El Retorn dels BlackAntares_Black


I- Records d'Artineu


Records d'Artineu

       Una llum pàl·lida entrava per la finestra, i el feix va anar a reposar sobre els ulls tancats de la noia que dormia. Un dels primers raigs del dia la va desvetllar; es va fregar els ulls i es va incorporar.

       Es va mirar el sobre gruixut que descansava sobre la seva tauleta de nit de cirerer. Es va tirar a l'esquena els llargs cabells negres, que tenia estarrufats de dormir, alliberant-se de les grenyes, i va agafar el sobre. El lacre de color violeta amb aquella H, tan característica del remitent de la carta, estava partit per la meitat. Va treure la carta de dins del sobre, la va desplegar i va admirar per enèsima vegada el text escrit en tinta verd brillant. Els ulls li van lliscar d'esma sobre lletres maragdes que lluïen sobre el paper, recitant en un xiu-xiu, gairebé de memòria, el que hi deia. Se l'havia llegida tants cops, que n'havia perdut el compte.

       Aquella carta no era una carta qualsevol. Era la carta. Una de les seves primeres metes. I aquell dia era el gran dia.

       Va tornar a deixar la carta sobre la tauleta de nit i, asseguda al llit desfet, va mirar per la finestra a una distància prudencial, però sense enfocar la vista. Va pensar en la seva vida de no feia gaire més que uns mesos. No és pas que la trobés a faltar en absolut (o això era el que pensava). Al cap i a la fi, si ara era on era es devia a la seva pròpia insistència. Tanmateix, en tancar els ulls i es va sentir arrossegada per una nostàlgia inesperada.

       Es va veure a si mateixa en un conegut empedrat de llambordes. Aquella olor familiar de l'aire glaçat i la remor de l'aigua del rierol, que la transportaven com a dins d'un somni. Algunes cases de pedra i teulada d'angle esmolat de pissarra negra, lluents d'humitat, s'alçaven modestament davant seu. Els finestrals de fusta estaven tancats i les portes amb les dues fulles de llorer creuades (talismà dels muggles per allunyar les bruixes) acabaven de ser alliberades de la neu que s'hi havia acumulat durant la nit. Les llambordes perlejaven de rosada i de vestigis de gel, i dues línies de sal resseguien les vores del carrer estret...

       La veu de la seva mare, però, va truncar els seus pensaments:

   —Altaïr!

   —Sí, ara vinc! —va cridar.

       Però l'Altaïr no va sortir de la seva habitació de seguida. Tenia el bagul obert sobre el llit, només parcialment carregat, i no tenia tot el temps del món; ni per acabar d'endreçar-hi les coses ni tampoc per esmorzar. Tot i així, tenia ganes d'estar uns moments més tota sola.

       Sense moure's del llit, va tornar a mirar per la finestra. Encara era un xic fosc i, tot i que el cel ja clarejava, el terra encara devia ser humit. Aquella nit havia plogut i el terra lluïa d'humitat sota els fanals.

       Tot just feia uns mesos que la família havia anat a viure als afores de Reading però l'Altaïr, tot i que encara li costava habituar-se al ritme d'un lloc diferent, s'havia acostumat d'allò més bé al clima variable i humit de la Gran Bretanya, que no era gaire diferent del d'Artineu. Li agradava la pluja i la nit; la brisa i el mantell gris que més que sovint envaïa un cel de plom. Potser no hi havia sol, però el dia li somreia i sentia com l'emoció li vibrava a la boca de l'estómac. I no; definitivament no era gana.

***

 

El seu pensament va volar cap a la primavera de feia gairebé quatre anys...

   ―Marxo una estona! ―va cridar una veu infantil, des de la casa del balcó de clavells rosats.

       La nena dels llargs cabells foscos va sortir per la porta ràpidament amb una motxilla a l'esquena i, sense fer cas dels habituals crits patidors de la seva mare («Però si tot just acabes de sopar!» o «No corris amb la bici sense fer la digestió!»), va anar de dret al porxo on tenia la seva bicicleta blau mat. Travessava el poble fins als camps dels afores i, de seguida, va prendre la carretera muntanya avall. La cara nord de la serra del Cadí l'acompanyava al fons del paisatge sota la volta estelada de la nit freda de primavera. L'aire esmolat li tocava la cara i li xiulava a les orelles. Havia de pedalar una estoneta, i després havia de seguir a peu dins el boscatge a les fosques (la foscor mai no l'havia preocupada), però sempre es deia que valia la pena d'anar-hi.

       Temps enrere, Artineu havia estat un poble exclusivament de bruixots i tenia una cultura màgica molt arrelada i molt rica. Però cap al segle XVI va començar a acollir petites emigracions de no-màgics que van acabar arraconant la comunitat màgica, obligant-la a reunir-se en secret. La persecució de bruixes als Pirineus fou una de les més brutals i virulentes que es va desfermar a Europa, i les societats màgiques que hi havia s'havien fet tan silencioses com resistents.

       Deixava la bicicleta al voral d'una foresta de pi roig, es posava una túnica com mana Merlí, i finalment s'encaminava fins a una banda més fosca del bosc, obrint-se camí entre el boscatge. Agafava un caminoi apartat de violetes i de falgueres, tot gebrat sota les copes ombrívoles que tapaven la llum dels estels, fins que arribava a un altre senderol. Aquest altre s'estretia encara més enllà, ple d'herbes màgiques, com la meneironera o la flor de l'aigua que en aquella època tot just s'obrien. També podia percebre el passeig subtil i silenciós dels elementals (gent menuda i esperits del bosc) entre les tiges de l'herba desferradora. En aquell passatge, va abandonar la pineda i va entrar en una fageda secreta, que l'esperava sempre amb la mateixa façana de misteri. No eren gens comunes les fagedes en aquella zona; allò havia de tenir algun element màgic... L'aplegament de llet de bruixa que començava a flanquejar el viarany li indicaven que anava per bon camí i que l'entrada al Cercle de bruixes era ben aprop.

       Aleshores el va localitzar: el vell faig que s'alçava esvelt sobre el coixí del fullatge el tronc del qual el temps havia buidat i feia la sensació de ser dos troncs que se separaven mostrant una obertura. Aquella bretxa desprenia molta energia, molta màgia; de fet, era una entrada. Per descomptat, estava plena de sortilegis per allunyar els muggles, i només s'obria per als membres del Cercle...

       L'Altaïr va tancar els ulls per a concentrar-se. Va respirar profundament, fins que va sentir com totes les olors del bosc li entraven pels narius, i va pronunciar:

   ―Akelarrearen laguna naiz.

       Aleshores va notar com si vibrés l'aire imperceptiblement, i va sentir una petita batzegada a l'estómac. Aquell encanteri sempre li reportava una sensació estranya, però era agradable.

       En travessar una força màgica poderosa i invisible, que el conjur havia estovat per uns instants, una rotllana de soques de roure enmig la fageda s'omplien de misteriosos encaputxats que a poc a poc s'anaven identificant sota la llum de la lluna plena que es filtrava per la clariana secreta, i per un seguit de lluernes que brillaven com punts lluminosos sembrats per les branques dels arbres. Dreta i al centre del cercle, una dona amb presència, d'amples malucs i esguard solemne, va indicar a la nena la soca on havia de seure.

   ―Altaïr, benvinguda ―li va dir Briubruixina amb la seva veu dolça i majestuosa―. Seu. Tot just començàvem a fer repàs de les noves d'aquests verals.

       Briubruixina, la bruixa en cap del Cercle, portava una túnica de vellut de color verd maragda que li cobria les amples espatlles i li arribava als peus. Era una bruixa corpulenta de poders extraordinaris i tenia un coneixement molt profund de la màgia, fins i tot de les màgies més amagades i dels enigmes del bosc. I a l'Altaïr la fascinava tant el seu poder i autoritat com la seva saviesa inexorable.

       La majoria de membres que integraven el Cercle de Briubruixina eren bruixots que no convivien amb els muggles i, de tots els nens que hi havia, l'Altaïr era l'única que anava a l'escola muggle. Hi havia temporades que només podia assistir a les reunions que tenien lloc, tal com dicta la tradició, els divendres de lluna plena a mitjanit. Bruibruxina s'encarregava de l'educació màgica dels bruixots menuts dels voltants fins que tenien l'edat per assistir a Pirinë, l'escola de màgia dels Pirineus.

       L'Altaïr va mirar al seu voltant neguitosa. La Granny (tal com anomenava la seva padrina), no hi era. Quan era petita, solia acompanyar-la al Cercle, i li ensenyava a controlar (dins del que pot fer una criatura petita sense vareta) la màgia. Però ara no la veia gaire: no assistia a les reunions del Consell de la Fageda. Només voltava pel món; desapareixia sense avisar i amb prou feines si enviava mussols. Evidentment, en aquella ocasió tampoc no havia vingut a l'assemblea; vés a saber a on devia haver anat... Però a l'Altaïr no li preocupava. En tenia una opinió ben pèssima, no entenia el seu comportament de taral·lirot i d'imprevisible; i ja feia temps que havia deixat de raonar amb ella. Es va relaxar. Ho preferia així: anar tota sola al Cercle, amb plena independència.

   ―M'ha arribat a les orelles ―va dir Briubruixina amb una nota d'enuig a la veu, continuant la reunió―, que un no-màgic ha estat «lligat» en una transfiguració per una bruixa pallaresa...

   ―Trasmudar a gripau és una transfiguració menor!!

       Briubruixina va dirigir un llambrec inclement cap a la bruixa de nas llarg que acabava de protestar, que era com un tap de bassa i que duia la túnica esfilagarsada i enfangada.

   ―No hi ha transfiguracions “menors” per als «lligats», Gorgona.

       «Lligats» era el terme que empraven, tant bruixots com muggles, per parlar d'aquells que havien estat sotmesos als embruixos de les fetilleres. La Gorgona aprovava l'acció de la bruixa, perquè considerava que les societats màgiques s'havien de revelar contra els muggles que els havien anat reduint, i recuperar la sobirania.

   ―L'acusada, que consta que ja té antecedents, ha estat cridada a comparèixer al Govern Màgic; ja no és a les mans del nostre Consell.

   ―Sí, però tots recordem la persecució brutal que van patir les nostres germanes ―va rondinar la Gorgona―. No necessitem que ens castiguin per alliçonar no-màgics que fiquen el nas als nostres assumptes. És que hem oblidat les injúries i els turments? Com el plet contra les nostres companyes les bruixes de Zugarramurdi del 1610?!

       Alguns membres del Cercle es van posar a conversejar en veu baixa, alguns a favor i d'altres en contra.

   ―Ja no som al segle XVII ―va dir Briubruixina amb serenitat―. Cal respectar l'Estatut de Secretisme.

       La xerradissa va cessar. La bruixa Gorgona va fer un grunyit (va replicar amb alguna cosa com «però el que tenen a la tupina continua sent el mateix»), va fer una inclinació de cap amb l'expressió emmurriada i va tornar a seure a la seva soca.

       Aleshores alguna cosa va agitar les copes dels arbres i es va sentir el frec sord de les fulles. L'Altaïr i la resta de presents van mirar amunt: un bruixot de cabells llargs i canosos descendia del cel, seguint els cercles del corrent com un voltor, a cavall d'una escombra tronada.

   ―Hi ha cap notícia del Síndic de les Agulles? ―va demanar Bruibruixina al bruixot.

   ―Sí, senyora ―va respondre el vell Egidi―. I no són gaire bones.

       Els assistents van escoltar el vell bruixot.

   ―Tenim problemes amb una comunitat salvatge d'homes llop que s'està formant. Les autoritats no-màgiques andorranes havien estat pendents d'unes ramades de llops, però ha resultat que s'hi amaguen brots de licantropia. Diuen que han baixat de les muntanyes fins a Bescaran.

   ―Quines mesures s'estant prenent? ―va voler saber Bruibruixina.

   ―El bisbe de la Seu d'Urgell i el copríncep francès s'estan reunint amb el Síndic de les Agulles. De moment, no hi podem fer gaire més.

       Briubruixina assentia en silenci.

   ―Senyora ―va interrompre tímidament una bruixa joveneta que duia els cabells trenats sota una caputxa―, potser s'hauria d'avisar la Taula de Bruixes de l'Ossera. Si aquestes ramades baixessin fins a l'Urgell es podrien escampar per tot el Pirineu.

   ―Tens raó, Gaia ―va respondre cerimoniosament Briubruixina―. Enviem-los un mussol. I també se n'hauria d'informar Pirinë.

       La Gaia va assentir amb un somriure feble i va tornar a seure.

       Aviat els nens es cansaven dels problemes que el Consell de la Fageda tenia sobre la taula i s'apartaven de la rotllana. En un racó, es posaven a jugar a conjurar focs follet, que formaven lluïssors verdes i blaves als palmells, i a encantar fulles per a passar-se-les els uns als altres fent-les levitar. L'Altaïr, en canvi, continuava amb les orelles ben parades.

       Aprenia moltes coses en aquelles trobades màgiques, i això li encantava, però el fet que tingués tant de contacte amb els muggles feia desconfiar els bruixots més elitistes i no tenia gaire relacions més enllà de la cordialitat. Però, ara que la Granny no estava gaire per ella, si no fos pel Cercle, probablement no tindria cap lligam amb el món de la bruixeria.

   ―Ah, Belladona ―va dir Briubruixina a una bruixa molt bonica de mitjana edat, que duia dents de lleó als llargs cabells―, cal que s'investigui un frau en l'entrega d'objectes embruixats a no-màgics. A fira es van vendre mitja dotzena de martinets fent-los passar per inofensives figuretes de jardí.

   ―Les bruixes de Llers han informat del recorregut del firaire ―va contestar la Belladona―. Es veu que viatja a peu, però porta el carretó del gènere ple de remeis màgics, sang de salamandra i diversos flascons de pocions. No se l'ha vist fer servir la màgia, però va carregat de productes màgics...

   ―I no podria ser que fos... ―suggeria una veu feble.

   ―Això, a Ca la Filadora! ―va cridar la Gorgona amb ànim de fer enrenou.

       Els assemblearis es van posar a polemitzar un altre cop. Ca la Filadora era la casa que hi havia al tombant del carrer de la Sega. Entre els bruixots, es deia que els muggles que vivien allí (que tenien unes conductes gens pròpies de no-màgics) eren descendents de llufes, que s'havien anat casant amb muggles i la màgia ja no havia tornat a florir. Algunes famílies de bruixots venien o deixaven marxar les filles que naixien sense poders màgics als paraires que anaven a trobar filadores als pobles rurals (atès que els seus sous eren força més baixos que els de les ciutats). Era un dels pocs oficis oberts a les dones i les famílies que s'avergonyien de tenir descendències no màgiques aprofitaven la crescuda de la indústria de la llana del segle XVII per desempallegar-se de les “màcules” familiars que volien tapar. Segurament, aquest devia ser l'origen del nom de la casa, i les bruixes d'Artineu esmentaven Ca la Filadora quan del que realment volien parlar era de llufes...

   ―Prou ―es va imposar la veu profunda de Briubruixina―. No vull avalots al Cercle!

       La cridòria i el desori dels bruixots va anar cessant i la bruixa es va mirar la Gorgona amb severitat.

   ―Potser és un tema menor comparat amb el dels homes llop que tenim com a prioritari, però la cosa podria derivar a un assumpte seriós si resulta que aquests martinets s'instal·len a casa dels no-màgics amb la intensió de fer-hi niu.

   ―Ben cert, Belladona.

       Sortosament, no havien de bregar amb temes massa delicats o massa grossos aquells temps. I així ho agraïen els consellers.

   ―Espero que ara no tinguem més complicacions amb gegants ―va intervenir el màgic Ivori; un bruixot magre de rostre lletós i ulls clars―, perquè ja va ser prou turbulent l'incident del 1917, quan es va haver de parlamentar amb les autoritats no-màgiques i amb els museus...

       Evidentment, l'Altaïr encara no havia nascut quan es van trobar els esquelets de set gegants en una excavació més que irregular a Prullans, però va ser un episodi prou sonat com perquè al cap de gairebé un segle els bruixots encara en parlessin.

       Es discutiren uns quants afers més, i quan semblava que el Consell de la Fageda ja havia posat en ordre els assumptes que tenia al seu càrrec, va arribar el moment que sobretot els nens esperaven... Es van plantar tots d'un salt per atendre una llegenda contada per Briubruixina que feia tancar l'assemblea:

   ―Vet aquí

que en aquells temps

que els ocells tenien dents...

***

       L'Altaïr coneixia cada una de les històries i llegendes que Briubruixina havia explicat al llargs dels anys que havia assistit al Cercle. De segur que eren més interessants que les classes muggles, on havia d'amagar els poders i no sempre se'n sortia... I va tornar a evocar records...

***

       Després d'un altre dia tediós a l'escola muggle, l'Altaïr pedalava cap l'enclotada d'Artineu amb avidesa.

       Les lliçons li semblaven massa senzilles i, com que tenia sort als exàmens, no es preocupava per portar la feina a punt ni d'atendre als discursos dels mestres que no li agradaven. S'avorria a les classes, i l'únic que desitjava era que toqués el timbre per anar cap al Cercle Màgic de Bruibruixina, a un nou Consell de la Fageda.

       Però el pitjor de tot eren els companys i, sobretot, els «accidents» que s'acabaven esdevenint si algun nen tenia la intenció de dir o de fer segons què a l'Altaïr, atès que els poders d'aquesta no tenien cap mania de precipitar-se a sobre dels cerca-renous de torn. No cal dir que els mestres castigaven l'Altaïr d'una manera o altra dia sí dia també, i ja hi estava acostumada. De cara la paret, copiant ―arran d'això, havia arribat a cultivar una bona cal·ligrafia―, sense pati... cosa que havia avesat l'Altaïr a passar molt més temps quieta i amb els professors que no pas al pati amb els altres nens. Tanmateix, això tant li feia a l'Altaïr; mai no havia tingut bons amics...

       Va passar vora els camps de forment que es batien daurats sota la brisa, i sentia les veus dels nens que jugaven a la plaça:

   ―El pare carbasser

quan va venir de la guerra

va portar... sis carbasses!

       Per sort, ja havia arribat l'estiu. No era l'estació predilecta de l'Altaïr, però comportava el darrer trimestre del curs muggle escolar. El juny també havia portat la calor, les flors i el cant del bruel, que se sentia refilar amb abundància entre les branques.

       Pel solstici d'estiu, se celebrava un aquelarre diürn. Però calia assegurar-se que les coses anaven bé.

       El màgic Ivori fer un gest per parlar:

   ―Es té notícia de la Dama Blanca d'Auvignà? ―va voler saber el bruixot.

   ―No sembla que hagi fet cap aparició recentment ―va contestar el vell Egidi ―. I tampoc no hi ha notícia de cap ramada famolenca llançada pel Pare Llop.

       El Pare Llop era una criatura temuda. Un home de ferotge expressió que habita en el més profund del boscos i té el misteriós poder de controlar els llops.

   ―Això em tranquil·litza ―va dir Briubruixina, però la seva expressió no acompanyava pas el que deia―. Quina evolució tenim en l'afer de la comunitat salvatge de licantrops?

   ―Hem rebut un mussol de Sorginak ―va dir el màgic Ivori―. Les companyes del País Basc diuen que el Baxajaunak (és a dir, el Nonell) vetlla pels seus ramaders.

       El Nonell de Neu, un ens gegantí que habitava els boscos i s'alimentava d'arrels i de llet que robava els pastors, era un ésser pacífic que protegia els ramats dels perills. Fins i tot els pagesos i pastors muggles sabien que si els esquellots dels animals sonaven a l'uníson podien dormir tranquils. Allò assossegava els membres de l'aquelarre. Si més no, tenien un aliat en aquell entrecàs.

Un cop comentada la situació, es prosseguia amb les festes del solstici.

***

       Però ara l'Altaïr no pensava en les festes del solstici. Havia estat admesa a Hogwarts, una de les millors escoles de màgia del món i, per descomptat, la millor de tot el Regne Unit. A més, era l'escola en la qual la seva família anterior al seu pare havia estudiat; a Londres vivia el varetòleg més reconegut del món, que tan admirava i el qual havia tingut el plaer de conèixer un mes i mig enrere. Un gran èxit per part seva, atès que gràcies a les seves insistències havia aconseguit que els seus pares accedissin a la mudança. Però no havia estat gens fàcil...

***

 

Recordava que un vespre, el penúltim hivern que va passar a Artineu, havia arribat tard a l'enclotada i s'havia perdut una altra assemblea bruixívola..

   ―Bé, i ara prou,

que si us deia

tot el que sé

un altre dia

no us podria explicar re!

       Quan l'Altaïr va arribar, els assemblearis ja s'arraulien als vorals de la rotllana per recuperar les seves escombres i començaven a enlairar-se. Al cap de poc, la clariana va quedar buida i les lluernes es van escampar i l'indret es va enfosquir. La reunió havia acabat.

       Bruibruixina es va quedar mirant la nena i li va fer un senyal perquè l'acompanyés. L'Altaïr la va seguir tot alçant els genolls per sobre el calat de neu que li superava l'alçada del turmells, clavant ben bé els talons per no relliscar, i encongint els ulls per protegir-se del fred esmolat. La va portar fins a l'immens i poderós roure màgic, a l'interior del qual vivia.

       L'Altaïr ja havia entrat altres vegades a la Casa del Roure, i era conscient que aquelles atencions eren un privilegi. Tanmateix, també considerava que necessitava aquell protagonisme i s'ho prenia com una normalitat.

       Amb les paraules màgiques al pensament d'un sortilegi no verbal, la porta de la Casa del Roure es va obrir. Briubruixina la va convidar a entrar, li va recollir la capa negra que tenia sembrada de flocs de neu i li va indicar que passés a la saleta. Era una caseta de fusta molt acollidora, amb les parets folrades de prestatgeries de llibres i de flascons amb potingues i substàncies màgiques en conserva. Un caliu molt agradable venia del foc blau que cremava màgicament a la llar.

       Aleshores es van sentir uns copets als plafons de fusta de la caseta.

   ―Oh, no t'amoïnis ―va somriure afablement Briubruixina―. Resulta que fa dos dies em vaig descuidar de desar els esclops; se m'ha ficat un racó de gent menuda a casa i ara s'han encaparrat a mantenir-me la casa neta i endreçada...

   ―I això no podria ser perillós? ―va demanar l'Altaïr, mentre seia a la butaca que li indicava Briubruixina i mirant a dalt amb inquietud―. Si comencen a demanar què fem, què fem?...

   ―Ja me'n desempallegaré.

       La bruixa va alçar la vareta i dues de les tasses del joc de te de les floretes rosades van sortir de la vitrina del saló de la Casa del Roure i van levitar fins a plantar-se amb delicadesa sobre els cèrcols de la tauleta rodona.

   ―Ja em pensava que avui no vindries.

       Briubruxina va seure davant de la nena, mentre la tetera que havia encantat els servia xocolata calenta a les tasses.

   ―A la meva mare no li agrada que vingui.

       No, a la seva mare no li interessava que es decantés pel seu cantó màgic. Però l'Altaïr necessitava viure la seva part màgica.

   ―El destí va voler que nasquessis entre els dos mons. I tens una família que t'estima. Segur que faran el que els demanis.

   ―No vull anar a Pirinë.

   ―I ara! ―va exclamar Briubruixina―. Que vols anar a escola amb els muggles tota la vida?

   ―No ―va respondre l'Altaïr―. Vull anar a Hogwarts.

   ―A Hogwarts? L'escola britànica?

   ―Sí, és on hauria d'haver anat si la Granny no hagués vingut aquí per a criar el meu pare.

   ―Si la teva padrina no hagués vingut aquí, potser els teus pares no s'haurien conegut, i tu tampoc no series aquí.

       No podia rebatre allò, certament, però hi havia alguna cosa en aquella declaració que no va agradar l'Altaïr. Vist d'aquella manera, era com si ella només fos el resultat de les accions dels altres. I no suportava ser un element passiu en la construcció de la seva persona.

   ―Però jo sóc una bruixa, Briubruixina ―va contestar l'Altaïr en to trist i frustrat―. Crec que hauria d'estudiar màgia allí, on la van estudiar els meus avantpassats bruixots. I, en canvi, sóc aquí, en una escola muggle on no tinc cap amic.

       Bruixuixina no va respondre i va fer un glop de xocolata. L'Altaïr va esbossar una ombra de somriure, però tenia l'expressió trista.

   ―Aquí estic sola, Bruibruixina. Estic sola...

***

       Es va sentir un estrèpit que venia de l'escalfapanxes i, amb unes flamarades verdes i lluminoses, la petita Altaïr va aparèixer dins la llar de foc amb la cara emmascarada pel sutge. Sort que la Granny insistia a tenir la llar de foc connectada a la xarxa migratòria, per poder irrompre a la casa quan li vingués de gust...

   ―Altaïr! ―va cridar la seva mare disgustada―. Ja tornes a venir bruta com una guilla!

       A la mare de l'Altaïr no li agradava gaire que viatgés amb pols migratòria; veure la seva filla coberta de sutge no li feia gens de gràcia. A banda que, com que no sabia ben bé com funcionava, la feia patir.

   ―Taïr ―intervenia el seu pare―. Perquè no tornes amb la bicicleta?

   ―Perquè hi ha un bon tou de neu. És molt millor la pols migratòria.

       El seu pare li va repetir que la mare no volia que tornés tan bruta.

   ―El que passa és que no li agrada que faci servir la màgia! ―va esclatar la nena―. I no vol que vagi al bosc del Cercle de la Briubruixina!

       L'Altaïr havia començat a formular-se una estranya imaginació: la seva part màgica contra la seva part muggle. I creia que, algun dia, una de les dues parts venceria l'altra i s'apoderaria d'ella completament. Creia que si no es reunia amb altres bruixots i si seguia fent les coses com les fan els muggles, podria perdre els poders. I pensava que això no ho podria suportar... Dins la seva malaltissa concepció del món, havia arribat a la conclusió que havia de fer tot el possible per derrotar la part muggle.

       S'havia proposat recompondre la seva història. Si era a Artineu, en una societat de bruixots que havia de romandre amagada, era perquè la Guerra li havia negat una vida màgica ben diferent. Havia de recuperar tot allò: tornar allà d'on provenia la seva família màgica.

***

 

       No. Era evident que aquella carta no era una carta qualsevol; ni aquell dia, un dia qualsevol. Era ben comprensible que estigués neguitosa.

   —Ei, Taïr! Ta mare ha dit que vinguis a esmorzar!

       Aquesta era la veu del seu pare, i li indicava que si no es presentava aleshores hi hauria problemes.

   —Sí...

       La noia es va plantar al menjador, es va preparar un vas de llet i va asseure's a taula amb els seus pares.

   —Vaja... Veig que avui ja no vas encara en pijama —va dir la seva mare.

   —No —va respondre l'Altaïr amb un ampli somriure de satisfacció—, avui m'he llevat molt d'hora.

   —Doncs podries haver vingut a esmorzar a l'hora per variar —va fer el seu pare en to indulgent.

       Pare i filla es van dirigir una mirada de complicitat.

   —Sí, senyoreta, però abans de sortir t'hauràs de canviar de roba i vestir-te normal —va continuar la mare, assenyalant-la amb la torrada de formatge fos que s'estava menjant.

***

       El darrer hivern de l'Altaïr a Artineu va envair la seva memòria. Sentia un batre d'ales per sobre el seu cap. En mirar a munt, va veure planar un mussol gris amb les ales clapades de marró i de blanc. Quan es va tombar, l'au havia desaparegut i darrere seu va sentir la veu de Briubruixina:

   ―S'ha girat un vent follet ―va dir amb un sospir cansat, espolsant-se els braços i mirant-se les puntes dels cabells―. Cal anar alerta amb el vol.

       Briubruixina va fer una darrera llambregada al cel. El Consell de la Fageda es reunia aquell vespre en un escenari encatifat de neu. Aquells dies, estaven guarnint l'arbre de Nadal (perquè sí, celebraven el Nadal). L'Altaïr també hi anava, perquè era millor estar-se al bosc que a casa o a la plaça amb els nens de l'escola, encara que després no pogués gaudir de la celebració. No li deixaven passar les festes allà. Passava el Nadal a casa amb la família.

       Aleshores van sentir un xisclet; la nena de la carona rodona i cabells fins es va posar a plorar. La Gaia va anar de dret cap a ella.

   ―Aldona! ―va exclamar preocupada―. Ja us he dit que anéssiu alerta amb els papus!

   ―M'han mossegat!

       Briubruixina es va atansar a la petita Aldona i tots els altres nens es van apartar. Li va agafar la mà amb molt de compte. L'Altaïr va donar una llambregada ràpida al tou de neu on l'Aldona i els altres nens havien estat jugant a fer ballar les volves de gel en el baf de l'alè, i li va semblar veure com unes diminutes volutes de fum negre que tenien banyetes i que es van amagar bellugant la cua nerviosament sota un capó de neu.

       La bruixa va treure la vareta de la barjola de la seva túnica maragda per fer-se un bri de llum:

   ―Argia!

       Briubruixina va examinar amb cura la mà de la nena:

   ―Són diablons de neu ―va dir.

       Uns quants bruixots, nens i adults (i, per descomptat, l'Altaïr també es va assegurar un lloc privilegiat en aquella expectació), es van amuntegar en silenci per veure bé què passava. Briubruixina va apuntar la ferida amb solemnitat:

   ―Mina sendatu.

       De seguit, la petita Aldona va deixar de sanglotar i de fer cara d'angoixa. El dolor havia cessat de cop i volta. Les tècniques eixarmadores de Briubruixina eren famoses i admirades, i molts haurien donat fins i tot ous de drac a canvi de veure exercir aquest art. Amb la monopolització dels guaridors acumulats als hospitals màgics, la pràctica de l'eixarm s'havia reduït considerablement, i era una gran sort tenir algú aprop que tingués els coneixements per poder practicar aquesta mestria de socors.

       Bruibruixina va lliurar a la Gaia una bosseta plena d'alguna cosa que devia ser molt pudent (si s'ha de jutjar per les ganyotes que va fer amb el nas) i li va recomanar que fregués la mà de la seva filla amb cagallons de currucuca abans d'anar a dormir i que li fes una sopa de pèls d'aquesta mateixa criatura per esmorzar.

***

       Quan la mare deia normal, volia dir amb roba muggle. No, encara que anés, per fi, a una escola de màgia, tal com li tocava, s'havia d'amagar les túniques un dia més. Allà d'on venia, hi havia la comunitat i tradició màgica molt antiga i poderosa, però la seva mare havia volgut que fes la primària a l'escola muggle. No és que no li agradés la roba muggle, però ara estava a punt de començar una nova vida, per dir-ho així, i necessitava desesperadament una manera de poder exterioritzar la seva emoció sense haver de cridar.

       L'Altaïr va sospirar i va fer que sí amb el cap.

   —Ja tens la bossa feta? —va preguntar la mare, segurament esperant que l'Altaïr li demanés ajuda per l'equipatge.

   —Sí —va respondre contra tot pronòstic —. Només he d'arreglar unes coses...

       L'Altaïr va deixar el vas a l'aigüera de la cuina i va tornar a la seva habitació: una sala ben impersonal. Les parets eren blanques i buides, i l'armari i els calaixos de la tauleta de nit estaven mig buits i oberts de bat a bat.

       Sobre la base de llibres de text a sota de tot del bagul, va col·locar la roba plegada: unes quantes túniques i uns quants pantalons i samarretes, unes quantes mudes de cada. L'uniforme, el va deixar a dalt de tot per tal que fos fàcil de treure.

       Ara tocaven els seus objectes personals, omplint els buits del bagul que restaven als cantons, protegides amb l'encoixinat de la roba. Entre aquestes pertinences, hi havia les seves col·leccions (en especial seus escassos cromos de les Granotes de Xocolata que li portava la Granny de tant en tant) i els seus apunts, anotacions i investigacions pròpies sobre la seva gran passió, la varetologia.

***

 

Allò li feia pensar en una conversa que havia tingut amb Briubruixina un mes abans de la seva partida, un mes d'octubre un xic tempestuós.

       L'Altaïr va fer tres trucs al tronc de l'immens roure sota un plugim de tarda i va dir:

   ―Ireki Magna.

       Les lletres de les paraules màgiques van brillar amb una lluïssor violeta que va fer desaparèixer l'escorça del poderós roure. El tronc va bategar un parell de vegades i una bruixa impotent en va sortir de dins.

   ―Altaïr! ―va exclamar Briubruixina en veure-la. Tanmateix, l'expressió de desconcert va desaparèixer de seguida.

   ―Briubruixina... ―va començar a dir la nena; no sabia per on començar―. Disculpeu la meva absència aquestes dues últimes Llunes Plenes...

   ―No t'has de disculpar.

       La bruixa es va apartar i va fer un gest a la noia perquè entrés.

   ―He vingut per acomiadar-me...

       Briubruixina va comprendre de seguida que allò volia dir que se n'aniria d'Artineu. Per a l'Altaïr era un esdeveniment molt feliç, una cosa que havia estat anhelant durant molt de temps. I ara per fi s'acomplia, tenia un sentiment estrany. Probablement, l'única cosa que la lligava a Artineu era Briubruixina...

       Adés que l'Altaïr posés els peus dins de la Casa del Roure, Briubruixina va agitar la vareta:

   ―Vara vareta,

fes ta feineta!

       La casa es va posar més polida encara i a la taula rodona de la saleta va aparèixer una paperina grossa de castanyes calentes que es van posar a dansar per l'aire alegrement.

       Totes dues bruixes van seure en una butaca encarades a la taula.

   ―La teva mare sap que ets aquí? ―va demanar, mentre les castanyes dansaires es posaven davant del nas de l'Altaïr, que en va sentir l'aroma i el caliu irresistibles.

   ―Sí, sí que ho sap.

       L'Altaïr va caçar una de les castanyes que es bellugaven i la va embolicar amb la mà, tot embruixant-la perquè es pelés tota sola, i se la va ficar a la boca.

   ―Així que tires endavant amb el teu pla.

       Aquella era una situació incòmode. Què es deia la gent quan s'acomiadava? De què se suposava que havien de parlar?

   ―De la mà de cops que he hagut de donar la cara per tu a l'escola muggle! ―va exclamar de sobte, fent cara d'evocar el passat amb l'esguard perdut―. Els la tens votada, a alguns professors, eh!

       Briubruixina havia aconseguit que l'Altaïr somrigués.

   ―I encara recordo aquell any que vas agafar el mal costum de preguntar a tothom de què estava feta la vareta que tenia ―va recordar amb un somriure―. Això va ser arran de...

       Briubruixina va callar de cop i es va mirar la nena amb una expressió de sospita.

   ―No deus pas guardar encara aquella...?

   ―No ―va mentir la nena―, és clar que no...

***

       L'Altaïr es va deturar al paquet de roba que va treure del calaix amb la intenció de col·locar-lo al bagul amb molt de compte. Tot evocant aquell record, va desembolicar el farcell amb molta cura. A dins, hi havia un tros de fusta masegada, tota carbonitzada, i una substància filiforme que temps enrere havia relluït amb un fulgurant color carmesí encès i roent, i que ara només era un cable d'un gris somort, com un cabell canós sense vida.

       Havia aconseguit aquell trofeu marcit com a resultat d'un duel màgic que havia tingut lloc al Cercle feia pocs anys. L'Altaïr havia recollit d'amagat els fragments de la vareta trencada, que havia explotat en l'impacte d'un poderós sortilegi de l'oponent. Briubruixina li havia dit que les varetes tenien memòria i que guardaven un lligam molt poderós amb els seus posseïdors. Així que l'objectiu de l'Altaïr en guardar aquelles restes havia estat molt clar. Amb el temps, però, només es va poder confirmar a si mateixa que la fibra de cor de drac que contenia feia molt que s'havia marcit fins a morir.

       Tota aquella experiència havia derivat a un interès i una passió molt més grans per la varetologia, i tenia la sort que Briubruixina li solia deixar llibres de la privilegiada biblioteca màgica de Pirinë sobre la matèria. L'Altaïr havia anat recopilant aquella valuosa i escassa informació en les seves acurades notes. No li va explicar mai, però, que es va guardar les restes de la vareta derrotada. Era el seu secret.

***

   ―Briubruixina ―va començar a dir l'Altaïr amb apocament―. Encara que marxi... M'escriureu, oi?

       La bruixa va assentir amb un somriure.

   ―M'ho prometeu?

       Briubruixina es va posar els dits índex i cor, oberts formant una ve baixa, a cada costat del nas:

   ―Paraula de bruixa.

       L'Altaïr va somriure feblement. La paraula d'una bruixa era sagrada i no es podia trencar. Malgrat tot, el viatge que emprendria seria llarg i, a més, la mar és una barrera molt gran... i tenia por que perdés tot el contacte amb Briubruixina...

   ―Però tu també m'has de prometre una cosa ―va dir Briubruixina inesperadament.

       L'Altaïr va fer un gest d'atendre el que deia però sense para massa compte, perquè es va precipitar a pensar que li diria que fes bondat i tot allò que sempre et demanen els grans. Tanmateix, els que va dir que ser:

   ―Promet-me que mai no t'avergonyiràs de ser qui ets.

       Briubruixina havia deixat de somriure. La mirava intensament als ulls, i la nena no va semblar entendre-la. L'Altaïr hauria preguntat a què es referia, però la solemnitat de la situació li impedia trencar el silenci.

   ―Promet-me que mai no t'oblidaràs dels teus orígens, que no t'avergonyiràs de la teva sang.

   ―De la meva sang barrejada? ―va demanar l'Altaïr, entre sorpresa i indignada―. De la meva sang impura?

       Davant d'aquella indignació infundada, Briubruixina la va mirar amb ulls severs. Tanmateix, va dir amb un toc d'humor:

   ―L'ambició rau a les venes de sang blava i les dels mers mortals. No hi ha gaire diferència, i tota la sang és igual de roja.

       L'Altaïr va entornar un somrís feble, però va riure.

   ―Només sóc mig bruixa, Briubruixina...

***

 

       La mare de l'Altaïr va entrar a l'habitació i aquesta va tancar amb presses la tapa del bagul.

   —Que no saps trucar!?

   —Afanya't, que ja sortim...

       La mare de l'Altaïr li va fer un senyal perquè s'espavilés i va tornar a marxar. Sobre la tauleta de nit, però, encara hi havia dos objectes essencials que havia de portar. La vareta, per descomptat, que s'hi va mirar i es va veure reflectida al banús negre i lluent.

   —Aviat farem coses extraordinàries, ja ho veuràs —li va xiuxiuejar—. Per fi seré mestressa de la meva pròpia màgia.

       L'altre objecte essencial era un llibre de tapes de cuir amb una gran papallona escarlata a la portada. Aquesta era la seva altra passió: es tractava del llibre de text de Transfiguració. Ja se n'havia llegit més de tres quartes parts, i li havia despertat un gran interès...

***

 

Havia fet un novembre fred, i l'Altaïr i els seus pares eren a l'estació de Puigcerdà, esperant el tren. L'Altaïr va veure un mussol gris fosc, amb motes marrons i blanques per tot el cos, que l'observava amb els seus profunds i enormes ulls ocre. Aletejava a la branca d'un til·ler de davant de l'estació. No era un mussol qualsevol, i l'Altaïr sabia perfectament qui era. Briubruixina era una canviadora de pell (tal com s'anomenaven els animàgics als Pirineus) i hi havia hagut alguna altra ocasió en la qual ja l'havia vista transformada. A l'Altaïr potser li hauria agradat més que Briubruixina hagués vingut a acomiadar-la en persona i que li hagués pogut fer una abraçada... Però, ben mirat, devia tenir altres problemes al Cercle de l'enclotada d'Artineu... Ella no era l'única bruixa que integrava el Cercle, per què hauria de ser més important que la resta? Però no podia negar que aquella manca de protagonisme l'afectava...

       El mussol gris va agitar les ales i va encongir els ulls rodons mirant-la amb severitat. Esperava alguna cosa.

       L'Altaïr va recordar l'últim que li havia demanat Bruibruixina a la Casa del Roure: «Promet-me que mai no t'avergonyiràs de ser qui ets. Promet-me que mai no t'oblidaràs dels teus orígens, que no t'avergonyiràs de la teva sang». Havia de respectar, amb la màxima sinceritat, tant la seva vida a Artineu com el seu estatus de sang; que aquests no havien de representar cap vergonya per ella. Al cap i a la fi, era el que ella era, tal com havia nascut, era la seva naturalesa. I si ara anava viure una nova vida, havia d'aprendre a acceptar-se. Perquè qui no s'accepta a si mateix, de quina defensa pot presumir?

       Així que, tal com marca la tradició de les bruixes dels Pirineus, l'Altaïr es va posar els dits índex i cor, oberts formant una ve baixa, a cada costat del nas; i va pensar amb força: «Paraula de bruixa».

***

       Encara no ho sabia, però ja tindria temps d'enyorar la tranquil·litat i el captivador halo de misteri d'Artineu. No trigaria a trobar a faltar despertar-se amb el refilar del bufacanyes de l'esmolet, les corredisses dels nens del poble i els crits alegres quan jugaven a la cluc, o al pare carbasser o a la gallineta cega o a palet. Aviat se sorprendria pensant que Artineu, tant el Cercle Màgic com el dia a dia al poble, era digne de ser objecte de nostàlgia. Artineu era la infantesa que deixava enrere per endinsar-se a una nova vida plena de màgia. D'una màgia diferent, en un lloc nou, amb persones desconegudes...

       Era 1 de setembre, i la seva sang bullia preguntant-se què passaria en un dia com avui. Un dia que per a ella seria l'inici d'una nova vida que havia estat desitjant amb frisança. Es demanava com l'acollirien.«El meu cognom significarà per a ells alguna cosa? O seré una total desconeguda?». «Podré arribar a saber alguna cosa del meu padrí? O de la meva família anglesa, que la Granny no m'ha volgut explicar mai?». L'emoció que sentia era tan gran que li semblava que el pit li explotaria. Però si hem de ser del tot francs: estava aterrida.

---------------------------------------------------------------

          I ja en tenim un capítol més!

       Ara no us podreu pas queixar d'informació a comentar!! ;)

       Espero que us hàgiu trobat amb les múltiples escenes retrospectives!

Comenteu ^^

       Antares