El Retorn dels BlackAntares_Black


VIII- En una mar de solitud


 

En una mar de solitud

       La llum somorta del Llac Negre entrava pels allargassats finestrals de la sala comuna d'Slytherin amb un to verdós hipnotitzant. Aquella tarda, l'Àstat Zeller llegia distret el Tot Escombra en una de les butaques negres de cuir. Estava avorrit. S'havia cansat del joc brut d'en Lawless, i ja havia explorat uns quants passadissos de Hogwarts. Encara se li feia un nus a la gola quan pensava en la topada amb l'Aracne, la vigilant de l'escola... S'havia pogut amagar abans que el pogués castigar, però aquella silueta projectada com una ombra a les cantonades no li treia ningú del cap... No era una persona normal, no era un ésser normal; i li feia cosa pensar que se la podria tornar a trobar pel castell...

      També havia rebut dues cartes de la seva mare, cosa havia esgotat l'Arquimedes, que l'havia encarregat de tornar amb les seves respostes breus; el petit xot devia estar dormint a la mussolerissa amb la llengua fora. Arran dels articles de la revista, havia tingut un debat sobre quidditch amb l'Até Doppel, que defensava els Els Falcons de Falmouth tan aferrissadament com ell Les Harpies Holyhead. Ara ella havia pujat amb les seves germanes als jardins a saludar la petita escletxa de sol tímid que es deixava veure entre els núvols de setembre. A l'Àstat se li anaven els ulls cap a la finestra, que no mostrava el cel, sinó els tentacles del Calamar Gegant que vivia al Llac Negre estampats contra els vidres.

      Entre les cartes, l'exploració del castell, les partides i els debats de quidditch, havia passat un cap de setmana entretingut. Ara s'havia pres un moment de descans, però s'ho passava bé amb la gent. Es demanava per què la noia de llargs cabells foscos i famós cognom màgic anava sola. Que si a la biblioteca, que si llegint a la sala comuna (els llibres de text!), que si escrivint cartes... Era comprensible que en Kun Nott estigués sol, perquè només mirant-te et convidava a apartar-te del seu costat... Però l'Altaïr no semblava una noia solitària, i encara menys tímida. No podia deixar de donar voltes a l'enigma dels papers blancs amb els quals els mussols havien colgat el professor Longbottom aquell dia a l'andana nou i tres quarts, i el misteriós sac negre que carretejava... Havien tingut un bon viatge junts. Tenia ganes d'investigar-ho amb ella. No entenia per què no l'incloïa a ell en els seus plans...

***

      L'Altaïr havia passat el diumenge sola. Rondava pels jardins del castell donant voltes a les coses. El seu parentiu amb en Sírius s'havia fet palès en almenys dues ocasions en només dos dies que duia a Hogwarts. Tanmateix no havia aconseguit parlar gaire amb cap de les dues persones en qüestió. L'hort de carabasses d'en Hagrid tot sovint s'omplia d'alumnes que feien activitats extra de Criança de Criatures Màgiques, assignatura a la qual podria optar a partir de tercer. Solia estar ocupat amb les classes o amb les criatures que cuidava, i cada dos per tres tenia el grupet d'esvalotadors de Gryffindor a la seva cabana prenent el te. Ja li agradaria saber per què el guardabosc tenia tanta relació amb els quatre reis de l'aldarull...

      Pel que feia al professor Llagot, les coses que havia descobert amb la conversa del divendres del ''càstig'' l'havien conduïda a més preguntes sense resposta. Tenia tan assumit que el seu avi havia anat a Slytherin, que l'havia xocada molt que en realitat hagués format part de Gryffindor. Se sentia estranya en tornar a la sala comuna per aquest motiu? Era una ximpleria... Però si bé en Sírius havia estat una ovella negra, ella també devia estar destinada a ser-ho. Ja se n'encarregava en Peeves, el Poltergeist, de cridar-li Ovella Negra per tot el castell...

      El professor Llagot era un personatge ben singular, però no estava segura que aquest adjectiu que li atribuïa fos del tot en sentit positiu. Tot allò de col·leccionar alumnes al prestatge... Hi havia el professor de botànica, un antic professor de Pocions i de Defensa, dues celebritats del quidditch i fins i tot una treballadora de la Conselleria d'Afers Màgics. Hi havia gent que havia acabat convertint-se en bruixots importants. I no només això. Hi havia ni més ni menys que el famós Harry Potter, amb la seva cicatriu en forma de llamp tallada al front. En Sírius no només era de la residència escarlata, sinó que era amic del pare del cèlebre escollit. I, pel que havia dit, el nét de l'amic de l'avi de l'Altaïr ara estudiava a Hogwarts. Havia de trobar aquell tal Potter com fos... Els alumnes talentosos que tenien ambicions aspiraven arribar a aquell prestatge; li ho havia dit el professor Llagot. Havia sentit que organitzava sopars, tal com sortia a les fotografies. No podia negar que, malgrat tot, era una persona d'amabilitat; bé que la Lucy Weasley estava convidada en un d'aquells sopars. I si aquell Potter no volia venir a les festes que organitzava, era cosa seva. S'estava perdent una oportunitat que l'Altaïr no es volia perdre, encara que allò volgués dir que havia de seguir-li la veta en tot. Estava disposada a arribar al prestatge.

***

 

      Dissabte al matí havia estat a la biblioteca, i aquell silenci rígid encara voltava en la seva ment com una tímida cançó... I, com que tenia assumptes per ordenar, s'havia endut els apunts varetològics i el Manual Sorgingoa al quart pis, ignorant la xarrameca dels quadres i procurant no mirar avall... Amb el cap ple de varetes, frisava per començar les famoses classes extraescolars de duel que havia sentit dir a la Lucy Weasley que es farien.

      Va agafar pergamí i hi va entintar unes línies pels seus pares, perquè volia que deixessin córrer l'incident de la primera nit amb en Thor Gaunt. Ja en tenia prou amb la moguda que hi havia hagut. També va escriure a Briubruixina, que va ser el que més temps li va comportar, perquè no sabia quines paraules eren les més adequades...

      Finalment, va obrir el llibret blanc. La taca d'aquarel·la es va escampar per la tapa del llibre fins a mostrar la imatge pirinenca i les lletres recargolades de Sorgingoa. A l'apartat d'alquímia, havia trobat una breu però acurada explicació dels esperits, i havia descobert la misteriosa naturalesa de l'Ignis, l'esquerp dimoni de foc que tenia al dormitori. Aquell assumpte s'afegia a la llista de les coses que la inquietaven. Es va seguir meravellant amb els continguts del manual, fins que van tocar les sis.

A l'hora de sopar, el Baró Sagnant i Sir Nicolas de Mimsy-Porpington, el fantasma de Gryffindor, tenien una conversa cordial davant del banc de la taula d'Slytherin. A l'Àstat no li va agradar gens que tots dos fantasmes el travessessin quan anava a asseure-s'hi.

   —Brrrrrr!

      Allò era com si et tiressin una galleta d'aigua glaçada... L'Àstat va sentir un calfred i, després de proferir una queixa, va desitjar bon profit als seus companys. Mentre sopava, tenia la revista Tot Escombra a la falda i els anava relatant amb passió els articles que trobava més interessants, però els altres comptaven les bigues.

      L'Altaïr se'l mirava, mentre migpartia una llesca de pa. La veritat és que l'Àstat havia estat prou amable de molestar-se a anar a la cuina i demanar als elfs domèstics que li preparessin els ous ferrats com els preferia. A més, sabia com explorar el castell. I, qui sap... si l'entrada de les cuines s'obria tocant la pera del quadre d'una fruitera, potser tocar el nas del retrat de Sírpentin Slytherin que hi ha prop de l'avantcambra de les masmorres li obriria les portes a la llegendària Cambra Secreta...

      Es moria de ganes de confessar-los que no sabia gaire cosa de la seva família màgica. Es moria de ganes de demanar-los que l'ajudessin a localitzar en Potter. Es moria de ganes d'ensenyar-los el llibre de Briubruixina, que havia aconseguit revelar. Es moria de ganes d'explicar-los a l'Àstat i a en Sílver que hi havia un dimoni de foc al dormitori de les noies i tot el que havia descobert en el Manual Sorgingoa sobre la naturalesa de l'Ignis...

      Però no podia. Era com si no hi pogués confiar, i alhora ho necessités.

      Tots els seus problemes desembocaven en un torrent d'emocions. Emocions que es podien reunir en un sol sentiment: solitud. I en un sol desig: fer amics. Però era incapaç de trencar aquella barrera. A banda que se sentia amb l'estómac remogut. I per això s'havia passat el cap de setmana sola. Havia contestat en un text fugaç la carta dels seus pares i la d'agraïment a Briubruixina pels regals que li havia fet. També havia passat aquelles hores en un racó llegint Sorgingoa (fora de la mirada dels altres), practicant algun conjur transfiguratori, i preparant-se per les classes de Pocions. Havia decidit que se'n llegiria el llibre de text i s'aprendria de memòria els ingredients i les receptes, per fer la gara-gara al professor i entrar als Llagoters.

      Però no n'hi va haver prou amb la seva memòria, perquè les pocions tenien dues parts. Una de teòrica i una de pràctica, i resultava que aquesta segona necessitava pràctica... No era cap sorpresa...

 

Dilluns al matí a primera hora tenien Pociologia amb els de Ravenclaw, després d'esmorzar. L'Altaïr va fer el seu ritual de llet i ous ferrats, quasi maquinalment, i es va encaminar cap a les escales de pedra que baixaven, com si anés a la sala comuna. Les classes de pocions tenien lloc en una de les masmorres. A causa de la baixa temperatura de l'allargada masmorra, l'Àstat es va posar bé la túnica sobre les espatlles i es va refer el nus de la corbata verda. La poca llum que hi havia no semblava espantar els alumnes d'Slytherin, que estaven acostumats a la penombra verda de la sala comuna. L'Altaïr es mirava les parets de pedra cobertes de verdet, els prestatges de fusta plens de pots amb animals embalsamats que flotaven dins els flascons de vidre. Del sostre, en penjaven escassos cercles d'espelmes de tènues flames. Un rellotge de sorra descansava sobre la taula del professor Llagot. La sorra blanca com la neu queia tan lleugerament que semblava un ambient de plomes després d'una guerra de coixins en miniatura.

      La porta de les masmorres es va obrir i el contorn rodó del professor Llagot va aparèixer al llindar, vestit amb una túnica de color bordeus llampant. Es alumnes es van tombar per veure'l i ell va avançar al davant de la classe. Va fer un gran somriure i els va donar la benvinguda.

   —Com ja deuen saber, —els va dir a tall d'introducció de l'assignatura— la pociologia és la branca de la màgia que s'encarrega de les pocions. Per tant, en aquestes classes els ajudaré a entrar en el món de les pocions i aprendran a preparar-ne correctament. Començarem per pocions simples i, més endavant, ens atrevirem amb preparats més complexos! Espero que tinguin el llibre d'Arsènic Calze a punt.

      Els alumnes de Ravenclaw i d'Slytherin semblaven estar contents de començar Pocions, que tenia fama de ser una matèria prou atractiva.

   —Però abans de començar, passarem llista.

     En Llagot va desplegar un petit pergamí. I, com era d'esperar, la primera de la llista era...

   —Black?

      L'Altaïr va alçar el braç.

   —Ah, sí! Bon dia —va dir alçant els bigotis de morsa en un somriure radiant i va seguir llegint el pergamí:—. Eee...

   »Doppel?

      Les tres veus matisades van sonar a l'uníson:

   —Sí!

   —Jo!

   —Sí.

   —Ai, sí... —va dir en Llagot, amb una ganyota divertida mirant-se les tres bessones—: «Doppel, Doppel i Doppel».

      L'Até va arrufar el front, l'Eco va alçar una cella i la Nix va acotar el cap...

   —Fleming?

      El noi de cabells negres lluents i cara angulosa d'antílop va alçar el dit. Aquells ulls blaus i gest orgullós de l'Albert Fleming els tenia vistos...

      «Gaunt»; el grenyut va demostrar la seva presència amb un grunyit. «Macmillan», amb un gest afirmatiu amb el braç i amb la veu. En Kun Nott amb prou feines va ensenyar la mà, i segur que en Llagot va poder notar la seva mirada freda; en el passat havia tingut un alumne amb un aire similar. La «Susann Smallweed» no va ser tan discreta, i va contestar amb la veu clara i el braç molt estirat: era molt important que el cap de la residència d'Slytherin sabés que existia... La nena dels cabells metxats, que semblava que li fessin pampallugues, va respondre quan va cridar «Switch». Com sempre, el nom d'en Lev Nikolàiavitx Trilezki va costar de pronunciar, o sia que el professor Llagot va optar pel nom de pila i no complicar-se tant la vida que, com solia dir, «ja tenia una edat»...

      L'Altaïr va reconèixer de seguida la nena de Ravenclaw de cabells curts. Pel que semblava, l'Anna Winter ja s'havia preocupat de substituir la faldilla plisada de l'uniforme per uns pantalons esportius que li deixaven els genolls pelats al descobert. Qui en notaria la diferència?

      Finalment, com també era d'esperar, en Zeller tancava la llista.

   —Algú em sabria dir què és una poció? —va demanar el professor Llagot, i va mirar la nena de Ravenclaw de cara ovalada i cabellera metxada—. Digues, maca.

   —Em... —va començar a dir amb inseguretat i es va posar a fullejar el llibre de text—. És... «una mescla màgica que es prepara en un calderó»...?

   —Justa! —va exclamar el professor Llagot amb entusiasme, i els bigotis de morsa se li van enfilar cap a la nàpia—. La paraula poció ve del llatí 'potio', i significa 'beguda'. Això no vol dir que totes les pocions es puguin beure!! Vull que siguin molt prudents, a l'hora de tractar una poció. Per això aprendrem a distingir-les amb seguretat.

      A l'Altaïr li van començar a passar pel cap les definicions de filtres, solucions, essències, elixirs... que s'havia estudiat, i se les va preparar mentalment per si el professor Llagot tornava preguntar res.

   —Hi ha pocions de tota mena —va seguir explicant el professor Llagot—. Des de productes de neteja i fórmules estètiques, fins a remeis sanadors o poderosos filtres que embruixen la ment o que confonen els sentits...

      Posava cares exagerades i feia ganyotes. Li agradava fer teatre, i allò encara entusiasmava més els alumnes; tret potser d'en Gaunt i d'en Nott, que eren uns amargats...

   —A veure, a veure, a veure... Avui es posaran per parelles —va dir animadament el professor Llagot, pensant que preferirien treballar plegats—. Faran un antídot simple per verins comuns.

      Hi havia dos fogons per taula i espai per quatre persones en cada banc, així que el professor Llagot va fer grups de dos o tres alumnes per marmita. A la Sue li va tocar anar amb la Valentina Switch al racó de la dreta de la primera fila; compartien taula amb en Sílver Macmillan i l'Albert Fleming. Darrere dels nois, l'Altaïr i en Kun Nott formaven una altra parella (tant l'Altaïr com en Nott van reprimir un sospir de resignació); a la taula del costat, s'hi van instal·lar l'Anna i en Lev.

   —Zeller i... i Doppel.

   —Quina de les tres? —va demanar l'Àstat, posant cara d'innocent, i l'Altaïr, la Sue i la Valentina es van aguantar el riure. Fins i tot el professor Llagot hauria rigut, però es va contenir i els va assenyalar el fogó que els tocava.

      L'Àstat, l'Eco i la Nix formaven el grup de tres al costat de l'Até i en Gaunt. L'Àstat es va girar cap enrere i va fer l'ullet a l'Altaïr, que quedava a la seva esquerra.

   —Em moria de ganes de fer-los aquesta broma —li va comentar en un xiu-xiu.

      La Nix va posar cara de no saber com agafar-se allò i l'Eco li va dirigir una de les seves mirades sofisticades.

   —No us ho prengueu malament —es va afanyar a dir-los amb un somriure divertit als llavis—, només és una broma.

      El professor Llagot va guardar el pergamí.

   —Tenen fins acabar la classe per fer l'Antídot Simple per Verins Comuns —va dir quan cada grup va haver col·locat el seu calderó de peltre—. En trobaran les instruccions al seu llibre de Pocions i Beuratges Màgics, a la pàgina vint-i-u. Si tenen cap dubte, ja ho saben...

      El professor Llagot es va posar a passejar per les taules per observar-los la feina.

      Mentre en Nott va anar a la cantonada a omplir el calderó de peltre de l'Altaïr a la gàrgola de pedra que abocava de la seva boca aigua molt freda, ella va obrir el seu llibre de text de bon humor. Tot i que per dins es va queixar de la parella que li havia tocat (perquè en Kun Nott no se'l podia descriure precisament com a «company agradable»), va agrair que no hagués estat en Thor Gaunt.

   —El betzoar! —va dir l'Altaïr, reconeixent la pedra en forma de ronyó, que calia triturar fins a convertir-lo en una pols fina amb la mà de morter.

   —Això mateix! —va exclamar en Llagot, inflant el seu ventre bombat, tot cofoi—. Veig que es recorda de l'estona que vam passar junts al meu despatx, divendres!

En Nott, que tornava amb el calderó ple d'aigua, se la va mirar interrogativament i amb expressió de recel.

   —Es refereix al càstig! —es va afanyar a dir, quan el professor Llagot havia passat a una altra taula. Què més podia ser?

      Però l'Altaïr no ho recordava per la poca estona que havien fet el teatre d'ajudar-lo a endreçar ingredients de pocions a la calaixera, sinó perquè havia estudiat tot allò que es podia aprendre de memòria. No obstant això, aviat es faria evident que no n'hi havia prou amb la memòria per impressionar el professor Llagot...

      Va seguir llegint la recepta de l'antídot i el somriure se li apagava i arrufava el nas progressivament. Allò ja es complicava més. Què era allò de remenar en sentit horari i, després de tirar-hi els fruits de vesc, dos cops més en sentit antihorari? I el manteniment de la temperatura? I el temps de repòs tan precís? Potser no calia filar tan prim, no? O sí...?

   —Au, no t'encantis, Black —li va dir en Nott—. Tritura el betzoar.

      L'Altaïr va agafar la pedra en forma de ronyó fent-li una mala mirada, la va tirar dins el morter i va començar a picar. Va mirar la taula del davant. En Macmillan i en Fleming ja tiraven la pols fins del betzoar a l'aigua bullent del calderó, i ja es disposaven a afegir les dues mesures del següent ingredient.

      En Nott i l'Altaïr van tirar les quatre mesures de pols de betzoar, però la substància va agafar un to ataronjat en lloc de rosat, que és el que tenia la d'en Macmillan. Va observar la precisió amb la qual posava els pesos a la balança de braços. Però, pel que semblava, només ells i l'Àstat (si aconseguia que les Doppel el deixessin fer) tenien el pols necessari per pesar-ho tot correctament. Tots els altres feien vacil·laven a l'hora de fer servir la balança.

      La masmorra s'anava carregant de vapors i els llargs cabells foscos de l'Altaïr s'embullaven per moments.

   —«Escalfeu la mescla durant cinc segons a temperatura mitjana» —va llegir.

   —Ara fes-ho tu —va dir fredament en Nott.

   —I per què jo?

   —Perquè jo he pesat a la balança més que tu.

      Quines galtes! Bé, tant era... No havia de ser tan complicat, només eren cinc segons...

   —Primer has de trobar la temperatura, Black —va dir el professor Llagot, que va projectar la seva ombra sobre la taula—, i després mantenir-la.

      Allò era fàcil de dir... L'Altaïr va avivar el foc del fogonet, i va enfonsar el termòmetre màgic a la marmita que bombollejava. Ara, amb el professor Llagot allà al costat, encara tenia més pressió que abans. La temperatura anava amunt i avall. No hi havia manera que assolís la famosa «temperatura mitjana». Començava tenir una sensació de malestar general...

      Per si fos poc, a cada moment sentia la veu d'en Fleming, que es dedicava a fer acudits dolents que ningú no li reia...

   —Sabeu quina és la diferència entre una dissolució i una solució? —va preguntar amb un to molt repel·lent. En Sílver Macmillan va fer una expressió neutra, mentre tirava un pessic de pols de banya d'unicorn. Sense esperar cap resposta en Fleming va seguir:

   —Una dissolució és dissoldre un idiota en el beuratge de la mort en vida; i una solució és dissoldre'ls tots!

      L'Albert Fleming va deixar anar una petita rialla. En Macmillan va deixar-los rient de la seva pròpia gràcia (que, a criteri del noi d'Slytherin, era més que absurda) i va tirar pel dret i va començar a remenar el contingut de la marmita en el sentit de les agulles del rellotge dues vegades. Aleshores la substància es va tornar d'un to color verdet i en Fleming va deixar de parlar i va fer una expressió de fàstic.

   —Ecs... Què hi has tirat?

   —No res —va contestar en Macmillan serenament, sense treure els seus ulls grisos de la poció—. Només l'estic remenant. Dos cops en sentit de les agulles del rellotge.

   —Però mira quin color que té... I fa olor de...

   —De col podrida —va fer en Macmillan, parant més atenció a la recepta que al seu company—, ja ho sé. És el color que ha de tenir i l'olor que ha de fer.

      Aviat, el professor Llagot va passar a una altra taula, però l'Altaïr continuava posant-se cada cop més nerviosa. Ara es passava, ara es quedava curta. I quan la tenia no era capaç de mantenir-la ni tres segons seguits... Era un desastre; no sabia fer una maleïda poció... Sortosament, en Gaunt estava massa ocupat cridant l'atenció del professor Llagot parlant-li de la seva família per ser testimoni del fracàs pociològic de l'Altaïr...

   —Oi que els seus pares —li demanava a en Gaunt— no van estudiar a Hogwarts?

      Recordaria un alumne amb aquell cognom, si l'hagués tingut...

   —No, professor —intervenia l'Até, mentre triturava alguna cosa al morter—, però la seva mare, la meva tieta, sí.

   —Daphne Gaunt —va dir en Thor Gaunt—. Segur que també va tenir la seva germana.

   —Greengrass de solteres —va puntualitzar l'Até.

      Semblava que el professor Llagot recordava aquell nom. Això no li feia gaire gràcia a l'Altaïr, que no voldria que en Gaunt o les Doppel caiguessin gaire bé al professor Llagot... Tanmateix, tenia problemes amb la temperatura de la poció...

      El líquid pastós de la marmita va començar a perdre aigua a marxes forçades i fumejava més de l'esperat... Per si fos poc, en Fleming tenia ganes de ficar-se en la feina dels altres i estava més pendent de la resta que de la poció que feia en la marmita de peltre que compartia amb en Macmillan, es va fixar en aquella potinga...

   —Saps que no hauria de tenir aquest aspecte?

      L'Altaïr va mirar en Nott, que es va limitar a dedicar-li una expressió d'irritació.

   —Preocupa't de la teva marmita, Fleming —li va deixar anar l'Àstat, que controlava la cocció lenta de la seva poció, que deixava anar pausadament vapors tornassolats—. Que en Macmillan acabarà la poció i tu ni te n'hauràs adonat.

      L'Altaïr va veure com l'Albert Fleming estirava el coll amb aire orgullós, i es va tocava els cabells lluents. Ara hi queia, aquella cara d'antílop... Devia ser el germà petit de la Charlotte Fleming, aquella pija de quart curs que sempre bloquejava els lavabos i tenia enganxades amb el trampós d'en Lee Lawless...

   —Ara toca deixar-la reposar, oi? —va demanar en Lev a la seva companya.

   —Sí —va contestar l'Anna, mirant les instruccions—. Trenta-quatre minuts...

      Van deixar que el contingut de la seva marmita fes xup-xup, i ella va posar el cronòmetre en el seu rellotge digital. L'Altaïr es demanava com el feia funcionar, si les coses electròniques no funcionaven a Hogwarts...

      El professor Llagot va passar per la taula dels dos alumnes de Ravenclaw. Els va demanar per la seva família. Segur que els estava examinant a veure qui podia ser un possible convidat a les seves festes llagoteres. En Lev va dir que els seus pares havien viscut sempre a Rússia i que parlava l'anglès perquè els seus avis materns eren de Liverpool. L'Anna Winter es va limitar a dir: «els meus pares són muggles» i en Llagot li va dir que, ''malgrat tot'', se'n sortia ''prou bé''. I va començar a justificar-se parlant d'alumnes molt bons que havia tingut i que eren fills de muggles, i es va perdre en una llarga divagació de records escolars.

   —Apa, que et deu agradar que fem un antídot ja el primer dia —li va comentar en Lev, per trencar el gel, després que en Llagot marxés i passés a interrompre la discussió que tenien la Sue i la Valentina sobre el color que havia d'adoptar la mescla per anar bé...

   —Sí, tot i que no sé si ho estem fent bé... —va dir l'Anna, fent morros—. Però tens raó; tenia ganes de fer alguna poció guaridora.

      En Lev també li va somriure.

   —Però, Anna! Que no veus que ho estàs dient malament? —va saltar l'Albert Fleming, posant els ulls en blanc, amb posat de set-ciències—. «Els antídots són substàncies i beuratges que contraresten els efectes d'una poció, verí o qualsevol sistema perjudicial per l'organisme. No són iguals que les pocions guaridores».

      La seva cantarella de llibre i el seu to afectat eren insuportables. L'Anna Winter va fer cara de disgust, però no va dir res. Es va tornar a concentrar en la seva marmita.

   —Ja ha passat la mitja hora de repòs, Anna? —va demanar el noi ros amb veu suau a la seva companya.

   —Sí —va respondre ella—. Ara li hem de tirar... «un pessic de tintura de banya d'unicorn».

      L'Anna va passar a en Lev el morter i ell hi va tirar un bocí de banya. Anaven tirant, fent tentines en la interpretació de les instruccions, però estaven d'acord en tot i semblava que feien un bon equip. En canvi, la resta no podia dir el mateix. Totes les parelles semblaven descompensades. La Valentina Switch i la Sue ja no conversaven; s'havien avorrit l'una de l'altra després d'haver-se passat l'estona discutint i anaven afegint mecànicament els ingredients que deia la recepta al calderó. Els cabells de la Valentina semblava que tinguessin vida pròpia, perquè amb l'estrès emetien lluminàries de colors. En Macmillan tirava pel dret i seguia la poció mentre en Fleming estava pendent de tothom menys de la seva marmita. L'Àstat Zeller se'l veia atrafegat intentant fer-li entendre a l'Eco Doppel que no podia saltar-se l'estona de repòs. Per part seva, l'Até Doppel aprofitava per donar ordres en Thor Gaunt subtilment, que amb prou feines se n'adonava i pesava graponerament els ingredients a la balança de braços. I l'Altaïr, que no s'entenia gens amb en Nott perquè en lloc de parlar li llançava mirades fosques, estava més perduda que un ganyotus en un camp de quidditch.

      S'ho estava passant molt malament. No era capaç de veure quan tocava posar cada ingredient, es descomptava a l'hora d'afegir les mesures, es perdia a l'hora de remenar la poció en sentit horari o antihorari, i li era impossible arribar a la temperatura precisa que demanaven les instruccions del llibre i mantenir-la el temps requerit... A poc a poc, la seva potinga va començar a agafar un aspecte quitranós i espès, que feia una forta pudor de naps podrits...

   —Això que has fet, Black —va dir en Fleming, mirant el calderó amb aire despreocupat— no té gaire pinta d'antídot, saps? Vaja, jo no m'ho prendria pas ni que m'estigués morint, sembla més aviat...

      Però va callar de sobte perquè en Kun Nott li va adreçar un esguard d'allò més amenaçador. Almenys havia de tenir algun avantatge, tenir en Nott de company... Tanmateix, va canviar de pensament immediatament quan en Nott va demanar per anar al lavabo just en el moment que el professor Llagot passava per davant a revisar el que feien.

      A l'Altaïr li va caure el món als peus. El bruixot va abocar-se a la marmita i els bigotis se li van posar tesos de la sorpresa.

   —Però què és això!?

      La substància viscosa i espessa de color de sutge, que ara feia una fortor d'ous podrits i de fusta cremada, semblava respirar lentament dins la marmita com una mena de llimac llefiscós.

   —Jo... —va balbucejar l'Altaïr, amb els ulls enrogits pels vapors que omplien la masmorra—. D'això... em sembla que hi he tirat...

   —L'has escalfat massa, Black —va dir el professor Llagot, bo i tapant-se el nas i la boca amb la màniga de la túnica de colors bordeus—. L'has convertida en un ungüent quasi doxicida...

       L'Altaïr es va mirar amb horror el contingut de la marmita, que es va començar a inflar perillosament i va vessar-se per cantell. La massa negre i lluent va començar a moure's per la taula i bé semblava que respirés i tot...

      El calderó estava tot socarrimat per dins i se li havia pelat la capa protectora del metall... I el llimac negre es passejava per la taula xiulant i emetent fums negres, deixant un rastre com de tinta per allà on passava. A l'Altaïr li picaven els ulls, tothom es va posar a tossir i a en Lev li van venir sensacions de vòmit...

   —Evanesco!

       Per acció de la vareta del professor Llagot, el contingut de la marmita es va esvanir.

   —Em sap greu, Black —va dir amb un timbre de decepció més que d'enuig a la veu—. Necessitarà un nou calderó de peltre per les properes classes...

      Va sonar el timbre i els alumnes van lliurar les seves pocions en un flascó amb un tap al professor Llagot. Les pocions de la parella d'en Macmillan i en Fleming i del grup de tres de l'Àstat i l'Eco i la Nix Doppel eren les millors amb diferència. Les de l'Anna i en Lev i d'en Gaunt i l'Até eren passables. I la Sue i la Valentina tenien una substància aigualida i efervescent, segurament a causa d'afegir dos cops cada ingredient, però no van poder lliurar res, perquè es van esbarallar per portar el flascó a la taula del professor, els va caure a terra i es va trencar a trossets...

      Es va encaminar a la porta amb resignació... Per a l'Altaïr, aquella classe havia estat desastrosa...

   —Ah, per cert —va dir en Macmillan, just adés d'abandonar la masmorra, i es va mirar el seu company de marmita—. Per la teva informació, Fleming, una dissolució és mescla homogènia de dues o més substàncies pures que no reaccionen entre si. No pas l'efecte d'un encanteri esvanidor. Pocions i beuratges màgics, pàgina catorze.

      L'Altaïr es va tapar la boca i va riure per sota el nas.

***

 

       Vaja... No només havia de dir als seus pares que necessitava un calderó de peltre nou, sinó que acabava de descobrir que era un desastre en pocions. No sabia ni escalfar una mescla... Ni remenar, no sabia... Era evident que allò no era el seu fort... Va arribar a la conclusió que la memòria no servia per tenir-hi bona mà. No podia obviar la pràctica. Era un troll en pocions i, per acabar-ho d'adobar, havia donat la pitjor impressió al professor Llagot.

      Pensant-ho millor, no calia que els seus pares se n'assabentessin. Va enviar l'Umbra a casa dient que tot anava bé i va sol·licitar l'encàrrec a l'apotecari de la Ronda d'Alla pel seu compte.

      Per sort, ningú no havia pres mal, però la notícia va arribar a les indesitjables oïdes intangibles d'en Peeves, que era una alternativa quasi pitjor. I, per acabar-ho d'amanir, li havia agafat mal de panxa...

   —Ves per on, l'Ovella Negra! Que resulta ser un troll en pocions! No podrà ser mai dels llagoters!

   —Vols callar, ximplet! —li va cridar l'Àstat—. O hauré de cridar el Baró Sangnant!

      En Peeves no va esperar que aquella amenaça es fes realitat i va desaparèixer amb un espetec. L'Altaïr no se'n sabia avenir, que l'Àstat l'hagués defensada (un altre cop, per cert), i se'l va quedar mirant amb cara estranya.

   —Gràcies —va mussitar.

   —Però què t'empatolles —va dir sorprès però en to amable—. És un pesat! No hauries de deixar que et digués coses així...

      Mira qui parla, va pensa la noia, el que esperava que la sang de la residència fos ''neta''... Ara bé, el to que tenia el que acabava de dir era ben diferent del que havia feia servir per parlar de la sang, que semblava que recités seqüències de paraules. Quan plantava cara era molt més natural. Ara havia parlat ell!

   —Ei, què és això dels Llagoters? —li va demanar l'Àstat de camí cap a Transfiguració.

   —És una mena de club que el professor Llagot té muntat.

   —Un club? —va exclamar l'Àstat—. Un club de què?

   —Diria que és com una mena de club dels favorits del professor Llagot. Es dedica a trobar alumnes ambiciosos i amb talent per alguna cosa, organitza festes i sopars, i després els llança a la fama...

       L'Àstat Zeller semblava molt interessat en el tema.

  —Ah. I qui t'ho ha dit, això?

   —La Lucy Weasley —va explicar sense animar-se—. Divendres vaig sentir que la convidava al proper sopar que faran, i també vaig veure les fotografies d'antics alumnes que han arribat lluny.

   —Doncs ja saps què hem de fer, oi? —va concloure l'Àstat—. Hem d'entrar en aquest club com sia.

      L'Altaïr se'l va quedar mirant sorpresa. Tenia el mateix pensament que ella. Així... l'havia de considerar un aliat o un contrincant? És clar que era evident que en una competició de pocions ell guanyaria...

---

 

Vaja... Que tenim l'Altaïr deprimida...

   Per cert, la gracieta de les dissolucions d'en Fleming està inspirada en un acudit que ens explicava un professor meu de química (que també feia física i matemàtiques) que era molt divertit. És clar que l'acudit del meu profe no era groller ni tenia el toc d'ambient màgic, estava explicat d'una altra manera (tenia un enfocament de caire polític que, de tota manera, no hauria volgut reflectir aquí) i sí que feia gràcia. I, quan escrivia càlculs a la pissarra, sempre deia: «Què dóna això, Huston?».

     Com veieu la tornada del Retorn? Endavant amb els comentaris i ens posem al dia!

Antares