El jet-lag dura poc

Una llum encegadora es deixava pas entre les cortines de l’habitació. La noia de cabellera color caoba que estava estirada al llit va començar a obrir el ulls a poc a poc.

-Pogta les maletes amb les mans! Ges de màgia, Anthony –es queixava la mare de l’Odette de bon matí.

Les maletes... va pensar l’Odette. Ja no es recordava que aquell mateix vespre faria camí (amb vehicles muggles) cap a Washington i ja no tornaria a veure a cap persona de França fins les vacances de Nadal.

L’Odette va aixecar-se del llit i es va vestir amb unes peces de roba muggle que va trobar: una samarreta de màniga curta i uns texans estripats. Es posava exactament aquelles peces perquè sabia que la seva mare, tot i ser bruixa, seguia sent una gran admiradora de la moda francesa.

Va baixar a esmorzar amb la vareta a la butxaca del darrere dels texans, posada expressament allà perquè al seu pare li treia de polleguera.

-Bon dia –va dir-li el seu pare, que només feia que entrar i sortir de la cuina-. Espero que estiguis preparada.

L’Odette li va dirigir una mala mirada, d’aquestes que es diu: si les mirades matessin... i va seguir esmorzant el seu croissant de mantega amb suc de préssec.

Mentre mirava per última vegada per la finestra de la cuina, ella sentia els crits de la seva mare molt llunyans, les queixes del seu pare a trenta anys llum i els petits conjurs que a la seva germana no li sortien de manera no-verbal com si els digués des de l’entrada de casa.

Ilvermorny estarà bé, es repetia mentalment una vegada i una altra, però després d’haver passat cinc anys a Beauxbatons se li feia molt difícil anar a fer els cursos que li quedaven tan lluny de casa i en una altra llengua.

-Desperta! –va cridar la Poline fent que la seva germana despertés dels seus pensaments.

-Estava reflexionant.

-No reflexionis tant, que encara arribaràs al Nirvana i tot!

L’Odette li va dirigir una ganyota a la seva germana i va pujar fins a la seva habitació per acabar de guardar les coses que li quedaven per allà despedregades.

Abans de baixar la maleta fins al cotxe, va fer una última ullada a la seva habitació. Estava tota buida. Ja no hi quedava cap de les seves fotos ni les dels seus amics. Aquella habitació que havia guardat tants bons records, ara quedava sola i buida, sense ningú que la usés per a res.

Va baixar les escales a poc a poc, intentant acomiadar-se com Déu mana de la casa en al que havia viscut durant tants anys, però el clàxon del cotxe que l’esperava fora va fer que el seu acomiadament fos curt i poc digne després de tot el que havia passat en aquella casa.

El temps que va durar el viatge fins a l’aeroport es va fer etern. L’Odette seguia sense entendre per què havien de viatjar amb transport muggle si ells eren mags i podien desaparetre fàcilment. Bé, misteris de la vida que una noia de quasi setze anys no podia respondre.

-Ens espera Mr.Brown a l’aeroport de Washington –va anunciar l’Anthony quan descarregava les maletes del cotxe-. Ell ens portarà fins a la nostra nova llar.

“Nova llar”, que malament sonava aquell nom. A més a més, ella i la Poline no passarien més de tres mesos seguits allà, ja que els seus pares preferien internar-les a l’escola, com a Beuxbatons. Quina barra que tenen, pensava l’Odette cada vegada que li venia al cap el nom l’Ilvermorny.

Dalt de l’avió, la més jove de la família Gagnon va decidir asseure’s a la banda de la finestra amb la seva germana al costat. Durant aquell trajecte no volia ni mantenir contacte visual amb cap dels seus pares.

La Poline es va posar l’aparell de música muggle que havia robat a la veïna a les orelles i va tancar els ulls quan l’avió va enlairar. Aquelles hores a l’avió es farien llargues, però a l’Odette li agradava molt jugar a un joc, quan anava en avió. Era l’anomenat: Caça al Bruixot. En tractava de posar-se a mirar per l’avió, quan estigués enlairat, i distingir als bruixots de tots els muggles. La veritat, el joc era molt fàcil, ja que com tots sabem els mags no acostumen a portar gaire bé la dissimulació del que realment són, però almenys passaria l’estona.

-Desperta, Odette, que ja hem arribat! –cridava la Poline al mig de l’avió, sacsejant amunt i avall a la seva germana perquè es despertés.

L’Odette va obrir els ulls a poc a poc i es va trobar a un pam de la cara de la seva germana gran, que la mirava amb una mirada histèrica i a segons d’un atac de nervis.

-Ja vaig... Com si tinguéssim tanta pressa per baixar.

-La tenim, únicament PERQUÈ JA NO QUEDA NINGÚ A L’AVIÓ!

La Poline va respirar profundament i va començar a baixar de l’avió amb l’elegància d’una francesa amb classe, cosa que havia heredat de la seva mare, qui les esperava ja fora de l’aeroport amb les maletes al costat mentre el seu home parlava amb un jove ben plantat que duia una mala combinació de pantaló de ratlles vermelles i samarreta de quadrats grocs.

La mare de les nenes se les va mirar amb aires de tranquil·litat quan les va veure arribar i va un moviment de dits per fer que les maletes s’aixequessin soles. Va posar les mans a sota, fent veure que les portava ella sense fer cap esforç, i les va dipositar al maleter del cotxe del jove mag americà.

-Podeu anar pujant al cotxe, ara mateix us porto a casa –els hi va dir el jove a les tres dones de la família Gagnon.

Les tres van assentir amb educació i van asseure’s als seients del darrere.

L’Odette es va quedar mirant per la finestra, analitzant la que serà la seva nova ciutat, quan la seva germana li va dir:

-El jet-lag durarà poc, ja veuràs.

La germana petita li va dirigir una ganyota i va seguir mirant per la finestra cap a aquella ciutat tan gran que tan poc s’assemblava a on vivia.

**********************************************************************************************************************

Doncs res, ja torno a ser aquí (que marxi, tant esperar i un capítol tan curt!)

A partir d'ara els capítols ja seran més llargs i més inventats xD perquè ja marxarem cap a Ilvermorny.

He escrit part d'aquest capítol a les estones que tenia lliure si no sé si haurà quedat tan bé com voldria, però bé, us l'he portat.

L'he volgut penjar avui perquè, com tots sabem, és un dia especial :)

Petonets!