlar-ho amb tu.

Ara és ella qui té el nus a la gola, per l’expressió que ha fet en sentir-lo. Sense dir res, torna a enllaçar la mà amb la d’ell, i li prem amb força.

—Pensava que hauries saltat a l’aventura sense pensar-t’ho dues vegades...

—Abans d’ahir ho hauria fet —assenteix el noi—. Però abans d’ahir el meu món no girava al teu voltant.

Ella es torna a enrojolar i mira la neu de sota d’ells. Comença a dibuixar-hi espirals amb l’índex de la mà que té lliure.

—No és la teva lluita, saps? —comenta la Lily amb veu greu—. A gent com tu no els vol cap mal, el Voldemort.

—És la lluita de tots, de tots els que tenim un futur en aquest món. En quina mena de món volem viure?

Ella fa un sospir, i després pregunta:

—Què han dit els altres?

—El Sirius ha... com ho has dit? Ha “saltat a l’aventura sense pensar-s’ho dues vegades”.

—A casa seva es faran l’hara-kiri —fa rodar els ulls la Lily.

—Crec que això és part del que l’ha fet decidir-se tan de pressa —somriu el James—. El Remus i el Ben no n’estan del tot segurs, encara, però sé que al final acceptaran.

—I tu?

—Jo no m’hi ficaré si tu no vols —diu rotundament el noi.

—Però tu sí que vols —insisteix ella.

—El que jo vull és estar amb tu —diu ell, despentinant-se els cabells, potser per fer baixar la tensió i intentar no semblar un cursi.

Ella se’l mira, amb una barreja d’orgull i tendresa, i aleshores li fa un petó als llavis.

—Això és que sí? —demana ell.

—Això és que evidentment —respon ella amb un somriure—. Però amb una condició: jo també seré de l’Orde.

Ell s’ho para a pensar un moment, seriosament, però després només somriu i assenteix.

—No m’ho discutiràs?

—Si alguna cosa he après en aquests set anys —diu el James assertivament—, és que no val la pena discutir-te res.

—I no patiràs per mi? —pregunta ella, alçant una cella.

—És clar que sí —respon ell—. Constantment. Però no esperava menys de tu. I no hi ha ningú més que preferís tenir lluitant al meu costat.

Ella s’acosta a ell, i ell l’embolcalla entre els seus braços. I així es queden una estona, fosos en una càlida abraçada, que els manté lluny del fred i la foscor que governen a l’exterior. A la resta del món.

—S’acosta una guerra, oi? —murmura la Lily.

—Això sembla —assenteix el James.

—És tan poderós com diuen?

—El Voldemort? —fa el noi—. Probablement. Almenys el Dumbledore ho pensa.

—I... creus que hi ha algú que el pugui vèncer?

—Sí —assenteix ell, segur del que diu—. Evidentment que sí. Si no ara mateix, potser en un futur. Algú vindrà. Algú tan poderós que el farà caure. I nosaltres lluitarem al seu costat.

Ella assenteix, encara envoltada dels seus braços, amb la cara reposant al pit d’ell.

—T’estimo —xiuxiueja al cap d’una estona.

—I jo a tu —respon ell, besant-li els cabells—. Des que et vaig veure per primera vegada.

—I per sempre més?

—Per a tota la vida —assegura ell—. Res no ens separarà. T’ho prometo.

I es fonen en un altre petó, que els uneix per sempre des d’aquest moment. Perquè a aquest amor res no pot matar-lo; per aquest amor, ara són immortals.

Diuen  que venen temps foscos. Diuen que s’acosta una guerra. Diuen que aquest hivern serà molt i molt llarg.

Però... també diuen que el James i la Lily s’estimen.

Ho has sentit? Ho has sentit?