Quidditch Talks and QuafflesAntares_Black


3. TarÓntules alcavotes


Taràntules alcavotes

 

       Segons el Tot Escombra, hi havia un partit de quidditch local previst per aquella tarda. Els Grius Braus jugaven contra Els Vesprals Tenebrosos. A la part inferior de la pàgina, hi havia una gran fotografia de grup que presentava els escuts de tots dos equips sobre el fons d'un gran camp de quidditch. El grifó ferotge de plomes daurades amb aspecte d'au rapinyaire gegant, les urpes esmolades i bec ganxut, i darrere de lleó, mirava perillosament aquella mena de cavall esquelètic de mirada ombrívola, ressonàncies reptilianes al rostre i ales apergaminades, que tenia un misteriós un halo fantasmal.

       En Lee sabia que l'Alícia jugava als Grius Braus, l'equip de la zona. No es podia perdre aquella oportunitat. Però un cop més, em tocava a mi estirar-lo perquè es decidís.

       Els anys a Hogwarts havien passat, i l'amenaça de l'ascens de l'Innominable era inqüestionable. No tenia massa oportunitats per anar a veure la seva amiga, i aquell partit era l'esdeveniment adequat. Jo no podia deixar que se'l perdés.

   —I ara què vols? —va demanar molest quan jo li assenyalava l'article de la revista que anunciava el partit local. El vaig escorcollar amb els meus ulls negres i brillants. La meva mirada poderosa no podia fallar de cap manera.

       En Lee tenia aquell paquet des de feia uns dies. Però amb la seva participació a l'Ordre del Fènix, a la Pottervigilància i tot plegat... no havia tingut gaire oportunitats per veure-la. Aquell era el dia per donar-l'hi.

       Es va ficar sota la dutxa pensant en el partit i en què li diria quan se la trobés...

***

       L'Alícia solcava el cel amb la seva Supernova, l'escombra més estable, ràpida i envejada que hi havia. Estava contenta perquè aquell matí havia rebut una carta de la seva amiga Katie. Li deia que ja havia sortit de l'Hospital de Sant Mungo i que ahir havia tornat a Hogwarts. Allò l'havia animada molt i aquella alegria li permetia sortir a jugar amb les energies renovades. Disposada a donar-ho tot al camp de joc.

       El Lee es va sorprendre a si mateix quan els ulls seguien l'encistelladora dels Grius encara que la bomba fos en mans d'algun altre jugador. Com els cabells li onejaven a la brisa i com els ulls se li aclucaven sota la llum irisada que es filtrava entre els núvols de primavera...

       Si hagués estat comentant el partit per magi-megafonia en aquell moment, com solia fer a Hogwarts, segurament totes les seves paraules i elogis haurien estat per a ella. Jo em passejava per la seva espatlla, dirigint cadascun dels meus ulls en direccions diferents... en Lee, la noia que volava, la bomba... No sabria dir si amb l'ànim fastiguejat o emocionat, perquè esperava amb impaciència que arribés la mitja part i es poguessin anar a trobar amb intimitat a la tenda de descans.

       En Lee va abaixar la vista un moment cap al paquet embolicat. Les mans li suaven. Es va sentir nerviós: A tot arreu del miniestadi, a la perifèria i entre les grades d'incògnit, hi havia aurors de l'Ordre del Fènix vigilant. Havien extremat les mesures de seguretat. Molts temien un atac dels Cavallers de la Mort, o la irrupció violenta de treballadors de la Conselleria (que, a efectes pràctics, ara eren el mateix). Però tot i així, se celebrava un partit de quidditch local, això indicava que la gent encara tenia motius per riure. O, almenys, motius per cercar un racó per esbargir-se. El públic devia estar format per valents seguidors dels quidditch i resistents a les forces de l'Innominable.

   —Spinnet aconsegueix esquivar les defenses dels Vesprals i... marca la bomba al cèrcol central!

   —Així! Molt bé, Alícia! Ja els teniu al sac!!! Endavant!

       Gairebé caic de la seva espatlla, amb aquell impuls de saltar de les grades. En Lee es va descobrir a si mateix cridant dret enmig de la gentada que el miraven dessota les ales dels barrets de bruixot amb sorpresa. Amb els colors al rostre, va tornar a seure a la grada de seguida. Li sortia fum del cap i encara li suaven més les mans.

       Des de dalt de l'escombra, l'Alícia havia reconegut aquella veu, que es projectava des de les grades. Càlida i juvenil, desbordant d'entusiasme...

       Aquell sentiment la va remetre a Hogwarts, quan jugava a l'equip de Gryffindor. En Lee Jordan; que sempre elogiava la seva amiga Angelina i a ella no li parava la mateixa atenció...

       Feia temps que en Lee havia deixat de mostrar tanta admiració per l'Angelina Jonhson.

***

       L'Alícia va entrar a la tenda panteixant, però amb un gran somriure. Era un petit envelat inflat amb màgia que tenia un aire càlid gràcies els colors taronges, daurats i bruns. No em va costar gaire escapar-me d'en Lee (que segur que no trigaria a irrompre a la tenda) i esmunyir-me a la tenda seguint-li els talons a ella. Es va eixugar la suor del front i va deixar la seva Supernova recolzada a la paret.

       Els seus companys d'equip elogiaven les seves jugades i ella hi corresponia amb somriures i amb compliments amables.

   —Molt bé, Alícia!

   —Bona passada!

       Es notava que es respirava un ambient molt agradable i esportiu dins Els Grius Braus.

   —Véns a fer el descans a la fresca? —li van proposar els companys d'equip—. Anirem a la font i ens estirarem a la gespa una estona.

   —D'acord, però aneu tirant —va contestar—. Jo em quedaré aquí una estona, que em ve de gust una llimonada amb un rajolí de xarop de saüc.

   —Molt bé! Ja saps on som!

       L'Alícia va preparar el flasconet rosat en forma de cor que tenia guardat a la bossa. El va destapar i va deixar-se apassionar pel perfum màgic de l'elixir. Els seus vapors s'elevaven en espirals. Va ensumar i tres aromes la van assaltar progressivament.

       La primera era una aroma suau de cuir suat. Que era una clara referència a la bomba, la pilota de quidditch que, com a encistelladora, reconeixia prou bé. La segona era especiada i delitosa; de canyella i gingebre, com les galetes de l'àvia. I, finalment, la tercera...

       La tercera era una brisaina de flors de taronger. El jardí de la infantesa. Una arbreda espessa s'alçava per sobre el seu cap dins un somni del passat. El parc que hi havia tres carrers més avall de casa seva on els pares la portaven a jugar amb altres nens...

       Els seus records van ser estroncats per l'entrada d'en Lee a la tenda, que va treure el cap, somrient.

   —Escolta... esteu jugant molt bé, eh! —va començar a dir en Lee, obligant-se a fer-li algun compliment que no sonés ridícul—. I... que bé que et queda la túnica de l'equip...!

       Mmm vaja, així no farem res de res... I li vaig queixalar el peu a en Lee.

   —Ai!

       En veure'm, l'Alícia va tapar-se la boca per fer una ganyota, que era a mig camí d'un somriure estrany i una expressió d'angúnia. Sé que sempre ha considerat que en Lee té un gust curiós per triar companyies. Però, mira, ella s'ho perd.

       L'Alícia bevia un vas allargat de llimonada fresqueta.

   —Tu també en vols una? —va temptar l'Alícia—. És molt refrescant.

       En Lee va assentir i ella va fer el gest d'anar novament cap a la barra.

   —A mi m'agrada posar-li un rajolí de xarop de sa...

   —Escolta... Tinc una cosa per tu...

       En Lee va lliurar-li el paquet embolicat amb paper xarolat i decorat amb una banda blava. Es va gratar el clatell amb rubor quan ella el va agafar.

       L'Alícia va deslligar el llaç i va desembolicar el paquet ben a poc a poc amb els ulls mig aclucats, tement el que en podria sortir de dins... Podria ser alguna broma explosiva de les seves...

       Però un cop obert, res no va petar...

   —Un llibre?

   —Sí! Que no ho saps? —va fer en Lee amb un gran somriure—. Avui és el dia internacional del llibre!

       L'Alícia va fer cara de sorpresa. En Lee li regalava un llibre!

       El va obrir. Es tractava d'un manual de defensa màgica.

   —Ja sé que et pots defensar tu sola... Però sempre és bo extremar les mesures, en temps com aquests...

       A la portada, hi havia un linx i una taràntula (això em va emocionar fins i tot a mi) fantasmagòrics, fets com de fum, que resplendien amb una lluïssor perlada. Els patronus dels autors resplendien sobre el fons flamant d'un fènix adult en ple vol.

   —És un manual de defensa?

   —Sí —va dir rascant-se el clatell amb el posat vergonyós—. De fet és una publicació especial única, editada furtivament d'amagat de la Conselleria. En Kingsley i jo hem recapitulat guies de seguretat, amb coneixements i experiències seves com a auror i les classes i exercicis que vam practicar a l'ED.

       L'Alícia li va agrair el regal. Que no ho veus? En Lee es preocupa per tu!

   —Ai, la llimonada!

       Va anar cap a la barra. D'esquena a ell, es va treure de la butxaca el flascó rosat en forma de cor de l'elixir, i dissimuladament va abocar-ne el contingut a la llimonada. A la superfície tornassolada, s'hi va formar una pel·lícula que resplendia com nacre lluent, i fumejava uns vapors embriagadors que s'arrissaven en l'aire. Aquella olor de cítric havia desaparegut, perquè les aromes irreals que l'elixir d'amor l'emmascaraven.

       L'Alícia li va entregar la copa i es va mirar en Lee ansiosament. Es fregava les puntes dels dits amb neguit, espantada i frisosa alhora perquè en Lee fes un glop d'elixir...

   —Mmm Aquesta llimonada... quina bona olor que fa!! —va exclamar en Lee amb un gran somriure jovial, quan el beuratge li va passar per sota el nas—. Però, espera, això no és llimona, és... Sembla...

       Ella es va posar nerviosa.

   —Però si és pólvora! —va dir en Lee sorprès, apreciant aquella flairança de pólvora que ell trobava deliciosa—. Pólvora dels petards del Dr. Bocamoll! Inconfusible! No, espera... —va seguir ensumant— també fa olor de mar... De brisa salada... de les fredes costes angleses...

   —i de...

       A en Lee el va inundar una brisa de tarongers que el va transportar a la infantesa...

   —De... flor de taronger...

       A l'Alícia se li va posar la pell de gallina de l'emoció.

   —És com el jardí de tarongers... on solíem jugar quan érem petits...Te'n recordes?

       L'Alícia va tenir un sobresalt al cor.

       La tercera nota de l'acord de la fragància de l'elixir d'amor, la nota de fons, el que més li agradava a en Lee, era el record d'aquell jardí de tarongers en el qual tota la seva alegria d'infants es remuntava...

   —Que te'n recordes? —va repetir en Lee, amb els ulls clucs, gaudint d'aquella nota de fragància que l'envaïa.

       A l'Alícia li va sobrevenir una nostàlgia dolça. També era la seva tercera nota. Es va veure a si mateixa corrent en un jardí de tarongers. En Lee era amb ella; amb la carona de nen trapella i els dits plens de terra. Li agradava encantar figures de fang i després fer-les petar. Des de petit ja li agradava fer detonar coses... L'Alícia tenia una escombra de joguina, a cavall de la qual, flotava amunt i avall pel parc amb un somriure d'orella a orella. Des de petit, a en Lee ja li agradava mirar-la i animar-la quan volava... Tot dos havien experimentat els seus primers brots de màgia junts. Ara es miraven amb la mateixa estima que aleshores, però havien crescut i els seus esguards tenien flamants matisos que s'adquireixen amb la maduresa... i, quan ara es miraven, els apareixia als ulls marrons un encanteri nou.

       En Lee també recordava aquella època.

       I ara què té, aquesta?

       Quan jo estava a punt de fer pessigolles a en Lee per fer saltar pels aires l'elixir i evitar que se'l prengués, l'Alícia va fer veure que tenia una petita rampa i va donar un cop a en Lee al braç, i la ''llimonada'' embriagadora va caure a terra.

   —Ho sento!

   —No passa res —va dir en Lee.

       Ell va treure la vareta per arreglar el desastre.

   —És igual, deixa-ho —es va afanyar a dir l'Alícia—. Beu de la meva.

   —No cal —va declinar ell, educadament—, que ets tu qui està cansada...

   —Insisteixo —va dir baixet i amb dolcesa, oferint-li el seu vas de llimonada amb un gest tímid. Tenia tot el rostre encès.

       En Lee va fer un glop de la llimonada fresqueta que es bevia l'Alícia i se la va mirar amb emoció per sobre el cantell del vas.

       L'Alícia va saber que ell es prendria qualsevol cosa que li donés. Va saber que en Lee confiava en ella cegament. I pensar que ella havia estat a punt de fer-li prendre un elixir d'amor... Se sentia avergonyida.

       Què li agafava, ara?

       La tristesa i el plor van assaltar l'Alícia, que se li van negar lleument els ulls.

   —Què tens? —va demanar sorprès.

       L'Alícia va sacsejar el cap i no va deixar que les llàgrimes s'apoderessin d'ella. Es va girar d'esquena. Se sentia contenta, de fet, d'haver trencat la copa. D'haver-se'n fet enrere...

   —Has dit que avui és el dia del llibre, oi? —va dir l'Alícia, mentre es tombava i amb un cop de vareta va conjurar una tija amb una flor encesa—. Doncs també l'és de la rosa.

   —Ah sí?

   —Bé, en algunes parts del món.

       I ella li va lliurar la rosa. En Lee va fer una cara de desconcert, però la va agafar amb molt de compte. Just en tocar-la amb la punta dels dits, la rosa es va inflar i va fer una mena d'esternut.

       I la corol·la va fet un pet, i els pètals van anat a parar a la cara d'en Lee i alguns van quedar enredats a les seves rastes.

       Hi va haver un segon de silenci delicat que de seguida va trencar:

   —Una rosa que esternuda! —va exclamar en Lee i va esclafir a riure. De què reia, ara, aquest?

   —Mmm... —va fer l'Alícia, que feia cara de no haver pretès aquell incident estrafolari—. Deu tenir al·lèrgia al pol·len, pobra...

   —Una broma! —va riure entusiasmat—. M'acabes de fer una broma!

       En Lee va riure i l'Alícia va riure amb ell.

       Aleshores van parar de sobte i van abaixar el cap en silenci, sorpresos. Del calze buit de la rosa, en va néixer una petita poncella roja, que va girar com un molinet i els pètals joves van anar obrint-se en una espiral. La rosa havia tornat a florir. Es van mirar l'un a l'altre, es van somriure amb la mirada, i van ser conscients que els ulls de tots dos havien canviat. Ara s'observaven amb una sensació de vertigen barrejada amb un assossec de somni.

       En Lee sostenia la poncella amb molta cura amb una mà i l'Alícia abraçava el llibre. Cada una de les seves mans lliures se cercava l'una a l'altra. Vivien uns temps incerts. Ara celebraven un partit de quidditch, però l'endemà podrien tenir una pèrdua per lamentar. Hi havia un perill imminent que es passejava per carrers. L'amenaça de L'Innominable, que es respirava en cada espai. La gent tenia por i l'enemic avançava...

       Malgrat tot, en aquell moment, tots dos van saber que es tindrien l'un a l'altre.

***

A mi no em mireu! Si gairebé no he fet res! Només necessitaven una empenteta! I en Lee sempre anava darrere de la persona equivocada...

       Les taràntules no hi entenem, en relacions humanes. Però tants anys amb en Lee... aprens de bromes explosives, a animar partits de quidditch, a sabotejar elixir i, fins i tot, a fer terceries...

...Però no calen pas alcavotes quan hi ha amor de debò. Un dia o altre acaba triomfant l'amor veritable. I entre l'encistelladora i el locutor us puc assegurar que, en els matisos dels seus esguards que es troben, hi ha més d'un vigorós i tenaç encanteri.

-------------------------------------------------------

 

Apa! Espero que us hagi agradat i que comenteu molt!

Antares