Quidditch Talks and QuafflesAntares_Black


2. L'Elixir d'amor sabotejat


 

L'elixir d'amor sabotejat

 

       Aquell dia, el correu per mussol va arribar a casa de l'Alícia amb les matinals ràfegues glaçades de l'hivern.

       Les cartes regulars que s'intercanviava amb la seva amiga Katie havien disminuït dràsticament. En comptes d'això, anava sovint a l'Hospital de Malalties i Lesions de Sant Mungo, però poques vegades li permetien entrar a la sala. Els guaridors li havien explicat que es tractava d'una recuperació molt delicada. La Katie necessitava calma i molt de repòs, i els seus pares solien quedar-se amb ella dia i nit durant aquells llargs mesos.

       L'Alícia es va posar a pensar en els seus anys a Hogwarts. Les classes, la sala comuna... el quidditch, les bromes dels bessons Weasley... el quidditch, la veu del comentarista... la veu d'en Lee...

       No... No se l'havia pogut treure del cap. Tot li feia pensar en en Lee Jordan. Aquell ampli somriure en el noi de les rastes... No havia tingut cap relació romàntica que hagués funcionat i tot li remetia a ell...

       Va treure el cap per la finestra. Una altra cosa que li recordava ell: Dues cases més enllà, en el carrer de sota, vivia la família Jordan. Havien estat veïns de sempre. Darrerament, en Lee no hi era massa, perquè estava ficat en moltes històries i projectes, sobretot amb el negoci que tenien els bessons Weasley a la ronda d'Alla. La veritat és que s'anaven veient de tant en tant, i cada dia d'aquells li feia molta il·lusió. Tanmateix, abans es veien molt més. Les seves famílies sempre havien estat molt ben avingudes, i en Lee i l'Alícia havien estat sempre molt bons amics. I encara ho eren.

       De petits anaven junts al parc dels tarongers i es bellugaven per aquella arbreda plegats, fent jocs màgics i corredisses divertides...

 

Aquella tarda havia anat a Londres. Caminava a pas decidit per aquell carrer sinuós pavimentat amb llambordes. Havia de passar per La Botiga del Quidditch. Necessitava uns guants protectors nous, perquè els que tenia s'havien gastat molt en els entrenaments per entrar a l'equip de quidditch local de la zona. Però no deixaria passar l'oportunitat d'anar a Bromes dels Bruixots Bessons, la nova botiga que havien obert els bessons Weasley. Jo sempre estava voltant per allà a prop, és clar. Havia recorregut la botiga sencera, des que van comprar el local; parterres, escales, parets i prestatgeries. Me'n coneixia tots els racons. Així que quan l'Alícia va entrar per la porta atreta pels seus aparadors il·luminats, atapeïts de tot de productes giratoris, explosius, alguns que botaven i d'altres que deixaven anar xisclets, jo ja tenia localitzats els millors llocs des d'on observar els seus moviments.

       L'Alícia es va topar de cara amb el pòster porpra que ocupava el marges de l'entrada, i va cap dins la botiga intentant ignorar les enormes lletres grogues i cridaneres del «JA-NO-TINC-CACA»...

       Tot l'establiment estava ple de gom a gom, de gent i de prestatgeries i de paquets. Jo ja no sabia ni per on esmunyir-me, amb tants de peus ballant sobre el meu cap. L'Alícia va mirar d'esquivar l'expectació que tenia la secció dels caramels per fer campana. En Lee era allà; remenava les caixes del toffee nasohemorràgic i les pastilles vomitòries de colors porpra i taronja, tot parlant animadament amb en Fred i en George Weasley.

       Vaig mirar d'enfilar-me per algun lloc per tenir més bona perspectiva. Ara sí que em sorprenia! En comptes de saludar-lo, l'Alícia es va posar a fer veure que es mirava distreta les plomes Estroncamaleficis! Estava tan concentrada a fer veure que no hi era, que no es va adonar de com desentonava la túnica magenta dels bessons Weasley amb els seus cabells de foc. Però no ho va poder evitar i els ulls se li'n van anar cap al rostre fosc i exòtic d'en Lee Jordan.

       Vaig empènyer sigil·losament una de les capses d'orelles extensibles que poblaven aquells prestatges acolorits i la vaig deixar caure al cap de rastes d'en Lee. Els ulls marrons de tots dos es van trobar.

   —Ei, Alícia! —va exclamar el noi anant cap a ella amb un gran somriure plantat al rostre.

   —Hola, Lee!

       Mentre parlaven, en George i en Fred es feien miradetes l'un a l'altre. Ei! No me'ls distraieu, ara, que per fi he aconseguit que es trobin i parlin...!

   —I continues jugant a quidditch?

   —I tant. Vaig fer les proves per entrar als Grius Braus.

   —Doncs segur que t'agafen —va contestar en Lee entusiasmat—. En Marc sempre deia que Gyffindor era el millor equip de l'escola; que comptava amb les tres encistelladores magnífiques.

       L'Alícia es va sentir incòmoda. En Lee devia estar pensant en l'Ange...

   —Segur que ho deia per tu.

       Aquell aclariment va sobtar l'Alícia. I va sentir una calidesa que li naixia al pit.

   —Totes tres fèiem un bon equip —va contestar amb un gest de modèstia, però tota enrojolada.

       Els seus ulls es van mirar una estona...

   —I tu continues locutant? Em van dir que entraves a la ràdio.

   —No, i ara! Només preparo alguns programes. Música, premsa del cor... Magiperiodisme mediocre, ja saps.

       En Lee, però, es va acostar a la seva amiga en gest confident:

   —De fet, —i l'Alícia va sentir a cau d'orella la calidesa de la veu agradable i juvenil d'en Lee, que ara havia adoptat un timbre més greu i seriós— sí que tinc uns projectes entre mans, però... no s'hauria d'escampar.

       Ella va moure els llavis indicant-li, amb un xiu-xiu, que podia confiar en ella.

   —No pateixis, Alícia —va intervenir en Fred.

   —Segur que aviat la seva veu viatjarà per l'aire fins a casa teva! —va afegir en George, amb un gran somriure murri.

       L'Alícia es va queda palplantada mirant com els bessons s'enduien en Lee a la rebotiga, i seguien xerrant:

   —Saps que ahir a la nit vaig sentir la mare que discutia plorant amb el pare perquè volia que en Percy vingués a casa per Nadal?

   —No us ho prengueu malament, nois —contestava en Lee—, però el vostre germà no m'ha agradat mai gaire.

   —No pateixis.

   —A nosaltres tampoc.

       I tots tres van desaparèixer rere les cortines. Un bruixot que duia unes ulleres d'espirals acolorides i feia cara d'al·lucinat la va distreure, i ella es va entrebancar amb un paquet de cartó ple de piruletes giratòries que es van posar a ballar com baldufes. Quin ridícul... Encara trencarà alguna cosa, aquesta noia...

       Després de incident, es va obligar a recompondre's i a espavilar-se a moure's per la botiga, topant amb uns i altres que provaven unes sabatilles plenes de ventoses màgiques i s'enfilaven per les parets, tot al·lucinats (com si això fos gaire complicat!).

       Prop de l'aparador, hi havia una mena de cubeta ovalada que emetia una llum íntima d'un to rosa llampant, al voltant del qual s'acumulaven tot de joves. Un rètol de color rosa xiclet amb aroma de maduixa presentava la gamma de productes amb el nom de «La Bruixa Ideal». No estaven permesos, els elixirs d'amor a Hogwarts, prou que ho sabia, però per l'anhel que hi havia als ulls adolescents que se'ls miraven amb delit, allò no semblava importar-los massa. Tanmateix, aquella prohibició no tenia potestat sobre ella, que ja no estudiava a l'escola.

       L'Alícia es va quedar embadalida, amb els ulls al pou de La Bruixa Ideal.

   —Hola —va sentir que li deia una veu amable—. Que la puc ajudar en res?

       Una bruixa jove de cabells rossos curts amb uniforme magenta li somreia afablement.

   —Tenia intenció de trobar l'elixir amorós més adequat? —va continuar dient la bruixa en to servicial—. Aquests són els millors del mercat. En tenim disponibles una dotzena de diferents!

   —I ara! Elixirs d'amor, jo? No, no, moltes gràcies —va respondre l'Alícia, molt avergonyida, deixant de seguida l'ampolleta al seu lloc—. Només em mirava les cremes antigrans —va afegir, i es va posar a joguinejar amb un flascó rosa—. M'han sortit unes pústules molt lletges a les mans d'agafar l'escombra... Ho veu? Són d'efecte immediat, aquests?

       Però què s'empatolla? Ara ja no vol la poció?

   —Sí, només necessiten aplicar-se en una fina capa —va contestar la Verity, que va fer un somriure murri perquè ja ho havia entès—. Aviat li desapareixerà qualsevol butllofa o gra que tingui. Però recordi que, si canvia de parer, tenim un servei molt discret d'enviament postal per mussol dels elixirs d'amor.

       L'Alícia va fer un gest despreocupat amb la mà i se li van encendre les galtes.

       Quan la noia va anar a atendre una colla de nanos que s'arrambaven a una gran vitrina del costat dels taulells mirant «Encanteris per somiar despert», l'Alícia va mirar el revers d'una de les ampolletes d'elixir. Deia que els enviaven fent-los passat per perfums antitussígens. Va mirar al seu voltant, per comprovar que ningú no la mirava. No em devia veure a mi, perquè ràpidament va apuntar-se quina havia de ser la comanda per mussol. D'acord, ara es veu que sí que el vol, l'elixir...

       Decideix-te, noia!

       Vaig afanyar-me a seguir-la cap a la porta de la botiga, i vaig deixar en Lee fent les seves bromes diàries amb en Fred i en George.

       L'Alícia es va aturar davant de les «Marques de les forces del mal comestibles». Ei! Que això es tracta de nàusees assegurades, segons els anuncis! Semblava que fins i tot es pensés de posar-n'hi una a l'esmorzar, com a venjança per no fixar-se en ella. Ara sí que no entenc res de res. Li passa pel cap posar-li un filtre d'amor alhora que es demana si també estaria bé de provocar-li nàusees?

       Va sortir al carrer i va passar per Gargots i Nibres i s'hi va aturar. No va demanar res. Només va anar directa a un racó de prestatgeries de pociologia i sanació. Elaboració de pocions, el llibre de pocions amb el qual estudiava durant el MAG no hi podia trobar el que necessitava, però va tenir la sort que Libaci Borrages, l'autor, tenia un títol que es deia Elixirs i beuratges per perdre el cap, que va trobar a la mateixa renglera del prestatge. Segur que allí trobaria el que volia. Mala idea...

       El cor li bategava amb força quan s'apuntava a corre-cuita els ingredients de l'elixir al revers del tiquet que li havien donat amb la compra que havia fet a La Botiga del Quidditch amb la ploma del llibre de visites. Vaig aconseguir tombar-li la tinta i tacar-li el text, però això no va poder aturar la determinació dels seus dits, que tremolaven neguitosos. No em va deixar temps ni per fer cap altra maniobra, que ja tornava a ser al carrer amb la respiració agitada.

       L'Alícia es fixava en les parelles que passejaven pel sinuós carrer empedrat agafades de la mà, de bracet, o aquelles que es miraven als ulls significativament. S'hi fixava com si en volgués aprendre...

       Va passar de llarg el Palau del Mussol i es va deturar a ca l'apotecari. I jo, darrere seu. Es va aturar davant de l'entrada. La bóta plena d'excrements de drac s'havia tombat, i el llindar s'impregnava d'una pudor insuportable. Es va palpar la butxaca. La seva expressió es va tornar decidida, però tenia una lluïssor d'inseguretat a les ninetes. Ningú no s'havia dignat a conjurar un petit purgo, i l'Alícia es va tapar el nas i la boca amb la màniga de la túnica i va fer cap dins.

       L'olor no va millorar gens. El tuf de col en descomposició i d'ous podrits se li va filtrar pel nas. El bruixot de darrere el taulell duia la cara coberta per una caputxa però tenia pinta d'estar molt tranquil, i ella va pensar que segurament no devia tenir nas. Si no era això, no s'ho explicava...

       L'establiment, il·luminat per la feble claror d'unes escasses espelmes desfetes en tot de reguerons de cera, no estava tan ple com ho havia estat en temps de pau, quan anava a comprar ingredients per a l'assignatura de Pociologia de Hogwarts. Ara semblava més desatès que mai. L'Alícia va treure de la butxaca el paperet amb la llista d'ingredients.

   —Bona tarda —va dir, mentre jo maldava per esquivar el fàstic enganxós del terra.

       El dependent va esperar que digués què volia. Ella va demanar a poc a poc el que deia la llista que necessitava. Pedra lunar, arrel d'angèlica, menta, fonoll, anís, acònit, donzell, ullals...

       El bruixot li va lliurar un saquet de pólvores brillants que enlluernaven la vista. També va separar les arrels de la umbel·lífera de boscos de ribera, i va deixar al taulell un pom de cada planta sol·licitada. Va resseguir les rastelles de banyes i d'ungles que penjaven del sostre amb la seva vareta tosca. Va despenjar un enfilall d'ullals i els va lliurar a la noia dins d'un saquet de vellut negre.

   —I... ous d'ashwinder, si us plau —va demanar l'Alícia al dependent—. Congelats.

       El bruixot va fer un gest estrany des de dins la caputxa. L'Alícia es va posar vermella.

   —Els necessito com cura per la febre intermitent —es va afanyar a justificar-se tota avergonyida. El bruixot va fer un grunyit irònic i es va ficar a la rebotiga.

       L'Alícia es va sentir aclaparada per les parets plenes de gerres amb herbes i farcells de plomes de tota mena, i de pots en conserva. Jo em passejava, amb l'ànim inquiet, entre els pots plens d'ulls negres que relluïen a través del vidre tèrbol. Per sort, el dependent va aparèixer aviat amb una bossa de pell escatada que protegia els ous, que desprenien un alè de glaç. El dependent la va advertir que no els toqués, perquè es podria cremar.

   —Res més, senyoreta? —va demanar el dependent amb un to burleta i un xic inquietant. El seu somriure desdentegat i embogit es va deixar veure sota l'ombra de la caputxa i una dent daurada va refulgir a les espelmes.

       L'Alícia va negar amb el cap amb els colors a les galtes. Va pagar amb un bon grapat de sickles, tres galeons i un knut i va sortir de seguida de l'apotecari.

***

 

       L'Alícia es va tancar a la seva habitació. Tenia sobre la taula tot el que necessitava per preparar l'Elixir. Em vaig apartar a temps quan va conjurar el foc al fogonet.

       Va alçar la vareta per engegar la ràdio màgica. Era tot un gust haver perdut la Pista. La veu de la Celestina Pigdeguerra sonava diàfana cantant les seves cançons nyonyes que li agradaven a l'Alícia, que tenia uns gustos musicals clàssics i carrinclons. O potser ella esperava sentir que presentaven «Jordà» al canal clandestí de la Pottervigilància...

 

Ets als meus encanteris

i a les meves pocions.

M'has pres l'escombra voladora

M'has pres la llibertat!

 

   —Exsurdo.

       Així els seus pares no sentirien la veu de la bruixa, però jo sí que me n'havia d'empassar les vibracions...

       L'Alícia va posar l'aigua a bullir a la marmita. Va deixar els ingredients que havia comprat ordenats damunt de la taula i va penjar la marmita de peltre. Quan va desplegar el full que tenia a la butxaca de la túnica, va respirar profundament i, amb les mans tremoloses va començar a seguir les instruccions.

       Va treure el ganivet d'argent i es va posar, distreta, a tallar les arrels d'asfòdel. En tot moment, l'Alícia tenia la desagradable sensació que estava fent una cosa mal feta. Aleshores per què ho feia? Jo no podia permetre que fes aquesta poció, així que em vaig proposar boicotejar-li-ho tot.

   —Ei! D'on has sortit tu? —em va cridar, en veure'm, i de seguida es va alçar de la cadira i es va apartar de la taula en un reflex.

       Vaig fer veure que no l'escoltava, però el seu crit m'havia deixat els pèls de punta. Em vaig tornar a esmunyir abans que em reconegués. L'Alícia va tornar a seure a taula i va abocar les fulles de menta.

 

Remena'm la marmita sense por,

i t'hi prepararé

un amor fort i ardent

perquè passis la nit ben calentó

 

   —Ja té gràcia, que prepari un elixir d'amor escoltant «Una marmita plena d'amor fort i ardent»... —es va dir l'Alícia, mentre remenava la marmita amb indecisió.

       Estava insegura. No se sentia bé, però obligava els seus ulls a mirar les instruccions del llibre d'Elixirs i beuratges per perdre el cap; «donzell». I l'Alícia va agafar la planta composta amb molts capítols grisos en forma de boleta i va picar-la amb la mà de morter per tirar-la a la marmita.

       L'Alícia es va posar a plorar. No ho va poder evitar. Estava desbordada. On havia arribat, que es trobava fent un elixir d'amor a la desesperada? De veritat que no els entendré mai... Mira que n'és, de fàcil, anar al bosc i aparellar-se! Però no... Ells s'han de mirar als ulls, s'han de dir coses, han de mentir, passar vergonya, enrojolar-se, ocupar la ment... I tot un ritual complet! Per tant, jo havia de procurar que tot allò no quedés en mans d'una poció estúpida amb aroma de mosca...

 

Pobre cor; on te n'has anat?

Un embruix me l'ha robat...

 

   —Oh, Lee... —va sospirar l'Alícia, i va tirar distreta un grapat d'ullals al morter—. «M'has embruixat el cor», com la cançó...

 

i ara que me l'has trencat

torna-me'l, per pietat!

 

       La Celestina Pigdeguerra va acabar la cançó amb una llarga nota d'espinguet. Insuportable. No entenc com escolta aquesta porqueria. Però l'Alícia semblava encantada amb la cançó... i amb la poció se sentia estranya. Va apagar (per fi...) la ràdio d'esma amb un cop de vareta, tallant els aplaudiments, i va continuar amb les instruccions. És que no li ho podré treure del cap!?

       Malgrat les seves capacitats de pociologia, els meus esforços per aturar aquella ximpleria van fer el fet i aquell elixir li costava Merlí i ajuda de preparar. Les llavors d'anís verd escampades per la taula i pel terra, alguna petita punxada amb les espines de rosa, un cop dissimulat que feia precipitar a terra un dels rogencs i cars ous d'ashwinder amb una trencadissa flamant, o de tant en tant una queixalada a les herbetes aromàtiques... I, quan les coses tiraven endavant si fa no fa prou bé, me les empescava per tombar-li la marmita i en feia vessar tot el contingut bullent.

       Quin desastre! No hi havia manera de fer aquell maleït beuratge! Va pensar d'enviar un mussol a la cadena de botigues d'apotecari Melinda Bobbin amb la llista d'ingredients. Però per altra banda alguna cosa li deia que un altre intent de preparar l'elixir tornaria a ser un fracàs. Les mans li tremolaven i no era capaç de fer reflectir les seves habilitats pociològiques si ell era al seu cap...

       Semblava que tot anava en contra que pogués fer aquella maleïda poció... que era precisament el que jo pretenia. Malgrat tot, resulta que l'Alícia tenia una bona ceba amb aquell amor. I aleshores va caure en el que li havia dit la Verity a la botiga dels Weasley: «Però recordi que, si canvia de parer, tenim un servei d'enviament postal per mussol dels elixirs d'amor molt discret»... I va decidir que enviaria un mussol a Bromes dels Bruixots Bessons. Vaig fer el possible per tombar-li la tinta, però era evident que l'Alícia se sentia molt desgraciada amb aquell secret tan fort i perillós que seria capaç de trencar o d'enfortir la seva relació d'amistat amb en Lee.

       Finalment, va aconseguir fer volar la carta. Però hi va posar un nom fals, naturalment. Pff... Mai no entendré la gent...