El Retorn dels BlackAntares_Black


IX- El professor El Dgor


 

El professor Eöl Dàgor


       La xemeneia de la cabana de fusta del guardabosc de Hogwarts fumejava enmig dels jardins de l'escola, als límits del Bosc Prohibit. En Hagrid tenia convidats a casa.
    L'aigua bullia a la tetera sobre el foc que cremava a la llar i omplia la casa de calidesa. En Hagrid es va posar dret per anar a prendre la tetera bullent del foc i, tot i que ajupia el cap, topava amb tota l'enderga d'estris i d'olles de coure que penjaven pertot arreu del sostre de bigues, amb un clonc-clonc caòtic, i la barba espessa i els cabells se li enredaven amb madeixes de pèl d'unicorn empolsinat. Va començar a servir el te amb les seves mans colossals als quatre alumnes de Gryffindor que seien a les cadires i butaques de la saleta.
   —Que bé, que hàgiu pogut venir, nois! —els va dir en Hagrid, molt content. Tots quatre van assentir somrients.
       El noi més alt dels quatre seia em una cadira de fusta de prop de la taula rodona. Els cabells curts se li arremolinaven ondulats sobre els pòmuls alts, i mirava somrigut en Hagrid que inclinava la tetera calenta. Un altre noi que seia al braç d'una butaca de pell gastada va agafar la tassa que li oferia l'amfitrió. Es va apartar el serrell ros de sobre els ulls verd jade d'un cop de cap, i es va posar a bufar la tassa per refredar-ne el te. Al seu costat, a la butaca de pell gastada, s'hi enfonsava un noi morè amb cara de trapella, apoltronat amb els braços i les cames molt oberts per aprofitar el màxim aquell seient de gegant amb capacitat per dues o fins i tot per tres persones. El quart convidat era una noia alta que portava l'uniforme despenjat. Va deixar la seva tassa sobre la taula i es va posar dreta incòmoda:
   —Mare meva, Hagrid! —va bufar, traient-se la túnica i afluixant-se la corbata, i es va recollir els cabells rossencs—. Quina calor que hi fa, en aquesta casa!
       Les galtes peludes d'en Hagrid es van enrojolar.
   —Calor? Tens calor, Alice? —va contestar en Hagrid, dissimulant maldestrament mirant el sostre—. J-jo no ne tinc pas, de calor...
       Però la suor que li brillava al front i li regalimava per la templa amb grosses gotes llustroses el delatava. Tots quatre se'l van mirar incrèduls quan el mig-gegant no va tenir més remei que treure el seu gran mocador estampat per eixugar-se el front humit.
       En Hagrid semblava incòmode, però no va dir res més. Va treure el seu paraigua rosa d'una de les seves grosses butxaques, va apuntar la llar i les flames es van reduir amb una màgia senzilla. Dissimuladament, va arrossegar amb el seu peu enorme cap al foc que ara cremava tímidament a la llar una cistelleta de vímet que era a terra. A l'Alice no li va passar per alt aquest gest i, abans que el cul li toqués a la cadira, es va posar dreta de sobte com si s'hi hagués trobat una xinxeta. Amb aire de sospita, es va fixar que el mantell de color camussa, decorat amb una espiral de patchwork de tons marins, que cobria aquella cistelleta tenia les vores cremades i estava plena de parracs recosits.
    —Oh, Hagrid —va dir l'Alice, escorcollant amb els ulls el que tapava amb el seu cos robust, per veure què hi havia sota la manteta de patchwork—. Què hi tens aquí?
   —No re...
   —No m'ho crec —va repetir fent-se la dura, però tenia l'expressió indulgent i un petit somriure li emergia de la comissura dels llavis —. Què hi amagues, aquí? Au, canta.
       Amb una mà s'aguantava els cabells ondulats perquè no li vinguessin a la cara en ajupir-se cap a la cistella, i amb l'altra l'Acus va agafar la manteta se patchwork per destapar la cistella...
   —Ai!
       L'Acus n'havia apartat la mà d'un salt i tothom s'havia girat. Fins i tot el noi que estava apalancat a la butaca s'havia posat dret en estat d'alerta. L'Acus s'havia cremat.
   —Però què coi és això!? —va exclamar, i el somriure dels seus ulls castanys es va esvair—. M'ha llançat una flamarada!!
       L'Alice, que com qualsevol d'aquell grup ja estava acostumada als accidents pirotècnics, va destapar el mantell del tot. La criatura que se regirava allà dins retirava força a un tortuga terrestre, però tenia la closca atapeïda de joies brillants.
   —S'exporten com a animals de companyia —va explicar en Hagrid arronsant les espatlles, com si tenir ''animals de companyia'' que llencen foc fos la cosa més normal del món—. Només deixen anar flames quan se se senten atacats...
      —Però Hagrid —va dir el noi dels ulls jade— Això és un cranc de foc; es necessita una llicència especial per tenir-los!
   —Cranc!? —es va sorprendre en James que, considerant el seu estat d'atenció, ja no tenia cap intenció de tornar-se a escarxofar a la seva butaca en aquells moments—. Però si més aviat sembla una tortuga!
       Les joies dels cracs de foc es feien servir per confeccionar valuosos calderons que valien un bon munt de galions...
   —Prò jo no ne faré marmites... —se justificava en Hagrid tot mirant-se les mans.
       Recordava els bons moments amb el Norbert, el drac noruec; amb l'Aragog  (sí, en James sabia prou bé que si ell era aquí era perquè el seu pare va sortir viu d'una conversa que va tenir amb aquella acromàntula enmig del Bosc Prohibit una vegada...), el Pelut, en Becbrau... trobava a faltar la companyia d'alguna bèstia... En Hagrid havia quedat especialment tocat per la mort de l'Ullal, el seu gran danès estimat, i era incapaç d'omplir el racó de coixins del seu gos amb una altra mascota ''normal''. Els quatre alumnes ja coneixien la predilecció d'en Hagrid per les bèsties perilloses (a les quals ell anomenava ''amics dòcils i incompresos'', i no van voler parlar-ne més. Després d'un drac, una acromàntula, un gos de tres caps i un hipogrif; un crac de foc no seria cap problema.
       Tots cinc tornaven a estar asseguts prenen el te —cap dels joves no va voler recordar-li més el dol de la falta de l'Ullal a Hagrid—, fins que l'ambient amistós i distès de rialles es va restablir...
   —Recordeu que aquesta setmana tenim feina... —va deixar caure l'Acus, amb una rialla perillosament còmplice.
   —Ai, mare —va fer en Hagrid, que seia al sofà més dur de la sala—. Quina una ne porteu de cap, ara...
   —Nosaltres? —va dir el noi morè amb aire desentès, que tornava a estar escarxofat a la butaca i es despentinava els cabells—. Si som uns sants.
   —Ai, James... Me feu més por que una pedregada...
   —Només sortirem pels jardins i enviarem quatre mussols... Quin mal hi ha? —va justificar-se la noia, amb una semirialla.
   —I el teu pare, Alice? —va insinuar dubitatiu —. Què dirà?
   —El meu pare té altres preocupacions, ara mateix...
       L'Alice va tombar el cap. No era fàcil tenir el pare en la posició que el tenia, i menys si formaves part de la colla més guai i divertida de tota l'escola. L'ànima de la festa, vaja. Esvalotar el galliner era la seva especialitat. Sense ells quatre, la vida seria tan avorrida. Tothom els hauria d'agrair que hi posessin la salsa!
   —Tu també vindràs, oi, Gary? —va dir somrient el noi dels cabells ondulats.
   —Què va... —va dir el noi ros, que ja tornava a tenir el serrell sobre els ulls jade—. Si m'han castigat.
   —Qui t'ha castigat? —va demanar l'Acus que, com que feia un curs més que els altres tres, no se n'havia assabentat.
   —Qui ha de ser? La directora en persona! M'ha dit: «Senyor Finnigan! —va fer, imitant la professora McGonagall amb afecte, i tibant-se els cabells cap amunt—. És una llàstima que no posi el mateix interès en els seus estudis, com ho fa en els seus projectes extracurriculars».
   —Clavada —va dir en James amb un somriure còmplice.
   —Estava disposada a escridassar-me una mica més... —va seguir relatant en Gary, arronsant les espatlles— fins que ha vist què dibuixava. Aleshores m'ha dit que el faria penjar a la torre de Gryffindor del camp per animar al primer partit de quidditch de la temporada!
   —Uuuuu! —va cridar animadament l'Alice, que aplaudia, com en James i l'Acus, l'esdeveniment.
   —Volem veure l'obra d'art! —va instar l'Acus, obrint molt els seus somrients ulls castanys.
       En Gary els va ensenyar el dibuix amb un gran somriure. Era un magnífic skyline de les torres del camp de quidditch amb un cel lluminós solcat pel vol ràpid de les pilotes del joc i per una col·lecció d'escombres de competició que esquinçaven els núvols; i al centre hi havia un enorme cap de lleó amb l'expressió ferotge guarnit amb els colors de Gryffindor. Els traços de pintura eren acurats i la seva passió per l'esport màgic i la seva sensibilitat es reflectien en la il·lustració. Tothom va quedar admirat.
   —Espereu... Mireu això...
       En Gary hi va donar un copet de vareta i el lleó es va posar a rugir ensenyant els seus ullals i la cabana sencera va retrunyir.
   —Molt impressionant! —el va felicitar en Hagrid sota la mata de pèl de la seva cara; la superfície del te que bevia es va ondular del trontoll de la casa i se li va vessar una mica a la roba—. Tens tant de talent pel dibuix com el teu pare!
   —Gràcies, Hagrid! —i els seus ulls verds foscos plens de matisos li van brillar sota el serrell ros.
       En Gary va tornar a guardar el dibuix amb un somriure, i va apartar-se els cabells de la cara amb un cop de cap.
   —Bua, quina emoció! —va exclamar l'Alice—. Estic molt impacient per fer les proves de selecció! Ara que per fi fem segon i ens deixen entrar als equips!
   —Doncs prepareu-vos —els va dir l'Acus—. Aviat els penjaran les dates de les proves al tauler d'anuncis de la sala comuna.
       L'Acus era un dels encistelladors de l'equip de Gryffindor. Hi havia entrat el curs anterior amb gran esforç, en una segona convocatòria de proves. S'havia hagut de batre amb un alumne de setè molt bo que duia anys a l'equip i li havia guanyat el lloc. Aquest any havia de defensar la seva plaça davant dels nous candidats. És clar que no volia que els seus amics fossin rivals... En Gary i l'Alice volien compartir els llocs restants d'encistelladors, en canvi en James volia la plaça de batedor.
   —Hi ha una sola vacant d'encistellador —va explicar l'Acus—. Haureu d'arrabassar l'altra posició.
   —Que dubtes de les nostres habilitats? —va demanar l'Alice alçant una cella.
   —I ara! —va exclamar l'Acus, recollint-se un floc de cabells ondulats sota l'orella—. Només dubto que caiguis bé a tots els membres de l'equip!
       L'Alice li va llançar una de les seves mirades assassines i va fer un glop de te.
   —Què fa el teu pare, James? —va aprofitar per preguntar en Hagrid i dissipar la tensió.
       En James va fer una ganyota i un gest despreocupat amb la mà.
   —Com sempre —va contestar fent rodar els ulls—; amb la seva súper feina de cap d'aurors...
   —Sí, prò hi ha cap...
   —Que puc agafar un caramel? —el va tallar en James, assenyalant amb els ulls castanys molt oberts el platet de caramels de cafè amb llet del bufet de l'entrada.
   —S-sí... —va contestar en Hagrid, desconcertat.
       El noi es va aixecar arrossegant la butaca i en va agafar un.
   —Mm... Vull dir que si hi ha res que estig...
       En Hagrid va deturar un altre cop el seu parlament. En James desembolicava el caramel ben a poc a poc tot fent sorollets amb el paper metal·litzat de l'embolcall.
   —Què deies? —va fer en James, tot mirant en Hagrid amb aire desentès.
   —Donques que si... —però en James havia aconseguit que en Hagrid perdés el fil del que volia comentar.
   —És igual, Hagrid —va intervenir l'Alice amb un to agradable, però va dirigir una mirada perillosa al seu amic, que va començar a mastegar el caramel de cafè amb llet per fer distreure l'atenció amb més sorollets—. En James no vol parlar del seu pare...
   —I per què no?
       En James va fer un glop de te.
      —Ui... I no li preguntis per les seves cosines... —va punxar l'Acus, mirant en James de cua d'ull amb un somriure tort de complicitat.
   —Ah, sí! —va fer l'Alice, que es disposava a clavar una queixalada de pastís de roca —. Està mosquejat perquè totes dues les han fetes monitores!
   —No és veritat, això! —es va queixar en James—. No estic mosquejat...!
   —Oh! L'enhorabona! —va felicitar en Hagrid.
   —Para el carro, Hagrid... —va fer en James, avorrit—. Es tracta de la Molly i de la Lucy...
   —A mi la Molly em cau la mar de bé —va intervenir  en Gary.
       En James va sospirar.
   —La Molly és bona noia, sí, però ens veiem poc... La Lucy, la seva germana bessona, és clavada al meu oncle Percy...
   —Però a la Molly li sap greu treure'ns punts —va dir l'Alice—. És massa bona...
   —Són com la nit i el dia —va explicar en James.
   —Sembla tradició a la teva família, oi? —va dir l'Acus—. Tots han estat monitors. En Ted Llopin, la Victoire...
   —Seh...

   —La Dominique també ho va ser, oi? —va demanar en Gary.

   —No, ella va ser capitana de quidditch. Cap professor amb dos dits de front no li hauria donat la responsabilitat de delegada... Aviat es van penedir de posar-la al capdavant de l'equip i li van retirar el càrrec...
       L'Alice va murmurar per si mateixa alguna cosa com «Que guai que és la Dominique!» i va acabar-se el partís.
   —Quines ganes de pertànyer a l'autoritat, tu! —va exclamar en James, avorrit de tanta família ''prefecte''.
   —Ei, ei —va fer en Gary—, que la Molly mola, eh!
   —Sí, això ja ho has dit— li va xiuxiuejar l'Alice en to confident i ell es va enrojolar.
   —Seh, mola... —va seguir en James—, però ara em pot donar ordres...
   —Ah! —va fer l'Acus amb el seu somriure tort, assenyalant-lo juganerament amb un dit acusador—, és d'això que tens por, doncs, eh!
   —És el que té tenir una família tan nombrosa com la meva —va sospirar en James—. Ve tot en el paquet...
   —Jo també tinc dos germans petits, James —li va dir l'Acus, amb uns copets a l'esquena.
   —És veritat, la teva germana ha començat aquest any, oi?
   —Sí —va contestar l'Acus amb un gran somriure—. I també és a Gryffindor! Al meu germà petit encara li queden tres anys per començar Hogwarts.
   —Mira, com la Lily —va murmurar en James, parlant de la seva germana més petita.
   —Però l'Albus —va preguntar en Hagrid, parlant de l'altre germà d'en James— ja serà aquí l'any que ve, oi?
   —Em sembla que en James tampoc no vol pensar en el seu germà corrent per la sala comuna —va insinuar l'Alice que, tot i que ella no tenia germans, sabia perfectament la relació que tenien en James i l'Albus—. Oi que no James?
       En James va fer un peterrot amb els llavis, i es va apalancar a la butaca, obert d'extremitats com una estrella de mar.
   —Jo sóc fill únic —va dir en Gary—, però suposo que estaria bé tenir algun germanet. Ara bé, no em puc imaginar com deu ser tenir Weasleys a la família, que són a tot arreu...
       En James es va tapar la cara amb les mans. Podia superar el fet de ser família nombrosa, però els Weasley eren com una plaga.
   —El que us deia... —va dir amb aire resignat—. Ve tot en el paquet...
       En Hagrid va riure per sota la seva barba espessa i salvatge, i va consolar en James amb un copet a la cuixa. Va tornar-se omplir la tassa amb te fred i va tornar a formular la pregunta, sobre el tema que volia encetar:
   —Segur que no sas què'stan investigant a l'oficina d'aurors? —En James se'l va mirar a la defensiva alçant una cella interrogativament—. És que crec que hi ha una nena nova que es diu Black i...
   —Em sembla que ja sé de qui parles... —va contestar en James, fent morros—. Però segur que no té res a veure amb en Sírius...
   —Prò ella me va dir que era el seu avi.
   —Que no ho vas veure? —va fer amb un sospir—. La van enviar a Slytherin. Com ha de ser la néta d'en Sírius? A més, el meu pare no m'ha dit mai que en Sírius tingués mai cap fill.
   —Jo tampoc no ho sabia, i també que vaig veure com l'enviaven a Slytherin, prò...
   —Però?
       Ho havia dit l'Alice. Els seus ulls poderosos se'l van mirar retòricament, i va creuar els braços. Tant un com l'altre no volien ni sentir a parlar de la residència de les serps... si no era per fer plans per incendiar-los la sala comuna.
   —Donques... que no té cap motiu per mentir... I si és veritat?
   —No ho és —va sentenciar en James—. Segur que et va mentir perquè parlessis amb ella.
       En James defugia el tema, però segur que també li treia el son. En Hagrid es va quedar pensatiu.
   —Te sorprendries de veure com s'hi assembla...

***

       La noia dels característics llargs cabells foscos no es podia treure del cap el desastre estrepitós que havia tingut a pocions. Per sort per l'Altaïr, la classe de Transfiguració va ser tota una altra història, tot i que tampoc no va ser gaire millor. Era la classe que més esperava, se n'estava llegint el llibre de text per pur plaer i semblava que era el seu fort. Havia aconseguit amb facilitat embruixar objectes perquè canviessin de mida i segons Xavier Mudancer, l'autor del llibre de text, eren encanteris de transfiguració avançada. Així que va confiar que aquí la pràctica jugaria a favor seu.
       Alguns haurien descrit el discurs inicial de la professora McGonagall com una advertència desmotivadora, atès que va deixar ben clar que era una assignatura molt complexa i perillosa, i que si els n'havia de fer fora per mal comportament no tindria manies. Tanmateix, l'Altaïr va llegir un repte molt estimulant en aquelles paraules. Sobretot després del fracàs vergonyós de Pocions, tenia moltes ganes de demostrar a la professora McGonagall que hi tenia una predisposició i que podia ser la primera de la classe en la seva assignatura.
       Va prendre apunts sobre bases transfiguratòries amb entusiasme. La Sue estava avorrida, l'Àstat parava de copiar de tant en tant per massejar-se l'avantbraç amb cara de dolor, i era palès que la ploma de l'Alaya Kielly, de Gryffindor, amb prou feines era capaç de seguir el ritme del parlament de la professora McGonagall. Quan la part pràctica de la classe va començar, l'Altaïr tenia una pila de coses apuntades i moltes ganes de començar. El somriure se li va il·luminar a la cara quan va aconseguir que el seu llumí tingués punta de punxó i cap de fusta. Aleshores ella alçar el cap amunt, bo i cercant la professora McGonagall amb la mirada amatent.
       Esperava que li fes algun comentari positiu dels seus resultats, volia cridar l'atenció, volia que reconegués la seva feina i talent. Però no ho feia. Semblava que la ignorés.
       Era tan severa amb els alumnes de Gryffindors com amb d'Slytherin, i s'esforçava per ser justa i no afavorir ningú. Malgrat tot, era evident que sentia una forta animadversió pels alumnes de la residència verda, cosa que va indignar molt l'Altaïr. A més, era evident que la bruixa no havia oblidat l'incident de la primera nit, i estava disposada a no deixar-ne passar ni una. Mal de molts, conhort de bèsties, així que el fet que la professora McGonagall tampoc no mostrés gens de simpatia per en Thor Gaunt, no la va consolar gens. Sobretot perquè en Gaunt no semblava ser pas cap expert en la transformació, amb la seva vareta insultantment curta que movia amb graponeria.
       Els seus companys van quedar sorpresos del seu punxó de fusta. L'Àstat va tenir unes paraules amables amb ella i la Sue es va sentir frustrada. En canvi, la professora McGonagall restava indiferent. Amb una mica més d'esforç, en Macmillan va arribar als mateixos resultats que els de l'Altaïr, així que la professora McGonagall no va tenir més remei que concedir-los deu punts a cadascú.
       Quan va haver baixar les maleïdes escales de marbre i va travessar el vestíbul de dret al Gran Saló, es va fixar en les maragdes d'Slytherin de dins dels rellotges. Acabava de recuperar els punts que la mateixa professora McGonagall li havia tret la nit de l'atac.

***

       Segons el seu horari, havent dinat tenien Història de la Màgia amb els de Hufflepuff. No tindrien Astronomia fins dimecres al vespre, i mirava de no pensar en la primera lliçó de Vol (assignatura en la qual l'Altaïr evitava pensar i que l'Àstat frisava per fer). Fora d'aquelles classes, aquells primers dies, havien pogut conèixer bona part dels professors que tindrien al llarg del curs. Però cap no els havia inquietat tant com el professor de Defensa Contra les Forces del Mal, l'Eöl Dàgor.
       L'elf seia a la taula del professorat durant l'hora de dinar. El seu rostre delicat i juvenil, contrastava amb la seva demostració de duresa i de seriositat. Les orelles punxegudes sorgien d'entre els seus cabells castanys i sedosos.
   —Tinc ganes de començar la classe de Defensa —va comentar en Sílver Macmillan, tot observant l'elf amb deteniment i va deixar el plat d'arròs a mitges per fer un glop d'aigua.
   —Jo també en tinc —va contestar content l'Àstat, que devorava una ració doble de rosbif .
       La Sue remenava el seu puré de carabassa amb desgana.
   —Doncs esteu de sort —va dir mentre acariciava l'Àlthorn, el seu ratolinet blanc, que rosegava un grapat de fruits secs que tenia a la falta—, perquè tenim Defensa amb el professor Dàgor aquesta mateixa tarda.
   —Jo només espero que no ens faci moure'ns gaire —va seguir l'Altaïr, que estava distreta sucant pa a l'ou ferrat, però ja no el trobava tan atractiu com el primer dia...
   —Encara t'agafarà una indigestió, a tu! —es va exclamar l'Àstat—. T'ha agafat fort, amb l'ou, eh!
   —Però si vas ser tu que va anar a les cuines a demanar que me'l fessin com cal —va replicar l'Altaïr.
   —Però ja te n'has pres una ració per esmorzar!
       La Sue també posava cara de preocupació.
   —L'Àstat té raó, comences a fer ulls grocs...

***

       Es va passar la classe d'Història de la Màgia pensant. Hauria tret el llibre de Briubruixina per seguir amb la seva lectura, però no podia obrir-lo a classe. Els seus companys descobririen que havia aconseguit fer-ne aparèixer les lletres i hauria de compartir la informació amb ells.
   —Pf! Us toca Història de la Màgia, ara!? —havia exclamat la Lucy Weasley feia una hora, quan la Sue i l'Altaïr sortien de la sala comuna amb el llibre de la Dolors Plorós a la motxilla—. No voldria ser al vostre lloc; és l'assignatura més avorrida de totes...
       La Lucy Weasley tenia tota la raó del món. La classe del professor Binns era una autèntica llauna. I això que els alumnes s'havien passat els primers dos minuts de classe mirant a través del cos del professor, per veure com es difuminaven els colors. Pel que es veia, allò era el més interessant que podia passar en aquella classe ensopida...
   —Em pensava que tenir un professor fantasma seria molt més interessant... —va comentar l'Steeve Bell, en acabar la classe, quan el professor Binns havia marxat travessant la pissarra.
   —Sí —assentia l'Annie Price—. Jo esperava que ens podria parlar també del que ha viscut...
       A l'Annie Price li agradava molt la història, i es notava que havia quedat decebuda amb aquella primera classe.
   —Mireu... —els va avisar en Bob Bubble, assenyalant la noia que sortia tota sola i es disposava a seguir el grup d'alumnes d'Slytherin que sortien de l'aula i anaven cap a la classe següent.
   —Què en penses, Annie? —va demanar l'Steeve amb inseguretat.
   —Ens vam conèixer a l'estació —va respondre, mirant-se-la amb els seus ulls blaumar—. No semblava pas mala persona, i els seus pares tampoc.
   —És molt bona en defensa, oi? —va comentar en Bob amb aire apocat.
   —Això sembla... —deia l'Steeve—. Ja vau veure el duel que va tenir amb en Gaunt la primera nit...
   —Que no ho vau veure? —els va demanar l'Annie amb fermesa—. Va ser en defensa pròpia.
   —L'Evan Wood, de Gryffindor, va seure amb ella a Encanteris —va dir l'Steeve mirant-se els dits escanyolits amb posat tímid, però disposat a posar-se de part de la seva amiga—. I el meu germà diu que sempre s'ha de ser imparcial...
   —El teu germà té raó —va dir ella—. No hem de tenir prejudicis!
    L'Annie va caminar ràpid cap a ella i li va cridar l'atenció:
   —Altaïr!
       Ella es va tombar i va veure els tres alumnes de Hufflepuff, que eren a la porta de la classe.
   —D'això... —va dir traient l'horari de la motxilla—. Ara Slytherin i Hufflepuff tenim Defensa contra les Forces del Mal junts. Vols que hi anem tirant?
       L'Altaïr va mirar al seu voltant i va veure que els seus companys ja havien anat tirant Després de dubtar una mica, va correspondre al somriure exòtic de l'Annie Price i va caminar amb ells al llarg del passadís. L'Altaïr no donava importància que fossin d'una altra residència. Només la sorprenia que el tio de Hufflepuff (sobretot els refrenats d'en Bell i en Bubble) li dirigissin la paraula. L'Annie Price tenia caràcter, i si a ella no li importava que la veiessin amb un Slytherin, a ella tampoc no l'havia d'importar.
       L'aula de Defensa era una sala espaiosa situada sota una gran arcada. Un enorme esquelet que semblava d'un drac flotava màgicament arran de sostre. Al centre de la classe, hi havia un cal·ligrama en forma de cercle, gravat al parquet en runes. I als marges de la classe, envoltant els pupitres, hi havia tot de taules petites de diverses menes amb alguna cosa tapada amb un tros de roba; mocadors o mantells. La temptació de destapar algun d'aquells draps, tots enfiligranats i plens d'inscripcions, bategava a la templa de l'Altaïr. Però la curiositat era tan gran com la l'aura esborronadora que desprenien.
       En lloc de les tosques torxes que solien il·luminar els espais del castell, hi havia petites boletes de llum blavosa que suraven per tota la cavitat de l'arcada. La sala feia olor d'una mena de perfum agradable que no va saber identificar, però que li sonava que ja havia sentit en algun lloc...
       El despatx del professor es trobava a dalt d'unes escales de pedra darrere de la càtedra. Els alumnes es van anar asseient. L'Àstat i en Sílver Macmillan van anar directes a la segona fila i l'Altaïr i la Sue els va seguir per inèrcia, ben lluny de les Doppel i d'en Gaunt. Aleshores la porta es va obrir silenciosament i ben a poc a poc. Un bruixot alt i esvelt, que caminava amb moviments elegants i precisos com els d'un felí, va sortir del despatx elevat i va baixar a pas gràcil les escales de pedra. Era el Professor Dàgor.
       A pas lleuger, va avançar fins a posar-se davant de la taula del professor, de cara als alumnes. Ningú no va gosar dir res de res.
   —Bona tarda —va dir molt a poc a poc, mirant els ulls dels alumnes un per un—. Sóc l'Eöl Dàgor; ex-guardià de Gringotts, ex-auror de professió i ex-indicible per maledicció —Els alumnes es van mirar els uns als altres amb cares dubitatives davant d'aquella estranya presentació—. Sóc aquí en qualitat de professor de Defensa contra les Forces del Mal.
       Tenia la veu neta i clara, i reverberava agradablement pel sostre en arc de l'aula, d'on penjava l'esquelet. El professor Dàgor va alçar la vareta suaument i, amb un encís no verbal, el seu nom es va escriure màgicament a la pissarra. El nom escrit en alfabet llatí va brillar amb lletres esveltes i blanques de guix, i amb ganxos polits va aparèixer repetit a sota en el sistema èlfic tengwar.
       Tanmateix, hi havia alguna cosa al traç de la seva cal·ligrafia delicada que la feia semblar espatllada i commocionada. Com el seu esguard desconcertant, una lluïssor insòlita acompanyava la seva bellesa sobrenatural...
   —Cal que tinguin molt clar que l'objectiu de l'assignatura —va continuar, passejant-se d’una banda a l’altra de la tarima del professor, amb les mans al darrere— no és pas eradicar les forces del mal (cosa que no és possible), ni tampoc no és decidir què està i bé i què està malament. La nostra matèria d'estudi és la defensa, no pas el discerniment entre el bé i el mal. Això sí, hauran d'aprendre a utilitzar les seves eines. Els ensenyaré a educar els reflexos i el pensament; i els induiré a l'equilibri de la reacció ràpida i el pensament reflexiu.
       Tothom esperava les paraules del professor Dàgor ansiosament, gràcies als seus silencis estratègics i mirades fosques. Els alumnes escoltaven amb l'ànim suspès tot el que deia.
   —La defensa contra les forces del mal és un esport de decisions. Però no sóc aquí per mastegar-los res; el meu paper com a professor és merament instructiu. La seva pròpia defensa és una construcció acurada que depèn de vostès.
       El professor Dàgor els parlava com si, en comptes de ser alumnes de primer espantats en la seva primera classe de Defensa, fossin alumnes de GNOM, o de MAG, o directament aspirants a la carrera d'auror... L'Steeve Bell, en Bob Bubble i la Nix Doppel encongien les espatlles i amagaven el cap cada cop que el professor Dàgor obria la boca. L'Altaïr es va adonar que la Sue, que seia al seu costat amb la ploma entre els dits però sense escriure res, feia botar les cames amb nerviosisme.
   —Les forces del mal són molt diverses i es poden manifestar d'infinites maneres diferents. I amb això vull dir que no tot són maleficis —deia mentre passava els seus intensos ulls marrons per la zona on seia en Gaunt—. Ni tampoc contramaleficis —i l'Altaïr va sentir la seva mirada a sobre—. Ni només criatures màgiques... —i els ulls de l'elf es van desplaçar per mirar en Bell, que de seguida va acotar el cap per mirar-se les mans—. Els seus propis pensaments, els seus propis amics o fins i tot un llibre podrien ser armes contra vostès.
       A l'instant, a l’Altaïr li va passar per la ment en el Manual Sorgingoa, però immediatament va descartar la idea que pogués ser perillós per a ella. Briubruixina no li hauria enviat mai res que la pogués perjudicar. A més el discurs de l'elf semblava fet expressament per fer dubtar de tot a qualsevol, i va decidir no agafar-se tot el que deia tan a pit, que s'havia sentit atacada quan se l'havia mirada recordant-li el seu contramalefici que havia conjurat en defensa pròpia. Però era innegable que les paraules del professor Dàgor eren, totes i cadascuna, esmolades i meditades.
       Va veure com l’Eco deia alguna cosa a cau d'orella a l'Até. En Gaunt feia la mateixa cara de fàstic de sempre i la Sue arrufava les celles sense entendre gaire el que explicava. L'Annie Price pestanyejava nerviosament i es gratava una de les seves celles clares per ajudar-se a pensar. En Kun Nott, en Sílver Macmillan i l'Àstat estaven molt atents. Era com si cada frase fos pensada per cadascun d'ells...
   —Caldrà copsar les diferències entre les malediccions i els maleficis; entre la defensa i la por; entre la venjança i les ferides obertes. M'han entès bé?
       La primera hora de classe va ser instructiva i intimidant, a parts iguals. El professor Dàgor feia que Defensa contra les Forces del Mal semblés una assignatura fascinant (i alhora terrible). I aconseguia mantenir l'atenció de tot l'alumnat. Però la segona part de la classe no va ser tan agradable per alguns...
       Parlava amb paciència i solia fer servir frases elaborades amb molta eloqüència, però no s'embrancava pas amb circumloquis quan es tractava de comentar la brutalitat i la crueltat de certes accions de màgia negra i de maleficis. La seva manera de parlar dels atacs esgarrifosos dels quals podien esdevenir víctimes feia posar els pèls de punta. Fins i tot, a en Kun Nott se li va posar la pell de gallina. L'Altaïr ho va detectar i va voler comentar-ho a l'Àstat, però es va sentir incapaç d'emetre cap so perquè el pes solemne que creava el professor Dàgor en aquella classe li impedia obrir la boca. L'Àstat, a més, també parava molta atenció.
       Els va parlar dels atacs psicològics, d'Azkaban, dels enganys, de les accions de criatures espantoses com els demèntors, d'esgarrifosos esdeveniments de les guerres màgiques, dels bruixots tenebrosos...
       A la darrera mitja hora de classe els va fer una petita representació de com podien rebre maleficis en un enfrontament real. L'Altaïr, i alguns alumnes més, van sortir projectats enlaire unes quantes vegades amb violència. Tot i que el professor Dàgor embruixava les parets perquè es tornessin flonges com un enorme coixí amb màgia no verbal per tal que ningú no prengués mal, van ser moments violents.
   —I això només és una petita mostra controlada del que els podria passar, si no paren atenció. I això que només es tracta d'atacs físics... —va afegir amb un to baix de caire esmolat—. Han d'estar preparats per qualsevol mal que els aguaiti.
       La destresa per defensar-se d'en Macmillan contrastava amb escreix amb la incompetència de l'Altaïr que, davant d'aquell ésser estrany, era incapaç de reproduir cap dels sortilegis defensius que sabia...
   —Senyoreta Black —li cridava l'atenció amb la veu pausada—. Ho veu com la pràctica és molt important?
   —Sí, professor —deia ella, agafant la mà que li oferia amablement la Sue, que feia cara de consternada, per posar-se dreta i es tornava a col·locar en posició de duel—. Ja m'hi esforço...
   —S'hi ha de concentrar més —va insistir el professor Dàgor—. Tingui molt clar que la sort no la salvarà dues vegades.
       L'Altaïr va veure com en Gaunt i l'Eco Doppel, que feien parella en una de les pràctiques de l'expulsiarmus, deixaven anar una riallada burleta. L'Altaïr li va quedar molt clar el que l'elf havia volgut dit. No tenia talent per la defensa; la seva defensa la nit de l'atac d'en Gaunt només havia estat... doncs això... sort...

***


   —Mmm... Què us ha semblat? —va demanar l'Àstat, quan es va haver acabat la classe i eren al passadís, encaminant-se al Gran Saló per anar a sopar.
   —És esgarrifós! —va exclamar la Sue bo i fent rotar el canell—. Per què ens havia d'ensenyar tot allò? La guerra ja s'ha acabat. Ja no hi ha cap Innominable que vulgui dominar el món!
   —No oblideu que som encara en post-guerra —va dir en Nott—. El professor Dàgor té raó.
       La Sue va posar els ulls en blanc.
   —El professor Dàgor exagera —va opinar, ocupant l'espai d'en Nott, que va marxar de seguida.
   —Jo no crec que exageri, Sue —va dir l'Àstat—. Han estat unes guerres molt dures.
   —La guerra s'ha acabat! S'ha a-ca-bat! —va insistir la Sue, més que estar convençuda del que deia, tenia por.
   —Estic d'acord amb tu, Zeller —va dir en Macmillan, pensatiu.
   —Sí —va intervenir l'Altaïr, amb un deix de recança a la veu—, també va portar molta gent a l'exili...
   —Per això hem de millorar les nostres habilitats de defensa i no només comptar amb la sort del moment!
    L'Àstat es va deturar en veure l'expressió de l'Altaïr. Es va adonar del que havia dit.
   —Perdona, Altaïr, no volia dir pas que...
   —Tant se val. Si tens raó—va dir l'Altaïr amb un matís de tristesa—. Ara ja sé quines assignatures no van amb mi...  
   —Altaïr!
       Però ella es va allunyar d'ells a bon pas. Va travessar el vestíbul i va anar cap als jardins. Ni se'n va adonar que les llàgrimes li van degotar per la galta. Va obrir d'esma el llibre de Briubruxina que va deixar de ser blanc en el moment que el seu plor va fer-hi aparèixer l'aquarel·la màgica. Sota els núvols que pesaven al cel, l'Altaïr es va estar sola als jardins, lluitant perquè les llàgrimes no li enterbolissin la vista, i es va posar a llegir Sorgingoa.
    Tota sola...

-------------------

       Vaja... Tornem a tenir problemes... Ai, és que pobra Altaïr. Que fort el que li diu el professor de Defensa. I ha estat trist escriure el moment que l'Àstat li diu allò... :'(

   Què us ha semblat la conversa dels quatre esvalotadors de Gryffindor amb en Hagrid? Em feia il·lusió fer-los sortir, però també era tot un repte! Quin panorama... En Hagrid té una nova bèstia (no em volia allargar amb el tros de l'Ullal, però m'ha fet molta pena...) i en James no vol ni sentir a parlar de l'Altaïr...

   La tensa relació de la professora McGonagall i l'Altaïr... Espero que millori! Que l'Altaïr té talent! A la McGo no li quedarà més remei que baixar de l'hipogrif!

   Ui... I tema central del capítol que dóna nom al títol... El professor Eöl Dàgor! Què us ha semblat? Molt misteriós, no?

En fi, ja veieu que hi ha moltes coses per comentar! ^^ Ho vull saber tot, de vosaltres! XD

     Antares