El Retorn dels BlackAntares_Black


V- «Aquest grenyut és de casa bona?»


 

«Aquest grenyut és de casa bona?»

       L'Altaïr va veure que la bruixa de la túnica maragda deia alguna cosa al professor Flitwick. Tenia l'expressió contreta, com si estigués indecisa entre la sorpresa i la indignació. L'homenet, que resultaria ser el professor d'Encanteris, va saltar de la cadira i va quedar tapat completament per la taula. Aleshores, va tornar a aparèixer per l'altre extrem de la llarga taula, plantant-se al llindar d'una porta raconera que es trobava a l'alçada de la taula del professors.

   —Facin el favor de sortir del Gran Saló, a veure si es calmen una mica, vostès dos! —va cridar la directora, i el seu dit llarg i ossut assenyalava amb el braç molt estirat la porta que obria el professor Flitwick.

       L'Altaïr es va sentir garratibada. Encara notava una escalfor estranya a la vareta, del sortilegi que acabava de deturar, i sentia que s'havia posat a tremolar. En la majoria de successos per màgia fortuïta que havia provocat a la petita escola muggle, n'havia tingut prou de romandre asseguda a la cadira, fent-se la desentesa; però allò no funcionaria en aquella situació. Va mirar amb desdeny en Gaunt, l'alumne que l'havia atacada, i va decidir que era millor anar cap a la sala adjacent ràpidament i sense mirar al seu voltant. Les pessigolles de les nombroses mirades que tenia a sobre no eren agradables... Al cap de poc, es va recuperar l'ambient al Gran Saló.

       L'homenet va fer un moviment de vareta i la porta es va tancar rere seu.

   —Gaunt. Black —va començar el professor Flitwick, que tenia molt bona memòria pels noms—. Es pot saber què ha passat?

       Els dos alumnes es van limitar a no dir res.

   —I es pot saber en quin moment del segle es va deixar de trucar a les portes? —va xisclar una veu aguda que sortia de la paret.

       La veueta venia d'una quadre que hi havia penjat al fons de la cambra. Era el retrat d'una bruixa pàl·lida i marcida, que duia amb molt d'estil un vestit magenta que feia conjunt amb un barret d'ales amples sembrat de flors. S'havia afanyat a amagar-se rere l'esquena una capsa de bombons de xocolata, però els seus morros empastifats la delataven, i li havien pujat els colors.

   —Perdoneu, Violeta —va dir el professor Flitwick, distret, sense fer-li massa cas.

       De seguida, un ancià sorprenentment gras amb una calba brillant i enorme bigoti de morsa, va entrar a la sala suant i amb gran esforç, i la porta va grinyolar en tancar-se de nou.

   —Professor Llagot...

       El professor Llagot havia anat cap a la sala adjacent, i li va faltar temps per posar-se a galopar ridículament, bo i com el seu cos boterut li permetia, cap a la saleta només de sentir els seus noms, els quals en Flitwick havia pronunciat. Ara es mirava cadascun dels alumnes amb ulls delerosos i semblava que li hagués de caure la bava.

   —Tots dos a Slytherin... Oh... Que b--

   —Professor Llagot —el va tallar l'homenet amb el coll estirat cap amunt. El bruixot calb i rodanxó va moure el bigoti i es va avenir al que li deien.

       El Thor Gaunt arrufava el nas amb angúnia mentre els professors parlaven.

       De cop i volta, un altre estudiant va irrompre a la sala. Era l'Evan Wood i, malgrat que encara duia l'uniforme gris, l'Altaïr va aconseguir recordar vagament que l'havien posat a Gryffindor.

   —Ho he vist tot! —va fer amb convicció el noi ros d'ulls terrosos—, professor...

   —Flitwick.

   —Doncs... d'això... professor Flitwick, que... —va dir el noi agosaradament, i va assenyalar l'estudiant de les grenyes, que encara tenia l'expressió enfurismada—. Ha estat ell que ha llançat el sortilegi, i ella només...

   —Gaunt —va dir el professor Flitwick—, és veritat que ha començat vostè?

       En Thor Gaunt no va respondre. Es va limitar a etzibar una mirada amenaçadora al noi de Gryffindor, que va empassar saliva però es va mantenir ferm.

       L'Altaïr es va mirar el noi: era força guapo i tenia uns ulls petits i allargats, d'un color fosc de terra, i una expressió agradable i forta. Per què s'havia de prendre tantes molèsties? Per què havia de dir res, i buscar-se problemes? Hauria estat molt més senzill no dir res i continuar menjant al Gran Saló amb els altres, com si res. Al cap i a la fi, aquell conflicte no l'afectava per res a ell...

   —Professor Flitwick —va dir més segur—, li ha llançat un malefci. Ella només s'ha defensat.

       El noi va mirar l'Altaïr. No va estar segura de si era una mirada de simpatia, de sorpresa o de pànic.

       La professora McGonagall va aparèixer a la sala nerviosa i amb les galtes enceses; i la porta va petar per quarta vegada. La bruixa del vestit magenta del retrat, la Violeta, va decidir que era millor endur-se les xocolatines per gaudir-ne a una altra banda, i va desaparèixer pel marc del quadre.

   —Què passa, aquí!? —va cridar.

   —Wood, expliqui a la professora McGonagall què ha passat.

       L'estudiant de Gryffindor va mirar la directora i es va quedar mut.

   —No ho vull ni saber —La directora es va dirigir a l'Evan Wood—, i vostè ja pot tornar al Gran Saló.

       El noi va sortir per la porta de seguida. La professora McGonagall els va mirar tots dos severament. Treia foc pels ulls i tenia una expressió més aviat terrorífica i amenaçadora. A l'Altaïr li tremolaven els punys. Si expulsaven aquell mico grenyut i salvatge, encara hi guanyaria. Però si deien d'expulsar-la a ella... No la podien expulsar, per això: havia estat defensa pròpia!!!

   —Ja em poden estar donant una explicació de tot això, si és que n'hi pot haver cap! —els va renyar—. I, pel seu bé, val més que resulti convincent.

       El professor Flitwick tenia la mirada esverada. Per part seva, el professor Llagot els observava amb atenció (o, més ben dit, els estudiava descaradament), tot fregant-se les mans. Cap dels dos no va voler arriscar-se a parlar, però tampoc no tenien cap ganes de mirar-se l'un a l'altre.

   —Espero que s'adonin de l'espectacle innecessari i inadmissible que acaben de fer—va reprendre severament la professora McGonagall. Es notava que la bruixa els tenia ben posats...—. A Hogwarts, no tolerem aquestes mostres de violència.

       Hi va haver un silenci aclaparador i insuportable. L'Altaïr es va sentir molt malament; i temia que l'expulsessin. Aquell episodi seria la fi de tots els seus somnis i projectes. Si l'expulsaven, se n'hauria de tornar al Pirineu... i deixar anar totes les seves ambicions, ja que creia que hi havia objectius que no podia assolir lluny d'aquella nova vida... Seria la fi.

       Però ara no hi podia tornar, a Artineu. Era estrany, però se sentia massa lluny d'Artineu... I tornar significaria deixar enrere l'oportunitat. Ara que estava construint una nova vida; si havia de marxar, ja no seria d'enlloc...

   —Ja poden tornar al Gran Saló, acabin de sopar —va dir finalment la directora amb to autoritari—. Tanmateix, poden estar segurs que escriuré les seves famílies i m'encarregaré que tinguin un bon càstig.

       La professora McGonagall tenia els braços creuats, els llavis tesos i mantenia una expressió del tot severa. Es va girar cap a l'home panxut dels bigotis de morsa:

   —Professor Llagot, com a Cap de la residència Slytherin, espero que sabrà adoptar les mesures pertinents.

       El bruixot bocoi de l'enorme bigoti va parpellejar com si acabés de despertar-se del món dels somnis i va assentir. Ella es va dirigir cap a la porta, no sense abans tombar-se per a tornar a mirar en Gaunt i l'Altaïr.

   —I, pel que fa Slytherin, comencen amb deu punts menys.

   —Deu punts menys!?— va exclamar en Gaunt.

   —Tots dos! —va replicar amb fermesa.

       L'Altaïr va estar a punt de protestar, però es va empassar les paraules. Ja havia començat prou malament. Però se sentia com si l'haguessin rescatada a l'últim moment d'unes arenes movedisses. I va tenir un estrany i contradictori sentiment d'agraïment cap a la professora McGonagall. No l'expulsaven; es podria quedar a Hogwarts!

       Tanmateix, això no volia dir que li fes cap gràcia l'atac d'en Gaunt. No només això, sinó que l'havien castigada per culpa seva. Mai no li havia importat estar castigada, era com una rutina. Però ara era diferent. No pensava deixar-ho passar. Allò no quedaria així...

       Quan van sortir de la sala adjacent, li va semblar que els comensals deixaven d'enraonar i els miraven, uns de cua d'ull i d'altres descaradament. Els fantasmes sobrevolaven el Gran Saló esverats. I un esperit entremaliat, en Peeves el Poltergeist, xisclava i reia com un condemnat.

   —Ui que ha nascut una història d'amor! —cridava amb escarni, mentre feia tombarelles a l'aire—. El Mico Filós i l'Ovelleta Negra!

       Això, ara només faltava ser el blanc de les rialles d'un esperit trapella.

   —Ja n'hi ha prou, Peeves! —va sentenciar el Baró Sagnant, i l'esperit embrollaire va desaparèixer fent un espetec.

       La professora McGonagall tornava a seure al tron daurat del centre de la taula, amb l'expressió eixuta. El professor Llagot es fregava les mans per algun motiu mentre els observava com qui es mira un plat de pastís de carabassa. El professor Flitwick seia en un cantó del tron de la directora i a l'altre costat del tron daurat hi havia el professor de cabells rossencs que havia vist a l'estació. L'elf, que seia a la punta de la taula, tenia una expressió taciturna i bevia de la seva copa daurada. Però ara l'Altaïr no tenia el cap per pensar en el misteri dels papers en blanc que aquell estol de mussols en massa li havia precipitat...

   —Ja veus què ha passat per culpa teva, barreja —li va dir en Thor Gaunt amb menyspreu, mentre travessaven la vora del Gran Saló, arrambats a la paret, per tornar a la taula d'Slytherin.

   —Per culpa meva!? Escolta nen, et recordo que tu m'has llançat un malefici!!

   —Com pots estar orgullosa de la teva desgràcia?

   —La meva desgràcia?

       Allò ja passava de mida. L'Altaïr es va sentir malament. Mai no l'havien insultada així. Ja n'hi havia prou amb els seus propis i íntims pensaments de tant en tant sobre la seva sort. Però que un altre que acabava de conèixer la tractés així... Va procurar mantenir el cap fred.

   —Au... Vés amb els teus amiguets menja-ronya...

   —Tanca la boqueta, tu!

       El nen es va allunyar remugant alguna cosa de «quina vergonya, Slytherin...» i va seure al seu tros de banc on les bessones que li havien fet espai.

   —Ei, Altaïr! Però que fort! Que no hi toques?! —va fer l'Àstat Zeller, en un intent de xiuxiuejar, mentre l'Altaïr tornava a seure al banc al costat de la Sue.

   —És ell que no hi toca. Que no has vist que m'ha atacat?

       Els alumnes del Gran Saló murmuraven entre ells i tenien les ulls clavats en l'Altaïr Black i en en Thor Gaunt.

   —Sí, però ell és en Thor Gaunt.

   —I què? —va respondre ella a la defensiva.

       Què redimonis passava amb aquell nen?

   —Com que i què?! —s'esverava l'Àstat Zeller.

   —Què m'importa a mi qui sigui! M'ha llançat un malefici!

   —És un Gaunt —va sonar la veu d'en Kun Nott—. És que no en saps res, del món?

       L'Altaïr no va tenir temps de fer cara d'ofesa. No suportava que la tractessin d'estúpida. I, ignorant que no només li havia despertat la curiositat sinó que a més a més li havia evidenciat que no sabia gran cosa del món de la bruixeria anglesa, va preferir pensar ingènuament que aquell nen callat i pàl·lid d'en Nott més aviat es feia el fantasma.

       Tots semblaven desaprovar la seva acció, menys en Macmillan. Callat, tenia la pinta de divertir-se molt amb el conflicte, fins i tot. Tanmateix, ella es preguntava què haurien volgut que fes els altres: No defensar-se? Deixar que li toqués el sortilegi? Allò sí que hauria estat una mala manera de començar l'escola nova. I un bon ridícul...

   —Black —va dir en Macmillan, que si va acostar discretament—, els Gaunt són una família de bruixots ancestral i poderosa.

   —Aquest grenyut és de casa bona? —va replicar ella amb sorna.

       L'Altaïr sempre s'havia interessat per aprendre del món dels bruixots, ja que el seu pare tenia una conducta que semblava més muggle que màgica, i ja havia procurat llegit força abans de venir... és clar que a la biblioteca de Pirinë no devia ser fàcil trobar coses tan concretes. Sobretot pel que fa a la història i els costums màgics de l'Anglaterra, que era totalment nova per a ella. La família Gaunt li era del tot desconeguda.

   —Jo només dic... —va advertir suaument en Síver Macmillan—; que hi vagis alerta.

       A què s'havia referit en Macmillan quan havia dit que era una família “ancestral”?

***

       La professora McGonagall va enunciar el tancament del banquet i que ja podien anar als dormitoris. Una ona de moviment va envair les quatre taules. Els alumnes s'anaven alçant dels bancs i anaven de dret cap a la porta i els de primer cap al seu monitor, que semblava que tots tenien controlat. La noia de la cabellera vermellosa es va posar dreta amb molta classe i, quan es va posar la vareta pomposament al coll, la seva preciosa veu va reverberar.

   —Slytherin, veniu amb mi!

       L'Altaïr coneixia prou bé aquell encanteri. L'havia vist fer en diverses ocasions; sonava com un megàfon. Sí, un dels pocs que l'havia vist conjurar, per exemple a la Granny (no és que fes poca màgia com el seu pare; era perquè ja pràcticament no es veien mai). La noia va esperar que en Gaunt i les tres bessones Doppel es col·loquessin a la fila, per tal de buscar-se un lloc lluny d'ells quatre.

   —Altaïr —la va cridar la Sue, i la va agafar del canell—, vine amb mi.

       La noia es va deixar portar i va seguir la corrua amb la Susann Smallweed que l'estirava del braç. L'aglomeració sortia del Gran Saló, i la prossessor es va partir un cop davant de les escales de marbre, al costat de les armadures. Ravenclaw i Gryffindor anaven cap amunt i l'Altaïr va veure com en Wood es trobava entre els que pujaven; havia perdut el seguici de Hufflepuff. La Lucy Weasley baixava les escales i l'Altaïr també va baixar estirada per la mà de la Sue.

       En un moment, el peu de l'Altaïr va topar amb alguna cosa. Quan va alçar la vista va veure que hi havia una pila de bótes contra la paret, davant de la qual hi havia com una porteta en forma d'ull de bou que semblava donar a una mena de bodega.

   —Això deu ser l'entrada de les cuines —va suggerir la Sue.

   —Segurament —va contestar l'Altaïr en veu baixa i amb aire pensatiu. Va estirar el coll per fer-hi un cop d'ull, però la riuada les va arrossegar endavant i no va poder veure res.

       La Lucy Weasley els va portar pels esglaons de pedra que baixaven, i no paraven de canviar de direcció cada dos per tres. L'Altaïr patia preguntant-se si després sabria refer el camí o si el seu mal sentit de l'orientació la trairia i faria que es perdés per aquells passatges laberíntics. S'anaven endinsant cada cop més en les profunditats de l'escola, la temperatura baixava i l'Altaïr va tenir la sensació que eren un grup d'expedicionaris que visitaven les criptes faraòniques d'una piràmide fúnebre...

       Finalment, la monitora, que guiava la corrua al capdavant del grup d'alumnes de primer, es va aturar i es va tombar cap a la paret: al mur de pedra blanca, hi brillava imperceptiblement un pany nu i humit. Aleshores, va mirar el pany amb determinació i la seva veu electritzant va dir:

   ―Ad astra per aspera.

       I una porta de pedra que es trobava oculta al mur es va obrir. La Lucy Weasley va fer un gest amb el cap per indicar que hi entressin darrere seu.

       La sala comuna d'Slytherin era una habitació llarga, il·luminada per làmpades verdes i d'argent que penjaven del sostre. Una catifa baixava uns esglaons de pedra i s'allargava fins al fons de la sala, protegint el parquet de noguer que es deixava veure pel voral del sòcol. Les parets de pedra eren incansables relleus que arribaven fins al sostre arquejat; decorades amb tapissos que il·lustraven gestes i aventures dels que presumiblement eren famosos Slytherins medievals. Els sofàs eren de cuir negre, les cadires i les taules de noguera i de caoba que l'omplien estaven cobertes d'estovalles elaborades amb dissenys medievals. Hi havia el fantasma d'una dona de cabellera enfilada i tesa, amb plomes a les solapes i cintes de colors per tot el vestit que ara es veia de color blanc perla, que escrivia alguna cosa a taula; i dos fantasmes més amb armadures que xerraven al sofà de davant de l'escalfapanxes. Per les finestres esveltes del fons, entrava una llum verdosa que es filtrava a través de l'aigua del Llac Negre. Formaven unes ones que contribuïen en l'atmosfera relaxant de la sala comuna d'Slytherin. Tenia una aura misteriosa i atractiva, com si fos una nau naufragada sota l'aigua.

   ―Hola a tothom ―va interrompre la monitora amb to pompós.

       Els primerencs estudiants d'Slytherin van cedir a la veu de la monitora i la xerradissa es va esvair. Ella s'havia col·locat a l'altre extrem de la sala, de cara als alumnes que miraven al seu voltant bocabadats, a una distància física prudencial per marcar una distància abstracta d'autoritat. Al seu costat, hi havia un noi encorbat amb timidesa que no feia cara de tenir ganes d'intervenir. Era el subdelegat d'Slytherin, però no tenia cap intenció de prendre-li protagonisme, a la Weasley, ni cap ganes de parlar. De fet, semblava ben bé que hi fos per força.

   ―Sóc la Lucy Weasley i, com a delegada de la residència Slytherin, estic orgullosa de donar-vos-hi la benvinguda. L'Enhorabona; si sou aquí és perquè el Barret que Tria ha considerat que dins vostre hi ha la llavor de la grandesa, i recordeu aquesta és la nostra fortalesa. Tenim el potencial de ser grans, en el veritable sentit de la paraula.

   »És veritat que us trobareu amb molts rumors sobre la nostra residència, però això ja forma part de la competència ―va continuar la Lucy, amb el seu llarg i solemne discurs de benvinguda―. No nego que d'Slytherin han sortit molts bruixots tenebrosos, però el cert és que també han sortit de les altres residències. El que passa és que no els agrada admetre-ho.

   »I sí, tradicionalment hem tendit a portar els estudiants que vénen de llargs llinatges de bruixots de sang pura ―i aleshores va posar els ulls sobre l'Altaïr i sobre en Thor Gaunt alternativament, amb un esguard indulgent i còmplice―, però avui dia trobareu uns quants membres d'Slytherin que tenen algun familiar muggle.

   »Sovint ens comparen amb Gryffindor ―va seguir, i semblava que allò la tocava de ben aprop―. Però, què voleu que us digui? Jo prefereixo passar a la història com una gran bruixa que com un vulgar fabricant de caramels...

       Alguns alumnes van riure, i d'altres van fer una rialla tímida. La Lucy va fer un somriure amable.

   ―Bé, les competicions a part. Per això ja tenim els tornejos i, especialment, els partits de quidditch ―L'Altaïr va veure que la paraula quidditch despertava l'atenció de l'Àstat, però també la d'una de les bessones Doppel (probablement era l'Até)―. Juguem per guanyar, és clar, perquè som íntegres i ens preocupem per l'honor i per les tradicions. Ja tindreu temps d'apuntar-vos als equips de quidditch el curs que bé. Però d'això se n'encarrega en Robin Bole, el capità de l'equip, i jo no voldria pas usurpar-li l'autoritat en el seu camp.

       L'Àstat Zeller es feia una nota mental amb el nom del capità de l'equip de quidditch d'Slytherin. El discurs de la Lucy Weasley no s'havia acabat encara, i molts ja tenien ganes d'anar als dormitoris.

   ―Tanmateix, no doneu motius als membres d'altres residències per pensar que no som mereixedors de la seva confiança. Siguem uns bons companys. Recordeu que el nostre emblema és la serp, la més sàvia de les criatures. És elegant, potent i sovint mal entesa. No hem de donar arguments a les altres residències per creure el que no és, ni perquè ens malinterpretin. I mantenim la lleialtat entre nosaltres; i l'elegància que ens caracteritza.

   »Ah, i per acabar, que no me'n descuidi! ―va dir la Lucy, que ja anava tirant per mostrar-los el camí cap als dormitoris; i va assenyalar un plafó màgic que hi havia a la paret, on levitaven pergamins escrits amunt i avall―. Aquest és el tauló d'anuncis; tingueu-lo controlat. La contrasenya de la sala comuna canvia cada dues setmanes i es publica aquí. Així com els horaris de les reunions dels grups d'alumnes que es formen; les dates de les proves de quidditch (que ja insisteixo que no us hi podeu apuntar fins l'any que ve, però sí que podeu anar a veure els entrenaments); i d'altres dades sobre activitats extraescolars i informacions diverses.

   »No reveleu la situació de la sala comuna als estudiants d'altres residències. I... bé, cal que us digui que tampoc no xerreu les contrasenyes de l'entrada?

       Alguns van riure, però potser més perquè tenien ganes de seguir-la cap als dormitoris.

   ―Bé, crec que això és tot per ara. Estic segura que us agradaran els dormitoris ―i, passats tres esglaons, els va indicar un caminet pels nois i un altre per les noies.

       I tenia raó. Les llanternes de plata penjaven del sostre amb espelmes màgiques de flama freda. Les cortines dels baldaquins eren fetes de domàs de diversos colors verds, els cobertors dels llits estaven brodats amb fil d'argent, i les coixineres eren de seda i de color maragda, decorades amb tot de filigranes. Hi havia més inspiradors tapissos que representaven aventures d'antics Slytherins, i les columnes, que tenien una lleugera forma de tirabuixó i que aguantaven el sostre arquejat, donaven un halo de refugi al dormitori de les noies. Les seves pertinences ja eren a l'habitació.

       La Sue i l'Altaïr van entrar-hi, seguides per les tres bessones Doppel. L'Altaïr va anar cap al llit que quedava sota una finestra, on hi havia els seus paquets i a sota el seu bagul granat. No hi havia cap problema, perquè la finestra no tenia vistes d'alçades, sinó que donava al fons del Llac Negre, i l'agua verdosa trencava suaument contra el vidre. La Sue tenia el seu bagul ocre al baldaquí del seu costat; i les altres van anar als tres llits del davant.

       Quan totes cinc es van asseure als seus llits respectius, van quedar encarades en total silenci. Fins que una de les bessones es va dirigir a l'Altaïr:

   ―Has de perdonar el nostre cosí ―va dir amb el seu característic to de veu lluent―. En Thor és molt... impulsiu.

   ―Sí ―va seguir una altra, i es va posar dreta i es va atansar a l'Altaïr―. No li facis cas, és un xic... especial. En fi, deixem-lo... Sóc l'Até Doppel.

       L'Até va saludar l'Altaïr i la Sue.

   ―I jo sóc l'Eco ―va dir la de la veu llampant i també els va donar la mà.

   ―I jo la Nix ―es va afegir a la presentació la tercera bessona, que tenia més aviat una expressió pacient.

   ―Jo em dic Sue ―els va dir la Susann Smallweed.

       Un cop fetes les presentacions, l'Altaïr no es va estar de demanar-los una cosa, però la Sue li va llegir el pensament i se li va avançar:

   ―Heu dit que en Gaunt és el vostre cosí?

   ―Sí ―va assentir l'Até orgullosament―. El seu pare i la nostra mare són germans. Nostres també formem part de la nissaga dels Gaunt!

   ―La nissaga dels Gaunt? ―va repetir l'Altaïr.

   ―Que et penses que ets l'única que té una ascendència reconeguda?

   ―I, mira ―va somriure la Sue―, totes dues han tornat ara, quan tothom es pensava que ja no hi havia ni Gaunts ni Blacks.

   ―Tens raó! ―va exclamar l'Eco.

       En aquell moment, l'Altaïr va sentir una curiositat creixent per la família Gaunt. No es volia comparar de cap manera amb aquell grenyut salvatge amb cara de mico... però pel que semblava les dues famílies duien una bona temporada desaparegudes.

   ―Així, si és el vostre cosí ―va dir l'Altaïr, amb una lleu expressió d'enuig―, deveu tenir alguna idea dels motius d'en Thor Gaunt per atacar-me, oi? Jo no li havia fet res.

       Les tres bessones van posar una cara estranya.

   ―Que véns del país dels trols?

       L'Até la va fer seguir-la fins a la sala comuna un altre cop, les altres tres també hi van baixar.

   ―A en Thor li sap greu que es trenqués el llinatge ―va dir l'Até, i es va plantar en un tapís molt llarg penjat molt amunt de la paret, prop dels arcs del sostre.

   «Els Sagrats», era el títol que encapçalava una llista de noms. Al costat d'aquest títol hi havia un número, però semblava corregit tan repetidament que, encara que probablement s'havia fet amb màgia, aquella màgia deixava marca i no es podia llegir bé quin nombre era. Hi havia noms com: Abbott; Avery.... Weasley, el cognom de la monitora de la residència, estava ratllat; i així ho estaven altres cognoms, i entre aquests es trobava el de l'Altaïr. El cognom Black, que ocupava el tercer lloc de llista ordenada alfabèticament, també estava faixat. I era una marca recent.

       ―Què és això?

   ―Els Sagrats Vint-i-vuit ―va contestar l'Até, en to solemne―. O els que en queden... Són les famílies llistades al «Directori de Sang Pura». És un anònim del segle passat que tenia l'objectiu d'ajudar a mantenir la puresa dels seus llinatges. Però, pel que es veu, va fracassar. La mare diu que era un tal Cantankerus Nott. Em va parlar d'aquest tapís: es veu que els noms s'eliminen màgicament.

       Les cinc noies es van arremolinar al voltant del tapís i se'ls va afegir un fantasma melancòlic.

   ―Senyoretes, és tard ―va dir amb veu pausada tot tapant-se un badall, i va deixar de mirar el tapís un moment―; que no les trobin fora del llit a aquestes hores.

   ―De seguida tornarem al dormitori ―li va contestar la Nix en veu baixa―. Només serà un moment.

       El fantasma tenia les parpelles caigudes, tenia els ulls cansats i feia ulleres. Va assentir i va marxar planant per la sala comuna i va desaparèixer a través de la paret de l'escalfapanxes.

       L'Altaïr es va mirar el tapís. Hi havia el cognom d'en Macmillan, i el d'en Nott; el del senyor Ollivander... i també el del professor Llagot. I, per descomptat el d'en Gaunt... El seu, en canvi, havia estat eliminat de la llista recentment.

   ―En Thor et culpabilitza per trencar una línia molt important de sang pura ―va explicar l'Até, i totes cinc noies tiraven el cap enlaire mirant el tapís.

       Havia d'entendre que ella era el primer membre de sang barrejada a la família? És a dir que venia d'una família de pura sang màgica.

   ―Com si fos culpa teva... ―va intervenir la Nix―. La mare també ens està molt a sobre amb això...

   ―I té raó ―va discutir l'Eco amb gest presumit, i la Nix no va gosar replicar la seva germana.

   ―Però no és culpa teva, Altaïr ―va dir la Sue―. Tu demostra que ets una gran bruixa i ja està.

       L'Altaïr va fer un somriure tímid a la Sue. Aquella revelació, l'havia descol·locada i encara ho havia de pair.

       Les bessones havien estat educades per odiar la barreja de la sang. L'Até era d'aquest parer també, però no semblava que tingués intenció d'atacar l'Altaïr; l'Eco també era elitista i es mostrava molt distant; i la Nix mirava de posicionar-se en algun lloc, però no tenia clar a on, o bé no ho volia demostrar a les seves germanes...

   ―Que, per cert ―va seguir l'Até, ara amb posat estudiós―, d'on has tres aquest sortilegi defensiu tan estrany? És impressionant.

       I ell d'on ha tret la fórmula d'aquell malefici?, li venien ganes de preguntar. Però va preferir ser educada i somriure.

   ―M'he criat als Pirineus ―va explicar l'Altaïr―, i allà ens reuníem amb una comunitat màgica molt antiga.

   ―I parles espanyol o francès? ―va demanar la Sue.

   ―Em... no... De fet...

       Explicar la situació lingüística a una persona que pressuposava que als Pirineus només es parlava castellà i francès no era tasca fàcil. Amb prou feines havia fet castellà als darrers cinc cursos de l'escola i, bé, era inevitable sentir el francès. Però la seva llengua era el català, per part de mare; i pel cantó del pare parlava l'anglès.

       Després de fer una darrera llambregada al tapís, l'Altaïr va seguir les seves companyes un altre cop cap al dormitori.

   ―Ei, mireu això! ―va exclamar la Nix, en entrar a l'habitació.

       En un queixal de la paret, alguna cosa brillava entre els blocs de pedra. Totes cinc s'hi van atansar de seguida. Es tractava d'un petit foc de color blau que cremava en una cambreta quadrada de la mida d'una pilota bomba de quidditch, com un forat obert a la pedra de la paret. Els tons de blau diferents li defineixen una cara allargada amb unes celles verdes i uns cabells arrissats guspirejants.

       L'Até Doppel va anar de pressa a obrir el seu bagul de cuir verd i en va treure el seu parell de guants de pell de drac, per si de cas. Va anar a la cambreta del racó on hi havia el foc blau i el va agafar amb cura per treure'l d'allà i veure què era exactament.

   ―Ei! Deixa'm anar! Què fas!?―va cridar el foc, i va brandar les seves llengües flamants, i aquestes van adoptar un to porpra.

   ―I parla! ―es va admirar la Sue.

   ―I és clar que parlo!! Em dic Ignis ―va remugar el foc blau―. Sóc un dimoni de foc.

   ―Un dimoni de foc! ―van exclamar totes cinc alhora.

 

------------------------

I un altre!

       Ja sabem qui és aquest Gaunt, però encara no sabem d'on surt!

Us ha caigut bé l'Evan? És molt valent! No ho fa pas per xerrar-ho, és perquè creu que és just que se sàpiga què ha passat.

       Oi que és preciosa, la sala comuna d'Slytherin!? ^^

       Sempre he pensat que hi havia un tapís a la sala d'Sythherin dels Sagrats 28. Què us sembla?

       Ah! I hem conegut l'Ignis! :)

   A veure què me'n dieu,

Antares